L'independentisme i el cercle viciós de la moderació

L'assaig "Indepedentisme català. Entre el símbol i la institució" d'Oriol Illa és un bon compendi d'apunts i és útil per reflexionar sobre conceptes com Estat, Nació, Govern i Poder. Ara bé, penso que es mereix una sèrie de consideracions crítiques davant de l'aferrissada defensa que es fa de l'actuació d'ERC.

L'autor parteix de la idea que fins a l'any 1992 l'independentisme català era un moviment de base identitària (essencialista). La superació d'aquest estadi i el camí cap a la majoria social a favor de la independència només van ser possibles, segons Oriol Illa, a partir de la involucració de l'independentisme (ERC) en els diferents àmbits de govern del poder institucional i gràcies al pragmatisme (realisme polític) de les seves reivindicacions, que progressivament haurien estat assumides pel gruix de la ciutadania.

Aquesta primera afirmació (l'èxit electoral i de l'acció institucional d'ERC) cal posar-la en quarentena, atès que molt abans de 1992 ja hi havia expressions político-electorals que havien assajat el que després ERC va recuperar en benefici propi. En qualsevol cas, la puixança d'ERC és, en primer lloc, atribuïble a la permissivitat dels poders fàctics de l'Estat espanyol que en aquell context estaven molt interessats a desactivar el potencial de l'independentisme revolucionari català (MDT) i a impedir que pogués articular-se en una alternativa nacional-popular sòlida com havia succeït amb anterioritat amb HB al País Basc.

En aquest punt l'anàlisi polític i històric d'Oriol Illa patina, perquè obvia (o menyprea) les contradiccions de classe existents al si de la societat catalana i l’enfrontament amb l'Estat espanyol protagonitzat amb més o menys encert per l'esquerra independentista. Presentar ERC com a una alternativa política seriosa, de govern i amb possibilitats portar-nos cap a la independència és un acte de fe que fa 20 anys potser colava, però avui (any 2011), després de patir les misèries dels tripartits locals i de la Generalitat de Catalunya, això ja no és possible. L'emergència de la CUP, que tant sorprèn i neguiteja als opinadors i als panxacontents del sistema, posa en evidència el paper fagocitador i el desarmament ideològic dut a terme pels quadres dirigents d’ERC en el seu ascens i durant el període de la seva hegemonia política en el si de l'independentisme.

L'independentisme català no neix ni amb ERC ni amb les consultes. I davant l'argument de la "normalització política" de l'opció independentista, penso que cal situar-se en una perspectiva globalitzadora, ja que si avui hi ha més independentistes que no pas fa 20 anys, això és un fet (més ben dit una realitat) que s’ha esdevingut malgrat l'acció d'ERC a les institucions. M'explico, ha fet més independentistes el PP que no pas ERC i la seva estratègia de la "pluja fina".

La lluita institucional és fonamental per assolir la majoria social i, certament, molts dels processos de degradació (cultural, ecològica, social, lingüística), mancances econòmiques i contradiccions de classe existents només seran reversibles des del poder. Ara bé, el poder mai hauria de ser una finalitat en si mateixa i penso que el veritable dilema que atenalla l'independentisme català i que, a curt termini invalida els discursos de transversalitat, gira al voltant de l'eterna discussió de Reforma o Revolució; és a dir, o governem per reformar el que tenim o capgirem l'ordre establert.

Si l'independentisme o l'esquerra s'apoltrona en les institucions bastides pel poder aliè (que sempre estaran al servei de l'opressió nacional i de la classe dominant), les accions de Govern sempre tindran un efecte boomerang advers per a la causa de l'alliberament. Justament, per trencar el cercle viciós de la moderació, cal esperar que l'espai polític que representa la CUP, es consolidi i ens reforci com a classe i com a poble.