Per Les Santes, arraconem la xenofòbia i l'espanyolisme!

El govern municipal de CiU ha respost a la CUP que per Les Santes no pensen retirar la bandera espanyola ni la foto del Rei d'Espanya. Diuen que ara no toca, que no hi ha consens, que no hi som a temps... Tot plegat són excuses de mal pagador per no haver de reconèixer que ara es neguen a fer allò que ells mateixos demanaven quan estaven a l'oposició. Ara, queda clar que el catalanisme folklòric i regionalista de CiU mai farà res que pugui molestar a l'ordre establert i, sobretot, als seus "socis puntuals" del PP, PxC o del PSC que en els últims dies ja s'han prestat a votar-los el cartipàs, els sous o els càrrecs polítics de confiança. CiU ens diu que ara no és el moment de realitzar actes d'afirmació nacional, perquè el seu govern en minoria depèn de les voluntats de les forces espanyolistes i xenòfobes representades al Ple de l'Ajuntament de Mataró.

Malgrat aquest context polític i social advers, és vital defensar la cohesió social i treballar sense descans a favor dels Països Catalans. Ara més que mai: cal mobilitzar-se i despertar la consciència dels nostres veïns i veïnes. Per això, durant la festa major de Les Santes, des de la CUP, hem convidat a la ciutadania de Mataró a penjar estelades als balcons i a lluir la samarreta "el Maresme antifeixista", per fer visible el nostre rebuig a la xenofòbia i a l'espanyolisme.

La Vanguardia anuncia un canvi del decorat

Mal que em pesi, la versió en català de La Vanguardia és una bona notícia. L'edició en català  d'aquest diari, creat el 1891, i que és el potaveu oficiós de la burgesia barcelonina és un "signe dels temps" que vivim. Lamentablement, la constatació històrica assenyala que bona part d'aquesta burgesia barcelonina va dimitir lingüísticament i nacional, sobretot a partir de 1939. Per tant, La Vanguardia en català no serà un diari escrit en clau nacional catalana sinó una simple traducció d'una cosmovisió provinciana i conservadora que fins a la data sempre s'havia expressat en la llengua dominant, és a dir en espanyol.

Què ha canviat? Què pot haver induït la burgesia barcelonina a transigir i promoure l'edició d'una versió en català del seu herald? Sense dubte, jo hi veig, en primera instància els diners  que de sotamà pot haver compromès CiU als editors del diari en qüestió; i, en segon terme, penso que hi ha un canvi de mentalitat dins de les files del regionalisme català, bàsicament motivat pel temor a veure's desbordats per la creixent mobilització independentista. 

L'estratègia de CiU i de la burgesia per extensió és nedar i guardar la roba, i només es plantegen "canviar alguna cosa perquè tot continuiï exactament igual". Això explica l'ambigüitat calculada dels quadres dirigents d'aquesta formació envers les consultes populars sobre la independència, tal com s'ha posat de manifest en les actituds i declaracions contradictòries davant la convocatòria del 10 d'abril a Barcelona. 

En la mateixa línia, d'ambiguïtat calculada, cal situar les declaracions de Jordi Pujol, que més que una arenga cap a la independència a mi em fan l'efecte que són un crit d'alerta davant la constatació de l'esfondrament de l'autonomisme espanyol que tant va contribuir a apuntalar el Molt Honorable expresident de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Som, indubtablement, davant d'una cruïlla històrica. Però si ara deixem el camp de batalla en mans d'aquells qui han contribuït, durant anys i panys, a la submissió política, econòmica i cultural dels Països Catalans, la independència només serà un canvi formal, un simple canvi del decorat a mans dels poders fàctics. 

Des d'una perspectiva de classe, no podem esperar a què plogui, per això, cal mobilitzar-se, reforçar les organitzacions de l'esquerra independentista, acumular forces i impulsar una alternativa política nacional que respongui als interessos populars, perquè sinó, tal com explica l'amic Agustí Barrera, la infraestructura socioeconòmica restarà intacta i, per consegüent, la lluita per la independència només haurà servit per posar una bandera estelada a les portes d'entrada de les sucursals de La Caixa. 

