Pim-pam-pum

El pim-pam-pum és la tònica habitual de la política i del periodisme. No hi ha temps pel diàleg, ni pels matisos, ni per a les rectificacions. Tot va a raig i així anem... Avui he participat en una tertúlia a Mataró Ràdio sobre les polítiques de medi ambient de l'Ajuntament. De tertúlia no en tenia res i m'he vist obligat, per imperatiu del temps concedit, a practicar el pim-pam-pum. He anat depressa i he barrejat molta informació, la qual cosa és poc aconsellable perquè en aquests casos és millor donar una sola idea i que sigui el més clara possible. La reacció d'una de les persones de la taula davant de les meves paraules ha estat tan contundent que m'ha deixat perplex; però bé això és el que acostuma a passar quan t'enfrontes als professionals de la política en el seu propi terreny de joc.

Les claus al pany

Després de recollir els plats, netejar els espinacs, escombrar i fregar el pis, he vist que ja feia tard i que els nens ja feia estona que m'esperaven a l'escola. Anava tan atabalat que m'he deixat les claus al pany de la porta de casa...

Tot plegat m'ha fet reflexionar sobre el ritme de vida tan accelerat que portem, la dificultat de conciliar la vida laboral, la militància política i la família. Pesa molt el sentiment de culpabilitat i puc afirmar que en les condicions actuals bona part de la gent que m'envolta i que té fills, tant a la feina com en la militància, fa veritables actes heroïcitat per no faltar al treball o per assistir a les reunions i actes. Fa poc em van preguntar si tenia temps per dedicar a la política... vaig respondre amb alguna evasiva, perquè la veritat és que milito menys del que voldria i molt menys que fa tres anys enrere, ja que el temps que hi destino sempre va en detriment de les hores de son, dels fills, la parella...i això pesa molt.

A nivell de parella en Francesc Torralba, en una entrevista a la revista "Viure en família" (núm. 29, desembre 2008), proposava un pacte d'alternança simètrica, en el qual durant un temps un tingui més dedicació a la vida externa mentre l'altre té cura dels fills. Sense dubte, es tracta d'un punt d'equilibri difícil d'assolir. Per mi, ara mateix, l'ideal seria estar tres anys de baixa (pel cap baix) per a tenir cura dels meus fills i viure la vida sense tantes presses, segur que així no em deixaria mai més les claus al pany (!). Malauradament, em temo que seguiré com fins ara, fent equilibris i esgarrapant hores i anant de bòlit en tot allò que faig.

Per terra, mar i aire

La polèmica entorn del blog de l'Adam ha tornat a posar en evidència la precarietat organitzativa de la CUP. Aquestes coses passen perquè a tres mesos vista de les eleccions europees encara no hi ha un posicionament al respecte per part de la CUP. Per tant, abans de repartir culpes convé reflexionar a fons sobre aquesta "deixadesa" organitzativa.

Tot plegat, m'ha fet recordar una de les dissertacions polítiques de l'amic Agustí, que fa temps ja em va advertir: "Tan bon punt aixequem el cap, ens atacaran per terra, mar i aire". I així ha estat i així ha de ser. Ningú ens ha regalat res i ningú ens regalarà res. L'estat de setge és el pa de cada dia per a les classes populars i els pobles oprimits que lluitem per la llibertat. No cal llegir ni "El Príncep" de Maquiavel ni "L'art de la guerra" de Sun Tzu, simplement cal estar alerta, calcular els nostres moviments i aprofitar les febleses d'adversaris i enemics. I això val per a tots i totes. Sense organització i sense estratègia política tots els moviments tàctics seran erràtics i estarem donant corda a les faccions i les individualitats, que normalment emergeixen quan el col·lectiu no assumeix la seva responsabilitat.

No entraré a valorar el contingut de la polèmica, perquè tots i totes som persones humanes i lliures de pensar allò que considerem oportú. Fer mala sang no serveix de res (la roba bruta es renta a casa, oi?) i tant aquest afer com les filtracions periodístiques que es van produir durant el recent període assembleari posen en evidència la necessitat imperiosa de millorar el funcionament de les estructures organitzatives nacionals acordades a l'assemblea de Manlleu (juny de 2008) i la concreció de la ponència tàctica-estratègica aprovada a l'assemblea de Mataró (gener de 2009).

Monuments feixistes: mai més!

