Igual que a la resta d'Europa, patim els efectes devastadors d'una ofensiva capitalista que, sota l'etiqueta de “crisi”, està saquejant els recursos públics i destruint les engrunes de drets socials (pensions, sanitat, educació) alhora que imposa la desregulació del mercat laboral i respostes xenòfobes als problemes socials.
Els partits que fins ara han governat la Generalitat de Catalunya (i que encara governen a molts ajuntaments) han plantejat polítiques neoliberals, discursos de dretes i actituds incomprensibles de resignació catalana envers les agressions espanyolistes. D'aquesta manera no és gens estrany que la dreta hagi reviscolat amb tanta facilitat. Convé no oblidar-ho.
No en va, cal recordar que el govern de Montilla (format per PSC-PSOE, ERC i ICV-EUiA) va aplicar les retallades socials més dràstiques dels últims anys (congelació de les pensions, retallada del 5% a empleats públics, reforma laboral) que van portar-nos a la vaga general del 20 de setembre passat.
Aquesta falsa esquerra és la que ha aplanat el camí a la dreta amb les externalitzacions de serveis públics, amenaçant-nos amb el “repagament” de la salut pública, beneint a cops de porra el pla de Bolonya i la mercantilització de la universitat pública o aprovant una llei d'educació sense el consens dels sindicats majoritaris.
Aquests falsos ecologistes han mimat la indústria automobilística davant les amenaces d'ERO; són justament ells els qui van construir el túnel de Bracons i van executar les obres de la MAT, en contra de l'opinió de la gent del territori; els que van estar a punt de perpetrar de facto el transvasament del riu Ebre o els que en el darrer moment van aprovar el projecte dels laterals de la C-32 al seu pas pel Maresme per tal d'acontentar les grans constructores i la concessionària del peatge, Acesa-Abertis, és a dir, La Caixa, a la qual també estan a punt de vendre una part de l'aeroport del Prat, que ara és de tots.
En comptes de plantar-se davant de l'espoli fiscal, aquests falsos catalanistes van resignar-se amb les engrunes d'un miserable finançament que a última hora els va obligar a emetre uns bons amb un regal del 3% en comissions a les caixes, les mateixes caixes que ens escanyen amb les hipoteques i especulen amb el dret a l'habitatge! Els greuges podrien ser interminables, però el cert és que la societat catalana es troba en un forat i cal que les classes populars catalanes reaccionem d'una vegada.
Per aixecar el cap primer cal posar fi a la nostra dependència política, ja que és un model caduc, que ofega les administracions públiques catalanes i que ha afavorit un model econòmic basat no pas en el treball sinó en l'especulació i la corrupció; no és causal que siguem el país del 3%, dels millets i de les trames clientelistes que han segrestat els nostres ajuntaments en benefici dels interessos privats. Després de 30 anys d'autonomisme, d'espanyolisme i espoli fiscal, cal avançar cap a la sobirania política i fiscal dels Països Catalans.
Ara bé, la independència no pot ser una paraula buida de contingut, sinó l'expressió democràtica d'una ruptura amb l'Estat espanyol i que, indefectiblement, passa per la recuperació del control dels nostres recursos en benefici de l'interès col·lectiu.
Lamentablement, les opcions independentistes que han reeixit al Parlament han prescindit d'aspectes bàsics de la construcció nacional i encara és difícil saber quin és el model fiscal, energètic, educatiu, territorial o de relacions sociolaborals que proposen. Sense un programa social i econòmic a favor de les classes populars i sense la mobilització a peu de carrer no anem enlloc.
Calen propostes polítiques centrades en la democràcia participativa, la defensa dels drets socials i els serveis públics, la preservació del territori, la sobirania alimentària i energètica i l'impuls d'una economia de proximitat, social i solidària, contra la disbauxa i l'espoli capitalista. És en aquest punt on cal remarcar l'aposta de l'esquerra independentista, que a través de la CUP proposa una acció política municipalista, arrelada al territori, a les ciutats, als seus barris i a la gent. A poc a poc, sense fer soroll, moltes persones vinculades als moviments socials i a l'esquerra sindical del país estem aixecant les parets mestres d'uns Països Catalans lliures i socialistes. Per tant, a les municipals del 2011, podrem passar comptes i fer efectiu el nostre dret de decidir des dels ajuntaments.