És en aquest punt on vull remarcar la importància de l'aposta política que proposem des de la CUP, que és una alternativa necessària no sols pels municipis sinó per a l'acumulació de forces que ens ha de permetre revertir la instrumentalització dels nostres drets nacionals en mans de la classe dominant, construir una nació veritablement lliure i una democràcia real des de la base. Uns bons resultats de la CUP a les eleccions municipals del proper 22 de maig representaran un punt d'inflexió i contribuiran, com fins ara hem fet, a reforçar el pes del pol ideològic de l'esquerra i de la mobilització popular en el si del moviment per la independència.

Tertúlia política a Mataró Ràdio: el recanvi de Mas, el pet del PP i la Romero

Dimarts 11 de gener s'ha emès la Tertúlia Política de Mataró Ràdio. En aquesta ocasió la periodista Elisabet Solsona ha moderat l'espai, en el qual hi han participat Ramon Bassas (PSC), Joan Mora (CiU), Adam Alonso (PP), Esteve Martínez (ICV-EUiA), Francesc Teixidó (ERC) i jo mateix en representació de la CUP. 

Valoració del govern de recanvi.

La tertúlia ha començat amb la valoració del nou govern autonòmic que presideix Artur Mas. En aquest punt he volgut recordar que l'hegemonia de la dreta és ben bé culpa del govern sortint, el tripartit de Montilla (PSC-ERC-ICV), que tot i dir-se d'esquerres ha dut a terme polítiques neoliberals i que és responsable de les greus retallades de drets socials, laborals i nacionals de l'últim any. 

Aquestes polítiques han afavorit que la dreta de CiU, que representa uns sectors fàctics que mai han perdut el poder, hagi pogut recuperar el govern amb molta facilitat. Ens trobem davant d'una situació lampedusiana, en què sembla que tot hagi canviat però en realitat tot seguirà igual en les qüestions fonamentals per a l'ordre establert. Prova d'això és l'acord de sociovergència en la investidura de Mas, que posa de relleu que PSC i CiU tenen molt d'interès en tapar tots els afers de corrupció (millets, pretòries, etc.) i que comparteixen aspectes bàsics com l'afiançament de l'autonomisme, la implantació del "repagament" de la sanitat pública o l'impuls de grans infraestructures com la MAT o els laterals de l'autopista C-32 per tal de beneficiar les corporacions elèctriques i les gran constructores.

De quin canvi estem parlant (?), si  han  nomenat consellera de Justícia una senyora que no fa ni un any era advocada de l'Estat i es dedicava a criminalitzar la consulta d'Arenys de Munt o un conseller de Sanitat que  encara no fa ni dos dies liderava la patronal del sector sanitari (Unió Catalana d'Hospitals).... Davant d'aquest panorama tan desolador, l'única "transició nacional", en al·lusió a Mas, és la que ens ha de portar cap a la independència i, d'altra banda, per superar la crisi cal fer una aposta decidida per un canvi de model de producció.

La ruptura del PP de Mataró.

Recentment, tres regidors dels quatre que té el PP a l'Ajuntament de Mataró, han abandonat el seu partit i han passat a ser "regidors no adscrits". En aquest punt, igual que la resta de contertulians, no he volgut entrar a fons en la picabaralla interna del PP. Ara bé, sí que he manifestat, que ja ens va bé que la dreta espanyolista i xenòfoba, que representa el PP, es divideixi i es quedi amb un sol representant!

L'adéu de la regidora VIP Romero.

Alicia Romero, destacada regidora del PSC de Mataró, ha anunciat que plega. En la meva valoració vaig destacar que això és un clar símptoma de què el PSC s'enfonsa, però, per culpa de les presses, vaig ometre un aspecte important, i és que són els seus propis companys de partit els qui li han fet el llit a mida. Admeto que vaig ser excessivament dur, però em sembla un insult a la intel·ligència fer-nos creure que aquesta regidora marxa amb una mà al davant i l'altra al darrera; jo això no m'ho crec i en qualsevol cas, no me la veig treballant de caixera al Corte Inglés, que per vergonya seva i del seu partit, és l'únic futur econòmic que han estat capaços de plantejar per a la nostra ciutat.

