Mallorca: "La nostra llengua al carrer"

Diada per la Llengua a Mallorca, 17/05/05
(foto: Vilaweb)

Mallorca s'ha mobilitzat per defensar l'ús social de la llengua catalana. És important no passar per alt aquesta demostació de força perquè pot servir d'exemple per a la resta dels Països Catalans. En aquest sentit, cal destacar el fet que el Telenotícies-Vespre de TV3 hagi informat sobre el que ha succeït a Mallorca. En un primer moment he pensat que era un símptoma de la designació de Mònica Terribes, però quan ha començat l'apartat d'esports he tornat a constatar la trista realitat: el marc de referència de TV3 és Espanya. No obstant, avui, a Mallorca ens han assenyalat el camí: cal mobilitzar-se!

L'estratègia comunicativa

Faré una breu aportació, a partir de l’experiència concreta de Mataró, a algunes de les reflexions fetes per Carles Castellanos, Toni Rico i Joan Teran en el debat sobre el paper de la “teoria, ideologia i informació” en el procés d'alliberament nacional i de classe.

A la nostra ciutat – com a totes les poblacions - la informació és un camp de batalla que cal conquerir dia a dia. Certament, el govern municipal desplega la ideologia dominant a través dels mitjans de comunicació, aprofitant els recursos públics (cartelleres, màilings, web municipal, butlletí municipal Més Mataró, Mataró Ràdio, Maresme Digital TV), semipúblics (Televisió de Mataró) i els privats (setmanaris gratuïts i webs locals – Tot Mataró, Capgròs, Tribuna Maresme-, diari El Punt i Canal Català-Maresme).

El nostres governants sempre plantegen les seves actuacions amb el suport previ dels poders fàctics de la ciutat, però la seva materialització situa en un lloc preeminent la transcendència mediàtica que en puguin obtenir. El control de l’opinió pública és la pedra angular de tota la seva actuació política. Així doncs, tot sovint succeeix que l’oposició, el moviment veïnal o els consells de participació tenim coneixement d’una decisió urbanística (cas de Can Fàbregas) o d’índole cultural (cas del museu Bassat) a través de la premsa. D’aquesta manera, els mèdia locals suplanten la participació i els canals de debat polític democràtic i acostumen a convertir-se en mers reproductors de les notes de premsa del gabinet municipal, amb la qual cosa –deixant de banda algunes expressions periodístiques individuals d'honestedat i compromís cívic- en conjunt actuen com a punta de llança de la política del govern municipal, donant per bones i consumades les seves propostes i actuacions.

La política de comunicació de la CUP, com a alternativa social i política municipal, sempre ha considerat que amb els propis mitjans no n’hi ha prou. És important mantenir l’agitació i la comunicació militant (cartells, pancartes, revistes i circulars internes, web, diaris alternatius, etc.) però, justament, per emplaçar el màxim de conciutadans, i per no ser anul·lats (o simplement per defensar-nos de la criminalització) sempre hem tingut clar que és imprescindible intervenir en els mitjans de comunicació del sistema. Hagués estat un suïcidi polític haver renunciat a tenir presència regular als mèdia locals. De fet, bona part de l’èxit de la CUP de Mataró ha estat la capacitat de fixar un discurs polític amb idees bàsiques i entenedores (que parteixen d’una anàlisi crítica de la realitat) i, també, la constància i l’explotació intensiva de l’acció comunicativa (mitjançant notes de premsa, comunicats, publicació de blogs, vídeos i imatges, coneixement dels periodistes i del funcionament dels mitjans).

No en va, l’èxit obtingut va permetre que el discurs de la CUP obrís fissures en el paradigmes de la ideologia dominant en afers com la destrucció del patrimoni –arquitectònic i natural- i el creixement urbanístic il·limitat desproveït de serveis bàsics.

Si per puresa ideològica haguéssim renunciat als minsos espais informatius dels mèdia locals, difícilment hauríem obtingut un regidor. Precisament, aquesta petita victòria també ha accentuat el reforçament i l’agressivitat (incloent casos de censura deliberada) de la política comunicativa del govern municipal, ara que legalment es veu obligat a cedir molts espais i molta informació que abans ens denegaven. Aquesta tendència se suma, a més a més, a la reestructuració del panorama del mitjans, sobretot amb la desaparició de la televisió analògica i arran de la creixent influència de les xarxes de comunicació social com ara els blogs, fotologs, d’intercanvi, etc.