Un matí, quan sortia endormiscat per la boca del metro de Diagonal, vaig alegrar la cara quan vaig veure un jove atrevit que s'escolava entre el maremàgnum de cotxes, es treia un esprai de la motxilla i guixava l'escut d'Espanya que hi ha als peus l'estàtua hieràtica de Frederic Marès. Ja aleshores vaig pensar, anem bé! però no n'hi ha prou! si per mi fos jo la faria rodolar per terra. Perquè aquesta estàtua, tal i com vaig explicar a l'article "Monuments als caiguts" (El Franquisme a Catalunya (1937-1977) - Vol. 2), fou col·locada pels franquistes després de retirar la jovial estàtua femenina al·legòrica de la República de Josep Viladomat. El monument havia estat dedicat a Francesc Pi i Margall i durant la Dictadura fou "depurat" i reconvertit en un monument que rememorava el Día de la Victoria, que se celebrava cada 1 d'abril amb desfilades militars. Durant la Transició, el monument i la plaça foren dedicats al Rei d'Espanya, Joan Carles de Borbó... Per tant, amb aquesta darrera operació de "lífting" és poc probable que cap demòcrata (espanyol) s'atreveixi a restituir-lo amb l'escultura i el seu significat originial.

Malgrat tot, sempre hi ha motius de joia. Per exemple, el recent desballestament del monument dedicat a José Antonio Primo de Rivera, ideòleg del partit feixista Falange Española. Per mi ha estat la millor notícia d'aquesta darrera setmana, sense discussió. Millor que cent pintades (no sé si m'explico). D'altra banda, les declaracions del seu escultor, Jordi Puiggalí eren tot un poema: "ara ja no hi ha franquistes"... en qualsevol cas, resulta revelador que aquest artista al·ludeixi a motius pecuniaris per a amagar la seva responsabilitat com a col·laboracionista durant els anys de la Dictadura. A més a més, cal destacar el fet que l'obra desmuntada, els baixos relleus, són un plagi d'un monument d'Arístides Mallol que hi ha a Banyuls de la Marenda dedicat als morts de la Gran Guerra.

Del Sud

A “Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià” he retrobat l'estil directe de Núria Cadenes que ja recordava de “Cartes de la presó”. Els aspectes lúdics hi són presents, ja que ressegueix el calendari festiu, però en realitat penso que aquesta és la “guia política i cultural del País Valencià” que no vaig poder llegir durant la meva joventut.

L'afany de descoberta del Països Catalans l'he sadollat (parcialment) a base de lectures, moltes de les quals coincideixen amb les proposades per l'autora. Però, si sóc honest, he de reconèixer que bona part dels fets històrics, debats polítics, llocs i esdeveniments citats els conec només després d'haver militat a Maulets, que és una de les poques organitzacions amb estructura de funcionament nacional que conec.

Defensar els Països Catalans en abstracte desemboca, inevitablement, en visions regionalitzades de la Nació. La realitat en viu i en directe sempre serà el millor antídot, i per a molts de nosaltres això va ser determinant. La visió dels “valencians” que tenim la gent de “Barcelona” i el seu hinterland està farcida de tòpics. Per tant, aquest és un bon llibre per a gent desinformada i per a aquells que “no ho veuen massa clar” això del País Valencià.

Després de llegir-lo m'ha vingut un desig enorme de conèixer Alcoi i de visitar altre cop Xàtiva amb uns altres ulls. Ara llegeixo “Borja papa” de Joan Francesc Mira per recomanació de l'autora, que ben mirat ha escrit un llibre pont perquè incita a la lectura d'altres, tal i com m'ha succeït a mi mateix.

Finalment, cal fer esment de la cita clarivident de Joan Fuster, que serveix de divisa del llibre i a tots els qui ens identifiquem amb la causa dels Països Catalans:

“Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional -des dels punts de mira econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d'ésser un moviment fracassat en potència.”

Ni Barça, ni Espanya: Països Catalans!

Deixo de banda les implicacions alienadores del futbol i em centraré en la relació del Barça amb la identitat nacional catalana. Considero que el Barça és el paradigma del país regionalitzat i provincià en què vivim, fins al punt que molta gent de la ceba hi recorre per a sublimar els desigs de llibertat. Qualsevol partit Barça-Madrid es presenta com un duel Catalunya-Espanya i, des de petit ho he mamat així. Òbviament, prefereixo que el Barça guanyi i que la mainada s'identifiqui amb un equip català que no pas amb un de fora.

Malgrat tot, el recent litigi entre el Barça i TV3 per la retransmissió dels partits, ha deixat clar que el Barça és un negoci i no pas un país. Prova d'això és que el Barça juga a la lliga espanyola i, en conseqüència, arreu del món és considerat com a un equip espanyol. Per a corregir aquesta anomalia, que Alfred Bosch ha batejat com a “Barçalunya”, cal que els culés catalanistes es fiquin al cap que necessitem seleccions esportives catalanes que congriïn i vehiculin el sentiment nacional que avui dia monopolitza el Futbol Club Barcelona.

