Una casa comuna per a l'esquerra independentista / Ramon Usall

L’entrada formal al segle XXI ha deixat al nostre país, principalment al Principat, tot sigui dit, canvis en l’escenari polític. La pèrdua del poder regional ostentat per la dreta regionalista i el conseqüent accés al poder d’opcions polítiques com ERC o ICV, percebudes fins aleshores per certs sectors com a opcions contestatàries, ha sacsejat una escena política que semblava immutable. La reconfiguració del poder regional català, afegida a l’emergència de sectors socials alternatius, han aconseguit articular un nou discurs rupturista que en els darrers anys ha anat amarant un important sector social que ja no està format exclusivament per jovent.

L’escenari polític és propici a la construcció d’una alternativa que en clau d’esquerres i independentista faci confluir les lluites socials i nacionals que es duen a terme arreu dels Països Catalans, unes lluites que han de tenir traducció en una alternativa política que les concebi en la seva globalitat. Una alternativa que sigui la casa comuna de tota l’esquerra independentista, que sigui l’organització política que plantegi globalment les lluites i que hi participi activament, que sigui el referent social del discurs rupturista que dia a dia construeix l’independentisme d’esquerres.

Des de la meva modesta interpretació, aquesta casa comuna no pot ser sinó la Candidatura d’Unitat Popular, probablement refundada, probablement reinterpretada, probablement reorganitzada, però fidel al principi d’assemblearisme i de lluita popular que l’ha caracteritzada des del seu naixement. I dic que la CUP està en condicions de convertir-se en aquesta casa comuna de l’esquerra independentista no pas pel seu èxit electoral del 27 de maig passat, un èxit molt moderat al meu entendre, sinó per les potencialitats que ofereix una organització que ha pogut trencar el silenci informatiu al voltant de les opcions rupturistes al nostre país, que ha sabut generar il·lusió i construir optimisme.

Potser ha arribat l’hora de trencar l’atomització de l’independentisme d’esquerres, l’hora de construir una organització forta i plural, que doni cabuda a tots aquells que compartim el somni de llibertat, d’igualtat i de justícia pel nostre poble. Una organització que sigui la casa comuna on tots i totes ens hi sentim còmodes per què s’hi respecti la pluralitat interna, fins i tot de forma organitzada. Potser ha arribat l’hora de fer de la CUP molt més que una alternativa municipal, potser ha arribat l’hora de refundar l’esquerra independentista i de dotar-la d’una expressió organitzativa on tots hi tinguem cabuda i que de forma unitària i global representi totes les lluites del nostre país, i en dir totes vull dir totes, les lluites a les institucions i sobretot, evidentment, les lluites al carrer, que és l’espai on tradicionalment han guanyat els seus drets els pobles.

Ramon Usall i Santa, CUP Lleida (Segrià)

[publicat al núm. 72 del 28/11/07 del Setmanari la Directa i extret de Prendre la paraula]

Què és una nació lliure?

Què és una nació lliure? Una nació lliure és la que posseeix un control absolut sobre tots els seus recursos i poders interns, i que no té cap restricció en la seva relació amb totes les altres nacions amb les mateixes circumstàncies llevat de les restriccions imposades per la natura.

És aquest el cas dels Països Catalans? La resposta és: no. Malauradament, cap dels estatuts d’autonomia permet que el poble català controli els seus recursos i disposi de poder efectiu per traçar les infraestructures (transport, comunicació i energia) que l’ajudin a articular-se i progressar de forma sostenible amb el seu entorn.

El Sr. Montilla, defensor de la unitat amb Espanya, diu que el dret de decidir s’exerceix cada cop que votem a les urnes, però aquest argument anul·la la nostra existència nacional i, per tant, nega la nostra llibertat col·lectiva. El partit d’en Montilla i el seu govern subordinen la Nació catalana als interessos de Madrid, que normalment no coincideixen amb els de la major part dels catalans i les catalanes i, sobretot, perjudiquen a les classes populars.

L’Estat espanyol imposa la radialitat, el control de l'espai radioelèctric i prioritza els trens d’alta velocitat o la MAT. Conseqüentment, València i Barcelona esdevenen perifèries de Madrid, es tanquen les emissions de TV3 a les comarques valencianes i s'obliden les inversions en trens de rodalies o en la xarxa elèctrica de proximitat.

Justament, fa deu anys que els salaris estan pràcticament congelats, però a les fleques el pa val el doble que fa una dècada. Les classes populars vivim tenallades per les hipoteques i patim de forma més aguda l’espoli fiscal del nostre país. Davant la insuficiència de recursos moltes administracions catalanes opten per privatitzar els serveis públics, la qual cosa empitjora la seva qualitat i eixampla la fractura social.

En aquest sentit, la sobirania fiscal i el dret de decidir sobre les nostres infraestructures són elements essencials per millorar la qualitat de vida de les classes populars catalanes.

No podem continuar deixant les claus de totes les portes de la casa (Països Catalans) a les butxaques d'un rival (l’Estat espanyol) que des de fa temps ens roba i menysprea. Per tant, per què hauríem de confiar en el Sr. Montilla quan ens diu que tots dos hem d’ésser amics per sempre més, si resulta que l’Estat espanyol insisteix a mantenir el control de totes les portes i la custòdia de totes les claus de casa nostra? Aquesta és la situació actual dels Països Catalans. Per això, és urgent recuperar les claus de casa, que no és altra cosa que recuperar la independència que l’aristocràcia espanyola ens arrabassà per la força de les armes ara fa tres-cents anys.

Aquest text està inspirat en l'article «What Is A Free Nation?» que James Connolly publicà al periòdic Workers’ Republic el 12 de febrer de 1916. Com hem vist, aquesta reflexió feta des d'Irlanda, abans de la insurrecció de Pasqua, és totalment vigent i aplicable a altres nacions en lluita per la seva independència.

L'esquerra independentista i el sentit comú

La manifestació de l'1 de desembre ha reobert un debat intern, molt reduït, però que es repteix de forma cíclica cada cop que la CUP vol visibilitzar la seva força més enllà de l'àmbit de les respectives poblacions on té implantació. Concretament, Endavant-OSAN refusa participar a la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir, perquè la considera un muntatge a mans dels partits autonomistes i, per tant, no creu oportú que la CUP hi pugui incidir.

La meva opinió és que, justament ara, no podem abandonar el camp de batalla. És cert que encara tenim moltes mancances, que cal "polir" una alternativa i una direcció política pel conjunt de l'esquerra independentista. Però, també és cert, que l'esquerra independentista necessita plantar cara en el terreny de la mobilització i més quan aquesta es planteja de forma implícita com a un pols amb l'Estat espanyol. I, des del meu punt de vista, aquí està la virtut de la CUP, que és un projecte de base local-comarcal, però que també necessita projectar la feina duta a terme en els respectius municipis i, a prirori, això és positiu perquè contribueix a visualitzar la nostra existència com a moviment. Millor això que el no-res.

A més d'aquesta reflexió d'urgència crec oportú reproduir, traduït al català, un fragment de text de Rubén Dri, filòsof i professor de la Universitat de Buenos Aires (Argentina), que ha fet aportacions molt interessants que ja formen part del bagatge teòric de molt moviments populars de l'Amèrica Llatina i que també ens poden ser útils aquí, als Països Catalans.

