L'anàlisi d'Endavant

Cal reconèixer que l'anàlisi de les eleccions municipals del 27 de maig de 2007 fet per Endavant-OSAN és una aportació interessant que cal tenir en consideració. No entraré en detalls i discrepàncies puntuals. En resum, els companys i les companyes d'Endavant ens recorden allò que ja sabíem i que no podem perdre mai de vista: "Les CUP han de servir de revulsiu i de caixa ressonància de les reivindicaions populars i ciutadanes, esdevenint un suport fonamental en la lluita per la construcció d'un contrapoder popular als estats opressors. Això vol dir promoure un teixit social autònom i crític amb l'estat (...). L'única garantia real per al creixement i l'extensió de les CUP és que contribueixin a la construcció d'un teixit associatiu fort i actiu, amb unscasals i ateneus populars forts i oberts al conjunt del poble, que siguin un referent per les lluites populars de cada vila i cada comarca".

Totalment d'acord.

Però, per comprendre què pretenen realment els companys i les companyes d'Endavant, cal llegir un article publicat a la revista Tanyada (setembre 2007), titulat "Sobre la lluita institucional i electoral de l'esquerra independentista". Ací ens exposen el caràcter intrínsecament reformista de la lluita institucional al si dels Parlaments burgesos, que són usats per crear consens i desactivar les lluites revolucionàries, i les limitacions de l'àmbit municipal. Critiquen les persones que pretenen articular la unitat popular a partir d'una candidatura electoral (totalment d'acord) i, tot seguit, entren en matèria, i ens comenten que és "insostenible la idea, apuntada des de certs sectors de l'EI, que caldria constituir els òrgans nacionals de les CUP en direcció política del moviment". Conseqüentment, ens diuen: "cal combatre la idea d'organitzar el moviment al voltant de les CUP" i plantegen una sèrie d'interrogants (amb resposta implícita): "què és l'esquerra independentista? Qui defineix l'estratègia de l'esquerra independentista? Qui hauria de marcar la direcció política de les CUP?". I, sorpresa! "Com que cap organització ha aconseguit la legitimitat necessària per establir aquesta direcció cal treballar amb més decisió que mai per constituir, o enfortir si ja hi són, els organismes polítics o sectorials que tinguin aquesta legitimitat davant la base militant de les CUP i la seva direcció nacional."

Bé, donaré tres opinions al respecte, amb voluntat constructiva:

1. L'esquerranisme està perfectament descrit d'ençà que Lenin escriví "La malaltia infantil de l'extemisme d'esquerra en el comunisme". En relació a la descripció maligna de la lluita institucional i a les limitacions de l'àmbit municipalista, el to de l'article sembla més propi d'uns seguidors d'Amadeo Bordiga que no pas d'una organització que s'autoproclama marxista.

2. La interpretació que fa Endavant en relació a la CUP posa de manifest la seva feblesa orgànica. En qualsevol cas, jo crec que la CUP no necessita cap tutela, sinó un moviment indepenentista unit per una mateixa "alternativa política", menys fraccionat en capelletes i sectarismes i que la faci servir com a instrument i marca pública, de la mateixa manera (per citar un exemple conegut) que en el seu dia al País Basc HB era la cara pública de l'Alternativa KAS.

3. Sense direcció política nacional no anem enlloc. Finalment, algú diu les coses pel seu nom. En això, per tant, coincidim, ara bé, compte: per constituir una coordinadora, direcció o bloc estratègic cal arraconar les exclusions sectàries (qui té legitimitat per excloure a qui?) i tenir clar que el que prima és la definició de l'estratègia (alternativa política) i dels instruments (organitzacions) que han de desenvolupar la tàctica.

Definitivament, l'actual problema de l'EI (la seva invisibilització, com ha dit algú) no és la manca d'unitat d'acció sinó la manca d'una direcció política nacional (estratègica) que coordini, marqui els ritmes, prioritats i estableixi quines han de ser les "marques públiques" compartides per tota la militància, sigui d'Endavant, de Maulets, de CAJEI, de l'MDT, la SEPC, dels Casals, Alerta Solidària o de la CUP.

Halloween? No, gràcies!!!!

La Castanyera és un personatge del nostre imaginari col•lectiu. És una dona que vesteix amb faldilles amples, porta un mocador al cap i que es planta pels carrers a torrar i vendre castanyes. És la protagonista de la Castanyada, la festa de la tardor als Països Catalans. La nit de Tots Sants (en versió cristiana) bevem vi ranci, moscatell o ratafia i mengem fruits de tardor (magranes, caquis) i, sobretot, castanyes, moniatos i panellets (si pot ser fets a casa).

