Igualtat salarial

L'homegeneïtat o igualtat salarial és un debat proscrit que només podem trobar en els llibres d'història. Per exemple, podeu trobar-ne referències si us endinseu en l'estudi de la socialització de les companyies teatrals a la Catalunya de 1936. A “Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939)” Xavier Díez exposa el suport del personal de servei (neteja, taquilles, electricistes, acomodadors, actors...) envers els nous plantejaments d'organització professional implantats per la CNT, que a més d'igualtat salarial també els reportava una estabilitat fins aleshores inexistent en aquest sector. Diez ens desgrana la polèmica:

“Ja el 24 d'agost [1936], la primera setmanada va representar un salari universal de 51 pessetes enfront de les 105 inicialment previstes (...). Lògicament, això provocà la indignació d'algunes celebritats que, ben aviat, reclamarien un retorn a un sistema de categories que impliqués retribucions desiguals a responsabilitats desiguals.”

En canvi, Jordi Coca ressalta els aspectes negatius de la discutida igualtat salarial que s'havia assolit en el món teatral, per imposició de la CNT. Segons Coca, la CNT hauria actuat sota uns plantejaments economicistes amb els quals va encobrir la continuïtat de les obres burgeses en temps de revolució i ens diu:

“De fet, es va continuar fent el mateix teatre de sempre, amb el mateix esperit i, tret d'alguns intents aïllats i molt circumstancials, l'únic interès que tenia la CNT per mantenir el control dels teatres era el rendiment econòmic, raó per la qual no van canviar la programació.”

Fins aquí la història. Ara bé, la pregunta és: estaríeu d'acord en aplicar la igualtat salarial a la vostra feina? He formulat la pregunta a diverses persones del meu entorn i la resposta sempre remet a la disparitat de responsabilitats com a factor que justifica les diferències salarials. Vist des d'aquesta perspectiva sembla raonable que en una mateixa empresa hi hagi persones que cobren menys de 1.000 euros/mes i d'altres que en cobren vora 3.000... però jo penso que aquest raonament està desenfocat, perquè assumeix la desigualtat com a un fet inherent de les relacions laborals.

En canvi, considero que el més ideal seria partir de la igualtat com a premissa i disposar d'un salari universal garantit o renda bàsica per poder viure dignament i després oferir a tothom, segons les seves inquietuds o necessitats, l'opció de desenvolupar tasques de major responsabilitat amb un plus d'ingressos lliurement acordat. Plantejar això, en l'actual marc social i econòmic, és una quimera; però la història ens ensenya que, si som realistes, cal exigir allò que avui dia ens sembla impossible.

Nomenaments: Mataró és diferent?

Fa uns mesos, l'Alcalde Baron, ben aconsellat, va moure tots els fils per aconseguir que la seu dels Serveis Territorials d'Educació de la zona Maresme-Vallès Oriental es quedés a Mataró. Va ser una actuació encertada. Ara bé, la ubicació provisional (?) de la delegació d'Educació als baixos del Cafè de Mar no respon a les expectatives: manca espai i, en canvi, s'ocupa un local que podria ser molt útil als veïns i les veïnes d'aquest sector de la ciutat.

Les limitacions d'aquest emplaçament s'han posat de manifest avui mateix (dv. 29 d'agost) i, ves per on, s'han resolt amb un despropòsit: els nomenaments presencials de primària es faran a l'ESCOLA PIA SANTA ANNA del carrer Sant Agustí. És a dir, els nomenaments de la pública del Maresme-Vallès Oriental es fan en un centre privat-concertat! Sí bé és cert que l'Escola Pia i la delegació estan a tocar, aquest fet indica que hi ha interessos creats que escapen a la lògica amb què actuen la resta de delegacions, on el més habitual és recórrer a centres o llocs públics. Què passa a Mataró? Per què s'ha triat l'Escola Pia i no un centre públic? Si aquesta dinàmica es consolida, anem malament!

