Quin rebombori!

Actuació dels Picadits en solidaritat
amb en Franki al so del Virolai

Ens hem desplaçat tota la família cap a Premià de Mar i hem participat al Rebombori 2008, una mostra de cultura popular catalana al carrer. Hi hem anat perquè l'actuació que la colla bastonera Picadits de Vilassar de Mar va fer la setmana passada a la festa d'aniversari de l'Atzucac ens va agradar molt. Ha estat molt agradable passejar pels carrers de Premià de Mar amb el so de la Banda, amb els bastoners de Premià de Mar, els panderos de Vilafranca del Penedès, els esbarts, els Picadits (dels quals ja som fans incondicionals...), una pila nans i gegants i el cuc de Molins de Rei (espectacular!), etc.

Durant la cercavila he recordat quan temps enrere, ja fa una colla d'anys, vam fer una mani antiracista i vaig presenciar escenes d'odi i de violència brutals que tinc molt presents en la memòria. Però, per sort, també he recordat els moments positius compartits amb els alumnes que vaig tenir i als quals ensenyava català.

Premià de Mar és com un puny, tot està amuntegat i els contrastos es fan més evidents que a d'altres ciutats. Travessant un sol carrer pots passar d'un barri de blocs grisos amb majoria de població immigrada a un barri de casetes maques amb jardí i piscina; això és la clau de volta per a entendre la conflictivitat social que fa uns anys es va expressar en forma de racisme i que va servir per donar representació municipal a un grupuscle instigat per l'Anglada de Vic. D'altra banda, bona part del racisme de Premià de Mar sempre ha estat acompanyat per un espanyolisme agressiu que donaria molt per malparlar... només cal tenir present que aquí es va gestar el Foro Babel i que, actualment, els Ciutadans hi tenen un nucli actiu. Em sap greu dir-ho, però en aquest aspecte, per a mi, Premià de Mar sempre ha estat com un forat negre.

Precisament, per tot això que us acabo d'explicar, el Rebombori penso que és una bona iniciativa per plantar cara al desarrelament cultural i per a construir espais de referència compartits per tota la ciutadania de Premià de Mar.

El ball de la civada

La musicalitat i els balls són una part important de les nostres vides. Dic això després d'ensenyar "El ball de la civada" a l'Otger. És una cançó i un ball popular molt interessant per treballar el vocabulari i les tasques relacionades amb l'ofici de pagès. Després de veure-la per Youtube l'hem ballat i m'he imaginat que érem al bell mig d'una plaça, fent rotllana i giravoltant. Però ara, perquè aquesta experiència sigui autèntica, caldrà anar al camp perquè l'Otger vegi d'aprop les espigues que aviat seran segades.

Tercer grau

La població reclusa a Catalunya ronda els 9.000 presos i en conjunt hi ha unes 30.000 persones que estan sota la tutela d'institucions penitenciàries. Cada any hi ha 500 presos més i les pròpies autoritats reconeixen el desbordament del sistema penitenciari català perquè a aquest ritme es necessitarà la construcció d'una nova presó cada any.

En aquest panorama, l'empresonament de Franki fa grinyolar el sistema perquè posa llum a les mil i una injustícies que genera la Justícia en l'aplicació del Codi penal. En Franki, a diferència del que succeix amb altres presos, és un pres polític i això, pels sectors afins al sistema, és difícil de pair. I, sobretot, els molesta perquè hi ha una important mobilització social que ha aconseguit trencar el silenci mediàtic. De fet, alguns d'aquests polítics molestos ja demanen obertament la concessió del tercer grau penitenciari per en Franki.


Per això, en les properes setmanes és molt probable, segons Montse Salvador, advocada de Franki, que li concedeixin el règim penitenciari de tercer grau (llibertat condicional). Indubtablement, per a en Franki això seria un gran alleugeriment que ningú ni jo té dret a retreure-li.

Ara bé, a nivell col·lectiu sí que hauríem de ser més exigents, perquè avui ha estat en Franki però demà pot ser qualsevol de nosaltres. Per tot plegat, em pregunto si hem de limitar-nos a la reclamació del tercer grau com fan alguns partits polítics?

La CUP al Facebook

Des de fa uns dies la CUP de Mataró i també la de Vilafranca del Penedès han creat dos grups d'informació i debat al Facebook. Aquest programa ve a ser una barreja de correu electrònic i blog, amb la particularitat que els lectors s'interrelacionen entre sí.

Igual que passa amb totes les noves tecnologies, es dóna molta informació que pot ser emprada per atemptar contra les llibertats individuals o per facilitar el control social dels grups i les persones dissidents. En aquest sentit, Pascual Serrano i German Leyens qualifiquen Facebook com a un instrument de recollida massiva d'informació al servei de l'imperialisme nord-americà. No nego que tenen part de raó, ara bé, des del moment que formem part de la xarxa estem fitxats i controlats, perquè deixem un munt d'empremtes que difícilment s'esborren: connexió IP, comentaris a fòrums, fotos, correus electrònics, subscripcions, blogs, etc.

Tot i aquest punts foscos, el Facebook, que en gran part ja ha estat traduït al català pels propis usuaris, és una eina de comunicació que jo la trobo interessant en l'àmbit particular per tal de recuperar contactes perduts i que en l'àmbit col·lectiu pot afavorir la difusió de propostes i idees. Per tant, penso que és qüestió de tenir-ho present i aprofitar el màxim d'escletxes que ens permet l'ús d'una xarxa, que no és altra cosa que una reproducció de les contradiccions socials i dels interessos dominants al món.

