Juli Cuéllar
Blog d’en Juli Cuéllar
http://julicuellar.blogspot.com
1.05.2007
Les lliçons del colonialisme espanyol a la Guinea Equatorial
La Guàrdia Colonial era un cos que depenia de la Guàrdia Civil i va ser el responsable de mantenir l’opressió espanyola a la Guinea (Fernando Poo i Muni). L’antropòleg Gustau Nerín (vegeu l'entrevista feta per VilawebTV) ha fet una profunda investigació històrica. Recentment, ha publicat “Un guàrdia civil a la selva” (Edicions La Campana, 2006), una crònica novel•lada, a mig camí d’un llibre d’història, en la qual es ressegueix la nefasta trajectòria del tinent Julián Ayala, responsable de l’extermini del clan dels Osumu durant els anys 20 en la seva estada Mikomeseng i de les contractacions forçoses de 2 anys que obligaven molts habitants de la Guinea continental a desplaçar-se durant 2 anys a treballar en règim de semiesclavitud a les plantacions de cacau de Fernando Poo.
En aquesta novel•la, bàsicament centrada en el període d’entreguerres (1914-1939), desfilen personatges que van estar lligats al primorriverisme, a la república i al franquisme, en una seqüència de continuïtat que ens hauria de fer meditar. A més a més, les declaracions racistes i les conductes corruptes de tots aquests individus, representants de l'administració colonial espanyola, són la tònica general i no tenen pèrdua. D’altra banda, Nerín no oblida el paper colonitzador i opressor de l’Església catòlica, representada pels pares claretians, que van destruir les religions autòctones i van cooperar amb el manteniment de l’ordre colonial i en les contractacions forçoses en benefici propi.
L’impacte de la colonització espanyola a Guinea Equatorial en cap cas podem considerar-lo d’irrellevant o beneficiós, ja que la població autòctona va patir un fort daltabaix demogràfic, provocat per les epidèmies importades pels colonitzadors i la fam que seguí a la destrucció del sistemes econòmics locals amb la imposició dels treballs forçosos a les plantacions de cacau. El discurs colonial espanyol i europeu apel•lava al darwinisme per justificar l’extermini dels “negres” (o “salvatges”) i presentar-se a sí mateixos com a salvadors: “A la Guinea també es qualificava els negres de “razas condenadas a desaparecer por un imperativo y misterioso mandamiento biológico”. A aquestes tesis, s’hi van sumar fins i tot La Guinea Española, la revista dels claretians. Però de vegades els missioners no eren tan sofisticats: en un article en aquesta mateixa publicació, un religiós va argumentar que si els negres passaven gana era perquè eren uns mandrosos que no treballaven els seus camps.”
El fet que la independència de Guinea Equatorial fos concedida –de mala gana i per pressió internacional- s'escenificà el 12 d’octubre de 1968, el “Día de la Raza”, la qual cosa és tota una declaració de principis de l’espanyolisme, que fins i tot quan s’ha de batre en retirada demostra que és incapaç de reconèixer els seus errors, una situació que podríem aplicar –ben aviat- al País Basc i als Països Catalans.
Cal remarcar el llast de l’empremta espanyola, que va aconseguir imposar la llengua espanyola i liquidar o substituir les llengües autòctones –com a mínim en els usos formals. D’aquest fet, l’imperialisme lingüístic espanyol a la Guinea, en parlà fa poc l’amic Quim Gibert. Però, el neocolonialisme espanyol no és només una qüestió idiomàtica, perquè el manteniment del règim dictatorial d’Obiang ha comptat amb un gran suport a la Moncloa, tant en temps d’Aznar com ara amb Zapatero.
L’únic element d’optimisme el trobem en els fills d’alguns opressors, que esdevingueren redemptors: com és el cas del fill mestís del guàrdia colonial Antoni Fullana, “el Cremat”, que temps a venir triomfà com a cantant en català amb el nom de Guillem d’Efak tot defensant la causa de la independència dels Països Catalans.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, gener 05, 2007 1 comments
Labels: Internacional
1.04.2007
1 any
El 2 de gener s'ha complert un any del naixement del nostre primer fill: l'Otger. Tot va anar molt bé i durant tot aquest temps hem vist créixer una personeta, que ara trasteja per tots els racons del nostre pis. Vam trencar motllos a la nostra manera, primer de tot, alterant l'ordre patriarcal dels cognoms i, en segon terme, perquè vam triar un nom català, medieval i d'origen germànic: Otger. Literalment, "la força de la llança". Un nom de guerrer, amb reminiscències mítiques i amb una forta càrrega simbòlica i literària. Sovint la gent quequeja o bé, sorpresa, ens diu que "és un nom de la ceba!...". Efectivament! però el més important és que estem orgullosos de l'Otger, d'haver-lo conegut i criat. Ara esperem compartir molts més reptes amb ell, igual que ho faran els pares de l'Ona, la Laia i l'Alguer, tots nascuts durant l'any 2006.
Començo l'any amb problemes informàtics, però amb optimisme. Per encomanar-vos aquest sentiment us faig partícips del projecte de l'Auca de N'Otger de Cataló, amb els rodolins de Ramon Cuéllar, que s'ha encarregat de traduir-la a l'alemany. El rodolinaire Cuéllar malda per recollir prou suport social i institucional per poder pagar un dibuixant i exhibir-la a la Fira del Llibre de Frankfurt, coincidint amb el fet que enguany la literatura catalana és la convidada d'honor. Les auques són una expressió cultural i literària excel•lent per presentar-nos a Frankfurt i més si ho fem per transmetre la nostra mitologia.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, gener 04, 2007 0 comments
Labels: Família, Països Catalans
12.30.2006
Respirar un aire net és un dret fonamental
La incineradora és una font important d'emissió de dioxines i furans, dues substàncies organoclorades que ataquen el medi ambient i la salut de les persones. Els filtres no eliminen aquestes substàncies perilloses, i les cendres i escòries que genera tampoc són innòcues: són residus altament tòxics que no s'estan tractant adequadament. Les emissions de diòxid de carboni de la incineració acceleren el canvi climàtic. I, sobretot, la incineradora amenaça la gestió sostenible dels residus municipals.
Manca informació veraç i independent, per això, cal que l'Alcalde, Sr. Joan Antoni Baron, encarregui un estudi epidemiològic a un organisme independent de l'Ajuntament de Mataró per tal de poder valorar quin és el nivell d'afectació de l'activitat de la planta incineradora sobre la població del Maresme.
Si es demostra –tal i com apunten diversos informes– que la planta incineradora perjudica la salut de la ciutadania, cal que l'Alcalde la tanqui i que implanti el residu mínim (que funciona amb èxit a poblacions com Molins de Rei), que és un sistema de tractament que permet estalviar energia (molta més que l'electricitat que es genera amb la incineració) i reduir la quantitat i la toxicitat dels residus a través de programes de prevenció, reciclatge i compostatge.
[article d'opinió de Juli Cuéllar, membre de la CUP, publicat a El Tot Mataró, 30/12/06]
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, desembre 30, 2006 0 comments
Labels: CUP, Ecologia, Mataró
12.29.2006
Crítica a l'especulació i a la retallada de llibertats del govern d'en Baron
La visita comentada i crítica a l’exposició institucional “Mataró millora, millora Mataró” va ser tot un èxit. Vam explicar el rerefons especulatiu que hi ha en l’expansió urbanística planificada pel tripartit mataroní (PSC-ICV-ERC) al sector marítim comprès entre la Ronda Barceló, l’antiga Iveco-Pegaso i el Rengle. Com era d’esperar, van tornar a aflorar les mancances en equipaments i serveis socials que s’agreujaran amb l’increment de població. Entre les persones assistents planava la pregunta: “per què caram hem de créixer en habitants si les necessitats actuals no estan cobertes?”. Si voleu saber-ne més, consulteu els mitjans locals (Capgròs, el Tot Mataró i El Punt).
Ahir, emperò, també es va parlar –i molt- de llibertat d’expressió i de la repressió que practica el nostre Ajuntament a tothom que qüestioni el model de ciutat adormida i consumista que ens estan imposant. D’una banda, hi havia la censura exercida per l’Ajuntament al repartiment dels díptics crítics de l’Associació de Veïns de Cirera.
I, per l’altre cantó hi havia la notícia de les multes de més de 4.000 euros imposades a la Taverna Atzucac, durant l’època en què l’actual Alcalde, Joan Antoni Baron era el regidor de la policia. Després de fer-se els "despistats", ara en Ramon Bassas, l’actual regidor de seguretat, sembla que s’ha fet fonedís i, fins a nova ordre, ha defugit donar explicacions a la premsa. El cert és que Baron, mentre era regidor de la policia, va protagonitzar un mandat especialment repressiu, dirigit a perseguir amb duresa l’organització de joves independentistes Maulets i el seu entorn.
Cal no oblidar que darrere les multes contra l’Atzucac hi ha una voluntat deliberada del PSC-PSOE de Mataró per tancar aquesta taverna i “eradicar el problema maulet”. Per tant, cap sentència administrativa o judicial pot encobrir la persecució política de l’independentisme que l’ha motivat. En Barón, tard o d’hora haurà de respondre i no només per aquest cas, perquè a qualsevol societat els abusos de poder degraden la qualitat de la vida democràtica i a Mataró ja en comencem a estar tips!
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, desembre 29, 2006 0 comments
Labels: CUP, Mataró
12.23.2006
La tranquil•litat dels especuladors davant les mobilitzacions dels qui volen tenir una casa d'una puta vegada
Avui hi ha tot un reguitzell de manifestacions convocades arreu dels Països Catalans i de l’Estat espanyol per denunciar l’alt preu dels habitatges. Quin efecte poden tenir aquest tipus de mobilitzacions en la classe política o en el lobby dels especuladors?
Per respondre els nostres dubtes només cal llegir l’entrevista a Enrique Lacalle feta per l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta i publicada al Capgròs de Nadal. En Lacalle és un individu que entronca amb el perfil d’empresari desarrollista del franquisme, reconvertit en demòcrata-constitucional-espanyol. És del PP, però la seva veritable influència està en el fet que és el president del Barcelona Meeting Point, és a dir, la principal fira immobiliària de tot Europa.
Lacalle ens explica que els preus dels habitatges són cars, és perquè que hi ha una demanda que els absorbeix... i ens alliçona dient “la Guerra Civil avui seria impossible, tothom té alguna cosa a perdre, la propietat s’ha generalitzat”... (quins collons!).
I el lloguer, no és una bona opció? Doncs no! Lacalle diu que “Aquest és un país de comprar. I des del punt de vista de l’inversor no és negoci”.
Davant la feblesa i la precarietat d’una economia fonamentada en el totxo i el turisme, el Sr. Lacalle no té cap escrúpol: “Un país és el que és, i són les seves condicions”.
I de la gent que es manifesta, què en pensa en Lacalle? doncs, res, que li sembla molt bé...i que mentre no es facin okupes i qüestionin la sagrada propietat privada, “les mobilitzacions ajuden a conscienciar les administracions”. Vaja, que als especuladors no es barallaran per quatre pisos de protecció social.
Els casos de corrupció com el d’Andratx?... ca home! Lacalle diu que són disfuncions del sistema, “són problemes puntuals”.
L’espoli fiscal i els dèficits d’inversió de l’Estat, per a Lacalle són la cançó de l’enfadós, segons ell no ens cal sobirania fiscal sinó que hem d’acontentar-nos amb la política de pactes amb Madrid.
Bé, que cadascú interpreti el que cregui oportú. Per la meva banda, només puc dir que sento basques envers aquest individu i que m’amoïna que fins ara el populisme, reformista i espanyol, predomini en la “moguda de la vivenda digna”, la qual cosa impedeix que s'aprofundeixi en les causes de l’especulació i que s'obviïn les conseqüències que té per a la nostra terra l’actual model de dependència i de creixement econòmic.
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, desembre 23, 2006 0 comments
Labels: Països Catalans
12.20.2006
Demà l'okupa seràs tu
Amb aquest títol colpidor, la investigadora Gemma Galdon ha escrit un article al setmanari de comunicació Directa (núm. 30, 13/12/06). Explica que a la Gran Bretanya hom calcula la xifra de persones que no podran fer front al pagament de les seves hipoteques, cosa que ni a Catalunya ni a l'Estat espanyol succeix.
Arreu se sent parlar de la bombolla immobiliària, però el cert és que el discurs neoliberal imperant ha calat, i que davant de possibles impagaments, la resposta més habitual és "ja ho trobarem"... Allargar els crèdits o refinançar-los ja són mesures d'ús corrent. Però la realitat és tossuda i tot indica que aquestes mesures només poden endarrerir allò que és inevitable: el pet immobiliari. De fet, una part del sector de la banca i de les finances ja està retirant-se, de forma subtil, del negoci de l'especulació immobiliària i destinant les seves inversions a sectors estratègics (energia) i a les grans infrastructures.
Finalment, com sempre passa en aquests casos, el problema ens l'acabarem menjant els més febles. I aquí és on Gemma Galdon posa el dit a la nafra: "I què passarà quan els hipotectats deixin de poder pagar les quotes? Senzillament que una part cada vegada més important de la població es convertirà en okupa -okupes de casa seva. I quan el jutge, emparant-se en les lleis que ara tants volen endurir, dicti ordre de desallotjament, potser més d'un es recordarà de la Makabra, de Can Ricard i de tants altres." Més clar impossible!
Com a darrer apunt us enllaço un reportatge de VilawebTV sobre el conflicte de Can Ricart, que m'ha tocat la fibra, perquè parla d'unes realitats similars al que estem vivint a Mataró: l'expulsió de milers de famílies barcelonines a l'extraradi com a conseqüència de l'especulació i la pugna pel control de l'espai públic.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, desembre 20, 2006 0 comments
Labels: Barcelona, Països Catalans
12.19.2006
Pep Riera i altres personalitats impulsen "Mataró Viu"
Dilluns 18 de desembre un col•lectiu de persones de la ciutat van anunciar que estan impulsant el col•lectu "Mataró Viu", que dóna suport a la Candiatura d'Unitat Popular (CUP) com a alternativa a les polítiques basades en el creixement urbanístic i en l'especulació immobilària.
Entre els primers impulsors de Mataró Viu hi ha el pagès Pep Riera, l'excap de llista d'ERC Toni Delgado, el restaurador Oriol Montserrat, el filòleg Joan Jubany i Itxart, l'expresident de la secció local d'ERC Juli Palou, el dinamitzador cultural Lluís Rugama i l'activista de Terra Verda Joan Sànchez.
Els impulsors de Mataró viu van fer públic un primer escrit on es posicionen donant suport a la CUP i confien que molta gent se sumi al projecte. En Pep Riera va dir que "seria bo que es demostrés que es pot fer política sense fer demagògia, sense dir mentides, sense enredar ningú,
dient les coses pel seu nom i fent uns plantejaments que encara que puguin semblar utòpics, sobretot amb el model de creixement,amb el finançament dels ajuntaments, amb el tema de l'especulació urbanística…". I va afegir que per tot plegat convé una alenada d'aire nou,
En referència a la participació ciutadana, es posà en evidència l'actual govern local: "Molt parlar de política participativa, de participació… però la participació no l'estan fomentant enlloc perquè és una cosa que no els interessa. Els interessa l'actual model sense canviar-lo ni un pèl". Riera va deixat clar que volem una participació de debò, i no fer veure que t'escolten i després fer el que els hi dóna la gana. Que les propostes que surten de la ciutadania s'assumeixin i es duguin a la pràctica.
En Xevi Safont-Tria i la Carme Polvillo, que encapçalaran la candidatura a les properes eleccions municipals, també van ser presents a la roda de premsa.
Safont-tria va agrair el gest dels impulsors de Mataró viu. "Per nosaltres és un privilegi que persones amb aquesta trajectòria ciutadana ens donin suport. Però al mateix temps també és una responsabilitat. Ara sabem més que mai que no podem fallar, que devem tot un projecte no només a unes idees sinó també a unes persones que ens mereixen molt de respecte".
Podeu escoltar l'enregistrament àudio aquí
El primer escrit de la nova plataforma cívica és aquest:
MATARÓ VIU Plataforma de suport a la Candidatura d'Unitat Popular de Mataró (CUP).
Mataró està creixent desmesuradament. El creixement urbanístic de la ciutat no està acompanyat d'un creixement econòmic real. Som davant d'una ciutat i d'un govern municipal que està permetent l'especulació indiscriminada, destruint el patrimoni arquitectònic que ens singularitzava i requalificant sòl industrial per convertir-lo en residencial.
Les zones forestals i agràries de la nostra ciutat estan quedant engolides pel ciment. Ben aviat, si aquest ritme continua, no hi haurà pagesia, ni zones verdes. Tampoc s'estan garantint els serveis i equipaments bàsics (escoles, centres sanitaris i cívics...) a la gent que actualment vivim a la ciutat i les previsions de creixement demogràfic poden agreujar l'actual situació.
Tenim problemes greus que cal encarar (fragmentació social i degradació dels barris, residus, mobilitat o accés a l'habitatge) i que se sumen a la manca de participació ciutadana real.
Considerem necessari fer un tomb a l'Ajuntament. Cal posar fre a les polítiques de creixement especulatiu i implicar la ciutadania en el desenvolupament de polítiques que millorin la qualitat de vida.
Per això, cal una veu crítica a l'Ajuntament, que sumi els esforços i les experiències de lluita de les persones i dels col•lectius alternatius, ecologistes, catalanistes i d'esquerres de la nostra ciutat.
Cal una veu crítica que ofereixi alternatives al model social, econòmic, urbanístic i cultural impulsat pel govern municipal del PSC-ICV-ERC, i que retorni a la societat civil el dret de decidir què en fem de la nostra ciutat.
Per tot plegat, donem suport a la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) com a alternativa a les municipals de 2007. Mataró, 18 de desembre del 2006
12.18.2006
Despolititzar la llengua o desarmar l'independentisme?
El passat 16 de desembre, el dirigent d'Esquerra i vice-president del govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya, Josep Lluís Carod Rovira, va explicar el fonaments del "patriotisme social". D'aquesta idea, evocadora del pensament de Narcís Roca i Farreras, Esquerra en fa un eix vertebrador del seu discurs per tal de justificar la renovació de l'acord de govern tripartit (PSC, ERC i ICV).
Diuen que volen eixamplar la base social i aconseguir una majoria que aposti per la sobirania. Fins aquí, d'acord, però, ai las! entre les coses que els fan nosa hi ha la llengua catalana (i en podríem afegir més). Ara bé, dir que cal despolititzar la llengua catalana perquè es pugui convertir en la llengua de tots els catalans i les catalanes, és l'abaixada de pantalons més antològica d'aquest partit, pretesament independentista. I que això es digui en un moment en què l'ofensiva contra llengua s'ha reactivat amb la presència d'un partit obertament espanyolista al Parlament autonòmic, amb la imposició de més hores de castellà a les escoles, amb crítiques a la suposada "immersió lingüística" i amb l'amenaça de tancament de Ràdio 4 i de la programació en català de TVE, és una greu equivocació.
Comparteixo el rerefons dels plantejaments, però no la manera amb què Esquerra s'està rebaixant davant les exigències del PSC-PSOE. Si us plau! De què servirà esgarrapar uns quants vots si es nega la naturalesa política del conflicte lingüístic en què vivim immersos? La llengua catalana no és patrimoni exclusiu de cap partit o ideologia (cert!), però en cap cas podem desemparar les persones catalanoparlants davant de l'espanyol i de la ideologia espanyolista.
El punt irrenunciable que cal reclamar és el respecte a la unitat del nostre idioma i la seva oficialitat única en el conjunt de territoris dels Països Catalans. Evidentment, quan parlem de la nostra llengua, parlem de política i és improcedent que algú, apel•lant a la construcció nacional, ens demani que ens desnacionalitzem. No té ni cap, ni peus! Que ho diguin els empresaris i tot el botifleram que es nega a etiquetar en català era una cosa previsible, però que això ens ho digui l'Esquerra, és una clara mostra que aquest partit persegueix unes fites poc clares i que té una política d'aliances abocada al manteniment de les quotes de poder (mamelles) assolides.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, desembre 18, 2006 0 comments
Labels: Països Catalans
12.15.2006
Vilassar de Mar, endavant amb la CUP!
Fa uns quants dies, junt amb en Marc Sallas (CUP de Badalona), vaig tenir el privilegi de presentar el projecte municipalista de la CUP (vegeu vídeo) al Museu Monjo de Vilassar de Mar. Doncs bé, tot indica que la gent interessada a impulsar aquest projecte s'ho ha pres seriosament i és molt probable que després de Nadal anunciïn la decisió de concórrer a les municipals de 2007. Són gent jove, però us puc assegurar que no es mamen el dit, perquè darrere seu hi tenen una trajectòria de 2 anys d'activitats culturals i reivindicatives envejable. Fa poc han tancat la persiana del Casal Bullangues i ara es plantegen incidir en la política de Vilassar de Mar com a allò que són: indepedentistes i d'esquerres. En seguirem parlant, segur!
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, desembre 15, 2006 0 comments
Labels: CUP, Municipals
12.14.2006
Els nostres Pinochets
La mort del genocida Augusto Pinochet no és cap bona notícia, perquè ha mort amb centenars de causes judicials pendents per violació dels drets humans. Tot plegat indica que el Dret Penal Internacional encara té un llarg camí per recórrer alhora de depurar les responsabilitats dels autors de crims de lesa humanitat. En aquest sentit, la detenció de Pinochet el 1998 a Londres es va quedar en un exercici de mala consciència, insuficient i gens creïble. De fet, què podíem esperar de Baltasar Garzón, jutge de l'Audiència Nacional espanyola (hereva del Tribunal de Orden Público franquista), sobre el qual pesa la responsabilitat última de les de tortures infringides als independentistes catalans que va fer detenir a l'estiu de 1992? Amb quina moralitat pot alliçonar l'Estat espanyol al poble xilè en matèria de democràcia, si a casa nostra els criminals i torturadors del franquisme mai han estat jutjats i encara són objecte de reconeixement públic?
És ben simptomàtic que molts opinadors i tertulians es desfacin en explicacions parlant de la democràcia i dels drets humans a Xile, però, en canvi, quan es tracta de personatges propers com Fraga, Samaranch, Martín Villa, Matutes...callen o, pitjor encara, els riuen les gràcies. És lamentable l'amnèsia, l'oblit i l'escassa atenció que s'ha prestat als testimonis, les víctimes i familiars de l'holocaust i la repressió franquista. Això explica per si sol les mancances democràtiques i els episodis foscos de la nostra història més recent: anticatalanisme, terrorisme d'estat, fons reservats, tortures o criminalització dels moviments socials.
Pinochet, igual que va passar amb Franco, ha mort al llit. Precisament, per no repetir els errors de la nefasta transició postfranquista, que ni fou exemplar ni pacífica, és indispensable activar la memòria democràtica i antifeixista, una tasca que correspon a la societat i que completa la feina dels historiadors. El cas de Xile és important, perquè el cop d'estat de l'11 de setembre de 1973, va anar destinat a enterrar l'experiència de transició democràtica al socialisme que impulsà el president Salvador Allende i el seu govern de la Unitat Popular. Per això, la memòria d'Allende i les cançons de Víctor Jara han de ser un testimoni d'esperança per a tots els homes i les dones, de tots els pobles del món, que lluitem per construir una societat millor.
[article d'opinió de Juli Cuéllar, historiador i membre de la CUP de Mataró, publicat a "Més Maresme" 14/12/06]
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, desembre 14, 2006 0 comments
Labels: Història, Internacional
12.13.2006
A Mataró es censura la llibertat d'expressió
Reiteradament, en els darrers tres anys, els col•lectius socials de Mataró hem denunciat l'actitud arrogant, censuradora i punitiva del govern municipal (PSC-ICV-ERC). Darrere les bones paraules (participació, civisme, solidaritat) hi ha una realitat de censura, multes i repressió.
La situació que vivim a Mataró és força trista i podríem considerar-la com a règim de llibertats limitades... Perquè no hi ha mitjans d’informació independents i oberts de veritat, perquè manca informació -sobretot en el que fa referència als plans de creixement urbanístic- i perquè l’Ajuntament només contempla la participació ciutadana si combregues amb la seva política.
Aquesta realitat ha generat molt de malestar, tal i com es va evidenciar a l’audiència pública del PAM. Aleshores, la CUP va interpel•lar a la regidora de Participació, Sra. Cuscó. Més tard vam reunir-nos-hi; tot indicava que hi havia la voluntat de resoldre alguns dels conflictes plantejats i que s’acceptarien algunes de les nostres propostes per millorar la relació entre l'Ajuntament i les entitats.
Però, no ha estat així! Vet aquí que després de la costosa Mostra d'Entitats de Mataró, el primer que ha fet el govern de municipal ha estat prohibir la distribució d’un díptic elaborat per l'Associació de Veïns de Cirera titulat “Mataró millora, millora Cirera?” en què es critica la campanya de propaganda institucional "Mataró millora, millora Mataró” i es mostren les mancances existents al barri de Cirera. La consigna del tripartit ha estat clara: no deixar que aquesta informació crítica es pugui repartir lliurement als centres cívics de la nostra ciutat.
Lògicament, l’associació de veïns afectada i la FAVM han reaccionat titllant de censura l’actitud del govern municipal de Mataró. Però, com que no es tracta d’un fet puntual, em pregunto si moltes de les persones, que ara blasmen l’actitud censuradora de l’Ajuntament, continuaran sent igual de crítiques a les pròximes municipals o bé tornaran a creure's les promeses clarament incomplertes pels partits que ara ens governen. Santa Llúcia!
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, desembre 13, 2006 0 comments
Labels: CUP, Mataró, Municipals
12.12.2006
Un independentista honest i conseqüent
Fa pocs dies, l'amic Josep Manel Ximenes va comunicar públicament la seva renúncia com a regidor de l'ERC a l'Ajuntament d'Arenys de Munt. Segons va explicar "No entenc que un partit polític, la finalitat del qual és aconseguir la independència, pugui fer President del Principat una persona que públicament ha dit que els drets històrics de Catalunya no existeixen; o que ha votat en contra de la unitat de la llengua catalana; o que va presentar esmenes a l'Estatut del 30 de setembre de 2006 a l'endemà mateix de la seva aprovació pel Parlament català. Tampoc entenc que es pugui fer un pacte estable amb aquells que, respecte a l'Estatut, estiguin a les antípodes del posicionament que vàrem defensar nosaltres; o amb aquells que, justament per aquest motiu, ens van fer fora del Govern". Ara bé, no ens confonguem, en Ximenes no és un criptoconvergent com en Genís Bargalló (exregidor de l'Ajuntament de Mataró amb el qual se l'ha volgut comparar), i de fet va puntualitzar que "si el pacte s'hagués fet amb CiU hauria actuat de la mateixa manera".
Els mitjans han fet un titular d'urgència: "Un regidor d'ERC d'Arenys de Munt plega pel suport del partit a Montilla". Sí, és cert. Però, també cal aclarir que en aquest joc d'ous que és la política, la deriva conservadora de moltes seccions locals de l'ERC hi té molt a veure. Precisament, Arenys de Munt està en l'ull de l'huracà dels especuladors, amb un creixement residencial fora de mida i amb la destrucció de paisatges irrepetibles com la riera de sorra en el tram urbà. I aquí és on cal situar l'honestedat d'en Ximenes, perquè -peti qui peti- ha estat conseqüent defensant un model de país, de comarca i de poble diametralment oposat a la marea espanyolitzadora i especulativa que tant de mal ens està fent.
Des d'ací, Ximenes, et dono ànims i aprofito l'avinentesa per convidar-vos, a totes les persones independentistes que us estimeu la terra, a crear nuclis locals de la CUP a la comarca del Maresme.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, desembre 12, 2006 0 comments
Labels: CUP, Països Catalans
12.10.2006
"Se abrirán grandes alamedas"
"Nuestro pueblo aspira legítimamente a recorrer la etapa de transición al socialismo sin tener que recurrir a formas autoritarias de gobierno"
Salvador Allende, missatge al Congrés de Xile, 21 de maig de 1971
La mort del l'exdictador xilè Augusto Pinochet ens situa en el repte de recuperar el testimoni de lluita i de govern de la Unitat Popular, que va ser la raó per la qual el feixisme local, amb l'ajut de l'imperialisme nord-americà, va perpetrar un cop d'estat sagnant i va implantar una dictadura militar criminal. Les conseqüències de l'experiència xilena van aparcar durant molts anys la via democràtica al socialisme, però avui -sortosament- a molts països sud-americans, com ara Veneçola, s'albira una esperança renovada en el camí que les botes dels militars, mercenaris del Capital, van esclafar un 11 de setembre de 1973.
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, desembre 10, 2006 0 comments
Labels: Internacional
12.09.2006
Postal de la Catalunya de Montilla & Co.
Aquest paisatge pintoresc correspon a un prat de Castellar de N'Hug. La foto amaga la crua realitat d'especulació a la qual està sotmesa aquesta població, convertida en un resort dels ciutadans adinerats de la Gran Barcelona. Els xais (pobrets!) són la viva imatge de la Catalunya autonòmica i mesella en la qual ens volen engabiar. Ja ho deia la cançoneta: "no es queixen, no es mullen, no els molestis no diguis res..." i així ens va!.
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, desembre 09, 2006 0 comments
Labels: Països Catalans
12.05.2006
Els skaters, víctimes de què?
D’ençà que l’Ajuntament de Barcelona va aprovar l’Ordenança de Civisme he estat testimoni de diverses batudes contra les prostitutes del carrer Sant Ramon i la plaça de Mandiargues. No han servit per eradicar el problema, sinó –en el millor dels casos- per jugar a fet i amagar i, massa sovint, per castigar les prostitutes i vulnerar els seus drets amb extradicions forçades, ja que el 90% són dones estrangeres. Naturalment, el negoci de misèria i explotació s’està traslladant als clubs, que no representen cap millora significativa i que únicament serveixen per apartar la prostitució de la vista del turisme.
D’altra banda, la situació dels indigents no deixa de ser menys patètica. Veure la Guàrdia Urbana i un batalló d’escombriaires de BCN Neta, despertant-los a patacades i requisant-los les seves pertinences no és cap mèrit al civisme, sinó una nova forma de feixisme, o no?
El Raval està vivint un procés accelerat de gentrificació i l’ordenança del civisme no fa altra cosa que reforçar espais d’ordre i pulcritud per a les noves classes que l’han de poblar. De fet, en els pocs mesos que funciona la nova facultat de Geografia i Història, la zona alta del barri comença a ser irreconeixible i pija a matar. Un amic d’Argentona que estudia antropologia em va dir que els estudiants s’han convertit en els tontos útils del sistema. Té raó.
Avui, esmorzant a corre-cuita, he llegit el titulars del setmanari "Directa" i ha tornat a aparèixer el conflicte del civisme amb la polèmica dels aparcaments de bicicletes (totalment d’acord) i amb els skaters, com a suposades víctimes del civisme.
Em sap greu, però no! La meva experiència amb aquests nois, majoritàriament estrangers que fan turisme amb l’skate, és molt negativa. Al Raval hi ha pocs espais oberts on poder seure, parlar, prendre el sol o llegir...però, aquests xicots egocèntrics, consumistes i sorollosos fan la vida impossible als transeünts i a tothom que vulgui reposar a la plaça dels Àngels o la plaça Universitat. Cal reconèixer que aquí l’Ajuntament no aclareix a què juga, perquè si bé contempla sancions, en la darrera dècada s’ha dedicat a construir noves places de disseny, que són dures, deshumanitzades, sense espais verds i sense arbres..., perquè ha promocionat un turisme de masses i, específicament dirigit a joves skaters. Moltes guies i promocions turístiques presenten Barcelona com a una ciutat espanyola de “sun, girls, fiesta, beach" i amb uns carrers convertits en un enorme skatepark.
Em sap greu però no puc considerar els skaters com a víctimes de res, sinó com a un subproducte de l’aberració urbanística del capitalisme local-global que produeix monstres inesperats, que no respecten res ni a ningú.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, desembre 05, 2006 0 comments
Labels: Barcelona
12.04.2006
Nosaltres i el comunisme italià
He escrit un comentari al blog de l’amic Aleix Cardona, qüestionant la figura de Toni Negri. Anys enrere no ho hagués fet. Però, ja m’explicareu com hem de d’entomar les propostes del Sr. Negri, quan no fa ni dos anys ens venia la moto de la Constitució Europea com si fos la pancea? Des d'una perspectiva revolucionària i d'alliberament nacional –li deia a l’Aleix- en Toni Negri és un mal referent. I més tenint en compte que sota el pretext ideològic de la "perspectiva de classe" va defensar obertament el SÍ a la Constitució Europea... la Constitució de l'Europa dels Estats i del Capital:
"La Constitució Europea permet plantejar els problemes socials i polítics a escala europea, que és, avui per avui, l'única dimensió possible a partir de la qual es pot pensar, en realitat, els problemes importants, els quals afecten la col•lectivitat. Aquest projecte permetrà, com a mínim formalment, l'existència d'un marco general per a plantejar aquestes qüestions l'escal de les quals, des del punt de vista de classe, és l'escala europea" (Toni Negri, dixit!)
Aquest és el remei per combatre l’Imperi? Em temo que, com passa molt sovint, els ideòlegs d’Estats-nació consolidats (italians, francesos, alemanys...) parlen de naps mentre nosaltres –els catalans- parlem de cols.
M’he precipitat. Ho reconec. Admeto que el comunisme italià i les seves múltiples “escoles” (desviacions esquerranistes incloses) sí que han deixat empremta als Països Catalans i, en bona part els revolucionaris indepedentistes també en som deutors. Ara bé, jo em quedo amb l’aportació dels “Quaderns de presó” de Gramsci, amb la lluita partisana contra el feixisme, amb les experiències universitàries alternatives, el cooperativisme i el municipalisme de la Reggio-Emilia, amb la Rifundazione, amb el teatre de Dario Fo, amb la música de la Banda Bassotti, amb les pel•lícules d’Ettore Scola o amb la lluita antiglobalització de masses (Carlo Giuliani, in memoriam).
En canvi, em desagrada –i molt- el centralisme unitarista dels comunistes italians, començant per l’històric Togliatti, que durant decennis han menyspreat els albanesos, els catalans, els friülesos, els sards i un llarg etcètera de pobles i llengües de la península itàlica i les illes adjacents. I, finalment, em fastigueja profundament la dilapidació dels ideals revolucionaris a mans d’Enrico Berlinguer, amb el funest “pacte històric” amb els partits de la burgesia que feien la pinça als comunistes i que ha derivat en "L'Olivo". Precisament (quins records!), la fórmula de l'olivera italiana fou el paradigma ideològic dels mentors del tripartit (primer als ajuntaments i després a la Generalitat)... és a dir, jo que no tinc cap apreci cap a Berclusconi o Aznar, me'n faig creus dels militants d'ICV o d'ERC (Esquerra) que s'estiren dels cabells dient que "no era això"... què us esperàveu doncs? perquè seguint l'exemple italià el mal ja estava anunciat de bell antuvi.
Finalment, les aportacions d’autonomia obrera i de les Brigades Roges, són essencials en la nostra formació militant. Encara tinc ben presents les lectures apassionants de “Els invisibles” de Nanni Balestrini, del testimoni de Renato Crucio (via Txalaparta) o “Las verdades nómadas” de Negri i Guattari. Malgrat tot, cap d’aquestes aportacions pot superar la nostra experiència històrica de revolució i autogestió. No en va, l’esquerra italiana més radical sempre ha tingut en una palestra la nostra revolució, i no és una moda d’ara, només cal rellegir Camillo Berneri per adonar-se de la magnitud del que succeí a casa nostra entre juliol de 1936 i maig de 1937.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, desembre 04, 2006 0 comments
Labels: Història
12.01.2006
CUPtv: compromís a la xarxa
Des de fa uns dies els ciberactivistes de la CUP de Mataró hem activat un enllaç amb el servidor Youtube de vídeos: CUPtv. Amb aquesta iniciativa pretenem donar a conèixer la lluita contra l'especulació de Mataró i contextualitzar-la amb altres lluites d'arreu dels Països Catalans en defensa del territori.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, desembre 01, 2006 0 comments
Labels: CUP
Qui s'estima la terra, no la destrueix!
Els no-llocs configuren el nostre paisatge quotidià. La realitat dels Països Catalans és cada cop més una realitat urbana, en la qual costa trobar-hi espais verges o agrícoles. En aquesta realitat urbana hi predominen els llocs anònims, despersonalitzats, privatitzats i destinats al consum: autopistes i vies ràpides, aparcaments i subterranis de metro, centres comercials, parcs temàtics, urbanitzacions, etc.
La destrucció del paisatge tradicional i del propi territori fa que l’imaginari col•lectiu vigent, construït pel catalanisme de finals del segle XIX i les tres primeres dècades del XX, ja no es correspongui amb la realitat desbordant de l’urbanisme dels últims decennis.
Un exemple dramàtic l’estem vivint a Mataró, on la desaparició de la pagesia està modelant, amb la hipòcrita intervenció del govern municipal, noves zones de creixement residencial que amenacen amb arraconar els pocs pagesos que queden a les Cinc Sènies en un reducte anecdòtic. És evident que amb l’actual model de creixement especulatiu aviat no hi haurà pagesia i, quan ja no hi hagi pagesos, a Mataró haurem perdut un element referencial del nostre imaginari que no tindrà res a veure amb el paisatge insostenible dels blocs de pisos del Rengle o les cases unifamiliars de Can Quirze o Vallveric.
Joan Nogué, al monogràfic "La Catalunya paisatge" (Nexus, 36) ho exposa de forma diàfana: "Mai no havíem estat capaços de consumir en trenta anys tant de territori com en dos mil anys (com ha estat el cas), ni havíem transformat el territori a la velocitat en què ho fem. La dispersió de l’espai construït, la urbanització difusa, el creixement urbanístic deslligat dels assentaments urbans tradicionals, juntament amb la implantació d’infraestructures de tota mena (algunes d’elles molt pesants, molt dures), han provocat en molt poc temps una intensa fragmentació territorial i una radical transformació paisatgística que ha qüestionat en profunditat la identitat de molts indrets; procés agreujat, tot sigui dit de passada, per una certa homogeneïtzació i banalització urbanística i arquitectònica sobretot en els espais suburbans, perifèrics, de transició, en els quals, efectivament, és inevitable detectar-hi un punt de sordidesa, de desori i de desconcert".
En aquest desconcert cal sumar-hi l’impacte de les noves tecnologies (ciberespai), de la globalització del transport (turisme internacional) i de la nova immigració. Quin serà el paisatge tradicional de la identitat catalana d’aquí un temps?
L’èxit dels programes televisius "El Temps", "Caçadors de bolets", "Catalunya des de l’aire" o de revistes com "Descobrir Catalunya" indica, amb claredat, la inquietud existent en la societat catalana per retrobar paisatges verges i pintorescs amb els quals poder-se identificar. Però, la gran contradicció, és que fem servir aquestes postals estàtiques per tapar-nos els ulls davant de l’especulació i la destrucció que ens envolta. En paraules de Bernat Puigtobella (Nexus,36): "Tenim un país trucat amb Photoshop, però no ens l’acabem de creure".
En una entrevista al setmanari Directa (núm. 27, 22/11/06), el cantautor Feliu Ventura expressa a la perfecció el principal repte de nostre futur col•lectiu: "abans que la llengua o la cultura està el territori, perquè sinó no hi ha lloc on la llengua i la cultura puguin desenvolupar-se". És a dir, qualsevol projecte de transformació social i alliberament dels Països Catalans ha de partir –estratègicament- de la defensa del territori, però no pas per nostàlgia, sinó per atendre a les necessitats socials de reequilibri i racionalització del desori imposat per l'actual model de creixement capitalista.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, desembre 01, 2006 0 comments
Labels: Mataró, Països Catalans
11.29.2006
CUP TV
Vídeo de la presentació dels caps de llista la CUP de Mataró
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, novembre 29, 2006 0 comments
Labels: CUP
11.28.2006
CUP de Mataró: ja tenim caps de llista!
Ahir, en una roda de premsa, vam fer públic que Xavier Safont-Tria i Carme Polvillo formaran un tàndem al capdavant de la llista de la CUP de Mataró a les municpials de 2007.
Ambdues persones responen a un perfil de lluita i compromís. Comptat i debatut, tenim un pagès i una mestra que seran les cares més visibles de la CUP, però que tindran el suport d'un equip de persones bregades que farem pinya per aconseguir entrar a l'Ajuntament, fer sentir una veu crítica, posar fre al creixement especulatiu i a l 'espanyolització. Aspirem a tenir 1 o 2 regidors, per fer oposició i trencar l'actual inèrcia de capelletes amb què treballa el govern tripartit de Mataró. N'estic convençut que, més enllà dels resultats, marcarem el ritme del debat polític a la ciutat.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, novembre 28, 2006 0 comments
Labels: CUP
11.26.2006
La CUP: l'alternativa a les municipals
Ahir vaig tornar a parlar al Museu Monjo de Vilassar de Mar. L’acte estava ben anunciat, amb uns cartells que feien patxoca: “La CUP l’alternativa rupturista a les municipals”. En Navarro va ser substituït per en Marc Sallas, proper cap de llista de la CUP de Badalona. M’hi van acompanyar la Lourdes, l’Otger i en Xevi i la Gemma, que van aprofitar l’avinentesa per practicar com a pares –que ja els queda ben poc!
Vaig fer una repassada a la situació de la CUP a la comarca. Vaig destacar que el nostre propòsit és construir la nació (els Països Catalans) i defensar la terra des de la base, des del municipi a la comarca i de la comarca a la nació.
El pujolisme va fer bandera de la llengua i el tripartit de la memòria històrica, temes que mai han estat resolts a fons, però que han servit per amagar el principal problema de la comarca i de la nació: la destrucció del territori, fruit d’un model econòmic dependent, que liquida els sectors productius autòctons (indústria i agricultura) en favor del turisme i del sector serveis. La qual cosa té unes greus conseqüències en l’accés a l’habitatge, que s’ha convertit en una mera mercaderia (50% dels nous habitatges estan destinats a la “inversió”), en l’oferta de treball cada cop més precària.
El Maresme s’està configurant en un suburbi benestant de l’àrea metropolitana de Barcelona i això té implicacions que afecten a la mobilitat, al lleure, la cultura i als serveis (educatius, sanitaris). Tot plegat evidencia que no han existit criteris de racionalització i que s’està creixent molt per sobre dels límits i les possibilitats.
Vaig esmentar el Pla Estratègic Maresme 2015, impulsat pel Consell Comarcal, amb la pretensió d’elaborar línies d’actuació, però que es fa sense participació ciutadana i mantenint l’actual lògica de fragmentació municipal (origen i causa de molts dels desgavells de la comarca, independentment del color polític dels Ajuntaments).
L’alternativa de la CUP passa per reclamar una planificació global del territori, seguint l’exemple del debat de la Vegueria del Penedès – Pla Director Territorial de l’Alt Penedès (en el qual la CUP de Vilafranca ha estat un motor). L’objectiu ha d’ésser ordenar i preveure els usos del territori, mancomunant serveis i fent intervenir les administracions locals per posar fre l’especulació i la fragmentació social.
Vaig esperonar la gent de Vilassar de Mar a crear, a través de la CUP, un espai crític amb l’actual sistema polític i econòmic, que proposi alternatives concretes –tal i com fem a Mataró- en habitatge, mobilitat, gestió d’equipaments, tractament de residus, etc.
No ho vaig deixar prou clar, però aprofito per dir-ho ara: l’alliberament nacional (la independència) no serà possible si no hi ha una base, si perdem el control del nostre territori, si deleguem la transformació social i l’alliberament als buròcrates del Parlament de Catalunya, esdevindrem subjectes passius (espectadors) i, per tant, continuarem submergits en la dependència política, econòmica i cultural.
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, novembre 26, 2006 0 comments
Labels: CUP
11.24.2006
Titani: una proposta musical indígena
Ahir a la tarda, després de recollir el nano a l’escola bressol, vaig fer una visita llampec a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. L’Otger no em va deixar triar i remenar com a mi m’agrada, però vaig endur-me prestat un cd de nom ben curiós: "Titani". Avui he descobert sons i cares conegudes, perquè darrere d’aquest projecte musical hi ha la gent del grup mataroní la Coixinera, que s’han ajuntat amb els valencians Escandall, del Puçol. Podeu escoltar algunes cançons de Titani navegant a la pàgina de la Coixinera o bé a ritmes.net
Finalment, us enllaço dos vídeos (1) i (2), prou divertits, de l’enregistrament de "Titani" i incorporo "La caseta del plater. Cròniques musicals del país invisible" al llistat de la meva blogsfera catalana.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, novembre 24, 2006 0 comments
Labels: Música
11.23.2006
El que s’ha esdevingut s’ha esdevingut i el que ha estat ha estat
“Una missa per la ciutat d’Arràs”, d’Andrej Szczypiorski, m’ha impactat. Hi ha un fragment que és impagable i que m’ha fet pensar en la dictadura franquista –que tants suports va tenir a casa nostra durant quatre dècades-. Igual que amb la mort de Franco, quan el dèspota de la novel•la mor, tot sembla retornar a “la normalitat” (llegiu transició democràtica) i les autoritats imposen una actitud benèvola amb els botxins del poble.
A la novel•la d’Szczypiorski, en Jan, el protagonista, gosa retreure al seu superior, el Duc, la frivolitat amb què jutja i banalitza les adversitats i l’horror comès pel fanatisme del reverend pare Albert i els seus acòlits del Consell del Comú. Davant la persecució de jueus, les tortures i les execucions d’innocents i les imputacions de bruixeria, el Duc prefereix l’oblit a la veritat. Finalment, l'única opció digna que li resta a en Jan és l'exili.