"És necessari deixar de banda la concepció leninista segons la qual al proletariat o, en el nostre cas, als sectors populars, se'ls injectarà la consciència “des de fora”. Seria convenient, referent a això, revisar les polèmiques entre Lenin i Rosa Luxemburg sobre el partit, no per a donar-li ara la raó a la Rosa en contra d’en Lenin, sinó per a incorporar críticament algunes intuïcions i encerts de la Rosa quant al protagonisme popular en el procés revolucionari..

Rosa Luxemburg deia, en contra de Kautsky “Pensen que educar a les masses proletàries en l’esperit socialista significa donar-los conferències, distribuir pamflets. No! L’escola proletària socialista no necessita res d’això. L’activitat mateixa educa a les masses” (Cliff 1971; 64). Descontextualitzada, aquesta afirmació és errònia. Rosa Luxemburg aquí exagera, perquè està polemitzant amb la direcció burocràtica de la socialdemocràcia alemanya que pretenia donar consciència des de fora, mitjançant conferències i pamflets. La consciència creix en la pràctica, en l’acció, en la lluita.

En aquest procés de pràctica-consciència, de lluita-reflexió es cometen errors, però “els errors comesos per un moviment obrer autènticament revolucionari [diu Rosa], són molt més fructífers i tenen més importància històrica que la infal•libilitat del millor Comitè Central” (Íbidem). I, ja sabem cap a on ha conduït la infal•libilitat dels diversos comitès centrals. Els pobles en la seva lluita encerten i s’equivoquen, assoleixen victòries i sofreixen derrotes. Aprenen contínuament. Una direcció infal•lible mai n’aprèn, ja ho sap tot. I, això no té remei.

En contra de la concepció d’una determinada elit revolucionària que des de dalt, des de fora pretén donar consciència als treballadors, o als sectors populars, és convenient fer efectiva la concepció gramsciana que s’ha de partir del “bon sentit” que radica en el disseminat i caòtic “sentit comú” que es troba en aquests sectors. O, en paraules del Che, ajudar a desenvolupar “els gèrmens de socialisme” que es troben en el poble. Qualsevol pretensió de construcció que tingui a veure amb una elaboració teòrica separada de les aspiracions, expectatives, valors presents en els sectors populars, contribuirà a instal•lar una nova dominació. El socialisme tindrà sentit i serà una veritable solució si és el desplegament de valors profundament arrelats en els éssers humans."

*Rubén Dri "Debate sobre el poder en el movimiento popular", Buenos Aires, 15 de novembre de 2002

Blogs que parlen de la indoneïtat de participar a la manifestació:

Xavier Monge,

Joan Teran (I i II)

[1-D] Pugem al tren i tirem pel dret: INDEPENDÈNCIA!

Jaume Batlle (CUP de Vilassar de Dalt), Xavier Safont-Tria (regidor de Mataró)

i Josep M. Ximenis (regidor d'Arenys de Munt)

Avui hem explicat a la premsa que els nuclis de la CUP del Maresme acudirem conjuntament a la manifestació de l'1 de desembre, organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir, en un tren comarcal (esperem que sigui puntual...). Tothom qui vulgui sumar-s'hi cal que tingui presents els horaris:

Cartell comarcal (+info)

a 1/4 de 4 de la tarda a l’estació de Pineda de Mar
a 1/4 i 5 de 4 de la tarda a l’estació de Calella de Mar
a 2/4 i 5 de 4 de la tarda a l’estació d’Arenys de Mar
a 3/4 de 4 de la tarda a l'estació de Mataró
a 3/4 i 5 de 4 de la tarda a l’estació de Vilassar de Mar
a 3/4 i 10 de 4 de la tarda a l’estació de Premià de Mar
a les 4 de la tarda a l’estació del Masnou

La CUP portarà una pancarta pròpia amb el lema "Tirem pel dret, Independència" signada amb el seu logotip i amb el mapa dels Països Catalans, amb el propòsit d'agrupar totes les persones i col·lectius de l'esquerra independentista.

Reflexió i acció

El 27- 30 de novembre i 1-2 de desembre, els nuclis de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) del Maresme hem organitzat unes jornades titulades “Parlem de mobilitat. Alternatives al col·lapse del Maresme” en les quals reflexionarem sobre l’estat actual i els projectes d’infraestructures de transport i viàries de la nostra comarca [podeu consultar el programa aquí]

D’altra banda, la CUP també participarà a la manifestació, organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir, el proper dissabte 1 de desembre a Barcelona amb el lema "Som una Nació i diem PROU!Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures".

El detonant de la convocatòria és el desgavell de la xarxa elèctrica i dels trens de rodalies, però el principal objectiu de la manifestació és denunciar la construcció d'infraestructures d'energia (com la MAT) i transport (com el TGV) que són clarament elitistes, molt costoses, ecològicament insostenibles i que reforcen la nostra dependència envers les multinacionals i els centres de poder de Madrid i París.

Des d’aquí vull invitar a la ciutadania de Mataró a acudir a la manifestació de l'1 de desembre per reclamar dues qüestions bàsiques:

- El dret de la Nació catalana a la independència i a la gestió de tots els seus recursos (impostos), perquè aquesta és l'única manera de revertir l'actual dèficit d'inversions i l'espoli que patim, del qualen són corresponsables el PP i el PSOE però també la resta de partits que en un moment o altre els han donat suport (CiU, ERC o ICV).

- Donar prioritat a les infraestructures de proximitat que satisfacin les necessitats energètiques i de transport de la nostra ciutadania i que respectin el territori i el medi ambient.

Us espero a totes i a tots, dissabte 1 de desembre a les 15.45 h.- de la tarda a l'estació de trens de Mataró, per anar cap a Barcelona , a la manifestació que començarà a les 17.00h.- de la tarda a la plaça de Catalunya.

Josep Xaubet / TU DE QUÈ VAS?

Josep Xaubet, junt amb Jaume Graupera (aleshores regidor de Cultura de Mataró) i Agustí Barrera, en la presentació del seu llibre "Sociologia revolucionària de la guerra a Mataró"

Josep Xaubet. Vaig néixer a Mataró l'any 1956, vint anys després d'haver començat la guerra. Des de ben petit ja prenguí consciència de què volia dir ser català, quan en anar a escola em parlaven en llengua forastera i no entenia res. També de molt jovenet vaig agafar afició a la història, a través de la lectura de narracions històriques adaptades a infants, com la història de Catalunya de Ferran Soldevila. M'agradava veure com segles enllà els catalans guanyàvem sempre i no perdíem com en els temps actuals. Així que cultivava el coneixement nostrat perquè me l'havien amagat: estudiava català pel meu compte, llegia llibres seriosos d'història, ballava sardanes, em subscriví a Cavall Fort, etc. Vaig fer la carrera d'història no solament per saber, descobrir, els fets que m'han influït com a català, sinó també pel mer plaer de saber. Sempre he cregut en la independència de Catalunya (o els Països Catalans), de primer instintivament, després racionalment. Per això he militat en organitzacions de l'esquerra independentista: el PSAN, Comitès de Solidaritat amb el Patriotes Catalans, MDT, Catalunya Lliure, i darrerament ERC. Per tant seré molt feliç; me n'alegraré per mi i pels meus compatriotes quan siguem finalment sobirans del nostre destí, que sense cap mena de dubte veurem en el transcurs d'aquesta generació.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

El rei ecspanyol el va instaurar en Franco. No és cap restauració de la monarquia tradicional com la de 1875. És una nova monarquia instaurada per Franco segons les seves lleis de 1947 i 1966. Havia de ser la continuació fidel del règim, i a fe que ho ha esdevingut. Quan crema la fotografia del rei me n'alegro perquè és la crema pel foc purificador (una tradició ancestral) d'un símbol de l'opressió del poble català per Ecspanya.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Es podria fer com els navarresos al segle XVI, s'acata però no es compleix. No és la nostra constitució, aquesta contempla la nació espanyola, el conjunt del poble espanyol, i ací ens hi volen incloure als catalans, com a subjecte de sobirania, per tant depenem dels altres 30 milions de ciutadans als quals tant se'ls en fot nosaltres; i a més, els ecspanyols no la compleixen en allò que respecte els drets dels catalans.(constitució rima amb prostitució, i ja s'ha vist -tribunal constitucional, i totes les altres institucions relacionades- que els partits ecspanyols l'estan prostituint cada dia).

