Solidaritat maresmenca amb en Franki

(30/04/08) Demostration in Mataró: Francesc Argemí "Franki" free!
Concentració a Mataró per la llibertat de Francesc Argemí "Franki".

Unes seixanta persones, vigilades de prop per un ampli dispositiu de policies locals i Mossos d'Esquadra, ens hem concentrat a davant de l'Ajuntament de Mataró per exigir la llibertat de Francesc Argemí, "Franki". Els Mossos han identificat un militant de Maulets i s'han cridat les següents consignes: "Llibertat Franki de Terrassa", "Et volem a casa", "Franki llibertat, Saura a la presó". Ha estat un acte poc lluït, però imprescindible per donar testimoni del nostre rebuig a la repressió espanyola. La solidaritat no s'acaba aquí, ara toca difondre el cas d'en Franki i preparar la convocatòria de manifestació del 10 de maig a les 18.00 h.- a la plaça Universitat de Barcelona.

Fomentar la lectura és un objectiu cultural de primer ordre

El desenvolupament d’un pla de lectura pública hauria de servir per millorar els baixos índexs de lectura i fomentar el gust i l’hàbit per la lectura. És ben senzill: cal apropar els llibres a la gent i aprofitar els recursos i les infraestructures existents. L’índex de lectura és un indicatiu del nivell cultural de la nostra ciutat, per tant és important incidir-hi.

En el passat mandat es va constituir una Comissió de la Lectura Pública (un mer tràmit formal) i també es va aprovar la construcció de la segona biblioteca pública a la zona est (Escorxador). Però, el fet és que a data d’avui desconeixem què ha fet la Comissió de la Lectura Pública i ignorem quines són les línies d’actuació política del govern municipal per promoure la lectura.

Per això, des de la CUP, hem formulat una sèrie de preguntes i precs de cara al proper ple municipal, amb el propòsit que es presti més atenció a aquest tema. Ja ho havíem denunciat amb anterioritat: no es tracta de fer grans infraestructures, sinó de donar una resposta política a una necessitat cultural de primer ordre. Fet i fet, és una qüestió de voluntat política.

N’estem convençuts que amb una inversió mínima es podrien arranjar espais per a la lectura en els diferents centres cívics i/o en els centres d’ensenyament; i, en aquest sentit, cal situar les dues propostes que hem presentat: promoure biblioteques a l’aire lliure durant els mesos d’estiu (“biblioplatges” i les “biblioplaces”) i habilitar punts d’intercanvi de llibres arreu de la ciutat. Si realment es vol, això que demanem pot ser una realitat immediata. Malgrat tot, caldrà esperar i veure quin és el grau de sensibilitat cultural del nostre govern municipal.

Llibertat per a Francesc Argemí "Franki"

Spain is a jail / Espanya és una presó.

Llibertat per a Francesc Argemí "Franki"!

Llibertat per als Països Catalans!

Francesc Argemí, més conegut com a Franki, és un jove terrassenc que va ser condemnat a dos anys i set mesos de presó per ultratge a la bandera espanyola i per atemptat contra la autoritat el 2002. Fa dues setmanes, el Tribunal Suprem espanyol va denegar l'admissió a tràmit del recurs interpossat el 2005 per la seva advocada, Montserrat Salvadó, i, finalment, dilluns 28 d'abril va ser detingut pels Mossos d'Esquadra i conduït a la presó Model de Barcelona [dt. 29/04/08 ha estat traslladat a la presó de Brians].

Com a independentista d'esquerres manifesto la meva solidaritat envers en Franki, perquè "ultratjar" símbols opressors no pot ser considerat un delicte sinó com a un acte d'alliberament.

No es pot ser ni d'esquerres ni independentista i acatar l'ordenament jurídicolegal i els símbols que ens oprimeixen. Per tant, l'acció d'en Franki a més de ser coherent és lloable. Per això, en Franki s'ha convertit en el boc expiatori de la Justícia espanyola, una justícia que treballa al servei de les classes dominants.

Per tot plegat, és important activar la solidaritat i deixar clar a tots els burcòcrates del Poder (jutges-polítics-periodistes) que ni les seves lleis, ni les seves multes, ni la intoxicació informativa i ni tan sols la presó podran aturar la lluita popular d'alliberament nacional i de classe.

Per tal d'exigir la llibertat d'en Franki, les persones i col·lectius solidaris del Maresme, hem convocat una concentració per dimecres 30 d'abril de 2008 a les 20.00 h.- del vespre a davant de l'Ajuntament de Mataró. Us hi espero!

El PSC crispa la convivència i la cohesió social al barri de Cerdanyola

Dijous 24 d'abril es va dur a terme una batuda policial al parc de la plaça Onze de Setembre del barri de Cerdanyola de Mataró. Els nanos que anaven caçant com a sospitosos van ser confinats al recinte del Casal de Joves de Cerdanyola, vulnerant drets i provocant situacions de tensió innecessàries. Resulta que es va trobar alguna xina pel terra i en una paperera i això va servir d'excusa perquè l'endemà mateix l'Alcalde accidental de Mataró, el Sr. Ramon Bassas, ordenés la clausura del local del Casal de Joves de Cerdanyola.


Aquesta actuació era previsible, perquè el PP i el PSC fa temps que donen peixet als veïns racistes que es manifesten contra la tasca dels monitors i, sobretot, contra la presència dels adolescents que habitualment usen aquest Casal.


La droga ha estat l'excusa per propiciar una actuació policial i política expeditiva, que perjudicarà un servei social que no només ha estat clausurat sinó que serà etiquetat i estigmatitzat com a indesitjable; a partir d'ara el mal ja està fet, per què -siguem sincers- quina família deixarà que els seus fills vagin a un Casal que els titulars de la premsa, els polítics i la policia han presentat com a un antre de perdició?


Tot plegat és impresentable i demostra el cinisme amb què s'aplica l'ordenança de civisme de Mataró. Amb el recompte de sucessos d'aquests dies queda provat que la ideologia del civisme defensada pel PSC (i tots els seus corifeus) és una simple argúcia legal al servei de les classes benestants destinada a mantenir a ratlla la xusma (llegiu: moros, negres, immigrants, adolescents, pobres i moviments socials alternatius) i que en comptes de resoldre els conflictes de convivència dóna més pes als sectors conservadors o, directament, feixistes de la nostra societat.


Altres opinions:

*Joan Jubany

*Cabezones

*Miquel Torner

Drets nacionals i prejudicis

Manifestació pel Kurdistan a Hackney, Londres (foto: Gladys)

Des de l'esquerra hi ha la tendència a mesurar els moviments d'alliberament nacional en funció de la utilitat que reporten a la “lluita de classes”, “la revolució”, el “progrés social”, “l'emancipació de les dones”, etc. Seguint aquest raonament, trobem actituds que conceben la llibertat dels pobles com a un mitjà (o com a una concessió conjuntural) i no pas com a un objectiu en sí mateix.

