Analfabetisme geogràfic

La majoria de la gent continua funcionant amb l'esquema mental de la divisió provincial espanyola de 1833 i tret de les capitals de província i les localitats de destinació turística més conegudes, el desconeixement del propi país és al·lucinant. La situació d'analfabetisme geogràfic és tan bèstia que fins i tot ha servit als companys de la CUP de Sant Cebrià de Vallalta per fer-ne conya i publicitar l'acte de presentació del  seu col·lectiu fent un vídeo on plantegen una pregunta simple a diversos ciutadans anònims de la capital del Maresme: "A quina comarca pertany Sant Cebrià de Vallalta?". Les respostes són antològiques i fan evident el desconeixment de la pròpia comarca i la permanència de la mentalitat provincial. 

Per capgirar aquesta situació no n'hi ha prou amb la pedagogia (com feia en Mikimoto o com proposa el Col·lectiu Desvalls amb el "joc de les comarques"). És ben senzill: necessitem articular una divisió territorial pròpia, moderna i funcional i posar fi a l'actual entramat burocràtic (em refereixo, principalment, als consells comarcals i diputacions provincials), que s'ha demostrat que és inútil i està destinat a endollar els amics i parents dels partits polítics de torn. Ara bé, igual que succeí al 1936, la divisió territorial catalana només serà una realitat en el moment en què es produeixi una ruptura amb l'Estat espanyol.

Mínim comú denominador i punt de partida: independència

Salvador Cardús va publicar un article molt interessant titulat "La independència no és cap xauxa". Coincideixo amb el seu diagnòstic: la independència és un punt de partida i una eina necessària, no pas la panacea. Si algú es pensa que la independència i la revolució seran dos orgasmes simultanis, probablement es trobarà amb una forta decepció. El més important, penso, és situar els interessos de les classes populars i les reivindicacions dels moviments socials transformadors al capdavant del procés d'alliberament nacional. Només així podrem garantir que la plenitud nacional no sigui privativa de les classes dominants i que, en el nou Estat (o República), ens situarem en un context de lluita més favorable per a la justícia i la transformació social. D'altra banda, deixar la construcció nacional únicament en mans de la burgesia comporta dos riscos: que o bé ens quedem a mig camí d'assolir la independència o bé que aquesta s'aconsegueixi en detriment de la classe treballadora i la naturalesa. Per tant, deixem-nos d'orgues i esmolem ben bé les eines!

Davant de la possibilitat que des de les institucions es faci una delcaració unilateral d'independència (pas que a posteriori hauria de ser ratificat en un referèndum), cal que l'independentisme d'esquerres, es plantegi dos reptes immediats. Primer, eixamplar la seva presència dins les institucions a través de la CUP, com a organització nacional de referència. Segon, treballar perquè el moviment de consultes per la independència s'estructuri de forma assembleària i esdevingui un moviment de masses d'àmbit nacional que mobilitzi la ciutadania a favor de la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol.

Tertúlia política: avortament i pujada d'impostos

Dilluns 19 d'octubre. Treballo fins tard. Ràpid cap a Mataró. Reunió profitosa amb els companys de Terra Verda. Despés, a corre-cuita cap als estudis de Mataró Ràdio a Pla d'En Boet, per enregistrar la tertúlia política que modera en Joan Salicrú i que s'emet a l'endemà.

Comparteixo taula amb Consol Prados (diputada del PSC), Antoni Soy (diputat d'Esquerra), Joan Morell (exalcalde de Pineda de Mar i, actualment, diputat de CiU), Adam Alonso (Nuevas Generaciones - PP) i el company Xavier Serra (ICV-EUiA).

Temes a debat: la reforma de la llei de l'avortament i l'increment d'impostos anunciat pel govern espanyol. En el tinter van quedar temes com l'afer Millet, el premi nobel de la pau concedit a Obama, els canvis en els grans partits polítics catalans i la "fusió" de TVM i Maresme Digital TV.