La Castanyada és una oportunitat excepcional per retrobar-nos amb la naturalesa de la tardor, per fruir de la gastronomia i recitar i transmetre les cançons i versos apresos de petits (Marrameu torra castanyes, La Castanyera, etc.). No hi ha cap mena de dubte que la Castanyada és una data del calendari festiu idònia per treballar a les escoles i en el teixit associatiu perquè conté molts recursos pedagògics, musicals i de cultura popular catalana.

Per bé i per mal, el temps que vivim està canviant algunes tradicions. D’una banda, en la part positiva, el caràcter religiós ha quedat en un segon pla, si bé molta gent (sobretot de mitjana edat i gran) encara visita els cementiris el dia 1 de novembre per portar flors als seus familiars morts.

Ara bé, el que resulta impresentable és el desembarcament de Halloween. Aquesta tradició és aliena a la nostra cultura i està dictada per l’imperialisme cultural nord-americà. Igual que el “Papá Noel”, Halloween ens arriba en versió espanyola i consumista. A més a més de les pelis americanes, he detectat cinc focus d’irradiació d’aquesta aberració cultural: les escoles (sobretot les privades i, tot sovint, per “culpa” del professorat de llengua anglesa), els centres comercials (que decoren els aparadors amb carabasses de Halloween), les discoteques (que fan festes de disfresses) i els cinemes (que projecten cicles de terror) i Port Aventura (que des de fa uns anys està bombardejant publicitàriament la canalla).

La globalització capitalista ens imposa el Halloween, per tant defensar la nostra identitat cultural no només és gratificant sinó que també representa un acte revolucionari.

[article publicat el 2006 i recuperat a través del blog d'en Marc Ferrer, gràcies!]

La sobiranització del catalanisme

En els darrers dies han visitat Mataró en Roger Buch i Alfons López Tena. Ambdós personatges fan visible el creixement del sobiranisme dins dels rengles del catalanisme polític i posen de manifest allò que ja reflecteixen de forma insistent les enquestes, i que tan acuradament ha analitzat en Xavier Mir: a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) hi ha una majoria de ciutadans partidària de l’Autodeterminació i, segons qui dóna les xifres, el total d’independentistes se situa entre un 18 i un 30%.

Ara bé, hi ha un parell d’aspectes que cal remarcar:

Primer, la sobiranització del nacionalisme català parteix, en la major part dels casos, de l’acceptació de les divisions regionals i estatals imposades pels estats francès i espanyol. Dit d’una altra manera, s’opta per la independència d’una sola part de la Nació catalana, de Catalunya al marge de les comarques del Nord, del Sud, de la Franja i de les Illes. Aquest regionalisme, que s’embolcalla amb estelades i retòrica independentista, ha estat brillantment qüestionat per Toni Cucarella.

Segon, derivat de l’acceptació dels marcs politicoadministratius establerts, hom formula la reforma tant de l’àmbit estatal espanyol com de l’autonòmic per aprofundir l’actual autogovern. La reclamació essencial passa per disposar de la possibilitat de convocar una consulta o referèndum per avalar un canvi d’estatus jurídicopolític, un cop hi hagi una majoria parlamentària sobiranista. Ara bé, totes les combinacions possibles (Espanya federal, referèndum d’Autodeterminació, confederació de les autonomies valenciana-balear-catalana...), no tenen en compte la naturalesa antidemocràtica ni els interessos de classe sobre els quals se sosté l’Estat espanyol.

Tot plegat, ens porta a pensar el següent: la desafecció del catalanisme polític respecte al projecte espanyol, és una conseqüència de la intensificació del procés de concentració de poder polític i econòmic, reforçada per instàncies com a la UE. Amb la qual cosa, es posa de manifest el caràcter subsidiari, o directament marginal, de la Nació catalana. Precisament, aquesta situació s’ha destapat amb el col·lapse de les infraestructures bàsiques (energètiques i de transport) i la consegüent incapacitat del marc autonòmic per a resoldre-les.

Hi ha, però, una alternativa (política) independentista que malda per donar-se a conèixer. Em refereixo, és clar, a la unitat popular, ja esbossada a la III Assemblea Nacional de l’MDT (1988) i que té com idea central el desplegament d’un front de lluita institucional local-municipal (CUP), que agrupi tots els sectors socials partidaris d’una ruptura amb l’actual sistema de dominació, amb la perspectiva d’iniciar un procés d’autodeterminació que reuneixi una Assemblea de Municipis dels Països Catalans i articuli les bases d’una Assemblea Nacional Constituent (Poder Popular Català).

