Serrallonga!

 

Dissabte a Sant Hilari Sacalm, en un dels balls parlats d'en Serrallonga, es van tocar temes d'actualitat com el lladrocini de Fèlix Millet, la grip A o les consultes populars per la independència! De forma inesperada i davant d'un públic astorat la quadrilla d'en Serrallonga va plantar una urna portada des d'Arenys de Munt al bell mig de la plaça, va repartir paperetes de vot i el seu cap va advertir que els qui no votessin sí els passarien pel ganivet!

Als poders fàctics i als seus polítics ja els agradaria tractar-nos de bandolers... però el cas és que ignoren que els mites i les llegendes són el millor conducte per a la transmissió de la memòria d'un poble. Serrallonga és el mite llegendari d'un bandoler de la Catalunya indòmita que ha passat de generació en generació. Fou una persona ubicada fora de la llei i enfrontada al poder de l'època. El seu crit de guerra, "Visca la terra, mori el mal govern", ja presagia la revolta popular catalana de 1640 i més enllà dels fets concrets de la seva vida, se li han atribuït fets i actituds (robar els rics per donar-ho als pobres) que l'han convertit en un prototipus d'alliberador i justicer.

I quin mal faig si dic que sóc independentista?

Els espanyolistes de Figueres, abanderats sota les sigles de PP i C's, han endegat una campanya de difamació contra el cantautor i company Cesk Freixas, amb l'objectiu d'impedir la seva actuació el dia 29 d'agost al Festival d'Acústica. Aquest fet posa en evidència el tarannà repressor dels espanyolistes, que no poden suportar que algú canti alegrement en català i a favor de la llibertat dels Països Catalans. No es pot tolerar la persecució de les idees, ni a Figueres ni enlloc; per tant, la solidaritat amb en Cesk és un deure.

Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.

Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.

S'ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...

No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...

Cada puny alçat dibuixa en l'aire un camí de llibertat,
i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant.

Cada somriure, cada mirada,
cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.

S'ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...

No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...

"I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paisatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el dia que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?"

No amaguis la llengua (Cesk Freixas)

La Flama encén el patriotisme a Mataró

La revetlla del Solstici d'Estiu també celebrem la festa nacional dels Països Catalans. El foc de la Flama del Canigó agermana totes les terres catalanes, que durant la nit més curta de l'any il·lumina places i carrers amb l'encesa de fogueres. Enguany, gràcies a l'esforç dels Marxaires la flama ha recorregut el Camí del Nord en sentit invers, desfent el camí de l'exili que fa 70 anys van haver d'emprendre milers de persones amenaçades per la repressió franquista. Avui, la Flama del Canigó també ha recordat a tots els mataronins aquella tragèdia de la nostra història col·lectiva. La rebuda de la Flama ha estat un acte molt concorregut i de clar to patriòtic català, on s'ha llegit el manifest redactat per l'escriptor Joan Francesc Mira i s'ha cantat amb emotivitat "Muntanyes del Canigó" i "El Segadors".

Foguera del carrer Sant Joan

La Flama i l'ambient festiu al carrer Sant Joan

Cant dels Segadors. El regidor de la CUP
amb el puny alçat darrere de l'Alcalde.

Reducte folklòric o Cultura popular?

Enguany Mataró és la "ciutat pubilla de la sardana". Els actes centrals del "pubillatge" es van celebrar fa una setmana amb la inauguració d'un monument a la plaça de Santa Anna (que a aquest pas es convertirà en una cursa d'obstacles).

M'agrada la música de cobla però, en canvi, reconec que les ballades i l'ambient que s'hi respira no m'agraden. Amb tots els respectes: per mi són com una barreja de naftalina i reducte folklòric elitista. Per tant, en aquest context, és difícil que m'animi a ballar sardanes.