Pla de Nova Ciutadania de Mataró

La Sra. Maria José Recoder és ex-regidora de CiU a l’Ajuntament de Mataró i escriu un blog en el qual no admet comentaris. Justament, per tal de comentar i donar resposta al seu article “Sense pla de nova ciutadania”, em veig forçat a fer-ho des d’aquí:

Sra. Recoder,

Com ja sabeu en el Ple Municipal del passat 3 de juliol el Pla de Nova Ciutadania va quedar damunt de la taula, no pas per manca de diàleg sinó pel fet que en la darrera reunió de la comissió redactora (a la qual no va poder assistir la persona delegada per la CUP) el representant del PP –amb el consentiment tàcit de la resta de forces polítiques- va aprofitar l’avinentesa per introduir una esmena -ja debatuda amb anterioritat- i que feia referència a "Ampliació de la formació d'adults immigrants, amb especial atenció a la formació en castellà".

La CUP va demanar, una setmana abans del Ple, que per donar suport al document calia incorporar alguna referència al català o bé, directament, suprimir l'esmena colada a última hora pel PP.

No es tracta d’una picabaralla entre PP i la CUP, sinó d’una qüestió de principis: si la mainada aprèn en català, per què redimonis hem de negar aquest dret als adults? A què juguem?

Tinc la certesa que el sentit comú i la sensibilitat catalanista de CiU (i la resta de formacions que se’n reclamen), agrairan l'exigència de la CUP d'introduir la referència a la llengua catalana com a llengua de formació i d'arrelament de la immigració.

Des de la CUP, com a col•lectiu assembleari que som, tenim el cul pelat a l’hora de cedir, negociar i consensuar tot el que calgui. Per tant, en comptes de fer-nos passar per l’adreçador del “bé comú”, us aconsello que sigueu més exigent amb les formes i els continguts del procés d’elaboració i aprovació del Pla de Nova Ciutadania...i, aleshores, segur que ens entendrem!

El dilema dels sobiranistes de CiU

Dijous 13 de març vaig acudir a la Llibreria Robafaves per participar en la presentació del llibre “Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC” amb Xavier Mir (l'autor) i en David Morgades (CiU). El guió de la meva intervenció el vaig centrar en la principal tesi de l’autor: el PSC com a partit espanyolista. Alhora, però, vaig introduir un element de debat punyent: el problema no és el PSC en sí mateix sinó aquells partits polítics catalanistes (ERC, CiU i ICV) que continuen lligats a la política autonomista i es disputen el trist paper de consort a canvi d’una poltrona.

Aquesta interpretació em sembla bàsica si es vol capgirar la línia descendent del catalanisme. I, òbviament, considero que l’única viabilitat d’aquest catalanisme passa per un canvi d’estratègia, la qual cosa implica estructurar i donar sentit al dret de decidir. L’exercici del Dret d’Autodeterminació és la veritable clau de volta que ha de permetre la resolució de la disputa entre els dos projectes de país existents: el reforçament de la unió amb el Regne d’Espanya o bé la creació d’un estat propi pels Països Catalans.

En aquest punt em va sobtar i molestar la defensa aferrissada i eufòrica de CiU que va fer en David Morgades, que es declarava a sí mateix com a membre de la Plataforma per la Sobirania, que treballa per apropar CiU i ERC. Fet i fet, les delcaracions de Duran i Lleida, reclamant que s'arraconi el sobirnaisme per recuperar la centralitat política perduda, haurien de fer reflexionar a tots els convergents que encara tinguin sensibilitat nacional (fem país o fem partit?).

Morgades, com a bon convergent, va replicar-me dient que el meu raonament era massa radical i que la seva opció política apostava anar fent a poc a poc i sense excloure pactes a Madrid.

Una persona del públic es va aixecar indignada dient que mentre els catalanistes no ens entenguéssim no hi havia res a pelar. Certament, penso que aquest comentari no anava del tot desencaminat; ara bé, jo el formularia de la següent manera: “fins que els membres d’aquells partits polítics que es reclamen nacionalistes o independentistes no abandonin la idea de reformar Espanya, el dret de decidir i el sobiranisme no deixaran de ser expressions buides de contingut”.