Juli Cuéllar

Tertúlia política: impost de successions i consultes

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Tue, 22 Dec 2009 22:00:00 +0000

Dilluns 21 de desembre vaig participar en l’enregistrament de la tertúlia política de Mataró Ràdio que s'emet a l'endemà a la tarda. Moderava Joan Salicrú i vaig compartir taula amb els següents contertulians: Joan Carles García (alcalde de Tordera, CiU), Adam Alonso (Noves Generacions – PP), Ivan Pera (regidor del PSC a l’Ajuntament de Mataró), Salvador Milà (diputat d’ICV al Parlament de Catalunya), Francesc Teixidó (regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Mataró).

Temes a debat: l’impost de successions i les consultes d’autodeterminació. La polèmica sobre l’abolició de les curses de braus no fou possible abordar-la per manca de temps. Resumeixo les meves intervencions i també incloc els apunts sobre els toros.

Impost de successions.

Des de la CUP, com a formació d’esquerres, entenem que cal garantir la cohesió social i la justícia redistributiva i això només serà possible amb un bon nivell de despesa social i uns serveis públics potents. Apostem per garantir la suficiència de recursos de les administracions públiques catalanes i per la progressivitat dels impostos (que pagui qui més té).

Atès que la fiscalitat a l’Estat espanyol està molt per sota dels nivells de la majoria dels estats europeus, considerem que és un error plantejar la supressió d’un impost directe. En aquest sentit vaig criticar el fet que cada cop que es proposa una reforma fiscal es perverteixen els termes i s’acaba imposant una rebaixa fiscal, la qual cosa només afavoreix els sectors més benestants de la societat, tal i com succeí el 2008 quan el govern espanyol va suprimir l’impost del Patrimoni que gravava les grans fortunes.

He exposat el fet que una quarta part (1 de cada 4 euros) de la riquesa que genera el nostre país no paga impostos. Per tant, en comptes d’abolir impostos directes allò més assenyat seria acabar amb el frau fiscal, l’economia submergida i, a més a més, caldria desenvolupar mecanismes de control democràtic per controlar l’eficiència de la despesa pública.

Finalment, he deixat damunt de la taula una dada important: els catalans i les catalanes (només a la Comunitat Autònoma de Catalunya) patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros (10% PIB). Aquesta situació sí que és realment greu i hipoteca el nostre futur col·lectiu.

Unes observacions al respecte. Els plantejaments neoliberals de PP i CiU eren previsibles: rebaixar impostos per crear riquesa (segons diuen). Ara bé, allò que no acabo d’entendre és el triomfalisme d'ICV, quan el que s’ha aprovat és una rebaixa fiscal, que tot just ha garanteix la continuïtat de l’impost de Successions amb uns mínims fixats en 500.000 euros per a cònjuges i 275.000 euros per a fills/es. Em pregunto si és just que el forat que implicarà la reforma d’aquest impost es cobreixi amb el nou acord de finançament? És a dir, penso que Catalunya no només no hi guanya sinó que perd una part important de les engrunes concedides per l’Estat espanyol amb aquest acord.

Consultes

Primera constatació: l'autonomisme està exhaurit.

Les consultes són una iniciativa de base i un exemple de democràcia directa exemplar. La societat s'està autoorganitzant i està exercint el dret d'autodeterminació, el dret de decidir; un dret que només ateny als catalans. Estem començant a decidir i malgrat que l'autonomisme encara cueja aviat hi haurà un nou escenari polític.

La funció de les consultes és clara: donar la paraula al poble, articular un moviment popular per la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol i forçar un canvi de xip en els càrrecselectes.

Hi ha símptomes de canvi, tal i com apunten les enquestes del diari Avui i El Periódico ja hi ha una àmplia majoria de la societat que es planteja l'opció independentista com la millor resposta a l'actual col·lapse polític i econòmic.

Hi ha independentistes fins i tot en els partits que formalment no ho són. Les picabaralles entre PSOE i PP són cortines de fum i avui, ja hi ha personalitats del PSC que comencen a ser conscients que probablement amb un estat català viuríem millor. En aquest sentit he fet referència a l'article de Ferran Mascarell "Un nación en busca de Estado" (La Vanguardia, 16/12/09) i a l'entrevista a la consellera Montserrat Tura (El Punt, 17/12/09) en què tot i les múltiples matisacions afirmà que la justícia funcionaria millor si fóssim independents. També he fet esment de l'actitud cívica de l'eurodiputat Raül Romeva que va participar en la consulta santcugatenca celebrada el 13D i defensà obertament l'opció del Sí a la independència, la qual cosa contrasta amb el tarannà de bona part dels seus companys de partit.

Curses de braus

Cal procedir igual que amb les baralles de galls o de gossos. Igual que amb les prohibició d'exhibir animals salvatges en els espectacles de circ (un acord aprovat en el Ple municipal de l'Ajuntament de Mataró de desembre de 2009). Cal exigir, doncs, respecte als animals.

Hi ha un debat ètic inqüestionable, però també hi ha la voluntat d'imposar una tradició cultural que si no és aliena sí que és clarament minoritària a Catalunya.

És important prohibir les curses de braus per respecte als animals (toros) i perquè representa una ruptura simbòlica amb els referents culturals imposats pel franquisme. Acabar al la "fiesta" ajudarà a projectar-nos com a allò que som i volem ser. Precisament, el ressò internacional assolit hauria de fer-nos relfexionar al respecte.

Cal aplaudir l'èxit de ILP per la prohibició de les curses de braus. Paral·lelament, cal lamentar l'opacitat de CiU i PSC que, si bé van donat llibertat de vot als seus diputats i diputades, en la votació de l'admissió a tràmit de la proposta de llei van imposar el vot secret impedint que la ciutadania pogués saber si votaven a favor o en contra. Per tant, no podem cantar victòria abans d'hora, perquè la pressió espanyolista serà enorme i, amb tota probabilitat, coartarà la llibertat de vot dels diputats del PSC favorables a l'abolició de les curses de braus.

[escolteu la tertúlia aquí]

Juli, ja pots fer les maletes

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Thu, 17 Dec 2009 22:22:00 +0000

Per fer brometa, a la feina em van regalar un calendari del torero El Juli. Resulta que la companyia d'assegurances que els va editar va pensar amb mentalitat espanyola, però com que Catalunya is diferent l'estoc de les sucursals catalanes va quedar apilat en un racó.

Bé, és cert que hi ha reductes de la tauromàquia, però... a mi aquesta gent em recorden les horribles retransmissions de corridas que t'havies de menjar quan només hi havia dos canals de televisió. Qui sosté doncs la permanència d'aquest tipus d'esdeveniments a casa nostra? En primer de lloc un públic ancorat en el passat (que repeteix el mantra "en tiempos de Franco bla bla bla"...), en segon lloc els pijos anticatalans (Boadellas i tutti quanti) i en tercer lloc, de forma destacada, la majoria dels turistes que ens visiten que, malauradament, es pensen que som un país de platja, sangria, flamenco i toreros.

Els toreros i les corridas són expressions d'una cultura sanguinària i aliena a Catalunya. En aquest sentit, és bo recordar el que preveia l'article 52 de la Constitució Provisional de la República Catalana, redactada el 1928:

Article 52. A Catalunya queden prohibides les
curses de braus, les exhibicions de boxa i tot
esport que tendeixi a embrutir el poble. Les places
de braus i els rings de lluites de boxa seran
enderrocats en el terme de dos anys, una volta
assolida la independència.

Desitjo, de tot cor, que no calgui esperar a la independència i que els diputats i les diputades del Parlament autonòmic facin un pas valent i divendres 18 de desembre recollint el sentiment majoritari de la població catalana expressat en la ILP per a l'abolició de la tauromàquia.