Caldria fer objecció civil en contra del compliment de la constitució.- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l'Alguer). La Nació ho és tot, no es pot fraccionar. Ens hem de salvar tots junts. És la metàfora d'en Ramon Muntaner, tres joncs junts són impossibles de trencar, però per separat sí.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

La sobirania és la capacitat de prendre decisions independentment, sense intervencions alienes. Per tant, sobirania és sinònim d'independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

En cada moment i circumstància s'ha d'actuar de la manera més convenient, amb els recursos que els catalans creguem adequats. Conscienciar-nos de l'alienació i repressió de què som objecte i denunciar-ho sempre i enfrontar-nos com puguem contra Ecspanya, tal com he escrit al principi. Una actitud digna i ferma és el millor exemple per estendre el convenciment que l'única solució per nosaltres és la llibertat i la independència.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

A tots els catalans i catalanes, se'n sentin o no se'n sentin, perquè estan alienats. És un fet objectiu que només ens pot beneficiar. Els números canten: sense espoli podríem decidir en què gastar els nostres diners, tothom podria veure que així se surt beneficiat.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

Tothom hauria de contestar-lo. Fins i tot els més recalcitrants nacionalistes espanyols (com alguns regidors de l'Ajuntament mataroní). Fóra divertit llegir les seves respostes.

La llengua que ens va parir

Fa dies vaig llegir, al blog d'en Xavier Mir, l'anunci d'una xerrada de presentació del llibre "La llengua que ens va parir. Set pensadors a la recerca del català" amb el seu autor, Jordi Solé i Camardons. Aquest assaig, que el tenia en préstec, l'he llegit d'una revolada i, òbviament, no he faltat a la cita d'Arenys de Mar.

És un llibre interessant perquè desvetlla l'existència de reflexions al voltant de la llengua prèvies a l'existència de sociolingüística com a disciplina científica. Fixa la ideologia sobre la llengua de set personatges referencials: Josep Yxart, Joaquim Casas-Carbó, Carles Riba, Ferran Soldevila, Mossèn Armengou, Carles Muñoz Espinalt i Joan Fuster.

És una bona eina per rescatar conceptes com el de "llengua importada" per referir-se al castellà o al francès o per valorar els estudis que interrelacionen psicologia i llengua (i identitat nacional). Malgrat tot, el capítol més rellevant (potser hauria donat per fer-ne un llibre a part...) és el que desmunta l'ideari de Jaume Vicens Vives, a qui l'autor contraposa amb Ferran Soldevila, i al qual situa com a originador de l'acovardiment de l'actual classe política i dirigent, que sempre el postula com a "mestre".

D'altra banda, he adquirit un assaig editat anteriorment per l'autor: "Les set tribus de la nació catalana". Tinc pendent la lectura, però a cop d'ull ja m'hi he trobat encasellat: pertanyo a la tribu dels "radicalistes" (!). Bé, la lectura promet ser sucosa...

Sense l'educació sociolingüística no seríem conscients dels mecanismes que afavoreixen la substitució i l'arraconament de la llengua catalana. Per tant, cal agrair molt la tasca de recerca i divulgació que fan els sociolingüistes i, aprofito l'avinentesa per deixar constància de la meva gratitud envers persones que per mi han estat rellevants en aquest camp: Andreu Bosch (bon professor de llengua i alcalde de Teià), Pere Mayans (educador i activista per la llengua), Bernat Joan i Jordi Solé Camardons (autors de referència).

Xesco Boix: qui canta els seus mals espanta

"La meva finalitat és la d'arribar a ser un flautista d'Hamelin que pogués enllaminar els infants per tal de canviar les coses, perquè penseu que les coses es poden arreglar començant per la base, És a dir, la mainada." ("Xesco Boix - Un amic, un mestre" de Lluís M. Panyella)

Parlar de Xesco Boix és com rebobinar una cinta de casset. És tornar al temps de la infantesa, viscuda i compartida a través dels seus contes, embarbussaments, les danses i les seves cançons.

Més enllà dels records nostàlgics (que també són importants!), el periodista Roger Palà diu: "Sempre he pensat que la seva mort era tot un símbol de com els valors de lluita i de canvi s'ensorraven, de com els fills de la generació del 68 s'allunyaven irremeiablement del que representava Xesco Boix."

Just a la fusta! I això hauria de fer pensar molt a aquells que pretenen encabir la memòria de la transició en un museu, un propòsit que esdevé ridícul si a sobre es fa servir per legitimar l'actual status quo; la qual cosa, evidentment, desdibuixa els ideals de justícia, llibertat i catalanitat que reclamava el nostre poble fa trenta anys.

Igual que es va fer, fa poc, amb l'Ovidi, seria convenient que les persones sensibles ens bellúguéssim per recuperar el llegat d'en Xesco Boix, actualitzant-lo, adpatant-lo, fent obres de teatre, festivals, dedicant el seu nom a places, carrers o escoles, fent exposicions, etc.

Marta Cava / TU DE QUÈ VAS?

Marta Cava, nascuda el 1990 i resident a Premià de Mar (el Maresme). Estudiant de Batxillerat humanístic. Militant de Maulets i col·laboradora de la Plataforma per la Llengua.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

Que són els principals culpables de la ocupació espanyola dels Països Catalans, i per tant de la pèrdua de la llengua, la cultura i la identitat dels catalans.
Que som molts els que estem en contra de la monarquia i que lluitem per acabar amb ella.

-Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

No, ja que no respecta els Països Catalans com a nació. No hem de respectar les lleis espanyoles ja que com he dit abans com no respecten la nostra nació no beneficien al poble català, sinó que el perjudiquen.

-Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Són els Països Catalans, i com diu el tòpic, va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

És sinònim d'independència.

-Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Trencar amb Espanya i França, i no abandonar la lluita.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Al poble català, i beneficiarà en tots els àmbits: cultura, llengua, economia, educació, i el més important, a recuperar la nostra identitat.

-A quines persones faries aquest qüestionari?

A tots els que lluiten per la llibertat dels Països Catalans, i a tots els que lluiten per la llibertat de la seva nació oprimida de qualsevol racó del món.

Destrucció psicològica del poble català

No és això companys, no és això

pel que varen morir tantes flors,

pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents, altre cop

i dir no, amics meus, no és això.