L'avortament ha ocupat bona part del temps de la tertúlia. M'ha tocat iniciar el debat i he disparat amb una declaració de principis: dret al propi cos, educació sexual i afectiva, deslligar sexualitat i reproducció i posar en evidència el nacionalcatolicisme imperant a Espanya. Per tant, ratificar que volem una societat laica i sense ingerències religioses. La reforma de la llei  espanyola de l'avortament en part és comprensible, atès que en els últims anys diversos centres i professionals de la salut han patit processos judicials incomprensibles que han generat una forta indefensió. Penso i així ho he expressat -tot i no ser una opinió compartida per tota l'assemblea de la CUP de Mataró- que no hi hauria d'haver límits en el supòsit que una dona vulgui avortar.

Tot seguit el debat ha girat entorn de l'apujada d'impostos prevista pel govern espanyol de  Zapatero. L'expert en economia, el Sr. Soy, ha asseverat que, comparativament amb altres països europeus, l'Estat espanyol té marge per apujar impostos, però ha matisat que en el context de crisi no ho considera oportú, ja que això frena l'economia i el consum... aquesta tesi ha estat avalada sense discussió per CiU i PP. En aquest punt, la meva intervenció ha estat en el sentit d'afirmar la necessitat d'apostar per una fiscalitat progressiva, però més enllà de si els impostos pugen més o menys, m'he centrat en destacar la importància del dèficit fiscal que patim, assenyalant que el veritable debat està en determinar a qui pertanyen els impostos dels catalans i les catalanes. El dèficit fiscal (22.000 milions d'euros el 2008 - 3.000 euros/habitant) està col·lapsant l'estat del benestar català: sanitat, educació, pensions, infraestructures, etc. Les cares i les respostes d'alguns dels contertulis han estat simptomàtiques del fracàs de l'autonomisme.

La por als tancs

Ahir a Granollers i avui a Vilassar de Mar ha sorgit la mateixa pregunta: "Espanya traurà els tancs al carrer per evitar la declaració d'independència o un referèndum d'autodeterminació?"

La resposta dels empresaris del CCN, tret d'alguna consideració extemporània, se centra en una confiança cega amb els EUA i, sobretot amb la Unió Europea, "Europa ens ajudarà". També apunten les eventuals repercussions econòmiques negatives per a l'economia espanyola (per a la borsa de Madrid en particular).

A Vilassar de Mar, en un acte de la CUP, la possibilitat d'una intervenció armada espanyola també s'ha considerat improbable, però en qualsevol cas s'ha remarcat la importància de saber racionalitzar la por i actuar amb dignitat, d'acord amb els nostres ideals, amb la legitimitat i determinació democràtica que emparen la nostra causa.

Aquest temor no és casual. De fet, en l'imaginari col·lectiu apareixen els flaixos de les guerres que van succeir a la desmembració de Iugoslàvia, els tancs del 23-F i el record de la guerra de 1936-39 i del franquisme. Motius de preocupació no en falten, ja que sobre el paper hi ha l'article 8 de la Constitució espanyola (CE)  que contempla la possibilitat d'una acció militar en el supòsit que una part de l'Estat espanyol vulgui separa-se'n; aquest article fou pensat per a infondre por i és sistemàticament invocat pels polítics i comunicadors espanyolistes.

Contra la por, l'únic antídot és el nostre convenciment democràtic en la victòria: "Estem disposats a guanyar per sobre de tot, i guanyarem!". Tenim la raó i ara cal continuar sacsejant el país amb les consultes d'autodeterminació per acabar vertebrant la força democràtica que escombrarà la dominació espanyola de la nostra terra.

Per salvar el català també necessitem un estat propi (II)

Joan Pujolar a "Els reptes de la llengua catalana" (L'Avenç 350, octubre 2009), pren com a referència la tesi d'Anna Maria Cabré sobre el sistema català de reproducció i remarca que el principal problema que té el català és un problema demogràfic. A partir d'aquí posa en dubte la necessitat de dotar-nos d'un estat propi i la conveniència que el català esdevingui l'única llengua oficial, "ja que el fenomen migratori a Catalunya és proporcionalment molt més gran que l'habitual en les societats occidentals".