Què fer?

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Sun, 13 Dec 2009 22:06:00 +0000

Igual que succeí el 13S a Arenys de Munt, les consultes sobre la independència del 13D han estat un èxit. L'organització de base, la democràcia directa i la participació popular són la clau. Per tant, cal seguir burxant i continuar organitzant consultes arreu dels Països Catalans. Indubtablement, aquest és el full de ruta a curt termini.

Però, alerta! Si volem engegar un procés d'autodeterminació amb garanties d'èxit, haurem d'enfortir l'organització popular. No podem deixar-lo en mans d'uns partits i d'uns polítics que tenen el cul llogat. Cal tenir confiança en el poble, treballar de baix cap a dalt, repartir tasques i no càrrecs. No necessitem lideratges: necessitem un moviment popular de masses i compromís militant.

Per aquest motiu i, sobretot, tenint en compte el riscos d'instrumentalització per part d'opcions pseudoindependentistes i el fet que les properes convocatòries se celebraran en els nuclis poblacionals més importants del país, cal que l'esquerra independentista estigui a l'alçada de les circumstàncies.

En un segon nivell, seguint l'exemple històric del separatisme català que l'any 1928 es reuní a L'Havana i aprovà el text de la Constitució Provisional de la República Catalana, cal posar damunt de la taula la creació d'una Assemblea Nacional Popular amb la missió de redactar i referendar les bases de la constitució de l'estat dels Països Catalans.

[Edito 1]: Caldrà estar a l'aguait de l'anunci de presentació d'una nova ILP al Parlament autonòmic de Catalunya per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació.

[Edito 2] Les declaracions destructives del convergent López Tena i la rèplica de Carles Mora, alcalde d’Arenys de Munt, han posat al descobert la voluntat de bastir una candidatura electoral a les autonòmiques que aglutini totes les plataformes sobiranistes (opció amb la qual simpatitzo). La difusió d’aquesta iniciativa, que fa temps que es cuina entre bastidors, alterarà els plans partidistes de Carretero, CiU i Esquerra. Cal veure què passarà amb les següents convocatòries de consultes, però aquest nou factor accelerarà el ritme polític dels diferents agents implicats, entre els quals, naturalment, també cal comptar amb l’esquerra independentista.

Acudit de Xavi Torrent publicat a El Punt (13/12/09). Genial!

Aminatu Haidar i la hipocresia espanyola

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Tue, 08 Dec 2009 22:06:00 +0000

Dissabte 5 de desembre la Sra. De la Vega, vicepresidenta del govern espanyol, va parlar sobre el conflicte diplomàtic amb el Marroc arran del cas de l'activista saharauí Aminatu Haidar, que fa una colla de dies que va estripar el passport marroquí i va iniciar una vaga de fam a l'aeroport de Lanzarote (Illes Canàries). La vicepresidenta espanyola va dir que la solució del conflicte al Sàhara Occidental s'assoliria "respetando el derecho el derecho a la libre determinación del pueblo saharaui en el marco de las resoluciones y de las disposiciones de Naciones Unidas".

Les seves paraules em van deixar glaçat. Com pot ser que algú que no fa ni tres mesos negava rotundament del dret d'autodeterminació ara es despengi amb unes delcaracions d'aquest tipus?

Malauradament, no és cap mutació sobtada. De la Vega practica la hipocresia retòrica, pròpia de bona part dels pseudoprogres espanyols, que amb el tema del Sàhara Occidental tenen una espina clavada per la seva incapacitat congènita alhora de reconèixer i resoldre democràticament els drets nacionals dels pobles que han oprimit o continuen oprimint. L'actitud del Sr. Moratinos, ministre espanyol d'afers exteriors, també es reveladora: d'una banda recorre al paternalisme envers el poble saharauí, però a l'hora de la veritat exigeix a Haidar que deposi la vaga de fam i l'amenaça amb l'alimentació forçosa.

Cal tenir en compte que l'Estat espanyol mai ha reconegut l'existència de la República Àrab Saharauí Democràtica (RASD) i que les empreses espanyoles són un dels principals proveïdors d'armament i teconologia militar de l'exèrcit d'ocupació del Marroc. Paral·lelament, la UE se'n renta les mans, dient que el cas de és una simple qüestió bilateral hispano-marroquí... Per tant, és fàcil copsar la inquietud que causa el ressò mediàtic assolit per una dona conseqüent i valenta: Aminatu Haidar.

Comiat a Solé-Tura i a la seva Constitució

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Fri, 04 Dec 2009 23:58:00 +0000

Dijous 3 de desembre la premsa publicava una enquesta encarregada per la UOC en la qual es revelava que el 50,3 votarien sí en un referèndum per decidir la independendència de Catalunya i afegia dues dades interessants: primera, la població nouvinguda de fora de l'Estat espanyol no té les manies de molts catalans d'origen espanyol i, segona, els partidaris del no majoritàriament justifiquen el seu vot invocant als sentiments i a la legalitat (espanyola).

Només és una enquesta, però n'hi ha per sucar-hi pa! De fet ens dóna pistes molt clares de com de ràpid està evolucionant la consciència nacional en els darrers anys. L'Estatut i la Constitució espanyola tenen els dies comptats, però cal seguir empenyent i acabar de propiciar un comiat democràtic. Precisament, aquesta és la virtut de les consultes del dia 13 de desembre, que si som astuts i persistents, obligaran a moure fitxa a tots els polítics (cosa que ja està passant) i farem realitat la convocatòria d'un referèndum nacional.

Cal tenir confiança en el poble, perquè ara per ara Espanya només pot apel·lar als sentiments ètnics i a la força del seu Estat. Certament, ens calen eines organitzatives, polítiques i marcs de referència autocentrats en tots els àmbits (cultural, lingüístic, informatiu, econòmic, etc.). Però digue-m'ho clar: el nostre poble mai ha perdut la dignitat, simplement necessita recuperar la paraula i retrobar la llibertat.

Trenta anys després que les cúpules de les esquerres dilapidessin la mobilització popular i pactessin amb els franquistes la Constitució espanyola, el balanç és tan decebedor que els deixebles d'en Jordi Solé-Tura no tenen altre remei que replegar-se o bé maquillar-se sota eufemismes com "la dignitat" o el "federalisme" que, certament, seria molt interessant si es plantegés en clau catalana (de Països Catalans) i no pas a espanyola com ells plantegen.

Possiblement, el principal error de coneptualització de les esquerres dominants als Països Catalans ha estat la identificació mecànica del nacionalisme català amb una classe social, la burgesia. Solé-Tura amb "Catalanisme i revolució burgesa", tot i fer un assaig brillant, fou un dels responsables intel·lectuals d'aquest prejudici. Però, sortosament, els temps estan canviant; tal i com ell mateix ho definí: "La nació, com totes les realitats socials, és un fet històric i, per tant, variable; està sotmesa a un joc dialèctic de factors i contrafactors que poden arribar a canviar totalment el contingut d'una forma aparentment constant o, al revés, modificar la forma d'un contingut bàsicament idèntic". Alguns dels seus apòstols n'haurien de prendre nota i començar a situar-se en l'escenari, cada cop més proper, de la independència nacional.

Avui, tancats al saló de sessions de l'Ajuntament de Mataró han celebrat el dia de la Constitució espanyola. Però, l'eco del conferenciant convidat, Marc Carrillo, ha deixat en evidència la seva solitud, i la concentració de l'esquerra independentista al carrer els ho ha deixat encara més clar. El full de ruta del nostre poble és l'autodeterminació i ells també ho saben.

