Garzón i la raons d’estat al descobert

L’aparell judicial és un dels principals ressorts coercitius de l’Estat espanyol i, igual que passà amb l’exèrcit i la policia, no va ser depurat democràticament després del franquisme. Aquesta situació no sols no s’ha corregit sinó que s’ha reproduït i avui dia la mentalitat reaccionària continua imperant a la judicatura espanyola i, sobretot, en els alts tribunals de l’Estat espanyol.

En aquest marc general hi destaca l’Audiència Nacional, que és el nom “democràtic” amb què es va rebatejar l’antic Tribunal de Orden Público  (TOP) destinat a la repressió de la dissidència política. Ningú pot dubtar, doncs, que Baltasar Garzón, com a magistrat d’aquest tribunal, ha estat una peça important en l’aparell repressiu espanyol, l’actuació del qual s’ha fonamentat sota els designis de la raó d’estat. Això explica perquè Felipe González, quan es va destapar la trama corrupta i terrorista dels GAL, va cercar el suport polític de Garzón.

En els anys subsegüents, una part de l’esquerra espanyola, mancada de referents i suplantada en el poder per la dreta espanyolista del PP, va embolcallar el jutge Garzón d’una aurèola redemptora associada a actuacions mediàtiques com el processament i extradició frustrada del l’exdicatdor xilè Augusto Pinochet o, més recentment, amb la investigació dels crims i desaparicions de la Dictadura franquista. No obstant això, aquesta imatge edulcorada de jutge “demòcrata”, “progressista” i “defensor de la justícia internacional”, amaga una realitat més prosaica: la repressió de l’independentisme català i basc i l’encobriment de les tortures. Aquesta cara oculta de Garzón continua sent un tabú, tant que fins i tot, després de vint anys, el diari El País segueix negant les tortures que varen patir els independentistes catalans detinguts en la batuda del 1992.

La trajectòria de Garzón resulta clamorosament pedagògica, bàsicament perquè ha estat defenestrat per la mateixa raó d’estat que ell mateix va abanderar i perquè posa en evidència les greus limitacions de la democràcia espanyola.

Sense dubte, l'auto del 16 d'octubre de 2008, en què Garzón es va declarar competent per a investigar els delictes comesos pel franquisme, és el motiu que va precipitar la seva fi. No en va, l’Espanya monàrquica i constitucional s’ha construït sobre l’arquitectura institucional de l’estat franquista i, precisament, hi ha una part del passat (la guerra de 1936-1939 i el franquisme) que resulta incòmode perquè posa en evidència que no hi va haver ruptura democràtica i que, més enllà d’algunes mesures pal·liatives de reparació, la justícia i la veritat han estat inexistents.

En aquesta causa ha predominat la lectura simplista de l’esquerra espanyola (PSOE i IU), que ha presentat Garzón com a una víctima d’una judicatura mediatitzada pel PP. Ara bé, si repassem el procediment, resulta fàcil comprovar la inconsistència de l’auto de Garzón, que davant la incompareixença dels imputats (trenta-cinc jerarques del franquisme morts i enterrats des de fa anys), ja el 18 de novembre de 2008 va decidir traspassar el pa amb tomàquet als jutjats territorials, els quals sempre s’han caracteritzat per la seva inhibició, adduint la manca de mitjans o la prescripció dels delictes. És a dir, Garzón va fer molt de soroll, donant falses expectatives a desenes de milers de familiars, perquè després tot seguís igual.

Tot i que don Manuel Fraga i molts d’altres franquistes supervivents deurien respirar reconfortats, els seus acòlits no en van tenir prou i van interposar una demanda per reblar el clau i enterrar per sempre qualsevol temptativa de depurar responsabilitats pels crims de la Dictadura.

El resultat final ha estat la sentència del 27 de febrer de 2012 del Tribunal Suprem espanyol. Més enllà de l’anecdòtica absolució de Garzón, que prèviament ja havia estat inhabilitat per prevaricar contra els imputats en la trama de corrupció del cas Gürtel, aquesta sentència estableix una jurisprudència de punt i final. En primer lloc, perquè nega la possibilitat d’aplicar amb caràcter retroactiu els tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol i, en segona instància, perquè considera improcedent la intervenció de la justícia, al·legant que no hi ha imputats vius i que es tracta de delictes prescrits o amnistiats.

Els magistrats del Tribunal Suprem diuen que la història és un afer d’historiadors, però en aquesta sentència no fan altra cosa que interpretar la història i blindar l’ordenament jurídic i polític emanat de la “transició” i, específicament, la Llei 46/1977, d’Amnistia:

 “Precisamente, porque la ‘transición’ fue la voluntad del pueblo español, articulada en una ley [d’Amnistia], es por lo que ningún juez o tribunal, en modo alguno, puede cuestionar la legitimidad de tal proceso.”

En resum, Garzón va ser bo per a l’Estat espanyol quan reprimia els díscols catalans i bascos. Però quan la seva vanitat el va portar a qüestionar sense cap efecte pràctic el tabú dels crims de la Dictadura franquista, aleshores va passar a ser un element nociu per al sistema i, tot i l’aparent confrontació partidista entre dreta i esquerra, el consens i la raó d’estat s’han mantingut inalterables, tal com ho expressa de forma inequívoca la sentència del Tribunal Suprem. 