Pau entre pobles, guerra entre classes

La guerra desfermada pels georgians als territoris d'Abkhàzia i Ossètia del Sud i la posterior invasió russa de Geòrgia portarà cua. Tal i com explica Basserrigorri a l'article “Guerras imperialistas” (reproduit per Kaosenlared i amb el qual coincideixo 100%) la majoria dels mitjans de comunicació occidentals, escudant-se en la inviolabilitat de les fronteres estatals, han tendit a justificar l'acció del govern georgià i d'aquesta manera s'han arrenglerat amb els interessos capitalistes de la UE i els EUA. En canvi, hi ha petits nuclis d'opinió, presumptament d'esquerres, als quals els importa un rave la llibertat dels pobles, que han defensat Rússia, amb la mateixa fermesa que anteriorment defensaven Sèrbia o la invasió soviètica de l'Afganistan; la qual cosa fa evident el llast estalinista que encara arrosseguen. Finalment, a casa nostra, també constato l'existència d'un subgrup de persones, afins a l'independentisme català, que a través de la Xarxa han defensat la causa d'Abkhàzia i Ossètia del Sud, però sense acabar de definir una anàlisi del conjunt de l'escenari.

Vaig al gra. Penso que estem davant d'una guerra intercapitalista, que enfronta els blocs EUA-UE amb una àrea de poder que fins ara escapa al seu domini i que controla bona part de les rutes estratègiques per a l'abastiment de recursos fòssils.

El desplegament militar dels EUA i la UE, junt amb les justificacions mediàtiques de les ocupacions o possibles atacs "preventius" a tercers països (per ex.: Iran, Veneçuela), és una amenaça per a la pau mundial. L'enfrontament militar es faria a costa de vides humanes, de treballadors i treballadores, i només serviria per enfortir els interessos de les grans corporacions americanes i europees.

Rússia no és millor que els EUA o la UE, l'ocupació de Txetxènia i el testimoni de la periodista Anna Politkóvskaia haurien de fer obrir els ulls als partidaris de Rússia.

Finalment, si bé Abkhàzia i Ossètia del Sud tenen dret a autodeterminar-se, tampoc podem anar amb un lliri a la mà, perquè en les actuals circumstàncies els seus governs no passaran de ser simples titelles de la màfia capitalista que governa Rússia.

Penso que el meu (nostre) deure, com a revolucionari independentista català, és promoure l'internacionalisme antimperialista i aprofitar les tensions i les guerres entre capitalistes per afavorir l'alliberament dels pobles i la revolució socialista. En resum, no hauríem de donar suport a cap dels blocs capitalistes en litigi i, en canvi, sí que hauríem de defensar l'entesa entre els pobles a partir del respecte al Dret d'Autodeterminació; amb aquests punts bàsics, segurament podríem reeditar una conferència a l'estil de Zimmerwald (1915) i donar nova vida a textos clàssics de Trotski, Lenin o Kollontai.

Sense socialisme no hi ha llibertat

El pensament de James Connolly sempre serà un referent per a totes les persones que lluitem pel socialisme i la independència dels pobles. Gràcies a la recomanació de Jordi Salvia, ahir (per fi!) vaig veure "The wind that shakes de barley" (2006) Ken Loach, una pel·lícula genial d'aquest director compromès que torna a mostrar-nos la tensió (dramàtica) de la lluita de classes i posa en evidència que també és inherent a qualsevol procés d'alliberament nacional. És un document excepcional.

DOGC de 1936

Des de fa poc, l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions (EADOP) ha digitalitzat i penjat a la xarxa el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) dels anys de la República, la Guerra i l'Exili. Es tracta d'una eina de consulta molt interessant. Gràcies a aquest nou recurs he pogut consultar un text breu però que sempre he considerat com a una de les fites més rellevants de la història de la Catalunya del segle XX. Es tracta d'un decret del consell (govern) de la Generalitat signat pel President Companys el 28/08/1936 i publicat al DOGC núm. 243 del diumenge 30 d’agost de 1936. Ací hi llegim "Solament tindran força d'obligar en el territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya", la qual cosa és una proclamació formal de la sobirania del territori català controlat per la Generalitat.

Per copsar l'abast d'aquell Decret només cal imaginar què passaria si demà dilluns el DOGC publiqués un text equivalent... Ara bé, per comprendre l'efemèride que va fer-lo possible cal situar-se en el context sociopolític de la revolució social de 1936. Aquella sobirania estava estretament lligada al poder revolucionari bastit per les organitzacions populars des del 19 de juliol de 1936, una situació excepcional que es va malmenar a partir de maig de 1937 quan la contrarevolució va recuperar el control del poder; aleshores, la Generalitat de Catalunya va passar a ser un simple apèndix del govern de Negrín.