El ball sempre l'he associat a la festa, la música i la gresca; és a dir, a una expresió de cultura popular i de llibertat. Per això, em sento més a prop dels "tradicionàrius" o dels balls de festa major que no pas del sardanisme "oficial".

D'altra banda, comparteixo l'anàlisi d'Aleix Cardona: el sardanisme és una expressió cultural regional llargament instrumentalitzada pel catalanisme conservador. Prova d'això és la proposta que CiU va presentar al Ple municipal de gener de 2009 demanant que el Parlament de Catalunya declarés "la Sardana Dansa Nacional de Catalunya". A propòsit d'aquella proposta, des de la CUP vàrem replicar allò que la resta de grups obvien o callen: la nostra nació és molt més gran i compta amb una gran diversitat de danses i balls populars (jota, ball rodó, etc.) tant o més nacionals que la sardana.

Precisament, arran dels actes "pubillatge" de la sardana i dels discursos autocomplaents, caldria reclamar polítiques actives per tal que tots els balls populars dels Països Catalans siguin una realitat viva i no mers elements decoratius dels actes oficials i protocolaris.

23 d'abril: festiu i reivindicatiu!

Torna a ser 23 d’abril. És un dia preciós del calendari festiu i reivindicatiu català. És el dia de Sant Jordi, de la princesa, la rosa i el drac. És un dia ideal per passejar pels carrers, remirar les parades de llibres. És la diada popular de lluita per la llengua catalana. És el dia en què omplim els balcons de senyeres i estelades. És el dia dels enamorats i les enamorades...

Malgrat tot, resulta que el calendari laboral ens obliga a treballar. Com cada any, Sant Jordi ens fa evident l’absència d’un marc propi de relacions laborals i la incapacitat del govern autonòmic per a fixar un calendari laboral català. Penso que ja va sent hora de dir prou al 12 d’octubre o el 6 de desembre, que no són altra cosa que festes imposades.

A Catalunya, el meu país (Cesk Freixas)

Fot-li foc al Ple!

Els catalans i les catalanes tenim el foc a la sang. Som un poble que reviu amb el foc i els espetecs sorollosos. El foc és el nostre rictus iniciàtic i, possiblement, aquest és l'aspecte més indòmit de la nostra cultura popular i, és clar, el més mal vist pels poders opressors.

Precisament, arran de l'aprovació de la nova Directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu, que regula el mercat dels materials pirotècnics, el Govern espanyol ha adoptat aquesta Directiva mitjançant l'Ordre PRE/174/2007 amb importants limitacions de l'ús dels artificis pirotècnics, sense distingir entre ús privat i ús per a elements festius de cultura popular i tradicional. Aquest fet impedeix la participació dels Balls de Diables, Bèsties de foc, Salt de Plens,etc., en les processons, seguicis i actes festius.

Aquestes noves normatives ataquen de ple la cultura popular catalana. És a dir, està en joc tot allò que no va poder domesticar el franquisme, allò que va rebrotar amb força durant la transició i que ha servit per a vertebrar un ampli teixit associatiu. No es tracta d'una simple qüestió d'incomprensió, no és que no ens entenguin: estem davant d'una negació deliberada de la nostra manera de ser i entendre el món, la festa i les relacions socials.

Per això, centenars de colles han respost amb la convocatòria d'una diada reivindicativa, el proper 7 de febrer a Berga, i amb la redacció del "Manifest per a la defensa dels grups de cultura popular i tradicional catalana amb ús de materials pirotècnics". Per tal de donar-hi la màxima difusió i ressò, des de la CUP de Mataró, presentarem el manifest de les colles en forma de proposta de resolució al Ple municipal del 5 de febrer, amb la finalitat que l'Ajuntament de Mataró s'hi adhereixi i es comprometi amb la continuïtat de les Diablesses, les Bèsties de foc i la Nit de sant Joan i l'ús dels focs d'artifici en les festes populars.