Per tant, d’ara endavant, és previsible que els mitjans de comunicació locals redueixin de forma dràstica la permeabilitat amb la qual colaven informacions “políticament incorrectes”, la qual cosa també obliga a la CUP (i a la resta d’entitats crítiques i col·lectius socials dissidents) a reforçar la credibilitat i la solidesa dels nostres discursos (aquí rau la importància de la teoria) i a replantejar-nos l’estratègia "guerrillera" de comunicació si és que no volem veure’ns reduïts al gueto de la gent ja convençuda.

Mentides i malestar dels transvasistes d'ICV-EUiA

Un ocellet m'ha dit que les prospeccions dels pous i aqüífers de la zona de Barcelona que du a terme la Generalitat de Catalunya han revelat una alta concentració de clor, la qual cosa vol dir que en les conduccions d'aigua del subsòl barceloní es filtra i es malmena un munt d'aigua. Ignoro si aquesta informació ha transcendit o no, però em fa ràbia, molta ràbia, pensar que el Govern autonòmic (PSC-Esquerra-ICV-EUiA) ens pren el pèl amb el conte de "la sequera".

Ara bé, allò que més m'indigna és la devoció militant que professa la gent d'ICV-EUiA. Fa uns dies vaig picar a un amic d'EUiA de Mataró amb el tema del transvasament, i la seva resposta em va deixar atònit: "això no és un transvasament", "el que nosaltres proposàvem al Segre era la millor solució", "la culpa és del PSOE" i que patatim-patatum...

Malauradament, penso que la gent d'ICV-EUiA comet un error estratègic quan nega l'evidència del transvasament o culpa al PSOE sense assumir la part de responsabilitat que els pertoca. Em pregunto on està el compromís adquirit amb les terres de l'Ebre? i si se'n recorden del que deien fa cinc anys quan postulaven "mai més un govern transvasista"? Governar a qualsevol preu té un cost (l'ha de tenir!). En aquest sentit considero que les purgues (expulsions encobertes de sectors crítics), les mentides o els actes públics de desgreuge i justificació són símptomes del mal camí emprès pel projecte "ecosocialista".

Per sort, tenim altres eines (moviments socials) i altres alternatives polítiques (la CUP), que en els propers anys seran claus per poder regenerar l'esquerra.

De la cera al ciment

Llegir els articles que en Miquel Pairolí publica al diari “El Punt” reconforta i acostuma a donar motius per seguir lluitant pel futur del nostre país. Això és el que m’ha succeït després de llegir “Cera”. En aquesta novel·la l’autor desgrana l’evolució d’una família menestral gironina, que a redós de l’estraperlo i, sobretot, de l’aixopluc de l’Església aconseguiran ascendir socialment i construir-se una casa als afores. L’inici de la decadència familiar és paral·lela a la destrucció física del món antic, que és desbordat per un creixement galopant d’edificis grisos i d’asfalt. La cera deixa pas al ciment.

Aquest model de creixement agermana, sense cap fissura, els jerarques del franquisme amb els polítics 'democràtics': “Així , l’anomenat ‘urbanisme democràtic’ acabava esdevenint un gran exercici de maquillatge, un esforç constant a aparentar bona voluntat i mesura. Es procurava dissimular la imparable orgia de ciment plantant arbres, eixamplant voreres, obrint centres cívics i socials, dibuixant uns espais públics de disseny modern que sempre quedaven inevitablement esquifits, perquè la ciutat era dels promotors, no pas dels jardiners.”

Pairolí és taxatiu i adverteix el lector poc atent que “La pèrdua dels llocs és una ferida en la memòria. En desaparèixer un lloc, perdem una part de nosaltres, de les persones que hi vam tractar, del temps que hi vam viure, dels objectes que hi vam tenir. Perdre un lloc ens deixa en el no-res.”

10 anys de l'Atzucac

24 de maig > celebrem els 10 anys de l'Atzucac

El passat divendres 9 de maig, acompanyat per l'Otger i l'Estel, vaig anar a fer un tallat a l'Atzucac i la Cristina em va dir que aquell dia feia tot just deu anys que havien obert les portes de la taverna.