Per tant, ara que s'apropa la Diada Nacional de l'11 de setembre i que moltes persones s'omplen la boca parlant del futur de Catalunya, del finançament i del nostre dret de decidir, faríem bé de rellegir la història i donar sentit a la lluita per la sobirania.

Desnuclearització ja!

Les imatges de Txernòbil (1986) ens mostren cap a on ens pot conduir un món nuclearitzat: la devastació. D'allò no se'n parla o se'n parla poc. Va ser un "accident", diuen. La crua realitat però, són les ciutats i pobles deserts, els territoris oblidats, la memòria abolida. Els qui detenen el Poder sempre miren cap endavant i poques vegades s'aturen a reflexionar sobre allò que han deixat enrere.

Als Països Catalans l'amenaça nuclear ja fa temps que no és ciència ficció; som davant d'un risc real i tangible, però que es manté ocult perquè hi ha una minoria poderosa que l'assumeix com a un mal menor perquè el que realment els importa són els dividends de companyies com Endesa i Iberdola. La fuita que es va produir a Ascó el novembre de 2007 n'és la prova fefaent de com juguen amb l'ecosistema i la salut de les persones. Una multa no resol res perquè, com ja ha destapat la premsa, les companyies titulars guanyen en un sol dia més del doble de la sanció màxima que els vol imposar el govern espanyol.

Diuen que necessitem les nuclears perquè cada cop hi ha més consum d'energia (imperatiu del mercat), però aquest argument defuig la responsabilitat i només serveix per avalar la riquesa d'uns pocs i el paradigma del creixent il·limitat. En aquest sentit, als Països Catalans qualsevol proposta política de transformació social i alliberament que pretengui ser creïble, ha d'exigir la immediata desnuclearització de la nostra terra com a punt de partida per a la consecució d'un model de sobirania energètica, alternatiu i sostenible.

Unitat per defensar l'Estatut? Amb mi que no hi comptin!

Els polítics autonomistes reclamen unitat enfront del Tribunal Constitucional espanyol i també per garantir el desplegament del sistema de finançament previst en l'Estatut de 2006, després que el govern espanyol hagi incomplert els terminis fixats. Que aquells que gestionen i viuen instal·lats en l'autonomisme reclamin unitat per defensar l'Estatut em sembla lògic. Ara bé, que aquesta reclamació també sigui el leimotiv de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), ja no em sembla tan normal i, pel que sembla, no sóc pas l'únic que manté aquest criteri (vegeu els apunts de Jaume Renyer i Aleix Cardona). Si més no, resulta paradoxal que la PDD, teòricament nascuda per defensar l'autodeterminació i refusar el nyap de l'Estatut i la continuïtat de l'autonomisme, s'agenolli davant del regionalisme autonomista. Si aquesta deriva es consolida, la PDD haurà mort i serà un mer apèndix dels partits institucionals, que l'usaran quan els convingui escenificar una unitat a favor del la hipoteca estatutària.

Ateses les circumstàncies, igual que fa dos anys, refermo la idea que cal començar de cap i de nou. Avui com ahir, penso que el nostre futur passa per l'exercici del Dret d'Autodeterminació i l'assoliment de la Independència.

La tragèdia de la Unió de Cooperadors de Mataró

La Unió de Cooperadors de Mataró (UCM) és una entitat històrica de la ciutat, que durant els anys de la República va tenir el seu moment d'auge. Els franquistes van incautar tot el patrimoni de la UCM i la restitució del béns incautats als cooperadors ha estat un llarg via crucis, bàsicament, perquè l'Ajuntament (a través d'urbanisme) ha fet i desfet al seu antull. Resumint: han preservat la marca del "cooperatisme" de cara a la galeria, però l'han buidat del contingut i dels recursos patrimonials.