Publicat a Llibertat.cat (17/03/12)

 

Aturem-los!

L’acord pressupostari entre el govern autonòmic de CiU i el PP ha ratificat la política de retallades socials i de desballestament del sector públic. L’assalt i el saqueig dels serveis públics (sanitat, educació, comunicació...) ja són un fet.

En correspondència amb el suport prestat pel PP a Catalunya, CiU ha avalat la reforma del sistema financer espanyol i la reforma laboral impulsades pel govern de Rajoy. La reforma financera suposa un aprofundiment del procés de concentració bancària, del qual en sorgiran uns bancs cada cop més grans, radicats a Madrid, fora qualsevol control democràtic i sense cap responsabilitat social envers la ciutadania dels Països Catalans. Pel que fa a la reforma laboral, es torna a carregar el cost de la crisi a esquenes de la classe treballadora, abaratint encara més els acomiadaments i facilitant els tancaments d’empreses, fins al punt que CiU ha acceptat perdre la competència del Departament de Treball a l'hora d’autoritzar o denegar els acomiadaments per ERO!

Dir que l'entesa entre CiU i el PP és conjuntural és rotundament fals. Els fets demostren la total concurrència d'interessos entre CiU i PP, ja que a la pràctica són simples corretges de transmissió dels mercats financers. Per a sobreviure, si no volen acabar defenestrats per un govern de tecnòcrates, tal com va succeir a Grècia o a Itàlia, han d’executar les directrius polítiques i econòmiques antisocials que permetin un augment sostingut de la plusvàlua a mans dels capitalistes. No en va, la crisi ha esdevingut la seva millor arma per justificar la disminució sense traves les rendes del treball i per fer créixer sense límits els beneficis empresarials. Així doncs, queda clar que per damunt de tot estem davant d’una crisi de salaris que es fonamenta en l’avarícia d’uns pocs que concentren cada cop més poder i més riquesa.

Aquesta situació es veu agreujada per la situació d’espoli que patim com a nació. I, tot i que ja hi ha un sector de la petita i mitjana burgesia que ha fet números i comença a posicionar-se a favor d’un estat propi, l’hegemonia política continua a mans de CiU. El principal problema continua sent l’idealisme convergent, que utilitza barroerament els nostres drets nacionals com a una cortina de fum i fa palesa la secular frustració nacional de la nostra burgesia. Mas ha pactat amb els enemics del nostre poble (el PP) i tot seguit, per distreure el personal, fa una nefasta demostració com a estadista concedint una entrevista al rotatiu jacobí Le Monde per filosofar sobre com  hauria de ser Europa i per dir que tot i que “Catalunya podria ser perfectament un estat de la Unió Europea” ell s’acontenta amb un quants dinerets! 

Després del fracàs estrepitós de l’Espanya plural, defensada pel tripartit (PSC- ICV- ERC) entre 2003 i 2010, l’única opció pragmàtica per garantir la cohesió social i evitar el progressiu empobriment de la classe treballadora catalana passa per reforçar les organitzacions sindicals (COS) i de masses (CUP) de l'esquerra rupturista, compromeses amb l'impuls d'una transició cap a la independència i el socialisme.

[publicat el 21.02.12 a Llibertat.cat]

 

La CUP a punt!

“Estar preparat és important, saber esperar ho és encara més, però aprofitar el moment just és la clau de la vida”. Aquesta cita del dramaturg austríac Arthur  Schnitzler em fa pensar que des del 2009 som en un nou cicle polític i que el context (social, econòmic i nacional) ens demana a crits una resposta. La lluita institucional en l’àmbit municipal ha servit per catapultar les propostes i la capacitat d’incidència de l’Esquerra Independentista (EI) a través de la CUP; però la magnitud dels reptes que tenim plantejats ens obliguen a revisar els nostres instruments organitzatius i a definir bé els objectius tàctics.

Tenim un centenar d’electes, però si som honestos, convindreu amb mi que al pas que anem trigarem trenta anys a  “estar preparats”. Si el món girés entorn del nostre melic no hi hauria cap problema, perquè amb el temps i una canya construiríem un estat català socialista net i polidet. Però la realitat és tossuda i, sobretot, dialèctica. Si l’EI no mou fitxa, seran altres sectors socials i polítics, amb altres objectius estratègics els qui prendran la batuta i potser acabarà sonant una música que no ens agradarà.

Per anar a unes eleccions cal estar preparats, cal garantir uns mínims i fins i tot  jo estaria disposat a esperar fins a la fi dels temps, però el que em sembla inconcebible és que l’EI sigui un regne de taifes. Com pot ser que a aquestes alçades de la pel•lícula la CUP no tingui presència significativa a les Terres de l’Ebre, al País Valencià o a les Illes? I és que al capdavall, per molt cru que pugui semblar, o ens creiem el projecte la CUP o no ens el creiem.

Acabo. L’assemblea nacional de la CUP de 2012 pot ser un bona oportunitat per avançar en uns moments que són decisius. En aquest sentit penso que no hem de tenir por, cal ser valentes i lluitar per definir una línia política tàctica vàlida pel conjunt dels Països Catalans.

