El Mediterrània

Guarda a la nevera els sentiments o et faran mal...

Del 1990 al 1993 vaig ser alumne de l’Institut de Batxillerat (actualment IES) Mediterrània del Masnou. Els records i els sentiments sempre són contradictoris. He perdut el fil de molta gent que vaig conèixer en aquest període però, indubtablement, va representar una petita revolució en la meva vida. Venia dels barracons de Can Vera (l’Extensió Alella), on només hi havia uns 200 alumnes i aterrar al Masnou representava multiplicar per quatre el nombre de companys/es i tot un món per descobrir. Mai tornarem enrere i sempre restarà la nostàlgia, però a vegades trobo cares conegudes d’aquell 3r-F tan convuls i que va reunir gent diversa, de molts pobles i que a mi em va deixar una empremta inesborrable. Per motius de la vida no vaig tenir notícia dels actes del 30è. aniversari de l’institut fins que Televisió de Mataró va fer un entrevista monogràfica a la Roser Pou i lamento no haver-hi participat. De fet, aquells anys van ser molt intensos, tot va passar tan ràpid que el record no deixa de ser efímer...

No donis el teu vot als qui mercadegen amb els drets del poble català

Enfront del bipartidisme espanyolista (PP-PSOE); enfront de les claudicacions de la classe política catalana; el 9 de març, les persones que som independentistes només tenim tres opcions sensates: no votar (abstenció), fer vot nul o votar en blanc.

Tal i com he defensat durant les darreres setmanes (i no crec que m'equivoqui massa) el vot blanc serà, de ben segur, una de les notícies de la nit del recompte electoral (sobretot a la Comunitat Autònoma de Catalunya). Tot i que l'esquerra independentista catalana no ha consensuat una postura unitària al respecte, fóra bo que durant aquests dies, entre tots i totes, cerquem la manera de ficar-nos al sac el rèdit del vot en blanc, perquè aquesta opció serà majoritàriament l'opció de l'independentista fart del servilisme d'Esquerra o de la convergent tipa del mamoneig d'en Mas i en Duran.

Pensem-hi!

La tortura no pot restar impune

Malauradament, la tortura és una pràctica policial habitual a l’Estat espanyol. El més patètic i cruel és que quan salta a la llum pública una notícia de tortures (com en el cas d’Igor Portu o de la comissaria de Les Corts) i els responsables polítics ho encobreixen i ho justifiquen apel·lant a l’antiterrorisme o dient que es tracta d’un ús justificat de la força.

Les imatges d’Igor Portu després de ser torturat per la Guàrdia Civil i abans de ser ingressat a la UCI parlen per si soles. En aquest sentit, cal felicitar els companys de la CUP d’Arenys de Munt que en el darrer ple de febrer van presentar i aconseguir que s’aprovés una moció contra la tortura i la legislació antiterrorista que l’empara.

Aquesta moció seria impensable que prosperés a Mataró, perquè la resta de formacions polítiques o fan gala d’un espanyolisme militant o bé prefereixen mirar cap a un altre cantó, tot amb tot, seria saludable presentar-la tal qual i veure com reaccionen els suposats demòcrates de la nostra ciutat:

MOCIÓ QUE PRESENTA L’ASSEMBLEA DE LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR PER A L’ABOLICIÓ DE LES TORTURES A ESPANYA I LA DEROGACIÓ DE LA LLEI ANTITERRORISTA.

A principis d’aquest any 2008, a Espanya, s’ha tornat a produir un nou cas de pràctica de la
tortura i altres actes degradants a persones detingudes.

Espanya és un estat que ha ratificat tots els convenis i acords internacionals que condemnen la pràctica de la tortura i altres tractes i penes cruels, inhumans i degradants infligits a les persones detingudes: Convenció de l’ONU contra la tortura (1987); el Protocol Facultatiu de les Nacions Unides a la Convenció contra la Tortura; l’Estatut de Roma; la Convenció Europea per la Prevenció de la tortura i de les penes o tractes cruels, inhumans o degradants; la Convenció Europea per la protecció del Drets Humans; i, finalment, la Declaració Universal del Drets Humans.

Justament en aquesta Declaració, en el seu article 5è diu: "cap persona no ha de ser sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants". En la Convenció de l’ONU contra la Tortura, es perfila la definició de tortura, dient: ‘és l’acció d’infligir dolor o sofriments aguts físics o psíquics a una persona amb la finalitat d’obtenir una confessió o de castigar un acte’. I en la Convenció contra la Tortura de les Nacions Unides, es va afegir: ‘Als efectes de la present Convenció s’entendrà per tortura quan els esmentats dolors o sofriments siguin inflingits per un funcionari públic o una altra persona en l’exercici de les funcions públiques, a instigació seva o amb el seu consentiment’.