No és això companys, no és això,

ni paraules de pau amb barrots

ni el comerç que es fa amb els nostres drets,

drets que són, que no fan ni desfan

nous barrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;

ens diran que ara cal esperar.

I esperem, ben segur que esperem.

És l'espera dels que no ens aturarem

fins que no calgui dir, no és això.

[Companys, no és això - Lluís Llach]

La deserció lingüística (passar-se al castellà o al francès) o la por a participar en política ("No t'hi emboliquis que no en treuràs res de bo") són seqüeles de l'ocupació dels Països Catalans. No ho dubteu, la subjugació del poble català a mans dels estats espanyol i francès seria impossible sense la seva destucció psicològica.

"Digueu durant durant deu dies seguits a una persona que fa mala cara i ben aviat podreu avisar el metge" (Carles Muñoz Espinalt).

Si traslladem aquesta actitud negativa a l'àmbit sociopolític, cultural o idiomàtic aviat entendrem perquè hi ha tants catalans i catalanes alienats, plens d'autoodi i que viuen pendents de què diran a Madrid o a París.

La por, sovint camuflada sota l'etiqueta del "seny", és enemiga de la llibertat. Si actuem com a un poble esporuguit, estem acabats. Convé retenir-ho: un poble assenyat mai pot actuar amb por, perquè fa allò que ha de fer convençut i no pas mediatizat per l'opinió o la coacció d'altri.

L'autocentrament és la condició bàsica per combatre l'agressió psicològica contra el nostre poble. Si tenim clar qui som, aleshores, podrem aixecar-nos i reclamar el nostre dret a existir. Per això, us recomano visitar assíduament el web del col·lectiu Criteri que, precisament, treballa per evidenciar la dependència mental envers els nostres opressors.

Alexis Vizcaíno / TU DE QUÈ VAS?

N'Alexis Vizcaino va néixer a Sabadell el 1978 tot i que ha viscut sempre al Masnou. És investigador en geologia marina i se centra en l'estudi d'antics sismes de grans magnituds per saber-ne la recurrència. Aquesta investigació emmarca el que serà la seva tesi doctoral. N'Alexis creador de la comunitat de blocaires del Masnou, Alella i Teià, Ple de Blocs www.pledeblocs.net i, també, és creador i membre de l'Equip de la Campanya Sumem-nos al Mapa per un Estat Propi que s'allotja a la pàgina web http://www.estatpropi.cat/. També és autor dels blocs El Senyor de les Muntanyes i l'adaptació a l'anglès The Lord of the Mountains que ha adherit a la XBS.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

El que jo pensi sobre la Monarquia espanyola crec que és extremadament secundari. Tanmateix, més enllà d'opinions personals i subjectives, qualsevol càrrec públic amb responsabilitat sobre la societat ha de ser elegible. Aquí hi incloc les figures associades a la Monarquia (Espanyola o Anglesa o Tailandesa...) però també als jutges o als caps de policia. És quelcom que s'haurà de tenir en compte alhora de crear un nou estat si es vol adquirir prestigi internacional. L'Estat Espanyol no ha sabut trencar mai amb el franquisme, però el que és més greu (i això és dir molt) tampoc ha sabut trencar amb el feudalisme. No crec que m'equivoqui massa si afirmo que a Espanya qui tenia el poder fa 500 anys, era familiar de qui el té ara.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

La Constitució espanyola la respecto i entenc la seva validesa. I no ho faig per la seva legitimitat ni per com s'elaborà sinó pel fet que totes les forces polítiques amb representació a les corts espanyoles la respecten i la segueixen. El dia que hi hagi una sola força política (partit polític, federació, plataforma electoral...) que faci política saltant-se la constitució en els temes importants, és a dir quan no la respectin, llavors la Constitució espanyola serà molt menys vàlida.
Fins que els nostres representants no deixin de fer seguidisme constitucional, no començarem a ser lliures com a poble. I això és així perquè la Constitució espanyola mai preveurà la secessió de cap part del seu territori. Tampoc ho preveia la Constitució de Cadis del 1812 quan bona part d'Amèrica encara era espanyola. Amb això el que vull dir és que la solució al conflicte català no passa per Espanya o França, llurs governs mai ens ho posaran fàcil. La solució passa per exercir la nostra voluntat centrant-nos en nosaltres mateixos.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

La meva nació és aquella que inclou totes les persones que compartim la història, la cultura i la llengua. Més enllà d'aquesta frase fusteriana, el meu mapa nacional és aquell que malgrat les agressions espanyoles i franceses sostingudes al llarg del temps inclou aquells i aquelles persones amb la voluntat de ser Poble. La millor manera per veure avui quin és el mapa nacional del poble català és la campanya http://www.estatpropi.cat/ que inclou a milers de persones amb la voluntat ferma d'esdevenir estat. El meu poble, la meva nació, comença i acaba on hi hagi un/a compatriota. Per cadascun de nosaltres hem de lluitar ja sigui a Barcelona, a Perpinyà, València, Alacant, Palma o Andorra.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

El diccionari normatiu català diu en la segona accepció que Sobirania és la «Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder». Cal ser realistes i no deixar-se impressionar per qui ens diu que amb la Sobirania al segle XXI serem independents de tot i de tothom. Pensar això és quelcom utòpic però sobretot massa irreal la qual cosa pot comportar grans frustracions. Fins i tot en el cas més ambiciós (independència d'Espanya i França), el sotmetiment a poders aliens és evident. Per a mi, Sobirania no és Autonomia, Federalisme ni Independència. Per mi Sobirania és poder decidir en igualtat de condicions els passos a realitzar com a poble Això sí! sent plenament conscients de les pròpies limitacions inherents a la nostra nació: demografia, geografia, hidrografia i energia.

Sobretot Espanya però també França han demostrat abastament que són incapaços de deixar-nos escollir en igualtats de condicions amb la resta de pobles per poder donar el millor de nosaltres. Això ha estat així no per qüestions lingüístiques o nacionals (que també hi ha ajudat molt) sinó pels models econòmics confrontats. Com ja he dit, el fet que Espanya no hagi trencat mai amb el feudalisme es contraposa amb un model de petita i mitjana empresa amb unes clares necessitats d'infraestructures, d'inversió i d'avanç tecnològic. Aquest conflicte ha portat moltes frustracions a la societat catalana (Barcelona i àrea metropolitana, Alcoi i rodalies,...) però també a la societat espanyola.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Jo no sóc politòleg però veig que hi ha dos models d'avenç confrontats que espero no es limitin mútuament. El primer i amb el que tinc més afinitat és el model de deslegitimar els estats francès i espanyol tot construint noves estructures d'Estat català, un estat alternatiu a l'espanyol existent. Això provocarà una fase de convivència entre l'Estat Català i l'Estat Espanyol tensa que s'ha de resoldre amb la major brevetat possible. És evident que unes estructures noves catalanes amb credibilitat creixent enfonsaran les institucions ancorades en el franquisme. Crec que una assemblea de Regidors independentistes dels Països Catalans és quelcom que ja es pot començar a posar en funcionament i seria la primera institució electa alternativa en aquest camí de creació d'institucions estatals catalanes. El que jo veig és que no s'ha de limitar a les Candidatures de l'Esquerra Independentista aquesta Assemblea, sinó que s'ha d'obrir a tots els regidors que acceptin l'objectiu: l'Estat Propi pel Poble Català. S'ha de crear l'Assemblea amb regidors del Bloc, de la CUP, del PSM, ERC, CDC i si s'escau i accepten l'objectiu nacional (Països Catalans) independentista també amb regidors del PSC-PSIB-PSPV i ICV-EUPV.