Per exemple, sempre m'ha cridat l'atenció que els teòrics marxistes dels anys 30 exalcessin el “catalanisme” i el situessin en una línia paral·lela a la lluita del proletariat, però en canvi blasmessin qualsevol aliança amb el “basquisme”, perquè era considerat atàvic i reaccionari.

Aquest tipus de maniqueismes encara són vigents avui dia en relació amb el conflicte del Tibet, on una part dels teòrics i militants d'esquerres hi posen pegues o escarafalls pel protagonisme que tenen els monjos tibetans i per l'evident ingerència dels nord-americans i la UE, que han esperonat el moviment d'alliberament tibetà per afeblir el poder emergent i autònom del capitalisme xinès. Però a partir d'aquí he de dir que trobo poc intel·ligents les explicacions que es basen en els prejudicis ideològics i en presumptes conxorxes, per minimitzar un fet irrefutable: el Tibet és una nació ocupada que té dret a autodeterminar-se.

Igualment, trobo ridícul negar el dret a la llibertat nacional del poble kurd adduint el seu endarreriment cultural o la forta implantació de la violència patriarcal en la societat kurda. Precisament, un feminisme intel·ligent vetllarà per unir la lluita nacional amb l'alliberament de les dones d'aquest país.

Tant al Tibet com al Kurdistan l'alliberament nacional és la porta que pot obrir pas a noves fites. I ambdós exemples, per molt distants que siguin, també són aplicables als Països Catalans, on la consecució d'un estat propi és -d'acord amb la meva interpretació- una condició necessària per poder bastir un model de societat nova (socialista).

Darrere de cada mur d'opressió enfonsat sempre n'hi ha un altre que cal ensorrar de nou, per això si restem immòbils (passius, indiferents, etc.) davant dels prejudicis no avançarem mai. Hi ha escrúpols que malgrat tot cal vèncer, perquè la llibertat no es pot retallar segons et convé.

Xarxes clientelars i parasitàries

Mai he acabat d'entendre perquè serveixen els consells comarcals, perquè no són ni carn ni peix, i a la pràctica tothom sap que són una agència de col·locació de polítics i afins. Parlem clar, són una de les mamelletes creada fa 20 anys pel poder autonòmic, però que en comptes de substituir la divisió territorial provincial espanyola s'hi va superposar. Des d'aleshores ençà, la por a perdre prebendes ha servit per demorar la imprescindible racionalització política i administrativa del territori, fins al punt que les províncies han sobreviscut com a ens de referència política, electoral i simbòlica.


Les diputacions provincials, per molt que estiguin governades per "catalanistes" contribueixen a l'espanyolització efectiva dels Països Catalans, però lluny de diluir-se (com hauria estat lògic) s'han enquistat i són un veritable poder fàctic des d'on es prenen moltes decisions i es gestionen molts dels recursos dels nostres ajuntaments. En aquest sentit, el programa de la CUP sempre ha reclamat la seva supressió sense pal·liatius.


Sempre serà més fàcil qüestionar la inutilitat dels consells comarcals, ara bé, ja va sent hora, que la resta de formacions polítiques "catalanistes" també es plantegin una ordenació territorial que aparqui el provincialisme sectari (i espanyolitzador) i promoguin les mancomunitats de municipis.


Per capgirar l'actual desori territorial, és imprescindible combatre el provincialisme i els entramats burocràtics (màfies) locals que depenen de molts ajuntaments i que també serveixen de "cementiri d'elefants" (per exemple, a Mataró aquesta funció la compleixen empreses pseudopúbliques com Aigües de Mataró o el Tecnocampus).


En aquest darrer punt, i per posar un exemple aclaridor, no es pot fer una política urbanística de Mataró limitada al seu terme municipal, perquè la realitat i el sentit comú requereixen una planificació i unes respostes que abastin la totalitat de l'àrea d'influència de la nostra ciutat: Argentona, Dosrius, Cabrera de Mar, Vilassar de Mar, Llavaneres, Caldes...

Però, reconec que plantejar aquests canvis és polèmic, perquè encara hi ha molts localismes curts de mira i molts vividors de la política local, que es dediquen a celebrar ximpleries com el "dia del municipi" sense qüestionar el mal de fons: som una nació ocupada, espoliada, trossejada i sotmesa a una administrada colonialment amb una mentalitat provinciana i clientelar que, més enllà del color dels governants, penso que està perpètuament al servei dels amiguismes (corrupció) i dels interessos econòmics dominants (no dic noms perquè la llista és llarga). Aquesta situació, fugint de discursos patriòtics, sempre repercuteix negativament en les condicions de vida i el benestar de les classes populars, i això sí que em sembla més preocupant i greu.

Altres opinions sobre el tema:

*Jordi Merino (ICV)
*José Manuel López (PP)

El dèficit de naturalesa dels nostres fills

“La majoria dels nens i les nenes dels països industrialitzats pateixen el que l'autor nord-americà Richard Louv ha batejat com a “dèficit de naturalesa”. En Last child in the woods (Algonquin Books, 2005) escriu: “Tant com la bona nutrició i les hores necessàries de son, els humans necessiten el contacte amb la natura. No obstant això, la nostra societat tecnològica està impedint que els nens tinguin experiències directes a la naturalesa”.

“La salut dels nostres fills està en joc i també la salut del planeta”, afegeix Louv, “així que la manera que eduquem als nens i les nenes repercutirà amb la manera que les joves generacions responguin a la naturalesa; doncs al cap i a la fi seran ells qui decideixin el futur del planeta”.

Conclusió: cal retornar la connexió amb la natura, per estimar-la i protegir-la.

*Cites de l'article de Carlos Fresneda i Heike Freire: "Qui tem el canvi climàtic?", Viure en família (núm. 26, març-abril-maig de 2008)

*Last Child in the Woods: Saving our Children from Nature Deficit Disorder

Fem país: acció contra la censura del PSC

Pancarta desplegada per Maulets: "El PSC censura l'estelada"

Molta gent ha aplaudit l'acció de Maulets

Denunciant l'espanyolisme del PSC

Avui hem fet país. Però, a la ciutat de Mataró no podem fer país sense denunciar els llops espanyolistes que, com passava avui, acudien vestits de "xais catalanistes" en l'acte institucional d'hissada de la bandera catalana que han plantat a la plaça de Santa Anna.

Com ja vàrem dir, treure la bandera espanyola hagués estat més barat i, sobretot, hauria estat un acte d'afirmació nacional catalana més transcendent. Però, amb el PSC al capdavant del govern municipal tripartit, això és impensable.