No a la Constitució espanyola. Sí a la independència

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Tue, 01 Dec 2009 21:38:00 +0000

Avui, en convoctòria a la premsa, hem expressat el suport de la CUP de Mataró a la Coordinadora per la Consulta per la Independència i a les més de 160 consultes independentistes organitzades pel 13 de desembre arreu del territori. Entenem que són un acte de sobirania i de dignitat nacional imprescindible.

Sobretot, perquè les consultes independentistes tracen un full de ruta clar i donen una sortida democràtica a l'actual situació de col·lapse social i polític que viu el país.

Igual que vàrem fer a Arenys de Munt, la gent de la CUP de Mataró ens implicarem i col·laborarem de forma directa en la mesura de les nostres possibilitats en les consultes independentistes que s'organitzen a la comarca: Arenys de Mar, Argentona, Canet de Mar, El Masnou, Premià de Dalt, Premià de Mar, Sant Pol de Mar, Tiana i Vilassar de Dalt. En aquest sentit, també hem fet una crida a totes aquelles persones de Mataró que vulguin col·laborar amb les consultes del 13 de desembre a què s'adrecin a la CUP.

Lligat amb tot això, hem explicat que en el Ple municipal de dijous 3 de desembre, la CUP de Mataró presentarà una proposta de resolució "Per la dignitat de Catalunya i de suport a les consultes per la independència del 13 de desembre", que planteja una alternativa independentista a les resolucions de suport a l'Estatut d'autonomia presentades per CiU i el Govern municipal.

D'altra banda, hem avançat que no assistirem ni participarem a la celebració de l'acte institucional en motiu de la Constitució espanyola que divendres dia 4 de desembre organitza l'ajuntament. Entenem que aquesta celebració és fruit d'un acord espanyolista aprovat ara fa dos anys en el Ple a instàncies del PP i el PSC-PSOE. Cal recordar que en aquell moment la CUP ja va presentar una proposta alternativa "per la llibertat dels pobles i el dret d'autodeterminació" que va ser refusada pel plenari.

Conseqüentment, divendres 4 de desembre a les 18:45h.- a davant de l'ajuntament, la CUP i l'esquerra independentista convoquem una concentració de rebuig a l'acte institucional de celebració de la Constitució espanyola i a favor de les consultes independentistes.

Hem acabat la roda de premsa i hem repartit l'argumentari dels motius pels quals considerem que cal dir no a la Constitució espanyola, que us transcric a continuació i que podeu ampliar llegint un text històric redactat el 1978 per Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté: "La Constitució espanyola: les raons del no ".

RAONS PER DIR NO A LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

La CE és l'expressió d'una ruptura democràtica frustrada pel pacte entre els franquistes i les cúpules dels partits i sindicats d'esquerres.

La CE va consolidar les bases de l'Estat heretat pel franquisme. La CE és un text espanyolista, monàrquic, clerical, militarista i capitalista.

La CE va imposar la monarquia, el captialisme i la regionalització administrativa sota la fórmula de comunitats autònomes. Per tant, va ser la negació de les aspiracions republicanes, socialistes i d'autodeterminació nacional.

És una constitució antirepublicana. Va instaurar la Monarquia imposada i heretada pel franquisme. El Rei esdevé símbol de la unitat de l'Estat espanyol, és una figura inviolable i no subjecta a cap responsabilitat (art. 51.1 i 51.2).

És una constitució anticatalana. Malgrat els acords internacionals subscrits per l'Estat espanyol, la CE nega el dret d'autodeterminació i només reconeix la nació espanyola com a única dipositària de la sobirania (art.2 "indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols").

Imposa la llengua castellana i institueix la desigualtat lingüística, ja que les llengües no castellanes (que ni tan sols són anomenades) són tractades com a llegües de segona (art. 3).

Impedeix la possible federació dels Països Catalans (art. 138.1)

Institueix un Poder Judicial i un Tribunal Constitucional fora del control efectiu català.

Nega la sobirania financera catalana i imposa el principi de la solidaritat interterritorial, eufemisme amb què es practica l'espoli fiscal (art. 152.2).

Manté els privilegis de l'Església catòlica, que l'única religió a la qual es fa referència (art. 16.3).

Reconeix explícitament "la llibertat d'empresa en el marc de l'economia de mercat" (art. 38) amb la qual cosa es consagra el capitalisme com a únic model econòmic.

Legitima l'amenaça, la coacció i l'intervencionisme dels militars (art. 8 "Les Forces Armades tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional").

L'editorial va ser un dictat polític. Dignitat = Independència

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Sat, 28 Nov 2009 22:15:00 +0000

L'editorial del 26 de novembre va ser un dictat polític. Aquesta ha estat la rèplica de l'autonomisme (que és la cara amable de l'opressió espanyola) a la convocatòria de consultes per la independència del 13 de desembre. L'objectiu de l'editorial és aixecar polseguera, desviar l'atenció ciutadana i apropiar-se la mobilització autodeterminista.

L'autonomisme i la defensa del seu Estatut responen als interessos d'una part de la classe dominant, que anhela mantenir les quotes de poder que li foren transferides durant el postfranquisme.

L'autodeterminació i la defensa de la independència són la resposta democràtica de les classes populars, que no tenim por i que tenim molt clar que només la ruptura amb l'Estat espanyol ens restituirà la dignitat nacional i el progrés social que ara no tenim.

En els pròxims dies serà molt interessant veure com alguns partits polítics, que a nivell de bases locals donen suport a les consultes per la independència, tancaran files en la defensa d'un Estatut que a hores d'ara ja no se'l creuen ni ells. En aquest sentit, CiU de Mataró presentarà, en el Ple Municipal del mes del 3 de desembre, una proposta d'adhesió a l'editorial autonomista dictat a la premsa subvencionada pel Govern de la Generalitat. Òbviament, la CUP no hi donarà suport i plantejarà una alternativa a favor de la mobilització ciutadana i de les consultes independentistes.

Altres blogs i opinions:

Toni Cucarella: La dignitat (dels xais) de Catalunya i Una brillant argúcia de l’espanyolisme

Titot: "La dignitat de Catalunya", pocavergonyes!?

Vilalta: Volem l'Estatut

Dídac López: Contra les sirenes autonomistes: cotó fluix a les orelles!

Roger Prims: La dignitat de Catalunya o el regionalisme agònic

Vicent Partal: Massa tard

Xavier Mir: DDD: Dignitat, Democràcia i Decidir

Enric Xicoy: L'editorial preventiu

Dignitat = Independència

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Fri, 27 Nov 2009 17:51:00 +0000

El proper 13 de desembre la ciutadania de més de 160 municipis catalans podrà expressar la seva opinió a favor o en contra de la independència. La llavor d'Arenys de Munt ha germinat i això provoca un pànic inaudit en els ressorts del poder estatal i autonòmic. Per això, no és cap casualitat que en aquest context s'hagi ressuscitat l'interès mediàtic en el xup-xup de l'Estatut. Qui paga mana (o bé algú encara es creu l'ensarronada de la premsa lliure?). I aquí no se salva ni l'apuntador.

Certament, les consultes ciutadanes no són vinculants; ara bé, des de quan en la democràcia formal la paraula del poble és vinculant? L'exemple de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) demostra que fins i tot els seus referèndums no en són de vinculants, de fet només ho són quan els resultats reflecteixen fidelment els interessos de les classes dominants. És una qüestió dialèctica, de lluita de classes.