Malgrat aquest convenis o acords i les seves definicions precises sobre la tortura, Espanya,
malgrat haver-los ratificat i signat, apareix any rere any en les llistes de països a on es pràctica la tortura. Llistes elaborades per Amnistia Internacional, la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura o l’Association for the Prevention of Torture (Suïssa).

Inclús, el Relator Especial de l’ONU sobre la tortura, senyor Theo Van Boven, en la seva darrera visita a Espanya va apuntar que: ‘el sistema de detenció practicat a l’estat espanyol, permet casos de tortura i de maltractaments i, en particular, en persones detingudes en règim d’incomunicació per activitats terroristes’. I va recomanar, a Espanya, tota una sèrie d’accions destinades a eradicar les tortures i ,en especial, aquestes darreres.

També s’ha de recordar que l'article 2 de la Constitució espanyola conclou que les normes
relatives als drets fonamentals "s’han d’interpretar de conformitat amb la Declaració universal dels drets humans". La violació espanyola d'aquests drets, per tant, és irrebatible, perquè, encara que no hi hagi hagut tortura, la simple negativa a investigar-la resulta altament sospitosa pel fet de violar els drets fonamentals dels denunciants i blindar la impunitat dels torturadors.

Quan es parla de tortures a Espanya no es pot obviar, tal com citava el Relator Especial de
l’ONU, la legislació antiterrorista, un règim de detenció especial que permet, entre altres coses, mantenir una persona totalment incomunicada durant cinc dies. A dia d’avui, han estat detinguts més de 300 catalans a l’empara d’aquesta legislació; la detenció més recent ha estat la de l’anarquista gironina Núria Pòrtulas. També se li va aplicar la llei antiterrorista a un nen de 14 anys, Èric Bertran, per demanar a tres empreses que etiquetessin els seus productes en català.

Entitats en defensa dels Drets Humans consideren que l’objectiu principal d’aquest règim legal és aconseguir declaracions autoinculpatòries i intimidar les persones que formen part de moviments independentistes i antisistema, i que la legislació antiterrorista afavoreix la pràctica de tortures a causa de les condicions en què es troben els detingut i la impunitat que aquestes impliquen.

La Llei antiterrorista és un instrument que pot oferir cobertura legal a la pràctica de la tortura, perquè és a la seva empara que els detinguts són despullats, literalment, dels seus drets més bàsics i convertits, amb la connivència dels qui haurien de vetllar per la seva integritat, en mers objectes al servei d’éssers covards, que tenen així l’oportunitat de mostrar la seva profunda depravació moral i odi ètnic.

Hem de recordar als ciutadans que:

1. Aquesta Llei atorga impunitat total a la violació de la integritat física i psíquica de les persones, gràcies a la incomunicació total a què son sotmesos els detinguts durant cinc dies.

2. Durant aquest temps es nega l’assistència d’un advocat als detinguts

3. En la majoria de casos, l’ordre d’empresonament es basa en proves inculpatòries arrencades per mitjà de la tortura.

4. La llei antiterrorista vulnera el dret constitucional a la presumpció d’innocència i obliga a una declaració judicial davant els jutges de l'Audiència Nacional (hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista), amb seu a Madrid.

5. Durant el trasllat, els detinguts pateixen tota mena de vexacions i, en arribar, són reconeguts per metges forenses d’independència dubtosa, que neguen, sistemàticament, els maltractaments, fins i tot quan són evidents.

És preocupant que en un estat que s’autoanomena ‘democràtic’ tingui una llei com la que hem descrit i que encara s’apliquin aquestes practiques del passat o de règims totalitaris. També és preocupant el silenci mediàtic que les envolta i la connivència de jutges i d’algunes forces parlamentaries al no denunciar-les.

El no investigar aquestes tortures o denunciar-les equival a protegir-les i fomentar-les.

En aquest sentit no podem oblidar que el Tribunal del Drets Humans d’Estrasburg va condemnar a Espanya pel fet de no haver investigat les denuncies per tortures que van realitzar els ciutadans catalans detinguts en l’operació repressiva contra l’independentisme, coneguda com a ‘Operación Garzon’, entre el juny i el juliol del 1992.

Atès que els municipis també són representants de la sobirania popular i, per tant, tenen
l’obligació de vetllar perquè es garanteixin els drets fonamentals dels ciutadans i de denunciar-ne, si fa al cas, la vulneració, per no convertir-se en còmplices de determinats fets amb el seu silenci.