Però, implícitament, el mateix articulista es contradiu quan més endavant reconeix que l'Estat espanyol determina el funcionament lingüístic del mercat amb les seves lleis, decrets i reglaments; i, naturalment, sempre ho fa en detriment del català.

Després de llegir-lo amb deteniment, penso que la demografia no hauria de ser "la preocupació" i, en qualsevol cas, aquesta "preocupació" es podria revertir o pal·liar si disposéssim de les eines d'un estat propi i no unes autonomies submises, corruptes i bananeres com les que tenim. El nostre principal problema és de naturalesa política, ja que ara mateix es nega la sola existència d'un conflicte nacional i, per extensió, també es nega el conflicte lingüístic. Aquesta situació abasta tots els àmbits de la nostra societat: llengua, cultura, infraestructures, finançament, treball, etc., i ens aboca a l'extinció com a poble. Hi ha dues vies de resolució: canviar Espanya, que ha estat i és l'aposta de les classes dominants, o bé la independència, que és el repte de futur de les classes populars.

Finalment, em pregunto a què es refereix l'autor si no és a un estat propi quan emplaça a la comunitat catalana a dotar-se "d'estructures d'articulació dels mercats culturals i de pressió i mobilització envers els mercats en general en l'esfera pública"?

L'esquerra independentista al País Valencià

La Consulta per la Independència d'Arenys de Munt ha sacsejat el panorama polític dels Països Catalans i també les reflexions militants sobre qüestions que fins ara no s'havien plantejat de forma oberta, ja que implícitament es pensava que l'assoliment de la independència era quelcom llunyà. L'acceleració del procés d'autodeterminació en una part de la Nació (Catalunya estricta) ha motivat discussions acalorades sobre l'existència de diferents ritmes i la necessitat o no que l'esquerra independentista hi respongui amb una tàctica i una estratègia adequada segons el territori.

En l'última setmana he llegit els articles de dos companys de militància del Sud que han posat en qüestió els paternalismes, els victimismes, els purismes i els dogmes de fe, remarcant la importància de treballar de valent i amb seny perquè, sense haver de renunciar a res substancial, l'esquerra independentista tingui més pes i incidència del que té ara per ara a les comarques valencianes. Fa dies ja vaig advertir que aquest debat cal abordar-lo amb calma i rigor, però és obvi que n'haurem de parlar plegats. Gràcies, doncs, per començar-ho a plantejar:

- Poder popular i construcció nacional des del País Valencià (Natxo Calatayud)

- Qüestió de referèndums i territorialitats (Toni Rico)

Per salvar el català també necessitem un estat propi

La revista d'Òmnium Cultural (núm.12 tardor 2009) publica un article del periodista Josep Gimeno on s'exposen els resultats d'un estudi sobre l'ús del català entre la joventut, elaborat pel Consell Social de la Llengua, en què s'alerta que "el jovent és la franja de població que menys fa servir el català, tot i ser la més capacitada per utilitzar-lo". Res de nou.

Una proposta positiva per revertir aquesta situació "és instaurar una nova norma general en lús de la llengua: 'persona en edat escolar o jove' equival a llengua catalana. Aquesta idea hauria de servir per despertar la població que ignora que tots els infants s'han escolaritzat en els darrers anys en català i que, per tant, l'entenen i el parlen. D'aquesta manera, conclou l'informe, 's'estendria l'hàbit de parlar en català a tots els infants i joves, si més no per part de les persones que tenen aquesta llengua com a habitual'. Aquesta proposta, a més, impediria que els esforços del sistema escolar es tornessin inútils, ja que ara molts nois que no parlen català a casa es queden molt sovint sense la possibilitat de parlar-lo perquè al carrer se'ls adrecen en castellà."

Penso que és una bona aportació. Però, el canvi de les normes d'ús vigents no només depèn d'actituds individuals i, per tant, convé tenir en compte que la nostra llengua necessita un espai propi, amb un marc jurídicolegal que l'empari i un marc de referència autocentrat. És a dir, necessitem un estat propi.

Sense un estat propi, la llengua catalana continuarà sent arraconada i interferida per les lleis alienes; precisament, la Plataforma per la Llengua ha fet un recompte de fins a 160 disposicions espanyoles que imposen l'ús del castellà només en l'àmbit de l'etiquetatge.