[+] Info:

- "La Unió Europea amenaça les tradicions catalanes" per Pau Tobar


“El sol és barrat de sang, som fills de la flama... Foc! Foc! Fot-li fort!
Ferro roent, deixa la pell. Sento la carn viva... Foc! Foc! Fot-li fort!
Foc! Foc! Correfoc! ... Foc! Foc! Fot-li fort! ... Foc! Foc! Correfoc!”

Discover Companyia Elèctrica Dharma!

El Tió i la Sibil·la

El Tió és una tradició ancestral precristiana que perviu en les celebracions nadalenques de la nostra terra. Enguany, mentre fèiem cagar el Tió escoltàvem sorpresos que els veïns del pis de sota -castellanoparlants- també feien el mateix. Malgrat que els aparadors comercials, els balcons dels carrers i la televisió mostrin l'omnipotència de l'home de la barba (a) "Papá Noel", estic convençut que la gent no és ximpleta i no es resigna a la superficialitat del consumisme i cerca l'autenticitat i símbols que els arrelin al país. Això sí, el proper Nadal proposaré fer una campanya pública i militant per conscienciar, si més no, els comerciants de Mataró perquè desterrin els homes barbuts i prestigiïn el Tió, igual que han fet els comerços d'Olot o diversos col·lectius d'Osona que han impulsat la figura alternativa de l'Oncle Buscall (repartidor de tions).



D'altra banda, tot i ser ateu, penso que és una llàstima que a la Comunitat Autònoma de Catalunya no puguem visionar IB3 a la TDT per gaudir del Cant de la Sibil·la de la Seu de Mallorca, un cant litúrgic català d'origen medieval. Les Sibil·les anunciaven l'arribada d'un infant cridat a salvar el món. Tot i ser una tradició precristiana, el cristianisme la va incorporar en la missa del Gall, on apareix associada a la figura del Redemptor i anuncia el Judici Final. En aquest sentit, entenc que el Nadal també és un bon motiu per fer visibles els Països Catalans i cal aprofitar-ho.

Ja n'hi ha prou?

Qui neix i creix a Mataró viu en una simbiosi amb els nans, gegants i figures de la ciutat que és difícil d'explicar a la gent de fora. Cal viure-ho per fer-se'n una idea. Ahir, a quarts de tres de la matinada, en comptes de reposar la meva esquena (carregar els petits a coll deixa seqüeles!), vaig enfilar cap al “No n'hi ha prou”.

Reconec que estic rovellat i que, malgrat que m'agraden els gegants, el meu cos ja deia prou! Davant de l'ajuntament hi havia un munt de joves (molts bevent per un tub connectat a motxilles-cisterna, un detall curiós).

Amb totes les autoritats al balcó i en un ambient passat de voltes se'm fa difícil comprendre la pusil·lanimitat del públic; per entendre'ns, en qualsevol altres indret el crit de guerra hauria començat amb una escridassada als polítics a l'estil “fills de p.”. Però bé, això és Mataró. A més a més cal tenir en compte que la música de la cobla La Principal de la Nit no va deixar que el públic cridés cap consigna políticament incorrecta (casual?). En fi, tot va ser molt lluït, normal i maco.

Al final, amb els gegants adormits, el regidor de Cultura ens va saludar i ens preguntar si estàvem contents... buf! Només caldria haver-li recordat el merder que té a Cirera o la trista oferta cultural de la resta de l'any (o bé es pensa que amb les Santes ja n'hi ha prou?) i potser l'hauríem fet tocar de peus a terra altre cop... però no tocava; “ànims regidor!”. Ahir no vaig participar en la clandestina cursa a pèl i vaig marxar cap a casa enmig d'un ambient festiu relaxat, conformista i que sembla que tingui poques ganes de plantar cara al poder... però, compte, a vegades les aparences enganyen!

Glòria a les Santes: visca Mataró i visca la Terra!

