El número 242 d'agost de 2010 de
Tribuna Maresme dedica la portada i una extensa entrevista a l'historiador
Jordi Bilbeny. A més a més, dedica la secció de "Perspectives polítiques" a la CUP amb dues entrevistes, una a
Xavier Safont-Tria enfocada en clau mataronina i una a
Juli Cuéllar feta des d'una visió més nacional.
Tot seguit podeu llegir la part que m'afecta directament.
“Cap partit no mourà un sol dit si al carrer no hi ha un moviment social potent i organitzat que pressioni a favor de la independència”
05/08/2010 Albert Calls
Juli Cuéllar. Representant de la territorial del Maresme al Consell Polític de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)
Juli Cuéllar (Barcelona, 1974). Viu a Mataró, és historiador i treballa a la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya. Milita a l’esquerra independentista des dels 16 anys. Actualment, ha representat la territorial del Maresme al Consell Polític de la Candidatura d’Unitat Popular. Parlem amb ell del paper de la CUP dins l’àmbit nacional en un moment en el qual l’independentisme és al mig de la centralitat política.
Com veu la resposta que s’ha donat, des de les forces polítiques catalanes, a la sentència de l’Estatut del TC?
Després de la mobilització ciutadana més important dels darrers 30 anys, encara no hi hagut cap resposta política a l’alçada de les circumstàncies. Tot plegat és una vergonya. Però això no és gens estrany si tenim en compte que l’actual sistema de partits, nascut durant la transició postfranquista, es fonamenta en la submissió a les regles de joc imposades per la Constitució espanyola. L’immobilisme i l’ambigüitat dels discursos polítics i els múltiples casos de corrupció que els esquitxen, posen de manifest que aquests polítics són una llosa que impedeix el progrés social i l’emancipació nacional.
La societat civil fa referèndums i es manifesta multitudinàriament, però tot aquest clam amb rerefons independentista no sembla que tingui una traducció política.
Hem hagut d’esperar quatre anys d’ençà que es va votar i promulgar la reforma de l’Estatut, i ara ja hi ha una part significativa del poble català que veu clar que amb l’autonomisme no anem enlloc. Les manifestacions del 2006, 2007 i 2010 han posat de relleu la fi del cicle autonòmic i la falsa pluralitat del discurs federalista espanyol, defensat pel PSC-PSOE o ICV. Ara bé, els canvis socials no són immediats. Vivim uns moments de canvi, on hi haurà nous agents que encara hauran de disputar el terreny als vestigis de l’ordre social i polític establert.
Hi ha massa ànsia de protagonisme, potser, entre els dirigents polítics?
Pensem que sí. Un dels principals problemes és que en l’actual sistema de partits els càrrecs electes no reten comptes davant dels electors. Això afavoreix la picaresca i l’oportunisme en la política. La solució passa per modificar la llei electoral, amb representants electes del territori i amb llistes obertes.
Quan la situació els és favorable, la CUP no es presenta a les eleccions del Parlament de Catalunya. Per què?
El juny de 2009 la CUP va decidir apostar pel municipalisme com a via per aprofundir i desplegar un projecte independentista i d’esquerres sòlid, arrelat als pobles i viles i amb la complicitat dels moviments socials. Certament, durant l’últim any l’escenari polític català ha canviat força i molta gent voldria que ens haguéssim presentat a les autonòmiques... Però, justament, l’experiència de les consultes sobre la independència ens han servit per valorar molt més l’acció local i municipalista i, per això, pensem que la decisió presa per la CUP és encertada i, encara més, estem convençuts que a les municipals del 2011 serem determinants a molts pobles i ciutats.
Veu viable algun projecte d’encaix entre les forces independentistes, siguin de dretes o d’esquerres?
La configuració d’una plataforma electoral patriòtica unitària només tindria sentit si realment ens trobéssim a les portes de la ruptura amb l’estat espanyol i si es garantissin els interessos de les classes populars. La situació actual reflecteix un augment de la consciència independentista i el fet que ja hem començat a esquerdar els pilars de l’Espanya de les Autonomies, però pensem que encara ens queda un bon tros de camí per assolir una majoria social a favor de la independència. Malgrat tot, caldrà estar amatents a les opcions de vot que es puguin configurar en els propers mesos.