La CUP, 1 any després

Fa un any la CUP de Mataró va aconseguir entrar a l'Ajuntament amb un regidor i per això hem fet una breu valoració de la nostra experiència municipal que us convido a llegir.

Recordo molt bé l'entusiasme viscut el 27 de maig de 2007, la il·lusió compartida pels regidors obtinguts a diverses poblacions: Arenys de Munt, Manresa, Celrà, Molins de Rei, Berga, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Cardedeu, Valls, Sallent, Torà o Vic. Però també per la resta de municipis on, tot i no obtenir representació, es va fer i se segueix fent una bona feina com a Girona, Lleida, Sant Cugat del Vallès, Badalona o Vilassar de Mar.

Indiscutiblement, des de fa un any la CUP ha emergit, tot i la seva feblesa orgànica, com a un actor més de la política catalana i, sobretot, com la veu més reconeguda de l'esquerra independentista. Aquesta tendència, lluny de dissipar-se sembla que s'està consolidant.

Ara bé, la CUP té pendents dues qüestions: (1) definir un model organitzatiu ajustat a una tàctica i una estratègia i (2) iniciar la implantació al conjunt dels Països Catalans.

Fins ara disposem d'uns estatuts (en fase de revisió), una declaració de principis i uns programes marc. Però, el repte organitzatiu de debò no es resoldrà del tot fins que no es debati i consensuï una línia política que doti de contingut la unitat popular i en temporalitzi el seu desplegament.

A priori, vull pensar que l'enfortiment de la CUP no és contradiu amb altres propostes de coordinació que han plantejat algunes organitzacions polítiques i juvenils de l'esquerra independentista. Però, en canvi, sí que veig amb molta preocupació que es pugui anul·lar, suplantar o desplaçar la direcció política de la CUP a d'altres àmbits organitzatius.

Hi ha persones i organitzacions de l'esquerra independentista que encara recelen o es miren amb distància la CUP, la qual cosa m'amoïna, perquè moltes d'elles tenen una experiència acumulada que ens seria molt útil per reforçar ideològicament el front de la lluita institucional.

D'altra banda, el dilema muncipialisme vs. organització nacional no l'entenc ni el puc admetre; per mi un municipalisme sense visió ni organització nacional és una pèrdua de temps. Jo replantejaria el debat en positiu: necessitem una organització nacional (la CUP) de base municipal i comarcal. Òbviament, m'agradaria tenir presència institucional més enllà de l'àmbit municipal, però, penso que abans d'abordar aquest desig -àmpliament compartit- cal resoldre les qüestions pendents.

Resumint, en un any hem avançat molt. Si amb una representació institucional més aviat modesta hem aconseguit donar nom, ressò i amplificar les lluites populars, imagineu-vos què passaria si això anés a més. Per mi és ben simple “No diguis no puc, digues no vull” que els castellans simplifiquen de forma brillant amb el “Querer es poder”. Com ho veieu, ens en sortirem? Bé, sigui com sigui, una salutació a tots i a totes i endavant amb la lluita!

Ni una gota als camps de golf i especuladors

La portada i el reportatge monogràfic del setmanari Capgròs d’aquesta setmana estava dedicat als sis camps de golf de la comarca. D'uns mesos ençà la línia editorial del Capgròs s’ha orientat cap a una publicitat més selecta (camps de golf, clubs nàutics, consorcis de turisme, etc.), perquè després de la davallada del sector immobiliari es veu que les estaven passant magres... i això, és clar, no és inoccu, de fet això implica reduir la informació i prestar-se al servilisme periodístic envers els interessos del Capital. És una llàstima.

Per tant, amb aquest panorama, no és estrany que el Capgròs no digués ni piu dels costos ecològics d’aquesta pràctica elitista, que encara són més greus si tenim en compte la climatologia del Maresme. Aquí és on es malbarata un munt d’aigua i això penso que és un insult a totes les persones que ens estimem els rius. Per què volem transvasaments? Per regar la gespa dels camps de golf? Per molt que digui en Montilla, amb mi que no hi comptin! Ni una gota per a camps de golf i especuladors!

Què bé que s'està a l'Atzucac

Escric aquesta crònica amb la samarreta dels 10 anys engiponada i mentre escolto la música del cd recopilatori de l'Atzucac.


Sí, ahir dissabte 24 de maig, la Taverna Atzucac de Mataró va fer festa grossa per celebrar el seu desè aniversari. De bon matí, el plugim va fer témer el pitjor, però, fos com fos, en Genís va enforquillar el porc i va començar a rostir-lo a poc a poc; quina paciència!


Els comensals del dinar popular van acabar d'afartar-se cap a les set de la tarda... i, per tant, l'hora d'esbarjo infantil no es va fer. Malgrat tot, la plaça feia patxoca, amb tanta canalla anant amunt i avall al so de la musiqueta.


L'actuació de la colla bastonera Picadits de Vilassar de Mar (gent del rotllo), va deixar-nos bocabadats i amb ganes de picar. Són joves amb empenta que prometen.