Sense un estat propi, les referències predominants sempre seran les del país veí, i una llengua sense referents simbòlics i culturals propis està condemnada a desaparèixer. Justament, l'equip de periodistes de l'Observatori Crític dels Mitjans Media.cat ha publicat un estudi en què evidencia que en un mitjà de comunicació com TV3, que en el seu dia fou creat per contribuir a la normalització de la llengua i la cultura catalana, té Espanya com a marc de referència dominant en les informacions més rellevants.

Sigui com sigui, parafrasejant Pompeu Fabra "cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança".

El vaixell enfonsat

Avui mentre comprava maires he preguntat al peixater pel vessament de cru a la costa de Mataró i m'ha dit que el vaixell que es va enfonsar dissabte 3 d'octubre és, ni més ni menys, que un dels vaixells de la mateixa empresa encarregada de la "regeneració" de les platges de la comarca.

He intentat verificar -sense èxit- la informació repassant la premsa local (Tot, Capgròs, El Punt), però els mitjans de comunicació només fan referència a una embarcació propietat de l'empresa Saneamientos Marítimos que, segons afirmen, transportava material de construcció per a la dessalinitzadora de Blanes. En cap d'ells s'especifica que els vaixells d'aquesta empresa siguin els que han realitzat treballs de regeneració de platges, una activitat  absurda que cada any es repeteix, que està destruint la fauna marina del nostre litoral  i que el passat estiu ja va ser denunciada per part de les confraries de pescadors.
 

Per tant, tinc pendent de confirmar la informació. Ara bé, una cosa sí que la tinc molt clara:  tant els polítics de la nostra comarca com bona part de l'opinió pública fa temps que han girat l'esquena als ecosistemes marítims. Només els interessa la platja sorrenca per a ús recreatiu i turístic. El peix? Millor importar-lo de l'Índic (encara que això signifiqui espoliar els bancs de pesca de països com Somàlia...) -deuen pensar

Davant l'enfonsament del vaixell i el vessament de cru cal preguntar-se: Quin impacte tindrà pel medi ambient i la salut el vessament de gasoil? Quin control es fa davant dels episodis de taques i vessaments que periòdicament se succeixen a la nostra costa (aquest estiu sense anar més lluny recordo que es parlava de les misterioses "galetes")? Qui avaluarà els danys i qui en pagarà el cost?

Aquest malaguanyat incident hauria de servir perquè els nostres polítics, començant pel Sr. Baron, alcalde de Mataró i diputat provincial de Medi Ambient, prestin més atenció a  la contaminació i la destrucció del nostre mar i, que entre altres coses, reconsiderin l'actual pràctica de la "regeneració eterna" de les platges del Maresme i, sobretot,  aparquin projectes antiecològics i especulatius com l'ampliació del port de Mataró.

Les Tortugues Ninja contraatquen de nou!

En l'últim punt del Ple municipal d'octubre es va parlar de la "fusió" de TVM i MaresmeDigital TV. L'alcalde Baron va insistir a parlar de fusió quan en realitat tothom sap que es tracta d'una absorció de TVM i l'intent de reflotar el fracàs econòmic i comunicatiu d'un model que ens havien venut com a un motor per a la ciutat. 

Ara bé, el més xocant de la intervenció d'en Baron va ser l'alegria amb què va referir-se als acomiadaments de treballadors/es que aquesta fusió comportarà, dient que si fos per la CUP i pel nostre representant a Maresme Digital -en Joan Jubany- acabaríem fent fixes a les Tortugues Ninja (!). La gracieta de l'alcalde va ser tota una declaració d'intencions. És a dir, en els temps de crisi que corren, el nostre alcalde, presumptament socialista, no té cap decòrum i critica públicament el dret dels treballadors/es a tenir una feina estable. Tela marinera!

