 | |||
| (Foto: E.S. / www.mataroradio.cat) |
La tertúlia política de Mataró Ràdio de
novembre s’ha centrat en l’anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles del passat 20 de novembre. Hi
han participat Marcel Martínez (CiU), Ivan Pera (PSC), Adam Alonso (PP), Miquel
Canal (ICV) i jo mateix en representació de la CUP.
Després de les llepadetes i les floretes dels
partits que s’han presentat en aquestes eleccions, m’ha tocat explicar perquè
em postulat l’abstenció. Bàsicament, he argumentat que per a l’esquerra independentista
és una qüestió de principis, perquè guanyés el PP o guanyés el PSOE ja sabíem
que el poble català en sortiria perdent i que aquí qui realment dicta la política de
veritat és la banca (el Banc Central Europeu). He felicitat els espanyols residents a
Catalunya que han pogut exercir el vot, però he lamentat que hi hagi
tants catalans que continuen dipositant les seves esperances en un marc jurídic
i polític que no reconeix el nostre dret d’autodeterminació, nega els Països
Catalans i imposa els interessos de les classes dominants.
Més endavant he retret el cofoisme de CiU,
perquè aquesta formació, tot i els 16 diputats que ha obtingut, és irrellevant
en el joc polític espanyol, a no ser que faci servir el conte del “pacte fiscal”
com a excusa per arribar a una entesa amb el PP, la qual cosa seria una nova
renúncia històrica pel que fa al seu llistó de drets nacionals. Si això passa, aleshores, els crits d’independència
del jovent de CiU durant la nit electoral o la promesa d’una “transició
nacional” quedaran en un no res. Calen fets i no paraules! Definitivament, davant de l’escenari
polític que s’ha configurat a Espanya, el meu pronòstic és que malgrat les banderes
amb què s’embolcallen, CiU i PP no trigaran a entendre’s perquè comparteixen
els mateixos interessos de classe.
En la següent intervenció he manifestat la
meva sorpresa davant les paraules del representant del PSC en què feia defensa
abrandada de la sobirania del Parlament de Catalunya davant del llop del PP.
Necessàriament, he hagut de recordar que el PSOE és un llop amb pell de xai tan
neoliberal com el PP i he posat de manifest el patètic paper d’un partit que ha
concorregut a les eleccions amb la Sra. Chacón com a cap de llista, justament la Sra. Chacón! una persona que s'ha destacat per haver aplaudit la sentència del Tribunal
Constitucional espanyol i per haver-se passat la sobirania catalana i l’Estatut de
Catalunya per l’entrecuix.
En segona instància, responent a les crítiques
a la no participació de la CUP en aquestes eleccions, he intentat fer un xic de
pedagogia explicant que entenem que Espanya és irreformable i que de Madrid mai n'obtindrem
res de bo. He manifestat que l’estratègia independentista catalana que defensa
la CUP, a diferència d’ERC, no passa per les institucions espanyoles ni per l’obediència a la
legalitat del Regne d’Espanya. Nosaltres fem igual que han fet i fan moltes nacions ocupades que lluiten per la seva llibertat. He posat l’exemple de
Palestina, on a cap palestí se li passa pel cap esperar que la seva llibertat vindrà de la mà del parlament de Tel-Aviv. Aquesta comparació no ha agradat gens a la resta de
contertulians, sobretot al del PP, que m’ha volgut donar a entendre que Espanya
és un model de pau i de democràcia. No me n’he pogut estar... i per exasperació
del representant del PP, he recordat que històricament els espanyolistes han
matat i han exercit la violència contra el nostre país (i continuen fent-ho de
forma episòdica) i, tot i que sembla que ara estan més
calmadets, això no exclou que en un futur hi tornin. Aquest últim comentari ha
servit d’excusa perquè el representant del PSC em pengés la llufa de “nacionalista
violent radical”...
Pregunta final: i ara què? Resposta: toca continuar lluitant a peu de carrer, des de la proximitat, a les nostres ciutats,
mobilitzant i organitzant la ciutadania, plantant cara, defensant els drets
socials i preparant la ruptura amb l’Estat espanyol.