Aquest vespre han començat Les Santes 2008, la festa major de Mataró. En el seu discurs, l'alcalde ha recordat els joves que fa 70 anys van morir a la batalla de l'Ebre i si més no ha donat un xic de sentit a la moció que vàrem aprovada al darrer ple de juliol. La gent de la CUP hem editat unes samarretes i hem acudit a La Crida vestits de groc i amb el lema "Per una festa major popular" junt amb joves de Maulets, que han omplert la Riera d'estelades, plafons, pancartes i cartells demanant la retirada de la bandera espanyola. En aquest punt, però, no ha canviat res i, malgrat els nostres esforços, la simbologia de l'estat opressor es manté intacta ...


Sigui com sigui, la festa (i la lluita) continua!

Vibrant amb els Capgrossos

El món casteller sempre l'he viscut de lluny, però, diumenge passat a la plaça de Santa Anna, confesso que vaig vibrar amb l'actuació de la colla castellera Capgrossos. L'explosió general va sorgir quan la colla de la nostra ciutat va passar la mà per la cara als vilafranquins... va ser un sentiment indescriptible i comparteixo (malgrat les distàncies polítiques que ens separen) la joia que ja han expressat altres conciutadans en els seus respectius blogs, com ara Quim Fernàndez o Joan Antoni Baron.

Ara bé, per fer-vos una idea acurada de la jornada castellera del passat 20 de juliol us aconsello que llegiu la crònica "El cel és blau" de l'amiga Alba Galan que, naturalment, escombra cap a casa!

Revetlla i solstici d'estiu

La nit de Sant Joan celebrem el solstici d'estiu. L'estiu, que llargament hem esperat, ja és aquí. Vam desfer-nos d'uns quants trastos i els vam amuntegar a la foguera del carrer Sant Joan, però, ahir vam anar lluny del nostre carrer i vam celebrar la revetlla al carrer Altafulla de Mataró. Tot i que l'Ajuntament no els deixa fer foguera, la Flama del Canigó també va arribar-hi puntual i es va llegir el manifest. Tot seguit, vam reviure plegats la màgia i la gresca dels petards, la música, el sopar a la fresca, la canalla voltant. Genial!

El ball de la civada

La musicalitat i els balls són una part important de les nostres vides. Dic això després d'ensenyar "El ball de la civada" a l'Otger. És una cançó i un ball popular molt interessant per treballar el vocabulari i les tasques relacionades amb l'ofici de pagès. Després de veure-la per Youtube l'hem ballat i m'he imaginat que érem al bell mig d'una plaça, fent rotllana i giravoltant. Però ara, perquè aquesta experiència sigui autèntica, caldrà anar al camp perquè l'Otger vegi d'aprop les espigues que aviat seran segades.

Què bé que s'està a l'Atzucac

Escric aquesta crònica amb la samarreta dels 10 anys engiponada i mentre escolto la música del cd recopilatori de l'Atzucac.


Sí, ahir dissabte 24 de maig, la Taverna Atzucac de Mataró va fer festa grossa per celebrar el seu desè aniversari. De bon matí, el plugim va fer témer el pitjor, però, fos com fos, en Genís va enforquillar el porc i va començar a rostir-lo a poc a poc; quina paciència!


Els comensals del dinar popular van acabar d'afartar-se cap a les set de la tarda... i, per tant, l'hora d'esbarjo infantil no es va fer. Malgrat tot, la plaça feia patxoca, amb tanta canalla anant amunt i avall al so de la musiqueta.


L'actuació de la colla bastonera Picadits de Vilassar de Mar (gent del rotllo), va deixar-nos bocabadats i amb ganes de picar. Són joves amb empenta que prometen.


El sopar: porc, llesca de pa amb tomàquet, got de vi i amanida. El porc és més saborós i queda més ben cuit que la vedella. Com diu el tòpic: s'aprofita tot. En dues paraules, era bo. Les plates d'amanida eren molt bones, producte d'un pagès de Ponent que fa poc ha estat condemnat per la moguda contra els transgènics i que segons em va dir l'Oriol, les pots encarregar a la plaça Gran.