Per un altre banda existeix el model d'arrel autonomista, basat en la independència dels territoris com a desencadenant de la independència de la resta dels Països Catalans. Aquest model no el comparteixo basant-me en la teoria de l'acomodament que Irlanda ha corroborat. Després de la eventual independència de la Comunitat Autònoma de Catalunya i potser alguna illa (Formentera i Menorca) l'estancament nacional del nou estat és la situació més probable i la més normal d'altra banda

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Com ja he dit al definir-la, entenc que la Sobirania beneficiaria als sectors econòmics en primer terme. Són ells qui tindrien un estat més àgil i amb millor capacitat d'adaptar-se a les necessitats. Però també seria un estat més influenciable. I les conseqüències ambiental poden ser negatives si no es mostra fermesa en els interessos de determinades empreses (construcció, químiques, energètiques...). Cal un compromís real i un esforç molt important en educació per protegir el territori. Tanmateix, el fet que els governants siguin fills del lloc pot ser un punt a favor de la protecció ambiental del nostre país. Espanya ha demostrat que té un interès zero en la protecció del nostre territori. A nivell cultural, els beneficis serien molt evidents i comparables als econòmics. Tota la legislació, documentació, educació, seria en la llengua pròpia del país (Català, Occità i/o Castellà). A la zona interior del País Valencià o a era Val d'Aran han de poder sentir-se tant còmodes culturalment en el nou context com la gent del Comptat, de Menorca.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

A l'Hèctor López Bofill i a l'Uriel Bertran

Identificats

Vídeo de la concentració antimonàrquica de Mataró (19/11/07)

Avui, 20 de novembre, a més de la sentència condemnatòria de l'Audiència Nacional espanyola contra els dos joves antimonàrquics de Girona, també s'ha denunciat l'existència de fitxers polítics (prohibits per llei) a mans de la policia autonòmica.

Per acabar-ho d'arrodonir, les notícies del vespre de Televisió de Mataró (TVM) han informat que els Mossos d'Esquadra ja han identificat i posat a disposició de la fiscalia els noms de les persones que el dia abans van cremar fotos de Franco acompanyat de Juan Carlos de Borbón. Finalment, arran de la concentració antimonàrquica de Mataró, cal reportar una identificació irregular per penjar cartells anunciant la convocatòria i el fet que es va impedir l'accés a les dependències municipals al regidor de la CUP.

Notícies relacionades: [Capgròs], [Tot Mataró], [El Punt]

Franco encara és viu a la Constitució

Actualment, a l'Estat espanyol la llibertat d’expressió té un preu: 2.730 € si cremes la foto del Rei i 3.000 € si el caricaturitzes.

Today, in Spain the freedom of speech has a price: 2.730 € if you burn the photo of the King and 3.000 € if you caricature him.

Lladres amb corbata,

traficants de treball,

ministres amb la bata

de les multinacionals.

Mossos amb tricorni,

tricornis fent de fiscals,

fiscals fent-se l’orni,

teatre als tribunals.

L’AUTONOMIA QUE ENS CAL ÉS LA DE PORTUGAL

Repressió d’última moda

per ser efectius i fins:

les porres piquen per fora
les teles ho fan per dins.

Feixistes, monarquia,
províncies, governadors:

Franco encara és viu

a la Constitució.

Corrupció, Unió Europea,

militars, presons,

Otan,mentiders,

botxins, noblesa,

cultura bel·ligerant.

Fora de la nostra terra

els que l’estan ocupant.

[Portugal- Brams]

Blanca Serra / TU DE QUÈ VAS?

Blanca Serra. Sóc de Barcelona, llicenciada en filologia clàssica i llengües romàniques, he rebut educació i estic treballant des de fa més de trenta anys sempre en instituts públics; he tingut una activitat política, a vegades molt moguda i accidentada, sempre dins del moviment d'alliberament nacional català. La mort del dictador em va agafar refugiada a la Catalunya Nord perquè la policia em buscava i ja havia participat en la fundació i activitats de l'Assemblea de Catalunya en representació del Col·legi de Llicenciats; després com a membre de partits independentistes, com el PSAN i l'IPC, vaig ser objecte de quatre detencions amb dos aplicacions molt dures, a Madrid, de les lleis antiterroristes del moment i una estada d'un parell de mesos a la presó per haver participat en una manifestació contra la LOAPA el 1982! És clar que era uns mesos després del cop d'estat. Val a dir, doncs, que a més de les aules d'alguns instituts conec a fons els calabossos de la Via Laietana i de la Puerta del Sol. Ara continuo en el món independentista des d'organitzacions de lluita per la llengua (com van ser els Grups de Defensa de la llengua) i ara la CAL, la Plataforma per la Llengua i la Xarxa d'organitzacions cíviques i culturals dels Països Catalans.Com a sindicalista estic afiliada a la Intersindical-CSC del sindicat d’Ensenyament (STEC) de la qual sóc secretària general i el represento en aquests moments a la Plataforma pel Dret de Decidir.


- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

En penso el que ja vaig heretar de la meva família a la qual sempre els havia sentit parlar de “la pesta borbònica” i a la meva mare li havia sentit cantar amb la música de l’himne republicà de Riego allò de “la reina vol corona/corona li darem/ que vingui a Barcelona/ que el coll li tallarem”. Per a mi , doncs, la monarquia borbònica sempre ha estat un règim sinistre i més que mai en el moment que va reinstaurar-se de la mà del dictador i enmig del bany de sang de les últimes execucions franquistes. El fet que ens colessin la reinstauració borbònica camuflada dins la Constitució del 1978, amb les característiques que té de cap suprem d’unes forces armades que tenen encomanada la defensa de la unitat centralista d’Espanya, i que fos una figura que constitucionalment és símbol de la unitat de l’Estat Espanyol i és inviolable i no està subjecte a responsabilitat , el fet aquest, repeteixo, va ser una de les raons per les quals vaig votar que no a la constitució; considero el règim monàrquic un règim especialment repugnant per a una sensibilitat democràtica. Que es cremi simbòlicament la imatge de l’últim borbó no deixa de ser un homenatge als centenars de pobles i milers de compatriotes que des de Felip V han estat socarrats, vexats i anihilats per aquesta nissaga nefasta i no deixa de ser un exercici de salut democràtica purificadora i desmitificadora, perquè creure’s que aquest cap suprem dels exèrcits no estava al darrere, al costat i al davant del cop d’estat del qual molt hàbilment es va aprofitar per llançar la seva imatge de “salvador de la democràcia” és ser, a més d’ingenu, rematadament ximple.


- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Ja he dit que jo vaig votar NO en el referèndum d’aquesta Constitució i no solament això, sinó que vaig participar activament en la creació i activitats del Comitè Català contra la Constitució Espanyola, organització que va tenir força ressò en aquells moments i que va incidir força en què el text del 78 tregués un resultats de “Si” força mediocres ; ara, sempre s’analitza aquell referèndum sense comptar amb l’abstenció que hi va haver i amb les diferents formes de rebuig que es van manifestar , però el fet cert és que “els pares de la constitució” aquesta” van infantar un nyap que s’ha anat demostrant que contenia elements evidents d’agressió contra el poble català: imposició de la reinstauració monàrquica borbònica, prohibició de entendre’ns a nivell de Països Catalans, imposició d’un futur sistema de finançament basat en l’espoliació sistemàtica dels recursos generats pels catalans., adscripció a un règim de capitalisme salvatge.. en fi els resultats ja els estem veient ara trenta anys després, que ja és prou temps com per veure que no era ni és un text vàlid i que estem perfectament legitimats com a nació per seguir oposant-nos-hi i per voler anar per un altre camí i treballar per una vida política independent.

Després del cop d’estat del 1981 es va imposar la LOAPA (Ley de Armonización del Proceso Autonómico) que és el conegut “cafè per a tots” i que ens elimina com a nació o “nacionalitat” i fa una interpretació molt restrictiva del propi text constitucional. També vam lluitar contra la LOAPA i arran d’una mobilització important uns quants vam estar un parell de mesos a la presó acusats d’”incitació a la rebel·lió”.

Hem de practicar la insubmissió o desobediència civil enfront de les lleis espanyoles, fins i tot pensar en una insubmissió fiscal. Ja no em poso en altres formes de lluita que poden ser vàlides segons el moment i context.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Per mi la nació són els Països Catalans en la definició clàssica “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” i per tant, estem obligats a organitzar-nos a tots els nivells atenent a aquesta dimensió nacional: des de la reclamació del corredor mediterrani de circulació de béns i persones fins a la cohesió de funcionament i d’organització a nivell de lluites per la llengua, lluites sindicals, circulació de béns culturals i de mitjans de comunicació , lluites en defensa del territori... En la meva opinió i des d’una visió “catalunyesa”, ens falta encara molt com per viure com a pròpia una lluita que es produeixi a Perpinyà, a Ontinyent a Manacor o a Vall-de-roures i per a sentir-se profundament concernit quan passa una cosa bona o roïna a qualsevol zona del territori nacional.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

La sobirania per a mi indica que la nació –en aquest cas la nació dels Països Catalans- es constitueix en subjecte polític que pren pel seu compte totes les decisions que afecten la vida de les persones que viuen en el territori nacional i que es projecta al món també com a subjecte polític sobirà; durant la història aquesta presa de decisió pròpia –per exemple els USA – s’ha anomenat “declaració d’independència”. Les més conegudes són les dels Estats Units de Nord-Amèrica i les dels Estats de llatinoamèrica que al llarg del segle XIX es van separar de l’Estat monàrquic espanyol. Així, es parla de la guerra de la independència de Cuba o de la independència de Mèxic, etc. En tots els tractats polítics sobirania plena equival a independència política i constitució d’un espai territorial sobirà en forma d’Estat; en el nostre cas estaríem parlant de la constitució d’una forma estatal sobirana que podria ser constituïda internament retornant a la forma antiga de confederació catalana amb lligams estrets i projecció al món única.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Hem de tenir clar l’objectiu estratègic de la independència amb poders propis: ens calen, doncs, estructures nacionals, mitjans nacionals, estratègies nacionals fetes per nosaltres i per a nosaltres, per a tots els catalans i catalanes. Els fruits del treball del nostre poble s’han de quedar aquí, per a la gent que som i per als nouvinguts; això , per a mi, vol dir que cal donar per acabat el sistema autonòmic dels estatuts i començar a construir les estructures pròpies : cada estructura pròpia – política, sindical, municipal, esportiva, cultural d’espai comunicacional , etc. (legítima, al marge de que sigui legal o il·legal) representa un trencament dels lligams de dependència i aquest trencament té aspectes subjectius i emocionals i espirituals (recuperació de l’autoestima) i aspectes pràctics i materials: forces polítiques d’obediència únicament catalana, igualment forces sindicals i empresarials, entitats de tota mena organitzades en funció d’un treball i una solidaritat nacionals, assemblees territorials per a l’autodeterminació... A hores d’ara ja s’haurien de començar a constituir aquestes assemblees i s’hauria de pensar en una taula de forces representatives que es responsabilitzés de tirar endavant l’estratègia independentista i d’internacionalitzar la causa nacional catalana. L’estratègia i la tàctica fonamentals per a mi ha de ser d’autoorganització nacional i de desobediència civil. Cal acumular les energies no tant en convocar un referèndum d’autodeterminació sinó sobretot en guanyar-lo: Amb el col·lapse i buit polític que ja hi ha ara penso que això es pot produir en la legislatura pròxima.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Allò que no fem per a nosaltres ningú no ens ho donarà fet, però tot el que fem sobiranament pertocarà a tots i totes: en principi no vol dir que la independència ens resoldria per ella sola els problemes, però si que hi hauria un canvi notable en el poder de decidir, en el tenir la clau de la caixa i controlar els nostres recursos i en un canvi polític cap a millor perquè en un procés sobiranista tendiran a quedar apartats tots els nostres dirigents econòmics i polítics que estan lligats a la dependència i interessats en què la dependència continuï. El conjunt de la població que viu del seu treball seria la més beneficiada en disposar dels nostres recursos per a consolidar una societat més igualitària, justa i solidària; el propi procés de lluitar i aconseguir la sobirania és un poderós agent de democratització i de desplegament del poder popular. Un instrument nacional cohesionador com és la llengua podria rebre un notable impuls restaurador i convertir-se en la llengua comuna d’intercomunicació entre tots i totes. Per altra banda estic convençuda que la independència serà un bon negoci per als catalans i catalanes igual que la dependència als Estats espanyol i francès són una rèmora i un pes mort per a les energies, i les necessitats de la nació.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

A gent vinculada a les lluites per l’emancipació en general: tant l’emancipació política, com la cultural, com la del món del treball, com la de gènere, com la d’orientació sexual, com la dels estudiants, com el del món de l’oci i la diversió, el món esportiu, el món empresarial: faria un seguiment a nivell de tots els Països Catalans buscant fer un retrat de les minories actives representatives que treballen o poden treballar per la sobirania.

No a la Monarquia espanyola, Sí a la República catalana!

Unes 60 persones antimonàrquiques a la concentració de Mataró

Avui, 19 de novembre, a Mataró, en la concentració de solidaritat amb els dos joves antimonàrquics que seran jutjats a l'Audiència Nacional espanyola, he cremat la foto de Juan Carlos de Borbón jurant fidelitat als Principios del Movimiento al costat del Dictador Francisco Franco. Suposo que amb aquest gest simbòlic ja he passat a engruixir el fitxer fotogràfic dels Mossos d'Esquadra, que ens retrataven amagats des de dins de l'Ajuntament de Mataró. Abominar públicament el Franquisme i els seus deixebles (la Monarquia borbònica) és constitutiu de delicte? Si ho és, aleshores, tots els discursos públics i les lleis a favor de la memòria històrica democràtica seran paraules buides, paper mullat.

Josep Antoni Vilalta / TU DE QUÈ VAS?