Vocabulari anecdòtic: tupinada

A l'Estat espanyol la democràcia és una mera anècdota històrica. Pesen més els segles d'Inquisició, "pronunciamientos" i dictadures que no pas el respecte a la voluntat democràtica de les persones i dels pobles. Quan els números no els afavoreixen, aleshores recorren a la tupinada ("pucherazo" en castellà) adduint el mateix que dictaven les sentències del Sumaríssims: "peligrosidad, perversidad social y daño causado a la causa de España".

Les eleccions autonòmiques basques han exclòs deliberadament les opcions independentistes i d'esquerres, perquè els feien nosa, i d'aquesta manera reeditaran, per enèsim cop, el "ordeno y mando" dels qui manen a Madrid, consumant una tupinada de dimensions històriques i que, no ens enganyem, ens mostra la cura realitat a què també ens enfrontem els catalans i les catalanes.

La ironia és una arma dels pobles oprimits

Tot i que el diari Avui se'n lamenti, l'esquerra independentista gallega va plantar cara de forma exemplar a una manifestació contra l'idioma gallec organitzada per grups espanyolistes a Compostel·la. De tots el mitjans emprats pels independentistes cal destacar el recurs a l'humor ridiculista. Genial! Però com era de preveure, els espanyolistes no tenen sentit de l'humor.; la repressió i el control dels mitjans de comunicació són les seves armes i d'aquesta manera aboquen els pobles oprimits a accions d'autodefensa. Aquesta és la realitat fosca de la "democracia española", una realitat que patim però que és sistemàticament ocultada-negada-silenciada pels "altaveus de la llibertat d'expressió". Per això, cal aplaudir les accions de resistència que posen una mica de llum i gosen dir les coses pel seu nom.

Solidaritat amb els estudiants en lluita

Dijous 5 de febrer em vaig llevar pensant que havia de telefonar a ma germana, que fa anys que viu lluny de Catalunya, per felicitar-la i, sobretot, encoratjar-la ara que ha reprès els estudis (a la UNED) i que ha acabat la primera tongada d'exàmens. Anava capficat amb aquestes cabòries quan sortia del metro de Diagonal, de camí cap a la feina, i... vatua l'olla! vaig topar de morros amb una acció pacífica espectacular de la SEPC contra el Pla Bolonya i les expulsions de sis estudiants de la UAB a la seu del Departament d'Innovació i Universitats.

Des del finestral de l'oficina vaig veure com una porquera baixava rabent per Balmes i ja vaig témer que hi hauria detencions. Al llarg del matí es van confirmar les detencions de diversos estudiants i el meu correu va rebre diversos missatges solidaris de les Seccions Sindicals del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa i del Departament de Treball i SOC.

Al capvespre, al Ple municipal de Mataró, des de la CUP vam presentar una proposta de resolució per demanar l'anul·lació de les expulsions dels sis estudiants de la UAB, un dels quals resulta que és un company de Maulets del Maresme. El debat va estar precedit per una "carteta explicativa" de la rectora de la UAB, que va ser distribuïda per l'alcalde a tots els regidors i a la premsa (faltaria plus!) i davant de la qual la resta de partits van tancar files en una mena d'unió sagrada, lloant l'autonomia universitària i el règim de llibertats que "disfruten" els universitaris, alhora que justificaven la criminalització del moviment estudiantil.

Divendres 6 de febrer, altre cop a la feina, em reenvien un correu amb el Butlletí intern del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa on hi ha una editorial signada pel conseller Josep Huguet que diu: "En qualsevol procés de canvi, però, apareixen sectors contraris que abanderen motius que poden resultar legítims, com hi ha estudiants contraris al procés de Bolonya. En tot cas, sempre s’ha d’apel·lar al diàleg i al respecte, mai a la violència, per arribar a un acord". Me'n faig creus! i més tenint en compte que fa uns anys, en un Aplec dels Països Catalans celebrat a Manresa, vaig tenir l'estrany privilegi de cantar cançons de guerra amb el qui ara titlla els estudiants de la SEPC de "violents".

Llegeixo el diari: "Mor Júlia García-Valdecasas" (uf! quins records!). Ara bé, la seqüència de fets descrita abans, em fa dubtar que el seu "esperit repressor" hagi mort... perquè sembla que hagi acabat empeltant en la pràctica quotidiana dels polítics que es fan dir catalanistes i/o d'esquerres de debò.