I, vet aquí, les paraules acusadores d’en Jan: “No escau dir el que vós heu dit, és a dir, que el que s’ha esdevingut no s’ha esdevingut i el que ha estat no ha estat! Perquè la veritat és que el que s’ha esdevingut s’ha esdevingut i el que ha estat ha estat. Vós, Altesa, penseu que n’hi ha prou de fer un gest amb la mà perquè s’eixuguin les llàgrimes, desapareguin les taques de sang i les consciències tornin a ser blanques com la neu. Però això no és veritat! Tots els habitants d’Arràs estem coberts d’una capa grisa de pecat i ens assemblem més al lli i a la terra negra que no pas a la neu i al glaç. Però és millor que això sigui així, perquè de la terra en pot germinar el blat, mentre que el glaç només exhala fredor.”
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, novembre 23, 2006 0 comments
Labels: Literatura
11.21.2006
Geografia pràctica: Mallorca a la vista!
En el fòrum del Racó Català hi he trobat un missatge que m'ha donat una resposta a una pregunta que sempre m'havia fet: és possible veure Mallorca des de Barcelona? Doncs sí! Només cal que faci un temps esplèndid i que seguiu les indicacions dels experts per poder veure, des del Tibidabo o el Montseny, el perfil de la Serra de Tramuntana. Per tant, tinc pendent enfilar-me a Sant Mateu, en un dia clar i provar d'escrutar l'horitzó amb la certesa -sempre pressentida- que l'illa catalana de Mallorca és davant la nostra costa.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, novembre 21, 2006 2 comments
Labels: Països Catalans
Mercat editorial: domini de les grans superfícies, dels best-sellers i del llibre en castellà
Coincidint amb la Fira del Llibre l'AVUI ha fet una diagnosi del mercat editorial dels Països Catalans que cal prendre en consideració.
Primer.- Es consoliden les grans superfícies comercials en detriment de les petites llibreries.
Segon.- Creix el volum de vendes, gràcies als best-sellers. Literalment: "Obres com El Codi Da Vinci i Harry Potter han creat nous lectors i han portat modes lectores com les dels gèneres fantàstic i d'enigmes de pseudohistòria i religió, amb vendes best seller"
Tercer.- La quota de mercat del llibre en català és d'un 15%
Quart.- El llibre en català manté un bon nivell de vendes en l'àmbit infantil, si bé aquesta tendència es capgira a partir de l'adolescència on el gènere 'fantàstic' i el còmic 'manga' acaparen l'atenció dels joves lectors. El fet que aquests gèneres tinguin poca oferta en català contribueix a establir unes pautes de lectura que abonen l'abandó del català: "a l'adolescència es produeix el trencament idiomàtic, amb un canvi de tots els hàbits lectors. Mentre que alguns llibreters, com Miquel Colomer, de la Catalònia, afirmen que 'pocs adolescents vénen a comprar llibres per plaer', hi ha consens a assenyalar que el fenomen Harry Potter -amb la literatura fantàstica que genera- i el còmic han estat bàsics per mantenir el lector jove. (...) Són gèneres on el català es residual i, per tant, influents a l'hora de generar un canvi d'hàbit cap al castellà quan els joves es fan adults, segons alguns llibreters."
Per tot plegat, és important que les associacions d'escriptors, els universitaris i els responsables polítics amb sensibilitat per la llengua catalana, potenciïn la creació literària adreçada a la franja d'edat jove en què es consoliden els hàbits lectors i la fidelitat envers la llengua.
Necessitem més còmic en català, més traduccions al català i més promoció de la literatura fantàstica i de ciència-ficció escrita en català.
En aquest sentit, l'organització de les trobades de ciència-ficció ,que cada any es fan a Mataró, crec que tenen un valor inqüestionable que el Patronat Municipal de Cultura faria bé de potenciar molt més.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, novembre 21, 2006 0 comments
Labels: Cultura
11.17.2006
RENFE: insumbissió!
RENFE és una companyia espanyola, casposa i ineficient. Les delcaracions d'un portaveu de la companyia, teòricament per disculpar els darrers incidents, a RAC1 van ser esperpèntiques però molt clarificadores: cliqueu ací
Els polítics ens diuen que està "tot resolt". Jo no me'ls crec i sóc del parer que cal intensificar les queixes i aconseguir que tinguem un ferrocarril català, públic i de qualitat. Els espanyols ho tenen molt clar: això és un tema de diners i als catalans no ens regalaran res.
Us adjunto un missatge que roda pels correus electrònics en forma de cadena:
RENFE, INSUBMISSIÓ!
No pagar el seu bitllet la segona setmana de desembre, del dilluns 12 al divendres 15 de desembre.
La meva paciència ha arribat al límit. No puc més. Em sento impotent davant uns fets que diàriament afecten a milers i milers de ciutadans que, com jo, fan dels trens de Rodalies de Renfe la seva opció de transport habitual. Em sento menystingut, menyspreat, trepitjat, humiliat, maltractat, indefens, dat pel sac, castigat, i com ja he dit, sobretot impotent. Què podem fer davant d'aquest menyspreu? Pràcticament no ens queda ni el dret a la rabieta, ja que per desgràcia aquestes notícies de retards i línies sense servei s'estan convertint en tan habituals que qualsevol dia deixaran de ser notícia i llavors, deixarem d'existir com a "problema".
En aquesta campanya electoral els nostres polítics han passat de puntetes sobre els trens de Rodalies de Renfe. Perquè no han parlat en veu alta sobre aquest tema?
El transport públic és un dret del ciutadà i ha de ser el reflexe d'un model de país i societat: els nostres governants han de donar un suport ple al transport públic, eix vertebrador del dinamisme econòmic, social i cultural del país. No s'hi val tirar pilotes fora: és cert que la responsabilitat primera és de Renfe, Adif i el Govern espanyol, però des d'aquí tampoc s'ha plantat cara.
Renfe s'amaga les vergonyes i les responsabilitats adduïnt que les causes del desgavell són les obres d'un tren amb massa anys de retard, les obres del TGV, o bé les pluges del mil•leni... Tan se val, sempre té a punt una excusa... Ahir al matí una catenària es trencava, així, plaf!, i a la
tarda un tren descarrilava a Sant Andreu... El departament d'Excuses de Renfe encara no ha donat explicacions.
Com a usuari dels trens de rodalies de Renfe, tip de tant de menyspreu per part de totes aquestes empreses, només em queda reclamar la dimissió dels responsables d'aquest desgavell. Els caps de Renfe i d'Adif els primers.
Cada vegada que agafo el tren pago civilitzadament el meu bitllet, amb l'import corresponent de l'abonament, i mentre jo compleixo Renfe se'm pixa a la cara i a més engegant ventiladors per tenir el vent a favor.
Som molts els que no tenim més remei que agafar la Renfe, per tant demanar el boicot uns dies determinats a Renfe ens perjudicaria només a nosaltres.
Només em queda l'esperança de convocar a tots aquells que se sentin com jo, a declarar-nos insubmissos i convidar a tots els usuaris a no pagar el seu bitllet la segona setmana de desembre, del dilluns 12 al divendres 15 de desembre, i si ho voleu a més ens podem posar un cartellet que digui "jo sóc insubmís", plantem-los cara, fem-nos visibles!!
Tenim un mes per organitzar-nos!
Feu córrer aquest correu, envieu sms, tot el que estigui al vostre abast!!
Demostrem la nostra força, diguem PROU a l'abús, al menyspreu i fem sentir la nostra veu!
RENFE, INSUBMISSIÓ!
Un usuari emprenyat.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, novembre 17, 2006 3 comments
Labels: Transport
11.15.2006
La violència i l'exclusió social quotidanes
"En aquell moment vaig pensar -si bé em vaig guardar prou de dir-ho- que potser l'infern era dins nostre, però que, a l'exterior, n'havíem creat un de mil vegades pitjor"
(Andrzej Szczypiorski, "Una missa per la ciutat d'Arràs")
La mort d'una persona sense sostre a la plaça de les Tereses de Mataró no ens pot deixar indiferents. Aquesta mort posa en evidència allò que els nostres ulls veuen cada dia. Ens neguem a reconèixer la realitat: aquest sistema econòmic aboca cada cop més gent cap a la indigència. L'Ajuntament en un intent de fugir d'estudi minimitza la situació i ens diu que només hi ha una trentena de "marginals". Certament, al Centre sempre hi ha una colla d'indigents que es fan notar, però la pobresa i l'extrema pobresa van més enllà (només cal consultar els informes de Càritas) i generalment no és visible, afecta a dones grans i a població nouvinguda. Les situacions d'exclusió social són producte de la violència estructural en la qual estem immersos i, conseqüentment, generen violència en els individus i els col•lectius que la pateixen.
L'Ajuntament parla de plans de xoc i específics. És un primer pas. Ara bé, que el màxim exponent de la repressió dictada per l'ordenança mataronina de civisme, el Sr. Bassas, pontifiqui les bondats de la política del govern municipal, és si més no una paradoxa...
Reconec que no puc donar solucions a curt termini, però penso que caldria comprometre els col•lectius transformadors en un aprofundiment de l'estudi de propostes alternatives com la renda bàsica. Precisament, la Xarxa per la Renda Bàsica ha organitzat, del 20 al 24 de novembre el seminari de la "Carta de Drets Humans Emergents: Cap a una Renda Bàsica ciutadana".
Si totes les persones gaudíssim d'un subsidi universal garantit, segurament, moltes de les situacions de marginalitat i de violència anirien desapareixent i les persones ens podríem dedicar a allò que més ens omple, que habitualment no és el nostre treball assalariat.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, novembre 15, 2006 0 comments
Labels: Mataró
Des d'ara ja podem escoltar Mataró Ràdio per internet
Finalment, Mataró Ràdio ja es pot escoltar per internet.
Cliqueu aquí
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, novembre 15, 2006 0 comments
Labels: Mataró
11.14.2006
Per un ferrocarril públic, català i de qualitat
Fa dies i dies que se’n parla del mal servei de la xarxa de trens de rodalies de RENFE. I ja hi tornem a ser, la RENFE ha tornat a deixar-nos a l'estacada. Jo he arribat pels pèls a la feina, perquè el tren de les 7:05 ha arribat amb un retard de 5 minuts (vitals!) a Mataró; i com ja és habitual, no he pogut trobar cap seient i a Premià de Mar l’ambient ja era irrespirable a dins del vagó.
Finalment, sembla que la Generalitat de Catalunya ha decidit bellugar-se i obrir un expedient informatiu a RENFE “per les constants avaries i retards en els trens de rodalia de Barcelona”.
Jo no confio gens ni mica en els polítics autonòmics (buròcrates al servei d’Espanya i del capital, més preocupats pel TGV i l’Aeroport que pels trens de rodalia). Crec que cal intensificar les protestes i les queixes en la línia del que s’ha proposat en la darrera setmana. Només així, aconseguirem que parin atenció al transport públic de proximitat i millorin el servei de trens de rodalia.
D’altra banda, cal ser exigents i impedir que la reclamació del traspàs de la gestió (per què no es reclama també el traspàs de tota la infrastructura viària?) a la Generalitat sigui una estratagema per justificar-ne l’externalització, que com s’ha demostrat a països com Anglaterra ha estat una mala solució. Per tant, us convido a continuar adreçant queixes al formulari de l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) i als llibres, correus i telèfons de reclamacions de RENFE (clientebarcelona@renfe.es i tel.93 495 62 33 de dilluns a divendres de 9 a 14 h.).
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, novembre 14, 2006 1 comments
Labels: Transport
11.13.2006
Mentides per a un dilluns feiner
11.12.2006
Destrucció i especulació. L'arribada d'El Corte Inglés i el sevilisme de l'Ajuntament de Mataró
Després de confirmar-se que el tripartit de Mataró pretén aixecar una torre de 25 pisos a la Ronda Barceló, ara "El Punt" ha informat d'allò que ja se sabia de boca a orella: "El Corte Inglés" (una multinacional espanyola que no respecta la llibertat sindical dels seus treballadors) està preparant el seu aterratge al centre de Mataró.
Després de comprar les propietats properes i el silenci veïnal ara "El govern de Mataró vol descatalogar l'antiga fàbrica Fàbregas i de Caralt perquè els futurs grans magatzems que s'han de construir al centre de la ciutat es puguin encabir millor. La instal•lació, que data del 1920 aproximadament, té protegida la nau principal, els cossos de la porteria i els accessos al recinte, a més de la xemeneia, amb el màxim nivell. L'alcalde, Joan Antoni Baron (PSC), assegura per justificar-ho que els elements històrics del conjunt «no són d'una gran importància» per conservar-los. L'enderroc de les instal•lacions han de facilitar l'encaix del futur edifici d'un gran centre comercial com és El Corte Inglés."
Respecte a la implantació d'El Corte Inglés, hi ha una sèrie de qüestions que no puc obviar:
-S'ha avaluat l'impacte negatiu que tindrà per a la mobilitat?
-A qui serveix el consell de patrimoni arquitectònic de Mataró?
-Què pensa fer el petit comerç del Centre?
D'aquests dubtes i angoixes en parlarem a les Jornades "Per un Mataró habitable. Alternatives al creixement especulatiu", que hem organitzat pels dies 14, 15, 16 i 18 de novembre. Us hi espero!
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, novembre 12, 2006 0 comments
Labels: Mataró
11.09.2006
ERC de Mataró a la deriva
L’exregidor Genís Bargalló ha anunciat que deixa ERC perquè -segons diu- discrepa de la reedició del pacte tripartit. Ha confessat que se sentia arraconat i que no compartia el vot negatiu a l’Estatut. Tot i que ara els de CiU li donin molt de bombo, aquesta deserció, que ja estava cantada d’ençà que la CUP el va deixar en evidència en l’afer dels pisos del carrer Jaume Comas (encara no resolt).
A Mataró, malauradament, ERC ha estat una plataforma d’enlairament de personatges grisos, que igual que passa a d’altres localitats de la comarca (per ex.: Sant Pol de Mar o Arenys de Munt), encaixarien millor amb el perfil de CiU. Genís Bargalló i el grup municipal d’ERC de Mataró han deixat el llistó tan baix que fer-ho pitjor seria difícil.
Ara, a sis mesos de les municipals ERC ha fet un recanvi d’urgència situant com a alcaldable el regidor “accidental” Francesc Teixidó. Malgrat que la marca ERC pugui donar molts vots, la gent que vulgui votar “independentista” i “esquerres” té l’opció de la CUP, que fa quatre anys que canta la canya i que va néixer com a expressió nítida dels moviments socials de base i, precisament, també com a rebuig a l’apoltonament i el dirigisme d’ERC a Mataró.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, novembre 09, 2006 0 comments
Labels: Municipals
11.08.2006
Els racistes desmbarcaran a Mataró per les municipals de 2007
La criminalització i l’estigmatització de la població nouvinguda, els extracomunitaris residents a Mataró, serà l’objectiu de la candidatura “Plataforma per Catalunya”, que ja ha presentat el seu cap de llista a les municipals de 2007. El Sr. Josep M. Giménez ha anunciat una campanya dura, centrada en la “seguretat” i el “control de la immigració”. En la roda de premsa, el seu correligionari, el Sr. Josep Anglada –que és regidor a Vic- ha reblat el clau dient que “no tots els immigrants són delinqüents, però sí que la majoria de delinqüents són immigrants”.
Després de 4 anys amb la “sopa boba” del tripartit, els racistes ho tenen molt fàcil per implantar-se a Mataró. Per molt que ho vulguin arreglar amb paraules maques, els d’ICV també tenen una gran part de la culpa. La deixadesa del govern de Mataró ha creat les condicions objectives perquè el racisme arreli i actuï a cara descoberta. O bé és que ja els està bé que aquesta gent els faci la feina bruta i diguin el que els nostres regidors del PP, PSC i CiU no s'atraveixen a dir?
Ara ja és tard, però cal exigir responsabilitats davant l’abandó del consell de nova ciutadania, davant l’especulació immobiliària que tant ha castigat els barris de Rocafonda i Cerdanyola.
Veurem què passa. Per ara, només puc donar veu i suport fraternal a una generació de persones, que com diuen els Asian Dub Foundation, no té nació perquè el capitalisme o les guerres els han foragitat de la seva terra i els països rics els neguen qualsevol dret. A Mataró, l’esquerra independentista, amb la CUP al capdavant, plantarem cara als racistes i, alhora, proposarem actuacions que fomentin el diàleg i la cohesió social.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, novembre 08, 2006 0 comments
Labels: Municipals
11.07.2006
La incineradora i la salut de la ciutadania
Avui hem fet un acte de denúncia davant de l'Ajuntament de Mataró. Hem aprofitat que els polítics locals es reunien en sessió de ple ordinari per reclamar des del carrer un estudi independent que aclareixi quins són els nivells d'afectació de la incineradora sobre la salut de la ciutadania de Mataró i la comarca. L'aposta de la CUP és el tancament de la planta incineradora i la implantació del sistema de residu mínim. En seguirem parlant.
Ressò als mitjans:
"La CUP es manifesta contra la incineradora durant el Ple"
"La CUP vol que es tanqui la incineradora i s'implanti el residu mínim"
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, novembre 07, 2006 0 comments
Labels: CUP
Nicaragua Sandinista!
Nicaragua pot tornar a ser sandinista. El Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) va deixar el govern el 1990, després d’una incessant campanya contrarevolucionària instigada pels EUA.
L’experiència i la memòria de la Revolució Sandinista va transcendir l’escenari llatinoamericà i molts de nosaltres, aleshores infants, vam créixer amb l’esperança de la societat nova i justa que s’estava construint a Nicaragua. Recordo (tenia uns 10 o 12 anys) haver assistit a les jornades solidàries de la Casa Groga. També em vénen al cap les imatges dels murals pintants al carrer i les cançons revolucionàries i, òbviament, la mítica cançó dels Kortatu: “Nicaragua Sandinista”. I, finalment, no puc deixar d’esmentar l’impacte de les lectures de Gioconda Belli.
El sandinisme, influït per la teologia de l’alliberament, dugué a terme unes polítiques més aviat socialdemòcrates, però que varen topar amb la intransigència del món capitalista, hermèticament oposat al bloc soviètic, que volia impedir que rebrotés l’exemple cubà.
Les contradiccions de la revolució sandinista (el fet de no haver aprofundit en la socialització de l’economia) s’han de situar sempre en el context de guerra (imposada i importada). Sovint, s’ha dit que la Nicaragua dels anys 80 tenia un cert paral•lelisme amb l’agressió feixista a la Segona República espanyola, sigui com sigui, m’alegra pensar que l’FSLN pot tornar a recuperar el govern d’aquell país centreamericà i que pot comptar amb l’ajut de la Vençuela bolivariana, la qual cosa ja ha posat nerviós a Bush i al govern dels EUA.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, novembre 07, 2006 0 comments
11.06.2006
La reedició del tripartit i els reptes de l'independentisme
Tres partits tornaran a governar la Comunitat Autònoma de Catalunya. Tornarem a tenir un govern tripartit. Si CiU hagués recuperat el poder hagués estat una involució històrica difícil de remuntar. Ara bé, no podem badar, perquè ja sabem fins on arriba el catalanisme i les polítiques d’esquerres del tripartit; i no hi ha res que ens pugui fer pensar que canviaran substancialment. Per tant, no podem esperar res substancial del nou tripartit. Simplement, és un entreacte, abans que no es perfili una dialèctica de confrontació amb Espanya. Tot i així, serà interessant veure què farà ERC per neutralitzar els estirabots espanyolistes del PSC, sense descarrilar del govern.
En clau militant, insisteixo: cal que l’esquerra independentista faci dissabte i prepari la CUP per tal que sigui un actor del nou escenari polític. Les municipals seran una primera pedra de toc. A partir d’aquí caldrà que els i les independentistes dels Països Catalans donem una resposta als milers de persones (electores o no) que es troben òrfenes de referent davant dels malabarismes d’ERC i la consolidació de l’espanyolisme antiindependentista.
Les plataformes de masses i/o d’intel•lectuals sobiranistes és important que existeixin, però ateses les circumstàncies, em temo que sempre restaran “sotmeses” als dictats d’ERC (qui paga mana, oi?). Per això, és important fer forat i treure el nas a totes les institucions: aquest hauria de ser el propòsit de la CUP en els propers quatre anys.
Tinguem-ho clar: la nostra absència aparcarà els plantejaments d’Autodeterminació nacional i de Països Catalans, la qual cosa conduirà el “sobiranisme” en voga cap a una dinàmica regionalista, centrada en l’obtenció de més inversions i traspassos per a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Vet aquí el que hi ha en joc.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, novembre 06, 2006 0 comments
11.05.2006
Ken Zazpi >> Zapalduen olerkia (Poema dels oprimits)
En aquest país ocult amb les ombres vaig jugant intentant ser jo mateix, pintant un endemà. Tot allò que no puc ser raja sempre del meu cant, l'alba és ben a prop, la sento, em va envoltant. La història ja se sap, no tothom l'explica igual, és difícil d'empassar la veritat del del costat. Ara però pels oprimits un poema vull cantar, tota l'amargor que volen amagar. Canto als llits buits, a la mare i al seu patir, a tot el temps fugaç de què us van desposseint, al ferro, al seu crit, al pare atemorit, a tothom que ho patim! Escoltem des de petits tot allò que hem d'estimar, tot allò que hem de ser a la força imposats. Ara però pels oprimits cantaré una cançó, coberta tenen ja tota l'amargor! A la soledat, als íntims, als amics, a cada instant del viure que de les mans ha fugit, als qui hi van ser ahir, als qui hi som ara aquí, als qui encara han de venir. Estimada vull sentir que aviat tot canviarà, que també seràs amb mi el dia de demà i que els que vindran després ja mai més no cantaran aquest cant dels oprimits, ni tampoc no ploraran! Digues per favor, ara amiga ja, allò que vull escoltar, estimada, amor... Als accidents, a les adversitats, als que per nosaltres fins la vida han donat. Als que de camí mai no han arribat, als que lluitem i al vent de llibertat!
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, novembre 05, 2006 0 comments
11.03.2006
Una lliçó per a la CUP
Més enllà dels tripijocs, les eleccions autonòmiques de 2006 estan marcades per la irrupció de l’espanyolisme militant dels Ciudadanos. Quan ho vaig saber em vaig posar nerviós. Ma mare no s’ho podia creure i em va dir que espera que desapareguin del Parlament a les properes eleccions. Vaig respondre-li que la seva irrupció era un símptoma de l’existència del conflicte nacional i que això ens ha d’esperonar i no pas acoquinar. Es va lamentar –santa innocència!- que no havia trobat la butlleta dels Maulets (en molta gent que conec la confusió de sigles és absoluta) perquè ens hagués votat... Jo li vaig haver de dir que, ara per ara, la CUP no ens presentem més enllà de les municipals i que, excepcionalment, ho vam fer a les europees. Aquí es va acabar la conversa.
Ara bé, en clau militant, el debat és ineludible: per què l’esquerra independentista és incapaç d’articular una plataforma electoral unitària? És evident que sempre hi haurà dificultats d’índole econòmica i de cobertura mediàtica (nosaltres no tindrem mai ni la TV3, ni la COPE, ni El Mundo al darrere). Però també és evident que l’actual situació d’atomització i dispersió de les lluites impedeix que molta gent ens doni suport i que puguem incidir en les conjuntures i debats polítics més candents.
En aquest sentit, discrepo de les observacions negatives que encara es fan al voltant de la candidatura de la CUP a les europees de 2004, perquè malgrat els desacords, els resultats i les mancances, aquella experiència va servir per visibilitzar un discurs independentista alternatiu i d’abast nacional. D’altra banda, com a simple constatació del que ja coneixem, cal parlar sense embuts: si no hi ha una projecció nacional i si no tenim una marca electoral, les CUP locals existents i les puguin sorgir sempre estarem molt limitades i continuarem sent residuals.
En Vicent Partal ha dit que l’exemple de Ciudadanos és una fórmula nova d’intervenció política que altres grups podrien copiar en un futur; crec que l’al•lusió a l’esquerra independentista és directa.
De fet, l’Alexis Vizcaíno va posar el dit a la nafra preguntant “Qui limita les CUP?”, on carrega contra les pors i els purismes dels petits col•lectius que componen la constel•lació de l’esquerra independentista. Comparteixo 100% aquests arguments i jo hi afegiria: o posem la directa o pleguem!
Els propers anys el conflicte nacional s’aguditzarà i no podem deixar l’independentisme en mans d’un partit (ERC) que l’única ambició que té és governar les institucions autonòmiques. Per tant, crec que cal preparar la CUP perquè pugui sumar més gent, perquè tingui una estructura i un discurs nacional i, en definitiva, per convertir-la en una eina de mobilització unitària amb una sigla que agrupi a tots els col•lectius en els comicis electorals.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, novembre 03, 2006 0 comments
11.02.2006
L'especulació al peu de l'escala
Reunió de la comunitat de veïns. Ens ha visitat el propietari dels dos locals que hi ha als baixos de l’edifici acompanyat d’un aparellador. Vol el consentiment d’una part dels propietaris per obrir un forat a la paret mestra i fer passar un tub (xemeneia), requisits legals per poder procedir a la requalificació del local de comercial a residencial.
Han sorgit discrepàncies, perquè la proposta que se'ns ha presentat es vol fer sense cap garantia ni cap benefici per a tota la comunitat. Jo he posat en dubte que la nova normativa de l’Ajuntament ho permeti, però després de consultar-la sembla que no és així.
Ho he explicat a la Lourdes i se’ns fa increïble pensar que en un “zulo” s’hi pugui habilitar un habitatge. Malgrat tot, estem contents perquè s’ha decidit formalitzar les reunions i la relació amb els veïns de l’edifici, la qual cosa ens dóna més seguretat davant d’un accident o d’un hipotètic cas d'assetjament immobiliari.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, novembre 02, 2006 0 comments
A prendre pel cul i Visca la Terra Lliure (teràpia postelectoral)
Cliqueu la imatge per escoltar Antitank
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, novembre 02, 2006 1 comments
11.01.2006
Jo no sóc espanyol / Contrastos naturals
JO NO SÓC ESPANYOL
He anat al col•legi electoral per exercir el dret de vot. M'he identificat amb el DNI català. La presidenta de la taula m'ha dit que entenia la meva postura però que amb aquest document no podia votar. L'interventor del PP s'ha mirat el carnet de Nacionalitat Catalana amb els ulls oberts com unes taronges: "Esto no es legal"- deia inquisidor. He demanat a la presidenta de la taula que fes constar a l'Acta que malgrat constar al cens electoral no se m'ha deixat votar perquè m'he identificat amb el DNI català. Dit i fet.
CONTRASTOS NATURALS
Per sort, hem anat a gaudir de la natura. Hem passejat per les rieres i els boscos de can Sobirans d'Arenys de Munt. Hem menjat castanyes silvestres i cireretes d'arboç. De tornada hem topat amb una gentada que arreplegava feixos de llenya per fer foc i rostir carn en una àrea de picnic ocupada per cotxes tunnig i famílies "Ràdio Tele Taxi i olé".
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, novembre 01, 2006 1 comments
10.31.2006
CATix, programari lliure i en català
Dilluns 30 d’octubre vaig assistir al taller de 3 hores “El programari lliure, gratuït i en català: CATix 1.1.”, organitzat per TecnoCampus Mataró. Aquest és un organisme impulsat per l’Ajuntament de Mataró per tal de donar resposta a la desertització industrial en una clara aposta per la formació en les noves tecnologies (les TIC) com a via per treure la ciutat del forat on es troba.
Malgrat tot, les xifres que dóna l’Observatori de la Societat de la Informació de Mataró no són gens afalagadores, perquè, per posar un exemple, Internet segueix sent una eina elitista: un 49,9% de les dones de Mataró no l’han usat mai, mentre que la xifra es redueix fins a un 32,5% en el cas dels homes, les desproporcions també estan relacionades amb el nivell d’estudis i l’edat. En qualsevol cas, trobo molt encertat que l’Ajuntament impulsi programes d’alfabetització en els nous formats de les TIC, ja que no només obren portes a les empreses sinó que cohesionen la ciutadania. D’altra banda resto a l’expectativa davant del canvi de format la Setmana de les Noves Tecnologies que enguany es farà sota la marca de Fira de la Innovació (9-12 de novembre).
Sigui com sigui, ahir vaig endinsar-me en el programari lliure CATix, ideat per Antoni Mirabete, de l’escola politècnica de Mataró. Em van agradar 3 coses: el concepte d’intercanvi lliure de coneixements (codi lliure), la diversitat de programes que ens ofereix i la possibilitat de configurar diversos escriptoris. Em va atabalar –suposo que em cal pràctica- el mecanisme de desar i obrir els documents, que canvia un xic el plantejament de finestres de Microsoft Windows. Ara que tinc els dos CD amb les versions CATix 1.1 i 1.2, serà qüestió d’anar-ho provant...
Finalment, he de confessar-vos que vaig tornar decebut, perquè la monitora del taller va fer bona part de les explicacions en castellà. Érem només quatre alumnes i, malgrat ser molt diversos, tots enteníem perfectament el català i sabíem que ens havíem matriculat a un curs de programari lliure en català. Comptat i debatut, va ser un exercici surrealista amb aclariments demolidors com “la barra de abajo se dice ‘plafó’”; és a dir, una incoherència, que es feia més evident quan jo feia preguntes.
Bé, espero que l’Otger no tingui mai cap mestre-monitor-professor d’aquesta mena. En aquest sentit, me n’adono que jo he estat un privilegiat, perquè excepte alguns professors del Batxillerat i la Universitat, la meva infància i joventut ha estat marcada per uns referents de catalanitat que ara em costa de reconèixer en el món que m’envolta.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, octubre 31, 2006 0 comments
10.30.2006
RENFE... n'estic fart!
No tinc cotxe. No tinc el carnet de conduir. No penso tenir-ne mentre pugui desplaçar-me a peu o en transport públic. És una opció saludable, econòmica i sostenible. Però, no puc obviar els maldecaps que des de fa un temps els trens de rodalies de RENFE-ADIF m'estan ocasionant.
Com creieu que m'he de sentir després de llevar-me a les sis del matí si el tren que em porta a Barcelona arriba amb deu minuts de retard...deu minuts que no puc justificar i que hauré de recuperar a la feina, la qual cosa fa que torni més tard a Mataró!
Com caram m'he de sentir quan sóc a la plaça de Catalunya en un ambient asfixiant i atapeït esperant un tren que no acaba d'arribar mai. Com creieu que ens sentim les persones que pugem al tren i hem d'estar-nos dempeus, enganxats com si fóssim pops, aguantant els canvis dràstics de temperatura (fred a l'estiu, calor tropical a l'hivern).
Avui, mentre esperàvem que el tren reprengués la marxa, he desitjat que el govern de la Generalitat, sigui quin sigui, tingui un xic de consideració amb els usuaris dels trens de rodalies: vull i exigeixo el traspàs i que el govern autonòmic garanteixi un servei públic i de qualitat. Ara bé, si la prioritat segueixen sent els trens d'alta velocitat i s'abandonen els serveis de proximitat, si us plau, que després no ens vinguin amb la cançoneta de la sostenibilitat!
L'opció per descongestionar la xarxa ferroviària de Barcelona crec que passa per separar els serveis regionals i de rodalies. Després, caldria estudiar el desviament d'algunes línies, com la C-1 (Mataró) i la C-2 (Granollers) des del Clot a l'estació de França. Això, és clar, implica una millora del servei de Metro i Bus de Barcelona.
D'altra banda, cal augmentar –sense excuses- la capacitat (trens dobles) i la freqüència dels trens (cada 5 minuts a hores punta matí- tarda- vespre). Alhora cal resoldre problemes d'accessibilitat existents a moltes estacions, facilitar el transport de bicicletes (una bona iniciativa seria disposar de bicis públiques –a càrrec de l'ATM- amb punts de distribució i retorn al nodes de comunicació més importants). I, finalment, cal reclamar la catalanització efectiva de l'atenció al públic i de totes les comunicacions escrites i de megafonia.
Mentrestant, només puc protestar i per fer-ho sempre recorro al formulari de queixes de la PTP (Associació per a la Promoció del Transport Públic), que tot i ser una entitat paragovernamental, té l'encert de cercar la implicació dels usuaris.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, octubre 30, 2006 0 comments
10.29.2006
Panellets casolans
Sucre, amtella, dues patates i dos moniatos bullits. Fem la massa. La deixem reposar. Fem les pilotes dels panellets i les farcim de pinyons, ametlles trossejades, coco, fruita confitada (carabassa, cireres...). Pintem els panellets amb rovell d'ou i els enfornem (menys de 10 minuts i vigilant que no es cremin!). Els deixem refredar i ja els tenim! Bon profit i bona castanyada a tothom!
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, octubre 29, 2006 0 comments
10.27.2006
Halloween? No, gràcies. Fot-li castanya!
La Castanyera és un personatge del nostre imaginari col•lectiu. És una dona que vesteix amb faldilles amples, porta un mocador al cap i que es planta pels carrers a torrar i vendre castanyes. És la protagonista de la Castanyada, la festa de la tardor als Països Catalans. La nit de Tots Sants (en versió cristiana) bevem vi ranci, moscatell o ratafia i mengem fruits de tardor (magranes, caquis) i, sobretot, castanyes, moniatos i panellets (si pot ser fets a casa).
La Castanyada és una oportunitat excepcional per retrobar-nos amb la naturalesa de la tardor, per fruir de la gastronomia i recitar i transmetre les cançons i versos apresos de petits (Marrameu torra castanyes, La Castanyera, etc.). No hi ha cap mena de dubte que la Castanyada és una data del calendari festiu idònia per treballar a les escoles i en el teixit associatiu perquè conté molts recursos pedagògics, musicals i de cultura popular catalana.
Per bé i per mal, el temps que vivim està canviant algunes tradicions. D’una banda, en la part positiva, el caràcter religiós ha quedat en un segon pla, si bé molta gent (sobretot de mitjana edat i gran) encara visita els cementiris el dia 1 de novembre per portar flors als seus familiars morts.
Ara bé, el que resulta impresentable és el desembarcament de Halloween. Aquesta tradició és aliena a la nostra cultura i està dictada per l’imperialisme cultural nord-americà. Igual que el “Papá Noel”, Halloween ens arriba en versió espanyola i consumista. A més a més de les pelis americanes, he detectat cinc focus d’irradiació d’aquesta aberració cultural: les escoles (sobretot les privades i, tot sovint, per “culpa” del professorat de llengua anglesa), els centres comercials (que decoren els aparadors amb carabasses de Halloween), les discoteques (que fan festes de disfresses) i els cinemes (que projecten cicles de terror) i Port Aventura (que des de fa uns anys està bombardejant publicitàriament la canalla).
La globalització capitalista ens imposa el Halloween, per tant defensar la nostra identitat cultural no només és gratificant sinó que també representa un acte revolucionari.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, octubre 27, 2006 0 comments
10.26.2006
Apunts de campanya: llibres gratuïts o ensenyament públic i de qualitat?
En la carta als Reis Mags, el candidat Montilla (PSC) ha promès que els llibres de text seran gratuïts en quatre anys per a 800.000 nois i noies de Catalunya.
Aquest apunt em serveix per qüestionar aquesta mesura populista, perquè hi ha mesures molt més barates i sostenibles, com ara el reciclatge dels llibres de text. De fet, aquesta mesura ja està prevista pel propi Departament d’Educació. El reciclatge educa en hàbits i valors com la corresponsabilització de l’alumnat amb el material d’ús escolar.
D’altra banda, hi ha escoles que aposten, crec que amb encert, per la supressió dels llibres de text i la revalorització dels espais d’aprenentatge per afavorir la interrelació educadora-grup classe.
Per acabar-ho d’arrodonir, Ecologistes en Acció ha fet públic un estudi en què es qüestiona el currículum ocult antiecològic dels llibres de text. Les conclusions són demolidores: els llibres de text reprodueixen el pensament únic dominant i avalen el model de relacional patriarcal i de creixement insostenible, amb la qual cosa legitimen la submissió de les dones i la destrucció dels ecosistemes naturals i culturals.
Per tant, abans de tirar pel dret (com van fer amb la imposició de la sisena hora) convé que el pesecé (i els seus socis d’ICV i ERC), siguin crítics amb l’abús de llibres de text, una situació que només serveix per engreixar les grans editorials. I, paral•lelament, si de veritat volen millorar la qualitat de l’ensenyament públic, cal que posin fi als concerts econòmics que desvien fons públics a centres privats d’ensenyament.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, octubre 26, 2006 2 comments
10.24.2006
"Eppur si muove": la incineradora de Mataró en el punt de mira
La notícia sobre els riscos epidemiològics de la incieneradora de Mataró "ha saltat" a La Vanguardia i els llums d'alarma s'han disparat a can pesecé...
La realitat és, tal i com ha fet públic en Jordi Colomer (tècnic ambiental municipal) que des de 1999 no disposem de cap estudi rigorós i independent perquè el Consorci de Tractament de Residus Sòlids Urbans del Maresme i el Consorci Sanitari del Maresme, estan presidits tots dos per Joan Antoni Baron, i sembla ser que els seus “estudis” estan dirigits a “demostrar” que la incineradora no és la responsable de l'increment del nivell de dioxines en la població de Mataró i Arenys de Mar.
La CUP de Mataró ja ha emès un comunicat demanant a l’Alcalde, Sr. Joan Antoni Baron, que encarregui un epidemiològic, no pas una “monitorització”, a un organisme independent de l'Ajuntament de Mataró per tal de poder valorar efectivament quin és el nivell d'afectació de les d'activitat de la planta incineradora de Mataró sobre la població del Maresme.
I, conseqüentment, ha demanat que si es demostrés que la planta incineradora perjudica la salut de la ciutadania, emplacem a l’Alcalde a estudiar la viabilitat del seu tancament i apostar per la implantació del residu mínim (que funciona amb èxit a Torrelles de Llobregat, el Papiol o Molins de Rei), un sistema de tractament que permet estalviar energia, reduir la quantitat i la toxicitat dels residus a través de programes de prevenció, reciclatge i compostatge.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, octubre 24, 2006 0 comments
10.23.2006
Setantè aniversari del Decret de Col•lectivitzacions i Control Obrer
Ara fa 70 anys, el 24 d’octubre de 1936, la Generalitat va promulgar el Decret de Col•lectivitzacions i Control Obrer, que junt amb el Decret de Municipalització de l’Habitatge (11 de juny de 1937) són dues de les grans fites establertes des del Consell d’Economia, un òrgan revolucionari que poc a poc quedà dissipat per l’acció moderada de l’ERC-URC-UGT-PSUC.
Les col•lectivitzacions foren una realitat de primera hora, espontània, i junt amb la creació de les milícies populars, representà el fet més transcendent del període 1936-39. Tal i com diu Pelai Pagès: “la revolució va esdevenir l’única alternativa quan la reforma [republicana] va fracassar”.
Recentment, Ignasi Cendra ha publicat “El Consell d’Economia de Catalunya (1936.1939). Revolució i contrarevolució en una economia col•lectivitzada” on analitza aquest organisme com a “una instància de la lluita de classes i de la lluita política entre els diferents sectors socials i polítics en relació amb la construcció d’una societat socialista durant el període 1936-1939”.
En aquest sentit, contra la incredulitat i el menyspreu de molts historiadors i opinadors contemporanis, “la primera tasca que es proposà el Consell d’Economia fou l’elaboració d’un programa capaç de ser assumit per totes les forces sindicals i polítiques que l’integraven: fou l’anomenat Pla de Transformació Socialista del País”. Aquest Pla fou aprovat pel Consell d’Economia el 17 d’agost de 1936 i amb l’entrada de les sindicals (UGT, CNT-FAI i URC) i del partits obrers (POUM i PSUC) al govern de la Generalitat, esdevingué el full de ruta de la Catalunya revolucionària, no exempta de contradiccions d’interessos de classe (obrers – petita burgesia), d’interessos partidistes (CNT vs PSUC-UGT) i d’excessos, que van desembocar en un enfrontament obert amb els fets de maig de 1937, obrint pas a la contrarevolució i, malauradament, a la derrota militar.
Malgrat tot, el Decret de Col•lectivitzacions i Control Obrer és una fita històrica de la classe treballadora catalana. I, 70 anys després, ens correspon la tasca de combatre l’oblit, perquè hi ha episodis del nostre passat col•lectiu més immediat que són més amples que l’estretor de mires dels polítics i els sindicalistes d’avui dia.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, octubre 23, 2006 0 comments
10.22.2006
Anotacions de campanya:” Els camins de la llibertat de Catalunya”
La setmana passada, el PP va fer un acte de campanya electoral a Mataró. Ningú els va increpar i potser per això la candidata Montserrat Nebrera va atrevir-se a dir que "es de mal nacidos no querer a la tierra de acogida, olvidar las raíces y considerar que para ser catalán hay que dejar de ser español".
Per tant, que quedi clar: per l'espanyolisme som uns malparits!
Ara bé, l’odi del PP a la catalanitat lliure i desacomplexada, també és un tret compartit amb més o menys intensitat per CiU (sí, sí, per CiU que va votar contra l’etiquetatge en català i que en canvi fa servir la catalanitat per discriminar la població nouvinguda), per ICV (que sempre parla de totes les cultures però en canvi evidencia una al•lèrgia innata a tot el que és català o fa pudor a independentista) i el PSC (que després d’espanyolitzar TV3, ara ens ven el conte de la lletera de les tres llengües i alhora imposa la presència del castellà com a part de la representació de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt).
Tot això seria impensable si seguíssim els consells d’Antoni Rovira i Virgili, quan es referia a la lluita interior contra els enemics de la llibertat de Catalunya:
“Però la guerra contra aquests enemics, aquesta guerra interior, no la veig com una guerra d’eleccions, de bitllets de banc, sinó més aviat a partir de la formació d’un ple ambient nacionalista a Catalunya, que arribi a asfixiar aquests partits anticatalans. Arriba el moment que l’aire mateix que respiren els ofega; que homes que treballen contra la pròpia terra, quan surten al carrer i veuen que ningú no els saluda, que ni se’ls miren, se senten avergonyits d’aquest ambient hostil. Aquest fet de l’aversió a la pròpia terra, és allò que determina la paralització dels esforços contra la pròpia nacionalitat”
Aquestes paraules les pronuncià el 14 de setembre de 1922 a l’Ateneu Barcelonès, en una conferència titulada “Els camins de la llibertat de Catalunya”. Aquest discurs és el paradigma del que fou l’Acció Catalana, un partit de curta volada, però amb una notable producció intel•lectual.
Antoni Rovira i Virgili fou, inqüestionablement, un defensor de la sobirania de Catalunya, però de la Catalunya gran; no en va, fou taxatiu i qualificava Catalunya com a una regió de la nació catalana (Països Catalans en terminologia contemporània).
Concebí un procés gradualista, la màxima aspiració del qual era la sobirania nacional. Tot amb tot, a “Les etapes polítiques de la restauració de Catalunya”, un text publicat el juny de 1945 a Perpinyà, plantejà el restabliment de l’estatut de 1932, per aprofundir-lo i desenvolupar-lo en el marc d’un el federalisme nacional ibèric, que hauria de federar Castella, Catalunya, Euskadi i Galícia, per, finalment, assolir una confederació ibèrica. És obvi, doncs, que Rovira i Virgili, després de la guerra, moderà els seus plantejaments sobre les vies per dreçar la sobirania nacional. Tot i negar cap contradicció, és evident que el temps i les circumstàncies també el varen condicionar. En la postguerra predomina el discurs rovirià d’intervenció internacional, però sobretot la “realpolitik” que emmarcarà la resolució del plet català als avatars del republicanisme espanyol.
El darrer Rovira contrasta amb els plantejaments de 1922, en què considerava com a improductiva la via de la intervenció política espanyola (en la relació amb els altres partits espanyols, en la intervenció parlamentària i en la col•laboració ministerial) i apostava per la via decididament pel camí interior català, per treballar “Catalunya endins”. Precisament, aquest és l’apartat més transcendent del pensament de Rovira, perquè remarca la importància de la nacionalització de la població catalana, d’enfortir la reraguarda. Segons Rovira, la primera condició perquè Catalunya es pogués aixecar era que la ciutadania catalana (el subjecte polític) fos nacionalment conscient i prengués el determini d’exercir els seu dret a la llibertat, a l’Autodeterminació.
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, octubre 22, 2006 0 comments
10.20.2006
Joc brut en els estudis epidemiològics de la incineradora de Mataró
Les monitoritzacions biològiques realitzades per avaluar els efectes de la incineradora de Mataró en la salut de la població plantegen molts més dubtes que no pas certeses, segons es desprèn d'un informe elaborat pel tècnic ambiental municipal Jordi Colmer. Les conclusions a les quals arriba són les següents:
1. No es busca les dioxines allà on s'acumulen i on tenen efectes negatius sobre la salut de les persones, en els teixit adipós o en llet materna.
2. Es donen com a nivells anteriors a la incineradora uns nivells de dioxines en sang mesurats després d'un any de funcionament de la planta,i per tant es minimitzen els percentatges d'increment de dioxines en sang.
3. No es realitza cap estudi empíric de la distribució de les dioxines al medi, ja sigui a través de les emissions de les txemeneies dels forns, dels filtres i la seva manipulació, de les cendres i el seu procés de gestió,i de les escòries i el seu procés de tractament. La no realització d'aquest estudi impedeix realitzar un adequat plantejament epidemiològic que permeti identificar correctament quina és la població exposada, tot mesurant quina és la exposició a la que estan sotmesos, i quina no (potser seria més interessant prendre com a població control una que estigués a l'altre banda de la serralada litoral). És probable, doncs, que es prengui una població exposada com si no ho fos i faci arribar a l'errònia
conclusió que les dioxines en sang provenen de l'alimentació.
4. S'agreguen les mostres de sang per determinar dioxines perdent tota la informació sobre els hàbits de vida de la població estudiada. Per exemple es perd la informació que permetria identificar si els veïns que consumeixen fruita i verdura d'horts propers a la planta tenen nivells de dioxines superiors als veïns que tenen altres hàbits alimentaris.
5. No es fa un anàlisi dels motius de la mort de les persones que estaven dins del programa de seguiment. I no es subtitueixen les baixes per persones de característiques similars. Es podria estar retirant de l'estudi a la població que té els nivells de dioxines més alts.