Mentre sopàvem se'ns va presentar un xicot d'un col·lectiu de músics autogestionats que impulsen el FesTour 2008 i que tenen una pàgina al Myspace on expliquen qui són i què fan.


Els Vall Folkska sonaven bé, venien del Ripollès i donaven molta marxeta. Després de rescatar l'Otger, vam recollir la paradeta i cap a casa. Tres quarts d'hora més tard, amb els nanos adormits, vaig escapar-me d'esquitllentes altre cop cap al concert.


Només arribar vaig veure que els Maulets havien desplegat una pancarta reclamant la llibertat d'en Franki de Terrassa (en el Ple municipal de juny la CUP presenta una proposta de resolució per demanar-ne la llibertat).


Però el que més sobtava era la música petarda que feien sonar els Antiherois des de dalt de l'escenari. Dos paios vestits de hooligans culés, disfresses, perruques... L'Oriol va dir-me: "hi ha d'haver de tot". Certament, he de reconèixer que feien feina, perquè les lletres tenien missatge i fins i tot van treure una pancarta reivindicant les panxes i el pèl. Després vaig conèixer que es tracta d'una proposta político festiva, amb la destacada participació de militants independentistes i blocaires conegudes!


Estic tan rovellat que la segona birra ja em pujava i ni tan sols sabia que en Titot ja no canta amb Dijous Paella... Aquest grup van ser, sense cap mena de dubte, les estrelles de la nit amb el hit "En aquest bar" reversionat "Què bé s'està a l'Atzucac".


A dos quarts de tres vaig abandonar la festa, amb la pluja de la matinada, content tot i els remaleïts polítics que defensen els transvasaments...

Contes antiautoritaris

Escriu, llegeix i difon la idea!

Aquesta tarda a la bústia de casa hi havia un sobre amb el remitent del Col·lectiu Negres Tempestes que té la seva seu al CSA Can Vies de la Vila de Sants (Barcelonès). Dins del sobre hi havia el llibre el “2n recull de contes antiautoritaris”, un llibre autoeditat pel col·lectiu i en el qual hi podeu trobar vint-i-dos treballs.

L'estiu passat, un grup de Negres Tempestes van visitar-nos al Casal Fèlix Cucurull de Mataró per presentar el clàssic “Anarquisme i alliberament nacional” (reeditat) i van aprofitar l'avinentesa per deixar-nos uns exemplars del “1r recull de contes antiautoritaris” i uns fulls anunciant la convocatòria d'un segon certamen. Això em va animar a participar-hi i vaig presentar una història molt “pedroliana” que havia penjat al blog Les nits d'hivern.

Finalment, destaco la cita de Kahlil Gibran (poeta i filòsof libanès) que hi ha a la contraportada del llibre, que, realment, és tota una declaració de principis i deixa entreveure la reflexió crítica entorn de les famílies urbanites tradicionals, alienades i consumistes.

Fomentar la lectura és un objectiu cultural de primer ordre

El desenvolupament d’un pla de lectura pública hauria de servir per millorar els baixos índexs de lectura i fomentar el gust i l’hàbit per la lectura. És ben senzill: cal apropar els llibres a la gent i aprofitar els recursos i les infraestructures existents. L’índex de lectura és un indicatiu del nivell cultural de la nostra ciutat, per tant és important incidir-hi.

En el passat mandat es va constituir una Comissió de la Lectura Pública (un mer tràmit formal) i també es va aprovar la construcció de la segona biblioteca pública a la zona est (Escorxador). Però, el fet és que a data d’avui desconeixem què ha fet la Comissió de la Lectura Pública i ignorem quines són les línies d’actuació política del govern municipal per promoure la lectura.