 [publicat al periòdic L'Accent, núm. 217 (11/01/12)]

Fent pedagogia de l’oprimit: el present és de lluita, el futur és nostre

(Foto: E.S. / www.mataroradio.cat)

Ir a descargar 

La tertúlia política de Mataró Ràdio de novembre s’ha centrat en l’anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles del passat 20 de novembre. Hi han participat Marcel Martínez (CiU), Ivan Pera (PSC), Adam Alonso (PP), Miquel Canal (ICV) i jo mateix en representació de la CUP.

Després de les llepadetes i les floretes dels partits que s’han presentat en aquestes eleccions, m’ha tocat explicar perquè em postulat l’abstenció. Bàsicament, he argumentat que per a l’esquerra independentista és una qüestió de principis, perquè guanyés el PP o guanyés el PSOE ja sabíem que el poble català en sortiria perdent i que aquí qui realment dicta la política de veritat és la banca (el Banc Central Europeu). He felicitat els espanyols residents a Catalunya que han pogut exercir el vot, però he lamentat que hi hagi tants catalans que continuen dipositant les seves esperances en un marc jurídic i polític que no reconeix el nostre dret d’autodeterminació, nega els Països Catalans i imposa els interessos de les classes dominants. 

Més endavant he retret el cofoisme de CiU, perquè aquesta formació, tot i els 16 diputats que ha obtingut, és irrellevant en el joc polític espanyol, a no ser que faci servir el conte del “pacte fiscal” com a excusa per arribar a una entesa amb el PP, la qual cosa seria una nova renúncia històrica pel que fa al seu llistó de drets nacionals. Si això passa, aleshores, els crits d’independència del jovent de CiU durant la nit electoral o la promesa d’una “transició nacional” quedaran en un no res. Calen fets i no paraules! Definitivament, davant de l’escenari polític que s’ha configurat a Espanya, el meu pronòstic és que malgrat les banderes amb què s’embolcallen, CiU i PP no trigaran a entendre’s perquè comparteixen els mateixos interessos de classe.

En la següent intervenció he manifestat la meva sorpresa davant les paraules del representant del PSC en què feia defensa abrandada de la sobirania del Parlament de Catalunya davant del llop del PP. Necessàriament, he hagut de recordar que el PSOE és un llop amb pell de xai tan neoliberal com el PP i he posat de manifest el patètic paper d’un partit que ha concorregut a les eleccions amb la Sra. Chacón com a cap de llista, justament la Sra. Chacón! una persona que s'ha destacat per haver aplaudit la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i per haver-se passat la sobirania catalana i l’Estatut de Catalunya per l’entrecuix.

En segona instància, responent a les crítiques a la no participació de la CUP en aquestes eleccions, he intentat fer un xic de pedagogia explicant que entenem que Espanya és irreformable i que de Madrid mai n'obtindrem res de bo. He manifestat que l’estratègia independentista catalana que defensa la CUP, a diferència d’ERC, no passa per les institucions espanyoles ni per l’obediència a la legalitat del Regne d’Espanya. Nosaltres fem  igual que han fet i fan moltes nacions ocupades que lluiten per la seva llibertat. He posat l’exemple de Palestina, on a cap palestí se li passa pel cap esperar que la seva llibertat vindrà de la mà del parlament de Tel-Aviv. Aquesta comparació no ha agradat gens a la resta de contertulians, sobretot al del PP, que m’ha volgut donar a entendre que Espanya és un model de pau i de democràcia. No me n’he pogut estar... i per exasperació del representant del PP, he recordat que històricament els espanyolistes han matat i han exercit la violència contra el nostre país (i continuen fent-ho de forma episòdica) i, tot i que sembla que ara estan més calmadets, això no exclou que en un futur hi tornin. Aquest últim comentari ha servit d’excusa perquè el representant del PSC em pengés la llufa de “nacionalista violent radical”...

Pregunta final: i ara què? Resposta: toca continuar lluitant a peu de carrer, des de la proximitat, a les nostres ciutats, mobilitzant i organitzant la ciutadania, plantant cara, defensant els drets socials i preparant la ruptura amb l’Estat espanyol.

L'Informe Diagonal

“Informe Diagonal o com aturar l’independentisme” de Josep Gimeno és un exercici pedagògic de política ficció estimulant que posa damunt de la taula els punts forts i els punts febles del projecte independentista català.
 

En primer lloc cal imaginar –no cal ser massa imaginatius!- que un bon dia els poders fàctics de Madrid encarreguen la redacció d’un manual antiindependentista a un selecte grup de botiflers. Després de quatre mesos de treball en un despatx de l’Avinguda Diagonal de Barcelona, remeten un informe on expliquen el creixement de l’independentisme català, proposen accions i un argumentari per a combatre’l i preservar la unitat del Regne d’Espanya.

A l’informe s’hi exposen tres grans línies de contenció de l’independentisme: l’econòmica, la política i la social.

En l’àmbit econòmic es nega qualsevol temptativa de bilateralitat i concert econòmic; es planteja un acord PP-PSOE i un acostament del PP a CiU, sobre la base d’un pacte fiscal entès com a una reducció tàctica del dèficit fiscal però sense posar fi a les bases de l’espoli. Els espanyolistes consideren la crisi econòmica com una bona oportunitat per debilitat l’independentisme, però adverteixen que “també podria tenir un efecte bumerang si no es redrecen les xifres macro i microeconòmiques. Un eventual rescat financer  -a l’estil portuguès, irlandès o grec- podria generar una situació de malestar tan elevada a Catalunya que engreixaria l’independentisme de tal manera que fos impossible aturar aquest moviment...” (p. 121). Coincideixo plenament amb aquesta última reflexió perquè, ben mirat, el col·lapse econòmic espanyol és l’escenari més plausible d’una ruptura; per això, cal estar preparats perquè quan arribi el moment la indignació s’expressi en clau independentista.