6. El consorci al que se li fa la monitorització d'un impacte de la seva activitat principal i que ha estat motiu de controvèrsia, està presidit per la mateixa persona que presideix el consorci que realitza la monitorització, eliminant així cap possibilitat d'independència.
Es tracta, doncs d'una sèrie d'estudis de dubtosa rigorositat i que semblen dirigits a “demostrar” que la incineradora no és la responsable de l'increment del nivell de dioxines en la població de Mataró i Arenys de Mar.
Caldria encarregar un estudi epidemiològic, no pas una “monitorització”, a un organisme independent de l'Ajuntament de Mataró per tal de poder valorar efectivament quin és el nivell d'afectació de les d'activitat de la planta incineradora de Mataró sobre la població del Maresme.
Us garanteixo que en parlarem...
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, octubre 20, 2006 0 comments
Article d'opinió: "Per un Mataró habitable: prou especulació!"
La CUP va demanar, sense èxit, a l’Alcalde Joan Antoni Baron que apliqui de forma immediata una moratòria en la construcció d’habitatges fins que els ciutadans actuals de Mataró no tinguem els serveis garantits i fins que no hi hagi una planificació racional.
També demanàrem que PUMSA inverteixi amb fermesa en la compra de pisos per intervenir en els barris en risc de degradació i de cases de cós del centre històric per ser rehabilitades. D’aquesta manera, tindríem una oferta creixent d’habitatge públic, que hauria de ser prioritàriament de lloguer i preservaríem el patrimoni arquitectònic. Si bé el Pla Local d’Habitatge (2005-2015) contempla aquestes demandes, és clarament insuficient ja que dóna per fet que l’oferta especulativa seguirà marcant la pauta i, conseqüentment, comportarà –segons reconeix el propi Ajuntament- l’exclusió del 34% de les “unitats familiars”, que no podran accedir a un habitatge.
La “Carta de mesures contra la violència immobiliària i urbanística” ha fet públiques unes dades esgarrifoses. Des de 1997 fins ara, els preus dels habitatges han augmentat més del 150% mentre que els ingressos salarials només ho han fet en un 43,5%. Paral•lelament, s’han disparat els preus dels lloguers (a Mataró per menys de 600 euros no trobes res) i l’endeutament mitjà de les llars superava el 2004 el 60%.
El 2005 a tot l’Estat espanyol, segons apunta Ramon Fernández Duran, es van iniciar 800.000 habitatges una xifra que supera el nombre d’habitatges construïts a França, Alemanya i Regne Unit junts, que disposen d’una població conjunta quatre cops major i amb una renda per càpita considerablement superior. Això ens dóna una idea de la magnitud del negoci de l’especulació i hauria de fer reflexionar a les autoritats públiques: Per a qui construeixen? Qui pot comprar o llogar? Qui se’n beneficia d’aquesta situació?
No compartim la passivitat del govern municipal (PSC-ICV-ERC) i considerem que no hi ha raons que justifiquin la febre constructora i el creixement residencial de Mataró. L’habitatge és un dret (suposadament regulat a la Constitución i a l’Estatut) i no pas una mercaderia i l’obligació dels poder públics, començant pels ajuntaments, és intervenir-hi.
Un exemple de passivitat el trobem amb els habitatges buits (un 14,19% segons el cens de 1996); l’Alcalde Barón va dir-nos que “ens hem de moure en la legalitat, per tant, només podem promoure el lloguer des de Prohabitatge però poca cosa més “. Segur que no poden fer res més? Tan difícil seria augmentar l’IBI o expropiar els immobles buits, sense ús o abandonats?
La propietat privada del sòl i de l’habitatge són a la base del problema, que no ve d’avui. De fet, els nostres avis i àvies ja van experimentar amb el Decret de Municipalització de la Propietat Urbana (11 de juny de 1937) fórmules imaginatives per socialitzar i regular públicament l’accés a un habitatge. En aquest sentit, la CUP ens sentim hereus d’aquest impuls transformador frustrat violentament per les classes propietàries, i us convidem a participar a les jornades “Per un Mataró habitable”, que farem entre el 14 i el 18 de novembre amb la voluntat d’obrir un debat social entorn del model de ciutat que necessitem i per traçar alternatives al creixement especulatiu.
(article de Juli Cuéllar publicat a Més Maresme el 20/10/06)
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, octubre 20, 2006 0 comments
10.18.2006
La banca, les empreses del totxo i els sectors estratègics
La notícia de l'entrada de Sacyr-Vallehermoso com a segon accionista de la principal petroliera espanyola, Repsol, no ens pot passar per alt. Estem assistint a una fusió total del capital fiancer i l'especulatiu. La Caixa, que controla el 23% de Repsol, igual que la resta d'entitats bancàries (grans i petites) ha fonamentat el seu creixement gràcies al negovi hipotecari i a les inversions de fons (per ex. : plans de jubilació) en l'especulació immobiliària, amb empreses pròpies com Colonial (vegeu Directa núm.19 27 de setembre de 2006) .
El fet rellevant és que ara, després dels negocis privilegiats de l'era Aznar, concentrats a Madrid, hi ha grans entramats empresarials espanyols vinculats al món de la construcció, que han diversificat la seva cartera amb serveis de manteniment, recollida i tractament de la brossa i, sobretot, en el sector immobiliari. Estem parlant de FCC (Koplowitz), ACS (els Albertos, Florentino Pérez i família March), Ferrovial (família Pino), Necso-Acciona (Manuel Entrecanales) i OHL (Villar Mir). Aquests grups estan fusionant-se i absorbint el capital financer de bancs i caixes, són els màxims responsables del manteniment de la bombolla immobiliària i, ara, estan expandint-se i comprant els sectors estratègics (gas, petroli i electricitat).
En aquest punt, és vital observar el desplaçament dels centres de decisió, que ja no se situen a Barcelona ni a València i, sobretot, denunciar els efectes persversos de la privatització i la mercantilització de drets, serveis i béns d'interès col•lectiu. Finalment, a les portes d'unes eleccions autonòmiques, no podem ignorar que aquests grups financers-empresarials són els veritables rostres de la destrucció de la nostra terra, els Països Catalans, i de les desgràcies que pateixen molts d'altres pobles, com el guaraní, com ja es va evidenciar a la campanya "Repsol mata".
Curiosament, no hi ha cap partit polític que plantegi una política de contenció (ni una trista voluntat d'intervenció en les plus-vàlues); per tant, els hipotecats, endeutats (classes populars en general) no tenim alternativa al model de creixement-destrucció imperant, la qual cosa m'inclina cap a un vot de càstig (nul?) i per l'enfortiment dels col•lectius socials embrionaris, com ara la CUP.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, octubre 18, 2006 0 comments
10.15.2006
A l'Emília Ochoa Carpena
Iàia,
Saps? em fa ràbia no haver-te acomiadat com cal. Ahir, dissabte, les infermeres d'urgències em van fer fora de mala manera i amb prou feines et vaig poder animar. Va ser com tornar a reviure el tràngol d'aquest agost. No puc veure't ajaçada i pensar que no tens més vida per explicar-nos les històries que tan bé teixies. Cosies paraules de saviesa popular. Eres memòria de la guerra i del Raval. Del carrer Picalquers i rodalies: tot ho sabies. Modista confederada i madrina de guerra, modista de postguerra, esposa de Domingo Gisbert Piquer i mare de la meva mare.
Per mi sempre seràs la iàia de Barcelona, la iàia amb davantal que ens obries la porta del pis del carrer Aragó, que ens feies una truita i llesques de pa amb tomàquet, que ens renyaves, però que ens recollies amb amor a l'Escola Baloo i que ens feies el dinar dels migidies i que em portaves pastetes dolces (què bones!). Amb tu vaig mantenir viu el record del iaio, la ràbia de la guerra i del franquisme castrador. L'any 1984, també amb tu, després de comentar un rètol electoral de l'autobús 76, vaig saber que l'Esquerra era el partit que podia canviar el país.
Et recodro cuidant els meus cosins, la Sílvia, el Víctor i el Daniel. Et recordaré a la cuina, mirant la telenovel•la o llegint El Pronto. Et tindré sempre davant a la taula de casa nostra, a Teià, esperant que enfilis una història de la vida del Raval.
Lamento molt que els darrers anys els hagis viscut angoixada. Mica a mica vas empitjorar. Sobretot, d'ençà que ja no anaves d'excursions i que la situació familiar s'havia complicat. Paties massa, i això, de retruc et robava l'energia i l'empenta que tenies. Em sap greu, molt de greu que te n'hagis anat angoixada. Però has de saber que tot anirà bé i que tots t'estimarem i et recordarem, i això ens uneix ara i per sempre.
El 15 de setembre passat, vaig felicitar-te per segon cop l'aniversari, i et vaig donar l'única bona notícia que et podia donar: que havien trobat un registre amb el nom del iaio al Tribunal de Cuentas del Reino conforme havia estat empresonat al camp de concentració de Santoña, amb la qual cosa es demostra que sí que va patir repressió per motius polítics i per tant tu, com a vídua, tens dret a percebre la indemnització i la restitució moral que et correspon. Massa tard! Tot i això, m'alegro d'haver estat a temps per esmenar la denegació que t'havien donat com a resposta. Finalment, malgrat tot, estic content que hagis pogut conèixer el patufet del meu fill, l'Otger, en els seus primers mesos de vida.
Iàia, no pararia d'escriure't, però vull que sàpigues que si ploro és per tu, perquè t'estimo. Què fàcil que és dir adéu, però què difícil és acceptar-ho!
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, octubre 15, 2006 0 comments
10.12.2006
Eleccions autonòmiques 2006: feu-vos i feu servir el DNI català!
L’1 de novembre, a més a més de menjar panellets i castanyes, si esteu inscrits al cens electoral i sou residents a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), podreu exercir el dret de vot per renovar el Parlament autonòmic.
Després de l’ensarronada dels Estatuts, crec que aquestes eleccions són un moment idoni per exercir el nostre dret a viure plenament com a catalans. Refuso abstenir-me i proposo a tothom que practiqui la desobediència nacional a l’hora d’identificar-nos als col•legis electorals. És senzill: feu servir el DNI català. Si no us deixen votar, feu constar la vostra queixa i manifesteu-vos davant dels mitjans de comunicació: “Sóc català / sóc catalana i no em deixen votar amb el DNI català” o “Em nego a identificar-me amb un carnet colonial”.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, octubre 12, 2006 1 comments
10.11.2006
Preguntes que no toquen
Ahir, dimarts 10 d'octubre no vaig sopar a casa. Vaig arribar a Mataró a quarts de vuit del vespre. Estava cansat, del tren i de la feina, però no vaig fallar a la cita: Audiència Pública del PAM i Pressupost 2007 de l'Ajuntament de Mataró. Hagués estat imperdonable deixar passar l'únic dia de l'any en què els polítics que governen la ciutat es dignen a respondre cara a cara les preguntes que els formula la ciutadania.
Però, a l'Audiència Pública la ciutadania va brillar per la seva absència. Com sempre érem "ells" (regidors i tècnics municipals) i "nosaltres" (els sense nom), és a dir, que ens coneixem! L'Alcalde, escortat per la Pilar, en Jaume i la Maria Rosa, va explicar que tot va bé i que a Mataró el consens ciutadà està garantit gràcies als consells territorials i al consell de ciutat...i ateses les circumstàncies, ens estava fent un favor. Es notava que tenien pressa. Volien plegar i sopar calent davant la tele, sense haver-nos de dedicar ninun minut de més.
Comptat i debatut, vaig intervenir tres cops, en representació de la CUP:
Primer. Per proposar un estudi que planifiqui el desmantellament de la planta inicineradora, atès que d'eliminació dels residus es contradiu amb els bons propòsits de l'Agenda 21 elaborada pel propi Ajuntament. Resposta de l'Alcalde: ni parlar-ne, la incineració genera beneficis i és el que es porta a Europa (?). Aquesta asseveració va fer saltar a Jaume Graupera, regidor de Culturua (ICV) que per salvar els mobles de l'ecologisme que preconitza el seu partit va dir que personalment no compartia el posicionament de l'Alcalde. Reconenc i aprecio el gest de valentia d'en Jaume Graupera, però potser convidnria que ICV replantegés la seva posició, perquè no es pot repicar les campanes i encapçalar la processó.
Segon. Vaig demanar una actuació global a favor de l'ús social de la llengua catalana, que en Juame Graupera va respondre amb excuses de mal pagador. Esperem que el govern municipal estudiï acuradament la munió de propostes que entrarem al registre perquè s'incorporin al PAM 2007.
Tercer. Vaig interpel•lar (convidar) a la regidora de Participació, Maria Rosa Cuscó (ERC), perquè participés en l'Audiència indicant quines passes pensava emprendre per resoldre el conflicte plantejat per la majoria de les entitats i persones que havíem intervingut al voltant del model de participació ciutadana vigent. Després d'un clam generalitzat a favor d'un canvi de model en la participació ciutadana, amb la demolidora afirmació de Miquel Torner que va assegurar que cap dels consells territorials està reeixint en el propòsit d'atraure la ciutadania en els afers municipals, la regidora Cuscó es va trobar desemparada i va ser incapaç de donar una resposta satisfactòria... (em sap greu!) si bé va deixar les portes obertes per parlar-ne.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, octubre 11, 2006 0 comments
10.09.2006
La revolta a Slideshow
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, octubre 09, 2006 0 comments
Més enllà de Blade Runner
“Beyond Blade Runner. Urban control: The ecology of fear “ (traduït a l’espanyol per Virus) de Mike Davis explica que la por ja és un altre més dels factors condicionants de l’urbanisme de les ciutats nord-americanes, junt amb els nivells d’ingressos, el valor del sòl, la classe social i l’origen ètnic.
L’obsessió per la seguretat ja és anterior a l’11-S, de fet el rebuig a realitzar cap inversió pública futura per resoldre les condicions socials més necessitades hauria originat un vertiginós augment de les inversions privades en seguretat física. Dins d’aquest plantejament, l’urbanisme contribueix a reforçar els guetos de mareginació i els bunkers de riquesa. L’arquitectura és destinada a mantenir l’ordre públic i a eliminar els espais públics de socialització no “controlats”, és a dir, que escapen a la lògica del mercat i del negoci.
El paradigma fou la invulnerabilitat del “Bunker Hill” de Los Angeles (LA), espai urbà de classes benestants (dotat de circuits de videovigilància, alarmes i edificis blindats), que durant la revolta de 1992 restà al marge dels aldarulls. Mentre la resta de la ciutat era arrasada per la ràbia dels afroamericans i els mexicans, arran de l’absolució dels policies que havien apallissat a Rodney King.
L’altra cara de la moneda són els barris-gueto, que Davis defineix com a “zones de tir al blanc”, aïllats per les vies de comunicació ràpides, en els quals han proliferat els fenòmens de violència juvenil tribalitzada que seria un subproducte de l’abandó institucional. En aquest sentit, la progressiva pèrdua de control policial efectiu, ha derivat en la privatització de la seguretat i la repressió, amb l’aparició de “matons” i la fortificació d’habitatges i comerços. Paral•lelament, també es desenvolupa un urbanisme de control destinat a ubicar de forma aïllada els problemes específics: prostitució, rodamons, drogues, residus, etc.
Malgrat tot, la segregació urbana no s’entén sense el desenvolupament i l’aplicació dels avenços tecnològics (loacalitzadors via satèl•lit) i les tècniques psicològiques de control social (patrulles veïnals). L’objectiu és crear territoris que facin la funció d’abocadors per a les minories criminalitzades, que estalviïn l’Administració pública de les despeses socials i d’ordre públic. I, a l’altra banda del mirall, es creen barris i zones urbanes artificials que tenen més de parc temàtic de que de ciutat.
Mike Davis analitzà la revolta de 1992 a LA, mundialment presentada com la revolta de la “xusma” però que en realitat fou un aixecament popular que implicà a quinze mil adults pertanyents al proletariat urbà i als seus fills adolescents. I, conclou, sense embuts, que les grans conurbacions del món globalitzat avancen cap a la dissolució de la ciutat entesa com a unitat funcional i pronostica un horitzó d’holocausts ecològics i guerres civils urbanes.
La prova que mostra Davis per anticipar l’horitzó “Blade Runner” és les dimensions del que anomena “complex presidiari-industrial” a Califòrnia, que promou un creixement exponencial del nombre d’interns i no ha tingut cap inconvenient en retallar el pressupost d’ensenyament superior per tal de poder sufragar la construcció de més centres penitenciaris. És a dir, un jove afroamericà o mexicà que visqui a Califòrnia té més números per entrar a la presó que a la Universitat! Les presons de Califòrnia descrites són simples zones de guerra i destrucció psicològica de les persones que, altrament, podrien qüestionar l’ordre socioeconòmic capitalista dominant.
Davis és una lectura obligada per comprendre les dinàmiques socials i urbanes, els discursos del poder i els escenaris de conflicte que ja comencen a implantar-se a les grans ciutats de la Unió Europea. Com podem oblidar els aldarulls dels joves dels guetos de París de 2005? Com podem obviar l’abast repressiu i segregador de les normatives de civisme que estan implantant els nostres ajuntaments en nom de la seguretat?
Com a complement d’aquesta lectura, us recomano el còmic “Hot L.A.” (Norma Editorial) d’Horacio Altuna, que té una brillant introducció explicativa dels fets de Rodney King, escrita per Jaume Vidal.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, octubre 09, 2006 0 comments
Article d'opinió: "Ajuntament de Mataró: què passa amb el català?"
L’Ajuntament de Mataró, governat pel tripartit (PSC-ICV-ERC), va introduir un tarannà més receptiu envers la llengua catalana, corregint la intolerància del mandat de Manuel Mas.
Això s’ha traduït en la creació:
- Un apartat monogràfic de la llengua al web municipal, on es recull tota la normativa i els organismes relacionats.
- En l’elaboració del “Pla d’Actuació Municipal de Política Lingüística (2004)” que no tenim coneixement que s’hagi actualitzat en els dos anys subsegüents.
- En la creació d’una Comissió Assessora (Consell Municipal de la Llengua)
- L’impuls del programa de voluntariat lingüístic.
La CUP comparteix gran part dels principis i propòsits fixats al Pla d’Actuació Municipal de Política Lingüística. Ara bé, és una llàstima que la feina encetada el 2004 hagi quedat en via morta i que no s’hagin complert gran part de les accions previstes. Per citar alguns interrogants i exemples d’incompliment:
- On estan els informes anuals sobre la situació de coneixement i ús del català a Mataró?
- On estan les mesures fiscals en benefici del català?
- Quines mesures s’han dut a terme per garantir que els centres d’ensenyament obligatori i d’adults compleixin la normativa lingüística vigent?
- Quines accions ha realitzat l’Ajuntament per extendre l’ús social del català?
Malauradament, l’Ajuntament de Mataró ha dimitit abans d’hora. Per això, la CUP exigim conèixer la realitat sociolingüística de Mataró, perquè és indispensable per poder-hi incidir amb polítiques adequades. Els estudis fets en l’àmbit metropolità indiquen que en la franja del jovent l’ús social del català amb prou feines arriba al 30%. Sospitem que no hi ha interès en conèixer les xifres reals de Mataró, perquè no volen reconèixer la deixadesa i el fracàs de la normalització del català a la ciutat.
Per tot plegat, sobta el triomfalisme d’ERC. La regidora de Participació Ciutadana, Maria Rosa Cuscó (ERC) va dir al butlletí municipal “Més Mataró” (novembre de 2005):
“La política lingüística ha estat des del primer dia una proposta clara del Grup Municipal d’ERC i en aquest sentit seguirem prioritzant l’increment tant de la qualitat com de l’ús social del català, facilitant-ne el seu aprenentatge i difonent la cultura catalana fent esment especial a la nova ciutadania.”
Però, traduït en xifres, el Programa d’Actuació Municipal pel 2006, només destinà 92.177,78 euros. Si ho comparem amb el volum que maneja PUMSA (2.772.784,09 euros de beneficis el 2005) podem deduir que els diners destinats al català són quincalla.
Han canviat les formes, cert. Però s’han incomplert els bons propòsits marcats a l’inici de la legislatura i els diners destinats al català amb prou feines serveixen per cobrir l’expedient. Mentrestant, per citar dos exemples, el català segueix sent una llengua postergada en el concert central de Les Santes i al Festival Cruïlla de Cultures.
Article d'opinió de Juli Cuéllar, publicat a Més Maresme (09/10/06)
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, octubre 09, 2006 0 comments
10.06.2006
Contra la censura espanyola
La justícia espanyola, per mediació de l'espanyolisme militant, ha prohibit el vídeo de la Plataforma per les Seleccions Catalanes. Motiu: dir la veritat. Espanya impedeix que les seleccions esportives catalanes puguin competir internacionalment.
On és la democràcia?
UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ
LLIBERTAT PELS PAÏSOS CATALANS
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, octubre 06, 2006 0 comments
10.05.2006
La situació de la llengua al debat de TVM
Ahir, dimecres 4 d’octubre a la nit, vaig participar, com a representant de la CUP, en el debat de “Pantalla Oberta” de Televisió de Mataró (TVM) dedicat a “La situació del català en el nou marc legal”.
Aquest programa és avorrit i tècnicament precari, està conduït per Pep Andreu, que dóna una imatge de persona dialogant, però que en mai convida a participar els col•lectius socials de la ciutat en les “seves” tertúlies monocolors. Però, ahir, l’organització del debat, que s’emmarca en els actes del Correllengua 06, anava a càrrec de la CAL i, per tant, és gràcies a aquesta entitat que vam poder treure el nas a TVM.
Hi havia en Carles Forns (Alternativa Vecinal de Mataró) que va relativitzar el conflicte nacional Catalunya-Espanya i va venir a dir que una llengua és un mercat...
En Jaume Vellvei (ERC), que va fer dissertacions històriques, es va limitar a dir que el prestigi i les persones eren la clau de volta del futur de la llengua. Finalment, va escombrar cap a casa i va felicitar-se de la política lingüística del tripartit de Mataró (quina ràbia!).
En Jaume Graupera (ICV) va repetir dos cops que no volia parlar de l’Estatut (per què serà?) però la seva exposició va reforçar la idea que gràcies al “nou” Estatut es corregiran les disfuncions en els àmbits on el català encara és marginal (per exemple: la Justícia). Ara bé, en Graupera va fer servir estadístiques de coneixement del català i va va obviar la realitat recessiva de l’ús social de la llengua.
El representant del PP, José Manuel López ,regidor a l’Ajuntament de Mataró, em va saludar cordialment abans d’entrar al plató, va fer un discurs espanyolista atacant el concepte jurídic de “llengua pròpia” recollit a l’article 6.1 de l’Estatut.
La Montserrat Quijo (CiU), va felicitar-se per l’Estatut, però no va fer cap aportació de contingut polític rellevant. Abans de marxar del plató em va dir que coneixia a ma mare, la qual cosa em va fer pensar que Mataró a vegades sembla un poble...
Els membres del PSC de Mataró van defugir l’assistència al debat i van delegar la seva representació en el seu president comarcal, Santiago Fontbona (PSC d’Arenys de Mar), vestia Lacoste i fumava Pall Man, però el més frapant era que encarnava a la perfecció el cinisme d’una generació apoltronada des de la transició en la burocràcia dels partits institucionals. Vaja, un home de l’aparell! Segons Fontbona, vivim al paradís i l’Estatut és la droga afrodisíaca que garantirà la convivència pacífica i harmoniosa de la llengua catalana i la llengua castellana.
En el meu primer torn d’intervenció estava nerviós i se’m va notar. Vaig intentar evidenciar que els estatuts són insuficients per garantir la supervivència del català, perquè seguim subordinats a la jerarquia de la Constitució espanyola que imposa el castellà damunt de la resta de llengües de l’Estat. Vaig detallar, sense que quedés prou clar (?), les retallades i les ambigüitats relatives a la política lingüística que hi ha en els articles de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
En la segona intervenció em vaig asserenar i vaig ser més concís i vaig començar a repartir sense compassió, perquè el debat amenaçava de conduir-nos per un camí de flors violes i romaní. Vaig qüestionar que siguem una societat bilingüe com deien la resta de contertulians (en Graupera va rectificar, suposo, que volia apuntar-se al carro de la diversitat...). Vaig explicar que en un entorn multilingüe el més lògic és reclamar l’oficialitat única del català per tal de crear situacions d’ús i per garantir que la llengua del país pugui ser una llengua de cohesió.
Tot seguit vaig esfondrar l’optimisme imperant dient que els estudis científics (mirant a la cara de Fontbona) fets per sociolingüistes revelen que només un 30% dels joves usen quotidianament el català i que això és tràgic perquè una llengua es perd quan els qui la parlen la deixen de parlar. Vaig reblar el clau explicant que el fet que els catalanoparlants es passen al castellà, segons els estudis de psicologia, es deu a una norma d’ús de convergència al castellà apresa i transmesa durant generacions, de pares a fills, com a resultat del maltractament que hem patit com a poble.
De seguida, els llums d’alarma es van disparar. PP i PSC, des de posicions aparentment oposades (pro i anti Estatut) van defensar el mateix: la perfecció idíl•lica del bilingüisme institucional.
En la tercera i última intervenció ens van donar només 30 segons, que vaig destinar a reclamar la necessitat de l’oficialitat única del català. M’hagués agradat tractar sobre el fracàs de la política lingüística de l’Ajuntament de Mataró, perquè tenia una bateria de propostes d’actuació local i m’havia preparat una crítica a la inutilitat del Consell de la Llengua, que des de 2004 (quan va redactar el PAM de Política Lingüística) no ha parit ni brot. Però bé, el debat de baix nivell que va organitzar TVM no donava per més. Per tant, em reservo aquesta informació per una altra ocasió, encara que dubto que ens tornin a convidar perquè sobre nosaltres, els “indesitjables radicals independentistes”, apliquen la norma del “silenci democràtic”.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, octubre 05, 2006 0 comments
10.03.2006
Prioritat nacional: la creació d’un espai comunicatiu i cultural català
El Tribunal Constitucional d’Espanya ha admès a tràmit el recurs del govern espanyol (PSOE) contra la Llei de l’audiovisual de la Comunitat Autònoma de Catalunya, i en concret contra les competències del Consell Audiovisual de Catalunya que preveuen sancions, que regulen les quotes d’ús del català (d’acord amb la Llei de Política lingüística) i l’adjudicació de llicències.
Aquest recurs, se suma a la impugnació per part del PP de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Per tant, és evident que som en una ofensiva espanyola destinada a soscavar els minsos avenços d’autogovern esgarrapats pel govern tripartit i per l’Estatut, que tot i haver estat retallat successivament, ara serà buidat de contingut via Tribunal Constitucional.
El recurs contra la Llei de l’audiovisual té com a objectiu mantenir la nostra subordianció a l’espai radioelèctric espanyol i per extensió als grups de comunicació espanyols.
Per tant, es tracta d’un atac frontal a la possibilitat de desenvolupar un espai comunicatiu i cultural sobirà, la qual cosa confirma la colonització a què estem sotmesos.
Trobo interessant la proposta del candidat a la Presidència, Carod-Rovira (ERC), de crear un Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, tot i que dubto molt que si pacten un acord de govern, sigui amb CiU o amb el PSC, els deixin controlar Tv3 i la Corporació. Tot dependrà dels resultats electorals i em temo que amb menys de 30 diputats no hi ha res a pelar.
Una opció vàlida per a ERC, si no vol trair les motivacions que van fer que s’oposés a l’Estatut, seria pactar sense governar, condicionant l’aprovació dels pressupostos a un canvi de política cultural i comunicativa, que, òbviament, haurà de contemplar l’articulació d’un espai comunicatiu i cultural sobirà. D’aquesta manera, ERC farà valdre la seva força i es reforçarà davant les atzagaiades de l’espanyolisme. La resta d’opcions (reedició del tripartit o govern amb CiU) són poc clares i no mereixen cap vot independentista conseqüent.
Mentrestant, enmig d'un clima de guerra mediàtica, aplaudeixo la inciativa de la Plataforma pel Dret de Decidir, convidant tot el públic del partit amistós de futbol Catalunya -Euskadi, a treure's la samarreta a favor de les seleccions catalanes. Dono suport a aquesta iniciativa i vull pensar que també serà un primer pas pel desvetllament de la consciència ciutadana en defensa d'un espai comunicatiu i cultural sobirà i en català.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, octubre 03, 2006 1 comments
10.01.2006
Mataró: l'especulació s'enlaira
La façana litoral de Mataró està sent objecte d'una operació de cirurgia urbana sense precedents. Les torres de pisos arran de mar, des de Cabrera fins al Cafè de Mar, seran la nova muralla de la ciutat del segle XXI. Darrere d'aquest teló hi trobem la densificació de la trama urbana en la qual s'està destruint el patrimoni arquitectònic (cases de cós) i que està desembocant en un gran amuntegament als barris populars de Cerdanyola i Rocafonda.
Precisament, aquesta setmana passada es va destapar públicament el veto de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat al projecte de destrucció de l'edifici històric de Can Sisternes per construir-hi pisos. L'Ajuntament de Mataró no ha fet res per protegir aquest edifici catalogat, amb la qual cosa és fàcil imaginar-se la permissivitat amb què atorguen les llicències d'obra en la resta de casos en què no hi ha béns catalogats.
El col•lectiu Terra Verda també va demanar, aquesta setmana passada, el creixement zero al barri de Cerdanyola desemmascarant el projecte d'urbanització del Sorrall, que contempla la construcció d'un altre gran magatzem i de més pisos, quan els dèficts del barri quant a equipaments encara no estan coberts.
Per si no n'hi hagués prou, el regidor d'Urbanisme, va emmascarar l'operació especulativa de l'antiga Abanderado com la panacea: zones verdes, una escola i un equipament veïnal. Malauradament, els mitjans de comunicació locals (tots venuts?) no van qüestionar el fet que una altra zona de sòl industrial ha estat requalificada com a residencial, per possibilitar la construcció de 600 habitatges.
Les fàbriques tanquen i mentre el futur econòmic s'esvaeix, el nostre Ajuntament només pensa en alimentar els especuladors i el negoci hipotecari dels banquers.
Ara per ara, no tinc cap mena de dubte, Mataró ja no produeix res i s'està convertint en una nova Marbella. Som la reserva de sòl de la Gran Barcelona, és a dir un suburbi que només pot créixer en població, que només pot aspirar a atraure el diner negre en forma d'inversions immobiliàries.
Segons la Sociedad de Tasación freguem els 2.646 euros/m2 i sabem, a través dels estudis de Conjuntura Econòmica de l'IMPEM que només un 8% dels habitatges de la ciutat són de protecció oficial, que gran part dels habitatges de nova construcció tenen menys de 70 m2. Tot plegat m'indigna i em fa pensar que més que manifestar-nos per un habitatge digne, cal que comencem a preparar-nos per plantar cara al pet immobiliari que ja anuncien els organismes internacionals del Capital (Banc Central Europeu i FMI) repensant noves fórumles de propietat, que valoritzin el dret d'ús i permetin rescatar l'enorme parc immobiliari abandonat o acaparat pel especuladors a la nostra ciutat.
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, octubre 01, 2006 0 comments
9.27.2006
Atenció: Catalunya no és Polònia!
El 30 de setembre de 2005, ara fa un any, la classe política de la Comunitat Autònoma de Catalunya, va escenificar un consens de pa sucat amb oli al voltant d’una proposta de text estatutari que reformava el que ja teníem des de l'any 1979.
Recordo aquell dia, perquè també hi vaig ser al Parlament (!), a la tarda, registrant unes carbasses adreçades als partits polítics junt amb un decàleg d’arguments per dir no a aquell text.
Aleshores, el consens semblava absolut. Fet i fet, se’ns presentà l’estatut del Parlament com un acord a l’alça que recollia bona part de les aspiracions d’autogovern (mentiders!). Però, a la pràctica, l’abraçada de Maragall i Mas va marcar l’inici del declivi d’ERC, que fou arraconada progressivament fins que al maig d’enguany “saltà” del govern tripartit.
El més rellevant és que pel camí de Madrid es van perdre els papers i en va sortir un text retallat: l’Estatut de la Vergonya (que la Plataforma pel Dret de Decidir es prengué la molèstia d’esbudellar). La reclamació del text original, aprovat a Barcelona, fou el cavall de batalla d’ERC. Malgrat tot, quan l’engany i la retallada ja eren evidents, les cúpules del partit republicà seguien aferrant-se a les poltrones del tripartit fins que les seves bases militants i la mobilització “Som una nació i tenim el dret de decidir” els féu baixar dels llimbs de l’Espanya plural.
Mentrestant, els espanyols es mobilitzaren esperonats per la catalanofòbia (boicots, declaracions de militars, bisbes...): la por en majúscules tornà a ser l’argument de la mediocritat política i, després d’un referèndum en què no va votar ni la meitat del cens electoral, els catalans i les catalanes d’aquesta part de la Nació sembla que només els resti l’humor de “Polònia” per no parar bojos.
Però, la història de l’Estatut no s’acaba aquí, perquè el front espanyol segueix actiu amb els recursos d’inconstitucionalitat presentats pel Defensor del Pueblo (espanyol, és clar) i de les altres autonomies (Rioja, Balears...). I, per acabar-ho d’adobar, estem presenciant el patetisme de la classe política que ens va vendre la moto de l’Estatut i que ara demostra que és incapaç de defensar-lo i de fer complir els traspassos i les engrunes que ens havien promès que tindríem.
Fa uns dies ho vaig dir públicament: sense sobirania, seguirem sent una regió d’Espanya; sense el control dels nostres diners, seguirem depenent de la caritat dels governs de Madrid. Els fets ho proven.
Finalment, em pregunto què pensen fer els i les independentistes que encara militen o voten ERC davant de la baixada de pantalons pre i post estatutària de la seva direcció política? Què faran si tornen a pactar amb el PSC-PSOE? I si ho fan amb CiU?
Crec que el més honrat seria renunciar a l’independentisme o bé (molt millor) estripar el carnet i sumar-se a les organitzacions polítiques de l’esquerra independentista, que a través del municipalisme de la CUP poden obrir un esvoranc en el consens autonòmic imperant i encetar el procés constituent d’Autodeterminació Nacional, tal i com reclamàvem ara fa un any en el document “Prou d’Estatuts, ara cap a la Independència”.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, setembre 27, 2006 0 comments
9.25.2006
A la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, en català!
“Un règim polític i social que suprimeix l’autodeterminació d’un poble, també mata la seva potència creadora” Aimé Césaire
El 2007 la cultura catalana és la cultura convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt. Aquest esdeveniment és un dels aparadors comercials més sucosos del panorama editorial. Com a prova de la nostra submissió al mercat de les grans editorials i a la cultura espanyola, la cultura catalana “també” serà representada per autors que escriuen en espanyol.
El govern autonòmic del PSC-ICV (amb el suport inestimable del PP) nega l’existència de cap conflicte lingüístic i aprofita l’avinentesa de la Fira del Llibre Frankfurt per alliçonar els catalans indòmits en el cosmopolitisme i universalisme. Precisament, l’episodi de la Sra. Lindo, convidada com a pregonera de la Festa Major de Barcelona, s’emmarca dins d’aquest discurs de relativisme cultural i és un clar avís de l’espanyolització subtil amb què pensen actuar a la Fira de Frankfurt.
Ara bé, la cultura catalana ens singularitza, ens identifica i ens ubica en el món. I, justament perquè no disposem d’institucions sobiranes, l’idioma català és la columna vertebral de la nostra cultura. Això explica perquè il•lustres escriptors i pensadors com Joan Fuster van predicar, sense embuts, que “la nostra llengua és la nostra pàtria” (frase que subscric literalment). Per tant, l’universalisme només pot entendre’s a partir de l’aprofundiment de la pròpia singularitat. La negació ens desnaturalitza i ens converteix en allò que no som. La imposició dels autors que escriuen en castellà, és un símptoma que evidencia la nostra submissió a les estructures polítiques de l’Estat espanyol, que ha quedat segellada amb l’Estatut de la Vergonya de 2006. Precisament, en contra del discurs enganyós de PSC i ICV, l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya ha consagrat dins del seu articulat la natrualització de la imposició del castellà (art. 3 de la Constitució espanyola).
Una cultura necessita una organització política sobirana i una llengua per poder desenvolupar-se. Però quan es produeix una ingerència estrangera, normalment orientada a l’extracció de la seva base econòmica, la cultura també se’n ressent i apareixen espais de conflicte entre els qui la subjuguen per obtenir un benefici econòmic i els qui la preserven perquè no volen o no poden participar dels rèdits de la col•laboració amb l’ocupant.
Al segle XVIII, quan Espanya va destruir l’organització estatal catalana va clavar una puntada de peu a la cultura catalana. La destrucció simbòlica i lingüística de la identitat catalana (que encara es manté vigent) és un fet consubstancial a la nostra dependència política.
Per tant, m’adhereixo plenament a la campanya de la CAL, “A Frankfurt en català”, perquè ofereix una pauta d’autocentrament, que és imprescindible per sobreviure com a poble, com a cultura.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, setembre 25, 2006 0 comments
9.21.2006
La ciència-ficció com a antídot
Per guarir-vos de tanta farsa espanyolista, us aconsello rellegir “1984” de George Orwell. És un clàssic de la ciència-ficció, però en el qual hi trobareu resumit l’ideari dels constitucionalistes espanyols:
LA GUERRA ÉS PAU (article 8: "Las Fuerzas Armadas, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional")
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE (article 2: "la indisoluble unidad de la Nación española")
LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA (una, grande y libre)
El recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya, interposat pel Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, posa les coses al seu lloc. I doncs? Què us pensàveu? A Espanya l’estat democràtic i de dret és una quimera. Espanya ha estat i segueix sent una presó de pobles al servei del Capital.
Gràcies Múgica: amb tu l’independentisme creix com l’escuma. Gràcies a tu molta gent obrirà els ulls, fins i tot les persones que fa poc deien calladament “Sí quiero” a l’Estatut de la Vergonya.
Els estatuts van ser el vernís amb què el tardofranquisme va intentar resoldre “el problema catalán”. Han passat tres dècades i lluny d’avançar, els fills i les filles de l’anomenada generació de la llibertat, sembla que encara estiguem representant el paper del fabricant català de porters automàtics de “La escopeta nacional” (1977) de Berlanga.
Deixem-nos de romanços: per a Espanya només som una mamella i l’ase dels cops. Per tant, és lògic i saludable anhelar la nostra Independència.
Reitero: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, setembre 21, 2006 0 comments
9.16.2006
La castellanització s'imposa: Més Maresme, TV3 i Td8
Aquest estiu el bilinguïsme s'ha acabat implantant a l'edició del diari gratuït "Més Maresme". Primer ho vaig atribuir a la precarietat del mitjà, que en les planes de les seccions de Catalunya, Espanya i Món, es limita a col•locar les notícies d'agències (Europa Press i Agència Catalana de Notícies, bàsicament). Vaig dir-me "no deuen tenir gent per traduir". Però la realitat és que han passat els dies i "Més Maresme" incorpora cada cop més notícies i cartes d'opinió en castellà. Fins i tot, la castellanització ja afecta l'apartat de xafarderia local "No és confidencial", que fa dies que només es pot llegir en la llengua de Nebrija.
La irrupció a començaments d'any de "Més Maresme" va obrir una escletxa en l'oferta informativa dels gratuïts, justament perquè se centrava en l'àmbit local i comarcal i per l'ús del català (motiu pel qual altres edicions dels Diaris Més" van ser subvencioandes pel Departament de Presidència). La il•lusió ha durat ben poc. De fet, el tractament i la cobertura de la informació de Mataró -inicialment molt oberta als col•lectius socials- ja havia estat objecte de la imposició de paràmetres més restrictius, segurament perquè des de "dalt" algú deuria estirar les orelles als joves periodistes que tenen contractats. Amb la castellanització de "Més Maresme" aquest periòdic perd una de les singularitats que me'l feien atractiu.
D'altra banda, sembla que la castellanització dels mitjans de comunicació és un fet que s'està generalitzant d'ençà que els sociates controlen de forma hegemònica gairebé totes les administracions públiques.
En aquest sentit, el periodista Víctor Alexandre ha denunciat l'espanyolització de TV3 en diversos articles i, ara, a dos mesos de les eleccions a la Comunitat Autònoma de Catalunya, acaba de publicar "TV3 a traïció Televisió de Catalunya o d'Espanya?". No hi ha cap dubte que és un llibre oportú i que hauria de fer reflexionar a ERC, en el cas que pretengui reeditar un govern amb els sociates. Sincerament, ja que es conformen amb les engrunes, per què quedar-se amb Cultura i renunciar a controlar el desori de la CCRTV? La indústria cultural catalana, la que ha d'aplanar el camí de la reconstrucció nacional, no es podrà bastir sense la CCRTV. Per tant, un consell als amics i a les amigues d'ERC: sigueu pràctics.
I dins del capítol de denúncies, que confirmen la magra situació en què es troba el país, tenim la flagrant castellanització i espanyolització de Td8, una cadena de televisió propietat dels Godó (La Vanguardia) que, curiosament, va obtenir una de les llicències de TDT en detriment d'altres opcions més fermes, com el grup Cultura03-Òmnium Cultural.
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, setembre 16, 2006 1 comments
9.14.2006
De Saint-Domingue a Haití
D'ençà que l'Otger ha començat l'escola bressol, he dedicat les estones mortes (ben poques) a llegir "El manuscrit de Port-Ébène", traduït al català a Proa. L'autora és Dominique Bona, una perpinyanesa que escriu en francès i tot sembla indicar que, malauradament i no només en aquest llibre, també ho fa des d'un marc simbòlic i referencial francès.
La protagonista és una joveneta de la Vendée de finals del s.XVIII que la casen a la força amb un plantador de canya de sucre de Saint-Domingue que llegarà un escrit on explica la seva vida i que un editor pied-noir del s.XX llegirà amb deler i s'hi capbussarà fins a la follia.
Ambdós protagonistes, malgrat la distància temporal confronten els tabús històrics de França: la revolció i la independència de les "seves" colònies. L'Haití de Toussaint de Loverture i l'Algèria de Ben Bella són fenòmens dispars, però que comparteixen l'imaginari històric i polític francès. De fet, són l'evidència del fracàs de les "llums" i dels "drets" que els francesos consideraven exclusives de la seva pàtria i de la seva llengua.
Dominique Bona ens aporta un relat intimista, amarat de sensacions i amb una bona amientació en el clima, la vegetació i els rictus místics i religiosos (vudú) d'Haití. A més a més de les contradiccions i els conflictes amorosos, ens descriu la societat colonial basada en l'esclavisme i el monocultiu de la canya de sucre.
L'impacte de la il•lustració, la revolució francesa i, en definitiva, la demolició de l'Antic Règim, són els factors que sacsegen l'illa i que acaben amb un alçament inesperat (?) dels esclaus negres que foragiten els criolls balncs i proclamen la independència d'Haití. França va intentar recuperar militarment el domini d'Haití, les potències de l'entorn (anglesos i espanyols) van bloquejar la jove nació, que poc a poc es veié constrenyida per les conseqüències diferides del tramua de l'esclavitud. Tot plegat són elements de reflexió per a comprendre perquè Haití no aconseguí aixecar el cap. Fet i fet, la tragèdia d'aquest país antillà encara perdura.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, setembre 14, 2006 0 comments
9.11.2006
Ofrena floral de l'11 de setembre
Han desfilat unes sis entitats culturals i regionals de Mataró. Els Capgrossos han aixecat tres pilars. La delegada de l’Òmnium Cultural ha llegit el manifest unitari (?). Tot seguit ha començat la tanda dels sindicats i partits polítics. Després de tres parlaments ens han cridat per megafonia. Feia un sol espaterrant, hi havia unes 200 persones i ja eren les 11.00 del matí. Hem dipositat el ram de flors esplèndides, que en Xevi ha collit aquest matí. M’he situat davant del micròfon i he tret el paperet per tal de no perdre el fil. He engaltat un “Mataronins i mataronines, bon dia a tothom!”. He comprovat que la megafonia era prou potent perquè els sociates i peperos amagats a l’última fila m’escoltessin bé.
He engegat el discurs recordant que l’11 de setembre és una diada de lluita: “La CUP, l’esquerra independentista a Mataró, no hem vingut aquí a celebrar res. Som aquí per honorar i retre homenatge als patriotes catalans, als defensors de la terra i per commemorar que l’11 de setembre de 1714 el nostre poble fou ocupat militarment i que des d’aleshores, els catalans i les catalanes hem lluitat per recuperar la sobirania nacional que ens van robar. L’11 de setembre és una diada de lluita, de reafirmació nacional, perquè els catalans i les catalanes no som espanyols.”
S’ha escoltat un rumoreig. Els empipa perquè no en tenen ni idea d’història i perquè no comprenen la diferència entre els verbs ser i estar (mai serem espanyols tot i que estiguem encadenats a Espanya). He continuat, recordant-los el nyap de l’Estatut: “Sentim vergonya d’aquells partits polítics i sindicats que avui porten flors, però que fa uns mesos van decidir enterrar els Països Catalans en l’Espanya de les Autonomies. Amb els estatuts d’autonomia, els catalans i les catalanes seguim sense tenir la clau de casa, seguim sense els nostres euros. Ni diners, ni sobirania. Sense sobirania seguim sent una regió d’Espanya. Sense recursos, el benestar i la cohesió social estarà a mans de la caritat dels governs de Madrid.”
S’han emprenyat! És una llàstima que no disposem de més tribunes per destapar la farsa de l’Estatut... Tot seguit he carregat els neulers en el govern tripartit de Mataró: “Sentim ràbia davant del tripartit de Mataró, que s’ha pensat que Mataró és Marbella, que practica la censura amb les sancions econòmiques de l’ordenança cívica imposades als col•lectius crítics amb la seva gestió. Que externalitza i privatitza els serveis municipals i que finança l’Ajuntament amb l’especulació urbanística. PSC-ERC-ICV s’han limitat a posar pedaços, però, què passa amb els serveis, què passa amb la mobilitat i la inceneradora, on són els centres cívics, on són les escoles, quin futur econòmic?”