Per això, des de la CUP, hem formulat una sèrie de preguntes i precs de cara al proper ple municipal, amb el propòsit que es presti més atenció a aquest tema. Ja ho havíem denunciat amb anterioritat: no es tracta de fer grans infraestructures, sinó de donar una resposta política a una necessitat cultural de primer ordre. Fet i fet, és una qüestió de voluntat política.

N’estem convençuts que amb una inversió mínima es podrien arranjar espais per a la lectura en els diferents centres cívics i/o en els centres d’ensenyament; i, en aquest sentit, cal situar les dues propostes que hem presentat: promoure biblioteques a l’aire lliure durant els mesos d’estiu (“biblioplatges” i les “biblioplaces”) i habilitar punts d’intercanvi de llibres arreu de la ciutat. Si realment es vol, això que demanem pot ser una realitat immediata. Malgrat tot, caldrà esperar i veure quin és el grau de sensibilitat cultural del nostre govern municipal.

Malgrat tot, hi ha vida

A Mataró la cultura institucional respon als interessos de les classes dominants, dels poders fàctics (els qui governen de facto) i que tot sovint se’ns presenten rere la màscara de “societat civil”.

Caguera. Llegir “El Tot” i el “Capgròs” d’aquesta setmana passada feia venir una caguera i una tristor insondable. Semblava que l’Església Catòlica s’hagués apoderat de l’agenda cultural de la nostra ciutat. I doncs, què caram ens ofereix el Patronat Municipal de Cultura? Poca cosa, per no dir res. Quatre espectacles infantils mal comptats (això sí: cars i ben embolicadets) i s’ha acabat.

La pudor dels ciris i la mediocritat dels especuladors que ens governen va esvair-se el dissabte per la tarda durant el transcurs de la manifestació contra el desallotjament del CSOA La Fibra, a la qual hi vaig participar durant una estona. Davant la perplexitat dels consumidors i botiguers del Centre, es va destapar la inquietud de molta gent que vol fer activitats culturals i desenvolupar projectes col·lectius, però que topen amb els interessos especulatius i amb la nul·la sensibilitat cultural del govern municipal de Mataró. L’endemà, de camí cap al parc, vaig veure que la mani havia deixat dos missatges a la Cambra de la Propietat: “Mataró serà la tomba del civisme” i “La propietat és un robatori”. El primer és un desig i una necessitat col·lectiva i el segon una obvietat explicada per P.J. Proudhon i musicada per Inadaptats. Sense dubte: calen més manis, més vida i color als nostres carrers.

D’altra banda, diumenge vaig acudir amb la Lourdes, l’Otger i l’Estel a l’actuació de pallassos organitzada a la fàbrica de Can Fàbregas amb les companyies Teatre PO i Filigranes. Després de reflexionar-hi, em vénen al cap una sèrie de pensaments: cultura popular i participativa, autogestió i reivindicació d’un espai amenaçat pel Capital. Tot plegat, molt lluny del paradigma de la cultura oficial, consumista, conformista i avorrida. Cal doncs, no defallir i seguir alimentant els espais alternatius i les activitats transormadores que donen sentit a les nostres vides i vida a la nostra ciutat.

En Titot i el Belda

En una pintada "no-nacionalista” (?) que vaig llegir al metro hi deia “¿Por qué los nacionalistas nunca ríen?”. Doncs bé, per desmentir aquesta asseveració i per foragitar el pessimisme que sovint ens caracteritza, recomano llegir els blogs d’en Belda i en Titot. Són dos personatges emblemàtics que a més de posar música a la nostra lluita d’alliberament ens regalen uns escrits carregats de sentit d’humor.

Ahir em vaig cargolar de riure llegint les reflexions d’en Belda sobre l’anarcocarlisme, una interpretació que no és cap disbarat i que té una base històrica que la pot justificar; i també vaig fer la mitja rialla, davant la incomprensió del meu fill (que no entenia perquè reia son pare) amb l’anècdota que explicava en Titot del dia en què la Guàrdia Civil va requisar la bossa d’en Josep Maria Cantimplora a l’aeroport del Prat de Llobregat.