L’Assemblea de la Candidatura d’Unitat Popular d’Arenys de Munt presenta al Ple per a la seva aprovació els següents acords:

Primer: Expressar el nostre rebuig a la practica de la tortura i altres tractes i penes cruels, inhumanes i degradants, sobre les persones detingudes.

Segon: Demanar al Govern d’Espanya a vetllar per què els diversos cossos i forces de
seguretat compleixin estrictament la Convenció Europea del Drets Humans i d’altres tractats internacionals sobre la matèria, i de manera molt especial les recomanacions de les Nacions Unides.

Tercer: Demanar al Ministeri de l’Interior de l’Estat Espanyol i a l’Audiència Nacional que investiguin les possibles tortures a què podrien haver estat sotmesos els senyors Gorka Lupiañez, Igor Portu, detinguts per les forces i cossos de seguretat de l’estat, i que es depurin les responsabilitats polítiques i penals que siguin d’aplicació.

Quart: Demanar al president del Govern, al president de la Generalitat, a les Corts espanyoles i al Parlament de Catalunya que, previs els tràmits que siguin legals, que es derogui la vigent Llei antiterrorista per evitar que a l’Estat Espanyol es continuï torturant impunement.

Cinquè: Comunicar aquest acord al president del Parlament de Catalunya, al president de les Corts espanyoles, a Amnistia Internacional, a la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura i al Consell Comarcal del Maresme.

No obstant això el Ple decidirà el que cregui més convenient.

Arenys de Munt, 31 de gener del 2008

Bevent passat (el nostre cap de policia...)

El cap de la policia local de Mataró va ser sancionat per conduir borratxo. Malgrat el secretisme del govern municipal, la notícia s'ha acabat esbombant. Arribats a aquest punt, em pregunto quina autoritat pot tenir aquest individu? On està el civisme que tant els agrada lluir? On és la transparència del govern municipal?

Bé, suposo que tothom té dret a equivocar-se, però quan algú representa que és el cap de la policia, ha de filar molt prim i, sobretot, tenir clar que la gent el jutjarà amb la mateixa severitat amb què ell i els seus agents tracten a la ciutadania. Tal faràs...

Acció -- Reacció

Per anar bé, tota acció ha de provocar una reacció. I, segons aquest criteri, em satisfà haver contribuït a què l’esquerra independentista es plantegi què cal fer davant de les eleccions espanyoles del 9 de febrer. D’entrada, coneixent la lògica interna de les organitzacions, reconec que era i és molt difícil que l’opció del vot en blanc arreli sense prejudicis. Bàsicament, perquè a ningú li agrada reconèixer les pròpies incapacitats i, per tant, sempre és més pràctic demanar l’abstenció. Ara bé, l’abstenció, tal i com es planteja, no serà –en cap cas- activa. Però bé... millor això que no dir res.

Pel que fa al vot en blanc, refermo que és, malgrat tot, l’única opció política de càstig als partits reformistes i que pot visualitzar l’existència d’una massa crítica d’orientació independentista. Conseqüentment, segueixo defensant la idoneïtat del vot blanc, enfront del nul o de la no participació.

Finalment, no puc passar per alt alguns comentaris rebuts i que m’han fet veure que hi ha molta gent, companys i companyes, que no suporten el dissentiment i, sobretot, que aquest s’expressi de forma lliure.

No pretenc amagar a ningú el meu propòsit: aquest blog és una eina de lluita, per incidir políticament en el moviment independentista i en la realitat que m’envolta. Aquí, simplement dono la meva opinió, però en cap cas decideixo res ni suplanto els òrgans decisoris del moviment (que quedi clar!)

Més enllà de la meva persona, només m’interessen els arguments polítics, les idees i la difusió de fets i convocatòries. Per tant, resulta molt sorprenent (trist?), que en ple apogeu de les xarxes de comunicació, hi hagi persones que invoquin a la por i que encara pensin que el debat ha de gravitar en un únic punt.

Figurant en roda de reconeixement

Aquesta tarda, quan tornava de la feina, he tingut un petit ensurt amb la policia (des de ben jove sembla que hi estic predestinat...). A les 16.20, davant l'estació de trens de Mataró, una parella de Mossos d'Esquadra m'han aturat, m'han identificat, han comprovat si tenia antecedents i tot seguit m'han lliurat una citació judicial en qualitat de "figurant en roda de reconeixement". M'han dit que no passa res, que és un tràmit d'identificació d'un presumpte delinqüent, que em faran un justificant per la feina i, això sí, tinc l'obligació legal de presentar-m'hi degudament identificat o bé seré sancionat per desobediència a l'autoritat.