Josep Antoni Vilalta i Coletes. Nascut a Cabanabona, a la comarca administrativa de la Noguera, el 1967. Visc a Torà des del 1989, el poble de la meva companya i on el 1990 va néixer la nostra filla. Treballo de conductor en una empresa agroalimentària. Políticament vaig començar a militar l’any 1987 a l’MDT. Vinculat a la CUP de Torà des de la seva fundació el 1998. Regidor des de 1999. Des de fa uns anys sóc membre del Secretariat Nacional de la CUP.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

És una institució doblement rebutjable. Com totes les monarquies és, per definició, antidemocràtica. A més, en aquest cas parlem del cap de l’estat que ocupa la major part del nostre país i d’un descendent directe, si més no oficialment, de Felip V, aquell criminal que ara fa 300 anys ens incorporà al regne d’Espanya per mitjà de la violència. Quan es crema un símbol espanyol o francès, incloses les imatges de les seves respectives mascotes, no puc –ni vull- evitar sentir una simpatia cap a l’autor o autora de l’acció perquè, encara que no la conegui de res, no deixa de ser algú amb qui tinc alguna cosa en comú.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

La Constitució espanyola és un text totalment vàlid per a tothom que vulgui la desaparició de les diferents nacions no reconegudes en aquest text legal, es a dir: totes menys l’espanyola que és la única reconeguda. Si volem sobreviure com a poble no podem respectar les limitacions imposades per una legislació pensada per a fer-nos desaparèixer.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Per dir-ho com els clàssics: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Pel que fa a l’Aran, la Fenolheda i les comarques històricament castellanoparlants (o aragonesoparlants) de l’interior del País Valencià crec que haurien de decidir lliurement a quin marc nacional s’adhereixen. L’Alguer és un cas a part; crec que hauria de tenir un estatus diferenciat dins d’una Sardenya independent.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Sobirania és una paraula ambigua que tothom pot interpretar-la de diferent manera. Crec que cal parlar d’objectius polítics clars i aquests es poden resumir en dos: independència o persistència de l’ocupació (dissimulada o no sota la forma de l’autonomia, el federalisme...).

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Crec que no s’ha de descartar cap via cap a la independència; que aquesta s’assoleix per la combinació de dos factors: una majoria social partidària de la independència (o com a mínim que no hi sigui contrària) i una conjuntura internacional més o menys propícia. El primer pas és la construcció d’aquesta majoria social.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

A la immensa majoria del poble català.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

A gent procedent de sectors el més diversos possibles de la societat (periodistes, artistes, esportistes, representants sindicals, d’associacions culturals...) i, sobretot, de diferents punts del nostre marc territorial.

Angela Davis com a antídot

No és cap novetat. El feixisme ressorgeix quan l'Estat perd la seva capacitat de control sobre les classes populars o quan el sistema fluctua cap a una recessió econòmica. La recent mort d'un jove madrileny, apunyalat per un militar professional que feia de feixista en les seves hores lliures, ho posa de manifest.

Però, de què caram s'estranyen els mitjans de comunicació? Com podem restar passius i callats quan els feixistes fan actes públics autoritzats per fer apologia del racisme, preconitzar la xenofòbia i l'odi a la diversitat? Poca broma: aquesta setmana, per fer-ho més bèstia, el nordamericà David Duke, exdirigient del Ku Klux Klan, es passejarà per València i Barcelona...

Ben mirat, aquesta mena d'actes són simptomàtics de la merda de democràcia que empara l'Estat espanyol: després de tres dècades d'activitat filonazi, la Llibreria Europa tornarà a acollir un acte públic xenofòbic i racista... i no passa res!? Per tant, davant la permissivitat de l'Estat, és lògic que als Països Catalans surti gent a plantar cara a peu de carrer; si no fos així, ja m'explicareu per què collons serveix la memòria històrica.

Davant de tanta ceguesa, només puc aferrar-me als testimoni de lluita de persones com l'Angela Davis [Angela Davis (track)], que haurien d'il·luminar-nos el camí en la construcció d'una societat nova, més justa i lliure de qualsevol discriminació.

Xavier Monge / TU DE QUÈ VAS?

Xavier Monge. Barcelona 1985. Estudiant de dret. Exmilitant de Maulets. Va ser portaveu de Maulets i de la Campanya Unitària per l'Autodeterminació. Actualment milita al SEPC i participa en moviments socials de Barcelona. El dia 6 d'octubre de 2007 va cremar públicament la foto del rei en un acte de suport al Casinet d'Hostafrancs.

-Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

La dinastia borbònica és el símbol de l'estat i, pels Països Catalans,el símbol de la nostra ocupació i repressió des de fa més de 300 anys. Quan algú crema la foto del rei hi veig el rebuig al projecte colonialista espanyol més enllà de la figura de la monarquia. Jo mateix la cremaré tantes vegades com faci falta.

-Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-sea respectar les lleis espanyoles?

No, la Constitució espanyola va ser redactada i aprovada amb el xantatge dels tancs franquistes. El marc jurídic-polític espanyol és il·legítim als Països Catalans, igual que hi és el francès. Desobeir les lleis imposades i injustes és un dret polític i un deure moral si no volem desaparèixer com a poble.

-Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Cap racó del país és renunciable.

-La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Independència. L'autonomisme i el federalisme són vies estèrils perals Països Catalans com s'ha demostrat amb les darreres reformesestatutàries. La plena sobirania nacional rau en el dret bàsic i irrenunciable d'autodeterminació quotidiana dels pobles.

-Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

No hi ha cap altra alternativa que la ruptura. Només trencant amb els estats espanyol i francès podem assolir la independència. Ni Espanya ni França acceptaran mai un procés d'independència. Cal tirar pel dret, agafar la porta i marxar. En el camí cap a la ruptura els àmbits detreball són múltiples: la universitat, les institucions (en especial els ajuntaments), el carrer, els centres de treball, el territori,etc. Cal tenir oberts tots els fronts de lluita per desestabilitzar l'estat i sumar suports.

-En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Els Països Catalans veurien reconeguda la seva identitats com a poble i tindrien instruments jurídics per protegir-la. D'altra banda, la gestió dels nostres recursos des de casa ens permetrà una política social, econòmica, fiscal, ambiental, etc. Pròpia i adequada a la nostra realitat. Les classes populars catalanes hi tenim molt a guanyar amb la independència.

-A quines persones faries aquest qüestionari?

Als nouvinguts, els i les noves catalanes que han d'esdevenir necessàriament subjecte de canvi als Països Catalans. També seria interessant fer-ho a persones de moviments socials sectorials (defensa del territori, LGBT, okupació, llengua, etc.)

Quim Gibert / TU DE QUÈ VAS?

Quim Gibert Font, Arenys de Mar 1962. Ensenyant i psicòleg d'hospital de dia infantojuvenil a Lleida. Coautor de la trilogia: Autoestima i Països Catalans, El despertar dels Països Catalans i Identitats. Convivència o conflicte? I d'un nou llibre Elogi de la transgressió. Guanyador del Premi Recull de Periodisme 2005. Col·labora en El Punt, El Triangle, Escola Catalana, Llengua Nacional... [Foto: Quim Gibert entremig de Patrícia Gabancho i Josep Sort]

- Què en penses de la Monarquia espanyola?
Que és la principal responsable que el poble català, des de fa tres segles, hagi quedat subordinat a Espanya i França (i Itàlia), la qual cosa suposa un maltracte sistemàtic a la nostra dignitat nacional. A més, el darrer restabliment dels borbons espanyols fou una operació franquista. Juan Carlos I va jurar els principis del movimiento.

- Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?
Sento que feliçment el poble català és viu i està disposat a rebutjar, sense complexos, la institució que simbolitza la nostra opressió nacional. Al capdavall, el foc és una tradició ancestral d'allò més catalana.

-Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid?
L'espanyola és una constitució nacionalista de matriu castellana. Tant és així, que la unitat d'Espanya, com si fos una mena de dogma, l'han situat per damunt de la vida humana.

- Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?
Les espanyoles són lleis totalment alienes a la nostra realitat i, en bona part, hostils. Si no volem ser còmplices de la nostra pròpia destrucció, cal combatre-les.

- Quin és el teu mapa nacional?
El de les terres de parla catalana.

- On comença i acaba la Nació catalana?
De la Franja de Ponent a Menorca (i l'Alguer). Del Carxe al Capcir.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?
D'independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?
La desobediència civil. La no col·laboració amb els estats que ens tenallen democràticament .

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?
Als interessats, les catalanes i els catalans. I, evidentment, a la concòrdia entre els pobles.

- A quines persones faries aquest qüestionari?
A Sebastià Alzamora, Quim Monzó, Biel Majoral, Joan B. Culla, Francesc Torralba, Sebastià Serrano.

Escac al Rei, Escac a Espanya

El proper 17 de novembre la CUP iniciarà una campanya nacional amb el lema "Escac al Rei, escac a Espanya. Des dels municipis construïm la República dels Països Catalans".

[contingut del tríptic]

Darrerament s'està qüestionant com mai el pacte de silenci que va imposar la classe política a l'entorn de la figura del rei Joan Carles i la institució que representa, la monarquia espanyola. Els darrers esdeveniments estan demostrant un fort rebuig a la monarquia, unes mostres de rebuig que en tot moment ha liderat l'Esquerra Independentista. Des de la CUP, doncs, volem aprofitar aquests darrers esdeveniments per posar sobre la taula el nostre model de país i demostrar una vegada més que l'alternativa independentista està més viva que mai. Les concentracions, les cremes de fotografies del monarca i el seguit d'opinions generades a l'entorn dels fets han posat l'Esquerra Independentista a l'ull de l'huracà. Ara convé recolzar aquest estat d'ànim generalitzat al nostre país fent un pas més endavant i posant sobre la taula la nostra proposta política rupturista i netament republicana.

Així, la CUP, d'acord amb els diversos documents que ha aprovat el conjunt de la militància, es mou amb programes d'actuació concrets i propis de cada municipi. Programes que assenyalen i denuncien les agressions i les mancances, que detallen les propostes d'actuació per a fer-hi front, i que finalment concreten els nostres compromisos amb la ciutadania. És per això que en l'actual conjuntura, i dins del moviment endegat, pensem que la CUP hem de plantejar el denvolupament de línies de treball pròpies de la nostra manera de fer. Si denunciem el caràcter ocupant, opressor i repressor de la monarquia espanyola, també caldrà assenyalar alternatives, i sobretot definir els nostres compromisos davant la ciutadania en relació a la lluita per aquestes alternatives.

Per això, a l'hora d'assenyalar alternatives, les nostres referències no poden ser altres que els continguts del nostre Programa Marc: aprofundiment de la democràcia participativa; assoliment de viles i ciutats inclusives i socialment igualitàries; desenvolupament econòmic i social sostenible i just; fomentar l'associacionisme i l'autoorganització popular; ser motors de la construcció nacional dels Països Catalans. Si relacionem aquests continguts amb la monarquia espanyola, no podem deixar de considerar el llegat històric de totes les lluites antimonàrquiques
i republicanes a la nostra nació.

El foment de l'associacionisme i de l'autoorganització popular i l'aprofundiment de la democràcia participativa són elements ideològics i polítics pràcticament coincidents amb les idees del republicanisme federal català i també de l'altra ideologia dominant en la mateixa època
al sí de la classe treballadora catalana: la llibertària. L'assoliment de ciutats i viles inclusives i socialment igualitàries són elements coincidents amb l'assoliment efectiu per a tota la ciutadania dels principis republicans de la llibertat, la igualtat i la cooperació solidària.

En conseqüència, des de la CUP proposem una línia de treball adreçada a la concreció d'una nova alternativa republicana als Països Catalans com a contraposició clara a l'actual monarquia borbònica espanyola (i també a la república jacobina francesa). Els continguts d'aquesta
proposta serien:

Una República basada en el pacte lliure de ciutadans i ciutadanes dels municipis, comarques i països de parla i cultura catalanes.

Una República dels Països Catalans oberta a l'establiment d'acords i marcs de cooperació solidària amb els pobles i nacions veïnes de l'àrea mediterrània, basats en una relació entre lliures i iguals, en l'inalienable dret a l'autodeterminació de totes les nacions.

Una República que alhora sigui element institucional de representació nacional del nostre poble, i instrument democràtic, federatiu, participatiu, transparent i eficaç per a l'administració i la gestió dels afers públics de tota la ciutadania.

Una República, els valors fonamentals de la qual haurien de ser:

La llibertat. Basada en la defensa irrenunciable del reconeixement i l'exercici efectiu dels drets humans (civils, socials, polítics i nacionals) de totes les persones i els pobles.

La igualtat. En lluita constant contra qualsevol estructura o acció basada en la discriminació per raó de gènere i d'opció sexual, de naixement o d'origen, i de condició personal o social.

La cooperació solidària. Per a superar l'actual sistema capitalista global i salvatge, explotador i depredador, basat en la competitivitat i el consumisme. Per a assolir una nova base socioeconòmica i de justícia social necessària per a garantir a totes les persones aquesta igualtat i aquesta llibertat. En definitiva, plantegem avançar cap al Socialisme a partir d'un procés original dels Països Catalans, respectant les nostres condicions històriques i encapçalat per les classes populars catalanes.

La terra. Un compromís amb la terra, entès com la defensa del medi i els recursos naturals, el desenvolupament sostenible i, alhora, com a defensa del país amb la seva parla, cultura i identitat nacionals.

Així des de la CUP volem fer una aposta ferma i decidida per la República dels Països Catalans en aquest context de qüestionament de la monarquia. El nostre model de país, que volem construir a partir de la unitat dels sectors populars més conscients de la doble dominació que patim, prendrà forma de República, com no podia ser d'altra manera. I volem construir-lo amb la complicitat de tots aquells i aquelles que ja no accepten més el pacte de silenci que ens imposà la transició del franquisme.

Països Catalans, novembre de 2007

Aprenents de policia amb pipa?

Fa pocs dies, el Ple de l’Ajuntament de Mataró va decidir, amb els vots en contra de CiU i la CUP, armar els policies locals en pràctiques amb pistoles. S’ha dit que no podem xumar-nos el dit, que hi ha molta violència i que els “nostres” aprenents de policia necessiten armes de foc per fer-se respectar...

Però, qui garanteix que aquests aprenents de policia estan plenament capacitats per dur una arma? Qui respondrà davant d’un eventual accident? Per què és tan necessari que la policia local dugui armes? No n’hi ha prou amb els Mossos d’Esquadra?

Friso per tenir alguna resposta, sobretot, d’aquells polítics a qui tant els agrada fer bandera de la pau i que, en canvi, justifiquen la presència de pistolers (sic) policies armats als carrers de la nostra ciutat. Per si de cas, quan veieu un municipal, aparteu les criatures!