El protocol s'ha complert tal i com estava previst: un castell dels Capgrossos, la hissada solemne de la Senyera i una coral que ha interpretat el Cant de la Senyera.

Però, per sort (!) a Mataró hi ha els joves de Maulets, que es resisteixen a callar i que són com un gra al cul dels polítics de l'Ajuntament. Avui, Maulets ha posat el dit a la nafra desplegant una pancarta on s'hi llegia "El PSC censura l'estelada", fent al·lusió als cartells i els programes d'actes de Sant Jordi del Casal de la Gent Gran del Parc requisats per ordre de la regidora de Gent Gran, Carme Esteban (PSC), perquè segons ella i el seu partit eren políticament incorrectes pel sol fet de tenir una estelada i un mapa dels Països Catalans.

Nota final. Quan el protocol ha donat per acabat l'acte, hem cantat els Segadors i una part del públic ens ha acompanyat i ha aplaudit l'acció de Maulets.

Reflexions per una nova cultura de l'aigua i contra els transvasaments

L'amic Josepet, vinculat als Jóvens de les Terres de l'Ebre, m'ha enviat un correu electrònic on em comunica que després d'haver parlat amb diversos col·lectius i entitats de la ciutat Barcelona i de l'Àrea Metropolitana, consideren convenient promoure el sorgiment d'una veu crítica a l'actual política hidràulica mercantilista que s'està fent des de la Generalitat.

Diuen (i tenen tota la raó) que és imprescindible que des de Barcelona i rodalies es facin sentir les veus contràries als transvasaments, demostrant que en aquest conflicte no pot haver-hi confrontació territorial, sinó d'interessos: d'una banda, l'administració i les empreses que especulen amb l'aigua i, de l'altra, una majoria social que reclamem una vertadera nova cultura de l'aigua. Tot seguit m'ha adjuntat una proposta de punts de debat per incitar a la reflexió a l'acció col·lectiva. Si bé no és cap document definitiu, penso que és bo difondre i enriquir el debat a partir de les idees recollides a continuació:

1- La sequera és conseqüència d’una gestió mercantilista de l’aigua, dirigida exclusivament a satisfer els interessos d’empreses privades com AGBAR i les constructores que necessitaran aigua per als diferents projectes urbanístics previstos a l'àrea metropolitana. L’ACA (Agència Catalana de l'Aigua) i el Govern de la Generalitat, només permet aquesta gestió sinó que ha actuat en complicitat amb estes empreses i ha orquestrat una important campanya mediàtica.

2- El transvasament de l’Ebre, les dessaladores i altres projectes que s’han presentat com a solucions al “problema” no s’han pensat per a cobrir cap necessitat bàsica d’aigua de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sinó que serviran per a generar noves expectatives de creixement urbanístic i especulació.

3- Considerem que parlar de transvasament temporal degut a la sequera, és una burla a la població barcelonina, quan l’especulació urbanística no frena ni un instant el ritme de destrucció dels pocs espais naturals que ens queden a l’àrea metropolitana, fent alhora un ús desmesurat d’aigua i creant noves necessitats.

4- L'àrea metropolitana de Barcelona, no pot continuar creixent. Cal reclamar, també des de Barcelona, un model territorial que sigui sostenible a tots els nivells. (habitable per a les persones i que no generi l'impacte ambiental i la petjada ecològica que genera aquest: abocament de residus, generació d'electricitat, abastiment d'aigua, alimentació....)

5- Aquest transvasament servirà per a continuar amb un model de ciutat i territori que exclou a les persones que hi viuen, que només dóna importància als interessos hotelers, comercials i especulatius, sense tenir en compte les necessitats de les persones que hi vivim.

6- Reclamem una gestió pública de l'aigua i denunciem la gestió mercantilista que en fa AGBAR, amb el consentiment de l'Ajuntament, la Generalitat, l'ACA...

7- Oposició a qualsevol tipus de transvasament. El transvasament de l'Ebre a Tarragona (CAT), el transvasament del Ter (ATLL), la Interconnexió de Xarxes (CAT-ATLL). Cal que els recursos hídircs es gestionin dins la propia conca.

8- Recuperació dels rius Llobregat i Besòs, així com els aqüífers del Barcelonès i les comarques veïnes.

9- Donem suport a la lluita de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, com a referent en la lluita per una nova cultura de l'aigua.

Botiflers maquillats

Dissabte 19 d’abril s’hissarà una senyera gegant al pal que fa pocs dies van clavar al bell mig de la plaça de Santa Anna de Mataró. D’acord amb la decisió unànime del Ple municipal, l’Alcalde i tot el seguici de regidors que l’acompanyaran compliran amb el cerimonial i podran, encara que només sigui per unes hores, omplir-se la boca parlant de catalanisme.

Tot i que la CUP va votar a favor d’hissar la senyera, com a independentista d’esquerres no puc combregar amb tants botiflers maquillats i faig les següents objeccions:

Primer- Hissar una senyera no hauria de ser res d’extraordinari. Hagués estat més patriòtic i, sobretot, més barat treure la bandera espanyola que oneja dalt de l’Ajuntament; però, ai las! aquest símbol opressor es manté per culpa de la tossuderia dels grups polítics que dissabte que ve s’apressaran a embolcallar-se amb la senyera catalana.

Segon- Una cerimònia és un acte de comunió i, encara que em tapi el nas, no puc ni vull sentir-me unit amb els responsables de la submissió política dels Països Catalans (espoli fiscal, dèficits d’infraestructures bàsiques –sanitat, educació-, destrucció del territori, transvasaments, línies d’alta tensió, especulació...).

Tercer- Cal denunciar l’actuació del PSC que mentre enlaira senyeres de cara a la galeria, d’amagat es dedica a censurar la senyera estelada i trepitja la llibertat d’expressió, tal i com ha passat amb els cartells i tríptics dels actes de Sant Jordi del Casal de la Gent Gran del Parc.

Quart- “El Cant de la Senyera” té una lletra molt maca, però, significativament, no és cap dels tres himnes nacionals dels Països Catalans (Els Segadors, La Balanguera i La Muixeranga). Donar preminència a "El Cant de la Senyera" no penso que sigui un gest casual, sinó una estratègia calculada per aigualir el to combatiu de “El Segadors”, un himne que mai han paït ni els regionalistes ni els espanyolistes.

Som la sal de la terra i no una terra de sal

(...) allò que es guanya fàcilment, es malmet aviat. Si les persones que han administrat com els ha plagut durant trenta o quaranta anys, de cop, diuen “ té”, és que en el futur estaran en posició de dir ”prenc”.