Penso que m'agradaria tornar a la universitat. Mentrestant, una abraçada a totes les estudiants que lluiteu contra la mercantilització dels ensenyaments universitaris i per fer realitat la universitat del futur: pública, catalana i de qualitat. Endavant!

A Brussel·les per l'Autodeterminació!

Defensar el dret d'Autodeterminació hauria de ser l'eix central de la política catalana. Malauradament, això no és així. Tot amb tot, alguna cosa es belluga dessota de les cúpules dels grans partits. Ho constato quan veig militants de base de CDC, com en David Morgades, al capdavant de la campanya "Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació" o quan llegeixo el darrer article de l'escriptora Assumpció Cantalozella on proposa impulsar una plataforma sobiranista del socialisme català. Certament, són signes esperançadors.


Ara bé, tot seria molt "normal i maco" si, per exemple, en el Ple municipal de Mataró del 5 de febrer s'aprovés unànimement la proposta de resolució de suport a la manifestació per l'Autodeterminació que se celebrarà el proper 7 de març a Brussel·les..., però em temo que això no serà pas així. D'una banda, perquè CiU, incomprensiblement, ja va desestimar presentar-la conjuntament amb la CUP i Esquerra; i, en un altre ordre de coses, perquè no es preveu que el PSC i el PP tinguin cap gest condescendent amb els drets nacionals del poble català. La incògnita d'ICV, sempre solidària amb les causes remotes, serà saber si s'abstindran o se sumaran a la claca espanyolista. Tot plegat, gens engrescador.


Constatació. Estem en una situació d'atzucac nacional. Els vots són insuficients, cal activar la mobilització ciutadana per forçar un canvi de rumb en l'actual dinàmica política. Només hi ha dues vies: submissió o autodeterminació, una ens converteix en un apèndix (autonomia, regió, província, subseu...) de la nació espanyola i, l'altra, ens mena cap a la construcció d'un estat propi per a la nació catalana.

Avís. Les persones partidàries de la via autodeterminista, tenim una primera cita a Brussel·les el proper 7 de març.

Fot-li foc al Ple!

Els catalans i les catalanes tenim el foc a la sang. Som un poble que reviu amb el foc i els espetecs sorollosos. El foc és el nostre rictus iniciàtic i, possiblement, aquest és l'aspecte més indòmit de la nostra cultura popular i, és clar, el més mal vist pels poders opressors.

Precisament, arran de l'aprovació de la nova Directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu, que regula el mercat dels materials pirotècnics, el Govern espanyol ha adoptat aquesta Directiva mitjançant l'Ordre PRE/174/2007 amb importants limitacions de l'ús dels artificis pirotècnics, sense distingir entre ús privat i ús per a elements festius de cultura popular i tradicional. Aquest fet impedeix la participació dels Balls de Diables, Bèsties de foc, Salt de Plens,etc., en les processons, seguicis i actes festius.

Aquestes noves normatives ataquen de ple la cultura popular catalana. És a dir, està en joc tot allò que no va poder domesticar el franquisme, allò que va rebrotar amb força durant la transició i que ha servit per a vertebrar un ampli teixit associatiu. No es tracta d'una simple qüestió d'incomprensió, no és que no ens entenguin: estem davant d'una negació deliberada de la nostra manera de ser i entendre el món, la festa i les relacions socials.

Per això, centenars de colles han respost amb la convocatòria d'una diada reivindicativa, el proper 7 de febrer a Berga, i amb la redacció del "Manifest per a la defensa dels grups de cultura popular i tradicional catalana amb ús de materials pirotècnics". Per tal de donar-hi la màxima difusió i ressò, des de la CUP de Mataró, presentarem el manifest de les colles en forma de proposta de resolució al Ple municipal del 5 de febrer, amb la finalitat que l'Ajuntament de Mataró s'hi adhereixi i es comprometi amb la continuïtat de les Diablesses, les Bèsties de foc i la Nit de sant Joan i l'ús dels focs d'artifici en les festes populars.

[+] Info:

- "La Unió Europea amenaça les tradicions catalanes" per Pau Tobar


“El sol és barrat de sang, som fills de la flama... Foc! Foc! Fot-li fort!
Ferro roent, deixa la pell. Sento la carn viva... Foc! Foc! Fot-li fort!
Foc! Foc! Correfoc! ... Foc! Foc! Fot-li fort! ... Foc! Foc! Correfoc!”

Discover Companyia Elèctrica Dharma!