El sopar: porc, llesca de pa amb tomàquet, got de vi i amanida. El porc és més saborós i queda més ben cuit que la vedella. Com diu el tòpic: s'aprofita tot. En dues paraules, era bo. Les plates d'amanida eren molt bones, producte d'un pagès de Ponent que fa poc ha estat condemnat per la moguda contra els transgènics i que segons em va dir l'Oriol, les pots encarregar a la plaça Gran.



Mentre sopàvem se'ns va presentar un xicot d'un col·lectiu de músics autogestionats que impulsen el FesTour 2008 i que tenen una pàgina al Myspace on expliquen qui són i què fan.


Els Vall Folkska sonaven bé, venien del Ripollès i donaven molta marxeta. Després de rescatar l'Otger, vam recollir la paradeta i cap a casa. Tres quarts d'hora més tard, amb els nanos adormits, vaig escapar-me d'esquitllentes altre cop cap al concert.


Només arribar vaig veure que els Maulets havien desplegat una pancarta reclamant la llibertat d'en Franki de Terrassa (en el Ple municipal de juny la CUP presenta una proposta de resolució per demanar-ne la llibertat).


Però el que més sobtava era la música petarda que feien sonar els Antiherois des de dalt de l'escenari. Dos paios vestits de hooligans culés, disfresses, perruques... L'Oriol va dir-me: "hi ha d'haver de tot". Certament, he de reconèixer que feien feina, perquè les lletres tenien missatge i fins i tot van treure una pancarta reivindicant les panxes i el pèl. Després vaig conèixer que es tracta d'una proposta político festiva, amb la destacada participació de militants independentistes i blocaires conegudes!


Estic tan rovellat que la segona birra ja em pujava i ni tan sols sabia que en Titot ja no canta amb Dijous Paella... Aquest grup van ser, sense cap mena de dubte, les estrelles de la nit amb el hit "En aquest bar" reversionat "Què bé s'està a l'Atzucac".


A dos quarts de tres vaig abandonar la festa, amb la pluja de la matinada, content tot i els remaleïts polítics que defensen els transvasaments...

No és només per una bandera

"Companys i companyes, amics i amigues, lluitadors i lluitadores totes, no és només per una bandera que m'han fet presoner. No volen que ens organitzem, no volen que opinem, no volen que pensem, no volen que critiquem ni que denunciem les agressions que patim per part d'un sistema capitalista que ens escanya i que ens oprimeix.

Una abraçada des del mòdul 6 de la presó de Brians-2.

Sempre amb vosaltres, FRANKI"

Fragment de carta llegida a la mani del 10/05/08 a Barcelona

[Llibertat Franki de Terrassa!]

L'excusa del Rellotger

Josep Pla és un personatge camaleònic. Indubtablement, escrivia molt bé i els seus llibres es llegeixen d'una glopada. Cal reconèixer-li aquest mèrit, escrivia bé.

Però Pla també fou un periodista afí a la La Lliga i espia de Franco i això no s'esborra fàcilment. La seva reclusió voluntària a "l'Empordà petit" té més a veure amb la decepció (una rabieta?) per no haver estat premiat amb la direcció de La Vanguardia (Española) que no pas amb el pretès bucolisme pairal amb què se'l presenta. No en va, Pla mai no va ser un "desafecte".

"El rellotger de Creixells" és un text a mig camí del periodisme i del dietari en el qual Pla exposa sense embuts el seu ideari reaccionari, un pensament que avui dia forma part de la lletania de personatges com Jiménez Losantos, segons el qual, totes les revolucions socials són detestables i deriven en actes de criminalitat.

Pla ens parla d'uns fets ocorreguts a l'Empordà dels anys vuitanta del segle XIX, però penso que en realitat aquesta trama és l'excusa per moralitzar el lector i forçar-lo a fer paral·lelismes amb la Guerra de 1936-39.

Segons el meu punt de vista, aquest text forma part del nyeu-nyeu negacionista i revisionista, perquè d'una banda nega l'evidència de l'opressió i l'explotació i de l'altra revisa el passat idealitzant els períodes favorables a les classes dominants.

Mataró lliure de bosses de plàstic

Cada cop que buido el cabàs dels envasos me n'adono que els plàstics són una plaga. De fet, les bosses i molts envasos plàstics són uns residus difícils d'eliminar i, malgrat tot, sembla que ens hàgim entestat a no veure la realitat. Particularment, m'esforço per tal de reutlitzar les bosses de plàstic tants cops com sigui possible, però reconec que amb això no n'hi ha prou. Si no minimitzem dràsticament el consum de bosses de plàstic, seguirà havent-hi polítics (no diré noms...) que a la nostra ciutat continuaran justificant l'existència de la planta incineradora, i això és greu perquè al capdevall bona part de les dioxines que respirem provenen de la incineració d'aquests plàstics que de forma inconscient adquirim al supermercat.

Per tot plegat, m'he adherit a la campanya "Catalunya Lliure de bosses de plàstic", una adhesió que també vam acordar amb la CUP de Mataró, que en el proper ple municipal de juny presentarà la proposta de moció de la pròpia campanya per sumar l'adhesió de l'Ajuntament a les demandes formulades:

1).- Que el Govern de la Generalitat de Catalunya i especialment el DMAH reguli el consum indiscriminat i gratuït de bosses de plàstic a Catalunya, a partir de l’aplicació d’un impost ecològic de 0,20 €/bossa a partir del gener del 2009. La recaptació del impost nodriria un nou organisme, el Fons Econòmic de Prevenció. Aquest Fons s’invertirà en campanyes d' educació ambiental, consum responsable i actuacions de prevenció de residus.