El tancament dels locals dels cooperadors de la de la part alta de la Riera estava anunciat des de fa temps. Tot sembla indicar, tal i com denuncia la pancarta penjada al balcó del COOP, que l'Ajuntament, que ha deixat -literalment- caure a terra l'edifici, ha ordenat el cessament de les activitats i, a continuació, podria fer servir la UCM com a tapadora per permetre una actuació urbanística especulativa en tot el sector el pati del Cafè Nou. Sigui com sigui, tant la ciutadania com les entitats del Centre-Eixample perdem un dels pocs espais accessibles per a la realització d'activitats lúdiques i culturals. Si més no, cal prendre'n nota.

LEC

Ernest Maragall ha enviat a tots els docents que la Generalitat té en plantilla una carta fent-se el simpàtic per acompanyar un opuscle de propaganda institucional amb els eixos bàsics de l'avantprojecte de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC).

Ens diuen que és una llei de país. Però, potser caldria començar per aclarir a quins interessos afavoreix i de quin país ens parlen. Per això, repassar l'avantprojecte de LEC, recentment aprovat pel govern català (tot i l'oposició -anecdòtica?- d'ICV-EUiA), resulta molt clarificador del tarannà neoliberal i espanyolitzador dels nostres governants.

Els punts foscos que a cop d'ull he observat en el pamflet i en el web lleieducacio.cat són: la insistència en la gestió dels centres perquè funcionin com si fossin empreses, el reforçament de la jerarquia (torna el “dire”), l'èmfasi en l'autoritat i la meritocràcia i les al·lusions a la flexibilitat i l'externalització disfressades d'autonomia i descentralització (via municipis).

Ara bé, per entendre què caram ens estan intentant colar només un consell: llegiu l'exposició crítica feta per USTEC-STE's.

D'altra banda, l'eventual aprovació de la LEC també cal emmarcar-la en el qüestionament dels avenços assolits amb anterioritat en matèria de llengua catalana. El fet que s'hagi postposat un curs l'aplicació de la tercera hora de castellà ja és tot un avís del que pot succeir més endavant quan cada centre apliqui el seu propi pla lingüístic d'acord amb l'articulat de la LEC (ep! estatutàriament és impecable, sinó repasseu l'ambiguïtat meticulosament calculada en la introducció del terme “normalment” que figura en l'art. 6.1 de l'Estatut de 2006... uf!).

Crisi

Novament, entro en foc. Mataró Ràdio m'ha demanat amb urgència el posicionament de la CUP envers la crisi econòmica i l'augment de la xifra d'aturats. Tot i que aquest tema no l'hem debatut col·lectivament, esbosso i ordeno els eixos de la resposta donada:

1.Es constata que en l'actual cicle recessiu els capitalistes volen tornar a carregar el mort a les esquenes de la classe treballadora. Contra això ja hem manifestat la nostra oposició a la pretensió de les patronals europees d'allargar la jornada laboral. Alternativament, considerem que el més sensat seria promoure el repartiment del treball i de la riquesa.

2.L'augment del nombre de desocupats a la Mataró és una notícia negativa, encara més si es té en compte que la xifra no recull el conjunt de treballadors afectats ja que les dades d'afiliats a la seguretat social no contemplen els sense papers ni el treball submergit. L'increment de l'atur és la constatació de què el govern municipal no ha fet els deures; perquè les xifres de formació -tant universitària com professional- segueixen sent molt lamentables i sense una població treballadora ben formada el futur laboral serà -inevitablement- precari. En comptes d'abordar aquesta qüestió bàsica, en els darrers anys, el govern municipal ha esperonat el creixement especulatiu com a única alternativa a la destrucció del teixit productiu autòcton i, ara, amb la crisi al damunt, ens segueixen oferint solucions de curta volada com pot ser un Corte Inglés o el Port Esportiu.

3.La situació de crisi econòmica és doblement perjudicial per a la classe treballadora perquè a Catalunya patim un fort espoli fiscal, clarament visible amb les balances publicades pel govern espanyol. No tenim un finançament adequat i les nostres administracions públiques, com ara l'Ajuntament de Mataró, ho tindran més difícil per donar cobertura i respostes a les persones desocupades.

4.No hi ha solucions a curt termini. En qualsevol cas caldria: oposar-se a qualsevol retallada de drets laborals (combatre el neoliberalisme), insistir en la formació (millorar l'educació pública) i posar fi a l'espoli (sobirania fiscal) per tal que les nostres administracions públiques donin una resposta adequada a les necessitats dels treballadors i les treballadores.