Diana! Això sí que no s’ho esperaven... S’ha notat un bellugueig (regidors sociates) i rumors. Alguna gent ha silenciat els inquiets. Què volíeu? Els i les independentistes no lloem la pàtria en va, perquè sabem que la llibertat es guanya des de la base; des del barri al municipi i de la comarca a la nació. Nosaltres, si volíem ser conseqüents, havíem d’assenyalar els responsables de l’especulació urbanística que estem patint a Mataró; calia dir allò que la resta callen.
He clos el parlament satisfet d’haver-los tocat el voraviu: “En definitiva, no volem viure en una ciutat suburbial ni en una regió amorfa. Si seguim lligats a Espanya, hipotecarem el territori, el benestar social i la nostra identitat lingüística i cultural. Per tant, el futur de Mataró i dels Països Catalans passa per l’autocentrament i per avançar cap a la Independència.Perquè som una Nació i tenim el dret a decidir: la lluita continua! Visca la Terra!”
Això mateix, la lluita continua!
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, setembre 11, 2006 0 comments
9.10.2006
Alliberament de Burriac
Diumenge 10 de setembre, diversos col•lectius independentistes de la comarca (CUP, Maulets, Casal Bullangues de Vilassar de Mar, gent de la CAL, etc.) hem fet una caminada cap al castell de Burriac. El grup de Mataró hem sortit a les 10:30 des del camí del Cros i hem coronat el cim poc abans de les dotze. La Lourdes i l'Otger han fet via per la Font Picant i ens hem trobat al castell.
Poc a poc ha arribat gent d'Argentona, de Vilassar de Mar i de Mataró. Hem hissat una estelada al màstil de la torre del castell i a la façana hi hem deslpegat una estelada roja gegant.
Quan ja érem una bona colla, hem fet un xeflis i en Xevi ha fet un breu parlament, argumentant la necessitat de donar continuïtat a la lluita indepedentista al llarg de tot l'any, perquè amb els actes testimonials no n'hi ha prou. Ha remarcat que l'entrada de l'esquerra independentista als ajuntaments és una necessitat i el repte més important de cara a l'any 2007; perquè sense regidors ni regidores independentistes als municipis del Maresme, quedarem relegats a la condició d'espectadors de la destrucció territorial i dels negocis especulatius.
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, setembre 10, 2006 0 comments
9.08.2006
Primer dia d'escola: nervis i propaganda oficial
Avui ha estat el primer dia de l’Otger a l’escola bressol. A l’entrada de l’escola hi havia la TV de Mataró. No hem fet cap declaració. Com a pares estàvem abatuts. Separar-se del nostre fill, encara que només hagin estat tres hores, és una experiència molt dura.
Segons llegeixo al “Més Mataró” (setembre de 2006), haig d’estar tranquil perquè l’actuació del PSC té com a prioritat dotar la ciutat de “més escoles i més dignes”. Diuen que “L’Ajuntament de Mataró està fent un esforç molt important d’inversió en noves escoles, s’està treballant en construir i planificar noves escoles bressol i d’infantil i primària per tal d’atendre a tots els nens i nenes.”
Lamento ser tan desconfiat, però hi ha motius de sobres per estar amoïnat. Només cal passejar per Mataró i veureu que tota la ciutat està en obres, que s’està densificant la trama urbana i que malgrat la promesa d’instal•lar un CEIP a la fàbrica de Can Fàbregas, és molt dubtós –com a mínim al Centre i l’Havana- que l’increment de població tingui garantits uns mínims de zones verdes, d’equipaments sanitaris i escolars. A la Figuera Major i la Via Europa, barris projectats en època del regidor Salvador Milà (ICV), encara arrosseguen aquestes mancances i els nens i les nenes de les bressol han de resignar-se a barracons prefabricats.
En una xerrada organitzada per la CUP, José Luís Mataix (USTEC), va desmuntar un altre dels tòpics de la propaganda sociata: les 30.000 noves places d’escola bressol, assegurant que “el parany està en el fet que d’una banda s’ha establert la idea de la municipalització i a l’hora de la veritat els ajuntaments, com el de Mataró, es limiten a crear un equipament públic i a cedir-ne la gestió a una empresa privada de serveis.”
Per tant, el govern Maragall, que segueix concertant les escoles privades i que ha imposat la sisena hora en contra de l’opinió del sindicat majoritari dels i les ensenyants (USTEC), es limita a continuar aplicant criteris de “rendabilitat empresarial” en l’ensenyament públic, igual que el seus predecessors de CiU.
I, per acabar-ho d’adobar, el curs comença amb un nou CEIP que el tripartit de Mataró ha batejat amb el nom d’“Antonio Machado”... Sigui com sigui, les privades de tota la vida poden respirar tranquil•les, perquè seguiran tenint el prestigi, els diners i la possibilitat de seleccionar el seu alumnat.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, setembre 08, 2006 0 comments
9.01.2006
La nissaga dels Llop de Balaguer
Els Llops és la primera novel•la de Francesc Puigpelat que he llegit. Confesso que m’ha entusiasmat. És amena i té un ritme trepidant, com les millors del gènere policíac, però amb el regust d’un rerafons històric que va més enllà de la vida dels protagonistes i que refà tota la genealogia dels Llop. A través de les nissagues dels Llop, l’autor ens endinsa en una mena de prospecció arqueològica a les entranyes de Balaguer. D’aquesta manera topem amb un substrat ilerget, romà i àrab que ressalta la permanència del culte ancestral al llop traslladat a l’existència d’una família, que al llarg del temps remena les cireres de la capital de la Noguera. La dissort dels Llop estarà estretament relacionada amb l’enfrontament de les successives branques familiars que, per desconeixement, trenquen la baula de la cadena històrica familiar i reincideixen en les revenges, les traïcions i els assassinats.
Els episodis de la construcció del canal d’Urgell, de la guerra al Rif i de Balaguer durant la guerra de 1936-39, són excepcionals. En el darrer apunt històric, només puc retreure un cert deix de candidesa novel•lística, perquè suposo que l’autor va preferir rebaixar l’impacte de violació de Maria Colomer. D’altra banda, els episodis de deserció que apareixen en la novel•la, tot i que són picants, crec que traspuen una certa banalització de les idees i de les motivacions d’uns i dels altres a l’hora d’empunyar les armes en una guerra.
El missatge que més m’ha cridat l’atenció és que “el passat no mor mai, sempre hi és”. No acabo de compartir els determinismes genètics i familiars ni la idea d’una història circular, però no hi ha dubte que Puigpelat ha teixit una història genial.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, setembre 01, 2006 0 comments
8.28.2006
La Diada Nacional a Mataró
Com cada any, a final d'agost l'independentisme català bull. Queden pocs dies per la Diada Nacional de l'11 de setembe, en la qual commemorem la derrota catalana de 1714 davant dels borbons i retem homenatge als defensors de la nostra terra. Aquests dies, tots els col•lectius tanquen els programes d'activitats que realitzen a les seves localitats i es preparen per fer-ne publicitat mitjançant cartells o bé per Internet.
A Mataró, el meu col•lectiu, la CUP, junt amb Maulets i el Casal Fèlix Cucurull ens hem unit amb el lema "La lluita continua per la llibertat dels Països Catalans" i organitzarem tres activitats:
Dissabte 9 de setembre a les 19 h, a la plaça de Santa Maria, farem una tertúlia amb els col•lectius socials de la ciutat i la comarca amb el títol "El Maresme no està en venda".
Diumenge 10 de setembre a les 10 h, hem quedat al Camí del Mig [pont de la riera d'Argentona] per fer una caminada cap al Castell de Burriac i acudir a l'Aplec comarcal d'Alliberament de Burriac. A Burriac hi desplegarem una senyera estelada, farem un refrigeri i escoltarem un parlament.
Dilluns 11 de setembre a les 10 h, acudirem al monument de Rafael de Casanova de Mataró per fer-hi una ofrena floral i un parlament a càrrec d'un representant de la CUP de Mataró. Els últims anys m'he responsabilitzat de fer-lo jo mateix i reconec que retre honors als qui lluitaren per les nostres llibertats davant dels actuals responsables de la sumbimissió de la nostra nació és una tasca ingrata, però que esdevé necessària i més quan veus la seva cara de pomes agres com volent-nos dir: "No es cansaran mai de tocar els collons aquests independentistes?".
Doncs no! i, ara més que mai, després de l'ensarronada de l'Estatut, LA LLUITA CONTINUA!
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, agost 28, 2006 0 comments
8.26.2006
Montenegro no és cap miratge!
En César Lledó, en un article d’opinió publicat a “L’Avanç” (23/06/06), blasmava la candidesa d’aquells qui pretenen traslladar l’exemple del referèndum de Montenegro als Països Catalans. L'autor afirma que primer de tot caldria “una situació d’avanç polític de l’esquerra i una conjuntura internacional que impedisca, almenys, qualsevol tipus d’intervenció per a mantindre l’status quo”. Sense aquests requisits previs, segons la tesi de Lledó, “hui és impossible un referèndum d’autodeterminació per a qualsevol dels pobles i nacional de l’Estat espanyol”.
Fredament, cal admetre que hi ha part de veritat en aquest raonament. Ara bé, el trimof de les esquerres a l’Estat espanyol no sempre ha estat sinònim de majors llibertats nacionals. Per exemple, durant la Segona República, els bascos no van obtenir el dret a l’autonomia fins que els exèrcits de Franco acorralaven el País Basc. Les esquerres espanyoles només contemplaven l’autonomia com un mer tacticisme, concedit tard i de mala gana, atès que el PNB dominava l’escenari polític. Conclusió: ara igual que fa 75 anys, “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres” (Joan Fuster).
Per tant, crec que l’exercici del dret d’Autodeterminació dels Països Catalans no podem fer-lo dependre de la correlació de forces de l’ocupant o dels suports internacionals amb què puguem comptar. El primer i el més important de tots els requisits el trobem en la determinació del poble català a accedir a la plena sobirania. Pot passar que acabem en una situació “stand by” en què les potències dominants ens neguin el dret a existir, com va passar amb la lluita irlandesa (en els seus distints estadis històrics) contra l’Imperi Britànic o amb els vietnamites contra l’Imperi nord-americà. Però, si perseveren, els mosquits sempre acaben derrotant l’elefant...
Considero que Montenegro és l’antítesi del referèndum de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya. La coincidència temporal entre ambdós referèndums ha posat de relleu la manca de consciència i determinació nacional de les classes dominants de la nostra Nació. El repte de l’alliberament nacional dels Països Catalans és, doncs, a mans de les classes populars. En aquest sentit, Montenegro és un referent, una escletxa que esberla el palau d’ivori dels poderosos. I com que el futur no està escrit, crec que els determinismes històrics no casen bé amb la lluita d’alliberament dels pobles.
Per reblar el meu pensament envers els qui recelen del referèndum de Montenegro, us reprodueixo part de l’article “Montenegro” del gastrònom Jaume Fàbrega, publicat a El Temps (núm.1158): “Els espanyols estan més estressats que mai, ara que Montenegro s’ha independitzat. També molts catalans, val a dir-ho: a TV3, per exemple, en sintonia amb el pensament espanyolista, no parlaven d’alliberament, sinó –horror!– de la “desmembració de l’exIugoslàvia”. I poden venir Flandes, Kosovo i Vojvodina. Per a uns, la marxa cap a la llibertat és imparable. Excepte aquí.”
Per tant, la lluita continua!
El futur és l’Autodeterminació!
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, agost 26, 2006 0 comments
8.25.2006
Visca Cabrera!
La novel•la d’Andreu Carranza, “L’hivern del Tigre” és l’aventura vital i apassionant de l’heroi català de les guerres carlines. Durant la primera guerra carlina, Ramon Cabrera va deixar el seminari de Tortosa i passà a liderar les partides legitimistes, més tard organitzades com a exèrcit de l’Aragó i Catalunya. El seu garrot i l’arrauxament el convertiren en un general, en un mestre de les guerrilles. Combaté amb èxit els exèrcits liberals i convertí el Maestrat, els Ports i la Terra Alta en els seus feus inexpugnables. Morella esdevé un referent mític que demostra com un exèrcit unit i amb el suport popular, si combina l’enginy amb el coneixement del terreny, pot derrotar qualsevol enemic. Sembla com si Cabrera hagués seguit fil per randa els consells guerrers de Sun Tzu...
Deixant de banda les especulacions és una bona novel•la, escrita en català tortosí i amb un estil infatigable i molt dinàmic. És un bon repàs a la història del vuit-cents, de les resistències camperoles a la penetració del liberalisme capitalista en el camp català, que s’expressaren en favor d’un pretendent al tron, però que reflectien la comunió d’interessos de l’Església (gran propietària feudal) i dels pagesos que es veien desnonats de les seves terres. I, a més a més, cal sumar-hi el component nacional català del carlisme que a diferència del País Basc, no triomfà.
En la novel•la, Cabrera, que acabà exiliat a Anglaterra i acceptant el monarca Alfons XII, es plany d’aquest ‘oblit’: “¿Per què no vaig demanar que es respectessen los furs de la meua terra? Natros també en tenim. Hauria sigut molt fàcil i potser el futur de l’Ebre, del Maestrat, Catalunya, València i Aragó seria un altre... Me pesa, me pesa molt, pels anys que vindran...”
Amb “L’hivern del Tigre”, Andreu Carranza ha contribuït a recuperar un heroi i un militar català excepcional. Si cerqueu referències de Cabrera, trobareu al•lusions al carlisme espanyol i a un “spanish Tiger”. Per tant, Carranza a més de fer un recorregut biogràfic, ho fa des d’una perspectiva catalana inèdita. Catalanitzar els fets i les persones que singularitzen la nostra història és una tasca que no només ateny als historiadors. La literatura, el periodisme i la cinematografia són mitjans igualment potents i necessaris. En aquest punt, la recuperació de la figura de Cabrera resulta d’un interès indiscutible.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, agost 25, 2006 0 comments
8.24.2006
La llengua al Clínic
La meva àvia continua greu. Ara està ingressada a la secció de planta del Clínic. Aquests dies l'he visitat un parell de cops i malgrat el tràngol que estem vivint, hi ha un aspecte que també em posa malalt: el personal de l'Hospital Clínic de Barcelona no parla la llengua catalana ni que els matin!. Fou la meva germana, acabada d'arribar de Londres, qui va estranyar-se que cap infermera parlés en català, quan bona part dels i les malaltes són de parla catalana. Si a tot plegat hi sumem el col•lapse i l'ambient llòbrec, podeu imaginar que qui pot en fuig cames ajudeu-me.
De tant en tant sents algú que parla català, però la norma usual és que et parlen en castellà (a recepció, les dones de la neteja, els guàrdies de seguretat, les infermeres...) i si no t'agrada... et fots!
Avui, la Lourdes m'ha fet una observació respecte a les infermeres i les mestres, que crec que és encertada. Bona part de les diplomades d'infermeria i magisteri són dones joves, que familiarment provenen d'àmbits castellanoparlants i que han ascendit socialment, cosa que els ha permès accedir a un determinat nivell de formació, però que en canvi no tenen cap sensibilitat envers la llengua, perquè la seva socialització ha estat en castellà i dins d'uns paràmetres clarament espanyolitzats.
Conclusió: si han "progressat" socialment i individual amb la idea que el català és una nosa o un afegitó secundari, per quins set sous, ara que ja tenen un lloc de treball (fixe o precari), per què haurien de modificar la seva actitud refractària davant la llengua catalana d'un pacient o alumne/a? i més si tenim en compte la relació de jerarquia inherent que aquesta relació comporta.
De ben segur que la percepció que hom té de les nostres escoles és que el català hi és omnipresent. Però la realitat és enganyosa, perquè als patis (per deixadesa del professorat? per la passivitat d'Inspecció?), igual que a les sales de mestres, el castellà hi domina de forma aclaparadora. Si pareu l'orella a les facultats de magisteri, allí on se suposa que es formen els i les educadores dels nostres fills i filles, comprovareu que la identitat lingüística i cultural catalana és marginal. Per tant, el miratge d'una escola catalana i en català avui dia és gairebé impossible de trobar i encara més dins de la xarxa pública.
És a dir, alguna cosa no funciona bé a les escoles de mestres i d'infermeria, quan els futurs professionals de l'Educació i la Sanitat no adquireixen cap tipus de sensibilitat envers el país i la seva llengua. Bé, el tema podríem analitzar-lo des de molts punts de vista, però la situació penosa del català als nostres hospitals també la vaig palpar quan el nostre fill va néixer a l'Hospital de Mataró i com que no vull caure en la paràlisi de la derrota, crec que cal seguir aplicant la norma de parlar sempre en català, tot i que sovint et topis amb algú que et barra el pas per molt que li demanis "si us plau"!
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, agost 24, 2006 0 comments
8.23.2006
Visita a la Catedral de Girona
Fa dies que la mala sort m'acompanya. D'una banda tinc la meva àvia de Barcelona hospitalitzada des del dissabte al Clínic, amb un pronòstic gens engrescador, i també, després de l'ensurt d'una trencadissa de vidres en una finestra del pis, estic pendent dels tres punts que encara tinc al dit índex de la mà dreta. Vaja, que he començat les vacances de la pitjor manera!
Ahir, per esbargir-nos una mica abans de l'inici del curs escolar, vam decidir visitar Girona i, específicament, la Catedral. Hi vam anar amb el tren de la costa i això va fer que hi arribéssim tard, a l'hora de dinar...Vam dinar bé i tot seguit vam enfilar els carrerons plens d'escales (hi havia barreres arquitectòniques per tot arreu!) que porten a la Catedral.
Vam pagar "religiosament" els quatre euros, ens van donar un aparell "made in Israel" que ens serví d'audioguia i ens féu la visita molt amena. El nostre objectiu era veure els sepulcres de Ramon Berenguer II, Cap d'Estopes, i de la seva besàvia, Ermessenda de Carcassona.
Primer, vam localitzar la reproducció minúscula del falcó del Cap d'Estopes, que hi ha als arcs de la porta de Sant Miquel. Justament, la llenga explica que el falcó del comte-rei va acudir al funeral del seu amo i parlà dient "Caïm matà Abel", amb la qual cosa revelà el fraticidi comès pel germà bessó, Berenguer Ramon.
Vam veure el setial de Carlemany, fet de marbre i situat al bell mig de l'altar. Imponent! Hagués pagat per poder-m'hi seure... al cantó esquerre de l'altar, hi havia la tomba del Cap d'Estopes, que dóna accés a la capella de Sant Narcís, sant de Girona a qui la devoció atribueix el miracle de les mosques verionoses que al segle XIX van foragitar l'ocupant francès. La tomba del Cap d'Estopes és majestuosa. Compta amb els escuts heràldics del Casal de Barcelona, amb els quatre pals. Damunt, hi ha una estàtua del comte-rei ajaçat amb la indumentària de guerrer.
No vaig poder fer-ne cap foto i malauradament, tampoc vaig trobar cap postal que reprodueixi la bellesa d'aquest sepulcre reial.
A l'altra banda de la nau, a mà dreta de l'altar, hi ha la tomba d'Ermessenda de Carcassona, que segons ens indica el Cercle Català d'Estudis Heràldics i Nobiliaris, "és un dels llocs més antics on es veuen els pals vermells sobre fons daurat de l'escut comtal de Barcelona". De fet , hi trobem evidències "de les franges verticals vermelles i les d’or, com a senyal protoheràldic de la família comtal de Barcelona" que "van ésser descobertes a la catedral de Girona, pintades als sepulcres del comte Ramon Berenguer II (el Cap d'Estopes mort el 1082) i de la seva besàvia, Ermessenda de Carcassona, quan van ésser oberts el 1982."
Al costat del sepulcre també hi ha una estàtua molt formosa d'Ermessenda jaient, esculpida per Guillem de Morell al segle XIV. Lamentablement, tampoc vaig poder fer-ne cap foto ni aconseguir cap postal...però sí que he localitzat alguna imatge esparsa per la xarxa.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, agost 23, 2006 0 comments
8.21.2006
Flandes, proper estat de la UE?
Recentment, el partit flamenc Vlaams Belang ha presentat una proposta legislativa al parlament belga, que ha estat acceptada a tràmit, per debatre l'eventual dissolució de Bèlgica en dos estats: Flandes (de parla neerlandesa) i Valònia (de parla francesa).
Ramon Tremosa, en parla en un excel•lent article a la revista El Temps, en què explica que les motivacions econòmiques, l'espoli fiscal, són la principal raó per la qual més d'un 51% dels flamencs aproven la independència. Tremosa, conegut pels seus estudis realtius a l'espoli fiscal que patim als Països Catalans, ha destacat el fet que a la premsa i als mitjans de comunicació espanyols i catalans la polèmica que es viu a Flandes és un tema tabú. Seguiré amb atenció tot el que pugui passar al cor d'Europa, perquè n'estic convençut que pot ser útil a la causa de la nostra nació.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, agost 21, 2006 0 comments
8.20.2006
El vot dels no comunitaris i l'Autodeterminació
La proposició del Govern espanyol i d'IU-ICV d'atorgar el dret a vot a la immigració no comunitària ha aixecat un munt de polseguera. La dreta regionalista s'ha tret de la màniga (què hipòcrites!) el fet lingüístic català com a element discriminador dels qui poden o no poden votar.
La dreta espanyolista ha posat el crit al cel dient que això és una maniobra electoralista pensada per afavorir les candidatures "progressistes".
Malgrat totes les declaracions i rèpliques, caldrà esperar a veure com es perfila el dret a vot de la immigració no comunitària. Ara per ara, tot sembla indicar que la mesura només d'extensió del dret de vot es limitarà als comicis municipals i que només se'n beneficiaran aquells que pertanyin a països amb els quals l'Estat espanyol tingui acords de reciprocitat electoral, amb la qual cosa només podria atorgar el dret de vot a certs col•lectius de llatinoamericans.
Crec que el debat sobre les essències nacionals, suposadament amenaçades pel vot de la immigració, és una manifestació de racisme intolerable. La participació és la millor manera de corresponsabilitzar la ciutadania en un projecte de societat, per tant no entenc que hi hagi restriccions al dret de vot, al dret d'associació, manifestació, reunió, opinió, sindicalització...
Pel que fa a la identitat lingüística i cultural catalana, no crec pas que estigui amenaçada per la immigració, sinó per la perpetuació de les estructures de dominació que des de fa tres segles sotmeten el poble català als Estats espanyol i francès, amb la complicitat dels botiflers. Per tant, davant dels discursos xenòfobs de CiU, caldria recordar el paper claudicant i subjugador d'aquest sector socipolític davant dels ocupants. I, d'altra banda, davant dels cants de sirena del PSC-PSOE i d'IU-ICV, autoqualificats de demòcrates i progressites, convé recordar que són els sectors més refractaris a la democratització de la societat catalana, perquè defensen l'ocupació espanyola i ens neguen sistemàticament el dret d'Autodeterminació, que és el dret a decidir de forma sobirana el nostre destí col•lectiu.
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, agost 20, 2006 0 comments
8.18.2006
Les opcions d'ERC
La resignació no és un bon auguri, però tot sembla indicar que els dirigents d'ERC, després de l'escenificació del rebuig al pacte estatutari, han decidit tornar a la cleda. Els líders d'ERC exigeixen les competències en matèria d'aeroports, per aparcar la xacra estatutària i, alhora, prometen gestionar la conselleria de Cultura, per tal d'alimentar les entitats socioculturals afins castigades per la gestió dels sociates.
Si bé gran part de l'organigrama d'ERC es va arrenglerar cap a posicions rupturistes, d'Autodeterminació i a favor de les classes populars, després de la febrada de l'Estatut la inèrcia gradualista d'ERC pot conduir l'independentisme parlamentari cap a una profunda desorientació. Justament, l'equidistància torna a ser un terme útil per a referir-se a ERC. És a dir ni carn (CiU) ni peix (PSC).
A la pràctica, els missatges preelectorals d'ERC, en comptes d'esbargir els dubtes, insisteixen en reeditar la fórmula del "tripartit", que és tan nefasta com un hipotètic pacte amb els convergents. De fet, ERC ja anuncia públicament que es resigna amb la gestió de Cultura, la qual cosa suposa una renúncia a actuar com a força política antagonista. Per tant, és lògic que s'escampi la brama que "votar ERC, és igual a fer Montilla president".
Jo no em resigno. Considero que la clau de volta que pot impulsar-nos cap a la plenitud nacional i l'emancipació rau en la combinació dels moviments socials i l'actuació estrictament política i sindical. En aquest sentit, la lliçó dels últims anys ens ensenya que ERC -autoqualificada com a independentista- ha perdut el nord perquè no té una base social real ni uns mitjans afins. La política de saló, sense un moviment social independentista que marqués els ritmes i la pauta, per tant, no porta enlloc. Per això, la música que sona a dos mesos de les eleccions autonòmiques és elegíaca, monòtona i poc creïble.
És previsible una forta davallada d'ERC. Tot i això, si els dirigents d'ERC aconsegueixen imposar les seva política d'aliances, aquest partit tindrà les hores comptades. Segons la meva percepció, la millor teràpia passa per enfortir un independentisme civil (associacionisme i sindicalisme nacional popular) amb el suport incisiu d'una oposició parlamentària al reformisme espanyolista que encarnen CiU-PSC-ICV.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, agost 18, 2006 0 comments
8.17.2006
Una literatura colonitzada? No, gràcies!
M’agrada llegir. Per defecte professional llegeixo molts treballs d’història. Ara bé, quan llegeixo novel•la o d’altres gèneres literaris, sempre trio obres en català i, si puc, intento que l’autor/a sigui dels Països Catalans. És una convicció militant i un plaer. Igual que fan els seguidors d’un equip de futbol, jo venero les “velles glòries”, que són els nostres clàssics, i dono suport explícit als nostres escriptors, els que escriuen en català, alhora que m’entusiasmo amb tots els qui comencen. Sí, jo seré el vostre àvid lector. Per tant, no defalliu!
És veritat que el mercat lector en català és més reduït que l’espanyol, però això no m’amoïna. En canvi, sí que em preocupa que “La Caixa” es malvengui Edicions 62 i malbarati l’Obra Social finançant els iots del rei d’Espanya. Ahir repassava, mentalment, les empreses editores en català i me’n sortien ben poques. Em fa basarda que el mercat editorial en català pugui quedar concentrat al voltant d’Enciclopèdia Catalana o Planeta. Vaig pensar que sempre quedarà 3i4, Dalmau, Pagès, l’Abadia de Montserrat o 1984 per publicar allò que els criteris del mercat descartarien de bell antuvi.
Un familiar em van preguntar què em semblaven “L’ombra del vent” de Carlos Ruiz Zafon (traducció de l’original “La sombra del viento”) i “L’Església del Mar” d’Ildefonso Falcones (és a dir “La Catederal del Mar” en l’original). Vaig ironitzar: “Segur que aquests autors aniran a Frankfurt”. Interiorment, però, una esgarrifança em va recórrer el cos, perquè la realitat cultural i literària en què viu immersa gran part de població ja fa temps que és una simple traducció de l’espanyol. Jo, per molt que triomfin els autors en castellà, tinc molt clar que la llengua catalana és el vehicle d’expressió natural de la cultura catalana i, per tant, de la seva literatura. En aquest sentit, i davant del confusionisme imperant, rellegir els diaris de Manuel de Pedrolo resulta un exercici reconfortant i aclaridor:
"El castellà ens pren un dret, i se l'atorga, cada cop que exerceix a casa nostra els drets que té a casa seva, sense que la inversa sigui acceptada. Això sol ja defineix un estat de colonització."
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, agost 17, 2006 0 comments
8.15.2006
Tots els colors de la llengua
“Tots els colors de la llengua” recull els testimonis d’una gent que fins fa poc no parlava en català. N’hi ha que viuen a la comarca d’Osona des de fa molts anys i d’altres que tot just acaben d’establir-s’hi. Són d’arreu del món i, generalment, parlen més d’una llengua. Expliquen que moltes persones catalanoparlants els ho fan difícil, perquè cada cop se’ls adrecen, sempre els responen en castellà. Consideren que l’aprenentatge i l’ús del català són indispensables per arrelar-se a Catalunya, perquè així la gent els deixa de considerar “forasters”.
Tots han participat en el programa de voluntariat lingüístic i són un exemple d’apropament entre autòctons i nouvinguts. Aquesta activitat complementa els cursos de català i facilita el desacomplexament d’uns i dels altres. Els qui ja parlaven català ajuden els qui no el parlaven a adoptar aquesta llengua i d’aquesta manera els obren solidàriament les portes a la nostra comunitat lingüística i cultural.
En Tijani, un dels testimonis del llibre ens explica que “Abans sentia que la gent d’aquí no m’acceptava. Ara és diferent”, però remarca que “nosaltres [els nouvinguts] esperem que la gent d’aquí faci el primer pas”.
Seguint aquest raonament, els autors del llibre pregunten “Per què la gent s’adreça als immigrants en castellà? Per què pressuposem que ens entendran millor? Tan poca autoestima lingüística tenim que optem per parlar-los en castellà, com si tinguéssim la certesa que d’aquesta manera segur que ens entendran?”
No ho oblidem: una llengua mor quan els que la saben deixen de parlar-la. Per tant, cal parlar sempre en català, sense discriminacions, sense prejudicis i convidar les persones nouvingudes a adoptar la nostra llengua.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, agost 15, 2006 0 comments
8.12.2006
Crítiques i entrebancs a la llei de la Memòria Històrica del Govern espanyol
El 28 de juliol el Consell de Ministres del Govern espanyol va donar a conèixer les línies generals del projecte de llei de la Memòria Històrica. Gairebé totes les entitats socials que treballen en l'àmbit de la recuperació de la dignitat i la memòria històrica l'han criticat, perquè es queda curta i per les ambigüitats que conté.
Tot i la timdesa de la proposta d'actuació governamental, la dreta social espanyolista ja ha desfermat una campanya d'intoxicació mitjançant la difusió d'una enquesta gens neutra, de l'Instituto Opina, en què es qüestiona la retirada de símbols feixistes afirmant que "Un 43,1% de los españoles mantendría los símbolos franquistas". Aquests arguments pretenen anul•lar qualsevol temptativa de reparació que vagi més enllà de l'àmbit estrictament personal i familiar, adduint que no hi ha una demanda social que ho justifiqui. Davant de tants entrebancs, dubto que la democràcia arreli mai a l'Estat espanyol.
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, agost 12, 2006 0 comments
8.09.2006
Nosaltres, indígenes dels Països Catalans
Avui ha entrat en vigor el maleït estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya... i, casualment, avui l’ONU celebra el Dia Internacional dels Pobles Indígenes del Món. Després del desencís estatutari, em pregunto si no seria més oportú que els catalans i les catalanes ens considerem com a un poble indígena. Però, temo que molta gent ho desaprovaria taxativament dient “On són els indígenes dels Països Catalans?”
Sovint em faig aquestes preguntes i arribo a la conclusió que l’alteritat que ens envolta no pot obviar el fet de la nostra existència singular i diferenciada. Per tant, segons la meva interpretació, els indígenes dels Països Catalans som un poble que vol ser una nació plena i determinar-se lliurement, un desig que fins ara ha estat frustrat pels avatars de la història (ocupació militar francoespanyola) i el desenvolupament del capitalisme.
Segons la professora Erica-Irene A. Daes, presidenta relatora del Grup de Treball de les Nacions Unides sobre Poblacions Indígenes, no hi ha cap diferència entre els pobles “indígenes” i els “pobles” en general, a part del fet que el grup típicament identificat com a “indígena” no ha pogut exercir el dret a l’autodeterminació.
Regirant materials de treball, resulta que el poble català podria ser considerat a efectes de dret internacional un poble indígena igual que els quítxues, maoris, navajos o massais. No us ho creieu? Doncs vegeu la definició que dóna el relator de la Subcomissió de l’ONU per a la Prevenció de la Discriminació i la Protecció de les Minories:
“Les nacions, els pobles i les comunitats indígenes són aquelles que, tenint una continuïtat històrica amb les societats precolonials i anteriors a les invasions que es van desenvolupar als seus territoris, es consideren diferents d’altres sectors de les societats que avui predominen en aquells territoris, o en parts d’aquests. Formen actualment sectors no dominants de la societat i estan decidits a preservar, desenvolupar i transmetre a les generacions futures els seus territoris ancestrals i la seva identitat ètnica, com la base de la seva existència continuada com a pobles, d’acord amb els propis models culturals, les institucions socials i els sistemes legals”
Aquesta valuosa informació la podeu consultar a l’Informe “L’Aplicació del dret a l’autodeterminació com a contribució a la prevenció de conflictes”, que fou el resultat de la conferència internacional d’experts celebrada a Barcelona el 1998, sota els auspicis del Centre UNESCO de Catalunya.
Bé, deixo oberta la reflexió i aprofito que avui els poderosos del món dediquen (hipòcritament?) un dia als pobles indígenes per recordar al pres polític nadiuamericà, Leonard Peltier, incriminat des de 1975 sense proves per la mort de dos membres de l’FBI que estaven preparant l’assalt al poblat dels Oglala Lakota a la reserva índia de Pine Ridge (Dakota del Sud).
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, agost 09, 2006 0 comments
8.08.2006
Els "cayucos" de TV3
Fa uns anys, TV3 i la resta de mitjans de la CCRTV van popularitzar el terme "patera" per referir-se a les barques amb què les persones immigrants procedents de les costes marroquines travessen l'estret de Gibraltar per entrar "clandestinament" a l'Estat espanyol. Finalment, hom va decidir posar seny i substituir el castellanisme "patera" per "pastera", que efectivament fa referència a una barca petita.
El batibull lingüístic amb què ens estan castigant els directius de l'ens de públic de la CCRTV té molt a veure amb el model de referència cultural, que ara més que mai és Espanya. Dos exemples sagnants són les merdoses retransmissions de curses de cotxes i motos; i, també, el programa de karaoke de TV3, que posa en solfa l'analfabetisme musical del país i de passada espanyolitza l'imaginari col•lectiu amb un cançoner pretesament neutre, però que sempre sona en espanyol.
Som a l'agost i els immigrants que fugen de la misèria i les guerres de l'Àfrica ara s'embarquen cap a les Illes Canàries i, segons TV3, ho fan en "cayucos". El primer cop que ho vaig sentir no sabia de què m'estaven parlant... però, els dies passen i el castellanisme "cayuco" (que es podria traduir com a "barcassa") persisteix en els serveis informatius de la CCRTV.
Els continguts són importants, però la forma i la correcció amb les quals es transmeten també ho són. Crec que la meva queixa no és un crit en el desert. Ja fa temps, que sento i llegeixo com molta gent es lamenta del declivi de TV3 i de les emissores de ràdio de la Generalitat de Catalunya. Jo de TV3, en dic "TVE RES" i només me la miro molt de tant en tant, perquè m'avorreix i em fa fàstic l'espanyolisme amb què tracten tota la informació i els continguts d'entreteniment. Fet i fet, la deriva espanyolista de la CCRTV està estretament lligada al control polític exercit pel PSC-PSOE en tots els àmbits de la vida pública. Quan governaven, els convergents no eren millor que els sociates, simplement hi havia uns professionals que mantenien un llistó ben alt i semblava que una gran part de la societat catalana exigia mitjans de comunicació nacionals. Per tant, no hi ha dubte que l'espanyolisme i les desregulacions laborals estan trinxant el poc que teníem.
Els "cayucos" de la CCRTV posen de manifest que som una regió d'Espanya i que, ens agradi o no, els mitjans de comunicació són i seran fonamentals en la lluita pel redreçament nacional dels Països Catalans.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, agost 08, 2006 0 comments
8.06.2006
Rastres del feixisme a Vinuesa
El passat divendres, 4 d'agost, vaig visitar altre cop Vinuesa. Aquesta població soriana està enclavada a la zona de pinares. L'economia local depèn de l'explotació forestal, que gràcies al sistema ancestral de "la suerte de pinos" proporciona uns ingressos a cada veí / veïna. Però, Vinuesa també s'ha convertit en un poble turístic, perquè és bonic i està envoltat d'una natura esplendorosa i pels paratges singulars com la "laguna Negra". Una de les cases més tradicionals de Vinuesa està reproduïda al Poble Espanyol de Montjuïc, a Barcelona. Per tant, és recomanable visitar aquest poble.
Enguany, però, he fotografiat un parell de vestigis del feixisme espanyol, que romanen intactes: un escut franquista que presideix la façana de l'Ajuntament i una placa feixista col•locada a l'Església de Nuestra Señora del Pino.
Espero que l'Ajuntament de Vinuesa, que amb tanta devoció ha batejat els carrers cèntrics amb noms com Juan Carlos, Reina Sofia o Constitución... no trigui molt de temps a treure aquesta romanalla del feixisme.
I pel que fa a la placa de l'Església, que conté un jou falangista i en la qual hi figura el nom del "caído" José Antonio Primo de Rivera, que no té cap relació que jo sàpiga amb Vinuesa, caldria exigir a la institució de l'Església Catòlica que la retirés en un gest d'honestedat.
Malauradament, la visita del papa Benet XVI a València, en l'encontre de famílies catòliques, sembla que no va escoltar la demanda de retirar totes les plaques i símbols feixistes col•locats a les esglésies, en recordatori de la "Cruzada Nazional".
Crec que aquest aspecte, molt candent a Espanya, no és fruit de cap oblit ni de cap casualitat. Som davant d'una qüestió d'higene democràtica. Sortosament, no massa lluny de Vinuesa, per citar un exemple, a la ciutat Sòria, ja han retirat els monuments feixistes de la Dehesa, de Yagüe i la inscripció que senyorejava a la façana de la concatedral. Per tant, netejar els carrers de símbols feixistes i ubicar-los en museus d'història que recordin i dignifiquin la lluita antifeixista no només és una qüestió de decòrum sinó de voluntat política, de salut democràtica.
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, agost 06, 2006 0 comments
7.28.2006
“El falcó del comte”, una bona novel•la per descobrir la Catalunya feudal
Ara que la Lourdes també se l'ha acabat, puc fer-vos cinc cèntims del llibre de l'Asssumpció Cantalozella. L'autora va aconseguir captivar-me durant dues setmanes amb la novel•la “El falcó del comte” i es nota que té una bona base de coneixements històrics i jurídics.
Pren com a fil argumental la recerca de la identitat perduda d'Otger de Guitard, un protagonista expulsat per motius d'Estat de la cort comtal, però que viurà en tots els estrats i condicions: a l'estudi catedralici de Girona i Barcelona, al monestir de Ripoll junt amb l'Abat Oliva i a la cort de Barcelona fent d'arxiver i conseller de Ramon Berenguer II, Cap d'Estopes. Paral•lelament, sorgeixen els noms de dones silenciades o poc conegudes de la nostra història, com Ermessenda de Carcassona o Almodis de la Marca, que destaquen pels seus dots com a governants. Ermessenda vaticina un futur incert per a la unitat de la Casa de Barcelona quan el seu nét, en el seu tercer matrimoni amb Almodis, infanta dos bessons, que seran un niu de discòrdies, puntualment aprofitades pels senyors feudals.
La novel•la és una bona trama del procés de feudalització català, perquè explica com els antics alouers, propietaris de terres lliures de servitud, van acabar sotmesos a la servitud i als mals usos dels senyors feudals, nobles o eclesiàstics. Els vescomtes, castlans i cabalers, arrendaren els càrrecs i litigaren amb el poder comtal de Barcelona per nomenar-los, cobrar els impostos i guerrejar amb els musulmans per tal de guanyar noves terres i apropiar-se de les pàries.
La pugna entre el Casal i els vescomtes tingué el seu punt àlgid en l’enforntament amb Mir de Geribert, del Castell d’Olèrdola, que acabdillà la revolta dels senyors de la frontera. Finalment, el comte de Barcelona segellà una pau fràgil amb els senyors, amb una revisió del Liber Iudiciorum, que contemplava la feudalització del territori i el sacrifici dels alous.
Aquesta decisió esdevindrà, més endavant, com una pedra a la sabata amb l’alçament dels Remences, primera gran revolta popular, contra els abusos senyorials; però això ja seria tota una altra novel•la.
Davant l'obra de Cantalozella, em pregunto per què cap cineasta no ha gosat fer-ne un guió per dur-la a la gran pantalla, perquè l'emoció, les aventures i el to èpic desborden a cada pàgina. Us recomano que feu l'esforç de llegir el "Falcó del Comte" i si podeu, visiteu les tombes reials de la Catedral de Barcelona (Ramon Berenguer I - Almodis) i de la Catedral de Girona (Ermessenda - Ramon Berenguer II, "Cap d'Estopes".
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, juliol 28, 2006 0 comments
7.27.2006
L'aire condicionat és insostenible
Som al pic de l’estiu, què hi farem! Cada migdia quan torno cap a casa el sol i la calor no perdonen. L’estació de plaça Catalunya s’ha convertit en un forn microones i quan camino, tant a Barcelona com a Mataró, procuro anar pels carrers més ombrívols. Emperò, haig d’anar fent zigazagues perquè els aparells d’aire condiconat de les botigues i els balcons suquegen....N’hi ha per tot arreu!
Ahir, rondàvem els 35 ºC, i els aparells d’aire condicionat i els ventiladors van enregistrar rècords històrics de consum d’electricitat. Fins i tot, al bloc del pares de la Lourdes, a la Ciutat Meridiana, van haver-hi baixades de tensió. Per tant, lluny de les consignes moralistes d’estalvi energètic, els catalans i les catalanes, sembla que s’hagin abocat al malbaratament d’energia. Em pregunto quants pisos estan degudament aïllats? Ben pocs. Per això, m’indigna que tanta gent, s’instal•li per sistema, i sense permís de la comunitat de veïns, un aparell que fa soroll, sobrecarrega les línies i que perd bona part de la seva eficàcia perquè les cases no estan ben habilitades ni pel fred de l’hivern ni per a la calor de l’estiu.
La inconsciència col•lectiva, que alguns dissimulen votant a ICV, no pot amagar la realitat: cada cop hi ha més consum i, per tant, cada cop hi haurà més infrastructures, que devastaran el nostre territori, per tal se satisfer la demanda. Justament, per això, el presidenciable autonòmic del PSC, José Montilla, ha exigit l’execució de la interconnexió elèctrica amb França, és a dir, de la línia MAT (Molt Alta Tensió).
Les conviccions "desarrollistes" del Sr. Montilla no són cap novetat. En canvi, sí que sobten les declaracions d’alguns directius de FECSA-ENDESA que, segons recull Ramon Folch, diuen que "això no és bo perquè després la societat no voldrà assumir les servituds inherents a aquesta demanda desbocada (més centrals de generació, noves línies, estacions transformadores, etc.)". Més clar l’aigua!
Per tant, la primera qüestió important a tenir en compte és que cal que modifiquem radicalment els nostres hàbits de consum i, sobretot, en relació a l’energia. A mi l’aire condicionat em fa més nosa que servei, perquè l’he de suportar a la feina i als trens. L’aire condicionat, penso, està plenament justificat en els hospitals. En canvi, trobo, que a casa i al carrer, cal aprendre a sobreviure sense els béns de consum artificials i innecessaris. Conclusió: "mínim consum, màxim estalvi". Reclamació: cal exigir coherència als partits (sobretot als que van de "verds") i no deixar que sigui el mercat qui dicti les nostres vides i les nostres necessitats.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, juliol 27, 2006 1 comments
7.26.2006
Cartografia i estadístiques provincials
Fa quatre anys, l’Assemblea Nacional de Maulets celebrada a Roquetes, va aprovar un document col•lectiu: "Anàlisi del jovent català". Aquell treball va tenir el mèrit de refer una part del trencaclosques, a partir d’una perspectiva d’alliberament social i nacional.
Recordo que la principal dificultat fou aplegar informació estadística d’àmbit nacional en cadascun dels apartats sectorials. De fet, la informació estadística continua estant dispersa i les dades que ens permetrien interpretar amb fidelitat la realitat dels Països Catalans, no fan altra cosa que evidenciar la fragmentació i la permanència de la divisió provincial espanyola.
Tot i l’invent de les autonomies, l’àmbit regional espanyol s’ha bastit a partir de les províncies espanyoles, creades al segle XIX. Les províncies han subsistit al llarg del temps i continuen operatives, perquè les Diputacions provincials segueixen dempeus com a menjadores dels partits polítics institucionals.
Per tant, no és estrany que la declaració d’hisenda, els morts per accident de trànsit, les xifres d’immigració, les taxes de l’atur, les previsions meteorològiques, etc., es facin a partir d’un mapa administratiu i estadístic de base provincial. D’aquesta manera, Catalunya seguirà sent la suma de quatre províncies, el País Valencià -com canten Obrint Pas- continuarà sent "tres províncias una región, Valencia, Alicante y Castellón"...
El més paradoxal, és el maquillatge lèxic amb què el regionalisme català i els mèdia dominants han disfressat les províncies. La incapacitat o la nul•la voluntat política d’acabar amb les províncies espanyoles és palesa en els TN Comarques de TV3, on les Comarques de Barcelona són l’equivalent a la Província de Barcelona. Fet i fet, aquesta alteració nominal manté intactes les estructures de dominació que esquarteren la nostra terra, tal i com ha denunciat el Col•lectiu Contrastant.
Partint de la base que no hi ha cap divisió territorial natural i que les estadístiques mai són neutres, el deure de l’independentisme català és regionalitzar els Països Catalans a partir de la multiforme realitat comarcal, pensant en la funcionalitat de la lluita d’alliberament i en l’operativitat de la futura Administració catalana sobirana.
L’experiència històrica ens mostra el camí a seguir: no va ser fins a la implantació del nou ordre revolucionari de juliol de 1936 que el territori autonòmic de la Generalitat republicana no va suprimir les províncies i va implantar les regions i les comarques.
En aquest sentit, cal observar amb atenció les lluites populars pel reconeixement territorial (per exemple: Vegueria del Penedès), que convidria relligar amb les propostes de divisió territorial dels Països Catalans i amb l'excel•lent tasca estadística i documental duta a terme pel Centre de Recerca i Documentació Pau Vila .