2).- Que es desenvolupi una campanya de comunicació que s’estengui a tota Catalunya sobre la limitació de la bossa de plàstic en el context de la prevenció de residus d’envasos i embolcalls.

3).- Que es desenvolupin mecanismes per a fomentar els elements reutilitzables per a que facilitin al consumidor el procés de desús de la bossa d'un sòl ús.Declarar el dia 3 de juliol el dia català sense bosses de plàstic.

A més a més, com que aquest tema té una dimensió internacional, també he donat suport a una inciativa similar que roda pel Facebook titulada "Drop the plastic bag".

Valentina Tereixkova

En pocs dies m'he fet la mateixa pregunta, qui era Valentina Tereixkova? Primerament, el dubte va sorgir després d'escoltar la cançó "Sobre la preparació del setge" d'EINA. Després, llegint una entrevista a Sergi Pàmies (L'Avenç, núm.355 - maig 2008), aquest escriptor català, fill de pares comunistes (Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies), esmenta els cosmonautes soviètics, Iuri Gagarin i Valentina Tereixkova, com a ídols de la seva joventut al mateix nivell que Johan Cruyff! Pàmies, que porta el nom cognom de sa mare (igual que els meus dos fills), diferencia els cosmonautes dels astronautes, una observació que en canvi no reflecteix el DIEC.

Resumint, Valentina Tereixkova, segons informa la Viquipèdia catalana, va ser la primera dona cosmonauta que va viatjar a l'espai exterior (1963), va tenir una fulgurant carrera política a la Unió Soviètica i hi ha un cràter a la lluna que porta el seu nom.

La millor escola

Odio les matemàtiques i tinc un trauma pendent de resoldre. Quan tinc números al davant el cap em balla i em neguitejo. La Lourdes ho atribueix al fet que no em van deixar manipular prou i a un ensenyament pèssim del llenguatge matemàtic.

Aquesta conversa ve a tomb perquè he coincidit amb diversos amics i amigues amb els quals vaig perdre un munt d’hores escrivint missatges a les taules, passant notetes o fent campana en comptes de parar atenció al profe de mates. Ahir, diumenge 18, a la fira de Sant Ponç de Teià, vaig retrobar en Blai (que té dues criatures), l’Antonio (amb un nano), l’Abel, la Sandra (que acaba de tenir una nena), el Miguel (que també acaba de tenir un nano).... Amb molts d’ells la millor escola va ser, sense dubte, aquestes estones compartides, instants de fugacitat, que segellaren una amistat o una simple complicitat que perdura en el temps.

Avui també he retrobat una antiga companya de l’escola Baloo, la Marta, a través del Facebook (increïble!). M’ha fet un repàs dels seus darrers vint anys en quatre ratlles i m’ha fet recordar que més enllà dels aprenentatges que vàrem compartir hi ha records que perduren i que per mi tenen un valor incalculable.

Mallorca: "La nostra llengua al carrer"

Diada per la Llengua a Mallorca, 17/05/05
(foto: Vilaweb)

Mallorca s'ha mobilitzat per defensar l'ús social de la llengua catalana. És important no passar per alt aquesta demostació de força perquè pot servir d'exemple per a la resta dels Països Catalans. En aquest sentit, cal destacar el fet que el Telenotícies-Vespre de TV3 hagi informat sobre el que ha succeït a Mallorca. En un primer moment he pensat que era un símptoma de la designació de Mònica Terribes, però quan ha començat l'apartat d'esports he tornat a constatar la trista realitat: el marc de referència de TV3 és Espanya. No obstant, avui, a Mallorca ens han assenyalat el camí: cal mobilitzar-se!

L'estratègia comunicativa

Faré una breu aportació, a partir de l’experiència concreta de Mataró, a algunes de les reflexions fetes per Carles Castellanos, Toni Rico i Joan Teran en el debat sobre el paper de la “teoria, ideologia i informació” en el procés d'alliberament nacional i de classe.

A la nostra ciutat – com a totes les poblacions - la informació és un camp de batalla que cal conquerir dia a dia. Certament, el govern municipal desplega la ideologia dominant a través dels mitjans de comunicació, aprofitant els recursos públics (cartelleres, màilings, web municipal, butlletí municipal Més Mataró, Mataró Ràdio, Maresme Digital TV), semipúblics (Televisió de Mataró) i els privats (setmanaris gratuïts i webs locals – Tot Mataró, Capgròs, Tribuna Maresme-, diari El Punt i Canal Català-Maresme).

El nostres governants sempre plantegen les seves actuacions amb el suport previ dels poders fàctics de la ciutat, però la seva materialització situa en un lloc preeminent la transcendència mediàtica que en puguin obtenir. El control de l’opinió pública és la pedra angular de tota la seva actuació política. Així doncs, tot sovint succeeix que l’oposició, el moviment veïnal o els consells de participació tenim coneixement d’una decisió urbanística (cas de Can Fàbregas) o d’índole cultural (cas del museu Bassat) a través de la premsa. D’aquesta manera, els mèdia locals suplanten la participació i els canals de debat polític democràtic i acostumen a convertir-se en mers reproductors de les notes de premsa del gabinet municipal, amb la qual cosa –deixant de banda algunes expressions periodístiques individuals d'honestedat i compromís cívic- en conjunt actuen com a punta de llança de la política del govern municipal, donant per bones i consumades les seves propostes i actuacions.