Quan he arribat a casa estava trasbalsat, la meva companya s'ha quedat perplexa i m'ha fet entrar el canguelo: "aviam si ho aprofitaran per cardar-te". He trucat a la feina per dir que demà m'he de quedar a Mataró per manament judicial. He trucat en Joan Jubany, que de seguida ho ha consultat a una advocada, que segons li ha dit és una pràctica habitual. Buscant per internet, he vist que és cert i que com jo molta gent es mostra sorpresa i indignada per aquest procediment expeditiu que empren els jutges i la policia per tal d'assegurar-se la col·laboració ciutadana amb la Justícia. Sincerament, jo també penso que és un abús d'autoritat.


Total, que demà no aniré a treballar i hauré de passar per un tràngol que no desitjo a ningú.

Incineradora de Mataró: ni un pam de net!

La demanda de tancament de la inicineradora de Mataró cueja des da fa anys. Els programes electoral de 2003 i 2007 de la CUP de Mataró recullen aquesta exigència, que hem fet efectiva amb accions al carrer, que hem aprofundit amb informació de primera mà aportada per les denúncies de tècnics ambientals.

Nosaltres sempre hem defensat que cal un pla de residus sense incineració (per exemple: l’alternativa del residu mínim). D’aquesta manera, ens estalviaríem l’impacte ambiental i els prejudicis que la incineració dels residus comporta per a la salut de la ciutadania, perquè al capdavall, respirar un aire net és un dret.

L’alcalde Joan Antoni Baron i el seu govern (format per PSC-ICV –ERC) s’escuden en informes oficials que sostenen que els nivells de contaminació i toxicitat estan dins dels paràmetres legalment permesos. Per això, no cal estranyar-se que es neguin de forma obstinada a reconèixer la necessitat d’encarregar informes independents que avaluïn l’impacte de la planta incineradora de Mataró.

En les propostes de la CUP pel PAM de 2008, dins l’apartat de “canvi climàtic” vam demanar un estudi independent sobre l'impacte epidemiològic de la incineradora en la salut ciutadana, un estudi destinat a plantejar la viabilitat de tancar la planta incineradora i de la implantació del sistema de residu mínim com a alternativa a la incineració de la brossa com així fan en altres localitats. La resposta del govern fou, com era d’esperar, negativa.

El Punt de dc. 13/02/08 publica una notícia sobre la denúncia efectuada per Greenpeace sobre la incineradora de Mataró, que qualifica de “focus de contaminació” amb la qual cosa dóna la raó a les crítiques formulades per tècnics ambientals i a les reiterades exigències de la CUP. Per tant, el Consorci de Tractament de Residus Sòlids del Maresme i el govern municipal de Mataró han quedat, novament, en pilotes. Per tot plegat, és necessari i imprescindible tornar a insistir i preguntar-los, aquest cop en el Ple, què pensen fer?

On és la trampa d'Esperanza Aguirre?

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, ha aprofitat una visita a Lleida per anunciar la creació d'un col·legi públic a la capital de l'Estat on es podrà estudiar en castellà i català. Segons Aguirre, la nova escola es crearà en cas que hi hagi prou demanda i s'hi inscriguin un mínim d'alumnes, que no ha precisat. El col·legi portarà el nom de l'expresident de la Generalitat Josep Tarradellas i pretén oferir la possibilitat als pares d'escolaritzar els fills en català a partir del curs que ve, però impartir també un nombre suficient d'hores de castellà "per assegurar el bilingüisme" que, ha dit Aguirre, "és el que desitgen tots els pares per als seus fills"

[notícia completa aquí]

Doncs bé, a part de l'angúnia que em fa aquesta dona, la meva opinió és que Esperanza Aguirre fa trampa, perquè fa una promesa anecdòtica i tot seguit es permet el luxe d'interferir en les competències educatives i lingüístiques de territoris en els quals no governa.


Si a Madrid fan una escola on també s'ensenya el català em sembla molt bé, però una flor no fa estiu i la reciprocitat que reclama la Sra. Aguirre és falsa perquè, com a mínim hauria d'incloure tots els centres educatius de l'Estat espanyol, i malgrat que hi ha gent que s'ho creu -això de l'Estat plurilingüe i plurinacional- l'experiència demostra que això és com somniar truites... una pèrdua de temps. Torno a insistir-hi: Espanya no es pot reformar. Els catalans hauríem d'exigir als espanyols que ens deixin en pau; d'aquesta manera ens estalviaríem conflictes lingüístics i batalles identitàries que només serveixen per mantenir els interessos econòmics de les classes dominants.