Òbviament, aquest full de ruta no interessa al catalanisme benestant, que al capdavall, per moltes estelades que enlairi, sempre acaba ajupint-se a la realpolitik espanyola; sinó com s’entén que ERC hagi donat suport a Zapatero i Montilla? I, doncs, com hauríem d’interpretar el suport de CiU al primer govern del PP?

Els politòlegs (vegeu Roger Buch) no preveuen cap canvi substancial en la política estatal o autonòmica, que possibiliti el sorgiment d’una nova força. Alhora, tendeixen a marginar l’esquerra independentista, adduint que difícilment podrà ocupar la centralitat política en aquests espais.
Davant d’això, al meu entendre, el creixement del sobiranisme no serà políticament rellevant ni tindrà cap conseqüència fins que no es vinculi a una alternativa nacional i popular. Fins que no es comprengui que l’àmbit estatal i autonòmic són impracticables no hi haurà res a fer.

Alternativament, cal plantejar la construcció nacional des de l’àmbit local-municipal-comarcal, perquè esperona la mobilització, la conscienciació i, sobretot, situa en un primer ordre la capacitat de control i els interessos de les classes populars. En aquest apartat, l’extensió del projecte de la CUP és vital per donar una direcció política positiva a un estat d’opinió que fàcilment pot tornar a ser reconduït pels partits del sistema.

Bourbon sí, Borbons no

El 1993, quan va morir Juan de Borbón (comte de Barcelona i pare de Juan Carlos, el Rei d'Espanya) els mitjans de comunicació van destapar-se com allò que són: la veu del seu amo. I, aquí, l'amo és Espanya, que per imperatiu constitucional va situar el monarca elegit per Franco com a garant de la seva unitat i com a cap de les forces armades que tenen com a principal manament combatre qualsevol veleïtat independentista.

Juan de Brobón va morir i, aleshores jo militava a l'assemblea dels i de les JIR del Masnou, i vam decidir passar a l'acció fent pintades antimonàrquiques. "Borbons als taurons", "La monarquia és una porqueria" i a mig pintar "Bourbon sí, Borbons no" vam topar amb el maleït patrol de la Guàrdia Civil: "¡Alto a la Guàrdia Civil!". Hòstia si vam córrer! Ens vam escapolir. Però, allò fou com tirar la pedra i amagar la mà i l'endemà van aparèixer tot de "Viva España" i altres lemes fatxes guixats a les parets. Ja ens tenien calats i, de fet, durant la campanya per la llibertat d'en Jaume Oliveras (ara a ERC) "ells" i el lumpen que els envoltava van actuar com un veritable cos paramilitar: identificacions, escorcolls, sermons, retencions, insults, amenaces, cops, etc. Definitivament, no podien suportar ni permetre que uns marrecs incontrolats celebressin la mort del pare del seu Rei... això ja era massa!

Suposo que aquí va començar el meu petit calvari personal que només es va resoldre -parcialment- quan una sentència judicial va condemnar dos d'aquells indesitjables. D'aquells anys en tinc un record amarg, d'aïllament, de por i de ràbia per la incomprensió que m'envoltava al poble i a l'institut. Era com si cada dos per tres em diguessin "T'ho has buscat".

Lluny de ser una febrada d'adolescent, he crescut sent independentista i militant en l'esquerra independentista i tinc més clar que mai que la figura del monarca espanyol, és un dels punts neuràlgics que sostenen la farsa democràtica de l'Espanya de les autonomies. Avui m'alegro de saber que cada cop en som més i que la por ja no és cap excusa. Per això, jo també cremo la corona espanyola!

Diego / Dídac

El passat 18 d'agost en Diego i la Laura van ser pares d'un nen que es diu Dídac. La notícia em va deixar astorat i no puc amagar el meu sentiment de solidaritat cap a dues persones que, vist en perspectiva, van ser vícitmes d'una barroera operació repressiva de l'Estat espanyol contra els moviments socials catalans. Malgrat les distàncies (físiques i polítiques) sempre tinc present l'abnegació militant d'en Diego, a qui vaig conèixer en el curs 1996-97 quan vam formar el nucli de l'Alternativa Estel a la Universitat de Barcelona. Assumeixo les meves contradiccions i expresso, ara i aquí, el meu dolor pel captiveri que han patit (i pateixen) i desitjo que en Dídac sigui una porta oberta a un futur més esperançador i de llibertat.