La política de comunicació de la CUP, com a alternativa social i política municipal, sempre ha considerat que amb els propis mitjans no n’hi ha prou. És important mantenir l’agitació i la comunicació militant (cartells, pancartes, revistes i circulars internes, web, diaris alternatius, etc.) però, justament, per emplaçar el màxim de conciutadans, i per no ser anul·lats (o simplement per defensar-nos de la criminalització) sempre hem tingut clar que és imprescindible intervenir en els mitjans de comunicació del sistema. Hagués estat un suïcidi polític haver renunciat a tenir presència regular als mèdia locals. De fet, bona part de l’èxit de la CUP de Mataró ha estat la capacitat de fixar un discurs polític amb idees bàsiques i entenedores (que parteixen d’una anàlisi crítica de la realitat) i, també, la constància i l’explotació intensiva de l’acció comunicativa (mitjançant notes de premsa, comunicats, publicació de blogs, vídeos i imatges, coneixement dels periodistes i del funcionament dels mitjans).

No en va, l’èxit obtingut va permetre que el discurs de la CUP obrís fissures en el paradigmes de la ideologia dominant en afers com la destrucció del patrimoni –arquitectònic i natural- i el creixement urbanístic il·limitat desproveït de serveis bàsics.

Si per puresa ideològica haguéssim renunciat als minsos espais informatius dels mèdia locals, difícilment hauríem obtingut un regidor. Precisament, aquesta petita victòria també ha accentuat el reforçament i l’agressivitat (incloent casos de censura deliberada) de la política comunicativa del govern municipal, ara que legalment es veu obligat a cedir molts espais i molta informació que abans ens denegaven. Aquesta tendència se suma, a més a més, a la reestructuració del panorama del mitjans, sobretot amb la desaparició de la televisió analògica i arran de la creixent influència de les xarxes de comunicació social com ara els blogs, fotologs, d’intercanvi, etc.

Per tant, d’ara endavant, és previsible que els mitjans de comunicació locals redueixin de forma dràstica la permeabilitat amb la qual colaven informacions “políticament incorrectes”, la qual cosa també obliga a la CUP (i a la resta d’entitats crítiques i col·lectius socials dissidents) a reforçar la credibilitat i la solidesa dels nostres discursos (aquí rau la importància de la teoria) i a replantejar-nos l’estratègia "guerrillera" de comunicació si és que no volem veure’ns reduïts al gueto de la gent ja convençuda.

Mentides i malestar dels transvasistes d'ICV-EUiA

Un ocellet m'ha dit que les prospeccions dels pous i aqüífers de la zona de Barcelona que du a terme la Generalitat de Catalunya han revelat una alta concentració de clor, la qual cosa vol dir que en les conduccions d'aigua del subsòl barceloní es filtra i es malmena un munt d'aigua. Ignoro si aquesta informació ha transcendit o no, però em fa ràbia, molta ràbia, pensar que el Govern autonòmic (PSC-Esquerra-ICV-EUiA) ens pren el pèl amb el conte de "la sequera".

Ara bé, allò que més m'indigna és la devoció militant que professa la gent d'ICV-EUiA. Fa uns dies vaig picar a un amic d'EUiA de Mataró amb el tema del transvasament, i la seva resposta em va deixar atònit: "això no és un transvasament", "el que nosaltres proposàvem al Segre era la millor solució", "la culpa és del PSOE" i que patatim-patatum...

Malauradament, penso que la gent d'ICV-EUiA comet un error estratègic quan nega l'evidència del transvasament o culpa al PSOE sense assumir la part de responsabilitat que els pertoca. Em pregunto on està el compromís adquirit amb les terres de l'Ebre? i si se'n recorden del que deien fa cinc anys quan postulaven "mai més un govern transvasista"? Governar a qualsevol preu té un cost (l'ha de tenir!). En aquest sentit considero que les purgues (expulsions encobertes de sectors crítics), les mentides o els actes públics de desgreuge i justificació són símptomes del mal camí emprès pel projecte "ecosocialista".

Per sort, tenim altres eines (moviments socials) i altres alternatives polítiques (la CUP), que en els propers anys seran claus per poder regenerar l'esquerra.

De la cera al ciment

Llegir els articles que en Miquel Pairolí publica al diari “El Punt” reconforta i acostuma a donar motius per seguir lluitant pel futur del nostre país. Això és el que m’ha succeït després de llegir “Cera”. En aquesta novel·la l’autor desgrana l’evolució d’una família menestral gironina, que a redós de l’estraperlo i, sobretot, de l’aixopluc de l’Església aconseguiran ascendir socialment i construir-se una casa als afores. L’inici de la decadència familiar és paral·lela a la destrucció física del món antic, que és desbordat per un creixement galopant d’edificis grisos i d’asfalt. La cera deixa pas al ciment.

Aquest model de creixement agermana, sense cap fissura, els jerarques del franquisme amb els polítics 'democràtics': “Així , l’anomenat ‘urbanisme democràtic’ acabava esdevenint un gran exercici de maquillatge, un esforç constant a aparentar bona voluntat i mesura. Es procurava dissimular la imparable orgia de ciment plantant arbres, eixamplant voreres, obrint centres cívics i socials, dibuixant uns espais públics de disseny modern que sempre quedaven inevitablement esquifits, perquè la ciutat era dels promotors, no pas dels jardiners.”