En el vessant polític s’insisteix en un pacte PP-PSOE per la recentralització de l’Estat espanyol i la recuperació de competències que havien estat transferides a les autonomies. No cal esperar a què la Moncloa torni a estar a mans del PP, perquè bona part d’aquest guió ja s’està aplicant (per exemple, amb la reforma exprés de la Constitució espanyola de 1978 o amb la bancarització de les caixes d’estalvi).

Els aspectes socials són, sense cap mena de dubte, els més corrosius perquè plantegen la fractura social com a estratègia de contenció de l’independentisme. En primer lloc s’advoca per augmentar la pressió sobre la llengua catalana (això ja és un fet d’ençà que s’han derogat alguns Reglaments d’ús o la immersió lingüística a les escoles). Paral·lelament, es proposa crear el màxim de traves a la integració de la nova immigració. Aquesta estratègia encaixa perfectament amb els discursos xenòfobs en auge i se centra en reduir l’ús del català entre la immigració, aniquilar les legislacions integradores i controlar (instrumentalitzar) les associacions d’immigrants. El desarrelament i l’alienació nacional de la immigració és un dels objectius estratègics de l’espanyolisme i d’aquesta manera reconeixen “aconseguiríem engreixar la bossa de partidaris de la unitat d’Espanya a Catalunya fins a minoritzar l’independentisme gradualment” fet que el “convertiria en una mena de reducte radicalitzat i folklòric sense cap opció a fer realitat el seu projecte polític” (p.61)

Gimeno posa al descobert els quatre principals eixos del discurs independentista, que cal conèixer bé per a saber desmuntar els arguments espanyolistes:

1. -          Negació del dret de decidir.
2. -          Inviabilitat econòmica d’un estat català.
3. -          Exclusió de la Unió Europea.
4. -          Divisió social.

Ara bé, la metodologia de Gimeno no és, com podria semblar, innòcua i neutra. En aquest sentit, cal fer les següents consideracions crítiques:

- Constata, mitjançant els estudis i les enquestes publicades a la premsa, l’augment de la consciència independentista. Atribueix aquest creixement a la modernització discursiva, la transversalitat i la capacitat d’integració de l’independentisme. Emperò, jo penso que obvia que el creixement de l’independentisme és, sobretot, el resultat reactiu a l’increment de l’opressió nacional, que ha fet més visibles les reivindicacions i l’alternativa política de l’independentisme.

- Parteix  d’una perspectiva regionalista, circumscrita a la Comunitat Autònoma de Catalunya, i que menysté l’articulació dels Països Catalans, que són –no ho oblidem- la principal bèstia negra de l’espanyolisme i de l’Estat espanyol. L’autor despatxa la qüestió dels Països Catalans com si es tractés d’una dèria d’una part reduïda dels integrants de l’independentisme. Davant d’aquesta consideració cal preguntar-se si es pot ser independentista i alhora renunciar als Països Catalans? i quina mena d’independentistes són aquells que acaten el marc territorial imposat pels estats opressors?

- Redueix la política a l’acció institucional. Situa l’acció institucional en les coordenades del Parlament autonòmic de Catalunya, i es limita a dues possibilitats: fer una declaració unilateral d’independència o bé a convocar una consulta sobre la independència. Es marginen o releguen altres àmbits de lluita fonamentals com la lluita ideològica (tot i que l’esmenta en relació al control espanyolista dels mitjans de comunicació, Internat i altres espais de socialització simbòlica com l’esport). S’obvia el fet que per exercir el dret de decidir (autodeterminar-se) no basta amb diputats o regidors, cal que el poble estigui organitzat. En aquest sentit, resulta decebedor que enlloc s’esmenti el paper cabdal de les organitzacions sindicals i populars en un procés d’independència, que en certa mesura reflecteix la principal mancança d’ERC i de les formacions satèl·lits (Reagrupament i SI).

- La insistència en la transversalitat implica, de forma lògica, la incomprensió del paper de la CUP, referent de l’independentisme d’esquerres, de la qual s’esmenta pejorativament “el seu cec aferrament a una ortodòxia política”(p.51).

- Es prescindeix de qualsevol anàlisi dels interessos de classe inherents en el sistema de partits polítics. Si bé és cert que una part important de la massa electoral de CiU vol la independència, la realitat és que està votant una formació que defensa una interessos de classe i nacionals contraris a la llibertat del poble català. És a dir, es confon el desig amb la realitat.

- Finalment, se sacralitza el paper de la Unió Europea (UE), que se situa com el marc de referència ineludible d’un futur estat català. L’autor avala les tesis que consideren la UE com la garantia per a l’existència del nou estat català i per a una resolució pacífica del litigi amb Espanya.

Reflexió i resposta indignada

Amb l'excusa de la crisi ens estan aplicant el manual de la doctrina de xoc. L'objectiu que persegueixen està molt clar: liquidar els nostres drets socials, laborals i nacionals. 