Una de les mentides i el principal punt feble dels partidaris de l'Estatut reformat el 2006 és el fet de presentar-lo com a resultat d'un pacte polític entre Espanya i Catalunya. Aquest raonament és políticament comprensible, però jurídicament fals, radicalment fals, perquè l'Estatut promulgat el 20 de juliol de 2006 és una simple llei orgànica espanyola. Per tant, amb la llei espanyola a la mà només hi ha una font dipositària de la sobirania, que emana únicament i exclusiva del text de la Constitució espanyola de 1978. En aquest sentit, és aconsellable llegir la premsa espanyola i espanyolista (redundància?).

No ens confonguem, el dilema real és l'avanç o retrocés dels interessos d'un part (només una part) de la burgesia i de la petita burgesia de la CAC. Aquestes classes socials estan intentant mantenir la quota de poder que durant la transició postfranquista els fou concedida per tal d'evitar el desbordament popular. Insistim-hi: la missió històrica d'aquestes classes socials fou la contenció de la mobilització social i nacional. Per tant, un cop acomplerta la missió que els fou encomanada, l'Estat opressor ha considerat que la seva funció està periclitada i amb ella també considera caducades les engrunes de llibertat concedides. De fet, la història ens ensenya que Roma no paga traïdors.

Òbviament, hi ha molts greuges compartits que també afecten i de forma més intensa a les classes populars catalanes: espoli fiscal, dèficits d'infraestructures, llengua, cultura, etc. Ara bé, seria un error mobilitzar-se per defensar un Estatut que en sí mateix ja és la negació de la nostra sobirania i unitat nacional, una sobirania que actualment està en mans de l'Estat espanyol i una unitat fragmentada per murs interiors (autonomies espanyoles) que divideixen el poble dels Països Catalans.

Davant les giragonses dels autonomistes, cal deixar clar que als treballadors/es no ens fa por la independència de la nostra terra. Enfront de la visceralitat espanyolista, cal fermesa i claredat per dir-los que “el poble que n'esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes”.

Cal jugar a fons amb les nostres cartes: mobilització i organització. La mobilització la tenim a tocar i molt a l'abast amb les consultes ciutadanes per la independència. Des d'aquestes experiències de lluita concreta és, des del meu punt de vista, on cal acumular forces per articular un moviment de masses que plantegi inequívocament la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol.

Mataró-sur- mer

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Tue, 24 Nov 2009 17:49:00 +0000

L'actualitat mataronina està marcada pels brindis al sol. Mentre el delegat del govern espanyol ens amanyaga amb les rampoines del pla Zapatero, des de l'alcaldia ens vénen la moto dient que tenim un dels ajuntaments més transparents... (quin atreviment!). Mentrestant, l'Operació Wei continua el seu curs, tot i que que la premsa oficiosa ja qüestiona obertament l'arbitrarietat d'aquella actuació político-judicial que ha acabat d'ensorrar el tèxtil de Mataró. D'altra banda, per la xarxa local ja comença a escampar-se la fortor de l'encens amb els preparatius de beatificació del Dr. Samsó, per ventura no serà aquesta la gran efemèride del 2010?...

Ara bé, allò més simptomàtic i que més m'ha cridat l'atenció són els cartells editats per la Diputació provincial de Barcelona que fan servir la imatge d'en Robafaves i la Geganta per promocionar el turisme "a prop de Barcelona". Són uns cartells molt macos, però no fan cap referència ni a Mataró ni a la comarca del Maresme! De fet, aquesta anormalitat no ens hauria d'estranyar, ja que des de fa un temps hem quedat diluïts en l'absurda denominació "Costa de Barcelona".

Tot plegat no són anècdotes sinó evidències de l'anestèsia "made in pesecé", que manté adormida una ciutat que perd pistonada i que ja compta amb un taxa d'atur registrat del 18,63% (12.127 persones desocupades). Tenim feina!

La participació ciutadana als plens municipals

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Thu, 19 Nov 2009 20:55:00 +0000

L'últim Ple municipal de l'Ajuntament de Mataró va començar a les set de la tarda i es va acabar a les tres de la matinada de l'endemà. Molts dels veïns i les veïnes que van acudir a la sessió plenària per manifestar llurs punts de vista van haver de fer cua i eren "filtrats" per agents de la policia municipal i alguns, tips d'esperar, fins i tot van renunciar a prendre la paraula davant l'eternització dels debats polítics, molts dels quals feien referència a temes que escapen de l'àmbit competencial municipal. L'únic regidor de la CUP, sobre el qual recau tota la tasca institucional, també va acusar el cansament i va acabar demanant per escrit la resposta a una pregunta rellevant a l'entorn del tancaments dels tallers tèxtils regentats per ciutadans d'origen xinès (suposo que l'alcalde va respirar i deuria pensar "mira, ja tinc carnassa per a la premsa"...). El fet, però, és que aquesta situació fa molt de temps que es repeteix i la gent que vol participar acaba cansada i indignada, la premsa local que cobreix la informació treballa sense esma i, fins i tot, els propis regidors/es n'estan fins al capdamunt.

Cal limitar el temps dels Plens? Potser sí, però cal ser curosos ja que hi pot haver la temptació antidemocràtica de limitar el temps d'intevencions en funció de la representació i, per tant, una mesura d'aquest caient podria acabar convertint-se en un mecanisme per a silenciar la veu incòmoda de l'únic regidor de la CUP.

També existeix la possibilitat de fer dos Plens mensuals en comptes d'un de sol, de manera que en un es tractarien temes d'odre intern (despatxos i dictàmens) i en l'altre es dedicaria a control de govern i declaracions institucionals. Ara bé, una proposta d'aquest tipus és difícil que prosperi, perquè segons la perspectiva de l'Alcalde "falsejaria el caràcter d'òrgan decisori del Ple".

Alternativament, la FAVM proposa una modificació puntual del ROM per introduir un punt de l'ordre del dia destinat a "intervencions d'entitats que han demanat la paraula al Ple". Ara bé, si toquem el ROM, potser caldria pensar en millorar molts altres aspectes de la participació ciutadana (ara no hi entraré en detall, però em ve al cap el fet humiliant que els regidors no estiguin obligats a respondre a les entitats i persones que intervenen al Ple). Malgrat tot, la proposta de la FAVM és, ateses les actuals circumstàncies, la solució més assenyada per afavorir la participació ciutadana, la qual és, sense dubte, l'element que dóna més vida i sentit als plens municipals.

Tertúlia política: el Mur de Berlín i la corrupció

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Mon, 16 Nov 2009 23:03:00 +0000

Dilluns 16 de novembre he participat en l'enregistrament de la tertúlia política del mes a Mataró Ràdio (que s'emet a les quatre de la tarda del 17/11/09). Aquest cop moderava Elisabet Solsona i he compartit taula amb Joan Morell (CiU), Antoni Soy (Esquerra), Adam Alonso (Noves Generacions-PP), Salvador Milà (ICV-EUiA) i Consol Prados (PSC).

Temes a debat: el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i la corrupció. Només he fet dues intervencions i sembla que això ja era massa per a alguns dels contertulis...

Sobre el Mur de Berlín he remarcat que va ser el final d'una guerra iniciada després de la Segona Guerra Mundial i que va acabar amb l'ensulsiada dels països del Bloc de l'Est, és a dir, del malanomenat socialisme real. Per tant, hi va haver vencedors i vençuts. A casa nostra, la classe treballadora vam veure com davant la caiguda del Mur el capitalisme s'envalentia, sense l'amenaça comunista, i vam haver de patir una forta ofensiva neoliberal amb importants retallades de drets socials destinades a qüestionar el propi Estat del Benestar i a desregular el mercat del treball (recordeu el famós contracte basura?). D'altra banda, he qüestionat el triomfalisme democràtic d'aquella efemèride ja que, actualment, als països de l'Est hi ha una tercera part de la població que és pobra, una xifra deu cops superior a la de fa vint anys. He recordat com a aspecte positiu els processos d'alliberament nacional endegats fa vint anys i que van alterar substancialment el mapa europeu, sense dubte una lliçó per a tots aquells qui encara avui dia propugnen el caràcter immutable de les fronteres polítiques. Finalment, he esmentat els murs amb els quals convivim, Palestina, la separació Nord-Sud (l'estret de Gibraltar és un autèntic mur de separació) o fins i tot murs interiors com la separació entre els catalans que en alguns territoris (País Valencià) es veuen privats de recepcionar de forma lliure el senyal de TV3.