Pairolí és taxatiu i adverteix el lector poc atent que “La pèrdua dels llocs és una ferida en la memòria. En desaparèixer un lloc, perdem una part de nosaltres, de les persones que hi vam tractar, del temps que hi vam viure, dels objectes que hi vam tenir. Perdre un lloc ens deixa en el no-res.”

10 anys de l'Atzucac

24 de maig > celebrem els 10 anys de l'Atzucac

El passat divendres 9 de maig, acompanyat per l'Otger i l'Estel, vaig anar a fer un tallat a l'Atzucac i la Cristina em va dir que aquell dia feia tot just deu anys que havien obert les portes de la taverna.


Realment, tant a l'Oriol com a la Cristina cal reconèixer-los el mèrit, perquè a Mataró l'Atzucac és molt més que un simple bar. És un punt de trobada dels moviments socials i de l'independentisme i, sobretot, un motor d'activitats polítiques i culturals. Lògicament, durant tots aquests anys, l'Atzucac ha estat com un gra al cul dels polítics de l'Ajuntament, que els han fet la punyeta tant com han pogut amb multes i prohibicions.


Al llarg del 2008, la Taverna Atzucac, ha organitzat una sèrie d'activitats per celebrar el seu desè aniversari. Precisament, el 24 de maig es farà festa grossa i pagarà la pena treure el cap i participar-hi.

Mullena solidària

Xim, xim, xim,
cau la pluja,
xim, xim, xim,
en el carrer,
xim, xim, xim,
tot es mulla,
xim, xim, xim,
i jo també.

En els dos últims dies ha plogut sense interrupció i des de fa molt de temps (2 o 3 anys?) no recordo tanta pluja. Malgrat la pluja persistent, aquesta tarda he anat a la manifestació per la llibertat d'en Franki amb el meu fill Otger.

Feia molt de temps que no em manifestava a Barcelona. He observat amb atenció el desplegament policial, d'ambulàncies i escombriaires que havien d'acompanyar la manifestació i, amb un xic d'incredulitat, he pensat “això és nou, oi? abans no passava?”.

Plovia molt, però contra tot pronòstic hi havia un munt de gent que no ha passat per alt la gravetat dels fets: des del dia 28 d'abril hi ha un jove terrassenc empresonat per ordre d'un jutge espanyolista que li ha imputat delicte d'ultratge a la bandera espanyola i atemptat a l'autoritat. A la mani he retrobat cares conegudes, però he hagut de plegar veles abans d'hora amb la convicció de seguir endavant, ja que que tenim un llarg camí per recórrer.

No a l'Europa Fortalesa dels Estats, el Capital i la Guerra

Mani anticapitalista.
Niça 07/12/2000

L'any 1986 vaig començar a escriure un diari expressant la meva joia perquè l'Estat espanyol havia entrat a la CEE. Europa se'ns venia com una panacea econòmica i política; i jo, m'ho vaig creure. Poc a poc, vaig anar descobrint que es tractava d'una simple unió de mercaders, que l'Europa del Capital emergia com a una simple reordenació del bloc capitalista continental per fer de contrapès al Japó i als EUA.

D'ençà dels Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça, la UE ha desplegat un cúmul de directives neoliberals d'obligat compliment que han fet estralls i, alhora, malgrat la cara amable i moderna amb què es presenta, salten a la vista els greus dèficits democràtics de totes les seves institucions.

El Tractat de Lisboa, recentment aprovat, és un nou intent d'imposar el contingut del text que es va intentar colar com a una constitució i que un servidor va tenir l'estrany privilegi de votar-hi en contra. Les raons que ens van portar a dir no al Tractat pel qual s'instituïa aquell simulacre de Constitució europea segueixen vigents: negació de la nació catalana com a subjecte de dret, negació de la llengua catalana, imposició de polítiques excloents contra la immigració extracomunitària, neoliberalisme i militarisme (eufemísticament: política exterior i de seguretat).

Ens diuen que la UE està "unida per la diversitat"; però si gratem una mica descobrim que aquesta diversitat empara desigualtats polítiques, jurídiques, laborals, econòmiques i nacionals.

Fins ara, els discursos hegemònics dins del sobiranisme català han lligat la causa catalana al seu reconeixement dins de la UE, tot esperant obtenir-hi allò que Espanya ens ha negat com a poble. Ara bé, cal tenir en compte que la bona fe mai ha canviat el curs de la història i des dels Països Catalans caldria ser un xic més crítics amb un organisme que únicament serveix als interessos de les companyies transnacionals, que imposa la privatització dels drets socials (educació -Pla Bolonya-, sanitat, pensions), que empara els centres d'internament d'estrangers i les infraestructures depredadores (MAT, TAV, etc.)

No vull que la meva terra sigui el balneari del europeus del Nord i, tot i que d'entrada no sóc antieuropeista, sí que em declaro obertament contrari a l'Europa dels Estats i Fortalesa del Capital (Fortress Europe) encarnada per la UE. Per això, quan avui he visitat l'exposició "Municipis que fan Europa" (promoguda per la Diputació de Barcelona) m'he quedat esparverat del baix nivell de contingut i pel to pamfletari emprat. M'he sentit tractat com si fos un nen, el mateix nen a qui van entabanar ja fa una colla d'anys.