Ara però, em preocupa molt més que l'alumnat català hagi d'estudiar tan si vols com si no la llengua castellana. Segons el meu criteri, el castellà hauria de ser una llengua auxiliar o complementària, igual que l'anglès (o altres) i en cap cas hauria de qüestionar la primacia del català i l'aranès (a la Val d'Aran) que són les úniques llengües pròpies i vehiculars en tots els centres educatius (com a mínim així ho estipulen les lleis autonòmiques de Catalunya). Aquest punt és, per mi, irrenunciable i a qui no li agradi... sempre tindrà l'opció de d'estudiar a l'estranger!

Finalitza la travessa "1939 - D'exiliats a reclosos i vilipendiats -1938"

En Miquel Torner ha enviat un correu electrònic amb el comunicat de premsa de valoració de la travessa que recorda l'exili de 1939. A les fotos (per cert, molt maques!) parlen per si soles i, a més a més, (oh! sorpresa) hi surten moltes cares conegudes. Enguany m'era impossible acudir a aquesta cita, però quan les criatures m'ho permetin també hi participaré, espero!

[COMUNICAT DE PREMSA]

L'expedició ha recorregut del 9 al 12 de febrer alguns dels passos fronterers i localitats de la Catalunya Nord que van ser testimonis de l'exili.

Amb l'arribada a Mataró dels darrers participants de l'expedició “1939-D'EXILIATS A RECLOSOS I VILIPENDIATS-2008” acaba de finalitzar la travessa sobre l'exili, organitzada pels Marxaires Mataró-Canigó, en col·laboració amb diverses entitats de la Catalunya Nord i el suport de la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya.

L'expedició sortí el passat dissabte de Mataró en autocar direcció a Beget, on s'inicià la travessa a peu. Enguany, la climatologia ha estat benigna, quasi primaveral, permetent que la travessa es realitzés sense cap entrebanc, a diferència del 2006, que es haver de variar la ruta davant les fortes nevades. A Beget es produí la trobada amb altres expedicionaris provinents del Canigó i del Club Pirinenc d'Arles. Poc després, en el coll de Malrem, retrobada amb els Amics del Camí del Nord, on es va retre homenatge als exiliats que passaren per aquest coll. La ruta prosseguí per la Menera, Prats de Molló, el Tec, Arles, Banys d’Arles i la Vajol.

Amb motiu del passi de l'expedició per aquestes poblacions s'organitzaren diverses recepcions, exposicions i trobades amb exiliats i exiliades i entitats de la Catalunya Nord, com les de Costoja (on s'entregà per part de l'alcalde de la població la medalla d'honor a diversos expedicionaris), la Jonquera, Prats de Molló, Pas del Llop, Arles, Ribesaltes i Banys d'Arles. L'expedició combinava les marxes a peu pel matí amb desplaçaments en autocar per la tarda a diversos indrets d'interès. Mentre que la tarda del dissabte es desplaçà fins el Museu de la Jonquera on va ser rebuda per la directora del Museu, l'alcalde d'aquesta població i el Director dels Serveis Territorials a Girona Sr. Marc Vidal, la tarda del dilluns i juntament amb exiliats i exiliades d'Arles, es desplaçà fins el camp de Ribesaltes, on va ser rebuda per la directora del projecte del Museu Memorial del camp de Ribesaltes Sra. Marianne Petit i un exiliat que romangué tancat en
aquest antic camp de concentració.

Avui s'ha arribat a la Vajol, on després de visitar diversos indrets, la mina Canta o d'en Negrín i celebar l'acte de cloenda en el monument a l'Exili , s'ha donat per finalitzada la travessa, retornant els i les participants a les seves localitats.

Mataró
12 de febrer de 2008

Marxaires Mataró-Canigó

Raons per votar en blanc

El proper 9 de març, a les eleccions espanyoles, es visualitzarà un important creixement del vot en blanc. Aquesta opció de vot serà, majoritàriament, d'orientació independentista. La qüestió més important rau, doncs, en escatir qui podrà organitzar i canalitzar aquest descontent? A Mataró, si no hi ha cap imprevist, la CUP farà campanya a favor d'un vot en blanc independentista, per tal de qüestionar la mediocritat de la classe política, del sistema de partits, l'Autonomisme i el reformisme espanyol.