Marcel·lí Massana, el Panxo

El govern espanyol (PSOE) ha estat més hàbil que els seus antecessors (PP). Ha aprofitat una situació d’excepcionalitat (la sequera) per executar el transvasament de l’Ebre i bloquejar la capacitat de maniobra del govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) oposant-se al transvasment del Segre i aparcant les propostes de l’oposició (CiU) de transvasar aigua del Roina. Políticament, la jugada del PSOE és brillant, però en el pla nacional i ecològic això representa un desastre sense pal·liatius.

El govern de la CAC (recordem, format per PSC, Esquerra i ICV-EUiA) ha mentit deliberadament, ha traït el compromís amb les terres de l’Ebre, ha pervertit la promesa d’una nova cultura de l’aigua, ha propiciat l’enfrontament territorial arrenglerant-se amb els interessos especulatius i depredadors del territori.

Tot plegat, posa de manifest que en la defensa del territori no n’hi ha prou amb un simple canvi de color polític (PP –PSOE / CiU- tripartit).

A curt termini cal que els moviments socials partidaris d’una nova cultura de l’aigua reactivem la mobilització i aprofitem totes les escletxes legals (penso en acudir a les instàncies de la Unió Europea) per impedir el transvasament efectiu del riu Ebre.

Ara bé, a mig termini, cal fer emergir una expressió política pròpia, afí a totes les mobilitzacions i les lluites en defensa del territori (MAT, preservació patrimoni arquitectònic, antinuclear, contra el 4t. Cinturó, etc.) i que sigui capaç de relligar-les amb la lluita per la sobirania política (dret de decidir) dels Països Catalans.

Aquesta nova opció política, si vol reeixir, cal que plantegi com a repte immediat assolir representació al Parlament de la CAC (eleccions al 2010). Tenir-hi una veu crítica, que burxi i digui les coses pel seu nom serviria per:

1.- Reforçar les mobilitzacions socials i els moviments de base popular.
2.- Falcar les claudicacions socials i nacionals de la resta de formacions polítiques.
3.- Desplegar territorialment una alternativa unitària que sigui determinant a les municipals del 2011.

Cadascú pot posar el nom que vulgui, però pel que ja representa en les poblacions on està implantada, jo penso que la CUP té la possibilitat, la capacitat i el deure d’ocupar aquest espai polític.

[Es cantava i es canta]

L'Ajuntament de Mataró censura l'estelada

L'Ajuntament ha requisat al Casal de la Gent Gran del Parc els cartells i els tríptics (I i II) de la programació d'actes de la diada de Sant Jordi (actuació d'un grup cantaire infantil, cants corals i havaneres) i ha imposat la censura prèvia a les futures edicions de programes i cartells que pugui fer l'Associació del Casal de la Gent Gran del Parc de Mataró.

La requisa s'ha produït perquè la Junta directiva del Casal ha decidit fer aparèixer una bandera estelada i el mapa dels Països Catalans al tríptic on s'informa de la programació de la Diada. L'Ajuntament, en un acte de censura política sense precedents en democràcia, ha menystingut l'autonomia dels socis del Casal, ha enviat els seus agents al Parc a confiscar els programes i ha advertit la Junta que a partir d'ara haurà de presentar tots els escrits a censura prèvia.

Precisament aquest any, la Senyera Estelada, amb què s’identifica un poble en cerca de la seva llibertat, celebra el seu centenari i la Comissió que duu el seu nom vol retre un homenatge al seu creador. Des de la CUP felicitem la Junta del Casal de la Gent Gran del Parc i li fem costat, i denunciem l'actitud repressora del govern municipal.

Decreixement o caos

“Seria ingenu intentar bandejar la força de dominació que en aquests moments tenen les estructures del capitalisme en tots els nivells, des de l'econòmic, el militar, o en el nivell simbòlic mitjançant els ‘mass-media’ i la publicitat amb totes les possibilitats de creació de subjectivitat que això comporta. Si bé aquesta és la realitat, també és cert que estem en un moment de desenvolupament del capitalisme en què si hem de pensar en la possibilitat de vida humana futura en el planeta, la societat s'haurà de replantejar dirigir-se cap a models més o menys comunistes, i això ho argumentaria des de la següent perspectiva: actualment el que representa els límits ecològics del planeta, l'escassedat de recursos com aigua, petroli i aire, ens deixen clar que si en el futur no s'assumeix per part de la humanitat la necessitat de socialitzar aquests recursos i de planificar de manera cooperativa els usos més adequats d'aquests ens encaminen cap a un món on serà impossible la vigència de la humanitat com a concepte col·lectiu. Em refereixo al fet que serà impossible poder desenvolupar la vida humana en condicions acceptables d'harmonia social.

El mateix succeeix amb la producció, si no ens encaminem cap mecanismes de distribució de la riquesa més justos, ens dirigirem cap a un món molt polaritzat i dualitzat on el que s'imposaran seran mecanismes de seguretat i protecció dels avantatges dels rics, davant d'una immensa majoria de la humanitat desposseïda.

En definitiva, el que diria és que en el futur, el plantejament de models més o menys comunistes no és una esperança sinó una necessitat. Ara bé el que està clar és que la racionalitat pròpia del capitalisme, basada en l'obtenció del màxim benefici, no evolucionarà en aquesta direcció, l'única possibilitat es troba en la capacitat d'organització de la part de la societat amb una consciència crítica antagonista.”

Josep Manel Busqueta [entrevista completa a Catalunya, núm 96, abril 2008]

Tal i com apunta en Josep Manel Busqueta, les limitacions ecològiques i els greus desequlibris socials, polítics i culturals, originats pel capitalisme global, fan cada cop més plausibles les velles consignes: "socialisme o barbàrie" / "comunisme o caos". Em nego a acceptar la resignació del "no s'hi pot fer res" i considero que el decreixement econòmic és una idea estratègica per a la transformació social que caldrà treballar i adequar a la nostra realitat (nacional, comarcal i municipal).

PSC: ni catalanistes, ni republicans

[penjo un altre vídeo perquè l'anterior

ha estat esborrat per Youtube, casualitat?]

"Capitán, mande firmes. Digan conmigo: Viva España y Viva el Rey"

Carme Chacón, 14 d'abril de 2008 (presa de possessió com a Ministra de "Defensa")

Senyors i senyores del PSC:

On és el catalanisme?

On resta la memòria republicana?

Vergonya!