D'altra banda, seguint amb el meu darrer apunt i després de llegir el blog d'en Ramon Bassas, reafirmo que som la mosca collonera del govern municipal i, concretament, un autèntic malson pel PSC de Mataró. Però, per sort, no som els únics, de fet en Joan Sánchez (Associació de Veïns de Cerdanyola) ja els va anunciar que aquesta setmana  tindrien un maldecap més i... diana! La seva prepotència i connivència amb les companyies telefonia mòbil els ha esclatat als morros: el TSJC ha obligat a l'Ajuntament a desmuntar l'antena de Telefónica al camí Ral. Llegir la notícia a La Vanguardia no tenia desperdici: "Amenaza de multa por una antena al alcalde de Mataró". Bé, ara sí que anem bé, perquè com a mínim ara són ELLS els qui llepen una mica, perquè fins ara tant l'opinió del veïnat com la salut de la ciutadania els han importat ben poc.

La mosca collonera

Les propostes i preguntes formulades al Ple de l'1 d'octubre van evidenciar com mai que la CUP de Mataró som una nosa pels poderosos i una pedra a la sabata tant pel Govern (PSC, Esquerra, ICV-EUiA) com per a la resta de l'oposició (CiU i PP).
 

Dues petites victòries: primera, el tancament definitiu de l'aparcament de camions il·legal ubicat a les Cinc Sènies (que es va fer efectiu el mateix dia i que únicament va qüestionar el PP -afí als interessos especulatius a la zona); segona, plantejar obertament el debat sobre la necessitat de prohibir que els circs que visiten Mataró exhibeixin animals exòtics en els seus espectacles.
 

Una decepció: el no rotund de tots els partits (PSC, Esquerra, ICV-EUiA, CiU i PP), que van votar en contra de la proposta de publicar la xifra de pisos desocupats a Mataró, amb l'objectiu de disposar d'informació que sigui útil per a racionalitzar la planificació urbanística de la ciutat. Segons el Govern, aquesta informació és massa difícil d'obtenir i "no és útil". I la perla ens la regalà el cap de CiU, Joan Mora Mora  preguntant "¿què faria amb aquestes dades un regidor -de la CUP- que acaba de proposar la nacionalització de la banca?". No cal fer més comentaris.

Vam cantar la canya a la regidora de Ciutat Sostenible, Quitèria Guirao, contraposant el seu intent de penjar-se medalles i justificar no sé sap què de l'Agenda 21 amb la crua realitat (macrocentres comercials fora del nucli, laterals a la C-32, ampliació del Port, instal·lació de tallers ferroviaris en sòl agrícola...).
 

Vam sentir vergonya aliena amb el baix nivell del regidor de Participació, Carlos Fernández, que es va bloquejar davant d'una proposta d'aprofundiment de la democràcia participativa mitjançant l'organització d'una consulta perquè la ciutadania pugui opinar sobre les prioritats de cara al pla d'actuació municipal i els pressupostos de 2010. Segons Fernández la partipació ciutadana va molt bé (al PSC?) i a qui no li agradi ja té les eleccions municipals cada quatre anys i au! que es va quedar tan panxo.

Vam destapar el servilisme del Govern envers FECSA-ENDESA, després d'escoltar l'avorrida resposta donada pel regidor de Via Pública, Francesc Melero, que sense adonar-se va arribar a dir que el transformador que es construeix sense cap llicència al parc de Cerdanyola s'ha de fer per evitar "l'amenaça" de la companyia elèctrica. A qui serveix el Govern municipal a la ciutadania o als lobbies empresarials?

Finalment, vam tornar a patir la mala lluna de l'Alcalde, que de tants disgurtos que tenia ni tan sols podia pixar tranquil (literal). Baron es va mostrar com un polític acorralat pels seus errors. Per tal de no reconèixer que l'ha cagat destinant un munt de diners públics a la creació de Telebaron (MaresmeDigital TV) va presentar l'absorció de Televisió de Mataró (TVM) com a una fusió, malgrat que encara no hi ha cap pla de viabilitat definit, no hi ha comptes auditats, ni cap garantia de què el nou ens mantingui el tarannà participatiu de TVM.   

Sigui com sigui, els fem nosa. Som la mosca collonera, però justament això ens ajuda a millorar i a superar-nos.