La fi d'en Pellofa XXX

El regidor de Cultura de Mataró apunyala en Pellofa

En Pellofa XXXè. serà recordat per haver estat un rei il·legítim, perquè no va ser reconegut pel Patronat de Cultura de l'Ajuntament Mataró, que d'aquesta manera pretenia estalviar-se la befa del pregó de Carnestoltes. En Pellofa emmalaltí de pena i fou sistemàticament apunyalat pel regidor de Cultura (Sergi Penedès, d'ERC)amb la seva negativa a donar suport logístic a la realització d'un acte de cultura popular. Sortosament, abans de finir, en Pellofa XXXè. deixà escrit el seu testament i, per aclamació popular, ha estat llegit a l'enterrament de dimecres de cendra.

Però, per dissort del regidor de Cultura, aquesta història no s'ha acabat aquí: dijous 7 de febrer, la CUP presenta una proposta de resolució amb l'objectiu de garantir la presència d'en Pellofa al Carnestoltes.

I es que com proclamen els seus afèrrims seguidors:

VINT-I-NOU GENERACIONS

NO LES HA PARAT NINGÚ

HI HAURÀ PELS MEUS COLLONS

UN PELLOFA TRENTA-Ú!!!

No es pot matar tot el que és gras... o sí?

Cartell reivindicant la figura d'en Pellofa

Avui comença el Carnestoltes. Des d'una perspectiva social i antropològica és una festa d'evasió prèvia, una vàlvula d'escapament i, per tant, de contenció i control, d'aquells a qui en Vicens Vives anomenava -amb menyspreu classista- "la patuleia".

Enguany, com ja vàrem anunciar, a Mataró no hi haurà Pellofa, perquè la gent del CCC, que de forma altruista organitzava la presència d'aquest personatge mític, s'ha dissolt. S'han dissolt perquè el Patronat Municipal de Cultura (PMC) que dirigeix Sergi Penedès (ERC) no vol donar diners a actes irreverents... Aquesta actitud deixa en fals la celebració del Carnestoltes, que moltes rates de sagristia de la nostra ciutat, voldrien que fos com una processó de les de Setmana Santa: neta, polida, asexuada i "dentro de un orden y respeto debido a la autoridad".

Davant d'aquests fets, el periodista Espartac Peran diu que se sent "trist, decebut i emprenyat un altre cop", i no m'estranya. La gent del PMC han tornat a menysprear la cultura popular de la nostra ciutat i aquest cop, per molt que ho disfressin, només té una intenció: acabar amb el teixit social crític i amb la llibertat d'expressió. Malgrat tot, ja cal que es calcin... perquè no ens faran callar i no ens resignarem a viure en la seva ciutat insípida i avorrida (sort en tenim de la gresca de l'Atzucac!)

Carnestoltes a l'Atzucac (heu vist el "teniente" Jubany?....)

El Patronat de Cultura arracona en Pellofa

Comunicat del Comitè de Crisi de Carnestoltes (CCC)

Els responsables del Patronat Municipal de Cultura (PMC) de Mataró han decidit prescindir d'en Pellofa en els actes del Carnestoltes. En Pellofa, el rei dels poca-soltes, tradicionalment ha repartit matraca contra el govern municipal i, en l'actual conjuntura (marcada per l'escàndol de Can Fàbregas i de Caralt i el regidor d'Urbanisme), és un xic sospitós que el PMC s'hagi desentès de les reclamacions del Comitè de Crisi de Carnestoltes (CCC), que -entre d'altres motius- s'ha vist obligat a dissoldre's a causa de les traves burocràtiques, la pressió de l'SGAE i del pressupost insuficient aportat per l'Ajuntament. Per tant, enguany sembla que enterrarem la sardina sense en Pellofa... increïble!