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, juliol 26, 2006 2 comments
7.25.2006
El cop d'estat de 1936 i la classe obrera de Mataró
Ahir a la tarda, vam fer reunió "conspirativa" de l'equip d'historiadors independentistes del Maresme. Vam comentar la presentació del llibre d'en Xaubet, "Sociologia de la guerra revolucionària a Mataró (1936-1939)". Em vaig comprometre a redactar una bona ressenya, que aviat espero tenir-la enllestida. Malgrat tot, en la transcurs de la conversa van sorgir dos apunts d'interès, que tot seguit miraré d'exposar-los.
Primer, la reunió de la trama civil i dels militars a la finca del Baró de Viver d'Argentona, que en Xaubet referencia a partir d'una informació de Manuel Cruells a "La revolta del 1936 a Barcelona":
"Vers el 18 de juny [1936], a la finca argentonina del baró de Viver, Darius Romeu, home conspicu i exbatlle de Barcelona durnat la dictadura de Primo de Rivera, s'hi tingué una reunió d'elements militars i civils compromesos, una cinquantena llarga de militars i no gaire més d'una dotzena de civils." (p.27)
Aquesta informació també l'han fet servir altres historiadors com Josep M. Solé i Sabaté [“La trama civil del 19 de juliol” dins Catalunya durant la Guerra Civil dia a dia – La Vanguardia, 2006] per explicar els preparatius del cop d'estat antirepublicà a Catalunya:
“La connexió entre la facció de l’exèrcit compromesa a Catalunya en el cop militar i l’element civil es va fer la darrera setmana del mes de juny del 1936 a la finca que el baró de Viver, Dàrius Romeu i Freixa, tenia a Argentona. Van assistir-hi els enllaços militars, acompanyats, cada un d’ells, de cinc caps o oficials del regiment o institut armat a què pertanyien. Els constants viatges obliguen a buscar substituts per acompanyar el capità López Varela en la preparació del cop d’estat. Els altres xofers foren Jorge Dezcallar i Arcadio de Senillosa i de Varela.” (p.22 i 23)
Solé i Sabaté eximeix el gruix del clero i de la burgesia catalanes de la conxorxa i atribueix el fracàs a l'escassa implantació dels grups d'ultradreta, a la manca de suports econòmics, que en qualsevol cas haurien estat puntuals, i a la prepotència dels militars insurrectes que pensaven que el 19 de juliol tornaria a ser un "paseo" com ho fou el 6 d'octubre de 1934.
Tot i així, la trama civil va existir i, certament, hi va haver "elements civils que hi aportaren diners" com ara "Emilio Juncadella, persona molt introduïda en congregacions religioses i en la jerarquia eclesiàstica més tradicional, i Antonio Llopis, que deixava el seu domicili per a reunions sedicioses de la Junta Disionaria de la 4ª Región de l’UME. Aquest era amic personal del general Barrera i un home clau per obtenir fons del món industrial, ja que havia estat president del Foment del Treball Nacional." (p.22)
El llibre d'en Xaubet és una bona excusa per fer emergir alguns noms i alguns indrets molt propers on es va perparar l'atac a la Catalunya republicana.
Segon, el mite de la moderació de la classe obrera a Mataró. Sovint, es es contraposa la radicalitat dels obrers de Terrassa o La Torrassa (L'Hospitalet de Llobregat) amb la moderació dels de Sabadell o Mataró.
Mataró, segons els tòpics historiogràfics, respon a un esquema de moderació dominat pels trentistes de Joan Peiró i pel model cooperativista. Precisament, "Perill a la reraguarda" de Peiró seria l'exponent del pensament "políticament correcte". Ara bé, des de primera hora, cremen els convents de les Caputxines, les Tereses, les Benetes i la Providència... i, curiosament, de Mataró partí la columna miliciana Malatesta.
Tot plegat, ens indica que el context històric que fins ara s'ha estudiat ha marginat aquests aspectes, perquè eren incòmodes i podien indicar l'existència de nuclis anarcocomunistes potents.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, juliol 25, 2006 0 comments
7.24.2006
Mataró, un model de ciutat excloent i anòmica. Sàtira a PUMSA i Prohabitatge.
L'Ajuntament de Mataró ha decidit revolucionar el món de la construcció i resoldre el "greu" problema de l'habitatge. Els regidors del tristpartit han decidit aplicar les tres R (reduir, recuperar i reciclar) per adaptar-se als requeriments de l'Agenda 21. D'ara en endavant, la recuperació de la trama urbana del Centre, constituïda per unes "horribles i desfasades cases de cós", es farà, de mutu acord amb les immobiliàries més nostrades, amb l'apilament de contenidors marítims.
Mataró, ciutat mediterrània i turística. Mataró la ciutat de les noves tecnologies. La innovació permetrà encabir sis habitatges allí on abans només n'hi havia un o dos. Les noves llars serviran per acollir els nous mataronins del segle XXI, prèvia expulsió dels indesitjables que fins ara havien embrutat la ciutat. Els nous equipaments també seran enllaunats en els espais agraris, generosament requalificats i expropiats en nom de l'interès general.
Mataró aterra el passat i basteix un futur ple d'il•lusions. L'economia dels bufets notarials, les finques i constructores és la nostra millor aposta al benestar. El vell teixit productiu serà susbtituït per l'harmonia suburbial de les ciutats properes a una gran conurbació. Oferim: platja, flamenco i civisme. Mataró és així de neta... vine a viure-hi. (*)
(*) Absteniu-vos les persones amb rendes inferiors als 30.000 euros o sense aval bancari
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, juliol 24, 2006 1 comments
7.23.2006
Descolonitza el teu cervell: som una nació en marxa!
Montse Soler, presentadora de TV, en una entrevista a la revista de gent maca "Tot Oci. Maresme" ens explica que és una "una tia simpàtica, natural, educada i catalana, sobretot perquè estimo el meu país i he viscut les tradicions des de ben petita".
A continuació, l'entrevistadora li pregunta per la traducció pràctica del seu sentiment "patriòtic, "CiU o ERC?" i la seva resposta no té desperdici: "Crec que els pensaments d'ERC són molt ideològics però poc pràctics, seria com el comunisme al món, per a nois de 18 anys està bé, però la realitat és una altra molt diferent, així que CiU."
És a dir, si atribuïm a ERC un discurs "independentista", que en realitat fa temps que ha arraconat, el missatge de la Montse Soler és clar i contundent: la independència és una cosa de crios, la gent adulta i amb seny vol CiU.
Aquest missatge és del tot lògic i coherent amb la revista i amb els formats mediàtics dominants. Ací, la dependència fiscal i mental, la colonització i l'ocupació espanyola no es qüestionen. Es nega el conflicte i com a molt, les persones que tenen una mínima consciència nacional, com la Montse, expressen una adhesió a la pràctica claudicant de CiU.
Conclusió, si ERC i, per extensió qualsevol altra opció independentista, espera créixer entre la gent maca, no hi ha res a fer. L'espai sociològic preferent, el veritable motor de la nostra independència nacional es troba entre les classes subalternes.
Em ve al cap la canço d'en Fermí, "Nazio ibiltaria naiz" [Sóc una nació en marxa]. En aquest sentit, cal que l'independentisme reforci i, si pot, lideri les lluites de defensa del territori, contra l'especulació urbanística, els tancaments d'empreses i la precarietat laboral... Només així, la Nació catalana formarà part del desig indeturable de les classes populars.
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, juliol 23, 2006 1 comments
7.22.2006
Mataró Neta: el negoci de la brossa
Eduardo Giménez, de la Plataforma Vallès Net, ha escrit un article al Directa (19 de juliol de 2006, núm. 14, p. 10) titulat "Els Ecoparcs: el gran negoci dels residus", que pel seu interès en reprodueixo alguns fragments:
"Els Ecoparcs es presenten com a instruments per la reducció i reciclatge dels residus domèstics que generem. La realitat és una altra: no aconsegueixen reciclar més que un percentatge irrisori. (...) Els ecoparcs no ´són més que grans plantes de transferència d'escombraries. La brossa hi és premsada i empaquetada, sense gairebé cap tria significativa, i, emmagatzemada en grans bales folrades de plàstics, és portada a abocadors. Els promotors de les plantes sostenen que el gran guany que suposen els ecoparcs és que la brossa que surt dels ecoparcs està 'inertitzada' i que, per tant, no contaminarà quan sigui dipositada en els abocadors. Això tampoc és veritat. I de fet, els jutges ja han tancat preventivament el 'dipòsit controlat' de la Vallensana, prop de Montcada, on s'aboquen les bales de brossa que surten dels ecoparcs, pels dubtes de contaminació ambiental i del sòl que suposa. La raó de ser dels ecoparcs és ben bé una altra: només són un gran negoci que han pagat els nostres impostos i que gestionen les grans multinacionals de la brossa (FCC; Dragados...), empreses que ostenten gairebé el monopoli de la recollida municipal, i fins i tot gestionen abocadors i incineradores."
A Mataró en comptes de tancar la incineradora, el govern local i l'Agència Catalana de Residus (denepent de Medi Ambient) aposten per "optimitzar" amb una inversió de 95 milions d'euros les instal•lacions existents. És a dir, aviat fumarem una mica més gràcies al tercer forn, que cremarà la merda que no hagin pogut recuperar a les plantes de tractament (ecoparcs?) del Vallès Oriental i del Maresme.
La nova marca, Mataró Neta, estarà explotada en els propers 8 anys per Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) representarà, aproximadament, un import de 7.300.093,72 € anuals. En relació al pressupost municipal de l'any passat, la partida de brossa i residus haurà patit un augment del 28,23%... És a dir: "MERDA PELS VIUS, MERDA PELS QUE ES QUEDEN!"
Eduardo Giménez adverteix que l'actual política metropolitana, seguida sense fissures per tots els municipis que estan a mans del PSC, es fonamenta en convertir la brossa en un negoci lucartiu per a les grans empreses, com FCC, a costa dels diners de tothom i del nostre medi ambient.
El PSC, en una estranya maniobra de rentat de cervell, barreja el "civisme" amb l'exorbitant i ineficaç despesa destinada a la neteja i recollida de residus. En aquest punt, em sobta l'eufòria dels nostres sociates i, potser, ara seria un bon moment reclamar una auditoria independent que aclareixi que hi ha al darrere de FCC, per tal d'esvair els rumors que circulen de finançament irregular del PSC. Aviam si resultarà que amb tant de civisme i amb tanta ecologia barata alguns estan fent el seu agost...
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, juliol 22, 2006 1 comments
7.21.2006
Els nostres hospitals són inhumans
La meva àvia de Barcelona no es troba bé. Fa un any li van diagnosticar un càncer, que se suma a una tirallonga de xacres. El passat dimecres, després de molt patir, va marxar amb una ambulància cap al Clínic. Des del migdia fins a la una de la matinada, va estar esperant amb molts d’altres malalts, als passadissos de l’hospital. Finalment, la van atendre i van dir-li que no “hi ha més cera que la que crema” i que hauria d’anar tirant.
Els meus pares, que ahir al vespre vingueren a Mataró per veure el seu nét, l’Otger, ens explicaren que l’estada de la meva àvia al Clínic fou horrorosa. Van tornar a Teià consternats i, després de fer-li companyia durant vuit hores, ens confessaren que tenien por de fer-se grans. Havien arribat a la conclusió que el personal sanitari no atén correctament els pacients i, sobretot, si són gent gran. Les escenes que ens van descriure no tenen cap pèrdua: els malalts amuntegats en un passadís, una dona gemegant perquè necessitava un calmant, una noia jove que es marejava, avis i àvies desconsolats per tot arreu...
La Lourdes va recordar que la seva germana, que és infermera, ens havia explicat que dins del quadre de prioritats d’urgència, la gent gran sempre està al final de tot. Tot plegat, encaixa a la perfecció amb la visió dantesca del Clínic.
Jo penso que la degradació de la sanitat pública i les llistes d’espera tenen molt a veure amb la manca d’un finançament just. La “solidaritat fiscal” dels catalans, sancionada amb l’Estatut, serveix perquè altres “Comunidades autónomas” espanyoles tinguin uns hospitals de pel•lícula, però, en canvi, els nostres avis i àvies, que són els qui més usen la sanitat pública, es veuen maltractats perquè manca personal, manquen equipaments i manca pressupost per atendre’ls correctament. Davant d’aquesta situació, resulta vergonyós que els polítics autoproclamats d’esquerres i les nostres institucions públiques només pensin a resoldre el “problema” mitjançant la privatització de les pensions i de l’assistència sanitària. A qui beneficien amb aquestes mesures?
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, juliol 21, 2006 2 comments
7.20.2006
Res de nou a Mataró: tanca la fàbrica Fàbregas i comença la cursa de l'especulació...
El Més Maresme informava avui que PUMSA ja ha decidit adjudicar el projecte de remodelació urbanística de l'illa de Can Cruzate (on hi havia el CSOA La Drogueria) a l'equip de tècnics format per Javier de Las Heras, Jordi Bosch i Joan Tarrús. Parlen de "millorar la qualitat urbana" del centre històric. Caldrà doncs, que estiguem a l'aguait, perquè els elements històrics i singulars d'aquest espai siguin respectats.
Paral•lelament, el Capgròs ha informat que la fàbrica del carrer Lepanto dels "Hijos de Antonio Fàbregas", tancarà definitivament a finals d'any. L'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) permetrà acomiadar a 96 treballadors. En aquest cas, igual que en els altres que l'han precedit (Forners de Mataró, Abanderado, Gassol...), també cal sospitar que hi ha la mà cobdiciosa de l'especulació, que donarà grans dividends als propietaris i, naturalment, al nostre inestimable Ajuntament. I els treballadors, també tindran dret a l'stock option especulativa? Em temo que no.
On són les polítiques de promoció econòmica? Quina mena d'esquerres ens governen, que permeten la destrucció del teixit productiu autòcton i afavoreixen l'especulació i la suburbialització de Mataró?
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, juliol 20, 2006 0 comments
7.19.2006
Santes 06... quin merder!
Les Santes són la Festa Major de Mataró. Quan arriben Santes, i ho dic amb “carinyu”, els MTV (matranonins de tota la vida) sembla que perdin la xaveta.
El primer cop que vaig ser a Mataró per Santes, va ser amb els companys del restaurant La Cisa, després de plegar un dissabte xafogós. Ho recordo molt boirós... El segon cop hi vaig ser de casualitat, perquè hi havia reunió l’Executiva Nacional de Maulets. Vam acabar plantats davant del Monumental demanant que La Crida fos pública i oberta a tothom... vam sortir a TV3 i cada cop que recordo els antiavalots de la policia nazional no puc deixar de riure!
Bé, ara visc a Mataró i s’apropen Santes. Altre cop corroboro la capacitat transgressora i referencial d’aquestes dates. Les Santes són un ritual i concentren totes les contradiccions i les mancances en què vivim. Per tant, els polítics de l’Ajuntament sempre acaben sent el blanc de les angoixes i les reivindicacions ciutadanes. Potser, això s’explica la necessitat que tenen els polítics d’embolcallar-se d’actes massius “controlats” i acotats en l’espai i l’horari. En això, compten amb la inestimable col•laboració de les empreses privades, que poc a poc han anat acaparant espais i arraconant la participació popular i la pròpia comissió de festa major.
Res de nou. El Patronat Municipal de Cultura, s’ha limitat a aplicar la recepta de “participació enganyosa”, amb comissions i reunions restringides i que no tenen capacitat decisòria, i apostant fort per la “privatització de serveis municipals”. Precisament, aquests han estat un dels eixos de la crítica ciutadana que s’està organitzant al voltant de la Plataforma Santes 06:00 AM: “des de la supressió de les comissions de participació ciutadana en la organització de la festa, veiem que Les Santes es fan d’esquena a les demandes i neguits dels qui realment són amos de la Festa que no són altres que les mataronines i els mataronins, al mateix temps que d'aquesta manera s'incentiva l’oferta privada”
En aquest sentit, han reclamat “dotar a la ciutadania (i al jovent en especial) d’un marc festiu per gaudir de la festa amb plenitud i amb una oferta de caràcter públic, tot responent a una demanda que és patent i que l’Ajuntament, amb el seu Patronat Municipal de Cultura al capdavant, està obligat a atendre”.
Em pregunto, però, si les solucions que s’han proposat per dinamitzar Les Santes no podrien ser també útils per esmenar la deriva especulativa i socialment regressiva que ha emparat el tripartit de Mataró?
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, juliol 19, 2006 0 comments
7.18.2006
Neomalthusianisme i petjada ecològica
Kropotkin reclamava el "benestar per a tothom". Postulava que tothom tingués cobertes les seves necessitats bàsiques mitjançant l'abolició del treball assalariat, l'expropiació dels mitjans de producció, l'autosuficiència alimentària i la col•lectivització sense intermediaris dels habitatges i la roba.
Va denunciar la "ciència burgesa" de Malthus, que establia una correlació entre l'increment demogràfic i l'exhauriment dels recursos, segons la qual, deduïa que la guerra i la liquidació dels "febles" eren el mecanisme "racional" per anivellar els desajustos del creixement.
Kropotkin denuncià aquesta interpretació, assegurant que la distribució de la riquesa i la dedicació de la humanitat a tasques útils (no assalariades) era la millor solució a l'hegemonia capitalista i a la perversa influència dels estats.
Actualment, el pensament anarcocomunista segueix vigent en els mateixos termes. Emperò, caldria introduir-hi matisacions, perquè, igual que la resta dels pensadors socials de la seva època, forjà el seu ideari en unes pautes merament economicistes, de creixement econòmic i producció il•limitades.
Avui dia, sabem que els ecositemes són fràgils i que els recursos són limitats. Però també sabem que els ecosistemes estan més degradats en els països rics i que, precisament, són les classes dominants les que més energia, més recursos i més residus generen. Per tant, el dilema mathusià que els neoliberals i "neocons" fan servir per justificar les seves guerres i les desigualtats no resisteix la prova del cotó de la petjada ecològica.
Hem fet el test de la petjada ecològica i aquests són els resultats que hem obtingut:
- Lourdes, 4,03 ha. de petjada ecològica (46,6% alimentació, 34,9% mobilitat, 14,7% productes i residus i 3,8% d'energia a la llar). Per tant, si tots els mataronins i les mataronines féssim com ella, caldrien 204 termes municipals com el de Mataró i 2,24 planetes Terra!
-Juli, 3,08 ha. de petjada ecològica (61% alimentació, 14,8% mobilitat, 19,2% productes i residus i 5% d'energia a la llar). Per tant, si tots els mataronins i les mataronines fessin com jo, caldrien 156 termes municipals com el de Mataró i 1,71 planetes Terra!
Finalment, tinc un dubte: si perpetuem la divisió classista de la societat i no canviem el model de producció, amb la mobilitat i els hàbits de consum que l'acompanyen, fins a quin punt resoldrem res amb la recollida selectiva que vol implantar l'Ajuntament de Mataró a la tardor que ve?
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, juliol 18, 2006 0 comments
7.17.2006
"Diaris del món", una aposta per la diversitat cultural?
La Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, junt amb un grapat de biblioteques de la Diputació provincial de Barcelona, ha acollit la iniciativa "Diaris del món". El nou servei consisteix en imprimir els diaris del món més llegits pels usuaris, d'acord amb una estadística oberta, alhora que s'ofereix una connexió d'internet al Satellite Newspaper Iberia per consultar fins a 180 diaris de 60 països diferents.
És una bona idea... però, el problema és que les llengües privilegiades són sempre les llengües dominants: castellà, àrab, anglès i francès. No sé perquè, però la diversitat cultural, a mans dels gestors sociates de la Diputació, no té gens en compte a les llengües de nacions sense estat.
M'indigna que no tinguem cap diari de les Illes Balears, d'Andorra, del País Valencià o la Catalunya Nord. M'indigna que s'ignori l'existència de diaris del País Basc (Gara o Berria) o de Cuba (Granma).
Malgrat tot, és una bona iniciativa, però cal millorar-la, perquè ara per ara la diversitat d'elecció es restringeix als paràmetres d'allò que és "políticament correcte" i que no atempta contra les jerarquies lingüístiques i culturals establertes.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, juliol 17, 2006 0 comments
7.16.2006
Xàtiva i Mataró, un mateix destí?
Fa unes tres setmanes vaig llegir "Heretaràs la terra" de Toni Cucarella. Me'l vaig llegir d'una revolada i em va apassionar. La Lourdes també se l'ha llegit i opina el mateix.
"Heretaràs la terra" és un crit desesperat de ràbia i d'amor a la ciutat de Xàtiva. Ara bé, els paral•lelismes amb el Maresme són indestriables i són tot un símptoma de la destrucció que patim arreu dels Països Catalans.
Fot ràbia que el tros de terra heretat per Vicent Bayamo acabi sent recuperat pels feixistes reconvertits en demòcrates especuladors a partir dels plans urbanístics que ordeixen des de l'Ajuntament.
L'estada a Cuba de Cento Morell és un fragment del llibre apassionant i el retrat del mestre Bernat Català és una excel•lent mostra de la repressió cultural que ha patit el poble català.
Des d'aquí vull felicitar a l'autor i convidar-vos a llegir-lo.
A continuació us reprodueixo un parell de fragments del llibre, perquè van més enllà del gènere estrictament literari:
“En el darrer tram de la seua secular existència, Xàtiva ha pagat car que la democràcia pujara al poder municipal politicastres populistes i demagogs, deficients culturals profunds, individus que no han sabut entendre quina antiga saba corre per les venes de Xàtiva, quin art, quina història, quina ciència, quines músiques i quina literatura, i en conseqüència l’han transformada en una ciutat vulgar i repetida, com n’hi ha milers. Com també n’hi ha tants pobles i ciutats arreu del món que han patit i pateixen aquest mateix càncer que ha malmès la històrica ciutat de Xàtiva, per més que els culpables i els seus còmplices argumenten la devastació amb mentides i fal•làcies de progrés i de riquesa per a tothom, si el progrés que veneren és solament econòmic i la riquesa que aconsegueixen és particular i acumulativa, no gens compartida. Les seues destrosses no tenen legitimitat, encara que s’hagen consumat amb la licitud de majories polítiques obtingudes per mitjans democràtics: Hitler també va assolir el govern alemany per majoria electoral, i els seus crims i la seua destrucció no han obtingut cap legitimitat ni justificació democràtica. Mai! Criminals...” (p.172-173)
“Des d’aquesta talaia que tancava l’antic albacar, recórrec amb la mirada el paisatge que tinc al davant i no puc reprimir la sensació de venciment si veig que la destrucció ja és irreversible, que la política dels negocis ho ha devastat tot sense remordiments ni escrúpols. Note, a poques pàgines del final d’aquesta crònica, que ja he perdut bona part de la capacitat inicial per a aïrar-me, per a indignar-me contra els qui han destruït la ciutat de Xàtiva. I qui diu Xàtiva diu tantes altres ciutats, pobles, hortes i paisatges, d’ací i d’arreu del món, que cada dia són víctimes de l’especulació urbanística, de la dictadura del negoci.” (p. 194)
Toni Cucarella: “Heretaràs la terra” .- Tres i Quatre (Narratives, 79).- València, 2006
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, juliol 16, 2006 0 comments
7.15.2006
Desindustrialització i especulació: "quan els diners parlen, el tripartit calla"
Segons recollia El Punt de l'1 de juliol passat, la Societat de Taxadors estima que, en el darrer semestre, el preu dels habitatges de Mataró s'ha encarit un 9,7% i el preu del metre quadrat se situa en el 2.646 euros.
En realitat les xifres estan molt per sobre d'aquests indicadors i l'especulació és el pa nostre de cada dia. Fa poc analitzàrem el rerafons especulatiu del tancament de l'Abanderado. Ahir, divendres 14 de juliol, el Més Maresme anunciava que els terrenys de Forners de Mataró, ubicats a la carretera de Cirera, estan pendents d'una requalificació.
Per tant, ja hi tornem a ser! tenim una empresa afectada per un Expedient de Regulació d'Ocupació (Forners de Mataró), que tanca i deixa uns terrenys que, sense cap escrúpol, el govern tripartit de Mataró accedeix a requalificar com a residencials. Els treballadors i les treballadores al carrer i els diners a la butxaca dels empresaris i a les arques del nostre Ajuntament -catalanista, d'esquerres i ecologista de boqueta....-. És vergonyós!
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, juliol 15, 2006 0 comments
7.14.2006
"1936-39, Guerra Revolucionària?". El malestar del regidor de Cultura
Dijous 13 de juliol vaig acudir a la presentació de “Sociologia de la guerra revolucionària a Mataró 1936-39”, un estudi històric extens realitzat per l’amic i patriota Josep Xaubet.
La sala de Can Palauet estava plena de gom a gom. Com que vaig arribar tard, em vaig seure a primera fila, davant mateix del regidor de Cultura, que em va aclucar l’ullet per saludar-me (era jo, oi?). Des d’aquesta perspectiva privilegiada vaig contemplar, amb un somrís interior, el malestar que li provocaven les paraules del presentador i historiador Agustí Barrera, que va refusar parlar de guerra civil i va remarcar el caràcter de guerra de classes i l’anticatalanisme que unia a les dretes i a les esquerres espanyoles. Barrera, va eriçar els pocs pèls del regidor, fent esment a fites històriques com el Decret de Col•lectivitzacions i Control Obrer (24/10/1936) i va ironitzar sobre els actuals índexs d’abstenció, dient que si algun dels partits institucionals recollís els punts que contemplava aquesta legislació revolucionària potser la gent s’animaria a votar.
En Xaubet, visiblement emocionat, va fer una intervenció més aviat discreta, emfasitzant els anys d’estudi i treball de recerca, que no sempre han estat ben reconeguts. Precisament, va referir-se al llibre de recent publicació de Margarida Colomer, que va rebre un tracte de favor per part dels “camarades” del Patronat Municipal de Cultura, però que no cita moltes de les fonts i treballs locals.
Graupera, incòmode amb l’enaltiment de l’esforç bèl•lic català, va cloure l’acte amb una facècia dels records familiars que va reblar dient “que morir al front per una idea ja és fotut, però que et matin per les idees d’algú altre és una putada”. Vaja, una gran aportació al nivell cultural i a la memòria històrica de la nostra ciutat...
Finalment, vaig comprar el llibre d’en Xaubet, que fa molt bona pinta, però que hauré d’arraconar fins que no m’acabi el reguitzell de llibres, textos i dossiers pendents de lectura.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, juliol 14, 2006 0 comments
7.13.2006
Israel = guerra
Quan era nen, els informatius sempre repetien amb monotonia la guerra del Líban. El Líban era una secció fixa en el cúmul de desgràcies d’aquest món. Llavors no entenia res. El meu pare tampoc però no es cansava de dir-me que el Líban havia estat la Suïssa de l’Orient Pròxim i que els israelians se l’havien carregat. Fou gràcies a uns còmics de la intrèpida reportera Jana, que llegia al Cavall Fort, que vaig prendre consciència de la complexitat de les diverses faccions armades que intervenien en un escenari tant esquifit com la ciutat de Beirut.
Quan vaig conèixer què havien fet els israelians a Sabra i Shatila, la meva mirada envers el món sionista mai més ha tornat a ser compassiva. I, no cal dir-ho, vaig celebrar la seva retirada del Líban.
Ara, però, torno a encarar-me amb ulls d’infant incrèdul davant la guerra i el setge contra els tímids avenços assolits en els darrers anys: Israel bombardeja i ataca de nou el Líban i el govern autònom de Palestina, presidit per Hamàs, es troba en el punt de mira d’Occident.
Els Palestins se suposa que han d'abstenir-se d'usar la violència, tot i que Israel reté milers de palestins que es podreixen als seus presidis. Però en canvi, Israel pot optar per la guerra oberta quan capturen uns quants dels seus "exterminadors".
Sento ràbia i impotència. Em pregunto si Olmert (igual que altres polítics d'estats opressors) sap què volen dir les paraules "diplomàcia" i "negociació"?
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, juliol 13, 2006 0 comments
7.12.2006
L'ordenança de civisme: una màquina de fer diners que retalla les llibertats
Ahir al vespre vaig acudir a la segona reunió d’entitats i col•lectius socials afectats per l’aplicació de l’Ordenança de Civisme de l’Ajuntament de Mataró. Les sancions "cíviques", tot i que sempre s'adrecen a persones particulars, han perjudicat a entitats veïnals, a un esplai, al Casal d'Amistat amb Cuba, als okupes, a la CUP, a l'Alternativa Vecinal, als Maulets, a la CNT... en alguns casos l'Ajuntament fa la vista grossa i accedeix a reduir o substituir la sanció econòmica per un "treball social", en d'altres la inflexibilitat no és altra cosa que una forma encoberta de persecució política.
El cas és que l'Ordenança castiga amb duresa unes entitats, que queden totalment desemparades perquè l'Ajuntament no facilita els mitjans per tal que puguin desenvolupar lliurement les seves activitats.
La normativa fou aprovada el 2005 i segueix la tendència de les reglamentacions de l’Ajuntament de Barcelona. Hom atribueix al regidor Bassas haver dit que "la norma ens farà lliures", però quan encara no ha passat ni un any, hi ha aspectes com la col•locació dels cartells o l’ús dels espais i dels equipaments públics que grinyolen.
L’Ajuntament de Mataró sembla encaminar-se cap a una privatització de l’espai públic i amb l’Ordenança a la mà poden sancionar a tort i a dret les entitats socials incòmodes. Bona part del conflicte rau en el fet que l’Ordenança no diferencia les activitats lucratives o destinades a generar ingressos a l’Ajuntament de les activitats polítiques i socioculturals.
Hem acordat que treballarem plegats aquest tema. Cercarem informació en d’altres experiències, com les Cercarem informació en d’altres experiències, com le Víctimes del Civisme de Barcelona. L’objectiu que ens hem proposat és impugnar les sancions i els aspectes de l’Ordenança que limiten la llibertat d’expressió de la ciutadania, tot i que hi ha aspectes més de fons, com ara l’exclusió social d’alguns dels articles de la normativa de civisme, que també caldrà denunciar.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, juliol 12, 2006 0 comments
7.11.2006
Mataró, desert industrial. L’Ajuntament davant del tancament de l’Abanderado
Imatge de Capgròs (www.capgros.com)
Ahir, dilluns 10 de juliol, l'Agència Catalana de Notícies va informar que els i les treballadores l'antiga Abanderado (Sara Lee i que ara és Sans Branded Apparel SL) “es van manifestar davant de l'hotel Montblanc de Via Laietana, de Barcelona, on està reunida la representació de l'empresa amb els sindicats i advocats del Col•lectiu Ronda per negociar novament les condicions de l'Expedient de Regulació d'Empresa (ERO)”.
Uns dies abans ja s'havien manifestat unes 100 persones que van cloure l’acte reivindicatiu davant de l’Ajuntament de Mataró, on els representants del Comitè d’Empresa varen lliurar un manifest a l’Alcalde Baron.
Baron va comprometre’s a “parlar amb l’empresa per millorar la situació dels treballadors afectats” i... tal dia farà un any!
Certament, cal exigir al govern municipal que s’impliqui en la negociació de les millors condicions i, sobretot, en la resolució de l’atur forçós en què han quedat moltes treballadores i treballadors de la nostra ciutat. És el mínim, no?
També és cert que el tèxtil de Mataró no pot competir amb la mà d’obra dels països emergents i que els governs locals tenen poc marge de maniobra per plantar cara als tancaments i a les deslocalitzacions d’empreses. En aquest sentit cal destacar l’intent d’innovar i de crear valor afegit als nostres productes, si bé la manca de recursos públics (aquí és on pagarem car el mal finançament acordat per Mas-Zapatero!) pot frustrar molts projectes.
Ara bé, cal deixar clar al tripartit de Mataró que al carrer Aristòtil no hi ha un solar o uns terrenys, sinó una empresa, l’Abanderado, amb treballadors i treballadores. I si cal parlar d’evidències és perquè els regidors del tripartit ja fa temps que donen per tancada la planta, desinteressant-se de possibles alternatives de viabilitat empresarial i perquè ja fa temps que han planificat una nova zona d’urbanització. Per tant, els copets d’en Baron a l’esquena dels treballadors són pura hipocresia, perquè és obvi que les plusvàlues que generarà l’operació especulativa de l’Abanderado no revertiran en benefici dels treballadors i les treballadores perjudicades per l’ERO.
Si a Mataró tinguéssim un govern d’esquerres i no pas el simulacre de titelles que tenim, l’Alcalde o l’Alcaldessa no donaria per tancada una empresa com l’Abanderado i lluitaria colze a colze per mantenir-la a la ciutat. Com? Doncs, primer de tot, impedint que el sòl industrial pugui ser requalificat a residencial.
Per desgràcia, a Mataró, igual que a Esplugues de Llobregat, on els i les treballadores estan plantant cara al tancament de Braun, els governs municipals estan contribuint a destruir l’economia productiva del país perquè estan plenament implicats en la trama especulativa, que tants ingressos els reporta.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, juliol 11, 2006 0 comments
7.10.2006
Can Xammar: els espais públics i els interessos lucratius de l'Ajuntament
En el ple municipal de l'Ajuntament de Mataró, del passat 6 de juliol, els membres del PP (!) van preguntar a la regidora Alícia Romero, del PSC i presidenta de l'IMPEM, sobre l'eventual ubicació d'un nou supermercat a la plaça de Can Xammar, en ple Centre de Mataró.
Alícia Romero es va despenjar amb una resposta avalada per un estudi de mercat en què es justifica la necessitat de cobrir una demanda no satisfeta. El Més Maresme reprodueix les paraules de Romero: "La gent va a comprar el producte fresc de la plaça gran; en canvi, pels productes secs se'n van a fora".
Tot i que jo no compro gairebé mai a la plaça Gran, perquè és car, aquí hi ha dues consideracions que no puc deixar passar per alt.
Primera, la urbanització de la plaça de Can Xammar i de la Plaça de la Muralla, ha tornat a posar en evidència que l'equip de govern (PSC-ICV-ERC) no sap què són els arbres i que confonen les zones verdes amb el ciment. No només vam perdre les vistes del mar, que es podien veure des de Can Xammar fa uns mesos i que van quedar esborrades per l'alçada de l'edifici on ara hi volen clavar el supermercat, sinó que s'ha perdut l'oportunitat de dotar el Centre d'una zona enjardinada i d'esbarjo no meidatizada pel consumisme. Els gronxadors que hi ha davant de la botiga Actua són ridículs i el resultat és que ni la canalla ni els adults podrem gaudir d'un espai obert.
Segona, qui i en funció de què ha decidit que hi ha d'anar un supermercat? Si a Mataró governés una esquerra de debò, mai es permetria que els interessos privats i lucratius determessin els usos dels espais i edificis públics...
Jo, humilment, demano a la gent del PSC i ICV (d'ERC, pobrets, millor no esmentar-los perquè ningú sap on paren) que facin un referèndum o una consulta ciutadana i que sigui la ciutadania i no les consultories privades qui decideixi què cal fer amb aquest espai, que el tripartit vol lliurar unilaterlament a una nova gran superfície.
Al Centre ja tenim un grapat de botigues de "proximitat", on tothom hi compra la llet, el sabó, alguna llauna... En canvi sí que necessitem un Centre Cívic, on les entitats hi puguin desenvolupar totes les actitivats que l'Ajuntament s'ha entestat a arraconar cap a La Tesa.
Can Xammar pot esdevenir alguna cosa més que un aparcament de cotxes soterrrat i envoltat de superfícies comercials, Can Xammar cal que sigui un plaça ciutadana, un espai verd i ple de vida.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, juliol 10, 2006 0 comments
7.09.2006
Els punts foscos del triangle republicà (Alella - Teià - El Masnou)
El baix Maresme el tinc a flor de pell. Teià és el poble de la meva adolescència i joventut. Conec Teià i me l'estimo, però cada cop que visito els meus pares sempre torno deprimit i em faig la mateixa pregunta: com és possible que un govern d'esquerres (ERC-PSC), que tant havíem anhelat, estigui permetent la destrucció del paisatge i l'especulació més salvatge?
L'any que ve hi haurà eleccions municipals. Per tant, és un bon moment per fer recomptes i balanços. Crec que cal reconèixer la virtud "higiènica" que va tenir l'alternança política. CiU governava amb fatxenderia i elitisme, tant a Teià com al Masnou. El 2003 va ser esperançador i es va arribar a parlar del "triangle republicà"... És obvi que calia una recanvi.
Ara però, em dol haver de reconèixer que els esforços i les il•lusions dipositades per molts companys, no s'han traduït en un fre de les polítiques especulatives que executaven els convergents. Tret del cas de la Vall de Rials, salvada (momentàniament ?) per valentia dels membres de La Garnatxa amb un controvertit pacte amb el PP, a Teià i al Masnou l'especulació enfosqueix la tasca dels respectius governs.
Però el 2003 ja feia un parell d'anys que jo ja vivia a Mataró. Em vaig implicar en una realitat un xic diferent, però que també està marcada per l'acció destructiva i segregadora de l'especulació. M'hauria agradat molt poder disfrutar dels serveis d'autobús que s'han incorporat al baix Maresme i m'hauria agradat molt gaudir de la potent oferta lúdica i cultural...
Massa tard! I com jo... gairebé tothom qui vaig conèixer a l'institut ja no viu al baix Maresme.
L'especulació ens en va fer fora.
M'obsessiono cada cop que veig la desgràcia urbanística que s'està perpetrant entre l'avinguda Kennedy i la riera de Teià, com és possible que ningú, tret dels companys de la CUP del Masnou, no n'hagi dit res. Per què callen els militants d'ERC i d'ICV? Fa pocs dies, ma mare m'explicà la resposta que li havia donat un regidor d'ERC, conegut i amic meu, en un torn de preguntes al Ple: "necessitem diners".
És trist. Teià mai tornarà a ser el poble de la meva joventut. D'aquí poc, el paisatge, el territori, només serà un record viscut. De qui és la culpa? Si els tripartits i governs d'esquerres no han prioritzat aquest problema, és perquè no tenen ni la clau ni les respostes. Per tant, recomano als baix maresmencs i a la gent d'altres contrades que pensem en d'altres respostes a l'escàndol de l'especulació, tal i com he procurat fer amb els companys i companyes de la CUP de Mataró ens els darrers quatre anys.
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, juliol 09, 2006 0 comments
7.07.2006
La rierada d'Arenys de Munt: desinformació i negligències per justificar el cobriment
Ahir, a la tarda, el cel es va ennegrir. El Montalt cobert de núvols presagiava un xàfec de cal déu... però la pluja no va caure a Mataró! En canvi, a l'alt Maresme sí que va ploure. I, ves per on, Arenys de Munt va ser notícia. La riera d'Arenys de Munt és l'única de sorra que passa per un tram urbà i fa temps que els especuladors i el govern local (amb gent d'ICV) volen cobrir-la i convertir-la en un aparcament de cotxes com la d'Arenys Mar. La negligència amb què van actuar les autoritats d'Arenys de Munt no és casual, de fet han aconseguit un ressò mediàtic per tal de justificar la suposada necessitat de "domesticar la natura salvatge i cedir pas al progrés...".
A continuació, per tal d'ampliar la vostra perspectiva crítrica, us adjunto el text enviat pels amics i amigues de la plataforma salvem la riera:
Rierada imprevisible a Arenys de Munt o rieredes d'imprevisions (o d'incompetència, o de negligència, o de ...)
Aquesta tarda 22 l/m2 han ensorrat més d'una dotzena de cotxes a la riera d'Arenys de Munt, l'aigua ha passat per sobre les voreres i ha vessat de la riera cap els carrers que estan a un nivell inferior. La comporta que tanca l'entrada de l'aigua no s'ha tancat fins que l'aigua ja entrava. La premsa heu corregut a mostrar la catàstrofe i de ben segur demà (pels que no ho hagueu fet avui) explicareu que això se solucionarà aviat ja que hi ha un projecte de soterrament endegat, que diuen que ha de solucionar el problema.
Però hi haurà algun mitjà que s'atrevirà a fer una lectura més a fons del que ha passat? La rierada ha baixat principalment pel panagall, un dels efluents que no té la bassa de laminació del projecte de soterrament. És l'afluent de la riera on s'ha especulat més urbanísticament i tota l'aigua que plou s'escola avall.
L'aigua ha passat per sobre de les voreres... però com és que només hi havia poc més de deu centímetres entre el nivell de la sorra de la riera i les voreres, quan l'alçada habitual de les voreres és de més de 40 cm? Com és que els escalons estàven colgats de sorra? Fent això es redueix el cabal de seguretat de la riera. Estava fet expressament? Era per comoditat de la trobada de puntaires?
El fet més greu, però, és en la irresponsabilitat dels responsables polítics de l'Ajuntament. La rierada era perfectament predible, hi havia prou temps per actuar, però en canvi s'ha avisat a la població quan ja baixava l'aigua a partir de les 19.15.
A les 1.30 de la matinada del 6/7/06, el servei meteorològic del consell comarcal del maresme ha enviat un avís de tempestes al Maresme entre les 13.00 i les 20.00 del 6/7/06, 18 hores abans de la tempesta. Aquest avís ha arribat a 3 números de mòbil de l'Ajuntament sense que s'activés res. A les 16,30 ha començat a tronar, però l'ajuntament tampoc ha fet res. No ha estat fins les 19.15 que ha començat a ploure. La policia municipal no ha avisat fins a partir de que ha començat a ploure.
Cal dir que iniciada la urgència la policia ha actuar amb la diligència que la caracteritza, el que és indignant és que els responsables polítics diguin que la rierada era "imprevisible".
Però el soterrament on solucionarà això, l'aigua continuarà passant per sobre (sobretot quan baixi pel Panagall), com ho han reconegut els propis responsables de l'agència catalana de l'aigua. Si el problema és que hi ha cotxes a la riera, i que el ple general preveu que la riera sigui peatonal, perquè s'ha de soterrar la riera?
Salvem la riera te previst assistir a l'acte d'obertura de les ofertes del soterrament de la riera que es celebrarà el proper 12 de juliol a Madrid per mostrar la disconformitat a aquesta actuació especulativa, que no reduirà el risc i que malmetrà un patrimoni que està esdevenint únic a la comarca per la destrucció de les altres rieres per l'especulació urbanística.
Salvem la Riera
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, juliol 07, 2006 0 comments
7.06.2006
Kean Loach VS. Patronat Municipal de Cultura
Kean Loach és un director de cinema excepcional. N’estic encisat d’ençà que vaig veure "Tierra y Libertad", quan al Foment encara hi projectaven pel•lícules. Recordo que hi vaig anar amb ma mare i que era una tarda calorosa. Vam sortir encara més acalorats! Tant ella com jo vam quedar-ne impressionats. Kean Loach ens va arribar al cor. Aleshores vaig rellegir Orwell i, definitivament, vaig desmitificar "Quan érem capitans" de la Teresa Pàmies.
Kean Loach cerca els punts de conflicte. Les seves pel•lícules (les que he vist) esbossen vivències personals en les quals sempre hi trobem l’internacionalisme, la lluita de classes i la recerca d’una vida més humana.
L’imapcte ha estat incessant: "Riff-raff" (1996), "Bread & Roses"(2000), "Raining Stones" (1992), "My name is Joe" (1998), "Carla’s song", "Sweet Sixteen" (2002).
Espero que aviat puguem veure "The Wind That Shakes The Barley", la seva darrera producció, que tracta sobre dos germans irlandesos que s’uneixen a la resistència contra l’ocupació britànica. Llàstima que les versions doblades o subtitulades mai incorporen la nostra llengua.
Volem Kean Loach a Mataró!
I, per què no? Seria molt interessant que el Patronat de Cultura de Mataró, que és un ens públic que paguem entre tots plegats, es plantegés reflotar la mostra de cinema fent un monogràfic de Kean Loach, convidant-lo a la ciutat i projectant films inèdits de denúncia social. Seria molt profitós i, sobretot, serviria per situar Mataró en el mapa cultural. Segurament, tot i que ICV controla Cultura, aquest tipus de propostes no prosperaran, perquè no encaixen amb la visió balsàmica i d’aparador multicultural amb què constantment ens castiguen els programadors de la cultura oficial.
Mentrestant, potser seria oportú escriure un guió perquè en Kean Loach rodi una peli en què expliqui, amb ets i uts, la trama especulativa que s’està covant a Mataró. Només amb el tancament de l’Abanderado i la requalificació urbanística dels terrenys, ja podríem situar l’espectador en el nostre entorn quotidià.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, juliol 06, 2006 0 comments
7.05.2006
Les cagarades d'en Baron (tres anys de govern tripartit a Mataró)
Divendres passat, 30 de juny, cap al tard, quan el sol ja no apretava, l'Alcalde Baron, amb un seguici de polítics locals i de policies municipals van ocupar la cruïlla del carrer del Cós amb el carrer de Sant Joan. Estupefactes, ens ho vam mirar des del balcó, veient com es gasten els nostres diners en protocols innecessaris.
Carrer del Cós? Quina ironia! A l'Alcalde Baron i als seus socis (ICV-ERC) les cases de Cós els fan nosa. I, qui no s'ho cregui, només cal que ho pregunti als propietaris de les cases del Callao, que fa quatre dies estaven amb l'ai al cor perquè se'ls volien carregar els patis. Aviat, a Mataró, les cases de Cós només seran recordades pel nom d'aquest carrer, que precisament, per eixamplar-lo, van enderrocar la casa de Cós que feia cantonada amb el carrer de Sant Joan. Patètic.
El veïnat del carrer de Sant Francesc de Paula va protestar i va penjar pancartes reclamant que el carrer tingui dues pilones, una a l'avinguda del Maresme i l'altra al Camí Ral, per garantir que el carrer acabat d'arreglar -que no té voreres- sigui de vianants i no un carrer de pas alternatiu pels cotxes. Però, ni l'Alcalde Baron, ni el responsable de mobilitat, en Fermín Manchado, ni el digital Capgròs han dit res al respecte. Qui calla atorga...