La CUP nacional podria haver articulat una campanya pel vot en blanc, però fins ara no ho ha fet. Malauradament, els dies passen i la feblesa de la nostra organització nacional i la pressió que exerceixen organitzacions afins (Endavant) i externes (ERC) sembla que tornarà a impedir que la CUP pugui prendre una decisió sobirana. És obvi que molts companys/es de lluita i molts col·lectius afins no s'han decidit a fer aquest pas perquè la lluita electoral (institucional) no els acaba de fer el pes o no la consideren prou "revolucionària".

Mentrestant, moltes persones de l'esquerra independentista segueixen capficant-se en trobar la fórmula màgica de la unitat organitzativa que ens ha d'encarrilar cap a la victòria final. Emperò, tot i la nostra feblesa, constato que la realitat és tossuda i que els temps estan canviant: cada cop hi ha més independentistes, es fan manis multitudinàries com la de l'1 de desembre i, mai com ara, havíem tingut tant de camp per córrer i possibilitats reals per ocupar espai polític que fins ara estava usurpat pel reformisme d'ERC. Per tant, si no movem fitxa, la nostra absència és interpretada com una deserció i, a la llarga, això pot donar més marge de maniobra al nacionalisme burgès o, pitjor encara, a opcions que preconitzin un catalanisme xenòfob.

Per tot això, i ho lamento molt, discrepo de les postures "autistes" que qüestionen la capacitat de la CUP per a incidir políticament i articular una alternativa socialment creïble. Penso, sense ànim d'alliçonar a ningú, que la unitat del moviment només es pot forjar en la lluita, en la confrontació dialèctica amb els nostres adversaris i enemics polítics. Els plantejaments d'alguns companys i organitzacions de l'esquerra independentista em remeten a una tragèdia de Shakespeare que acabo de llegir: "Coriolà". La postura inflexible del protagonista (Coriolà), vencedor de totes les batalles, queda anul·lada per la seva incapacitat política. Tal i com sintetitza el crític Josep Solervicens, l'heroisme militar de Coriolà és inútil perquè no té en compte els valors humanístics i de com convèncer, decidir, cedir, pactar o comprometre's són virtuts, no necessàriament modèliques, però sí més complexes i civilitzades que lluitar o conquerir.

Els qui preconitzen l'abstenció saben molt bé que això és aclucar els ulls davant de la realitat. No és res personal ni penso que això sigui la fi del món: votar en blanc és una opció política, no votar i fer veure que no passa res és, simplement, una opció apolítica. Davant del dilema jo penso que és més adequat incidir políticament. Si llegiu l'argumentari "10 raons per votar en blanc", elaborat per Eva Serra i Blanca Serra, penso que potser canviareu d'opinió o, com a mínim, comprendreu perquè hi ha gent que insistim tant en la necessitat de no amagar el cap sota l'ala.

Els i les JIR

El Centre de Documentació Maria Mercè Marçal fa temps que va funcionant, fins al moment tota la tasca ha estat força interna, a part d'unes quantes exposicions i col·laboracions en publicacions i documentals.

Però ara, una part de l'arxiu també serà accessible a través del blog http://centredocumentacio.blogspot.com , amb la intenció de recuperar la memòria històrica de l'esquerra independentista i d'implicar la gent que ha participat dels esdeveniments històrics que es publiquin, per tal que hi hagi una mica més d'informació i en primera persona (des de la visió d'algú que ha participat directament d'allò que s'exposa).

M'han demanat que parli dels i de les JIR i que contextualitzi una imatge del tríptic de la declaració de principis fundacional. He estat breu, però no tant com m'han demanat, i el resultat és el següent (accepto esmenes i observacions):

Els i les Joves Independentistes Revolucionaris i Revolucionàries (JIR) van néixer a partir dels nuclis de joves de l'MDT i dels casals independentistes: Manresa, Valls, Girona, Sabadell, Terrassa, Vilafranca del Penedès, Vic, Ribes, Badalona, Sants, El Masnou, Sallent, Navarcles, Artés i, esporàdicament, Berga, Banyoles i València. Formació marxista i enquadrada en el Bloc Estratègic (TL-MDT-CSPC-JIR). Donava suport a les CUP i l'AUP. Publicava la revista "En Marxa" i s'organitzava en assemblees locals/comarcals, una coordinadora o mesa nacional, comissions sectorials i una assemblea nacional. Feu campanya per la insubmissió al servei militar i a la PSS i, arran de l'Operació Garzón, se centrà en la lluita antirepressiva (1992 - 1996). Després que una part de l'AUP s'integrés a ERC, apostaren per la unitat de joves. Participaren en el nucli constituent de la coordinadora del barcelonès, més tard coneguda com a PUA. Entre 1997 i 1999, treballaren conjuntament amb Maulets per acabar fusionant-s'hi orgànicament amb el nom de "Maulets- el jovent independentista revolucionari".