República: memòries i opcions en plural

Cartell de Josep Renau: imatge rotunda de la pluralitat

del bloc antifeixsta i republicà

Els actes de la setmana passada dedicats a la memòria republicana celebrats a Mataró m’obliguen a plantejar una sèrie de reflexions amb voluntat constructiva:

Primer.- Considero que en un acte que està pensat per ser transversal és un error parlar del “futur de l’opció republicana” en singular, perquè no hi ha una única proposta republicana, en tot cas podem parlar de valors republicans compartits. Lògicament, i com era previsible, les conclusions del debat amb Antonio Mayo van centrar-se en la proposta d’una III República Espanyola. Per molt que el ponent postulés una república federal penso que plantejar el debat sobre el republicanisme en aquests termes exclou altres propostes polítiques, com ara la proclamació d’una República catalana que, òbviament, és la meva opció.

Segon.- Des del meu punt de vista, l’únic republicanisme políticament viable és el que qüestiona la Monarquia espanyola i l’ordre social i polític que aquesta representa. Per tant, penso que no es pot reduir les diades del 14 d’abril a actes testimonials de recuperació de la memòria històrica deslligats de la crítica i la mobilització antimonàrquica i antifeixista. Precisament, penso que enguany hauria estat molt encertat trobar un punt de connexió amb les alarmants denúncies presentades per l’Informe Raxen i per ampliar la solidaritat amb les persones que estant patint la repressió de l’Estat espanyol (multes, embargaments de sous, citacions judicials, etc.) pel sol fet d’haver expressat en públic el seu rebuig a la Corona espanyola.

Tercer.- Cal destacar l’encert de la passejada per les escultures i monuments de la memòria republicana, de la qual se n’ha editat un llibret divulgatiu que haurà d’ésser ampliat amb més referències (per ex. Monument a Pau Casals, al Cooperativisme, etc.). És una bona iniciativa perquè combina la voluntat pedagògica amb la recuperació simbòlica en positiu de l’espai públic a mans dels col·lectius socials. Passejar i localitzar espais de referència positius és important, tot i que sempre tenim la possibilitat de fer la versió negativa, és a dir, localitzar (denunciar, destruir o esborrar) allò que no ens agrada. Torno a repetir, és una bon punt de partida i un exemple que altres localitats podrien (si és que encara no ho han fet) copiar.

Quart.- La simbologia mai és neutra i, per tant, cal preguntar si la bandera republicana tricolor representa a totes les sensibilitats republicanes i antifeixistes? En certa manera, la resposta la trobem en el cartellisme i la simbologia dels anys trenta, que era molt diversa i que demostra ben clar que la idea de la República mai ha estat unívoca.

La fal·làcia del bilingüisme

Aquests dies estic vivint l'explosió del llenguatge del meu fill de dos anys. Hi ha moments per tots els gustos, uns cops ens parla amb molta fluïdesa i d'altres quequeja i, últimament, ens fa veure que parla en castellà amb construccions inversemblants com “estic amagato”.

Aquest darrer aspecte posa en evidència la potència de la llengua dominant (el castellà), que gràcies a la pressió de l’entorn social (televisió – no és el nostre cas, perquè no la veiem-, escola bressol, familiars castellanoparlants, carrer, etc.) aconsegueix que els nens i les nenes catalanoparlants acabin aprenent-la de forma “natural”.

Arribats a aquest punt, em pregunto si els fills i les filles de famílies castellanoparlants fan un aprenentatge igual de “natural” de la llengua catalana? Em temo que no, la qual cosa és un bon argument per defensar la immersió lingüística a l’escola, però, malauradament, també confirma la fal·làcia del bilingüisme oficial i els discursos bilingüistes.

El rastre del feixisme és inherent a la democràcia espanyola

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó:
cap agressió sense resposta!

El govern de l'Estat espanyol presidit pel Sr. Rodíguez Zapatero (aquest senyor que va camelar els polítics de Catalunya en les negociacions i tràmits de la reforma de l'Estatut i que ara pontifica la "integración de la diversidad en la unidad") va aprovar in extremis una Ley de la Memoria descafeïnada on, malgrat tot, es preveu que "Las Administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura".

Arran d'aquesta llei s'ha donat més relleu a la qüestió de la simbologia franquista que encara embruta els carrers de les nostres ciutats. Però, incomprensiblement, l'Ajuntament de Barcelona ha fet saber que només retirarà les plaques franquistes dels blocs de pisos "si les comunitats de propietaris així ho acorden". A cap país democràtic es gosaria preguntar al propietari d'un immoble si vol mantenir o prefereix enretirar un símbol feixista. Es faria net i punt.

Si a Alemanya es va esborrar qualsevol símbol públic al·lusiu al nazisme, per què doncs a Barcelona es contempla la possibilitat de transigir que continuïn visibles el jou i les fletxes (emblema feixista emprat per la Falange) a les plaques col·locades pel Ministerio de la Vivienda franquista a milers d'edificis del nostre país?

La raó és simple i abastament coneguda: el nazisme va ser derrotat militarment i, en canvi, el franquisme va sobreviure a la mort del Dictador (F. Franco) per culpa de la reforma pactada entre els franquistes i les cúpules dels partits i sindicats d'esquerres.

Vivim instal·lats en una democràcia de tan baixa qualitat que molta gent encara es pregunta per què cal remenar el passat. Molts prefereixen el silenci dels morts i legitimen dia rere dia els nostres botxins. Com a poble, estem tan espaordits i endormiscats que fins i tot l'expresident Jordi Pujol va pel món dient que la Generalitat de Catalunya ha de demanar perdó per la Guerra de 1936-39. Davant d'això, cal preguntar a qui beneficia el silenci, la passivitat i per què diantre la institució de la Generalitat de Catalunya ha de demanar perdó per una guerra provocada, justament, pels enemics de la nostra llibertat nacional?

Als Països Catalans el feixisme és una de les seqüeles de l'ocupació nacional i l'explotació de classe que patim. l'Estat espanyol i les classes socials dominants van necessitar quatre dècades de feixisme atroç per liquidar els projectes nacional-populars alternatius. Els darrers trenta anys de "pax espanyola" han demostrat que si Espanya s'aguanta és per la por i pels interessos de classe.

Per tot plegat, és important combatre l'oblit i el negacionisme, exigir justícia i veritat i, sobretot, dignificar la memòria històrica de les classes populars catalanes, acceptant tota la seva diversitat d'expressions: republicana, antifeixista, independentista, comunista o llibertària. Definitivament, LA LLUITA CONTINUA!

La sequera: una altra "circumstància especial" per vulnerar el Reglament per a l'ús de la Llengua Catalana?

Aquest trimestre, junt amb la factura de l'aigua (31/03/08), s'ha distribuït un fulletó informatiu on hi ha una imatge d'un got d'aigua que indica la xifra del 25% i tot seguint hi ha un text que informa a la ciutadania que “Les reserves d'aigua estan per sota del 25% de la seva capacitat. Si les reserves embassades se situen a un nivell inferior al 20% entrarem en situació d'emergència. No la malgastis, estalvia-la”.