Això no ve d'ahir, ja fa més d'un any que el tripartit (que ara van de guais) va decidir aplaudir-li les gracietes al govern de Madrid, que compleix fidel el dictat dels mercats financers internacionals. Fa un any que les anem entomant. Però, lamentablement, les dues darreres eleccions (autonòmiques i municipals) han dibuixat un escenari polític infumable, dominat pels "ESADE boys" i amb importants brots de xenofòbia. 

La mobilització dels "indignats" expressa l'afartament de la població i representa l'embrió d'un moviment popular contra les retallades que ha encès tots els llums d'alarma en els despatxos del poder. Per això, han recorregut a la repressió i la criminalització, que en aquest cas, atesa la significació del moviment, té una dimensió eminentment mediàtica.  

Les acusacions d'antidemòcrates i violents han estat abastament refutades. Ara bé, les acusacions d'anticatalanisme, difoses per bona part del catalanisme conservador (incloent, fins i tot, alguns que es proclamen independentistes, com Carod-Rovira o López Tena), mereixen una reflexió i una resposta.

La meva reflexió és que l'esquerra independentista té l'obligació d'introduir en aquest moviment la reivindicació del dret d'autodeterminació com a un eix estratègic per a l'aprofundiment democràtic i la transformació social. Qui tingui mandra o dubtes existencials, que plegui o assumeixi les pròpies contradiccions. Si bona part dels lemes i les consignes es fan en espanyol i en clau espanyola és perquè des de l'esquerra independentista cadascú ha anat a la seva bola i no hem actuat amb prou determinació i claredat. Cal esmenar-ho i valorar la urgència del desplegament d'eines de lluita eficaces en el terreny juvenil i sociolaboral (bàsicament, penso en Maulets-Cajei, el SEPC i en la COS).

La meva resposta a les acusacions d'espanyolisme, que des de fa uns dies apareixen en els mitjans de comunicació, és que ara mateix CiU no té cap legitimitat per apel·lar al patriotisme quan les seves polítiques estan fracturant la cohesió social del país i, també, quan demostren que no tenen manies en pactar i repartir-se el pastís amb l'espanyolisme PP, un partit que dia rere dia i arreu dels Països Catalans practica el genocidi sistemàtic contra la identitat lingüística i cultural catalana.

Ara sí, comença la partida!

Jo també subscric el lema "ni retallades ni hòsties" i per primer cop en molts dies em sento plenament identificat amb això que genèricament es coneix com a "indignats". L'excés de bon rotllo i condescendència mediàtica feien fàstic. A mi el que facin a Madrid m'importa un rave i per això valoro com a molt significatiu la fi del seguidisme provincià i la irrupció d'un plantejament polític en clau catalana per part d'aquest moviment, que encertadament s'ha dirigit cap al Parlament de fireta del parc de la Ciutadella el mateix dia en què es debatien els pressupostos (i les retallades) per posar de manifest l'existència del conflicte social. Això és el que marca un punt i a part, no pas les imatges de violència que, interessadament, han difós els mitjans de comunicació d'ordre. 

Ja poden dir missa... que això tot just és la punta de l'iceberg. Ara bé, no es tracta de reformar una o dues lleis, com il·lusament han proclamat alguns que encara es pensen que Espanya o el Capitalisme es poden reformar (!), sinó de posar en marxa un nou marc social, polític i econòmic que superi les limitacions imposades per l'Europa del Capital, la Constitució espanyola i els Estatuts d'Autonomia. 

Per a mi, la fita està molt clara: independència i socialisme!

(Foto: Jordi Salvia)

La CUP, una veu independentista, d'esquerres i antifeixista

Mataró ha girat cap a la dreta i ha obert les portes al feixisme. A quarts de sis de la tarda la percepció dels apoderats de la CUP ja apuntava clarament cap aquí. Hem fet crides d'urgència per mobilitzar els "indignats"... però ja era massa tard. Ara haurem d'aguantar quatre anys de CiU, PP i PxC. Per què? Doncs perquè durant molt de temps el PSC (i els seus aliats petits d'ICV i ERC) han abonat les retallades socials i una política clientelar, que ara que no hi ha recursos es demostra incapaç de cohesionar la ciutat. Lamentable!

Els resultats electorals dibuixen un escenari polític i social complex. No obstant això, el fet que la CUP hagi mantingut el regidor obtingut el 2007 és un fita remarcable, primer per  l'extremada fragmentació del vot d'esquerres sumada a l'increment de la participació, segon perquè hem desplaçat  a ERC i SI convertint-nos en l'únic referent de l'independentisme i tercer perquè, com ja hem anunciat, serem inflexibles amb el racisme i el feixisme. Nosaltres, a diferència de la praxi política d'ICV, tenim un programa i uns principis i assumim que durant quatre anys haurem de continuar fent oposició tant a l'Ajuntament com a peu de carrer.

El contrapunt positiu són, evidentment, els bons resultats de la CUP obtinguts arreu del país amb 101 regidors!, dels quals 11 són del Maremse (Vilassar de Mar 1, Sant Cebrià de Vallalta 1, Arenys de Mar 2, Arenys de Munt 4, Premià de Mar 2 i Mataró 1), fet que també ens dóna 1 representant al Consell Comarcal!