Pel que fa a la corrupció. He intervingut in extremis, perquè l'oratòria dels companys de taula ja havia esgotat bona part del temps restant. He explicat que hi ha un problema de fons: mal finançament de les administracions públiques catalanes, començant pels ajuntaments, que ha propiciat que ciutats com Mataró acabessin sent, a la pràctica, governades per l'especulació. He aplaudit les observacions assenyades de Salvador Milà, sobre la necessitat de l'intervencionisme públic i de la reinversió social de les pulsvàlues, però li he qüestionat el fet que aquest no sigui el tarannà ni del Govern municipal ni d'ICV a Mataró. He fet esment genèric al creixement especulatiu viscut en els últims anys i a un cas concret, el de Can Fàbregas i de Caralt, on hi ha greus irregularitats que estan en mans de la Justícia i que esperem que es resolguin aviat perquè ens donaran la raó. La rèplica de Milà ha estat molt agra, però no ha donat temps per a més.

A l'exterior dels estudis de Centre Cívic de Pla d'en Boet, en Milà m'ha il·lustrat amb els encerts del model urbanístic de Mataró amb una pila d'exemples concrets, molts dels quals, per ser honest, no controlo. Ara bé, la meva vivència com a ciutadà no és tan optimista i observo que els discursos tècnics i polítics dominants (aquells que pontifiquen de forma quasi despòtica sobre l'urbanisme democràtic) obvien que a ciutats com Mataró ha mancat la voluntat política d'establir mecanismes reals de control popular i democràtic sobre l'urbanisme, heus aquí el gran mal.

Fem soroll i estirem del fil

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Sat, 14 Nov 2009 18:34:00 +0000

Dissabte 14 de novembre, una trentena de persones, convocades per la Plataforma Salvem Can Fàbregas i de Caralt, hem reprès la mobilització al carrer amb una sorollosa cassolada al voltant de l'illa de Can Fàbregas i de Caralt, indret on els paletes estan enllestint a corre-cuita el desmuntatge de la nau. El govern de Mataró (PSC, Esquerra, ICV-EUiA) té pressa i aplica una política de fets consumats, que està tenint un alt cost econòmic per a l'erari públic. La promesa de El Corte Inglés, però, no els eximirà de les irregularitats comeses, moltes de les quals estan en mans dels jutjats i pendents d'una deliberació.

Però el més calent és a l'aigüera, ja que arran de l'operació Pretòria contra la corrupció urbanística, ens hem trobat amb sorpreses com la implicació de Construcciones Riera, que és la propietària de Residencial Aurum, l’empresa que va comprar la nau catalogada de Can Fàbregas a Naves Biada (propietat dels oncles de Ramon Bassas, regidor d’urbanisme de l'Ajuntament de Mataró) per 16 milions € per vendre-la després a PUMSA i al Corte Inglés, que apareix esmentada a l'auto del jutge Garzon juntament amb Proinosa, Excover, Luís Garcia Saez i Antoni Jiménez.

Per tant, caldrà seguir fent soroll i estirar del fil, perquè és obvi que en tot aquest afer no hi ha un pam de net.

Ni un cèntim per un trasllat inútil!

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Thu, 12 Nov 2009 22:10:00 +0000

Mostra un mapa més gran

Ara mateix hi ha cinc contenciosos administratius presentants per la CUP i tres més per la Plataforma Salvem Can Fàbregas i de Caralt. Si el govern municipal de Mataró actués amb prudència i seny polític, i no pas forçat pels interessos de El Corte Inglés, no hauria tocat ni una sola pedra del conjunt arquitectònic afectat fins que no s'haguessin resolt judicialment els litigis. Malauradament, no ha estat així. La decisió unilateral d'en Baron i del seu regidor d'urbanisme, Sr. Bassas, ha arrossegat a contracor a bona part dels regidors/es del seu govern, que en privat reconeixen que tot plegat ha constituït una cadena d'errors i de despropòsits.

Resumint, tenim el següent:

-Operació especulativa de compravenda entre PUMSA i l'Ajuntament.

-Informes desfavorables de la Generalitat de Catalunya que són obviats.

-Relació de parentiu entre el regidor d'urbanisme i els propietaris de solar (Naves Biada).

-Arquitectes, advocats i aparcaments a costa de l'erari públic.

-Reducció considerable de les càrregues urbanístiques incialment acordades amb El Corte Inglés que havien de servir per urbanitzar tot el sector.

La sagnia econòmica és brutal i, òbviament, fins que no es reuneixi tota la informació no es podrà calcular amb certesa el cost d'una decisió política errònia que fou presa a finals de 2006 i que tres anys després és encara més patètica i costosa.

De moment, si prenem per bones les xifres oficials, imagieu: quantes millores per a la ciutat, quantes activitats culturals, quants projectes socials es podrien fer amb el 1.500.000 d'euros que ens diuen que costa el desmuntatge i el 1.000.000 d'euros de la reconstrucció -en el cas que mai s'arribi a fer- de la nau de Can Fàbregas i de Caralt?

Sigui com sigui, la realitat és que ja ho estem pagant molt car.

Per aquests motius, cal que hi hagi una resposta social que digui clarament als senyors i senyores del PSC, Esquerra i ICV-EUiA que no hi estem d'acord, que no volem que es destini ni un cèntim dels nostres diners públics a un trasllat que és inútil; que s'han equivocat i que la seva actuació ha estat irregular i temerària, ja que els tribunals encara no han deliberat respecte a una sèrie d'evidències d'il·legalitats que en els pròxims mesos poden capgirar la situació, la qual cosa suposaria un prejudici per a totes les parts implicades i, sobretot, per a la ciutadania de Mataró.

Per aquests motius, penso que és important donar suport a la Plataforma Salvem Can Fàbregas i de Caralt, que dissabte 14 de novembre del 2009 a les 11 del matí ha convocat una concentració a davant de Can Fàbregas (carrer Biada, 15 - Mataró), per rebutjar el "trasllat" de la nau.

Mentrestant, jo també espero que la Justícia per un cop sigui justa… perquè el cas de Can Fàbregas pot superar, n'estic convençut, el cas Pretòria i altres trames de corrupció recentment descobertes.

Caritat vs. Solidaritat

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Mon, 09 Nov 2009 23:08:00 +0000

Fa dies que la Fundació Banc dels Aliments fa una campanya "solidaritat i educació" a l'escola pública del meu fill. Ja d'entrada he observat la campanya amb molt de recel, perquè sempre he pensat que la caritat no té res a veure amb la solidaritat. Però avui, finalment, han repartit un fulletó explicatiu, on aquesta fundació exposa aspectes interessants com la conscienciació entorn de les desigualtats socials i la fam que es pateix al nostre entorn", "conscienciar sobre el malbaratametn dels recursos alimentaris" o "el dret a l'alimentació". A part del vessant de la conscienciació duen a terme una activitat pràctica amb la recollida d'aliments, la major part dels quals són excedents de les indústries agroalimentàries, que posteriorment distribueixebn entre centenars d'entitats benèfiques. Fins aquí tot correcte. Ara bé, em sorgeixen diversos interrogants:

- El sistemes de cobertura i assistència social han de dependre de la bona voluntat d'una entitat benèfica privada o bé han de ser un deure de l'administració pública?