Conspiració i espanyolització

Pasqual Maragall va anunciar que ja no militava al PSC-PSOE i que estava impulsant la secció catalana d'un Partit Demòcrata Europeu. Els seus antics companys de partit li van desitjar molta sort. Però, l'endemà, com qui no vol la cosa, Maragall dóna a conèixer que pateix alzheimer, una malaltia degenerativa que afecta la memòria.

Teòricament, Pasqual Maragall ja era un cadàver polític, però davant les veleïtats escissionistes, jo no dubto que s'ha vist forçat a explicar públicament que té alzheimer, abans que no ho fessin els seqüaços d'en Montilla. L'expresident de la Comunitat Autònoma de Catalunya ha estat objecte d'una conspiració política? No hi ha dubte, i de fet ell mateix ja havia explicat que Zapatero l'havia foragitat per col·locar un President més servil i més espanyolista, com és en Montilla. Igual que passava amb l'estalinisme, en Maragall ha passat de ser un dissident, a ser un desviat (de l'ortodòxia del PSC-PSOE) i què millor, doncs, que etiquetar-lo de malalt per acabar de rematar-lo?

Bé sigui com sigui, Maragall no és cap heroi o màrtir de la causa catalana, perquè el seu paper com a President fou patètic. Va creure que Espanya es podia reformar, que podia existir un encaix federal de Catalunya dins de l'Estat espanyol i, tant ell com els seus companys de viatge (ICV i ERC)... van fracassar. Les reformes estautàries de 2006 van ser una estafa i l'alzheimer de Maragall jo l'interpreto com a una paràbola d'aquesta classe política fracassada que ara s'esforça a passar pàgina i amagar el cap sota l'ala davant la dependència i les limitacions que ens van imposar amb els estatuts d'autonomia reformats.

Però les conspiracions del PSOE no s'acaben aquí. Resulta que més al sud, han defenestrat Joan Ignasi Pla, un polític mediocre i claudicant, fent públic un fosc afer immobiliari. I qui posen al capdavant del PSPV-PSOE? Doncs, l'expresident valencià Joan Lerma (un altre cadàver polític!) però, paral·lelament catapulten dins del PSPV a la Vicepresidenta del govern espanyol, la Sra. Maria Teresa Fernández de la Vega (!) amb la qual cosa es consuma la total espanyolització de la política valenciana.

Comptat i debatut, tant en l'afer Maragall com en el de Pla, es posa al descobert la irremeiable espanyolització de les sigles del PSC i del PSPV, que més que mai són meres sucursals de Madrid a casa nostra.

Educar la consciència sociolingüística

L'informe del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ha revelat que la llengua catalana és residual en els productes de consum cultural i de mitjans entre el jovent de 14 a 25 anys.

Una llengua es mor quan els que la parlen (usen) deixen de parlar-la (usar-la). Per tant, si no invertim aquesta tendència entre la joventut, la llengua catalana té els dies comptats.

Ensenyar i educar en català és necessari però, tal i com van les coses, res no garanteix que el dia de demà aquests joves es passin al castellà o a l’anglès.

Per garantir la fidelitat i l’ús de la llengua caldria que a les escoles, instituts, universitats i mitjans de comunicació s’eduqués la consciència sociolingüística de les persones catalanoparlants. En el cas del català, la consciència lingüística és tant o més important que l’aprenentatge de la llengua. En paraules de Vicent Andrés Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

Can Fàbregas i el "cacao maravillao"

A les acaballes de l’anterior mandat, el tripartit de Mataró va forçar que el Consell de Patrimoni votés la descatalogació de la nau de Can Fàbregas i de Caralt per tal de vendre el solar on actualment hi ha la fàbrica a El Corte Inglés i “reordenar” aquest sector del carrer Miquel Biada.

La mobilització ciutadana va deixar al descobert la il·legalitat de la votació del Consell de Patrimoni, que com a mínim necessita el vist-i-plau de Patrimoni Cultural (Generalitat de Catalunya). El govern, hàbilment, va decidir postposar el tema i refredar els ànims fins després de les eleccions municipals.

El nou govern, altre cop format per PSC-ICV-ERC, va refusar l’oferta de pacte de ciutat per preservar Can Fàbregas i va argüir que es posicionarien un cop es fes públic l’informe d’avaluació d’un eventual trasllat de la fàbrica.

La setmana passada es va donar a conèixer el resultat de l’informe (vegeu-lo aquí), elaborat per l’arquitecte Josep Maria Puig Boltà, i acompanyat d'un projecte de reordenació que també preveu la construcció d'una torre de 12 pisos. L'informe de Puig Boltà contempla tres alternatives per resoldre el conflicte de Can Fàbregas: 1a) La conservació i rehabilitació de Can Fàbregas en l’actual emplaçament (cost de 900.000 €), 2a) L’enderroc i reconstrucció en un nou emplaçament (cost de 1.200.000 €) i 3a) L’enderroc i reconstrucció en un nou emplaçament (a la cantonada dels carrers Biada i Tetuan) amb aprofitament d’elements constructius característics (cost de 1.650.000 €).