Contes antiautoritaris

Escriu, llegeix i difon la idea!

Aquesta tarda a la bústia de casa hi havia un sobre amb el remitent del Col·lectiu Negres Tempestes que té la seva seu al CSA Can Vies de la Vila de Sants (Barcelonès). Dins del sobre hi havia el llibre el “2n recull de contes antiautoritaris”, un llibre autoeditat pel col·lectiu i en el qual hi podeu trobar vint-i-dos treballs.

L'estiu passat, un grup de Negres Tempestes van visitar-nos al Casal Fèlix Cucurull de Mataró per presentar el clàssic “Anarquisme i alliberament nacional” (reeditat) i van aprofitar l'avinentesa per deixar-nos uns exemplars del “1r recull de contes antiautoritaris” i uns fulls anunciant la convocatòria d'un segon certamen. Això em va animar a participar-hi i vaig presentar una història molt “pedroliana” que havia penjat al blog Les nits d'hivern.

Finalment, destaco la cita de Kahlil Gibran (poeta i filòsof libanès) que hi ha a la contraportada del llibre, que, realment, és tota una declaració de principis i deixa entreveure la reflexió crítica entorn de les famílies urbanites tradicionals, alienades i consumistes.

Solidaritat amb les educadores i rebuig del tancament del Casal de Joves del barri de Cerdanyola

El Ple municipal de l’Ajuntament de Mataró de dijous 8 de maig serà llarg i, malgrat tot, hi haurà moviment. Tot i els intents de posar aigua al vi el govern municipal haurà de donar la cara i explicar perquè es va ordenar el tancament preventiu del Casal de Joves de Cerdanyola, un servei social que sembla que els faci nosa i que, alguns (com el portaveu del PP) plantegen substituir per un increment ostensible de la presència policial al barri.

En relació al tancament del Casal de Joves de Cerdanyola, en el punt 49 de l’ordre del dia, la CUP hem presentat les següents preguntes:

1. Per què aquest procés [actuació policial i tancament del casal] s’ha realitzat d’una forma tan desafortunada?

2. A què respon la decisió de clausurar aquest equipament? Per què no es va comptar amb el suport dels professionals que gestionen l'Espai Jove per afrontar la situació?

3. Són sabudes per la policia municipal i per les diferents àrees de serveis personals les activitats realitzades pels professionals del Casal Xerinola de cara a la prevenció i actuació contra l'addicció a qualsevol droga?

4. Ha previst el govern de la ciutat les greus conseqüències del tancament del servei municipal Espai Jove, pel que fa al treball educatiu, preventiu i de promoció social per a la igualtat d'oportunitats portat a terme durant vuit cursos per un servei municipal que és de gestió compartida entre el Departament de Joventut i l'Associació Infantil i Juvenil Casal Xerinola?

5. No creu el govern municipal que aquest fet incidirà negativament en la cohesió social i la imatge dels joves de la ciutat?

6. Com pensa el govern municipal redirigir la projecció pública negativa que aquest fet ha representat per a l'Espai Jove i el Casal Xerinola i la seva tasca davant dels diferents agents socials amb els quals treballen de manera coordinada (serveis municipals, comarcals, instituts, escoles, associacions en general, entitats i empreses privades…) i davant de les famílies dels joves i les joves del barri que participen en els diversos projectes del casal i també de les famílies que possiblement hi vulguin participar en un futur?

D’altra banda, l’Associació Infantil i Juvenil Casal Xerinola ha emès un comunicat on demanen la solidaritat de la ciutadania envers la seva tasca educativa:

L'Associació Infantil i Juvenil Casal Xerinola vol expressar el següent:

L'Espai Jove Cerdanyola, un dels pojectes duts a terme per l'Associació Infantil i Juvenil Casal Xerinola en conveni amb el departament de Joventut, és un espai obert a TOTS i TOTES els i les joves del barri on a través d'activitats lúdiques i formatives es treballen valors fonamentals de respecte i convivència. L'entitat desenvolupa dos projectes més, Shabab Al-Ghad i Alternativa +16, conveniats amb el departament de Nova Ciutadania. Els tres projectes treballen en la línia de la prevenció de situacions de risc d'exclusió social, de la intervenció socioeducativa i la promoció social.

Davant la intervenció policial realtizada el passat 24 d'abril i el posterior tancament del Casal de Joves de Cerdanyola, volem expressar la nostra indignació en relació al posicionament que ha tingut l'ajuntament i les notícies publicades, no contrastades amb la realitat dels fets, en diversos mitjans de comunicació . Davant aquests fets volem aclarir:

Els educadors i educadores mai han permès el consum ni la venda de cap mena de droga a l'interior del Casal ni a la seva porta. Les acusacions de permissivitat dels educadors i educadores davant del tràfic de drogues dins l'Espai Jove són totalment infundades. La intervenció de l'entitat en relació al consum de drogues es basa en el treball preventiu i té com a objectiu dotar als/ a les joves de les eines que els permetin tenir un criteri propi i ser responsables de les seves decisions.

Creiem que el tancament de l'Espai Jove perjudica als i les joves i, conseqüentment, el barri de Cerdanyola i el conjunt de la ciutat. Aquesta mesura no resol els conflictes que existeixen al barri ni afavoreix la convivència entre els veïns i veïnes.