I, per acabar-ho d'arrodonir, amb les presses per enllestir les obres, els rètols dels contenidors soterrats a la cantonada amb el carrer de Sant Antoni estan escrits en una nova modalitat lingüística que barreja català i castellà. Per ventura, cap polític catalanista ha parat esment en la disbauxa dels rètols?
Però, a l'Alcalde Baron, només semblen importar-li els metres linials o quadrats d'obra nova. La qualitat, la sensibilitat i els petits detalls... són paraules que no entén, ni ell ni cap dels partits polítics de l'Ajuntament de Mataró. En comptes d'escoltar els i les veïnes, respectar el patrimonmi arquitectònic i vetllar per la nostra llengua, els polítics del tripartit s'han converit en uns eficients venedors de fum. El turisme i els punts d'informació turística de la ciutat no poden amagar el fracàs de la seva gestió política i de les polítiques de promoció econòmica de la ciutat, que des de fa tes anys (tres de tripartit) viu perplexa en una bombolla especulativa sense fi.
Per tant, us animo a visitar Mataró i a endinsar-vos en una oferta de turisme indecent, perquè aquí, com enlloc, podreu banyar-vos en unes platges brutes, podreu esgarrifar-vos davant la manca d'estimació amb què es tracta el patrimoni arquitectònic i, finalment, podreu meditar en el magre futur que ens espera després de comptar més de trenta grues solcant l'skyline de la ciutat.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, juliol 05, 2006 0 comments
7.03.2006
Censura i persecució política a Mataró
L'Ajuntament de Mataró està executant una estratègia perfectament planificada per acabar amb els espais i els sectors dissidents que hi ha a la ciutat. Com s'ho maneguen? Vet aquí la recepta: arraconament informatiu i sancions econòmiques.
La censura informativa afecta a totes les activitats que realiten els moviments socials alternatius de la ciutat. Les nostres activitats i les nostres opinions són vetades als mitjans locals: TVM, Capgròs, Més Maresme, El Punt. Només hi apreixem com a font de conflicte: judicis, multes, identificacions, merders... D'aquesta manera s'estigmatitza la imatge de col•lectius com els okupes, la CUP, Maulets, CNT o l'Atzucac.
Justament, aquest va ser el motiu pel qual va néixer Mataró Viu - Actualitat i Alternatives, que fins ara s'ha quedat en un blog, però que té la intenció de desplegar una oferta contrainformativa més potent.
Les multes, justificades per la normativa municipal aprovada "democràticament" al ple, responen a un model de civisme unilateral, implantat pel tripartit de Mataró i, especialment, pel regidor Ramon Bassas. El resultat de tot plegat ha estat, en el darrer any, un constant degoteig de sancions a la llibertat d'expressió dels col•lectius. Per exemple, l'Ajuntament, no ha habilitat -tot i les constants reclamacions que s'han fet- unes cartelleres públiques d'expressió ciutadana. D'aquesta manera, les entitats que no disposen del favor del govern municipal o bé no tenen prou recursos per pagar publicitat privada, no tenen altre remei que "saltar-se" una normativa injusta per poder publicitar uns actes, que agradi o no també dinamitzen - i molt!- la vida política i cultural de Mataró.
Ara, però, el problema de les multes és més greu que mai. Hi ha una persona sancionada amb 5.500 euros perquè l'han considerat responsable de la festa alternativa de Cap d'Any organitzada al CSOA la Fibra. Davant de la situació creada, avui, diversos col•lectius ens reunirem per parlar-ne i cercar solucions al que ara per ara ja és una clara ofensiva contra la llibertat d'expressió.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, juliol 03, 2006 0 comments
7.02.2006
La sequera i l'aigua malbaratada
D'ençà que va néixer l'Otger no recordo cap dia de pluja. Cap ruixat. Cap dia sencer de pluja o de "mal temps". La primavera ha estat seca i ara a l'estiu la sequera repteix els mals auguris de l'any passat. Enguany, però tenim eleccions autonòmiques a l'octubre i, segurament, per això no hem escoltat cap polític que reediti la neurosi de sequera amb què fa un any ens van castigar els mitjans de comunicació. Bé, tot i que la platja és plena a vessar, epero que plogui ben aviat!
L'Alex, la Manal i la Velinka associen Barcelona amb la brutícia: ampolles trencades, gent borratxa i pixats al carrer. Però, sobretot, van destacar un acte d'inconsciència que jo també comparteixo: com pot ser que en un país mancat d'aigua, com és el nostre, els serveis municipals netegin els carrers ruixant-los amb mànegues d'aigua?
Dilluns passat, de tornada de Londres, anava cap a la feina i quan enfilava l'avinguda de les Drassanes vaig comprovar la magnitud de la tragèdia: un camió de BarcelonaNeta ruixava les voreres per netejar-les de les flors grogues i enganxifoses que cauen dels arbres. Llavors, em va venir el record la conversa mantinguda amb els companys de pis de la meva germana Gladys. Com pot ser que enmig de tanta sequera malbaratem l'aigua d'aquesta manera?
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, juliol 02, 2006 0 comments
6.30.2006
Memòria Històrica
Londres, al monument de record als pilots de la RAF
La lluita contra l'oblit
[Guerra i resistència al nazi-feixisme]
GUERRA CIVIL 1936-1939
Webs amb llistats de persones mortes a Catalunya durant la Guerra Civil
www.guiamanresa.com/fossa/
Hospitals Militars de Manresa:
H.Militar núm. 1 "de Sant Andreu"
H.Militar núm. 2 "Les Saleses"
H.Militar núm.3
H.Militar núm.4 "Grup Natura"
www.cmc-cervera.com o www.mailxxxi.com
Hospital Militar de Cervera
Hospital Militar de Sisteró
Tren Hospital número 20
Camp de Treball número 4 de Concabella
Camp de Concentració de Cervera
Contacte i webs catalans, espanyols i internacionals de les associacions que treballen per la memòria històrica de la Guerra Civil i del Franquisme
Associació per a la recuperació de la Memoria Històrica de Catalunya.
www.memoriacatalunya.org
A/e: armhc@memoriacatalunya.org
Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE)
A/e: comebebatebro@hotmail.com
Dones del 36
www.riberaonline.com/dones36.html
A/e: rol@riberaonline.com
Els nens de la guerra
http://oliba.uoc.es/nens/
Fundació Fco. Largo Caballero
c. Antonio Grilo 10 -28015 Madrid
tel.91 547 79 90 / fax. 91 542 31 40
A/e: coorfflc@ugt.es
Associació Catalana d’Expresos Polítics
http://www.conc.es/exprespol/
A/e: ex-pres@conc.es
Intel•lectuals catalans a l’exili
http://hipatia.uab.es/exposicions/exili/exiliinternet.htm
Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica
http://www.cefid.uab.es/
A/e: ce.efid@uab.es
Llista de discussió sobre la Guerra Civil
http://arxiu-llistes.tinet.org/mllistes/gce/current/welcome.html
La Memoria Democràtica (Sabadell 1939-1976)
http://www.memoriademocratica.org/
A/e: info@memoriademocratica.org
Projecte biberons 41
http://biberons41.en.eresmas.com/projectebiberons.html
Centre d’Estudis d'Investigació Històrica Baix Maestrat / Montsià
http://www.ceibm.org/
tel. 699 37 60 61
A/e: ceibm@ceibm.org
Los campos de concentración franquistas (1936-1947)
http://www.riomon.com
Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica
http://www.memoriahistorica.org
Memòria antifranquista de Terrassa
http://elliotfernandez.blogspot.com/2006/10/combat-per-la-llibertat-terrassa-1939.html
La memoria de los nuestros
http://www.periquete.memoriahistorica.org
A/e: moumagu@hotmail.com
Foro por la memoria
http://www.nodo50.org/foroporlamemoria
A/e:foroporlamemoria@nodo50.org
Desaparecidos de la Guerra y Exilio
http://www.nodo50.org/despage/
A/e: despage@nodo50.org
Asociación Archivo, Guerra y Exilio (AGE)
http://www.nodo50.org/age/
http://www.galeon.com/agenoticias
A/e: correoage@nodo50.org
Amigos de los caídos por la libertad (1939-1945)
http://www.galeon.com/murcia1939
A/e: murcia1939@eresmas.com
Ceuta y el Norte de Africa: República, Guerra y Represión (1931-1944)
http://www.guerrayrepresion-ceuta-protectorado.com
A/e: consultas@guerrayrepresion-ceuta-protectorado.com
Comissió per a la veritat la memòria i la història de Catalunya.
http://memoria.catalunya.org
Memoria Històrica de les Illes Balears
http://www.memoriadelesilles.org
A/e: info@memoriadelesilles.org
No Jubilem la Memoria
http://nojubilemlamemoria.org
A/e: nojubilemlamemoria@yahoo.com
Asociación de Descendientes del Exilio Español
http://www.exiliados.org
A/e: asociacion_exiliados@yahoo.es
tel +34 985089814 (tardes)
Altre Castelló
http://www.altrecastello.com
ARMH Valladolid
http://wwwmemoriahistoricavalladolid.org
ARMH de Mérida
http://www.armh.tk
Asociación Pozos de Caudé
http://nodo50.org/pozosdecaude
A/e: pozosdecaude@nodo50.org
Camp de Concentració de Castuela
http://www.la-serena.com/ceder/indexmemhist.html
Centro de Desarrollo Rural "La Serena"
Plaza de España, s/n 06420 Castuera
Tel.: 924 77 24 08 , Fax.: 924 76 06 35
A/e: cederserena@la-serena.com
Kaosenlared (Memòria Històrica)
http://www.kaosenlared.net/seccion.php?id_seccionfiltered=16
Asociación de familiares y amigos de la fosa común de Oviedo
http://www.fosacomun.com
El Sueño Igualitario (Grupo de Estudios Masinos)
Cuadernos de Cazarabet
Javier Díaz Soro
cazarabet@telefonica.net
Tel. 686 110069
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
La Gavilla Verde (Guerrilla de Santa Cruz de Moya)
http://www.lagavillaverde.org
AMNESIA (ARMH Madrid)
http://www.amnesia.org.es
ARMH d'Aragó
http://.memoriahistoricaaragon.es
Asociación de Aviadores de la República
http://www.adar.es
Portal del Exilio
http://www.portaldelexilio.org
Associació de Familiars de Represaliats del Franquisme
Apartat de Correus 153
17600 – Figueres
Associació de Perjudicats per la Incautació del Govern Franquista
http://www.garbi.com/incautacio
Imágenes contra el olvido
http://www.imagenescontraelolvido.com
Imperial War Museum (Secció Guerra Civil espanyola)
http://www.iwm.org.uk/upload/package/5/spanish/index.htm
ORGANISMES PÚBLICS
Secció de Desapareguts i Fosses Comunes de la Guerra Civil
http://www10.gencat.net/gencat/AppJava/cat/sac/servei_fitxa.jsp?codi=11579
Indemnitzacions a expresos politics
http://www10.gencat.net/presidencia/AppJava/cat/ciutadans/expresos.jsp
Memorial Democràtic
http://www10.gencat.net/drep/AppJava/cat/Memorial/index.jsp
Internacional Tracing Service of the Internacional Red Cross (exili /camps nazis)
D-34444 Bad Arolseu
Gorsse Allee 5-9
Federal Republic of Germany
MEMÒRIA DE L'HOLOCAUST
Mauthausen Memorial
http://www.mauthausen-memorial.at
Crònica gràfica d'un Camp de Concentració (fotos de Fc. Boix)
http://www.mhcat.net/content/view/full/597
Memorial and Museum Auschwitz-Birkenau
http://www.auschwitz-muzeum.oswiecim.pl/html/eng/start/index.php
SEGONA GUERRA MUNDIAL
The Second World War Encyclopededia
http://www.spartacus.schoolnet.co.uk/2WW.htm
Canadian War Museum
http://www.warmuseum.ca/cwm/gallery3_e.html
The Cildren's war
http://london.iwm.org.uk/upload/package/50/children/index.htm
IWM- Second World War Galleries
http://london.iwm.org.uk/server/show/ConWebDoc.1476
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, juny 30, 2006 0 comments
6.29.2006
Balanç independentista del NO a l’Estatut
La Campanya Diguem NO va néixer a mitjan d’abril, dos mesos abans de la convocatòria del referèndum de la reforma de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya. La iniciativa partia de la convicció que calia una opció de vot nítida, que explicités sense necessitat de grans explicacions un rebuig sobiranista i d’esquerres a l’autonomisme.
Les persones impulsores, totes pertanyents i/o vinculades a la CUP, vam haver d’optar per una organització precària, com és una plataforma, perquè volíem contribuir a l’articulació d’un projecte autodeterminista a l’endemà del referèndum. La feblesa organitzativa i la dispersió de l’esquerra independentista, ha privat que aquest treball polític l’hagi pogut desenvolupar la CUP i que altres propostes de coordinació, com la Campanya Unitària per l’Autodeterminació, també s’hagin vist limitades.
L’emplaçament públic es va fer el 25 d’abril. Vam començar a treballar des de zero, cercant consensos amb altres col•lectius i persones. Vam comptar amb el posicionament de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), que en aquell moment es limitava a fer campanya contra el SÍ. El primer èxit de la Campanya Diguem NO, va ser destapar l’opció ambigua de la PDD, que hauria permès a ERC dibuixar un escenari de campanya pel NUL per mantenir-se dins del govern. L’opció del NO va estendre’s en qüestió de dues setmanes i la direcció d’ERC es va trobar atrapada per la decisió coherent de les seves bases. Dins l’esquerra independentista, tot i les reticències i alguns missatges derrotistes, el consens també es va orientar cap al NO.
A partir d’aquí, el ritme de la Campanya Diguem NO, va estar molt condicionat per la precarietat organitzativa i pel canvi d’orientació d’ERC i de la PDD, que fonamentaven el NO en defensa de l’Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament autonòmic. Malgrat tot, l’esquerra independentista ha aportat el capital humà i la infrastructura bàsica per desenvolupar més d’un centenar d’actes arreu del territori. Es va penjar un web dinàmic, que rebé prop de 2.000 adhesions, es van editar més de 20.000 cartells, adhesius, 30.000 exemplars d’una revista especial confeccionada pel col•lectiu del periòdic de l’Accent, un vídeo, etc.
Ara bé, les nostres eines van ser insuficients i incapaces de contrarestar la realitat la campanya oficial. S’ha evidenciat que estem avançant cap a una americanització dels processos electorals. El discurs i la imatge televisiva, clarament favorable a l’opció del SÍ, ha vehiculat els missatges electorals. Fora d’aquí els partits institucionals no s’han pres ni la molèstia d’explicar què implicava l’Estatut. Per tant, el distanciament entre polítics professionals i societat és la raó de fons de l’alt índex d’abstenció. El bloc del SÍ ha defensat un canvi estètic per garantir el continuisme de l’Espanya de les Autonomies, que difícilment podia engrescar a ningú. L’únic filó que han pogut explotar, per arrossegar una minsa part de l’electorat català, ha estat el discurs anti PP, instrumentalitzant les expressions de rebuig ciutadà a la presència dels dirigents d’aquest partit, com va passar a L’Hospitalet de Llobregat, Granollers o Mataró.
El control televisiu, la vacil•lació d’ERC-PDD i la desorganització de l’esquerra independentista són els factors que expliquen la derrota del NO, que convé matisar atès que només va votar un 48% del cens. Tot amb tot, ara comptem amb un rèdit important de cara al futur, perquè hem aconseguit que una part del reformisme es despengés del projecte autonomista.
Ara, mentre els dirigents d’ERC cerquen un horitzó electoral que els permeti retornar al consens autonomista i recuperar les engrunes del tripartit, l’esquerra independentista té davant seu el repte de vertebrar un projecte de moviment popular per l’Autodeterminació i incorporar tots els sectors polítics, sindicals i culturals que han fet un pas valent votant no. Sense una bona eina, sense una bona organització no anirem enlloc. D’altra banda, per a l’independentisme, l’autodeterminació no és una fita sinó un element cabdal del programa de ruptura democràtica amb els Estats opressors, que ens ha de permetre sumar esforços i encarar el futur davant les contradiccions socials que generarà l’Estatut de la Moncloa.
En aquest sentit, la lluita continua!
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, juny 29, 2006 0 comments
6.27.2006
"Come on England!": el paradigma del nacionalisme futbolístic
Per Sant Joan vaig estar a Londres. Hi vam anar per visitar la meva germana Gladys i per fer una mica de turisme. Ha estat el primer vol de l'Otger i cal destacar que s'ha comportat de meravella. Igual que al petitó, a la Lourdes i a mi el sol fet de veure altres ambients ens ha ajudat a desconnectar i a recarregar piles.
Escric aquestes ratlles pocs minuts després que la selecció francesa de futbol ha eliminat l'espanyola (per fi!). A Mataró els espanyolistes del barri han emmudit i algunes persones hem fet crits d'eufòria i s'han llançat petards i coets. Malgrat tot, és una alegria frustrada, perquè ens obliga a anar contra algú altre, que generalment és el teu veí. Amb el futbol, l'espanyolisme televisat disposa d'una poderosíssima arma de desnacionalització dels Països Catalans. En aquest punt, potser caldria recordar que hi ha partits polítics i persones amb noms i cognoms, que amb l'ensarronada de l'Estatut han impedit que les seleccions catalanes puguin disputar competicions internacionals...
Però, per sort, el nacionalisme futbolístic a l'Estat espanyol no arriba ni a la sola de la sabata del que he vist aquests dies a Londres. Poc abans d'arribar a la capital anglesa ja vaig copsar alguna cosa estranya, primer vaig pensar que era la festa major d'un poble, després vaig pensar que era alguna celebració nacional i, finalment (ruc de mi!) vaig adonar-me que les creus de Sant Jordi eren una expressió plàstica del nacionalisme esportiu anglès. Creus de Sant Jordi als balcons, molta gent unifomrada amb els colors d'Anglaterra, banderetes als cotxes (increïble!), als comerços. A tot arreu.
Aquesta febre s'encomanava fins i tot als ciutadans d'origen ghanès, que imitaven el nacionalisme anglès o l'adoptaven amb el cor migpartit.
La premsa anglesa reflectia l'eufòria. Ara bé, Anglaterra no és el Regne Unit i el fet que Escòcia quedés eliminada abans del mundial també ha provocat friccions amb les altres realitats nacionals de l'illa. Vaig llegir que a Escòcia havien atonyinat a més d'un angleset espavilat, per vestir la samarreta de Beckham. Curiós.
Bé, sigui com sigui, tot i alguns paral•lelismes, la realitat britànica dista molt de la ibèrica. Tot i així, el dia que els espanyolets que campen per Mataró o per Barcelona, lluint banderes espanyoles, siguin atonyinats... voldrà dir que els catalans estem recuperant la consciència nacional? No ho sé. En qualsevol cas, el futbol a més de ser un negoci, també és una visualització del nacionalisme i axò cal tenir-ho en compte.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, juny 27, 2006 0 comments
6.21.2006
L'adéu d'en Maragall i les cagades d'ERC
El President de la Comunitat Autònoma de Catalaunya, ha anunciat que plega. Si tot va bé, ha promès dissoldre el parlament autonòmic a finals d'agost. Per tant, tindrem eleccions al setembre o l'octubre.
En primer lloc, he de dir que en Maragall forma part dels meus primers records polítics. A les municipals de 1983, quan vivia a Barcelona, el meu pare votava Maragall i la meva mare Vintró. Recordo perfectament, com a nen, l'alegria que em va causar saber que els "socialistes" governarien la meva ciutat natal.
Per sort, el temps ho cura tot. Avui dia quan m'esmenten en Maragall tinc molt present que pertany a una classe social dominant, a una família de nissaga; que és una persona aferrada a la vida burocràtica des dels temps d'en Porcioles.
Ara, després de tres anys de tripartit, s'ha vist clar que aquest senyor ha estat com un ventilador. Pasqual Maragall ha deixat l'Autonomisme nu i l'ha buidat de la retòrica "nacional" amb què Pujol l'havia disfressat.
Que Maragall plegui és una bona notícia. Ara bé, hi ha remeis que són pitjor que la malaltia. Montilla seria tant com una pedregada espanyolista i en Mas seria un retorn al passat claudicant i conservador.
El referèndum de l'Estatut ha deixat la classe política en pilotes, tot i que n'hi ha que han vençut i d'altres que han perdut. Entre aquests últims hi ha la gent d'ERC, que ha estat mal conduïda per uns dirigents ineptes, que no s'han cregut el "no" a l'Estatut i que no han volgut liderar un vot sobiranista i d'esquerres. Contínuament, hem pogut escoltar missatges contradictoris, d'una banda la bandereta de la independència i de l'altra la promesa -en veu baixa- que tornarien a refer el tripartit.
ERC la va cagar fent President en Maragall, la va cagar entrant a formar part d'un govern vampiritzat pel PSOE, la va cagar ajupint-se després de l'afer Carod, la va cagar donant suport a ZP...i la va cagar amb l'Estatut.
Tantes cagades no són cap casualitat.
El més trist és que l'esquerra independentista ha desaprofitat el temps i avui dia continua sent una nebulosoa que, difícilment, podrà bastir una alternativa a l'independentisme bocamoll d'ERC. Durant dos anys i, sobretot, a la campanya del referèndum, s'ha vist prou clar que la nostra militància no ha pogut ni ha sabut actuar sota el paraigua de la CUP. Conseqüentment, molts hem hagut de recórrer a d'altres viaranys, com la creació a correcuita de la plataforma Diguem No. Ara, per tant, ens cal reflexionar i veure com podem reorientar el nostre espai polític, tenint en compte que partim d'una doble derrota: l'aprovació de l'Estatut i la satel•lització dels nostres esforços militants a mans d'ERC.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, juny 21, 2006 0 comments
6.19.2006
Els porucs i els espanyols generosos
Lamento escriure aquestes ratlles: hem perdut la batalla del NO a l'Estatut. Tres de cada quatre vots emesos han legitimat la reforma de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Per tant, ha guanyat el SÍ.
Ara bé, la meitat de l'electorat no ha votat. A part d'una abstenció militant que, difícilment hauria superat el 5%, si ens fixem en quines parts del territori ha estat més forta l'abstenció, deduïm que aquesta ha estat més accentuada entre la gent més insensible a la realitat nacional del país: àrea metropolitana. Els qui se senten espanyols, no parlen català i no miren TV3 responen al perfil de l'abstencionista.
En canvi, els qui se senten catalans i són nacionalment sensibles sí que han acudit a les urnes i dins d'aquest perfil de votants, predominen -com a totes les eleccions- els adults i la gent gran amb una mentalitat més conservadora. Aquests votants han votat que SÍ per por al PP, per conformisme, per tarannà... no pas perquè siguin acòlits del PSC-PSOE. Fet i fet, el gruix de l'electorat de PSC-PSOE i PP no ha votat.
L'únic bri d'esperança que ens ha reportat el 20% de NO del total de vots emesos és que es tracta d'un vot majoritàriament sobiranista i jove, que posa de relleu el xoc generacional existent dins del catalanisme: el vells són autonomistes, els joves són independentistes.
Comptat i debatut, amb aquests resultats, l'Autonomisme ha aconseguit disposar de 10 o 15 anys més de coll. Però, una dada és irrefutable: ja no engresca a ningú i recula respecte als anteriors referèndums de 1931 i 1979.
A tots els qui heu votat SÍ, especialment als convergents i gent d'iniciativa o esquerra, us avanço que no penso moure ni un sol dit per defensar aquest Estatut de vergonya quan el Tribunal Constitucional espanyol us el retalli i que m'agradaria que ens expliquéssiu com us ho manegareu per esgarrapar més poder i més diners ara que ja se'ns han "cepillat"?
És insuportable però cert. Ahir a la nit, en el debat de hienes de TV3, la Sra. Carmen Chacón, del PSOE, anticipava que no calia preocupar-se de res perquè el PSOE i en ZP serien generosos amb Catalunya. Aquest comentari em va deixar glaçat i impotent, perquè si hem de dependre de la generositat dels espanyols... ja cal que ens calcem!
N'estic convençut que caldrà esperar a la resolució del conflicte Espanya-País Basc, perquè molts catalans porucs obrin els ulls i gosin reclamar el mateix grau de sobirania i la dignitat nacional que ara han anorreat acceptant l'Estatut de la Moncloa.
Mentrestant, la lluita continua!
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, juny 19, 2006 1 comments
6.16.2006
Visca la terra lliure, NO als Estatuts!
He sortit de la feina i xino-xano he anat cap a l'Arc de Triomf. Voleiava una estelada roja i a sota s'hi començaven a dipositar els primers clavells vermells a les quatre franges que formaran una enorme senyera. He dipositat tres clavells: un per l'Otger, un per la Lourdes i el d'un servidor. Aquesta tarda, moltes persones acudiran a la crida unitària pel No i acabaran de construir la senyera, testimoni d'esperança i llibertat de la Nació catalana. Lamentablement, no hi podré ser perquè a Mataró hem d'acabar d'encartellar i de repartir els darrers fulls explicatius.
A l'estiu de 2004, quan el conseller de Relacions Institucionals, en Joan Saura d'ICV, ens va enviar l'autobús de l'Estatut, també vaig dipositar les esperances del meu col•lectiu demanant que s'acabés amb l'ensarronada de l'Espanya de les Autonomies. Llavors, des de la CUP dèiem: "Decidir és un Dret. Autodeterminació. Per la llibertat dels Països Catalans". Han passat dos anys i l'estafa de la reforma de l'Estatut es tant evident que el senyor Saura (contumaç ensordidor de la essa sonora), és incapaç d'entendre que l'independentisme en conjunt (des d'ERC fins a la CUP) defensi el NO a l'Estatut de la Moncloa.
Saura fa com el PSC-PSOE i CiU, que apel•len a la por i a l'espantall del PP i publiciten amb pèls i senyals totes les concentracions de rebuig a la presència dels indesitjables dirigents d'aquest partit espanyol, i alhora que criminalitzen l'esquerra independentista esperen rendabilitzar el neguit de la ciutadania i omplir les urnes amb molts SÍ claudicants i porucs.
Ara bé, la classe política catalana ha de tenir clar que el silenci i la censura amb què han actuat no pot aturar l'embranzida sobiranista que ha desfermat la frustrada reforma d'Espanya. Avui els i les independentistes sabem que el futur és l'Autodeterminació. La Nació no neix ni comença a partir d'un resultat electoral conjuntural. Podem perdre una batalla, però la guerra la guanyarem.
Els Països Catalans, una terra ocupada ("conquistada") des del s. XVIII, hem estat, som i serem el principal maldecap dels espanyols. Ara ens han volgut aixecar la camisa amb l'aprovació d'un Estatut que no canvia res de substancial, per tenir-nos lligats mentre els espanyols negocien amb els bascos. La Blanca Serra em va comentar que tenia la intuïció que el conflicte basc es resoldria en clau foralista i que en pocs anys assistiríem a un nou "abrazo de Vergara", en el qual caldrà veure quina capacitat d'incidència tindrà l'esquerra abertzale. Passi el que passi, la construcció nacional dels Països Catalans avança i en els propers anys caldrà que ens dotem d'un moviment popular per l'Autodeterminació que compti amb infrastructures i mitjans per poder contrarrestar el silenci i la censura dels falsos demòcrates que ens mantenen oprimits.
.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, juny 16, 2006 0 comments
6.13.2006
Un públic inesperat i que no claudica
Aquesta tarda hem anat a Arenys de Munt. Hi hem anat d'hora perquè l'acte en què havia d'intervenir, organitzat pel Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació, estava previst que comencés a les set. Però, quan hi hem arribat, la plaça de l'Església era plena de canalla i mares amb cotxets. Per fer temps ens hem pres un batut de xocolata i cap a dos quarts ja he vist en J. Manel Ximenis i l'Agustí preparant la taula i les cadires. Poc després ha arribat l'Aleix Cardona i hem començat l'acte.
Ha estat un acte agradable, a la fresca, amb megafonia i enmig de la plaça. Molta gent ens escoltava mig d'amagat a les cantonades. També hi havia uns quants adolescents, vergonyosos, asseguts a les grades de la plaça. Però el cert és que, davant per davant, hi teniim un públic inesperat: una dotzena de persones adultes barrejades amb uns quinze nens i nenes, que s'han assegut amb ganes d'escoltar què dèiem.
He decidit fer un discurs breu, clar i contundent, seguint el guió d'un full que m'ha enviat en Víctor Alexandre: no ens deixen ser catalans, no ens donen el que els demanem, ens neguen la igualtat, justament per això no podem resignar-nos i claudicar.
He posat l'exemple de Masoliver, jugador d'hoquei, que l'obliguen a ser espanyol i a competir amb Espanya per la força, deixant clar que la reforma de l'Estatut tanca les portes a les seleccions catalanes i al reconeixment internacional de l'esport català.
També, com ja vaig fer a Vilassar de Mar, he recordat el fet que amb l'Estatut, la clau de casa i els euros continuaran a mans de Madrid, la qual cosa ens fa dependre de la caritat i el nostre benestar social se'n ressent.
He acabat brandant la senyera i afirmant que "Som una nació. Tenim el Dret de Decidir. Els estatuts són el passat. El futur és l'Autodeterminació". Després de la intervenció de l'Aleix Cardona, que ha denunciat la renúncia de la classe política a encetar un procés sobiranista, gairebé tots els nens i les nenes de la plaça s'han abocat a la taula per aconseguir una senyera, adhesius i revistes.
Suposo que el temps (els desenganys) i la societat acaben amb la innocència i corrompen la nostra dignitat. Però avui n'estic convençut que el futur està a les mans dels qui avui són infants.
La gent d'Arenys de Munt, del MAPA i d'ERC, ens han comentat que auguren poca participació, però que coincideixen en què hi ha molta crispació contra el NO catalanista a l'Estatut. Igual que a Mataró, els estripen pancartes, els arrenquen cartells i el PSC-PSOE s'imposa a toc de talonari. Precisament, m'ha fet pena que els arenyencs de munt hagin de suportar la insolència espanyolista d'en Manuel Mas, que aquesta setmana els visitarà per sermonejar-los contra el No i amb el discurs de la por.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, juny 13, 2006 0 comments
6.11.2006
Reflexions per a l'endemà del referèndum
Avui vaig de casament. Una germana de la Lourdes es casa seguint tots els rictus de la tradició catòlica apostòlica. No tinc altre remei que acotar el cap i posar-me dos taps.
Mentre faig temps, aprofito per valorar l'acte públic en què vaig prendre part, divendres passat, dia 9 de juny, al Museu Monjo de Vilassar de Mar. A la xerrada, davant d'una quarentena de persones, hi vam parlar en Ferran Piñeiro, de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), l'Uriel Bertran, parlamentari d'ERC i jo mateix.
En Piñeiro va fer una intervenció optimista però poc lluïda, va remarcar aspectes com la dignitat i va fonamentar el discurs eln la reivindicació de l'Estatut del 30 de setembre aprovat pel Parlament de Catalunya. Va garantir que després del referèndum continuarien actius i va destacar la seva condició de catalnobrasileny, fent una reflexió personal interessant al voltant de la convivència lingüística.
Tot seguit, vaig fer la meva exposició, seguint fil per randa el guió de la Campanya Diguem NO: crítica al procés estatutari dictat per l'Estat espanyol, denúncia de les mancances (ni nació, ni sobirania fiscal), que vaig explicar amb l'eufemisme de la "clau i els euros". Vaig donar tres exemples concrets de les nefastes repercussions socials del text estatutari: deixa en mans de Madrid el control dels recursos hídrics, possibilitant els transvasaments; no fixa cap mecanisme de control davant de possibles aventures militars en les que pugui prendre part l'Estat espanyol; i, finalment, no deixa les nostres administracions públiques a l'antull caritatiu de Madrid, amb la qual cosa, problemes com la manca d'escoles bressol que patim a ciutats com Mataró esdevindran endèmics i només afavoriran a les empreses privades d'ensenyament.
El fil argumental que vaig emprar va ser la reivindicació del dret a l'Autodetermianció com a únic repte de futur per desempallegar-nos de l'actual règim de dependència.
Finalment, Uriel Betran va engegar un discurs potent, explícitament independentista, si bé es fonamentava en el el fet que l'Estat espanyol havia rebutjat l'entesa proposada amb el text del Parlament de Catalunya, i en la denúncia de la traïció de la resta de partits. Bertran va insistir en un missatge optimista, suposo que per contrarrestar la desorientació de la pròpia militància i la baixa moral existent davant l'allau d'intoxicacions estadístiques i mediàtiques.
Va dir que el Sí cada cop més s'està perfilant com el vot espanyolista, defensat pels sectors polítics i econòmics vinculats a la dependència de Catalunya respecte a Espanya. En canvi, el No, va dir que cada dia més s'està concretant en un vot catalanista i sobiranista, de les classes populars arrelades i compromeses amb el futur del país, la qual cosa reflecteix una voluntat de canvi d'hegemonia de classes.
Ara bé, vaig entrellucar un doble nivell de llenguatge i de praxi política: a la gent jove ERC els promet l'Autodeterminació i que els estatuts s'han acabat, en canvi, a la gent més grandeta, els planteja una praxi possibilista. Uriel Bertran va aclarir que si el No guanyés el referèndum, ERC fonamentarà la seva acció política en una progressiva acumulació de forces propiciada per la deslegitimació democràtica de l'Estat espanyol i, paral•lelament va anunciar que recuperaran les competències i els preceptes previstos a l'Estatut del 30 de setembre per la via de la negociació amb l'Estat, del qual esperen aconseguir traspassos segons el previst a l'Art. 150.2 de la Constitució espanyola. Per tant, primerens obren les portes del cel i després ens condemnen al purgatori, dient-nos que tinguem paciència.
Tot amb tot, comparteixo la visió seongs la qual si guanya el Sí per una majoria del 80%, ho tindrem pelut, perquè l'Estat espanyol tindrà un argument democràtic de pes per negar-se a cedir cap competència ni cap euro més. És a dir, votar Sí és acceptar que volem viure hipotecats.
La meva intervenció final va servir, em penso, per marcar distàncies i deixar clar que cap polític ni cap Parlament, proclamarà la independència, si no hi ha un moviment cívic i popular per l'Autodeterminació que els forci a avançar en aquesta direcció. Justament, aquest és el paper i el repte de futur que tenim entre mans les persones i els col•lectius de la campanya Diguem NO, després del referèndum del 18 de juny.
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, juny 11, 2006 0 comments
Vídeo del Diguem NO a l'Estatut
Powered by Castpost
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, juny 11, 2006 0 comments
6.08.2006
L'escola bressol i l'horitzó quebequès de la campanya Diguem NO a l'Estatut
Acabo de tornar de la platja. Tot i que l’aigua estava més aviat freda, hem remullat per primer cop l’Otger i sembla que li ha agradat.
En primer lloc, us comunico que avui hem matriculat l’Otger a l’escola bressol de les Figueretes. Hem hagut d’agafar una jornada completa perquè l’horari de tarda que ens oferien no ens resolia el problema de què fer amb el nano mentre tots dos, pare i mare, treballem. Bé, malgrat tot, hem tingut molta sort, perquè més de la meitat de les sol•licituds han quedat excloses per manca de places. Però, cal denunciar la desatenció i la situació de desemparament en la que queden més de 400 famílies de Mataró. Heus ací, un tema que la reforma de l’Estatut tampoc podrà resoldre, perquè d’on no n’hi ha (sobirania fiscal) no en pot rajar.
Aprofito l’avinentesa per dir-vos que tot i les visites no desitjades dels espanyolistes (Montilla el divendres i Acebes dimarts que ve), tant a Mataró com arreu, la campanya autodeterminista contra l’Estatut pren volada a mesura que passen els dies. Avui m’han demanat que si podia parlar a un acte a Artés (que no sé si podré fer-la perquè no tinc transport particular) i una altra a Arenys de Munt, en què també hi enredat l’Aleix Cardona de Prats de Lluçanès.
Perquè us en feu el càrrec, us adjunto l'enllaç del periòdic especial del Diguem NO (http://atzavara.net/diguemno/descarregues/laccent_especial.pdf), redactat per la gent de L’Accent.
Tot plegat, és engrescador; es demostra que amb objectius clars i unitat les persones que militem a l’esquerra independentista multipliquem la nostra capacitat d’incidència i penetració dins del teixit social. Cal no oblidar-ho, perquè el 19 de juny, caldrà que pensem en bastir un moviment popular per l’Autodeterminació, que és l’element clau per capgirar l’escenari social i polític dels Països Catalans.
Aquest matí he assistit a la xerrada “Quebec – Catalunya: síntesi històrica”, organitzada pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis. L’exposició d’Albert Balcells ha estat fluixa i molt avorrida. En canvi, Alain-G- Gagnon ha posat de manifest, que malgrat les semblances, el Canadà no és Espanya i que els drets democràtics i la línia de continuïtat històrica del discurs constitucional del sobiranisme quebequès no té res a veure amb la pusil•lànime actitud del catalanisme. Mentre al Quebec ja es planteja un tercer referèndum d’Autodeterminació, avalat per la sentència del Tribunal Suprem canadenc relativa al dret del Quebec a separar-se del Canadà, a Catalunya continuem lligats a la mediocritat dels estatuts espanyols d’autonomia.
.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, juny 08, 2006 0 comments
6.07.2006
Cultura popular: "No abaratim el somni"
Una biblioteca pública
Ahir dimarts vaig quedar-me a casa. A la tarda, tot i que la Lourdes estava (i continua) molt constipada, vam anar a la Biblioteca Pompeu Fabra. Tot sovint, la biblioteca rep crítiques, perquè diuen que no ofereix prou serveis pels infants, perquè no disposa de prou sales d’estudi i perquè molts llibres estan envellits. Tot i així, nosaltres, com a bons usuaris que som, pensem que si bé és cert que la biblioteca pública de Mataró s’ha quedat petita, sí que ofereix un bon servei bibliotecari.
Ara bé, molta de la gent que critica, confon la biblioteca amb una sala d’estudi o amb una ludoteca on aparcar la canalla. Hi ha punts que, certament, cal denunciar, com ara el fet que els préstecs interbibliotecaris s’hagin de pagar a raó d’un euro i vint cèntims. Cal denunciar-ho, perquè si aquesta tendència es consolida, la privatització de les biblioteques serà un fet d’aquí no massa temps.
Per tant, cal vetllar per la qualitat i per la gratuïtat dels serveis bibliotecaris. En qualsevol cas, la nostra biblioteca, la pública, sí que té un bon repertori documental i, a més a més, gairebé tots els llibres en català estan nous de trinca perquè ben poca gent els consulta (la qual cosa és un gaudi personal però una desgràcia i vergonya col•lectiva).
Referències saludables
Del material que vam endur-nos prestat, destaco el disc d’en Feliu Ventura amb Lluís Llach (sublim!), les novel•les "Heretaràs la terra" de Toni Cucarella (l’estic llegint) i "El falcó del comte" d’Assumpció Cantalozella, que reconec que el vaig arreplegar perquè un dels protgonistes porta el nom del nostre fill.
Seguem arran!
Precisament, em va temptar la lectura de "Corpus de Sang" d’Assumpció Cantalozella. Me’n penedeixo de no haver-lo agafat, perquè el Corpus de Sang (7 de juny de 1640) és un relat apassionant, que marca una de les fites nacional-populars més transcendents de la nostra història col•lectiva.
Cada dia que passa i s’apropa el fatídic referèndum de l’Estatut, em sento més indignat amb la classe política governant. La seva mediocritat i el seu servilisme, no tenen res a veure amb la braó i la combativitat dels Segadors i dels consellers que defensaren l’autogovern enfront de l’imperialisme castellà. Ja és ben trist que ningú recordi les victòries i que ens rabegem en les derrotes (11 de setembre o 25 d’abril).
La memòria de la repressió
D’altra banda, coincidint amb l’article que estic redactant sobre "El Procés de Montjuïc", em retrunyen al cap, com un pensament obsessiu, les dues bombes "orsini" que una mà anònima llançà al pas de la processó de Corpus de l’Església de Santa Maria del Mar, el 7 de juny de 1894 i que va servir d’excusa per a una repressió despietada contra tot els sectors progressistes i obrers de Catalunya.
Propagandistes del NO
Aquests apunts històrics, són la cara i la creu del 7 de juny. En els propers dies ens correspon actuar com a Segadors i com a espontanis de la "propaganda pel fet", armats de paraules, per convèncer a tothom que el 18 de juny cal dipositar un NO a les urnes. El NO serà com l’espoleta d’una "orsini" que indigestarà el festí que han preparat els botiflers (lacais amadrilenyats i llepaculs de la Moncloa) que viuen a esquenes de la dignitat del poble català.
Nota final
Ahir, després de cosir les vetes, vaig penjar la senyera al balcó. La senyera duu el lema "Som una nació", que ha distribuït la Plataforma pel Dret de Decidir. Vam decidir que conservaríem una senyera, perquè quan l’Otger sigui més grandet la brandi amb orgull i mai oblidi que, en l’any en què va néixer, els seus pares varen lluitar aferrissadament per la independència del nostre país.
No abarateixis el somni
No abarateixis el somni,
res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
que és com l'estel que hi ha al fons del camí.
Si cal, refarem tots el signes
d'un present tan difícil i esquerp,
però no abarateixis el teu somni mai més.
Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de reunúncies mediocres
que no ens permeten la història dempeus.
Si cal, conviurem la misèria,
però ha de ser sense engany, dignament,
prou d'amenaces innobles
amb la fam i el tronar dels canons.
No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix
(lletra i música: Lluís Llach)
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, juny 07, 2006 0 comments
6.03.2006
Ni la clau, ni el duro...l'enganyifa de l'Estatut al descobert
Ha començat la campanya del referèndum de la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Fa molta ràbia haver d'empassar-se els lemes espanyolistes del PSC-PSOE, que obvien parlar de l'Estatut que hem de votar i només fan referència al PP.
La propaganda de CiU i d'ICV encara produeix més basques, atès que recorren al discurs del passat i a la mentida sense pal•liatius. Sentim en Saura dient que amb l'Estatut serem una nació (mentida!), que tindrem més diners per construir més escoles (mentida!) i bla, bla, bla
MENTIDA PODRIDA!
L'edició del diari progovernamental El País , del 2 de juny, aclaria que el Ministeri d'Economia i Hisenda espanyol planteja que la flamant Agència Tributària de Catalunya sigui un simple consorci sense contingut i sense cap personalitat jurídica.
D'aquesta manera es confirma l'estafa de la millora del finançament: "No será, pues, el germen de la Agencia Tributaria propia y única catalana que en algún momento de la negociación del Estatuto se planteó. Tampoco tendrán los contribuyentes catalanes una tercera ventanilla donde ingresar los impuestos compartidos. La cosa quedará más o menos como hasta ahora, en el supuesto de que la propuesta de la Hacienda central salga adelante."
Per tant, prou mentides: el 18 de juny, diguem NO a l'Estatut dels llepaculs de la Moncloa.
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, juny 03, 2006 0 comments
5.30.2006
Catalunya al reformatori
La propaganda del Govern menteix, perquè en el referèndum del 18 de juny no votem res de nou; simplement es tracta d’una reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És a dir: tindrem més del mateix i l’Espanya de les Autonomies seguirà inalterable, amb l’agreujant que continuarem subjectes a les limitacions imposades per la Constitució espanyola de 1978.
Més enllà dels símbols, el més greu és que seguim sense sobirania fiscal, amb la qual cosa els nostres diners continuaran a mans dels governs d’Espanya. Per tant, les administracions catalanes no podran desenvolupar polítiques autònomes de cohesió i benestar social.
L’Estatut consagra la fórmula de la negociació pressupostària del “peix al cove”, que fa que els catalans siguem vistos com a antipàtics, insolidaris i pidolaires. Paradoxalment, hi ha 1.500.000 de catalans que viuen dins el tram més baix de la renda, que no es beneficien dels nostres impostos i que continuen depenent de la caritat de Madrid.
Mentre els catalans siguem tractats com a infants als quals cal reformar, com si fóssim incapaços de prendre decisions i ser responsables del nostre propi destí, no hi haurà justícia social.
Per sort, hi ha una generació de joves catalans que no ens resignem al seny poruc ni a una vida de reformatori (eufemisme de presó). Per això, votarem no a l’Estatut, perquè la dignitat no té preu i perquè el futur ja no passa per Espanya; el futur és l’Autodeterminació.
Juli Cuéllar, Campanya Diguem NO
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, maig 30, 2006 0 comments
5.28.2006
El futur és l'Autodeterminació!
Ahir, dissabte 27 de maig, vam anar tots tres amb el tren cap a Barcelona. Vam assistir a l'acte de la Plataforma pel Dret de Decidir, en el qual hi parlava el nostre company de la CUP de Mataró, en Xevi. Feia molta calor i el sol fonia el terra de la plaça de Catalunya. Després de prendre un granissat, ens vam arrecerar com vam poder i vam escoltar els parlaments envoltats d'una gentada. Cal destacar en Diosdado Toledano, acomiadat de SEAT, que digué que no pensava votar el mateix que aquells que l'havien cardat al carrer i que aquest Estatut de la Moncola li recordava els funestos pactes de contenció social de la Moncloa de l'any 1977. En Xevi va ser el qui més es va allargar, però ho va fer molt bé, sobretot, si tenim en compte que la premsa ha acabat reflectint la idea central del seu discurs: "El futur és l'Autodeterminació".
Abans que en Xevi s'enfilés a la tarima, vaig apropar-m'hi amb l'Otger a coll per donar-li ànims, perquè fer un parlament davant de 2.000 persones sempre és un tràngol. Llavors, em va revel•lar que en pocs mesos serà pare! Quina alegria! Aquesta bona notícia se suma a la de la Rut i en Lluís, que també estan esperant un infant. Qui ho havia de dir, oi? Per tant, ara més que mai, caldrà que tots plegats mantiguem ferma la nostra convicció de lluita per l'alliberament social i nacional dels Països Catalans!