Res a dir quant al contingut. Però hi ha un detall que no podem passar per alt: aquest fulletó, editat per la societat privada municipal Aigües de Mataró i l'Ajuntament de Mataró, reincideix en l'ús bilingüe català / castellà, amb la qual cosa es vulnera l'Art.5.3. del Reglament municipal per a l'ús de la Llengua Catalana, on es diu que "Les comunicacions i les notificacions dirigides a persones físiques i jurídiques residents en l'àmbit lingüístic català, s'han de fer en llengua catalana, sense prejudici del dret dels ciutadans a rebre-les, si ho demanen expressament, en castellà".

Com a resultat d'una pregunta formulada en el ple municipal (dijous 10 de gener de 2008) la CUP ja va denunciar l'incompliment d'aquest Reglament en una tramesa de cartes informatives feta per l'Ajuntament. Aleshores, el Sr. Esteve Terradas (PSC), en representació del govern municipal, va justificar el recurs al blinigüisme català / castellà adduint "circumstàncies especials".

Atesa l'excepcionalitat de la sequera que patim hom pot pensar que també es dóna una circumstància especial que justifica la vulneració del Reglament per a l'ús de la Llengua Catalana. Però davant dels fets, més aviat sembla que aquesta política lingüística confirma la manca de sensibilitat del govern municipal de Mataró envers la normalització del català.

Per qui no ho entengui: sense discriminació positiva, la llengua catalana continuarà sent innecessària i ignorada per una part considerable de la nostra ciutadania. Ara bé, si no hi ha voluntat política, és inútil apel·lar a cap legalitat, perquè els qui manen sempre trobaran excuses per impedir que el català sigui la llengua vehicular de la nostra ciutat.

15 anys sense Guillem Agulló: ni oblit, ni perdó!

15 anys són molts anys. Són massa anys. Sobretot perquè fa 15 anys que ens furtaren una part de cadascú de nosaltres. Una part que mai, irremeiable i desesperadament, podrem recuperar, i que ens deixa nus davant la certesa que el món que ens envolta és moltes vegades injust, cruel i miserable.

Fa 15 anys que uns criminals vils i covards ens deixaren sense el nostre company, amic, fill, germà: Guillem Agulló i Salvador. Només tenia 18 anys. Era massa jove perquè li segaren una vida completa, com també feren amb els seus amics i la seua família: Carmina, Betlem, Carme i Guillem. Ells són les veritables víctimes d’aquest fracàs que alguns volen anomenar democràcia. Nosaltres els oferim tota la nostra estima i el nostre cor. Perquè sense ells el somni no seria possible.

Maleïda aquella data fosca d'abril del 1993 i maleït aquell fosc racó del poble de Montanejos on un grup d’espanyolistes neonazis organitzats compliren amb les ordres dels botxins de la justícia,de la tolerància, de la llibertat. Compliren amb les directrius d'un estat i un sistema que volia, i vol, tancar ferides passades amb cal viva sobre els nostres companys, la nostra història, la nostra memòria.

Avui, 15 anys després, cal continuar cridant ben fort que aquell va ser un crim polític i d'estat, que va comptar amb la complicitat i justificació de polítics feixistes, de periodistes feixistes i de jutges feixistes. I aquest crit mai el faran callar mentre no aconseguim reparar la memòria de Guillem amb justícia i veritat. La mateixa justícia que ens ha mancat pels milers d'assassinats i represaliats pel franquisme i postfranquisme actual. La mateixa justícia que els mancà a Miquel Grau, a Davide, a Martí Marcó, a Roger... i a tants d’altres invisibles per institucions i governs.

La nostra tasca avui passa per recordar i lluitar per la memòria dels nostres companys. Però cal ser ben conscients que el millor homenatge que els podem oferir és el de recollir el seu testimoni de combat aferrissat per unes idees, per uns valors de justícia i llibertat, d'emancipació i solidaritat, de defensa d'una terra, d'un poble maltractat com a nació i explotat com a classe. Una lluita, en definitiva, antifeixista i solidària.

Aquesta lluita és fa més necessària encara en aquests dies en els que el feixisme i el nazisme reviscolen més que mai, amb agressions, bombes, atacs i pallisses. Feixisme amb cara i ulls, amb partits legals per al sistema com son España 2000 o Alianza Nacional, partits que compten amb militants tan “inofensius” com José Luis Roberto o Pedro Cuevas, assassí material del Guillem. Partits i grups que, malauradament, aprofiten la impunitat que els ofereix policia i jutges en el seu camí d'odi i violència.

No podem perdonar. No hem d'oblidar. Perquè a Guillem el mataren per ser independentista, antifeixista i anticapitalista, per ser un maulet, a un estat on eixe és un delicte amb una condemna massa cara. Odien allò diferent a ells. Odien els anhels i els vents de rebel·lia i dignitat. Nosaltresestimem tot el que això representa. Tant de bo Guillem poguera estar avui entre nosaltres, al seu poble: a Burjassot. I tant de bo poguérem esborrar del nostre món totes les idees i persones que escampen el seu fastigós tuf a intolerància, racisme i feixisme. I tant de bo no haguérem de témer l'alba del dia amb la nit més llarga, la nit del maleït ball de morts.

Han passat 15 anys ja. Però poden passar 20, 25 o 100. Guillem sempre serà ben present al nostre cap i al nostre cor. A la memòria d'aquest poble rebel i digne que es resisteix a la rendició. Eixa és la nostra tasca, la responsabilitat de totes nosaltres: continuar mantenint viva aquesta flama de llibertat. Perquè mai es trobe sol. Perquè aquest no siga el darrer somriure.

Guillem Agulló: la lluita continua!

Ni oblit, ni perdó!

Signen: Maulets, Assemblea Terra, Ateneu Popular de El Carme, Ateneu "Arrels" de Beniarrés, Ateneu "LaForca" de Carcaixent, Centre Social "Terra" de Benimaclet, Fòrum per la Memòria del País Valencià, Endavant, Alerta Solidària, COS, Espai País Valencià, Ca Bassot de Burjassot, Ca Revolta, La Canterella de Godella, Assemblea de valencians i valencianes de Montcada, Antifeixistes de l'Horta, antifeixistes.org, Acció PopularContra la Impunitat, C.A.T, Assemblea de Joves de Pego, Col·lectiu Arrels de la Marina, Casal Popular de Castelló, Grup de Muntanya Viarany, Assemblea de veïns de Benimaclet, Col·lectiu Estrella Roja de Benimaclet, Coordinadora Antifeixista Intercomarcal, Colla de Dimonis de Benimaclet, C.S.A. "El Montó" d'Alcàsser, Intersindical Valenciana, SEPC

El castellà: la llengua de l'imperi

"Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sinó de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano" (discurs llegit el 23 d'abril de 2001 per Juan Carlos I de Borbón, Rei d'Espanya)

[Recordem-ho i tinguem present que una mentida repetida mil cops continua sent una mentida]

En el Ple municipal del passat 3 d’abril, l’alcalde de Mataró, Josep Antoni Baron, va saltar com una guspira quan el regidor de la CUP, Xavier Safont-Tria, va anunciar que llegiria un text legal en la “llengua de l’imperi” perquè era massa llarg i no estava traduït al català. Baron, en un rampell inesperat, va titllar d’inadmissible que s’ofengués la llengua de la seva família i, encertadament, el regidor de la CUP va replicar-lo recordant-li que als Països Catalans el castellà, li agradi o no, és una llengua imposada, que encara avui dia, per posar un sol exemple, obliga els catalanoparlants a prescindir de la seva llengua quan es tracta de textos legals o tràmits amb l’Administració de Justícia.