El regidor d’Urbanisme, Sr. Ramon Bassas, va anunciar el resultats de l’informe i va presentar com a única opció viable l’enderroc i reconstrucció de la fàbrica als carrers Biada i Tetuan. D’aquesta manera, el govern ocultà a la ciutadania l’existència de les altres dues alternatives, i, sobretot, el fet que la conservació i la rehabilitació del patrimoni arquitectònic són més econòmiques que la reconstrucció en un altre indret.

Per curar-se en salut, el govern tripartit, en boca del Sr. Bassas, diu que té cura del patrimoni arquitectònic i que vol dialogar (ja ho veurem!), però opta descaradament per l’opció de l’enderroc, trasllat i reconstrucció; una operació que aniria a càrrec –diuen- de El Corte Inglés, que a canvi (quina barra!) disposaria del solar i el "regalet" de l’edifici de Can Fàbregas reconstruït a la cantonada dels carrers Biada i Tetuan.

Sembla obvi que el govern de Mataró s’ha begut l’enteniment i que no hi ha un pam de net en tota l’operació urbanística del sector del carrer Biada afectat. Volen imposar-nos el Corte Inglés per collons, a costa del patrimoni de la ciutat (arquitectònic i econòmic) i d'altres consideracions com l'impacte que pot tenir per a la mobilitat. I, per això, per marejar-nos, han muntat tot aquest "cacao maravillao" de l’informe.

Alta la bandera revolucionària!

En el torn de preguntes un alumne de la UCPC em va demanar que expliqués els motius de l’arrelament de la tendència llibertària en el moviment obrer català.

Vaig exposar la idea predominant als manuals “doctrinals”, en els quals es menysté o es caricaturitza l’abast i la transcendència de l’anarquisme i se’l considera com a una formulació utòpica –no científica- pròpia de societats precapitalistes o amb un predomini del medi i la mentalitat rural (per exemple, els països llatins d’Europa).

Alguns autors, com ara E. J. Hobsbwam, han identificat l’anarquisme amb una mena de religió milenarista associada al bandidatge i que seria la resposta a la implantació del capitalisme de mercat.

Malgrat tot, crec que cal llegir amb atenció les investigacions fetes per Josep Termes, que ha lligat els orígens populars del catalanisme amb l’existència d’un substrat antiestatal, antimilitarista i anticlerical comú al republicanisme federal, del qual es despenjà l’obrerisme internacionalista de matriu llibertària. Per comprendre les raons del fracàs català del PSOE i la UGT, dues sigles fundades a Barcelona, i, per extensió de les organitzacions marxistes als Països Catalans, cal no perdre de vista la diversitat d’opcions i tendències sorgides dins de l’anarquisme, que en el terreny estrictament sindical es limità a canalitzar l’experiència hegemònica i de masses dels col·lectivistes.

Aquest pòsit d’experiències gradualistes més endavant també formà part de la CNT i durant els anys 30 del segle XX tingué com a màxima expressió l’escissió trentista. Per tant, què podia aportar un sindicat espanyol com la UGT, a una classe obrera recelosa de l’Estat i de qualsevol reforma o negociació amb el poder “central”?

Els marxistes catalans (Andreu Nin, per exemple) i el catalanisme d’esquerres (Macià, per exemple), àvids de connectar amb la massa obrera, entengueren que era imprescindible un acord o col·laboració amb aquesta tendència i la seva principal organització.

Per tot plegat, és un error pretendre jutjar d’anacrònica una tendència obrera com l’anarquisme i situar-la en un rang d’inferioritat davant les pretensions “científiques” d’alguns pensadors marxistes. En primer lloc, perquè l’obrerisme fou, fins que la repressió l’abaté, principalment, anarquista (només cal repassar la història del moviment obrer nord-americà i l’episodi dels Màrtirs de Xicago). I, finalment, mai podem oblidar l’experiència revolucionària catalana del 1936-37, liderada pel moviment llibertari (tot i les seves mancances i contradiccions) i que en cap cas fou marginal, sinó tot un referent i una fita per a la classe treballadora catalana i internacional.

A les barricades!