Molta gent coincideix que s’ha acabat l’etapa de l’autonomisme. I ara què?
És important que a les urnes es voti en clau independentista i d’esquerres. Però, sobretot, cal fer molta pedagogia. Cal fer entendre a la gent que amb sobirania fiscal disposarem dels recursos que ara ens manquen per millorar les infraestructures, els equipaments i serveis públics. Que amb la sobirania política podrem desplegar un marc de relacions laborals propi que respongui a la nostra realitat i no als capricis del ministre de Treball espanyol de torn. Encara cal convèncer molta gent i per això cal ser conscients que cal anar més enllà de les institucions, perquè hi ha molts àmbits de lluita (sindical, lluita per la llengua, defensa del territori, estudiantil, etc.) i feina per a tothom. Finalment, des de la CUP considerem que cap partit no mourà un sol dit si al carrer no hi ha un moviment social potent i organitzat que pressioni a favor de la independència, a semblança del que va ser en el seu moment l’Assemblea de Catalunya. Per tant, cal una mica més de temps, més implicació i més organització.
L’independentisme català és solidari amb la resta del món?
L’esquerra independentista tenim molt clar que la solidaritat és la tendresa dels pobles. El problema està quan la solidaritat no és fruit d’una decisió lliure sinó d’una imposició. Els Països Catalans som una nació tremendament solidària, fins al punt que prop d’un 10% del nostre PIB serveix per engreixar l’estat espanyol, un estat que no ens retorna pràcticament res i que constantment està posant en joc la nostra identitat lingüística i cultural, la nostra cohesió i el benestar social.
La CUP es mou des de l’assemblearisme. En cas d’haver de governar, aquest sistema no dificulta molt la gestió?
L’assemblea és una expressió de radicalitat democràtica que garanteix que la presa de decisions es fa des de la base i no pas des de la cúpula. Aquest és un principi bàsic de la CUP, que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta d’opcions polítiques i que treballem per aplicar-lo a la realitat dels nostres municipis. L’assemblearisme i la democràcia participativa són una altra manera de fer i entendre la política que no té res a veure amb la mentalitat burocràtica i de gestió empresarial de les grans maquinàries de partit.
La corrupció és a l’ordre del dia. Què falla en l’estructura política, cada cop més desacreditada?
La corrupció és la prova que, malgrat honroses excepcions, no hi ha un pam de net. Necessitem una regeneració política profunda: més esquerra, més democràcia i més sobirania. Cal un discurs valent i combatiu davant de la crisi econòmica, que planti cara a les externalitzacions de serveis i a les deslocalitzacions d’empreses i que defensi el valor d’ús enfront del valor de canvi imperant. Calen més òrgans de participació i control ciutadà, calen llistes obertes a les eleccions i, sobretot, cal garantir que els nostres ajuntaments i governs autonòmics compten amb prou recursos per tal d’evitar que siguin els interessos privats els que acaben marcant la pauta a seguir. Una mesura important, en aquest sentit, seria gravar de forma efectiva els moviments del capital financer i especulatiu.
La implicació de la societat civil en la política és vital. Com s’aconsegueix?
La gent només s’implica quan sap que la seva opinió és determinant i que serà respectada. Els actuals processos de participació ciutadana són una comèdia; només cal recordar la instrumentalització partidista i empresarial de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona.
Els Països Catalans tenen vigència encara? Ho dic perquè hi ha molta gent que quan es tracta aquest tema gira la cara.
Els Països Catalans són la nostra nació. És obvi que existeixen diferents ritmes polítics, però no serem nosaltres, els independentistes, els qui renunciem a cap part del nostre territori nacional.
Cap a on va Catalunya ara?
El poble català ha començat a caminar cap a la independència. Des d’una perspectiva d’esquerres i ecologista, els nostres reptes passen per la preservació dels ecosistemes que ens donen vida i perquè la llibertat nacional vagi acompanyada de justícia social en benefici de la majoria.
Albert Calls