El problema dels espanyolistes rau en el fet que s’han avesat a dir i a consentir que es diguin mentides i paraules “lletges” o “antipàtiques” contra la identitat, la llengua i els drets polítics de la nació catalana. La paradoxa sorgeix quan un català conscient els torna la pilota (tal i com va fer el regidor de la CUP); aleshores resulta que no saben reaccionar d’altra forma que no sigui amb el menyspreu o la repressió.

Als Països Catalans el castellà és la llengua de l’imperi. Malgrat que molts l’usem en l’àmbit familiar o particular, el castellà no deixa de ser una realitat importada i imposada ara i aquí en detriment de l’ús normal del català. Justament, una de les mancances democràtiques més greus de l’Estat espanyol la trobem reflectida en l’article 3 de la Constitució espanyola que consagra el tracte desigualitari envers les llengües no castellanes.

Per combatre el confusionisme lingüístic que escampen els espanyolistes a casa nostra calen actituds fermes i, sobretot, tenir les idees clares per poder-los rebatre tots els prejudicis i les mitges veritats amb les quals emparen el seu domini. En aquest sentit, és molt útil llegir “L’espanyolisme lingüístic actual i els seus propagandistes: desacomplexats o desvergonyits?” , que, tot i que se centra en la Catalunya estricta, és un bon compendi d'arguments per defensar-nos davant dels enemics del català.

La solidaritat amb el Tibet destapa la hipocresia dels espanyolistes

Free Tibet & Free Catalonia!

El passat dijous 3 d'abril la CUP va presentar al Ple Municipal de Mataró una proposta de declaració institucional en solidaritat amb el Tibet. Per tal d'evitar quedar en evidència el bloc espanyolista de l'Ajuntament va presentar una proposta alternativa que va ser aprovada amb els vots del PP i PSC, amb la qual cosa es diluí, substancialment, el contingut i l'esment del dret d'autodeterminació com a via de resolució pacífica i democràtica dels conflictes nacionals.

La proposta de la CUP només va rebre el suport d'Esquerra i CiU; per tant no va prosperar. En el moment de la votació paga la pena esmentar els improperis de la regidora Quitèria Guirao (ICV) que va justificar la seva abstenció al·legant que la presentava la CUP que segons ella no condemna la violència (?).

En els fòrums d'opinió de la premsa local s'ha titllat de bajanada el fet que al nostre ajuntament es debati sobre la situació al Tibet, però, justament, aquest és l'argument que aquesta mateixa gent silencia quan es parla del conflicte del País Basc.

La votació del Ple deixa molt clar quin és el posicionament de cada grup polític en relació a la llibertat dels pobles i el respecte als drets humans: PP i PSC van de la maneta, els d'ICV es fan els suecs (què trist!) i, malgrat els matisos, els únics que defensen la llibertat dels pobles són els grups catalanistes (CiU, Esquerra i CUP). En altres paraules; la història posarà a cadascú al seu lloc.

El menyspreu pel patrimoni arquitectònic i el discurs burgès de la modernització urbana

MBM Arquitectes SA és l'empresa de l'arquitecte Oriol Bohigas a la qual l'Ajuntament de Mataró va encarregar l'ordenació urbanística del sector de Can Fàbregas i de Caralt, en el qual es preveu l'enderroc i trasllat de la fàbrica catalogada a un altre emplaçament per tal de poder-hi construir un edifici nou per a la ubicació de l'empresa El Corte Inglés.

El menyspreu pel patrimoni arquitectònic no és un tret exclusiu de la política del govern municipal de Mataró, sinó que té el seu mentor intel·lectual, precisament en la persona d'Oriol Bohigas. En una entrevista publicada a "L'Avenç" (núm. 333, març de 2008), el Sr. Oriol Bohigas, preguntat per la manca de sensiblitat envers el patrimoni industrial del Poblenou, respon el següent:

"En aquest moment hi ha una línia de protesta sistemàtica contra la modernització de la ciutat que trobo gravíssima, un escàndol. La defensa de Can Ricart, per exemple, que és una de les coses més lletges i fastigoses que hi ha al món. Resulta que com que vam tenir una vegada una indústria, que devia ser també fastigosa i putrefacta, ara s'ha de conservar, i destrossar les possibilitats de fer-hi una modernització, de poder-hi projectar una actuació contemporània. Crec que Catalunya i Espanya en general han seguit els erros d'Itàlia, que a base de conservació indiscriminada (i de coses que no són antigues, sinó velles) han provocat un col·lapse a la ciutat.

A Catalunya hauríem de superar aquestes voluntats falsament progressistes de mantenir l'antic, perquè el manteniment de l'antic no ha estat mai progressista."

Bohigas ho diu ben clar: cal deixar pas a la modernitat i tirar a terra els vestigis del passat. La pregunta impertinent (si partim del punt de vista dels defensors d'aquest tipus d'intervencions urbanístiques) és què ens restarà si destruïm el paisatge que ens identifica i ens singularitza? i, també, convé preguntar-los qui viu o pot pagar-se un piset a la Vila Olímpica de Barcelona? No serà que estan dissenyant ciutats postmodernes amorfes per a gent benestant? A quins interessos de classe responen realment aquest tipus de discursos pretesament progressistes?

En el debat polític i ciutadà al voltant de la preservació de l'edifici de Can Fàbregas i de Caralt, el govern tripartit de Mataró sembla que hagi copiat el guió del Sr. Bohigas i ha pervertit els conceptes propiciant unes dicotomies simplistes que contraposen progrés vs. conservacionisme, modernització vs. patrimoni. El seu argument és tan feble que només saben dir que Can Fàbregas i de Caralt és un niu de rates i que cal deixar pas al progés, que ves per on ha de venir de la mà de la multinacional espanyola El Corte Inglés...