Púrria feixista i altres beuratges

12 d'octubre a Mataró, els espanyolistes "cara al sol"

Els temps estan canviant. La gent del nostre país ja no s’acoquina i és clarament partidària d’un referèndum d’autodeterminació. En un futur no massa llunyà, quan els historiadors estudiïn la societat catalana de començaments de segle XXI, lligaran caps i interrelacionaran el fracàs de la reforma estatutària del 2006 o el malestar pels dèficits d’infrastructures i l’espoli fiscal amb el creixement de la consciència independentista o les cremes de retrats del Rei d’Espanya. És molt senzill: causa –efecte.

Ningú, absolutament ningú, pot negar l’evidència: l’Espanya de la Monarquia i de les Autonomies té els dies comptats.

El més simptomàtic, allò que millor indica un canvi imminent, més enllà del creixement independentista, és el rebrot i la mobilització histèrica de la púrria feixista, abanderada per Ciutadans – PP, i també, la creixent insistència dels partits botiflers que continuen entestats a remodelar l’Estat espanyol amb opcions polítiques obsoletes com el “republicanisme” o el “federalisme” espanyols.

La història és un llibre obert, i en aquest capítol el poble català té la paraula. L'hora present exigeix la mobilització de la gent amb sensibilitat catalanista i d’esquerres. És l'hora de reforçar l'arrelament de l'independentisme a través de les instàncies de lluita unitàries com la CUP i la Plataforma pel Dret de Decidir, amb el propòsit de garantir un nou escenari democràtic que respecti la paraula del nostre poble. Mal que els pesi, els temps estan canviat. Mal que els pesi, guanyarem!

Què passa amb les urgències mèdiques?

Considero que la mort d’una nena basca a l’Alberg Torre Ametller de Cabrera de Mar és un fet molt greu. Em poso a la pell dels pares i em fa por pensar que mai em pugui trobar davant d'una negligència mèdica d'aquesta magnitud. Aquesta nena fou visitada dos cops a urgències i, quan ja estava a punt de morir, va ser assistida per dues ambulàncies que no comptaven amb cap metge.

Aquest fet s’ha produït dins l’àrea d’influència del Consorci Sanitari del Maresme i posa en qüestió el funcionament eficaç de les urgències mèdiques a l’àrea de Mataró, cosa que ja va quedar al descobert en el darrer Ple Municipal de l’Ajuntament de Mataró, quan de forma implícita, el govern de la ciutat va admetre dèficit greus, concretament, en l’absència de personal mèdic especialitzat en les ambulàncies.

Si volem tenir la certesa d’estar emparats per un sistema sanitari públic que atengui les urgències amb la màxima cura, també caldrà que els responsables del Consorci Sanitari del Maresme i la regidoria de Salut de l’Ajuntament de Mataró donin alguna explicació convincent i esmenin les mancances existents. Fets, no paraules!

Hispanitat? Botifarra!

La Hispanitat o Día de la Raza és una recreació de l’Imperi espanyol feta des d’un vessant culturalista. Segons exposà Ramiro Maeztu a “Defensa de la Hispanitat” (1934) la hispanitat és un concepte espirtual en el qual la llengua i la cultura espanyola tenen una missió universal hegemònica.

L’orgull espanyol, eternament ferit, mai ha paït que la llengua espanyola (o castellana) tingui un ús inferior a d’altres. El toscà al segle XVII, el francès al segle XVIII o l’anglès al segle XX han estat les llengües predominants en el món de la diplomàcia i el comerç internacional. I, és clar, això sempre ha pesat en la consciència dels espanyols.

Per amagar la seva inferioritat, després de la desfeta de 1898, els espanyols es van inventar el mite de Cervantes i d’aquesta manera passaren a enaltir el “Siglo de Oro” (segle XVI) i la idea del Imperi, ara però, des d’un vessant cultural. Aquesta moda s’estrenà el 1905 amb la celebració dels 300 anys del Quijote.

Aquesta tendència acabà desembocant en la Fiesta Nacional, celebrada per primer cop el 1918, que es presentà amb un discurs unitari i globalizador de la cultura espanyola (Hispanitat), aprofitant el substrat de les celebracions xovinistes del Día de Colón o Día de la Raza.

El 12 d’octubre fou rellançat durant la Dictadura franquista i, més endavant, el govern espanyol de Felipe González (PSOE) va imposar el “Día de la Hispanidad” com a “Fiesta Nacional.”

Conseqüentment, cada 12 d’octubre, els i les independentistes catalans ens oposem i combatem la Hispanitat, perquè representa la negació de la nostra existència com a poble. La Hispanitat és la negació de la diversitat, és essencialment antidemocràtica i serva un pòsit expansionista compartit per totes les ideologies i règims espanyols.