Som irreductibles!!!!

La Vanguardia anuncia un canvi del decorat

Mal que em pesi, la versió en català de La Vanguardia és una bona notícia. L'edició en català  d'aquest diari, creat el 1891, i que és el potaveu oficiós de la burgesia barcelonina és un "signe dels temps" que vivim. Lamentablement, la constatació històrica assenyala que bona part d'aquesta burgesia barcelonina va dimitir lingüísticament i nacional, sobretot a partir de 1939. Per tant, La Vanguardia en català no serà un diari escrit en clau nacional catalana sinó una simple traducció d'una cosmovisió provinciana i conservadora que fins a la data sempre s'havia expressat en la llengua dominant, és a dir en espanyol.

Què ha canviat? Què pot haver induït la burgesia barcelonina a transigir i promoure l'edició d'una versió en català del seu herald? Sense dubte, jo hi veig, en primera instància els diners  que de sotamà pot haver compromès CiU als editors del diari en qüestió; i, en segon terme, penso que hi ha un canvi de mentalitat dins de les files del regionalisme català, bàsicament motivat pel temor a veure's desbordats per la creixent mobilització independentista. 

L'estratègia de CiU i de la burgesia per extensió és nedar i guardar la roba, i només es plantegen "canviar alguna cosa perquè tot continuiï exactament igual". Això explica l'ambigüitat calculada dels quadres dirigents d'aquesta formació envers les consultes populars sobre la independència, tal com s'ha posat de manifest en les actituds i declaracions contradictòries davant la convocatòria del 10 d'abril a Barcelona. 

En la mateixa línia, d'ambiguïtat calculada, cal situar les declaracions de Jordi Pujol, que més que una arenga cap a la independència a mi em fan l'efecte que són un crit d'alerta davant la constatació de l'esfondrament de l'autonomisme espanyol que tant va contribuir a apuntalar el Molt Honorable expresident de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Som, indubtablement, davant d'una cruïlla històrica. Però si ara deixem el camp de batalla en mans d'aquells qui han contribuït, durant anys i panys, a la submissió política, econòmica i cultural dels Països Catalans, la independència només serà un canvi formal, un simple canvi del decorat a mans dels poders fàctics. 

Des d'una perspectiva de classe, no podem esperar a què plogui, per això, cal mobilitzar-se, reforçar les organitzacions de l'esquerra independentista, acumular forces i impulsar una alternativa política nacional que respongui als interessos populars, perquè sinó, tal com explica l'amic Agustí Barrera, la infraestructura socioeconòmica restarà intacta i, per consegüent, la lluita per la independència només haurà servit per posar una bandera estelada a les portes d'entrada de les sucursals de La Caixa. 

És en aquest punt on vull remarcar la importància de l'aposta política que proposem des de la CUP, que és una alternativa necessària no sols pels municipis sinó per a l'acumulació de forces que ens ha de permetre revertir la instrumentalització dels nostres drets nacionals en mans de la classe dominant, construir una nació veritablement lliure i una democràcia real des de la base. Uns bons resultats de la CUP a les eleccions municipals del proper 22 de maig representaran un punt d'inflexió i contribuiran, com fins ara hem fet, a reforçar el pes del pol ideològic de l'esquerra i de la mobilització popular en el si del moviment per la independència.

Maquillatge electoral? No, gràcies!

L’electorat va castigar ERC perquè entre 2003 i 2010 va alimentar el PSC-PSOE  en comptes de reforçar un moviment de ruptura amb l’autonomisme espanyol. Les opcions alternatives (Reagrupament i Solidaritat) han agreujat els tics elitistes i fratricides i, lamentablement, això  ha fet possible un reviscolament del regionalisme conservador de CiU.

La imminència dels comicis municipals ha accelerat la mediocritat i el tacticisme de l’independentisme de saló. Aquest espai polític, malanomenat “transversal”, respon als interessos dels sectors benestants de la petita i mitjana burgesia i es caracteritza per la patrioteria (diferent del patriotisme) i la desideologització  que (oh! quina casualitat...) sempre es bescanta cap a la dreta, per la renúncia més o menys explícita de la nació completa (els Països Catalans) i de la mobilització popular i l’enfrontament amb els estats ocupants (Espanya i França) i, per l’entronització de messies i líders salvapàtries  (Colom, Rahola, Carod, Puigcercós, Carretero, Laporta, López Tena,...) que converteixen l’independentisme en un vodevil mediàtic.

Ara és el moment de dir ben alt i clar, que aquest  independentisme no interessa a les classes populars, perquè perpetua l’odre establert i està condemnat a ser un simple apèndix de CiU o del PSC-PSOE.

L’intent de salvar els mobles i de sumar suports a qualsevol preu, fa que ERC, a moltes localitats, sigui un poti-poti difícil de pair per aquelles persones i col·lectius que considerem que la consecució de la llibertat nacional és indissoluble de l’alliberament social.

Necessitem  un bloc independentista d’esquerres, que des de les institucions catapulti un moviment nacional i popular per la independència i el canvi social. I això té un nom: unitat popular.  I, per sort, ja hi ha gent molta gent que hi treballem des de la base, través del moviment de consultes o bé amb la CUP.