- Més enllà de la conscienciació i el simbolisme, quin sentit té recollir quatre paquets de cigrons en una escola pública?

- Ens hem de resignar a redistribuir les engrunes? Per què no es qüestionen les causes i els causants de la fam al món (incloent la nostra ciutat)?

Finalment, discrepo profundament amb el leimotiv d'aquesta campanya, que fa servir una cita de la Mare Teresa de Calcuta on diu "El que m'escandalitza no és que hi hagi rics i pobres, sinó el malbaratament". Segons el meu punt de vista, aquest pensament dissipa i omet deliberadament la lluita de classes i fa un enfocament parcial, talment com si amb quatre "reajustaments caritatius" el sistema capitalista es pogués arreglar.

Debat sobre la corrupció a Pantalla Oberta

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Sun, 08 Nov 2009 21:04:00 +0000

Dimecres 4 de novembre vaig participar en el debat Pantalla Oberta de TVM, que modera en Pep Andreu. El tema: la corrupció. Les persones amb qui vaig compartir plató: Santi Fontbona (PSC), Emma Peiró (Esquerra), Xavier Badia (CiU), Diego Sánchez (PP) i Xavier Serra (ICV).

Vaig fer tres intervencions, que van generar un cert neguit en els representants de la resta de partits polítics. Semblava que s'haguessin posat d'acord a tapar-se les vergonyes els uns als altres, minimitzant l'abast de la corrupció (són casos aïllats -deien...) i transmetent la idea que ens trobem en un paradís democràtic (!).

Resumeixo algunes idees que vaig exposar.

Primer. Vaig començar dient que "no hi ha un pam de net", ja que els casos de corrupció que s'han destapat a Santa Coloma de Gramenet i a Llavaneres només són la punta de l'iceberg i en cap cas són una sorpresa, perquè tant els moviments socials com l'esquerra independentista ja fa temps que ho estem denunciant arreu . Bàsicament, perquè el creixement urbanístic especulatiu dels últims anys ha esperonat les irregularitats i els procediments antidemocràtics amb què han actuat la majoria dels ajuntaments.

Segon. Davant d'un mal finançament, gran part dels ajuntaments han acabat governats pels interessos del Capital, els quals han dictat com havien de créixer les nostres ciutats en detriment de la voluntat i les necessitats de la ciutadania que hi viu i treballa. Això no seria tan escandalós si les hisendes locals estiguessin ben finançades i si al nostre país no patíssim l'espoli fiscal que imposa la nostra dependència envers l'Estat espanyol.

Tercer. Cal mobilització social i resposta ciutadana per evitar que la tangentòpoli catalana quedi amagada enmig de les falses disputes d'uns partits polítics que fa trenta anys que ens governen. La solució passa per una regeneració política a fons (mandats limitats, llistes obertes, declaració de béns, llei electoral, etc.) que només pot dur-se a terme mitjançant una ruptura democràtica amb l'Estat espanyol, que posi fi a les autonomies bananeres i a les xarxes clientelars que s'agombolen entorn de les diputacions provincials i els consells comarcals. És a dir, vaig remarcar la importància de la independència com a fita indestriable en la regeneració i aprofundiment de la democràcia.

26 a 1

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Fri, 06 Nov 2009 21:21:00 +0000

En el Ple municipal de novembre, la CUP de Mataró es va quedar sola denunciant el projecte d'ubicació de la planta d'escòries de la incineradora a la pedrera d'en Busqué (Dosrius).

Vam reiterar la nostra oposició a la incineració de residus, però aquest cop, atenent al fet que els nostres governants segueixen apostant per aquest pèssim model de gestió, vàrem presentar una proposta de resolució per a exigir les màximes garanties per minimitzar l'impacte de les escòries de la incineradora comarcal.

Si fem memòria, cal recordar que aquests residus havien estat emmagatzemats durant uns set anys en un solar a davant de l'Hospital de Mataró, sota la gestió de l'empresa Pedreres Rusc. La mobilització veïnal va aconseguir que les escòries fossin traslladades i tractades en un polígon industrial de Les Franqueses. Ara però, si es consuma el projecte d'ubicació de la planta d'escòries a la pedrera d'en Busqué, l'empresa Rusc, vinculada a persones afins al PSC, recuperarà el negoci perdut i d'aquesta manera retornarem a la situació d'irregularitats de fa uns anys.

El vot contrari del Govern (PSC, ICV-EUiA, Esquerra) i l'oposició de dretes (CiU i PP), demostra que tots ho tenen molt clar: els negocis són els negocis. Dir que aquest tema no concerneix a la ciutat de Mataró és una delcaració d'hipocresia política en majúscules. Novament, el recurs fàcil de l'interès general no fa altra cosa que revelar els obscurs interessos del Capital, que és qui realment governa les nostres viles i ciutats.

En Baron, que a més d'alcalde de Mataró també és diputat provincial de Medi Ambient, va recitar-nos les bondats de la incineració de residus i, simptomàticament, la resta de regidors i regidores (incloent la regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat, Sra. Quitèria Guirao) no van dir ni piu. Omertà? Bé, sigui com sigui, quan comencem a posar noms a la trama, més d'un caurà de cul a terra... per tant, paciència ;-)

Si voleu més informació sobre la lluita contra la planta d'escòries, podeu consultar-la a El Roure, Cendres per Dosrius o bé al grup Escòries a Dosrius? No, gràcies.

A DOSRIUS ESCÒRIES NO !!!
Carregat per veinsdecanyamars .

Analfabetisme geogràfic

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Thu, 29 Oct 2009 21:05:00 +0000

La majoria de la gent continua funcionant amb l'esquema mental de la divisió provincial espanyola de 1833 i tret de les capitals de província i les localitats de destinació turística més conegudes, el desconeixement del propi país és al·lucinant. La situació d'analfabetisme geogràfic és tan bèstia que fins i tot ha servit als companys de la CUP de Sant Cebrià de Vallalta per fer-ne conya i publicitar l'acte de presentació del seu col·lectiu fent un vídeo on plantegen una pregunta simple a diversos ciutadans anònims de la capital del Maresme: "A quina comarca pertany Sant Cebrià de Vallalta?". Les respostes són antològiques i fan evident el desconeixment de la pròpia comarca i la permanència de la mentalitat provincial.

Per capgirar aquesta situació no n'hi ha prou amb la pedagogia (com feia en Mikimoto o com proposa el Col·lectiu Desvalls amb el "joc de les comarques"). És ben senzill: necessitem articular una divisió territorial pròpia, moderna i funcional i posar fi a l'actual entramat burocràtic (em refereixo, principalment, als consells comarcals i diputacions provincials), que s'ha demostrat que és inútil i està destinat a endollar els amics i parents dels partits polítics de torn. Ara bé, igual que succeí al 1936, la divisió territorial catalana només serà una realitat en el moment en què es produeixi una ruptura amb l'Estat espanyol.

Mínim comú denominador i punt de partida: independència

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Tue, 27 Oct 2009 23:57:00 +0000

Salvador Cardús va publicar un article molt interessant titulat "La independència no és cap xauxa". Coincideixo amb el seu diagnòstic: la independència és un punt de partida i una eina necessària, no pas la panacea. Si algú es pensa que la independència i la revolució seran dos orgasmes simultanis, probablement es trobarà amb una forta decepció. El més important, penso, és situar els interessos de les classes populars i les reivindicacions dels moviments socials transformadors al capdavant del procés d'alliberament nacional. Només així podrem garantir que la plenitud nacional no sigui privativa de les classes dominants i que, en el nou Estat (o República), ens situarem en un context de lluita més favorable per a la justícia i la transformació social. D'altra banda, deixar la construcció nacional únicament en mans de la burgesia comporta dos riscos: que o bé ens quedem a mig camí d'assolir la independència o bé que aquesta s'aconsegueixi en detriment de la classe treballadora i la naturalesa. Per tant, deixem-nos d'orgues i esmolem ben bé les eines!