"Orgull de classe", conté imatges històriques... hi surt una pancarta dels i les JIR que posa de manifest la important tasca de difusió realitzada gràcies a l'activisme musical dels Inadaptats o els Brams (entre molts d'altres)

La monarquia innecessària

Cremar símbols opressors purifica i dóna força als oprimits

A finals de 2007 el senyor Tom Burns Marañón va publicar, a l'editorial Planeta, un panegíric a favor de la monarquia espanyola titulat “La Monarquía necesaria. Pasado, presente y futuro de la Corona en España”. Aquest pamflet té dos propòsits: un, tirar floretes als borbons i, l'altre, insultar les persones i les organitzacions que lluitem per la llibertat dels Països Catalans. A tall d'exemple, només cal llegir la pàgina 226, en la qual s'analitza la crema de retrats del monarca espanyol en aquests termes:

"Se le puede restar importancia a estas manifestaciones. Hooligans, 'okupas', fracasados en la escuela sin perspectiva en el mercado laboral, drogodependientes, irreflexivos y embrutecidos antisistemas los hay por doquier. Los jóvenes catalanes que lucen pasamontañas y se proclaman defensores de unos 'Países Catalanes, unificados, indepenedientes, ecológicos, no patriarcales y sin clases' representan una ínfima minoría de la sociedad catalana.

Sin embargo sería insensato no reconocer el auge del republicanismo y el independentismo en Cataluña"

Deixant de banda consideracions jurídiques que caldria exigir (com el dret de rectificació o bé una possible querella per injúries contra Maulets) aquest llibre ens indica que l'esquerra independentista ha encertat l'objectiu a batre, ja que la Monarquia és el símbol més preuat de la unitat espanyola pactada (per uns) i imposada (pels altres) en l'actual ordenament constitucional de l'Estat espanyol.

La fi d'en Pellofa XXX

El regidor de Cultura de Mataró apunyala en Pellofa

En Pellofa XXXè. serà recordat per haver estat un rei il·legítim, perquè no va ser reconegut pel Patronat de Cultura de l'Ajuntament Mataró, que d'aquesta manera pretenia estalviar-se la befa del pregó de Carnestoltes. En Pellofa emmalaltí de pena i fou sistemàticament apunyalat pel regidor de Cultura (Sergi Penedès, d'ERC)amb la seva negativa a donar suport logístic a la realització d'un acte de cultura popular. Sortosament, abans de finir, en Pellofa XXXè. deixà escrit el seu testament i, per aclamació popular, ha estat llegit a l'enterrament de dimecres de cendra.

Però, per dissort del regidor de Cultura, aquesta història no s'ha acabat aquí: dijous 7 de febrer, la CUP presenta una proposta de resolució amb l'objectiu de garantir la presència d'en Pellofa al Carnestoltes.

I es que com proclamen els seus afèrrims seguidors:

VINT-I-NOU GENERACIONS

NO LES HA PARAT NINGÚ

HI HAURÀ PELS MEUS COLLONS

UN PELLOFA TRENTA-Ú!!!

Jo també he avortat

Tal i com exposava en Joan Ventura en un article d'opinió a El Punt (dc. 30/01/08): "Davant la impossibilitat de fer-ho d'obra, confesso que he avortat de pensament."

En aquest sentit torno a insistir en el perill d'involució que suposaria cedir al xantatge dels ultracatòlics. En aquest aspecte, no m'agradaria que els Països Catalans acabéssim sent una còpia barata, tant en la legislació com en la mentalitat reaccionària, predominant a països com Irlanda. Per això penso que cal donar suport a les organitzacions feministes que han engegat la campanya "Jo també he avortat".

Igual que passa amb l'eterna polèmica sobre la normalització del català, ara s'hi ha afegit la qüestió de l'avortament, que sembla que també ha entrat en la graella de temes de disputa electoral. Malgrat l'oportunisme d'uns i dels altres, em nego a criminalitzar les dones i, en qualsevol cas, trobo a faltar algú que públicament exposi la irresponsabilitat dels homes ("progenitors"), molts dels quals la fiquen i després se'n desentenen i, a sobre (quina barra!), neguen el dret de la dona a disposar lliurement del seu cos.

La "Cruzada" continua

Després de llegir el comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola queda palès que la paranoia del rojoseparatisme té molt acòlits a les Espanyes. Les recomanacions de vot que dóna als catòlics només encaixen amb l'espanyolisme neofranquista del PP...