Aquest espanyolisme no sols amenaça la cultura i llengua dels Països Catalans, sinó que en celebracions com el 12 d’octubre enalteix el genocidi de milions d’amerindis o apel·la a la “conquista” cultural dels EUA, la qual cosa el converteix en un motiu de preocupació per la pau arreu del món.

Per tot plegat, us convido a fer botifarra a la Hispanitat i a manifestar obertament el vostre rebuig a una festivitat, una cultura i uns símbols imposats; una imposició que en el nostre cas, recordem-ho, només se sosté a través del dictat de la Constitució espanyola de 1978.

La CUP: un tren petitó que camina sense por

“En enero la alta velocidad llega a Barcelona”, resa la publicitat del Ministeri de Foment espanyol. És lògic, doncs, esperar que un dia o altre faran una solemne inauguració (o potser més d’una) del tram del TAV que uneix Lleida amb Barcelona. I, és clar, cal esperar que, a més a més de Zapatero i Montilla, en aquest viatge inaugural hi hagi l’intocable figura del Cap de l’Estat, de les Forces Armades i Rei d’Espanya per designació del dictador Francisco Franco. Vull pensar que el Rei d’Espanya no viatjarà sol (i ara!) i que entre el seguici d’aduladors i llepaculs hi haurà la premsa (lliure?), els caps de brot de la burgesia regional i els representants de les companyies transnacionals amb interessos a casa nostra.

Us imagineu la parafernàlia? Bé, no costa gaire imaginar-se el Rei saludant a tort i a dret i en Zapatero-Montilla envanits per haver complert amb un deure d’Estat, consistent a mantenir el sistema radial d’infrastructures de comunicació que perpetua la nostra dependència a Espanya.

La pregunta del milió: després de tants greuges en el servei ferroviari de rodalies ens quedarem de braços plegats? Penso que els actes d’inauguració del TAV són una magnífica ocasió per denunciar el caràcter faraònic, insostenible i colonial d’un tren pensat per transportar gent rica i lligar-nos encara més a Madrid, amb la qual cosa es margina la necessària interconnexió dels Països Catalans (Alacant – València – Barcelona – Perpinyà).

En una situació com la que es presenta (desembre 2007 -febrer 2008), és bo recordar l’actuació de patriotes com Jaume Compte, capdavanter del grup d’acció Bandera Negra, que el 1925 atemptà (sense èxit, però) contra el tren en què viatjava el Rei d’Espanya, Alfons XIII de Borbó, a l’alçada dels túnels del Garraf. Ho esmento no pas per incitar al regicidi, sinó com a un exemple d’allò que avui dia manca a l’independentisme català: fermesa i valentia davant dels ocupants i els polítics botiflers que ens mal governen i senyoregen.

Per tant, seria tot un avenç que l’esquerra independentista, sota el paraigua de la CUP (encara hi ha algú que dubti que ha d’ésser el nostre referent nacional?) liderés una campanya de mobilitzacions per posar de manifest el nostre rebuig a les infrastructures elitistes que reforcen la dependència dels Països Catalans envers l’Estat espanyol.

Tot plegat, penso, contribuiria a donar una projecció política, una continuïtat i un contingut pràctic (palpable, vull dir) a les que fins ara han estat iniciatives esparses de desobediència endegades per diversos col·lectius i, particularment, per la Campanya dels 300 anys.

Finalment, crec que això permetria situar-nos en el debat polític (previ a les eleccions espanyoles – aclareixo, que sense cap ànim de concórrer-hi), presentant-nos com a una opció popular, de base municipalista (local-comarcal) i de projecció nacional (Països Catalans), que en el tema de les infrastructures no es limita a exigir una participació o traspàs de la gestió a les autonomies sinó que reclama un autocentrament, respectuós amb el territori i que atengui les prioritats de les classes populars catalanes.

L’absència de participació i l’estudi enganyós

Ahir, el govern municipal de Mataró va presentar la proposta de pressupost pel 2008. Enguany, però, tampoc hi haurà cap mena de participació ciutadana que l'avali, tot i els esforços desesperats del regidor de Participació, Carlos Fernández. Diguin el que diguin, no podran enganyar a ningú. La convocatòria oberta del Consell de Ciutat (un òrgan fet a la mida del govern) no pot amagar el fet que la majoria dels consells participatius no estan ni tan sols constituïts i la nul•la voluntat d’implicar de forma real el conjunt de la ciutadania en l’elaboració del pressupost.