Per tant, davant del maquillatge electoral, que ningú s’enganyi, votar ERC a les municipals a ciutats com Barcelona, Badalona o Mataró, és donar el vot a governs municipals d’ordre, mesells als dictats d’Espanya i del Capital, ja sigui de la mà del PSC-PSOE (tal com ha passat en els darrers 8 anys) o de CiU.

Davant d’aquest escenari, a les municipals la CUP és l’opció política que pot ser més útil i efectiva per trencar un sistema de partits esquitxats per la corrupció i per plantar cara a les retallades de drets socials, laborals i nacionals.

Baron, 8 anys fent d'alcalde de Mataró amb el suport d'ERC 

(vinyeta de Vekordia - El Bloc de l'Albert Gorrell i Vila) 

L'independentisme i el cercle viciós de la moderació

L'assaig "Indepedentisme català. Entre el símbol i la institució" d'Oriol Illa és un bon compendi d'apunts i és útil per reflexionar sobre conceptes com Estat, Nació, Govern i Poder. Ara bé, penso que es mereix una sèrie de consideracions crítiques davant de l'aferrissada defensa que es fa de l'actuació d'ERC.

L'autor parteix de la idea que fins a l'any 1992 l'independentisme català era un moviment de base identitària (essencialista). La superació d'aquest estadi i el camí cap a la majoria social a favor de la independència només van ser possibles, segons Oriol Illa, a partir de la involucració de l'independentisme (ERC) en els diferents àmbits de govern del poder institucional i gràcies al pragmatisme (realisme polític) de les seves reivindicacions, que progressivament haurien estat assumides pel gruix de la ciutadania.

Aquesta primera afirmació (l'èxit electoral i de l'acció institucional d'ERC) cal posar-la en quarentena, atès que molt abans de 1992 ja hi havia expressions político-electorals que havien assajat el que després ERC va recuperar en benefici propi. En qualsevol cas, la puixança d'ERC és, en primer lloc, atribuïble a la permissivitat dels poders fàctics de l'Estat espanyol que en aquell context estaven molt interessats a desactivar el potencial de l'independentisme revolucionari català (MDT) i a impedir que pogués articular-se en una alternativa nacional-popular sòlida com havia succeït amb anterioritat amb HB al País Basc.

En aquest punt l'anàlisi polític i històric d'Oriol Illa patina, perquè obvia (o menyprea) les contradiccions de classe existents al si de la societat catalana i l’enfrontament amb l'Estat espanyol protagonitzat amb més o menys encert per l'esquerra independentista. Presentar ERC com a una alternativa política seriosa, de govern i amb possibilitats portar-nos cap a la independència és un acte de fe que fa 20 anys potser colava, però avui (any 2011), després de patir les misèries dels tripartits locals i de la Generalitat de Catalunya, això ja no és possible. L'emergència de la CUP, que tant sorprèn i neguiteja als opinadors i als panxacontents del sistema, posa en evidència el paper fagocitador i el desarmament ideològic dut a terme pels quadres dirigents d’ERC en el seu ascens i durant el període de la seva hegemonia política en el si de l'independentisme.

L'independentisme català no neix ni amb ERC ni amb les consultes. I davant l'argument de la "normalització política" de l'opció independentista, penso que cal situar-se en una perspectiva globalitzadora, ja que si avui hi ha més independentistes que no pas fa 20 anys, això és un fet (més ben dit una realitat) que s’ha esdevingut malgrat l'acció d'ERC a les institucions. M'explico, ha fet més independentistes el PP que no pas ERC i la seva estratègia de la "pluja fina".

La lluita institucional és fonamental per assolir la majoria social i, certament, molts dels processos de degradació (cultural, ecològica, social, lingüística), mancances econòmiques i contradiccions de classe existents només seran reversibles des del poder. Ara bé, el poder mai hauria de ser una finalitat en si mateixa i penso que el veritable dilema que atenalla l'independentisme català i que, a curt termini invalida els discursos de transversalitat, gira al voltant de l'eterna discussió de Reforma o Revolució; és a dir, o governem per reformar el que tenim o capgirem l'ordre establert.

Si l'independentisme o l'esquerra s'apoltrona en les institucions bastides pel poder aliè (que sempre estaran al servei de l'opressió nacional i de la classe dominant), les accions de Govern sempre tindran un efecte boomerang advers per a la causa de l'alliberament. Justament, per trencar el cercle viciós de la moderació, cal esperar que l'espai polític que representa la CUP, es consolidi i ens reforci com a classe i com a poble.

Contra la crisi: polítiques d'esquerres i sobirania nacional

La tertúlia política del mes de setembre de Mataró Ràdio va estar marcada per un clima preelectoral i va servir per fer balanç del govern tripartit i fer propostes per combatre la crisi. Hi vaig participar en representació de la CUP junt amb Montserrat Candini (CiU), Consol Prados (PSC), Salvador Milà (ICV), Antoni Soy (Esquerra) i Adam Alonso (PP).

Tot seguit resumeixo les meves aportacions.

-       El repte de la CUP passa per enfortir l’independentisme d’esquerres a les municipals de 2011.

-       El anys de Govern de Montilla han preparat el terreny pel triomf de la dreta. Montilla i el seu govern han fet polítiques neoliberals que ens impedeixen superar la crisi.

-       Estem davant d’un model econòmic exhaurit, nacionalment i ecològica insostenible.