Davant d'aquests plantejaments ultramuntans, és molt saludable que la comunitat benedictina de Montserrat se n'hagi desmarcat; però la situació és tan vergonyosa, que ja seria hora que els cristians catòlics dels Països Catalans trenquessin amarres amb la Jerarquia eclesiàstica espanyola, imposada pel Vaticà i hereva directa dels vencedors de la guerra de 1936-39.

A aquestes alçades de la pel·lícula, continuar coexistint amb els defensors de la "Cruzada" (tal i com fan Miró i Ardèvol o Duran i Lleida) és un suïcidi nacional, pels catalans, s'entén. I, d'altra banda, això és un clar símptoma del bipartidisme espanyolista en el qual estem submergits i dels greus dèficits democràtics que arrossega l'Estat espanyol.


La republicana dels Reincidentes (que no té perquè ser espanyola) és l'única teràpia musical que se m'acut per combatre el maldecap que em provoquen aquesta caterva de feixistes declarats o emboscats.

Per un vot en blanc independentista

Cal reconèixer que l’impacte mediàtic del vot en blanc anunciat per Pasqual Maragall pot treure força a la proposta d’un vot en blanc independentista. L’esquerra independentista, altre cop, fa tard i –pressento- que encara no ha sabut interpretar l’abast d’allò que es cou al voltant del 9 de març.

Malgrat tot, segueixo defensant la idoneïtat de fer un vot en blanc d’orientació independentista. L’objectiu principal: castigar electoralment la classe política que ha aparcat el dret d’Autodeterminació i que és directament responsable del nyap de l’Estatut, de l’espoli fiscal i de la lamentable situació de les infraestructures.

No participar (abstenir-se) és una postura que entenc i que he defensat en anteriors convocatòries, però que no la considero apropiada en l’actual conjuntura política. Persistir en l’abstenció significa que l’esquerra independentista, que tot just comença a emergir com a actor polític (a través de la CUP), renuncia a incidir políticament i torna a lliurar el seu espai electoral a d’altres opcions polítiques (bàsicament a mans d’ERC).

Consell de Ciutat de Mataró: participació restringida i controlada pel govern

Dijous 31 de gener es va celebrar el plenari del Consell de Ciutat, del qual en formo part en representació de la CUP. Hi havia unes 40 persones assistents i una taula presidida per l'Alcalde, Joan Antoni Baron, el regidor de Prohabitatge, Sr. Francesc Teixidó i el regidor de Participació, Sr. Carlos Fernández.

Es va presentar els resultats de la revisió dels consells de participació. Aquí vaig manifestar el nostre desacord pel fet que els consells no són vinculants; vaig qüestionar que el punt de partida d'aquesta revisió sigui un estudi encarregat fa tres anys que ja no es correspon amb la realitat present i el fet que no s'esmenti la politització i l'ús partidista de què són objecte, posant com a exemple l'actual composició -gens neutra- del Consell Territorial del Pla Integral de Cerdanyola.

El regidor Teixidó va presentar, amb un power point, el Pla Local de l'Habitatge. Va donar algunes dades interessants, però, en general, el document era un cúmul de promeses a quatre anys vista... Jo vaig proposar que aquesta informació es faci extensiva en una sessió monogràfica i oberta a la participació ciutadana. En principi la idea es va acceptar. Ara bé, vaig lamentar que el govern hagués colat -imposat- aquest punt, indubtablement propagandístic, en l'ordre del dia del Consell de Ciutat i, en canvi, es denegués la possibilitat d'incloure altres temes d'interès ciutadà (per exemple: Can Fàbregas i de Caralt). Dit això, vaig retreure el veto del regidor de Participació, Sr. Carlos Fernàndez, que en la reunió de la comissió permanent del Consell de Ciutat (celebrada el 15 de gener) va dir que l'ordre del dia el fixava ell en exclusiva, un interpretació que és si més no discutible si llegim bé el reglament...

Finalment, en la valoració del procés d'elaboració del PAM del 2008, el regidor de Participació es va penjar una medalla dient que era un èxit haver rebut fins a 397 aportacions ciutadanes, la qual cosa fa riure, si tenim en compte que a Mataró hi ha 120.000 habitants (recomano que llegiu la crítica que n'ha fet Toni Delgado) i, encara més, si tenim en compte que la proposta del PAM feta pel govern es va lliurar poques setmanes abans de ser aprovada. Davant de tot plegat, cal preguntar-se si això és participació o són fets consumats?