Mentrestant, els nostres polítics obvien (i amaguen) deliberadament les irregularitats i els interessos políticofamiliars que s'han lucrat amb la revenda dels terrenys on està ubicada la fàbrica i, sobretot, el col·lapse que provocarà la instal·lació de El Corte Inglés a tocar del Centre de Mataró. Tot plegat, ens obliga a restar dempeus i a plantar cara; si volem una ciutat justa, sostenible i habitable no podem deixar que se'n surtin amb la seva. Ara més que mai: Salvem Can Fàbregas i de Caralt!

Memòria republicana

El 14 d'abril farà 77 anys que es va proclamar

la República catalana

República, Socialisme, Autodeteminació: cremem el Rei!

El Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, amb la col·laboració del Casal de Barri de les Esmandies i l'Associació de Veïns de Mataró Centre ha organitzat dos actes commemoratius del 77è. anviersari de la proclamació de la República.

Dijous 10 d'abril a les 19:00 h.- al Casal de Barri les Esmandies:
Xerrada col·loqui “Futur de l’opció republicana”, a càrrec d’Antonio Mayo, membre del Memorial Democràtic dels treballadors de SEAT.

Diumenge, 13 d’abril (matí /migdia)
“Passejada per la memòria històrica republicana”, recorregut per diversos monuments de la ciutat. El punt de trobada serà, a les 10:00h.- al monument a les Brigades Internacionals (a la part de dalt del cementiri de Caputxins), es finalitzarà l'acte al monument al Camí del Nord, on ens parlarà en Juli Cuéllar, historiador. En acabar, dinar a la seu de l'Associació de Veïns de Mataró Centre (Casa de la palmera).

No et podreixis: llegeix!

"El meu cos s'havia mort. El meu cervell seguia funcionant, però el meu físic es podria. Quan ja m'havia resignat a descompondre'm en vida, vaig tenir una reacció brutal i vaig matar a la persona que més odiava, perquè m'havia fet molt de mal. Després de carregar-me-la vaig veure que el meu cos tornava a reviure i aquella ferum havia desaparegut. M'he vist obligat a matar per poder viure molt de temps. Executant a tots els que m'havien fet patir he sobreviscut. Ara fa anys que he trobat la serenor i no em cal tornar a agafar el ganivet."

La societat en què vivim està podrida i, tard o d'hora, això ens afecta. Sovint callem, ens droguem, som titllats de bojos o, simplement, fem l'orni. A "Pudor de cadàver", però, s'invoca el poder seductor i transformador de la bellesa i de la violència, que són els dos mecanismes que els oprimits sempre tenen al seu abast. Justament, per això, tant el prologuista com l'autor, Jordi Cantavella, adverteixen que "Pudor de cadàver" és una història políticament incorrecta.

El protagonista de "Pudor de cadàver" és l'Albert Fromiguera, un treballador putejat que viu en la pròpia carn una situació aparentment insòlita, però que en el fons és fàcil de reconèixer en la nostra pròpia vida quotidiana, perquè tots patim o hem patit un munt de situacions injustes, que ens les empassem i fem veure que no passa res, però que mica en mica ens destrueixen psíquicament i física.

L'actuació d'Albert Formiguera és l'antídot al conformisme i a la resignació. És el prototipus d'urbanita que pren consciència i planta cara al món de merda que ens envolta. En aquest sentit és impagable el capítol de l'autòpsia del cadàver de l'expresident espanyol on es determina que ha mort ofegat després que algú li afaités el bigoti i l'obligués a menjar-se'l, això dit a pèl és una bona manera de rebatre el malson aznarià, o no?

Però, igual que tots els herois, sempre hi ha un punt feble i en aquest cas (preneu nota) la seva fi s'esdevé després d'haver comès un acte d'injustícia.

Conclusió. És una lectura amena, que va directe a la vena i que està escrita en un llenguatge col·loquial (barceloní) i és molt recomanable per aixecar la moral i riure'ns de les nostres pròpies febleses.

La participació ciutadana a Mataró: estat de la qüestió

Un reglament curt de mires

El passat estiu la CUP va tenir coneixement que el regidor de Participació pretenia aprovar per "via d'urgència" un Reglament per a l'ús dels equipaments cívics dependents de la seva àrea.

Després de consultar a les entitats veïnals, principals usuàries de molts d'aquests equipaments, vam constatar que se'ns pretenia colar un reglament treballat d'esquenes al teixit associatiu de la nostra ciutat.

La nostra primera intervenció en la comissió municipal creada per donar curs a aquest Reglament va ser demanar que es retirés aquest document i es partís de zero; començar de nou, d'una banda per l'embolic de documents (versions) creat pel regidor de Participació i, en segona instància, perquè la nostra incorporació representava un nou punt de vista, una perspectiva diferent, de com cal gestionar el tema dels equipaments públics municipals.

Tot i les reticències dels membres de l'equip de govern (PSC, ICV i ERC) i en menor mesura de CiU i PP, es va assumir la necessitat de revisar tot el document.

Des del novembre de 2007 fins al mes de febrer de 2008 s'han fet algunes modificacions que suavitzen el caràcter restrictiu que es va marcar en el primer document. Tot i així, des de la CUP mantenim les observacions crítiques que ja vàrem fer en el seu dia.

Bàsicament, perquè aquest Reglament només tracta d'una petita part dels equipaments municipals, però no del conjunt ni dels criteris generals per fer-ne ús o disposar-ne, amb la qual cosa es promou un regne de taifes i, implícitament, els clientelismes. La resposta del regidor de Participació a aquesta preocupació ha estat taxativa: "ara no toca parlar d'això".


En conclusió, es parla molt de la transversalitat i de la participació, però estem on sempre: cada regidoria actua pel seu compte i malgrat que aquesta proposta de reglament exposa entre els seus objectius "regular l'ús dels equipaments i fomentar la participació ciutadana" temem que pugui provocar, precisament, l'efecte contrari: controlar la participació i limitar-ne l'ús.

El Consell de Ciutat sota control

El Consell de Ciutat, tot i ser un òrgan consultiu, està molt condicionat pels partits polítics i, especialment, pels membres del govern que hi tenen protagonisme excessiu. Aquesta crítica la vam traslladar a la reunió permanent del Consell de Ciutat, en la qual el regidor de Participació va imposar l'ordre del dia del plenari sense deixar opció a incorporar altres temes. I d'això en diuen participació? Com a mesura de protesta els representants de la CUP als consells de participació no vam fer-nos la foto de grup, publicada a la portada del Més Mataró de febrer, perquè no podem avalar el model participatiu teledirigit pel Sr. Carlos Fernández.

Juli Cuéllar (representant de la CUP al Consell de Ciutat)
www.cup.cat/mataro

[publicat al butlletí "MésMataró" d'abril de 2008]