Davant de la possibilitat que des de les institucions es faci una delcaració unilateral d'independència (pas que a posteriori hauria de ser ratificat en un referèndum), cal que l'independentisme d'esquerres, es plantegi dos reptes immediats. Primer, eixamplar la seva presència dins les institucions a través de la CUP, com a organització nacional de referència. Segon, treballar perquè el moviment de consultes per la independència s'estructuri de forma assembleària i esdevingui un moviment de masses d'àmbit nacional que mobilitzi la ciutadania a favor de la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol.

Tertúlia política: avortament i pujada d'impostos

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Tue, 20 Oct 2009 20:51:00 +0000

Dilluns 19 d'octubre. Treballo fins tard. Ràpid cap a Mataró. Reunió profitosa amb els companys de Terra Verda. Despés, a corre-cuita cap als estudis de Mataró Ràdio a Pla d'En Boet, per enregistrar la tertúlia política que modera en Joan Salicrú i que s'emet a l'endemà.

Comparteixo taula amb Consol Prados (diputada del PSC), Antoni Soy (diputat d'Esquerra), Joan Morell (exalcalde de Pineda de Mar i, actualment, diputat de CiU), Adam Alonso (Nuevas Generaciones - PP) i el company Xavier Serra (ICV-EUiA).

Temes a debat: la reforma de la llei de l'avortament i l'increment d'impostos anunciat pel govern espanyol. En el tinter van quedar temes com l'afer Millet, el premi nobel de la pau concedit a Obama, els canvis en els grans partits polítics catalans i la "fusió" de TVM i Maresme Digital TV.

L'avortament ha ocupat bona part del temps de la tertúlia. M'ha tocat iniciar el debat i he disparat amb una declaració de principis: dret al propi cos, educació sexual i afectiva, deslligar sexualitat i reproducció i posar en evidència el nacionalcatolicisme imperant a Espanya. Per tant, ratificar que volem una societat laica i sense ingerències religioses. La reforma de la llei espanyola de l'avortament en part és comprensible, atès que en els últims anys diversos centres i professionals de la salut han patit processos judicials incomprensibles que han generat una forta indefensió. Penso i així ho he expressat -tot i no ser una opinió compartida per tota l'assemblea de la CUP de Mataró- que no hi hauria d'haver límits en el supòsit que una dona vulgui avortar.

Tot seguit el debat ha girat entorn de l'apujada d'impostos prevista pel govern espanyol de Zapatero. L'expert en economia, el Sr. Soy, ha asseverat que, comparativament amb altres països europeus, l'Estat espanyol té marge per apujar impostos, però ha matisat que en el context de crisi no ho considera oportú, ja que això frena l'economia i el consum... aquesta tesi ha estat avalada sense discussió per CiU i PP. En aquest punt, la meva intervenció ha estat en el sentit d'afirmar la necessitat d'apostar per una fiscalitat progressiva, però més enllà de si els impostos pugen més o menys, m'he centrat en destacar la importància del dèficit fiscal que patim, assenyalant que el veritable debat està en determinar a qui pertanyen els impostos dels catalans i les catalanes. El dèficit fiscal (22.000 milions d'euros el 2008 - 3.000 euros/habitant) està col·lapsant l'estat del benestar català: sanitat, educació, pensions, infraestructures, etc. Les cares i les respostes d'alguns dels contertulis han estat simptomàtiques del fracàs de l'autonomisme.

La por als tancs

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Sat, 17 Oct 2009 21:17:00 +0000

Ahir a Granollers i avui a Vilassar de Mar ha sorgit la mateixa pregunta: "Espanya traurà els tancs al carrer per evitar la declaració d'independència o un referèndum d'autodeterminació?"

La resposta dels empresaris del CCN, tret d'alguna consideració extemporània, se centra en una confiança cega amb els EUA i, sobretot amb la Unió Europea, "Europa ens ajudarà". També apunten les eventuals repercussions econòmiques negatives per a l'economia espanyola (per a la borsa de Madrid en particular).

A Vilassar de Mar, en un acte de la CUP, la possibilitat d'una intervenció armada espanyola també s'ha considerat improbable, però en qualsevol cas s'ha remarcat la importància de saber racionalitzar la por i actuar amb dignitat, d'acord amb els nostres ideals, amb la legitimitat i determinació democràtica que emparen la nostra causa.

Aquest temor no és casual. De fet, en l'imaginari col·lectiu apareixen els flaixos de les guerres que van succeir a la desmembració de Iugoslàvia, els tancs del 23-F i el record de la guerra de 1936-39 i del franquisme. Motius de preocupació no en falten, ja que sobre el paper hi ha l'article 8 de la Constitució espanyola (CE) que contempla la possibilitat d'una acció militar en el supòsit que una part de l'Estat espanyol vulgui separa-se'n; aquest article fou pensat per a infondre por i és sistemàticament invocat pels polítics i comunicadors espanyolistes.

Contra la por, l'únic antídot és el nostre convenciment democràtic en la victòria: "Estem disposats a guanyar per sobre de tot, i guanyarem!". Tenim la raó i ara cal continuar sacsejant el país amb les consultes d'autodeterminació per acabar vertebrant la força democràtica que escombrarà la dominació espanyola de la nostra terra.

Per salvar el català també necessitem un estat propi (II)

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Thu, 15 Oct 2009 21:56:00 +0000

Joan Pujolar a "Els reptes de la llengua catalana" (L'Avenç 350, octubre 2009), pren com a referència la tesi d'Anna Maria Cabré sobre el sistema català de reproducció i remarca que el principal problema que té el català és un problema demogràfic. A partir d'aquí posa en dubte la necessitat de dotar-nos d'un estat propi i la conveniència que el català esdevingui l'única llengua oficial, "ja que el fenomen migratori a Catalunya és proporcionalment molt més gran que l'habitual en les societats occidentals".

Però, implícitament, el mateix articulista es contradiu quan més endavant reconeix que l'Estat espanyol determina el funcionament lingüístic del mercat amb les seves lleis, decrets i reglaments; i, naturalment, sempre ho fa en detriment del català.

Després de llegir-lo amb deteniment, penso que la demografia no hauria de ser "la preocupació" i, en qualsevol cas, aquesta "preocupació" es podria revertir o pal·liar si disposéssim de les eines d'un estat propi i no unes autonomies submises, corruptes i bananeres com les que tenim. El nostre principal problema és de naturalesa política, ja que ara mateix es nega la sola existència d'un conflicte nacional i, per extensió, també es nega el conflicte lingüístic. Aquesta situació abasta tots els àmbits de la nostra societat: llengua, cultura, infraestructures, finançament, treball, etc., i ens aboca a l'extinció com a poble. Hi ha dues vies de resolució: canviar Espanya, que ha estat i és l'aposta de les classes dominants, o bé la independència, que és el repte de futur de les classes populars.

Finalment, em pregunto a què es refereix l'autor si no és a un estat propi quan emplaça a la comunitat catalana a dotar-se "d'estructures d'articulació dels mercats culturals i de pressió i mobilització envers els mercats en general en l'esfera pública"?