Com a complement de l’estafa de la participació ciutadana el govern municipal va donar a conèixer, simultàniament i de forma molt astuta (hi ha qui directament parla de maquiavel•lisme), el veredicte de l’estudi sobre la viabilitat del trasllat de la fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, que contempla l’enderroc i el desplaçament de la nau a l’altre vorera del carrer Biada! Es tracta d’un disbarat arquitectònic, patrimonial i econòmic, que en cap cas qüestiona la mala decisió d’ubicar El Corte Inglés en la zona del carrer Biada i en un solar ocupat per una fàbrica catalogada. Les giragonses del PSC, ICV i ERC en l’afer de Can Fàbregas no poden ocultar l’error inicial: haver cedit al xantatge de El Corte Inglés, sense tenir en compte el Catàleg de Patrimoni, les conseqüències per la mobilitat i pel petit comerç del Centre. Tot i que aquest tema no es tractarà en el ple de dijous, no hi ha dubte que aquesta setmana serà mogudeta...

Fent Correllengua

L'Alexis, l'Otger i jo (foto cedida per Xavier Mir)

Dissabte es va celebrar una nova edició del Correllengua a Mataró. Els gegants van contribuir a l’èxit de la jornada, que es va cloure a la plaça de l’Ajuntament, amb l’arribada de la flama de la llengua, la lectura del manifest de la CAL, una xocolatada i un ball d’animació infantil.

Ara bé, hi ha aspectes que crec que cal millorar i repensar. Penso que és urgent millorar la visualització del significat dels actes del Correllengua que es fan al carrer i, d'altra banda, cal repensar la importància que es dóna a l'assistència de representants polítics. La primera reflexió la faig perquè vaig ajudar a servir els 24 litres de xocolata preparats per la Carme i, mentre omplia els gots amb el cullerot, em va sobtar que hi hagués tants adults gens melindrosos i incapaços de demanar res en català. La segona reflexió la faig després de la injustificable absència del regidor de Cultura, Sergi Penedès (ERC), que va posar en evidència la manca d’interès que hi posa el govern municipal en aquest tipus d’actes...

Finalment, vull reportar la presència d'en Xavier Mir i l'Alexis Vizcaíno, dos companys i activistes de la blogsfera catalana, que recollien adhesions per la campanya Estat Propi i exposaven la iniciativa de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Fet i dabatut, la nota més positiva del Correllengua d’enguany crec que la va donar el meu fill, que va fer una veritable exhibició afartant-se de melindros i xocolata!

Universitat Comunista dels Països Catalans

Fa uns quants mesos vaig acceptar col•laborar amb la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC), un projecte polític de formació militant, impulsat des de l’esquerra independentista i que recull una vella idea exposada per Oriol Martí.

Tal i com estableix el programa, dissabte 13 d’octubre a partir de les 10.00 matí exposaré una ponència que porta per títol “Història de la lluita de classes als Països Catalans: aproximació cronològica”, que després serà debatuda i, si cal, refutada. Per tant, durant aquests dies, tot i l’estrès familiar, faré un forat per refregir documents treballats amb anterioritat i enllestir el text que serà repartit a tot l’alumnat matriculat a la UCPC.

Tecnocampus: una menjadora del PSC?

El Tecnomcapus, per qui no ho sàpiga, se suposa que és l'aposta de futur dels nostres polítics, el motor econòmic de Mataró. Hi ha molts diners públics en joc i es fonamenta en la coordinació de les dues escoles universitàries i en la creació d’un parc tecnològic per tal d’atraure inversions i empreses a la ciutat. Tot i així, l’emplaçament del Tecnocampus a la zona del Rengle no pot amagar l’interès especulatiu que hi ha darrere d’aquest projecte. Precisament, això és el que més hem criticat, ja que només una tercera part del sòl serà destinat pròpiament al Tecnocampus, la resta serà especulació.

Ara bé, dijous passat vaig representar a la CUP en la junta de la Fundació Tecnocampus i van sorgir més punts foscos, d’entre els quals en destaco la recol·locació de la seva expresidenta, Sra. Pilar González-Agápito (PSC), que va ser contractada indefinidament per 43 mil euros l’any a proposta de la nova presidenta de la Fundació, Sra. Alícia Romero (PSC). És a dir, Pilar González Agápito rep el favor del PSC, que amb diners públics li fabrica un càrrec a la mida per pagar-li el favor d’haver renunciat a la lluita per l’alcaldia en benefici de Baron. Tot plegat, no fa altra cosa que reforçar els mals presagis que planen damunt del projecte del Tecnocampus, que a aquest pas amenaça de convertir-se en una menjadora dels afiliats, amics i coneguts del PSC. El més patètic, però, és l’actitud servil d’ERC i ICV, que en un cas callen i en l’altre atorguen.