-       El nou escenari electoral, malgrat les noves opcions “independentistes”, és poc esperançador ja que estem davant d’un context marcat per les retallades de drets socials, laborals i nacionals.

-       Del tripartit en quedarà la seva incapacitat per fer front a la crisi; un model de mobilitat basat en grans infraestructures (TAV o laterals a la C-32 en el cas del Maresme) i pensat per beneficiar a les constructores; un model energètic antiecològic i agressiu amb el territori (línia MAT); l’aplicació unilateral del Pla Bolonya que ha obert les portes a l’elitització i la privatització de la universitat pública; i les actuacions repressives contra els moviments socials.

-       L’únic aspecte positiu dels governs del tripartit (PSC-Esquerra-ICV) és que representen el punt i final d’una generació de polítics sorgits de la transició postfranquista i de l’autonomisme. Independentment de qui governi la Generalitat, hem entrat en una nova fase política marcada pel dret de decidir.

-       Per combatre la crisi calen polítiques d’esquerres, valentes i agosarades. I, paral·lelament, cal superar la nostra dependència política envers l’Estat espanyol. Necessitem la sobirania política per combatre la crisi i endegar polítiques d’esquerres.

 

-       Les mesures concretes contra la crisi, des de l’àmbit municipal o autonòmic, passen per implantar una fiscalitat directa i progressiva, acabar amb el frau fiscal i posar fi a la gestió neoliberal i les externalitzacions dels serveis públics (exemples: el projecte de “copagament” de la sanitat pública o la llei d’educació, feta en contra de la voluntat de la comunitat educativa, i que imposa la competitivitat entre centres educatius, talment com si fossin empreses).

Autodeterminació (autoorganització, autodefensa i autogestió)

La consulta sobre la independència celebrada fa un any a Arenys de Munt va servir per convèncer a molta gent indecisa sobre la viabilitat de l'autodeterminació. Des d'aleshores ençà ha quedat clar que l'autodeterminació es concreta en el seu exercici, és a dir, en "l'acció per la qual un poble decideix llirement el seu futur polític".

La primera gran lliçó d'Arenys de Munt és la importància de l'autoorganització popular a l'hora d'engegar un procés d'autodeterminació. Malgrat el compromís de l'Ajuntament i del seu alcalde, aleshores es van posar de manifest les limitacions de l'acció institucional, sempre subordinada als manaments de les lleis i els tribunals espanyols. Dies abans de l'èxit del 13S, recordo, atònit encara, la soledat i les vacil·lacions de la màxima autoritat municipal arenyenca (amenaçada amb la inhabilitació), que es debatia entre la desobediència i la resistència pacífica davant la resolució judicial contrària a la celebració de la consulta. La imatge que tots teníem al cap era la irrupció violenta dels Mossos per endur-se les urnes de vot, però, finalment, l'astúcia i l'autoorganització popular van salvar una situació d'incertesa amb un emplaçament alternatiu de les urnes de vot als locals al Centre Moral.

Un segon aspecte important és la seguretat; és a dir, la defensa d'un acte legítim i democràtic enfront de les ingerències externes (falangistes, policia i antifeixistes incontrolats). A Arenys de Munt hi vam acudir més d'un centenar de militants de la CUP que junt amb persones individuals vam constituir un servei d'ordre pensat per repel·lir pacíficament els agents provocadors i facilitar el desenvolupament de la consulta. La consigna va ser inequívoca: "Som aquí per defensar el poble". A primera hora d'aquell diumenge de setembre es van formar diversos grups, identificats amb samarretes taronges i emplaçats en els punts més conflictius: davant dels cordons policials, al Centre Moral i als accessos per carretera al poble (just abans dels controls policials). El desplegament del servei d'ordre es va haver de pactar amb el comandament dels Mossos i, sens dubte, va ser un factor determinant, ja que va donar tranquil·litat i confiança a la població envers l'organització de la consulta. El servei d'ordre va respondre a un criteri bàsic d'autodefensa, que els Mossos, un cos policial de l'Estat, no estaven en condicions de garantir i que no confiàvem que volguessin garantir-la, tenint en compte actuacions precedents.

El tercer aspecte lligat a l'experiència d'autodeterminació iniciada a Arenys de Munt té a veure amb la gestió dels recursos. Un procés d'alliberament nacional no pot dependre de les subvencions o dels vist-i-plaus de l'ordre institucional establert. La lògica autogestionària de les consultes és, doncs, un valor preuat que cal servar i amplificar per tal de donar coherència a l'autodeterminació de la nació catalana. 

Més de cinc-cents municipis han celebrat consultes sobre la independència. Més de mig milió de catalans ja han dedicit. La consciència independentista s'ha disparat i les enquestes oficials així ho refelecteixen. El pànic davant la "pulsió separadora" s'ha apoderat dels dirigents polítics autonomistes. Tot plegat posa en evidència, tal i com explica l'amic Agustí Barrera, que l'èxit i l'encert d'allò que s'inicià fa un any Arenys de Munt és el resultat d'un llarg procés d'acumulació de forces de l'independentisme d'esquerres i que seguirà endavant malgrat els tacticismes electorals de determinats grups i persones que a darrera hora s'han afegit al carro de l'independentisme, obviant, això sí, el discurs social i l'àmbit nacional complet dels Països Catalans.