L'esquerra independentista al País Valencià

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Fri, 09 Oct 2009 22:53:00 +0000

La Consulta per la Independència d'Arenys de Munt ha sacsejat el panorama polític dels Països Catalans i també les reflexions militants sobre qüestions que fins ara no s'havien plantejat de forma oberta, ja que implícitament es pensava que l'assoliment de la independència era quelcom llunyà. L'acceleració del procés d'autodeterminació en una part de la Nació (Catalunya estricta) ha motivat discussions acalorades sobre l'existència de diferents ritmes i la necessitat o no que l'esquerra independentista hi respongui amb una tàctica i una estratègia adequada segons el territori.

En l'última setmana he llegit els articles de dos companys de militància del Sud que han posat en qüestió els paternalismes, els victimismes, els purismes i els dogmes de fe, remarcant la importància de treballar de valent i amb seny perquè, sense haver de renunciar a res substancial, l'esquerra independentista tingui més pes i incidència del que té ara per ara a les comarques valencianes. Fa dies ja vaig advertir que aquest debat cal abordar-lo amb calma i rigor, però és obvi que n'haurem de parlar plegats. Gràcies, doncs, per començar-ho a plantejar:

- Poder popular i construcció nacional des del País Valencià (Natxo Calatayud)

- Qüestió de referèndums i territorialitats (Toni Rico)

Per salvar el català també necessitem un estat propi

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Thu, 08 Oct 2009 19:59:00 +0000

La revista d'Òmnium Cultural (núm.12 tardor 2009) publica un article del periodista Josep Gimeno on s'exposen els resultats d'un estudi sobre l'ús del català entre la joventut, elaborat pel Consell Social de la Llengua, en què s'alerta que "el jovent és la franja de població que menys fa servir el català, tot i ser la més capacitada per utilitzar-lo". Res de nou.

Una proposta positiva per revertir aquesta situació "és instaurar una nova norma general en lús de la llengua: 'persona en edat escolar o jove' equival a llengua catalana. Aquesta idea hauria de servir per despertar la població que ignora que tots els infants s'han escolaritzat en els darrers anys en català i que, per tant, l'entenen i el parlen. D'aquesta manera, conclou l'informe, 's'estendria l'hàbit de parlar en català a tots els infants i joves, si més no per part de les persones que tenen aquesta llengua com a habitual'. Aquesta proposta, a més, impediria que els esforços del sistema escolar es tornessin inútils, ja que ara molts nois que no parlen català a casa es queden molt sovint sense la possibilitat de parlar-lo perquè al carrer se'ls adrecen en castellà."

Penso que és una bona aportació. Però, el canvi de les normes d'ús vigents no només depèn d'actituds individuals i, per tant, convé tenir en compte que la nostra llengua necessita un espai propi, amb un marc jurídicolegal que l'empari i un marc de referència autocentrat. És a dir, necessitem un estat propi.

Sense un estat propi, la llengua catalana continuarà sent arraconada i interferida per les lleis alienes; precisament, la Plataforma per la Llengua ha fet un recompte de fins a 160 disposicions espanyoles que imposen l'ús del castellà només en l'àmbit de l'etiquetatge.

Sense un estat propi, les referències predominants sempre seran les del país veí, i una llengua sense referents simbòlics i culturals propis està condemnada a desaparèixer. Justament, l'equip de periodistes de l'Observatori Crític dels Mitjans Media.cat ha publicat un estudi en què evidencia que en un mitjà de comunicació com TV3, que en el seu dia fou creat per contribuir a la normalització de la llengua i la cultura catalana, té Espanya com a marc de referència dominant en les informacions més rellevants.

Sigui com sigui, parafrasejant Pompeu Fabra "cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança".

El vaixell enfonsat

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Wed, 07 Oct 2009 21:43:00 +0000

Avui mentre comprava maires he preguntat al peixater pel vessament de cru a la costa de Mataró i m'ha dit que el vaixell que es va enfonsar dissabte 3 d'octubre és, ni més ni menys, que un dels vaixells de la mateixa empresa encarregada de la "regeneració" de les platges de la comarca.

He intentat verificar -sense èxit- la informació repassant la premsa local (Tot, Capgròs, El Punt), però els mitjans de comunicació només fan referència a una embarcació propietat de l'empresa Saneamientos Marítimos que, segons afirmen, transportava material de construcció per a la dessalinitzadora de Blanes. En cap d'ells s'especifica que els vaixells d'aquesta empresa siguin els que han realitzat treballs de regeneració de platges, una activitat absurda que cada any es repeteix, que està destruint la fauna marina del nostre litoral i que el passat estiu ja va ser denunciada per part de les confraries de pescadors.

Per tant, tinc pendent de confirmar la informació. Ara bé, una cosa sí que la tinc molt clara: tant els polítics de la nostra comarca com bona part de l'opinió pública fa temps que han girat l'esquena als ecosistemes marítims. Només els interessa la platja sorrenca per a ús recreatiu i turístic. El peix? Millor importar-lo de l'Índic (encara que això signifiqui espoliar els bancs de pesca de països com Somàlia...) -deuen pensar

Davant l'enfonsament del vaixell i el vessament de cru cal preguntar-se: Quin impacte tindrà pel medi ambient i la salut el vessament de gasoil? Quin control es fa davant dels episodis de taques i vessaments que periòdicament se succeixen a la nostra costa (aquest estiu sense anar més lluny recordo que es parlava de les misterioses "galetes")? Qui avaluarà els danys i qui en pagarà el cost?

Aquest malaguanyat incident hauria de servir perquè els nostres polítics, començant pel Sr. Baron, alcalde de Mataró i diputat provincial de Medi Ambient, prestin més atenció a la contaminació i la destrucció del nostre mar i, que entre altres coses, reconsiderin l'actual pràctica de la "regeneració eterna" de les platges del Maresme i, sobretot, aparquin projectes antiecològics i especulatius com l'ampliació del port de Mataró.

Les Tortugues Ninja contraatquen de nou!

noreply@blogger.com (JULI CUÉLLAR) — Tue, 06 Oct 2009 20:39:00 +0000

En l'últim punt del Ple municipal d'octubre es va parlar de la "fusió" de TVM i MaresmeDigital TV. L'alcalde Baron va insistir a parlar de fusió quan en realitat tothom sap que es tracta d'una absorció de TVM i l'intent de reflotar el fracàs econòmic i comunicatiu d'un model que ens havien venut com a un motor per a la ciutat.

Ara bé, el més xocant de la intervenció d'en Baron va ser l'alegria amb què va referir-se als acomiadaments de treballadors/es que aquesta fusió comportarà, dient que si fos per la CUP i pel nostre representant a Maresme Digital -en Joan Jubany- acabaríem fent fixes a les Tortugues Ninja (!). La gracieta de l'alcalde va ser tota una declaració d'intencions. És a dir, en els temps de crisi que corren, el nostre alcalde, presumptament socialista, no té cap decòrum i critica públicament el dret dels treballadors/es a tenir una feina estable. Tela marinera!

D'altra banda, seguint amb el meu darrer apunt i després de llegir el blog d'en Ramon Bassas, reafirmo que som la mosca collonera del govern municipal i, concretament, un autèntic malson pel PSC de Mataró. Però, per sort, no som els únics, de fet en Joan Sánchez (Associació de Veïns de Cerdanyola) ja els va anunciar que aquesta setmana tindrien un maldecap més i... diana! La seva prepotència i connivència amb les companyies telefonia mòbil els ha esclatat als morros: el TSJC ha obligat a l'Ajuntament a desmuntar l'antena de Telefónica al camí Ral. Llegir la notícia a La Vanguardia no tenia desperdici: "Amenaza de multa por una antena al alcalde de Mataró". Bé, ara sí que anem bé, perquè com a mínim ara són ELLS els qui llepen una mica, perquè fins ara tant l'opinió del veïnat com la salut de la ciutadania els han importat ben poc.