Posted by Picasa
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, maig 28, 2006 0 comments
5.24.2006
Mundial de Futbol Alemanya 2006, recordem-ho: amb l'Estatut no serem una nació i tampoc tindrem selecció
Aviat estarem submergits en l'eufòria mediàtica i publicitària del Mundial de Futbol d'Alemanya 2006. Aquesta efemèride, que se celebra (per sort!) cada quatre anys, serveix d'excusa perfecta per aplanar el camí de l'espanyolisme als Països Catalans.
L'esport, i el futbol en particular, és un negoci rodó, en el qual les marques transnacionals aconsegueixen globalitzar els seus productes i serveis. I, paral•lelament, els estats obtenen un plus de cohesió mitjançant el patrioterisme més visceral. D'aquesta manera, la Coca-cola passa a ser un valor de comunió universal i els gols d’Espanya són gols contra una identitat esportiva catalana plenament sobirana. Vet aquí els dos eixos del mal: Espanya i el Capital...
Ara bé, si no tenim seleccions nacionals això implica renunciar a tenir una eina de conformació d'identitat nacional, que ens agradi o no és més potent que les escoles o els exèrcits. Si no hi posem remei, la identitat de referència que oferiran els nostres esportistes serà espanyola i, per tant, contribuirà a reforçar l'espanyolisme a casa nostra.
Enguany, en el camí del Mundial, els catalans i les catalanes ja hem perdut un llençol a cada bugada.
Primer, cal esmentar el xantatge d’Espanya als esportistes catalans. No podem oblidar la penosa humiliació infringida a Oleguer Preses, al qual van obligar a vestir-se amb la samarreta espanyola per tal de no arruinar la seva vida esportiva; amb aquest gest Espanya va prentendre ensorrar una de les poques engrunes de dignitat nacional que hi ha en el panorama esportiu professional.
I, en segon terme, aquesta setmana s'ha sabut que la cadena espanyola de televisió "Sexta", que té la concessió de les retransmissions del Mundial, ha tapat el senyal de TV3 a les comarques de Castelló. La CCRTV fidel als límits autonòmics ha dit que no pensa fer-hi res, amb la qual cosa l’espai comunicacional català queda cada cop més circumscrit i arraconat als respectius àmbits regionals. Amb el Mundial de rerefons, Espanya passa el corró i fa bona la cita romana del "Divide et impera".
Casualment, avui la selecció catalana juga a Terrassa un partit de futbol amistós amb Costa Rica. Mentre el país centreamericà sí que serà present al Mundial, els catalans i les catalanes ens ho haurem de mirar des de la graderia i, com a mal menor, seguir conformant-nos amb partits i competicions de costellada o bé amb les gestes del Barça, que d’aquesta manera mai deixarà de ser "més que un club".
On són les reclamacions ciutadanes a favor del reconeixement de les seleccions esportives?
On és la fermesa i la dignitat dels polítics amb representació institucional?
Per què la reforma de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya obvia el reconeixement internacional de les seleccions catalanes?
Davant de tot plegat, podem acceptar l’espanyolització i posar-nos dos taps a les orelles cada cop que Espanya marqui un gol; o bé, combatre l’espanyolisme i defensar el nostre dret a competir com a catalans, la qual cosa implica plantar cara al regionalisme, començant per dir NO a la reforma estatutària que es votarà en el referèndum del 18 de juny.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, maig 24, 2006 0 comments
5.23.2006
Tinc dret a viure en català?
Avui he cursat una queixa a l'Oficina de Garanties Lingüístiques. Els fets : dilluns 22/05/06 vaig rebre un targetó de lectura del comptador del llum de l'empresa Fecsa-ENDESA (tel. 902 50 77 50, Apartat de Correus 148 - 08080 Barcelona), que se suposa que he d'omplir, i només està escrit en castellà. He demanat que l'Administració exigeixi a Fecsa / Endesa que tots els tràmits i papers de comunicació i/o vinculació d'aquesta empresa amb els seus clients també contemplin l'existència del català.
Aquesta tarda, m'han respost:
"Senyor,
Us comuniquem que des de la Secretaria de Política Lingüística estem en contactes amb l'empresa per a un possible conveni per tal de fer present el català amb normalitat en totes les seves comunicacions.Moltes gràcies per ajudar-nos a fer possible que el català sigui present en tots els àmbits.
Atentament,
Oficina de Garanties Lingüístiques a Barcelona
Secretaria de Política Lingüística"
D'entrada cal agrair la rapidesa, però n'estic tip, perquè quan no és Gas Natural és Endesa i cada cop més, observo com la tendència a l'ús escrit del castellà s'imposa en àmbits en els quals, teòricament, tenim tot el dret a ser atesos en la nostra llengua.
Segons hi llegeixo en l'apartat 4 de "drets lingüístics" de la Guia de consum, de l'Agència Catalana de Consum:
"4. Les empreses de servei públic
Les empreses i les entitats públiques o privades que ofereixen serveis públics, com ara les de transport, de subministraments, de comunicacions i d’altres (les de telefonia fixa i mòbil, comunicacions per Internet, correus, ferrocarrils, taxis, línies d’autobusos, companyies aèries i les de subministrament d’aigua, llum, gas…), han d’emprar, almenys, el català en la retolació i en les comunicacions megafòniques.
Les comunicacions i les notificacions escrites adreçades a persones residents a Catalunya, incloses les factures i altres documents de tràfic, s’han de fer almenys en català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a rebre-les en castellà si ho demanen."
Què caram falla perquè no es compleixin les lleis autonòmiques? Vet aquí la clau de volta. Jo ja n'estic fart de bones paraules i de bones intencions. Crec que el problema rau en el fet que el català no és llengua oficial única en el seu territori, que si bé no és cap garantia per a la seva supervivència, com a mínim sí que forçaria a l'ús de l'idioma i limitaria l'intrusisme del castellà. Malauradament, la reforma de l'Estatut, que votarem el proper 18 de juny, tampoc contempla la única oficialitat per a la llengua catalana. Per tant, si s'aprova l'Estatut, es perpetuarà la indefensió lingüística que patim les persones catalanoparlants.
Malgrat tot, no podem defallir. El 18 de juny cal dir no a l'Estatut pel futur del català. Però, en el dia a dia, caldrà seguir lluitant i militant per la nostra llengua. Una forma ràpida i senzilla és queixar-nos a les Oficines de Garanties Lingüístiques, perquè quedi constància de la sistemàtica vulneració dels nostres drets lingüístics.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, maig 23, 2006 0 comments
5.20.2006
La romeria o el conte de la lletera
Fa dos anys, mentre passejàvem pel Parc Forestal de Mataró, vam topar -quina ignorància- amb la missa rociera, que ara ja fa 29 anys organitzen les diverses entitats andaluses de Mataró.
Vam flipar perquè hi havia una munió de gent, però sobretot, pel contingut ètnic i integrista de la celebració. Ara bé, les autoritats municipals ho consideren un acte cultural exemplar i any rere any hi acudeixen a fer-se la foto i a conrear el vot captiu.
Precisament, enguany l'alcalde Baron anirà de bracet de la "incansable" Manuela de Madre, que no desaprofitarà l'ocasió per fer campanya "Estatut i olé".
Asseguren que hi acudeixen 30.000 persones... però ja seria bo que el col•lectiu Contrastant ho contrastés amb mètodes científics, perquè resulta que amb aquestes xifres sobredimensionades, es justifica el desviament de diners públics en forma d'infrastructures i subvencions a una celebració i a unes entitats, que des del meu punt de vista són totalment sectàries.
El setmanari Capgròs, fidel a la veus dels seus amos, segueix una línia editorial proreligiosa i d'enaltiment dels actes pretesament culturals. Igual que passa amb les exacrables processons de Setmana Santa, es dedica a lloar la missa rociera i el seu suposat caràcter integrador.
Conclusió, si seguim així, a Mataró, la cultura tradicional i popular catalana no sols seguirà arraconada sinó que els actes populars quedaran desfigurats per la intromissió religiosa. Com deia l'Ovidi: "O juguem tots o estripem la baralla!"
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, maig 20, 2006 0 comments
5.19.2006
El cost i els beneficiaris del referèndum
El setmanari Directa (18/04/06, núm.1) va informar que CARAT España SA, empresa de publicitat controlada per l'exportaveu del PP, Miguel Ángel Rodríguez, ha facturat 1.548.679,64 euros per "gestionar el bombardeig mediàtic" sobre les bondats de l'Estatut.
És obvi que la campanya "D'ara endavant, nou Estatut" és un pamflet a favor del SÍ, però la mamella del poder no cessa de rajar i els partidaris del Sí, a part dels fons reservats que puguin existir i de les aportacions "particulars" (la Caixa?), també compten amb els diners públics destinats als partits polítics amb representació parlamentària.
En aquest sentit, és convenient llegir el Decret 172/2006, de 18 de maig "pel qual s'estableix una línia d'ajuts als grups polítics amb representació parlamentària al Parlament de Catalunya per subvencionar les despeses ocasionades per l'explicació i divulgació de la reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya".
Ací s'estipula que el Departament de Governació destinarà un total de 4.399.835,46 euros als partits amb representació al Parlament autonòmic de Catalunya, seguint els següents criteris:
*
Una quantia fixa per grup polític de 55.000 euros
*
1,1374 euros per vot aconseguit a les darreres eleccions autonòmiques
*
3.300 euros per escó
Per tant, partint dels resultats de 2003 , podem fer el següent càlcul:
CIU: 151.800 (46 escons) + 1.173.175,7796 (1.031.454 vots) + 55.000 (grup) = 1.379,975,7796 euros
PSC-PSOE: 138.600 (42 escons) + 1.165.180 (1.024.425 vots) + 55.000 (grup) = 1.358.780,995 euros
ERC: 75.900 (23 escons)+ 619,114,1176 (544.324 vots)+ 55.000 (grup) = 750.014,1176 euros
PP: 49.500 (15 escons)+ 274.298,7962 (241.163 vots)+ 55.000 (grup) = 378.798,7962 euros
ICV: 29.700 (9 escons)+ 96.009,0714(84.411 vots) + 55.000 (grup) = 180.709,0714
Bé, si fem recompte, ja podem entreveure que l’opció del SÍ suca de valent. D’altra banda convé recordar que la “democràcia” en què vivim no contempla altres formes de representació popular que no siguin les parlamentàries, amb la qual cosa, bona part dels defensors del NO, agrupats en plataformes com Dret a Decidir o Diguem NO, restaran marginats del manà del poder...
Finalment, per si algú en dubtava, cal reflexionar (i molt!) a qui donem el nostre vot, si més no perquè de forma directa equival a 1,1374 euros. Ara, aquests diners públics serviran, per exemple, perquè molts votants de CiU descontents amb el provés estatutari vegin com la seva representació institucional els potineja en benefici d’una opció contrària a la dignitat nacional.
I , malgrat tot, el NO segueix imparable!
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, maig 19, 2006 0 comments
5.14.2006
Les exèquies del tripartit i la fi de l'autonomisme
PER FI!
ERC ens ha delectat amb 2 anys de política de saló i ha acabat evidenciant que sense poder efectiu, les nostres institucions són un joc d'ous. El tripartit va néixer com a una prolongació dels pactes municipals que governen moltes ciutats del país. L'olivera catalana, la conformació de l'esquerra nacional, el tripartit catalanista i d'esquerres...són noms per a la història. La realitat: Espanya ens escanya i a casa convivim amb un grapat de botiflers i trepes que han fet del servilisme i l'autoodi un negoci.
Som on som perquè ERC no ha fet una política independentista i perquè l'aposta estratègica dels seus dirigents s'ha encaminat cap a una reforma de l'Estat espanyol, que com totes les precedents ha estat un fracàs.
Calia fer d'en Maragall un President?
Calia donar suport al PSOE i votar els pressupostos de ZP?
Calia fer d'intermediaris entre l'Estat i ETA?
Calia sacrificar l'independentisme català en pro d'una Espanya plurinacional que només ens la podem imaginar des de Catalunya?
EL TEMPS I ELS FETS NO PERDONEN
A molts municipis, com ara Mataró, ERC ha donat cobertura a sectors "neoconvergents" que amb el carnet de republicà han grimpat i han realitzat aliances contranatura amb els cacics de la política local. Els aparells locals del PSC-PSOE són veritables xarxes clientelars que gràcies al suport d'ERC han pogut seguir dempeus...Com es pot ser tan babau de donar oxígen a qui et vol fagocitar?
A nivell regional, les aliances amb ICV i PSC-PSOE han servit per palesar la seva irremeiable condició de sucursals...cosa que ja era previsible. Però, ERC ha dormit a la palla mentre els seus "socis" li feien el llit (de mort!). Ni ICV ni PSC-PSOE superaran mai les limitacions de l'Espanya de les Autonomies, que ells mateixos van parir d'acord amb els franquistes.
L’ESTATUT NEIX MORT
L’Estatut del 30 de setembre, aprovat pel Parlament de Catalunya, es va presentar com l’última oportunitat per encaixar Catalunya dins d’Espanya. La realitat és que ni tan sols aquella proposta d’Estatut, que els i les independentistes conseqüents denunciàrem com a insuficient, no ha estat acceptat ni pel govern ni pel parlament espanyol.
Hem patit la intolerància espanyolista. Hem vist com en retallaven els continguts. I, finalment, l’actuació mediocre i partidista de la nostra classe política, ens ha confirmat que aquest Estatut ha fracassat abans de néixer. Prova d’això és que la decepció ciutadana és general i no hi ha ningú, amb un mínim de dignitat, que defensi amb entusiasme el text retallat.
...TOT SEGUEIX IGUAL
En conjunt, les reformes dels estatuts d’autonomia del País Valencià, Illes Balears i Principat de Catalunya evidencien que l’Estat espanyol és troba en un carreró sense sortida. La Constitució espanyola de 1978 seguirà imposant la “nació espanyola” com a una única dipositària de la sobirania. Per tant, se segueix negant l’existència del poble català com a subjecte de drets nacionals. Conseqüentment, tampoc es reconeix el Dret d’Autodeterminació i no s’estableixen els mecanismes democràtics per a garantir el respecte la voluntat del poble dels Països Catalans.Com deia en Vicent Partal: "O som com ells diuen que hem de ser o no podem ser".
Com fins ara, les nostres Comunitats Autònomes no podran federar-se i qualsevol iniciativa de cooperació entre elles haurà de passar per Madrid. Aquest aspecte afavoreix la fragmentació de la llengua i de la cultura dels Països Catalans.
D’altra banda, l’Estat continuarà mantenint competències exclusives en la planificació de l’activitat econòmica (treball, seguretat social, recursos naturals, infraestructures...), en l’administració de justícia, en la representació internacional (esport, fronteres, immigració, circumscripció electoral única a la UE...). I, pel que fa al finançament, tornem a dependre dels límits fixats pel govern de l’Estat, amb la qual cosa es manté l’espoli econòmic i la pràctica del “peix al cove”.
MALGRAT TOT, L’AUTONOMISME S’ACABA
La classe política, els poders mediàtics i econòmics tenen pressa. Volen girar full i silenciar la veu de la ciutadania. Les manifestacions de l’11 i, sobretot, la del 18 de febrer han retornat la dignitat i l’esperança en un futur d’independència i llibertat. Centenars de milers de persones vàrem afirmar que “Som una nació” i que “tenim el dret de decidir”. Han sorgit un grapat de plataformes i manifestos criticant les retallades, la claudicació de la classe política o exigint l’Autodeterminació. No hi ha dubte, doncs, que som davant d’una nova consciència sobiranista, que va més enllà dels partits i que ja no té marxa enrere. Ha quedat clar que l’autonomisme ha donat tot el que podia donar de si i que ara és l’hora d’avançar cap a la independència.
AMB EL NO CAP A LA INDEPENDÈNCIA
Diumenge 18 de juny, l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya serà sotmès a un referèndum vinculant. Per tot plegat, és important unir i sumar esforços per refusar-lo. En aquest sentit, cal remarcar la recent creació de la Campanya Diguem NO, que és la millor expressió de la unitat del sobiranisme i del teixit associatiu compromès amb el país.
Cal dir NO per impedir que s’aprovi un Estatut de pa sucat amb oli. Cal dir NO perquè la paraula del poble català sigui respectada i s’escolti de forma nítida. Cal dir NO per acabar amb l’autonomisme i la resignació. Cal dir NO per obrir pas a un nou escenari polític, en el qual els catalans i les catalanes puguem decidir amb llibertat i encetar un procés d'autodeterminació que exclogui d'una vegada per totes la via dels estatuts espanyols d'autonomia.
EL DIA DESPRÉS...
Esperem que els dirigents d'ERC no tinguin la temptació d'instrumentalitzar el Diguem NO i de convertir el rebuig a l'Estatut amb un plebiscit partidista de cara a les eleccions autonòmiques. Alhora, caldrà pensar en mecanismes d'enfortiment d'un moviment popular d'autodeterminació, sense excloure l'emplaçament electoral.
Fins ara, ERC feia el paper de "pal de paller", d'ara endavant, si aquesta força continua insistint en la via reformista (via reformes legislatives) caldrà reclamar a l'Esquerra Independentista (CUP) i al moviment popular que cobreixin el buit existent. Necessitem, mobilització social però, també, una força política amb representació institucional que marqui una estratègia independentista sense pal•liatius.
Posted by JULI CUÉLLAR at diumenge, maig 14, 2006 0 comments
5.08.2006
Vacunes: negoci, por i desconeixement
Fa pocs dies un nen de Girona va morir a causa d'una meningitis. Això ens ha posat en guàrdia, perquè fa 2 mesos vam decidir postposar la primera dosi de la vacuna de Meningitis C Conjugada (MCC) fins als 7 mesos, la qual cosa permet estalviar una dosi i, sobretot, perquè no començarà a l'escola bressol fins aleshores (al mes de setembre). Els efectes, reaccions a la pell, al sistema immunològic, a la sang, al sistema nerviós són freqüents i, a més a més, resulta que hi ha una branca crítica de la medicina que qüestiona la vacunació sistemàtica. Tot amb tot, nosaltres vacunarem l'Otger.
Demà, dimarts 9 de maig, el vaucunarem, seguint el calendari establert, de Diftèria-Tètanus i Tos ferina (DTPa), Pòliomelitis (VPi), Haenophilus (Hib) i Hepatits B (HB). Déu n'hi do!. Ja veurem com es refà.
Avui, mentrestant, la Gemma de la feina m'ha dut un resum de xerrades de la Jornada sobre Vacunes i Biocultura de Barcelona, celebrada el passat 7 de maig, en la qual la Lliga per a la Llibertat de Vacunació defena uns criteris radicalment diferents als que podem escoltar de la nostra pediatra.
Diuen que "Que la humanitat ha estat i sempre estarà convivint amb microorganismes. El seu estat de salut dependrà de la seva capacitata de millorar les condicions de vida (personals, sociales, medioambientals) per tal de tenir sempre a punto el seu sistema immunològic. Cal tenir en compte, que els virus i els microorganismes 'agredits' seran cada cop més resistents als fàrmacs, mutaran i crearan noves malalties per a les quals caldrà cercar noves vacunes, en una cursa sense fi. La vacuna no és la solució als problemes sanitaris de la humanitat."
Per acabar-ho d'adobar, la Lliga per la Llibertat de Vacunació afirma que "les autoritats sanitàries dels diferents països s'han erigit en protectores i responsables de la salut de la població, però desafortunadament, aquesta gran responsabilitat no es tradueix en una necessària imparcialitat, ni en el respecte a l'autonomia, la voluntat i la llibertat d'elecció dels ciutadans."
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, maig 08, 2006 0 comments
5.06.2006
La maternitat d'Elna, una exposició colpidora
Fa dos caps de setmana vam decidir acudir a l'Ateneu Caixa Laietana de Mataró, per visitar l'exposició "La maternitat d'Elna. Bressol de l'exili 1939-1944". Hi vam anar amb el nen, que rondinava i el vam haver d'agafar a coll. L'exposició, ambientada amb sacs i teles, tenia un recorregut breu; constava de palafons explicatius fàcils de llegir i acompanyats de fotografies.
Els exiliats republicans que al febrer de 1939 van travessar la ratlla de França foren internats en "camps d'acolliment" sota la condició de refugiats. Però l'acollida dispensada per l'Estat francès, va consistir en desarmar els soldats republicans, separar homes i dones, empresonar-los, humiliar-los i matar-los de fred, de gana o de malaltia. Les persones que fugien del feixisme van trobar un país presumptament democràtic que els tractava amb duresa inhumana inadmissible.
L'exposició recull el testomoni tràgic de les dones embarassades internades als camps, que quan havien de parir ho feien en condicions lamentables. Gran part dels nadons moriren i, també, moltes de les gestants. És insuportable llegir com moltes dones van haver d'enterrar el seu fill a la sorra de les platges. Insuportable!
Tot i així, gràcies a la intervenció d'Elisabeth Eidenbenz, membre de la Creu Roja Suïssa, 597 infants varen poder néixer i sobreviure en millors condicions. Elisabeth va fundar una maternitat a Elna (Rosselló) on les dones embarassades tancades als camps podien infantar, tot i que després, increïblement, hi havien de retornar!.
Una dona que visitava l'exposició, visiblement emocionada, ens desitjà sort per criar l'Otger i que no haguéssim de patir mai cap guerra. Nogensmenys, les fotografies eren escruixidores i no podien (no poden) deixar indiferent a cap persona amb un xic de sensibilitat: infants desnerits, sacs d'ossos amb la panxa inflada...tota una lliçó que em fa pensar en com es tracta a molts estrangers que avui dia són tancats en Centres d'Internament.
Finalment, si la comuna d'Elna recupera l'edifici de la maternitat per habilitar-hi un museu, crec que serà gran pas per tal de furgar en el passat col•lectiu dels francesos. I, sobretot, servirà per refer ponts de concòrdia amb molts nord-catalans, que aleshores van permetre que en una part del territori català es maltractés a molts compatriotes, que no havien comès cap delicte i que, ben al contrari, havien restat fidels al país i a la democràcia.
Per aprofundir, cal llegir el llibre d'Assumpta Montellà.
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, maig 06, 2006 0 comments
5.01.2006
La traïció dels líders
Al llarg dels anys 90, en Lluís Maria Xirinacs va tenir la virtut d'escriure una bona crònica de la transició postfranquista, en la qual comptava molt la seva experiència personal com a activista de l'Assemblea de Catalunya i després com a senador electe. En conjunt, va oferir una interpretació en la qual la democràcia de baixa intensitat assolida i la migradesa del règim autonòmic atorgat a Catalunya, estaven estretament relacionats amb la deserció o traïció dels líders de les forces democràtiques, de les esquerres i dels sindicats, que varen propiciar la desmobilització a canvi d'una cadira a les noves institucions pactades amb els franquistes. Així doncs, la desmobilització popular aparellà la impunitat i el silenci envers els criminals franquistes.
Aquesta interpretació no és exclusiva d'en Xirinacs. Des d'una vessant ideològica propera, en Miquel López Crespí, escriví "No era això. Memòria política de la transició", on situava el paper dels dirigents del PSUC-PCE en l'epicentre de la traïció als ideals rupturistes de "República", "Socialisme" i "Autodeterminació". Aquest tipus d'interpretacions són, sovint, característiques dels àmbits militants i més compromesos de la nostra historiografia. Per tant, són interpretacions difícils de trobar en els grans canals de distribució.
Ben lluny hi trobarem el gènere memorialístic dels panxacontents, dels qui varen pujar-se al carro de la Monarquia parlamentària espanyola. Aquests recorren a la història oral, per reportar un fil històric benèvol i condescendent amb l'Espanya de les Autonomies. A tall d'exemple, podem esmentar el cilce de cursos i de reculls organitzats per la UB, "Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya", en els quals els protagonistes (altrament dits traïdors) tornen a disposar d'una tribuna, pretesament científica, en la qual reiterar el caràcter teleològic de la seva actuació fins a la data d'avui.
Aquestes interpretacions són reforçades pel corrent de sociologia i politologia de la transició, molt proper al periodisme servil que requereixen els mèdia espanyols. La sociologia parla d'un canvi socioeconòmic estructural (segons el corrent que sigui aquest canvi és atribuït al propi règim franquista!) que hauria propiciat el sorgiment d'una classe mitjana procliu a la democràcia i enemiga de canvis revolucionaris. Exalten el paper dels "dirigents" i menystenen els partits i les opcions polítiques no institucionals, els moviments populars, titllant-los de residuals i amb tendència "innata" a la fragmentació.
M'he allargat. La qüestió és que al 1r. Congrés d'Història de l'Independentisme, a la sessió de diumenge 9 d'abril a la tarda, en Roger Buch (professor de la URL), va confirmar el paper mediocre sobre el qual operen els politòlegs que hem descrit. Les pretensions acadèmiques i científiques foren l'argument de Buch per sentenciar que el PSAN era un partit, poc o més, abocat al fracàs; un fracàs que no es resoldria fins que alguns dels seus dirigents no abjuréssin d'abstraccions "socialment no volgudes" com el "Socialisme", "la lluita de classes" o els "Països Catalans". En aquest punt, Buch va renegar dels qui insiteixen en la versió de la traïció dels líders, la qual cosa va provocar una resposta irònica però aclaridora de l'amic Agustí Barrera. Aquest li etzibà que si qualsevol de nosaltres pogués tenir a la mà el control dels mèdia, podríem aconseguir en poc temps que el Dalai Lama fos el proper President de la Generalitat...(tela!).
Bé, en Buch, acorralat davant d'un auditori jove i independentista, es tancà en banda i reafirmà la seva adscripció autonomista (Catalunya= 4 províncies) deixant entendre que la transició havia estat el fruit de la voluntat de la ciutadania, que des de les eleccions de juny de 1977 ja disposava de canals democràtics per expressar-se amb llibertat. Punt i a part.
Naturalment, aquesta és una bona lliçó per a comprendre fins a quin punt tiba la mamella. Aquests són els models de conducta paradigmàtics dels trepes i dels qui ambicionen un tros del migrat pastís autonòmic... malgrat que el país segueixi sent espoliat i oprimit, sempre hi haurà botiflers (=traïdors) que per un plat de llenties faran i diran el que més plagui a les orelles de l'opressor.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, maig 01, 2006 0 comments
4.28.2006
L'espai i el temps
"La geografia no és res més que la història en l'espai,
de la mateixa manera que la història és la geografia en el temps"
Élisée Reclus
Avui l'espai nacional del poble català està sotmès als avatars de la història de 3 segles d'ocupació. Però la història és un procés obert i la lluita independentista és el motor que ens ha de portar a la plena disposició de les nostres vides i el control del nostre territori, visibilitzant l'espai geogràfic que ens pertany.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, abril 28, 2006 0 comments
El silenci dels historiadors
La polèmica reforma de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya, ha comptat amb intervencions de polítics, politòlegs, sociòlegs, periodistes i tertulians de tota mena. Sobta, emperò, el silenci dels professionals de la Història. Els historiadors de renom hi han estat absents, i quan han intervingut en el debat estatutari no ho han fet en qualitat d'historiadors sinó de polítics.
No hi ha hagut voluntat real de formular un plantejament crític, diacrònic i comparatiu de les relacions entre Catalunya i Espanya. L'exposició feta pel Museu d'Història de Catalalunya, que en Joan Saura va passejar en un autobús de propaganda a favor del nou estatut, es va reduir a un recorregut cronològic sense suc ni bruc.
La coincidència del 75è. aniversari de la República Catalana, tampoc ha estat motiu d'una reflexió historiogràfica comparativa amb l'actual situació de conflicte. Bona part dels actes commemoratius han obviat la significació antimonàrquica i sobiranista del 14 d'abril de 1931 a Catalunya.
No són meres casualitats. Simplement, som davant d'una historiografia oficial, que es fonamenta en la preservació de l'Autonomisme com a ideal. Aquest(e)s historiador(e)s tenen al•lèrgia als Països Catalans i a qualsevol model d'organització social anticapitalista.
D'una banda, tenim la classe política, que ha demostrat sobradament la seva incompetència en el tema de l'Estatut, i que viu amorrada a la mamella. En aquest sentit, els partits institucionals actuen com a franquícies destinades a repartartir la menjadora entre els seus acòlits, sempre que se sotmetin als dictats del neoliberalisme.
I, els historiador(e)s oficials? doncs també, amorrats a la mamella de les càtedres, departaments universitaris, centres d'estudis, arxius i publicacions de tota mena. No hi ha dubte que tenim un tap generacional, que ocupa tots els organismes de poder i de difusió cultural-historiogràfica, servint els interessos d'una supraestructura de poder, "l'Espanya de les Autonomies", responsable del desplegament de les polítiques capitalistes a casa nostra.
Els i les historiadores que avui callen i obvien les limitacions del model autonòmic, en realitat estan beneint la reforma d'Espanya i preparant-se per exercir de cronistes mesells del poder que els alimenta.
Sortosament, tal i com vàrem poder comprovar amb el I Congrés d'Història de l'Independentisme (8 i 9 d'abril a Reus), dins la nova fornada d'historiadors que puja, hi ha interès en remoure els tabús envers el marc nacional de referència i, sobretot, en elaborar una base bibliogràfica i documental sòlida que parli de la lluita independentista. En aquest camí, destaco la importància que té la reclamació feta per Marc Ferrer, de l'Associació d'Historiadors i Historiadores dels Països Catalans, de l'existència d'un Col•legi d'Historiadors i Historiadores dels Països Catalans. Certament, aquest organisme podria donar-nos força i un caràcter corporatiu que ara és totalment desconegut i, alhora, ajudaria a cohesionar un espai comunicacional entre els científics de la història d'arreu de la Nació.
Cal donar empenta a aquest tipus d'iniciatives, perquè sinó ens tornarem a trobar amb explicacions historiogràfiques panxacontentes que sentenciaran: "el nou Estatut és la fi de la història" en la línia de les delcaracions fetes pel President Maragall, de donar per acabat el conflicte identitari i l'encaix de Catalunya dins d'Espanya després de la hipotètica aprovació de l'Estatut.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, abril 28, 2006 1 comments
4.26.2006
Neix la Campanya Diguem NO
Dimarts 25 d’abril, diverses persones a títol individual i membres d'organitzacions polítiques i sindicals, entitats culturals i col•lectius socials, han decidit constituir la Campanya Diguem NO amb l’objectiu de demanar el vot pel NO al referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
La Campanya Diguem NO neix per aglutinar el màxim de sensibilitats al voltant del rebuig de la proposta de nou text estatutari i impedir que s’aprovi. El eixos que uneixen les persones i els col•lectius i que, conseqüentment, articularan el discurs de la Campanya Diguem NO són els següents: Autodeterminació; Som una nació; Països Catalans i Drets socials
La Campanya Diguem NO compta amb el suport de la Plataforma pel Dret de Decidir, que va acordar posicionar-se i fer campanya activa contra el sí i assumir les diferents opcions de vot que expressen aquest rebuig.
La Campanya Diguem NO anuncia que dijous 4 de maig realitzarà una roda de premsa pública per donar a conèixer les activitats que es duran a terme i els suports personals i col•lectius amb què compta.
Finalment, la Campanya Diguem NO fa una crida a la participació i a la implicació de totes les persones i entitats col•lectives i, especialment, a la creació de comitès de suport oberts que defensin el NO arreu del territori.
Ahdesions i col•laboracions: info@diguemno.org
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, abril 26, 2006 0 comments
4.24.2006
Jo votaré NO a l'Estatut
Diverses persones i col•lectius estem, i parlo en primera persona perquè també en sóc part implicada, treballant per articular una plataforma independentista per demanar el NO al referèndum de l'Estatut (si algú té interès a participar-hi, A/e: info@diguemno.org).
Aquesta inciativa parteix amb la voluntat de cobrir el buit que han deixat els dirigents dels partits polítics amb representació institucional, que no volen veure-hi més enllà de la mamella on estan amorrats.
La societat catalana està farta de l'Estatut. Quan la ciutadania ha manifestat públicament les seves aspiracions, com va passar a les mobilitzacions del febrer, ho ha fet per l'Autodeterminació i pel dret a decidir...desbordant les previsions dels poder.
ERC ha optat per escudar-se en l'ambigüitat calculada, nedar i guardar la roba. Ha intentat, sense èxit, instrumentalitzar la Plataforma pel Dret de Decidir; però com que no ho ha aconseguit, segurament, ho farà a través de la plataforma pel vot nul, "Vota som una nació".
El seguidisme de curta volada que han propugnat alguns companys independentistes, amb campanyes paral•leles a favor d'un vot nul, no ajudarà a clarificar l'estratègia política de l'esquerra independentista, que, recordem-ho, sempre ha rebutjat qualsevol concessió a l'autonomisme. Segons el meu parer, votar nul és, ens agradi o no, fer una concessió a l'autonomisme que d'aquesta manera podrà aprovar el nou estatut i, en el cas d'ERC, preservar les seves quotes de poder.
Sortosament, no estem sols ni tothom ha perdut el seny. Aquest cap de setmana, arran de la reestructuració del govern tripartit, han sorgit les primeres veus crítiques dins d'ERC. qüestionant el trist paper de la seva cúpula. D'altra banda, la Plataforma pel Dret de Decidir ha afirmat que també donarà suport al vot del NO i l'escriptor Julià de Jòdar ha escrit un article clarificador a Vilaweb que convé llegir. I, finalment, per trempar una mica més, avui he sabut que l'organització Endavant (OSAN) també demanarà el no al referèndum de l'Estatut.
Per tant, cal esperar que aviat, quan en els propers dies es constitueixi una plataforma indepedentista pel NO a l'Estatut, molta gent s'hi engresqui i perdi la por a dir NO altre cop.
Per la meva banda, malgrat el desgavell de recomanacions de vot contradictòries, crec que cal defugir la confrontació gratuïta entre els sectors sobiranistes; vaja, cal demanar respecte i sort(!), si bé ha de quedar clar que per derrotar el SÍ el nul no ens serveix de res.
Sigui com sigui, la principal campanya l'hem de fer per rebutjar l'Estatut d'Autonomia i combatre el triomfalisme del SÍ. Tombar l'estatut ha d'ésser el nostre primer objectiu i, en paral•lel, caldrà reforçar la mobilització a favor de l'Autodeterminació.
Amb el NO cap a la Independència!
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, abril 24, 2006 0 comments
4.21.2006
Primera acció del petitó
Avui he gastat hores d'assumptes propis. Malgrat tot, ens hem llevat com a cada dia a les 6 del matí. Hem agafat el tren i tots tres hem anat d'excursió a Barcelona.
De fet, hi hem anat per renovar el carnet d'indentitat espanyol a la comissaria del carrer Balmes, perquè els requisits de la preinscripció a les escoles bressol exigeixen que el domicili de residència també figuri al carnet. Però fer-ho a Mataró és una odissea: cues quilomètriques, barreres arquitectòniques..., per tant hem tirat pel dret hi hem anat a Barcelona, en una comissaria de "vips" on quasi bé no hi havia immigrants...
Bé, després d'agafar la tanda ha succeït el que jo ja havia vaticinat: de 10 a 10.30 tots el funcionariat ha tocat el dos a esmorzar. L'espera s'ha fet inacabable i davant la presència d'elements de les FOE hem fet una breu explicació al petitó, per tranquil•litzar-lo, i li hem dit que tot plegat era per cagar-s'hi i ell ha complert! Total, que l'hem hagut de canviar allí al mig i dipositar el paquet sospitós (quin tuf!) en una de les papereres habilitades per a les tovalloletes que et donen per eixugar-te la tinta amb que prenen les empremtes dactilars.
Sí senyor, l'Otger ja és un dissident, un dels nostres. Com deia en Joan Salvat-Papasseit en la seva Divisa:
Fem l'escamot del qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, abril 21, 2006 0 comments
4.19.2006
Tot per unes sabates!
Divendres passat, 14 d’abril, la Lourdes, el petitó i jo vam acudir a l’acte d’homenatge als Brigadistes Internacionals enterrats al cementiri dels Caputxins de Mataró. Vàrem arribar tard, però encara vam ser a temps de conèixer el nou emplaçament (cada any canvia de lloc...) que l’Ajuntament ha destinat per erigir el monument a les víctimes de franquisme. Hi havia els comunistes de la ciutat, gent de l’Alternativa Veïnal de Cerdanyola, la Carme de la CUP i en Lluís Martí Bielsa, de l’Associació d’Expresos Polítics i president de l’Associació d’Amics de les Brigades Internacionals.
En Martí Bielsa, que anava acompanyat de la seva muller, es mostrà molt obert i amb ganes d’enraonar. Suposo que amb el petitó penjat de la motxilla el vam entendrir. Vàrem intimar una estona i la dona ens explicà que l’havia conegut gràcies a unes sabates. Martí Bielsa havia travessat la frontera prinienca per participar en la lluita clandestina contra el franquisme a la Catalunya dels anys quaranta. Va travessar-la a peu, calçant unes espardenyes i va arribar amb els peus totalment nafrats. El seu contacte a l'interior va resultar la seva futura muller que li va proporcionar allotjament i unes sabates. Plegats recordaren una nit de ball, amb un resistent mudat de cap a peus.
En Martí Bielsa va patir molts anys de presó i es lliurà del servei militar al•legant, quina valentia!, davant d'un jutge militar que ell era "desafecte al règim perquè era comunista", i se'n va sortir! Ens digué que abans d’enderrocar la monarquia ens correspon, com a societat democràtica, condemnar les atrocitats de la repressió franquista. En aquest sentit, ens contà una angoixant topada amb un dels germans Creix que voltava la fira de reis del passeig de Gràcia. Creix l’havia torturat i més endavant fou ascendit, ja en temps de la democràcia, com a cap de policia en una altra demarcació provincial. Aterridor i insuportable.
Finalment, ens va dir que lamentava que la gent jove com nosaltres estigués tan collada per les hipoteques i els preus inaccessibles dels habitatges, perquè això contribuïa a la desmobilització. No vam poder continuar l’intercanvi d’impressions, perquè l’Otger començava a rondinar. Tot plegat em va fer reflexionar i he recordat algunes de les anècdotes llegides a llibres com el d’en Ferran Sánchez Agustí (Maquis a Catalunya. De la invasió de la Vall d’Aran a la mort del Caracremada), que aporten un doll d’informació sobre vides de lluitadors exemplars.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, abril 19, 2006 0 comments
4.17.2006
Èxit de la mona
Posted by Picasa
En diuen Setmana Santa, però només he tingut quatre dies de repòs laboral. Els catòlics llueixen tota la seva parafernàlia de processons (moltes promocionades pels governs municipals). Però ja poden dir missa, perquè la secularització de la nostra societat és un fet i un bé que cal preservar. Fet i fet, gran part de la població pefereix tocar el dos a oxigenar-se a la muntanya i simplifica la celebració del trànsit primaveral amb la dolça tradició de la mona.
Enguany, jo he complert i he fet la mona. He seguit una recepta anglesa que ens va proporcionar la Sílvia, una companya de feina, abans de plegar. En realitat és un brownie, però amb unes plomes i un pollet us puc garantir que feia goig. L'Otger n'ha quedat encisat i tothom se n'ha llepat els dits! Us en passo la recepta.
Brownie "Mona adpotiva"
Ingredients
125 gr. de xocoalata de rajola per fondre
125 gr. de margarina (potser no en cal tanta)
125 gr. de sucre
3 cullerades de llet
3 ous
80 gr. de farina
50 gr. (o més) de anous pelades
1 culleradeta de llevat
Mantega o margarina pel motllo
Preparació
Unteu el motllo amb margarina i empolsineu-lo amb farina. Talleu la rajola en bocins i desfeu-la al bany maria amb un xic d'aigua i margarina. Un cop desfeta i afegiu les anous. En un altre recipient hi bateu els ous, hi afegiu el sucre, la farina i el llevat fins a aconseguir una barreja blanquinosa. Tot seguit hi aboqueu la barreja de xocolata i anous i ho torneu a barrejar ben barrejat. Finalment, ho aboqueu al motllo (pot ser una fiambrera o bol apte per a microones). L'entreu al forn de microones i l'heu de fer coure durant 6 minuts a màxima potència. El deixeu reposar 5 minuts (sense treure'l del forn). El traieu, el desemmotlleu i el deixeu refredar i..més tard ja el tindreu a punt per guarnir amb plomalls, pollets, ous...
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, abril 17, 2006 0 comments
4.12.2006
Memòria i multilingüisme. Reflexions sobre el futur del català
L’Informe sobre les llengües del món[1], recull els testimonis de parlants de diverses comunitats lingüístiques d’arreu del món. Dins de l’apartat que analitza les actituds lingüístiques que predisposen les persones a favor o en contra de l’ús d’una llengua, l’informador del cakchiquel (Guatemala), explica que:
“després de 500 anys de rebuig i extermini de la llengua cakchiquel, avui la majoria dels membres de la comunitat no vol preservar ni fer servir la llengua.”
Aquesta actitud negativa, que té un clar paral•lelisme amb la que patim als Països Catalans, genera sentiments de por i de vergonya, que porten cap a una progressiva substitució de l’idioma propi. Aquesta tendència només pot capgirar-se, segons expliquen els redactors de l’Informe, reforçant la identitat cultural i articulant mesures preventives, significativament, l’aposta pel plurilingüisme:
“Com més gran és la tradició multilingüe, menys agressió hi ha entre les diferents comunitats lingüístiques.”
Per tant, un primer pas per refer l’orgull, l’autoestima i el prestigi de la comunitat catalanoparlant passa per explicar en veu alta i de forma entenedora, la història de la persecució i l’intent de genocidi, perpetrat per Espanya i França, contra la nostra identitat lingüística i cultural. La memòria històrica no només és limita a destapar el passat viscut sinó que ens permet extreure’n lliçons de cara al futur. Òbviament, sense memòria no hi ha futur. En aquest sentit, no hem d’oblidar la feble resposta donada a les manifestacions negacionistes i anticatalanes de la Monarquia i la Justícia espanyola. Tot just fa cinc anys, ambdues institucions, negaren la imposició del castellà i gosaren denunciar les entitats i les persones que reclamaven responsabilitats davant d’una mentida tan grossa. Si, prèviament, s’hagués fet un treball de recuperació de la veritat històrica, avui la ciutadania no toleraria aquesta i moltes d’altres infàmies.
Abans d’entrar en el terreny de les solucions pràctiques, cal tocar de peus a terra. Cal acceptar que els habitants dels Països Catalans mai més tornarem a ser monolingües. Per tant, el futur del català ha de forjar-se com a llengua franca i d’ús prioritari, la qual cosa no exclou l’oficialitat única, entre els diferents parlants de les llengües que conviuen a casa nostra.
Per acomplir aquesta funció cohesionadora i de llengua pont, és important que tota la comunitat catalanoparlant reforci una consciència i una acció unitàries, autocentrades i capaces de projectar-se internacionalment sense intromissions. En el món que vivim, això implica, necessàriament, disposar de mitjans de comunicació i institucions culturals d’àmbit nacional. D’altra banda, autolimitar-se i acceptar la fragmentació juridicolegal vigent i els imperatius del mercat seria (és) suïcida. El futur de la llengua està estretament lligat amb el dret inalienable dels catalanoparlants a mantenir la nostra identitat, a gestionar el nostre territori i a decidir lliurement el nostre present i el nostre futur fora de la lògica del capital i dels imperialismes. Per tant, l’Autodeterminació ha servir-nos per recuperar la sobirania política, però també la plenitud lingüística i cultural.
Ben mirat, si renunciem al dret de decidir lliurement el nostre destí, abonarem el terreny a les tesis negacionistes, a l’acomplexament davant del castellà i, conseqüentment, a la deserció lingüística. Les solucions que apunten els defensors de l’estatus quo polític, lingüístic i cultural són, si més no, un mal averany. A tall d’exemple, Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans, ha postulat “repensar el rol de les dues llengües, desinstitucionalitzant el català i reinstitucionalitzant el castellà”. Per tant, si seguim per la via de la subordinació, ja sabem del mal que hem de morir.
Finalment, topem amb l’escola, que ha estat el terreny de batalla preferit de l’anticatalanisme. Encara és una institució força important, però és evident que és tracta d’un àmbit de socialització insuficient. Les nostres escoles i instituts garanteixen el coneixement de l’idioma, però en canvi són incapaços de corregir les actituds lingüístiques negatives, amb la qual cosa segueixen perpetuant la jerarquia i els prejudicis imposats per les comunitats lingüístiques dominants. Per tant, una mesura pal•liativa eficaç s’hauria d’encaminar a garantir la permanència del català com a llengua vehicular i a reclamar, seguint les recomanacions de Till Stegmann[2], menys hores de castellà a favor del plurilingüisme. Aprendre a aprendre llengües, desenvolupar les competències receptives amb les llengües romàniques (italià, portuguès, occità...), no limitar-se a l’ensenyament de l’anglès i oferir més llengües (amazig, alemany, xinès...). Tot plegat, són pràctiques que cal potenciar per eliminar prejudicis i combatre el reduccionisme bilingüe (català / castellà) o el perniciós trilingüisme (català / castellà / anglès) que el govern balear i molts pedagogs espanyolitzats pretenen imposar en detriment del català apel•lant a una falsa modernitat i a la uniformitat globalitzadora.
Juli Cuéllar (historiador)
[1] Informe sobre les llengües al món. Síntesi.- Centre UNESCO del País Basc / UNESCO de Catalunya.- Angle editorial.- Barcelona, 2005. Aquest l’estudi forma part del projecte Linguapax que impulsa la UNESCO.
[2] CLUA, Esteve; ESTELRICH, Pilar; KLEIN, Horst G.; STEGMANN, Tilbert D.: EuroComRom – Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament.- Shaker Verlag .- Aachen, 2003
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, abril 12, 2006 0 comments
4.10.2006
Memòria i actualitat del 14 d’abril
El 14 d’abril farà 75 anys que a Mataró el bust del rei va ser llançat daltabaix del balcó de l’Ajuntament. Igual que a d’altres ciutats del país es proclamà “la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”. Tres dies més tard de la seva proclamació, el 17 d’abril de 1931, els dirigents catalans es veieren forçats a renunciar a la plena sobirania i a acceptar un govern autònom sota el nom de Generalitat.