Realment, tant a l'Oriol com a la Cristina cal reconèixer-los el mèrit, perquè a Mataró l'Atzucac és molt més que un simple bar. És un punt de trobada dels moviments socials i de l'independentisme i, sobretot, un motor d'activitats polítiques i culturals. Lògicament, durant tots aquests anys, l'Atzucac ha estat com un gra al cul dels polítics de l'Ajuntament, que els han fet la punyeta tant com han pogut amb multes i prohibicions.


Al llarg del 2008, la Taverna Atzucac, ha organitzat una sèrie d'activitats per celebrar el seu desè aniversari. Precisament, el 24 de maig es farà festa grossa i pagarà la pena treure el cap i participar-hi.

Mullena solidària

Xim, xim, xim,
cau la pluja,
xim, xim, xim,
en el carrer,
xim, xim, xim,
tot es mulla,
xim, xim, xim,
i jo també.

En els dos últims dies ha plogut sense interrupció i des de fa molt de temps (2 o 3 anys?) no recordo tanta pluja. Malgrat la pluja persistent, aquesta tarda he anat a la manifestació per la llibertat d'en Franki amb el meu fill Otger.

Feia molt de temps que no em manifestava a Barcelona. He observat amb atenció el desplegament policial, d'ambulàncies i escombriaires que havien d'acompanyar la manifestació i, amb un xic d'incredulitat, he pensat “això és nou, oi? abans no passava?”.

Plovia molt, però contra tot pronòstic hi havia un munt de gent que no ha passat per alt la gravetat dels fets: des del dia 28 d'abril hi ha un jove terrassenc empresonat per ordre d'un jutge espanyolista que li ha imputat delicte d'ultratge a la bandera espanyola i atemptat a l'autoritat. A la mani he retrobat cares conegudes, però he hagut de plegar veles abans d'hora amb la convicció de seguir endavant, ja que que tenim un llarg camí per recórrer.

No a l'Europa Fortalesa dels Estats, el Capital i la Guerra

Mani anticapitalista.
Niça 07/12/2000

L'any 1986 vaig començar a escriure un diari expressant la meva joia perquè l'Estat espanyol havia entrat a la CEE. Europa se'ns venia com una panacea econòmica i política; i jo, m'ho vaig creure. Poc a poc, vaig anar descobrint que es tractava d'una simple unió de mercaders, que l'Europa del Capital emergia com a una simple reordenació del bloc capitalista continental per fer de contrapès al Japó i als EUA.

D'ençà dels Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça, la UE ha desplegat un cúmul de directives neoliberals d'obligat compliment que han fet estralls i, alhora, malgrat la cara amable i moderna amb què es presenta, salten a la vista els greus dèficits democràtics de totes les seves institucions.

El Tractat de Lisboa, recentment aprovat, és un nou intent d'imposar el contingut del text que es va intentar colar com a una constitució i que un servidor va tenir l'estrany privilegi de votar-hi en contra. Les raons que ens van portar a dir no al Tractat pel qual s'instituïa aquell simulacre de Constitució europea segueixen vigents: negació de la nació catalana com a subjecte de dret, negació de la llengua catalana, imposició de polítiques excloents contra la immigració extracomunitària, neoliberalisme i militarisme (eufemísticament: política exterior i de seguretat).

Ens diuen que la UE està "unida per la diversitat"; però si gratem una mica descobrim que aquesta diversitat empara desigualtats polítiques, jurídiques, laborals, econòmiques i nacionals.

Fins ara, els discursos hegemònics dins del sobiranisme català han lligat la causa catalana al seu reconeixement dins de la UE, tot esperant obtenir-hi allò que Espanya ens ha negat com a poble. Ara bé, cal tenir en compte que la bona fe mai ha canviat el curs de la història i des dels Països Catalans caldria ser un xic més crítics amb un organisme que únicament serveix als interessos de les companyies transnacionals, que imposa la privatització dels drets socials (educació -Pla Bolonya-, sanitat, pensions), que empara els centres d'internament d'estrangers i les infraestructures depredadores (MAT, TAV, etc.)

No vull que la meva terra sigui el balneari del europeus del Nord i, tot i que d'entrada no sóc antieuropeista, sí que em declaro obertament contrari a l'Europa dels Estats i Fortalesa del Capital (Fortress Europe) encarnada per la UE. Per això, quan avui he visitat l'exposició "Municipis que fan Europa" (promoguda per la Diputació de Barcelona) m'he quedat esparverat del baix nivell de contingut i pel to pamfletari emprat. M'he sentit tractat com si fos un nen, el mateix nen a qui van entabanar ja fa una colla d'anys.