Ara bé, la lliçó més important que cal rememorar del 14 d’abril, és, justament, aquest acte de sobirania, que va permetre arrencar unes engrunes de llibertat que ni els monàrquics ni els republicans, ni les dretes ni les esquerres espanyoles, ens haguessin cedit de bon grat. En definitiva la llibertat no es demana a Madrid sinó que s’exerceix.
Avui, gràcies a la pressió social dels moviments a favor de la recuperació de la memòria històrica, l’Ajuntament de Mataró ha aprovat una resolució en què es condemna el cop d’estat del 18 de juliol del 1936 i es proposen una sèrie d’activitats de dignificació envers els membres de la corporació municipal i les persones que varen defensar la legalitat republicana. Simbòlicament, durant un dia, la bandera republicana espanyola, la tricolor, serà present a l’Ajuntament i es retiraran alguns dels símbols del règim franquista.
Pel que fa a les víctimes, sense entrar en la controvèrsia de la repressió incontrolada que es va produir durant la guerra i que també va afectar a molts ciutadans, és qüestionable emprar la memòria republicana amb finalitats partidistes sense tenir en compte les diferents sensibilitats de l’antifeixisme. Precisament, sobta l’omissió del caràcter antifeixista de la guerra de 1936-39 i de reclamacions tan sentides com l’anul•lació dels consells de guerra, la qual cosa treu força als acords del ple de l’Ajuntament de Mataró.
Fet i fet, el tripartit de Mataró (PSC-ICV-ERC) s’ha tornat a quedar curt, perquè el seu republicanisme no va més enllà d’un simple maquillatge tricolor, que amaga la significació antimonàrquica i sobiranista del 14 d’abril. Per tant, el més trist de tot plegat és que, fins i tot en aquesta data, el nostre Ajuntament segueix considerant que el rei i Espanya són intocables.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, abril 10, 2006 0 comments
4.05.2006
Què farem quan s'acabi la baixa de maternitat?
Tant la meva companya com jo treballem a l'administració pública (jo contractat i ella interina). Aquesta circumstància ha impedit que jo, com a pare, pugui gaudir de la reducció de jornada, perquè si la demanés seria en detriment de la mare... i, ara per ara, ella alleta el fill. Per tant, malgrat les promeses dels 10 dies de baixa de paternitat (jo només en vaig poder gaudir de 5), aquest tema està pelut i, precisament la Sara Moreno en parlava fa poc al Capgròs.
D'altra banda, dilluns 3 d'abril (si no m'equivoco) el Telenotícies parlava dels ajuts a les famílies a d'altres estats europeus. França era el paradigma de les politiques pronatalistes i es preveia que el 2025 superés en població a Alemanya, que tampoc es queda curta en ajuts a les mares i a les famílies. Vam flipar amb els ajuts, que se suposa que són el salari mínim d'aquells estats, però que a casa nostra representen l'equivalent del meu sou.
Aquí, d'ajuts ben pocs: la canastreta del Caprabo, les mostres comercials, l'ajut estatal via delcaració d'Hisenda i la paga única de Benestar Social i Família de la Generalitat (aprox 600 euros).
Ara bé, el que més ens preocupa és què farem quan a la meva companya se li acabi la baixa maternal? Tots dos treballem lluny de Mataró i no tenim ni els pares ni la família a prop. Tal i com diu el dossier de la Fura, ens estem plantejant "Qui cuidarà el nen? I quines despeses suposarà?" i la decisió que prenguem porta implícita la pregunta "treballem per viure o vivim per treballar?".
Els nostres càlculs no baixen dels 300-400 euros per una escola bressol. El problema és que difícilment podrem accedir a una de les poques places públiques d'escola bressol. L'Ajuntament de Mataró, governat pel tripartit, anuncia la jornada de portes obertes i la prematriculació a bombo i plateret... però dilluns passat ens vam desanimar: hi havia més de 50 cotxets voltant per l'escola de les Figueretes i només hi ha 6 places a jornada completa. Vam decidir optar per accedir a una plaça, sense esperances, i, paral•leament, cercar alternatives dins la constel•lació de llars d'infants privades, moltes de les quals juguen amb la picaresca i no estan reconegudes pel Departament d'Educació i no passen de ser simples ludoteques o "aparcanens", que a Mataró han proliferat com a bolets amb el vist-i-plau de l'Ajuntament.
Estem decebuts (igual que la resta de mares i pares que vam veure) i pensem que l'Ajuntament de Mataró hi té alguna responsabilitat i que la Generalitat, aquesta que es fa dir Govern, hauria de fer alguna cosa més enllà de campanyes publicitàries i Pactes Nacionals (quina pompa!) de l'Educació. Davant d'aquesta manca d'atenció i de previsó... ja cal que es calcin, perquè els donarem guerra!
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, abril 05, 2006 0 comments
3.04.2006
Per un 14 d’abril antimonàrquic i combatiu
El pensament democràtic i republicà ha estat reivindicat com a un dels fonaments de la identitat jurídica i nacional catalana. Les Constitucions de Catalunya, durant l’Edat Mitjana, establien que el sobirà havia de jurar-les per poder exercir com a tal. En canvi, com a contraposició a l’esperit català, el Regne de Castella, un cop derrotà els Comuners, dreçà un model de monarquia omnímode fonamentat en l’expansionisme i la teocràcia.
Ja al segle XVII, quan els interessos de Catalunya es veieren interferits per l’afany de domini del Regne de Castella, s’activà l’aspiració republicana, estretament vinculada a l’ideal de llibertat.
Això explica perquè durant la Guerra Gran els revolucionaris francesos, en la seva lluita continental a favor de les llibertats burgeses enfront dels poders de l’Antic Règim, contemplaren la possibilitat de fer de Catalunya una petita República independent. Fos com fos, aquesta possibilitat no reeixí perquè topà amb un fort sentiment antifrancès i amb el fanatisme religiós. D'altra banda, la historiografia espanyolista ha fet tot el possible per amagar aquest episodi històric promocionant la mística llegendària del Timbaler del Bruc.
Al segle XIX, la industrialització i les noves classes socials (burgesia i classe obrera) donaren a Catalunya un caràcter social i estructural distint respecte a Espanya. La burgesia catalana renuncià a la sobirania i s’inserí dins dels viaranys de la història constitucional espanyola, que té el seu punt de partida en la Constitució de Cadis (1812). Emperò, l’aposta pel liberalisme espanyol nasqué fortament condicionada per les rèmores de l’Antic Règim (monarquia, noblesa terratinent i clergat), que impediren una formulació netament democràtica i republicana. Conseqüentment, la burgesia catalana, subsidiària i arraconada dels àmbits decisoris, no pogué disposar d’un estat nacional liberal adaptat a les exigències del capitalisme de l’època.
Dins del cicle polític espanyol, el 1873, les circumstàncies conduïren cap a l’adopció d’una forma d’Estat republicà. Els catalans foren el baluard de la Primera República espanyola, aportaren dos presidents del Govern (Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall), tres ministeris i trenta-dos dels quaranta-dos Governs civils estigueren en mans de catalans. Però, el republicanisme català no es conformava amb una simple reforma de l’estat opressor i volia fundar una unió lliure i igualitària de pobles ibèrics, que ja havia estat projectada en el Pacte de Tortosa (1869).
La burgesia, aliada de la monarquia i mitjançant l’exèrcit, reprimí la utopia republicana perquè era contrària als seus interessos de classe. Però el 14 d’abril de 1931, dos dies després de les eleccions municipals, el republicanisme emergí de nou convertit en el punt de trobada del moviment obrer, del moviment de dones i del catalanisme d’alliberament nacional.
Les febleses i les contradiccions entre els diferents ‘ismes’ impediren la pervivència de la República catalana i els dirigents catalans hagueren d’acceptar, de grat o per força, un règim d’autonomia regional dins d’una República espanyola que constitucionalment volia ser dels treballadors, però que a partir de novembre de 1933 quedà a mans del liberalisme reaccionari i espanyolista.
Les llibertats formals i nacionals, tornaren a ser objecte de disputa, fins que el tràgic desenllaç de 1939 imposà un règim militar i feixista. El franquisme aplicà una violència extrema i condemnà la República, el republicanisme a la ‘damnatio memoriae’. Esborrats de la història.
L’oblit fou el fonament de la transició postfranquista i del restabliment de la monarquia, en la figura de Juan Carlos de Borbón. L’oblit serví per eximir de responsabilitats criminals a tots els assassins i col•laboradors del feixisme i, alhora, per destrempar l’esquerra, els comunistes en particular, que des d’aleshores quedà desarmada i atrapada en el legalisme de la Constitució de 1978 i en les prebendes dels càrrecs i sous institucionals. Amb l’oblit s’afavorí un catalanisme conservador, regionalista i botifler, representat a la perfecció pels 23 anys de pujolisme.
Enguany, coincidint amb el 75è. Aniversari de la proclamació de la República, el republicanisme torna a emergir. Es faran una munió d’actes i celebracions de recordatori. Però, per a molts, aquest "retorn" als orígens no és altra cosa que el resultat de l’orfandat ideològica de l’esquerra espanyola, que acudeix atònita a la descomposició de l’Estat espanyol que els seus dirigents corruptes van pactar amb els feixistes. Ara bé, es tracta d’un republicanisme pensat i projectat en clau espanyola, que enarbora la bandera tricolor i no l’estelada, que postula la III República espanyola i ajorna l’exercici dels Dret d’Autodeterminació dels pobles oprimits.
Abans de continuar, cal fer una sèrie de matisacions conceptuals.
Primer, la República és, des d’un punt de vista formal, una organització estatal que proclama el poder sobirà del poble exercit a través del seus representants (Van den Eynde, 1998); conseqüentment, la democràcia republicana és la màxima fita concebible dins d’una societat capitalista.
Segon, sota les pretensions de neutralitat de qualsevol poder republicà, sovint amb apel•lacions a la "llibertat-igualtat-fraternitat", hi trobem republicanismes de dretes i republicanismes d’esquerres. L’únic punt de connexió entre ambdós és el refús a la tirania, encarnada en la teocràcia, els títols nobiliaris i la monarquia, que són l’exemple de la subsistència de poders reaccionaris anacrònics, precapitalistes, que es fonamenten en la transmissió hereditària del poder. Però, les formes enganyen. Molts estats pretesament republicans, com França o els EUA, han transformat el monarca en una aberració de democràcia presidencialista. Molts republicanismes han transformat la llibertat en liberalisme i, d’aquesta manera, sota una fórmula nova, postulen un status quo social i reprodueixen l’explotació capitalista, els privilegis de la religió, la dominació masclista i l’opressió nacional.
Aclarits els termes, ara podem discernir amb claredat les limitacions de la moda republicana a l’Estat espanyol que, tot i la bona fe de les bases militants, difícilment podrà superar un plantejament liberal com el que acabem de descriure.
En canvi, si cerquem un republicanisme d’esquerres, que entengui la llibertat com el dret a decidir en absència de dominació (Daniel Raventós), necessàriament haurem d’adreçar-nos als moviments populars anticapitalistes i independentistes, que combinen la lluita d’alliberament nacional amb l’emancipació de classe i de gènere.
No en va, a casa nostra, com ja hem exposat, el republicanisme constitueix un element històric de la nostra identitat i de la lluita per la sobirania nacional, que va molt més enllà de la data concreta del 14 d’abril de 1931. Per tot plegat, seria molt productiu que la memòria republicana no se centrés en les lloances al règim de la Segona República espanyola, sinó en la recuperació dels ideals revolucionaris que històricament han donat contingut al pensament i a la praxi republicana: la lluita contra els privilegis i contra qualsevol forma de dominació. En aquest sentit, caldria anar més enllà de les commemoracions "necrològiques" i procurar que el 14 d’abril d’enguany serveixi per sumar esforços, dins la pluralitat existent, per denunciar enèrgicament la Monarquia espanyola, que és la peça clau del consens postfranquista articulat en la Constitució espanyola de 1978, imposada pels feixistes i aplaudida per les cúpules de l’antifranquisme.
Si aconseguim destapar la capsa de Pandora, aleshores, podrem construir alternatives de futur col•lectiu molt més dignes que la mediocritat de les reformes estatutàries amb què l’esquerra "oficial" ens vol entretenir.
Posted by JULI CUÉLLAR at dissabte, març 04, 2006 1 comments
2.17.2006
La increïble història de la invenció neofranquista de l'Idioma Valencià i de la persecució del castellà a Catalunya
El poble dels Països Catalans, passats 30 anys de la mort del Dictador, Francisco Franco, encara té pendent el repte de la plena "desfranquització". Formalment, al Principat de Catalunya es va anar molt ràpid alhora de suprimir símbols i fer canvis nominals a moltes institucions per tal que els poderosos, els catalans de Franco, seguissin remenant les cireres com si res hagués passat.
La llengua catalana va passar d'ésser perseguida a ser tolerada i sacralitzada, però sense tocar ni un punt ni una coma del bilinguïsme imposat per la Dictadura, amb la qual cosa els privilegis de la llengua castellana han restat intactes a molts àmbits de la vida quotidiana. Simplement es va tractar d'un retocs, d'uns mers canvis estètics.
La presumpta democràcia espanyola i les administracions autonòmiques han secundat el relativisme, segons el qual tots som iguals i partim de les mateixes conddicions. Seguint la lògica imperant, com que l'oprimit i l'opressor són de la matixa faiçó, no hi ha motius adduïbles de discriminació. D'aquesta manera, el relativisme ha permès reflotar la mentalitat franquista que identifica el català com a una "lengua regional" i que crea la ficció d'unes llengües balear i valenciana, amb el clar propòsit de fraccionar del domini lingüístic català. S'ha naturalitzat el castellà als Països Catalans i s'ha difós la idea errònia de l'harmonia del bilingüisme.
El relativisme ens perjudica, perquè permet que les víctimes siguin equiparades als botxins, es barreja l'error i la veritat, la falsedat i la veracitat, la fantasia i la ciència. Precisament, s'abona la irracionalitat, transmetent la idea que "res té sentit" i que tot depén dels "ideals", "mites" de cadascú. La pulsió nihilista empeny a acceptar i tolerar allò que és mentida i allò que, objectivament, ens fa mal i ens perjudica.
Segons Michel Onfray, en el seu "Tractat d'ateologia. Física de la metafísica" (2005), el gran problema a què ens enfrontem és la nostra passivitat, la pretensió de "neutralitat" davant dels qui converteixen els seus deliris, les seves neurosis en en realitats "acceptades" com a "dogmes" amb vernís democràtic o constitucional.
Per tant, això explica que algú pugui presentar-nos el món al revés i fer creure als espanyols ignorants que el castellà està perseguit a Catalunya. Ficció i mentida agafades de la mà gràcies a les neures dels representants electes d'una gran part de l'Estat espanyol que compten amb diaris i televisions per reiterar, infinitament i fins al cansament, la mentida.
Però, ara resulta que la "màgia potagia" dels polítics neofranquistes compta igual que la ciència. Tant se val si les universitats i la comunitat científica avalen la unitat idiomàtica...perquè a Espanya la ciència és una religió i els catalans som, ens agradi o no, els impius, els heretges que cal liquidar. L'Idioma Valencià inventat per la ultradreta espanyola i valenciana, ara ja compta amb l'aval del PP i de tots els socialistes, catalans, valencians i balears inclosos!
Des d'ara, ja podem dir a plena llum que tot el PSOE i tots els militants de les seves respectives sucursals (PSC, PSPV i PSIB) han esdevingut, si no ho eren ja, uns "conversos" a la religió de la "España Una, Grande y Libre". Per tant, si res canvia, el nou Estatut valencià haurà servit per clarificar les coses, mentre que la reforma de l'Estatut de Catalunya només servirà per enredar la troca i per ralentir la presa de consciència lingüística i nacional de la població.
Posted by JULI CUÉLLAR at divendres, febrer 17, 2006 0 comments
2.15.2006
La guerra com a motor econòmic de la UE
Els Estats i la UE, per extensió, perden suport social, circumstància que els empeny a reforçar el consens a través de la “gestió de la por”. L’espantall del comunisme ha estat substituït pel “terrorisme” que normalment és associat amb l’islamisme i la immigració.
El nou patriotisme estatal es fonamenta en les lleis de “tolerància zero” que suposen un transvasament de recursos públics, que fins ara estaven destinats a l’assistència i al benestar social i que ara passen a emprar-se en el control social.
L’Europa fortalesa també s’està perfilant com a un nou agent dins del marc de la “globalització armada” en què vivim. Ramon Fernández Duran a “La compleja construcción de la Europa superpotencia. Una aportación al debate sobre el futuro del Proyecto Europeo y las resistencias que suscita” (2005) explica que després de la Guerra Freda han incrementat les tensions intercapitalistes, soterrades mentre hi havia el bloc de l’Est. Els interessos dels blocs de poder econòmic i militar capitalista dominants s’estan traduint en una dura pugna pel control dels recursos naturals, sobretot pels combustibles fòssils, la qual cosa ha justificat el recurs sine qua non d’intervenció en les àrees perifèriques.
Junt amb el llançament de la moneda comuna, l’Euro, resorgí la Unió Europea Occidental (UEO) un acord militar entre alemanys i francesos aparcat després de la creació de l’OTAN. És a dir, la divisa europea necessita recórrer a un poder militar autònom per conquerir i disputar els mercats, igual que ho fan els EUA i les potències emergents com la Xina.
Ja a l’any 1992 es va preveure la possibilitat que els estats europeus duguessin a terme missions d’intervenció, més conegudes com a missions Petersberg i que combinaven les accions presumptament humanitàries, de manteniment de la pau i de “gestió de crisis”.
Després del desgavell de les guerres balcàniques la idea de crear un Euroexèrcit reaparegué amb força i el 1999 es creà el càrrec de Mr. PESC amb la funció de coordinar la Política Exterior i de Seguretat Comuna. Tot seguit la UEO es transformaà en la Força d’Intervenció Ràpida Europea i si bé la UE no ha aconseguit bastir un poder militar autònom dels interessos nord-americans, fins al punt que els europeus s’han menjat els mocs del escenaris complexes creats al Congo, a l’Iraq, l’Afganistan o l’ex-Iugoslàvia.
Sense catastrofismes, la realitat actual demostra que la crisi econòmica i els símptomes de col•lapse de l’actual mode de producció ens han conduït a una etapa de globalització armada en la qual “la guerra s’ha convertit en un mecanisme de defensa i dinamització de l’economia”.
El passat 9 de febrer, La Vanguardia publicà un article en què indicava es feia ressò de l’informe elaborat per la Fundació per la Pau, en què es confirmen plenament les asseveracions anteriors. Primer, una quarta part dels diners destinats per l’Estat espanyola a la investigació (I+D) s’inverteixen en projectes militars. Fet que es tradueix en 1.683,8 milions d’euros (pressupost de 2006)que el Ministeri d’Indústria, dirigit pel Sr. Montilla, dedica per tal de sufragar les necessitats dels fabricants d’armament espanyols que. I, ves per on (!), en l’última dècada aquest lobby ha triplicat la seva facturació de forma paral•lela a l’increment de la I+D militar, ja que per a aquestes finalitats el pressupost de 2006 del Ministeri de Defensa només s’inverteixen 315, 7 milions d’euros, cosa comparativament insignificant.
La segona observació important que cal fer són les declaracions fetes per l’incendiari Ministre de Defensa, José Bono, que manifestà que “ja no existeixen fronteres entre la I+D militar i la civil”. La confusió entre la investigació amb finalitats civils i la finalitats militars no és anecdòtica i respon a la mateixa lògica confusionista que es fa servir en nom de la “lluita antiterrorista” per confondre i barrejar les funcions estrictament policials de les que pertoquen a un Exèrcit.
Faig un incís que em sembla important, perquè amb les dades a la mà sobren motius per qüestionar el suport prestat, inclosa la votació del pressupost, per ERC al govern del PSOE. Com pot ser que una formació autoproclamada d’esquerres voti a favor d’un pressupost que permetrà desenvolupar ginys que sembraran de mort altres indrets del Planeta i, potser, esperem que no passi mai (!), els acabin emprant contra les aspiracions sobiranistes del poble dels Països Catalans... ?
Definitivament, un any després del referèndum del “Tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa”, podem afirmar que amb la UE que ens estan imposant, estem avançant de dret cap a un model de “fortalesa”, excloent amb els febles, tant de dins com de l’exterior, militaritzat i clarament imperialista. Ja cal que ens calcem! perquè qualsevol excusa (el triomf de Hamàs a Palestina, el programa nuclear desenvolupat per la teocracia iraniana o la psicosi terrorista en les ciutats europees) serà bona per tal d’inventar una justificació que els permeti intervenir sense traves ni respostes socials adverses, com va succeir ara fa tres anys.
Comptat i debatut, seria molt més rendible començar a treballar per desempallegar-nos de la UE dels estats capitalistes i bastir una aliança de pobles lliures, on els Països Catalans hi puguem trobar el nostre espai en harmonia amb la resta de pobles que ens envolten. L’exercici de l’Autodeterminació nacional, crec que cal fonamentar-lo dins d’aquests paràmetres de trencament amb el model geoestratègic i economicosocial imperant, que són precisament els factors que impedeixen la nostra existència sobirana.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, febrer 15, 2006 0 comments
1.30.2006
Señalados. Un documental sobre la repressió franquista a Andalusia
"Señalados" recull els testimonis de persones que varen perdre algun familiar durant els primers mesos de la insurrecció militar de juliol de 1936 contra el govern legal de la IIa. República.
Confesso que els pobles de Cadis, que Pau Savall ha immortalitzat, són preciosos. El paisatge és excepcional i la llengua dels protagonistes no té res a veure amb l'estàndard madrileny (!).
Tot plegat ja són dos bons motius per anar a Andalusia i descobrir una terra i una gent d'on també són una part dels avantpassats del nostre fill Otger.
El documental comença amb una breu cita de la llei anadalusa per a la recuperació de la memòria històrica i tot seguit se situa al Cementiri Municipal de El Bosque, a la Comarca de los Pueblos Blancos de Cadis, on unes obres d'ampliació varen servir perquè alguns dels familiars de les víctimes de la repressió s'entestessin a esbrinar si els "desapareguts" estaven o no enterrats a la fossa comuna. La localització de les restes dels desapareguts va servir per aturar les obres i per iniciar les tasques d'exhumació, a càrrec d'un equip d'arqueòlegs de la Junta d'Andalusia. Tot plegat es contextualitza amb les explicacions d'historiadors i membres de les associacions per a la recuperació de la memòria històrica i, sobretot, amb el testimoni escruixidor dels familiars, que han conviscut durant anys i panys amb els veïns que els varen denunciar.
És un bon documental i serveix per fer-se una idea global de la repressió que varen patir els pobles d'Andalusia, que en poc temps quedaren esclafats per les botes dels militars botxins i dels senyoritos terratinents. Una lliçó per a la història.
A Catalunya, però, exceptuant alguns casos de repressió com els del Pallars i en algunes poblacions on els ocupants franquistes feren malvestats, la tipologia de fosses comunes és molt més complexa i variada; la qual cosa no vol dir que s'hagi d'ignorar el tema. En aquest sentit, cal reconèixer com a molt oportunes les gestions endegades pel govern autonòmic; tot i que potser també caldria contemplar un vessant divulgatiu, fins ara inexistent. "Señalados" indica una línia d'actuació interessant i el fet que el seu productor sigui un jove català, crec que no és cap casualitat.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, gener 30, 2006 0 comments
1.26.2006
26 de gener, Dia del Combatent català
Digueu-me. Podeu veure
a la primera llum de l’alba
allò que hem hissat amb orgull
a l’hora del crepuscle?
La senyera estelada i llistada
surarà triomfant
sobre la terra dels lliures
i la pàtria dels valents.
M.M.B (musicat per Titot i David Rossell)
Cada 26 de gener recordo que el 1979, Martí Marcó i Bardella fou metrallat per la policia espanyola a la cantonada dels carrers Bruc i Diputació de Barcelona. No és un record viscut sinó un record transmès, perquè jo pertanyo a una altra generació d’independentistes. La història la vaig conèixer quan devers el 1993 els membres dels Joves Independentistes Revolucionaris/es (JIR) organitzàvem, quasi en solitari i vigilats de prop per una munió de policies de paisà, els actes d’homenatge al jove Martí Marcó, lluitador mort per les forces d’ocupació. D’aquests actes en recordo, vagament, les paraules d’encoratjament del company d’escamot, Frederic Bentanachs o d’en Josep Maria Cervelló, junt amb els emotius crits de guerra “Visca la Terra”.
Fa uns anys que no acudeixo a aquests homenatges, però el meu cap resta intranquil, perquè sé que tenim el deure de restituir la dignitat de tots els patriotes i lluitadors que han mort en combat. Potser, mig en broma mig de veres, caldria constituir un “memorial independentista”; si més no, serviria per evitar la instrumentalització partidista de les dates i els personatges referencials de la lluita independentista catalana i de passada per contrarestar el discurs “políticament correcte” de l’antifranquisme ensucrat i de la presumpta transició democràtica, que tant agrada als progres d’iniciativa, que ja compten amb els calés i el suport institucional per impulsar el seu “Memorial Democràtic”.
Malgrat tot, el millor homenatge que els podem fer és continuar en la lluita sense defallir.
D’altra banda, el 26 de gener també és una data militarment contradictòria per a la història dels Països Catalans. D’una banda, cal recordar la derrota i l’ocupació franquista de Barcelona (1939). Però d’altra banda, també cal rememorar la victòria militar de les tropes catalanes enfront dels terços castellans en la Batalla de Montjuïc.
Crec que paga la pena centrar-se en aquesta segona efemèride, que per sí sola justifica el motiu d’una diada d’enaltiment dels patriotes catalans.
Segons ens explica Ferran Soldevila (“Síntesi d’història de Catalunya”):
“L’exèrcit espanyol concentrat al Baix Aragó, va ocupar Tortosa, on el partit reialista havia ofegat una temptativa d’alçament, ressò del de Barcelona. Desfent tota resistència, l’exèrcit espanyol va avançar fins a les portes mateixes de la capital, no sense deixar al seu pas episodis d’atrocitats, com la de Cambrils, on després de capitular, en eixir de la vila, fiats de la paraula del marquès de los Vélez, generalíssim de l’exèrcit espanyol, els defensors foren escomesos per la cavalleria espanyola i en gran part exterminats. Tarragona capitulà, amb la intervenció del mariscal francès Espenan. La resistència improvisada als passos de Martorell s’enfonsà fàcilment. Tot semblava perdut i símptomes d’anarquia apareixien entre el poble barceloní, quan la batalla de Montjuïc (25 de gener de 1641) va capgirar sobtadament la situació, amb la desfeta i la retirada de l’exèrcit espanyol a Tarragona (...)"
També és interessant llegir la crònica que recull la “Historia de los movimientos de separación de Cataluña” de Francisco de Melo, i que podeu trobar a les p.114 i 115 de la “Història Militar de Catalunya III. La defensa de la Terra” escrita per F. Xavier Hernández i editada el 2003 per Dalmau. A tall de guisa i atenent-nos a la data us en reprodueixo un fragment prou sucós:
“Las banderas de Castilla, poco antes desplegadas al viento en señal de su visctoria, andaban caídas y holladas de los pies de sus enemigos, donde muchos ni para trofeos y adornos del triunfo las alzaban; a tanta desestimación vieron reducirse. Las armas perdidas por toda la campaña eran ya en tanto número, que pudieron servir mejor entonces de defensa que en las manos de sus dueños, por la dificultad que causaban al camino: sólo la Muerte y la Venganza lisonjeada en la tragedia española parece se deleitaban en aquella horrible representación.”
Les incursions guerrilleres i de sometents acabaren de desfer els exèrcits ocupants de Felip IV , si bé la guerra s’allargà uns quants anys i s’acabà perdent; però la batalla de Montjuïc és una bona lliçó històrica, perquè demostra que un exèrcit de mosquits sempre pot vèncer un elefant si sap organitzar-se i lluitar amb astúcia.
Posted by JULI CUÉLLAR at dijous, gener 26, 2006 0 comments
1.25.2006
L'èxit editorial de "La guerra civil a Catalunya"
El diari en espanyol "La Vanguardia" ha llançat una col•lecció amb el títol "La Guerra Civil a Catalunya dia a dia", que consta de 25 llibrets molt ben il•lustrats, amb fotografies inèdites, dibuixos i cartografia de gran qualitat. En realitat es tracta d'una obra extreta dels textos que hom ja podia trobar als quatre fascicles de "La Guerra Civil a Catalunya" (Edicions 62)i que fou una aposta editorial exitosa duta a terme per Critèria, que també edita la publicació d'entreteniment històric Sàpiens. Entremig, amb els mateixos textos es publicà un llibre voluminós, que es titulà "Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya".
Sigui com sigui, jo hi he participat en qualitat de membre de l'equip de redacció i en l'obra primigènia (publicada entre 2004 i 2005) hi trobareu un munt d'articles signats amb el meu nom. Podeu comptar que per a un historiador novell com jo, això ha representant una plataforma de llançament d'un valor incalculable. Tot i que en la major part dels articles la feina feta s'ha limitat a un esforç de síntesi de les investigacions i treballs existents Ara bé, no hi ha cap mena de dubte que els membres de l'equip de redacció, molts dels quals també hem acabat participant a "El franquisme a Catalunya", hem esdevingut uns tot terreny.
Total que en el meu currículum (modest de mena...) ara ja hi puc referenciar les tres publicacions, malgrat que he tingut alguns ensurts, com el del primer fascicle distribuït per "La Vanguardia" el passat 15 de gener, en què el meu article sobre la vida de Lluís Companys va aparèixer signat, per error, a nom de Teresa Abelló. Confiem que la fe d'errates pugui reparar la nit d'insomni i el fort disgust que encara arrossego quan hi penso...
Drets d'autor? bé, suposo que com a tots els "principiants" em toca abaixar el cap.
Això sí, dimecres 25 de gener, "La Vanguardia" ha informat que del segon fascicle de "La Guerra Civil a Catalunya dia a dia" se n'han venut de vora uns 35.000 exemplars, cosa que se'm fa increïble (!).
Si em poso a calcular els guanys que ha generat la nostra obra... em poso malalt. Això demostra que escriure en català i difondre la nostra història és rendible. Només calen empreses disposades a arriscar-s'hi. En aquest sentit, no hi ha dubte que a redós d'aquestes obres, de la revista Sàpiens i Nat, s'està forjant un petit empori editorial català, l'únic que pot tenir, comercialment parlant, perspectives de futur. Un altre tema, que ara no m'interessa tractar, són les consideracions ètiques al voltant de la qualitat i el bon tracte als treballadors que omplen les pàgines i donen contingut als paquets que triomfen al mercat.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimecres, gener 25, 2006 0 comments
1.24.2006
Gas Natural i el català
Dissabte 14 de gener a les 10 del matí sona el telèfon de casa. La pantalla indica que és un número ocult. Despenjo i una dona que parla en castellà s’identifica com a comercial de Gas Natural i demana per la “doña”. Com que la meva companya no s’hi pot posar, li demano què vol. Tot seguit m’explica de forma compulsiva una oferta d’assistència a la llar que ens costaria 1,79€ al mes. M’hi interesso, però la comercial em demana que li parli en castellà perquè no m’entén. Cap problema, parlo més a poc a poc... em diu que ja ens tornaran a trucar.
Però, després de rumiar-ho bé, ara ja tenim clar que no contractarem aquest servei perquè no ens agrada que ens atabalin amb ofertes fetes per telèfon i per comercials agressius que no respecten la llengua catalana.
Després d'uns dies, rebem "l'esperada" trucada de la comercial agressiva de Gas Natural, una empresa que és el vaixell insígnia de les aspiracions trasnacionals de la burgesia més "nostrada". Naturalment, diem que no cal que ens emprenyin més.
Posted by JULI CUÉLLAR at dimarts, gener 24, 2006 0 comments
1.23.2006
L'Estatut de les faves comptades
Ara que l'acord Zapatero-CIU per donar llum verda als retocs del text estatuari de la Comunidad Autónoma de Cataluña ja és un fet, m'ha retornat a la memòria el lema que fa una colla d'anys els Maulets vàrem pintar en una paret de la Ciutat Meridiana: "L'Estatut no és la solució. Independència i Revolució". No vull pecar de maximalista, però segueixo pensant el mateix.
Dos apunts sobre el pacte entre sociates i convergents.
Formalment, són com el gat i el gos, però a l'hora de la veritat te'ls trobes junts i amorrats al piló. Vet aquí, que el pacte de l'estatut és l'enèsima reedició de la "sociovergència", que no és altra cosa que la comunió d'interessos d'una classe social (burgesia?). L'amic Sort apunta bé quan retreu a Artur Mas la seva manca d'ambició nacional: "No pensis que Catalunya és només La Vanguardia, Sarrià-Pedralbes-Sant Gervasi, Cadaqués-L'Empordà i la Cerdanya". Lamentablement, aquests són els paràmetres de la nostra classe dominant, siguin del pesecé o de convergència.
Una hipoteca a trenta anys.
Em sap greu ser pessimista. Però és dilluns i La Vanguardia ho pontifica amb claredat: "ni España se rompe, ni Catalunya avanza hacia las aguas turbulentas de la secesión. El pacto del Estatut será beneficioso para la estabilidad política española y para los retos que este país deberá afrontar a medio plazo en un horizonte internacional y económico lleno de interrogantes". És evident a qui beneficiarà aquest pacte...
Personalment, no puc deixar de pensar en el meu fill, l'Otger, nascut fa pocs dies. Son pare i sa mare, independentistes convençuts i militants, hem estat incapaços de trencar les cadenes de l'opressió i pagarem el preu d'una hipoteca, tant o més gravosa que la que haurem de demanar d'aquí poc pel pis. A 30 o 40 anys? Ara per ara és difícil dir-ho, perquè el daltabaix d'ERC i l'atomització de l'esquerra independentista, no presagien res de bo. L'esperança està en el jovent. Cal una nova generació de catalans i de catalanes, desacomplexats, nacionalment conscients i socialment compromesos per albirar una escletxa de llum.
Sols davant del perill.
Malgrat les festes i les celebracions d'espanyolitat continguda sota l'etiqueta "federalitzant", cal recordar i no oblidar que l'Estatut regional de la Comunidad Autónoma de Cataluña no ha resolt res, però en canvi, sí que ha despertat "la fera". Espanya ens espera a cada cantonada amb el ganivet prest per esquilar-nos i, si els vaga, ens mataran el poc d'orgull i de catalanitat que ens resta.Desarmats, sense organitzacions independentistes, sense forces d'esquerres i sindicals compromeses, no anirem enlloc. Tenim feina (!) i, ja us ho havia dit, cal començar de cap i de nou.
Posted by JULI CUÉLLAR at dilluns, gener 23, 2006 0 comments
Qui sóc?
JULI CUÉLLAR
Vaig néixer a Barcelona. Treballo al Raval i visc al Maresme. Sóc home, pare, historiador i milito pel socialisme i la independència dels Països Catalans
View my complete profile
Traductors
Español
English
Français
Blogsfera catalana
BLOGSFERA CATALANA
* La presentació de VilaWeb TV
from Mails per a Hipàtia
* TAL DIA FARÀ UN ANY Aviat farà un any de la gran ...
from josepsort
* Amb en Fermín
from L'Aleix a ca la Toca
* El problema de fons és l'autodeterminació
from Un oasi per uns quants
* LA LLARGA MARXA DEL POSTFRANQUISME.
from Ara, independència
Read more...
Blogs
* Atz*
* Marc Sallas
* Abel Caldera
* Alexis Vizcaíno
* Josep Sort
* La caseta del plater
* La Taula d'en Bernat
* Josep Anton Vilalta
* Joan Jubany
* Marc Ferrer
* Jordi Salvia
* Toni Cucarella
* Quim Soler
* Aleix Cardona
* Carles Benítez
* Pere Mayans
* Elliot Fernàndez
* Ara, independència
* Disponibilitat permanent - Dídac López
* Índex de Blogs Independentistes
* XBS
Actualitat
ACTUALITAT
* Google durà a internet milers de llibres catalans
from Vilaweb - Notícies
* George Bush prevé aumentar las fuerzas de ocupación...
from Gara - Azken unekoak
* LAB: "Sigue habiendo una enorme oportunidad para abordar...
from Gara - Azken unekoak
* La CIDH, del decreto a la instrumentali zación
from Kaos en la Red
* Bolivia: Ahora que somos gobierno: ¿contra quien vamos...
from Kaos en la Red
Read more...
Ràdio
de Mataró i el Maresme
* Mataró Viu
* Tot Mataró
* Capgròs
* GUM Info
* Més Maresme
* Diari Mataró
* Xarxa Maresme
dels Països Catalans
* Vilaweb
* BCN Indymedia
* Directa
* Racó Català
* Ràdio Catalunya
* Kaosenlared
* L'Avanç
* L'Accent
* Llibertat
*
del Món
* Red Voltaire
* Granma
* Euskal Herria
* Oozebap
* Guaraní
Cercadors
* Google en català
* Nosaltres.cat
* Wikipèdia
Col•lectius
* CUP Mataró
* CUP Nacional
* MDT
* Endavant
* Maulets
* Alerta Solidària
Pensament
* Cuba Socialista
* La Fàbrica
* Rebelión
* La Haine
* El Talp
Campanyes
* Diguem NO a l'Estatut
Memòria històrica
* Memòria històrica antifeixista
Categories
* Barcelona (2)
* Cultura (1)
* CUP (11)
* Ecologia (1)
* Família (1)
* Història (2)
* Internacional (3)
* Literatura (1)
* Mataró (8)
* Municipals (5)
* Música (1)
* Països Catalans (9)
* Transport (2)
Arxiu
* ▼ 2007 (2)
o ▼ gener (2)
+ Les lliçons del colonialisme espanyol a la Guinea ...
+ 1 any
* ▼ 2006 (149)
o ▼ desembre (16)
+ Respirar un aire net és un dret fonamental
+ Crítica a l'especulació i a la retallada de lliber...
+ La tranquil•litat dels especuladors davant les mob...
+ Demà l'okupa seràs tu
+ Pep Riera i altres personalitats impulsen "Mataró ...
+ Despolititzar la llengua o desarmar l'independenti...
+ Vilassar de Mar, endavant amb la CUP!
+ Els nostres Pinochets
+ A Mataró es censura la llibertat d'expressió
+ Un independentista honest i conseqüent
+ "Se abrirán grandes alamedas"
+ Postal de la Catalunya de Montilla & Co.
+ Els skaters, víctimes de què?
+ Nosaltres i el comunisme italià
+ CUPtv: compromís a la xarxa
+ Qui s'estima la terra, no la destrueix!
o ▼ novembre (24)
+ CUP TV
+ CUP de Mataró: ja tenim caps de llista!
+ La CUP: l'alternativa a les municipals
+ Titani: una proposta musical indígena
+ El que s’ha esdevingut s’ha esdevingut i el que ha...
+ Geografia pràctica: Mallorca a la vista!
+ Mercat editorial: domini de les grans superfícies,...
+ RENFE: insumbissió!
+ La violència i l'exclusió social quotidanes
+ Des d'ara ja podem escoltar Mataró Ràdio per inter...
+ Per un ferrocarril públic, català i de qualitat
+ Mentides per a un dilluns feiner
+ Actes contra la cimera hispano-francesa
+ Destrucció i especulació. L'arribada d'El Corte In...
+ ERC de Mataró a la deriva
+ Els racistes desmbarcaran a Mataró per les municip...
+ La incineradora i la salut de la ciutadania
+ Nicaragua Sandinista!
+ La reedició del tripartit i els reptes de l'indepe...
+ Ken Zazpi >> Zapalduen olerkia (Poema dels oprimit...
+ Una lliçó per a la CUP
+ L'especulació al peu de l'escala
+ A prendre pel cul i Visca la Terra Lliure (teràpia...
+ Jo no sóc espanyol / Contrastos naturals
o ▼ octubre (21)
+ CATix, programari lliure i en català
+ RENFE... n'estic fart!
+ Panellets casolans
+ Halloween? No, gràcies. Fot-li castanya!
+ Apunts de campanya: llibres gratuïts o ensenyament...
+ "Eppur si muove": la incineradora de Mataró en el ...
+ Setantè aniversari del Decret de Col•lectivitzacio...
+ Anotacions de campanya:” Els camins de la lliberta...
+ Joc brut en els estudis epidemiològics de la incin...
+ Article d'opinió: "Per un Mataró habitable: prou e...
+ La banca, les empreses del totxo i els sectors est...
+ A l'Emília Ochoa Carpena
+ Eleccions autonòmiques 2006: feu-vos i feu servir ...
+ Preguntes que no toquen
+ La revolta a Slideshow
+ Més enllà de Blade Runner
+ Article d'opinió: "Ajuntament de Mataró: què passa...
+ Contra la censura espanyola
+ La situació de la llengua al debat de TVM
+ Prioritat nacional: la creació d’un espai comunica...
+ Mataró: l'especulació s'enlaira
o ▼ setembre (9)
+ Atenció: Catalunya no és Polònia!
+ A la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, en català!...
+ La ciència-ficció com a antídot
+ La castellanització s'imposa: Més Maresme, TV3 i T...
+ De Saint-Domingue a Haití
+ Ofrena floral de l'11 de setembre
+ Alliberament de Burriac
+ Primer dia d'escola: nervis i propaganda oficial
+ La nissaga dels Llop de Balaguer
o ▼ agost (14)
+ La Diada Nacional a Mataró
+ Montenegro no és cap miratge!
+ Visca Cabrera!
+ La llengua al Clínic
+ Visita a la Catedral de Girona
+ Flandes, proper estat de la UE?
+ El vot dels no comunitaris i l'Autodeterminació
+ Les opcions d'ERC
+ Una literatura colonitzada? No, gràcies!
+ Tots els colors de la llengua
+ Crítiques i entrebancs a la llei de la Memòria His...
+ Nosaltres, indígenes dels Països Catalans
+ Els "cayucos" de TV3
+ Rastres del feixisme a Vinuesa
o ▼ juliol (25)
+ “El falcó del comte”, una bona novel•la per descob...
+ L'aire condicionat és insostenible
+ Cartografia i estadístiques provincials
+ El cop d'estat de 1936 i la classe obrera de Matar...
+ Mataró, un model de ciutat excloent i anòmica. Sàt...
+ Descolonitza el teu cervell: som una nació en marx...
+ Mataró Neta: el negoci de la brossa
+ Els nostres hospitals són inhumans
+ Res de nou a Mataró: tanca la fàbrica Fàbregas i c...
+ Santes 06... quin merder!
+ Neomalthusianisme i petjada ecològica
+ "Diaris del món", una aposta per la diversitat cul...
+ Xàtiva i Mataró, un mateix destí?
+ Desindustrialització i especulació: "quan els dine...
+ "1936-39, Guerra Revolucionària?". El malestar del...
+ Israel = guerra
+ L'ordenança de civisme: una màquina de fer diners ...
+ Mataró, desert industrial. L’Ajuntament davant del...
+ Can Xammar: els espais públics i els interessos lu...
+ Els punts foscos del triangle republicà (Alella - ...
+ La rierada d'Arenys de Munt: desinformació i negli...
+ Kean Loach VS. Patronat Municipal de Cultura
+ Les cagarades d'en Baron (tres anys de govern trip...
+ Censura i persecució política a Mataró
+ La sequera i l'aigua malbaratada
o ▼ juny (12)
+ Memòria Històrica
+ Balanç independentista del NO a l’Estatut
+ "Come on England!": el paradigma del nacionalisme ...
+ L'adéu d'en Maragall i les cagades d'ERC
+ Els porucs i els espanyols generosos
+ Visca la terra lliure, NO als Estatuts!
+ Un públic inesperat i que no claudica
+ Reflexions per a l'endemà del referèndum
+ Vídeo del Diguem NO a l'Estatut
+ L'escola bressol i l'horitzó quebequès de la campa...
+ Cultura popular: "No abaratim el somni"
+ Ni la clau, ni el duro...l'enganyifa de l'Estatut ...
o ▼ maig (10)
+ Catalunya al reformatori
+ El futur és l'Autodeterminació!
+ Mundial de Futbol Alemanya 2006, recordem-ho: amb ...
+ Tinc dret a viure en català?
+ La romeria o el conte de la lletera
+ El cost i els beneficiaris del referèndum
+ Les exèquies del tripartit i la fi de l'autonomism...
+ Vacunes: negoci, por i desconeixement
+ La maternitat d'Elna, una exposició colpidora
+ La traïció dels líders
o ▼ abril (10)
+ L'espai i el temps
+ El silenci dels historiadors
+ Neix la Campanya Diguem NO
+ Jo votaré NO a l'Estatut
+ Primera acció del petitó
+ Tot per unes sabates!
+ Èxit de la mona
+ Memòria i multilingüisme. Reflexions sobre el futu...
+ Memòria i actualitat del 14 d’abril
+ Què farem quan s'acabi la baixa de maternitat?
o ▼ març (1)
+ Per un 14 d’abril antimonàrquic i combatiu
o ▼ febrer (2)
+ La increïble història de la invenció neofranquista...
+ La guerra com a motor econòmic de la UE
o ▼ gener (5)
+ Señalados. Un documental sobre la repressió franqu...
+ 26 de gener, Dia del Combatent català
+ L'èxit editorial de "La guerra civil a Catalunya"
+ Gas Natural i el català
+ L'Estatut de les faves comptades
Localitzador
Locations of visitors to this page
Comptador
Bravenet Hit Counter
Powered by Bravenet
View Statistics
Date,Returning Visitors,First-Time Visitors, Unique Visitors, Page Views
01-10-2007,2,17,19,29
01-09-2007,6,18,24,33
01-08-2007,10,11,21,34
01-07-2007,12,14,26,28
01-06-2007,5,16,21,23
01-05-2007,5,19,24,32
01-04-2007,11,21,32,42
En Xevi envoltat d'elements hostils