Des de l'AIJ Casal Xerinola reafirmem la nostra voluntat de continuar apostant per una intervenció integral amb els/les joves, amb l'objectiu de garantir la igualtat d'oportunitats i afavorir la seva promoció social, de donar suport a les famílies i d'implicar-nos en un treball a nivell comunitari que afavoreixi la inclusió i la convivència entre tots els veïns i veïnes del barri.

Per fer sentir la nostra veu, tenim previst demanar la paraula en el Ple Municipal que tindrà lloc el proper dijous dia 8 de maig a partir de les 19'00h. Agrairem la presència de tots/es aquells/es que ens recolzin i vulguin expressar el seu suport.

Medalles i discursos

L’Alcalde ens ha enviat una invitació pel proper 16 de maig per celebrar el Dia de la Policia Local de Mataró i assistir a l’acte de lliurement de felicitacions públiques.

Gràcies, però no hi assistirem.

Ara bé, com pot ser que es perdi el temps i es gastin diners públics fent d’actes de clara reminiscència militarista? Quin privilegi tenen els policies per rebre aquest tracte distintiu?

Penso que als policies de Mataró els cal, primer de tot, una cura d’humilitat perquè no tenen cap crèdit després del cas Cernuda, de la persecució dels col·lectius socials (no oblidem les multes que ens heu clavat pel sol fet de manifestar-nos o penjar cartells) o d’actuacions vergonyoses com la criminalització del Casal de Joves de Cerdanyola.

El policia bo, honrat i justicier no existeix, simplement, perquè les prioritats de l’actuació de la policia local de Mataró responen als interessos polítics i econòmics dominants. Darrera d’un policia sempre hi ha un polític i resulta decebedor que entre uns i altres es tapin les vergonyes i a sobre ens tractin d’idiotes. Si hi ha cap policia local amb dos dits de front el primer que hauria de fer és qüestionar la ideologia classista del civisme i la despropoció de moltes actuacions, que en el 90% dels casos castiguen severament als més febles i, en canvi, acaben donant carta blanca als més poderosos per seguir manant, especulant, prostituint, traficant, contaminant, etc.

La masia de Can Palauet: un altre exemple del clientelisme polític

L’Ajuntament de Mataró, a través de l’empresa PUMSA, ha cedit l’espai de la masia de Can Palauet al Centre Cultural Andalús Nuestra Señora del Rocío Divina Pastora. No entraré a valorar les activitats que du a terme aquesta entitat, però no puc compartir el fet que un espai emblemàtic del barri de Cerdanyola, tan necessitat com està d’equipaments, es destini a l’ús privatiu d’una entitat folklòrica. Aquest tipus de tractes de favor delaten pràctiques de clientelisme polític i, dissortadament, aquesta és la pràctica habitual del PSC a Mataró.

Fa quatre dies els beneficiaris del clientelisme del PSC eren la colla castellera dels Capgrossos (quota de catalanitat) i ara són el “andalusos” (quota d’espanyolitat), així, seguint la tècnica dels camaleons, l’Alcalde Baron pot vestir la faixa castellera, el barret de señorito o passar per costalero... i, cosa que trobo patètica, alliçonar-nos sense descans sobre la convivència i la diversitat.

Mentrestant, però, hi ha reivindicacions associatives, com la construcció d’un equipament polivalent i cobert per a ús de tota la ciutat, que no es materialitzen mai perquè no encaixen amb la instrumentalització caciquil, clientelar i partidista amb què actua el PSC. Aquest tarannà és més propi d’una dictadura que no pas d’una democràcia, però no hem d’oblidar que això no seria possible sense el silenci i/o complicitat de la resta de forces polítiques i de les entitats beneficiades.

La transitorietat de l'autonomisme

"Després dels anys de la transició postfranquista, el decenni dels vuitanta es va iniciar a Catalunya amb la perspectiva de la construcció de l'autonomia com a eix d'una institucionalització democràtica general.

El període de més efervescències de canvi, que es pot datar entre 1974 i 1979, va ser ocasió d'alteracions de valors i mentalitats col·lectives, algunes de les quals van cristal·litzar en modificacions legals i de costums.

Aquests moments d'inestabilitat no van donar lloc, però, a un projecte de societat capaç de fer front a les novetats de la crisi econòmica i la consegüent reconversió tecnològica, de relacions internacionals, d'activitats laborals i professionals, que recorre tots els països industrialitzats.

Davant les incerteses i les inseguretats del futur econòmico-social, s'ha produït així, els vuitanta, una recuperació de valors i referències tradicionals, que l'eufòria de canvi dels anys setanta havia imaginat superats.

Aquesta ha estat la força i la feblesa del nacionalisme que ha protagonitzat la construcció de l'autonomia política de Catalunya. La força, perquè ha aconseguit articular una coalició política electoralment majoritària que ha pres les regnes del govern de la Generalitat. La feblesa, perquè la seva victòria mateixa és una expressió de la transitorietat de tot el sistema polític, en el qual les bases associatives i els mecanismes de representació tenen escàs arrelament, inferior encara al de la segona meitat dels anys setanta, i permeten mantenir no poques incògnites respecte al futur."

[Josep Ma. Colomer: “La construcció de l'autonomia (1980-1984)” dins SOBREQUÉS, J.: La transició democràtica i l'arrencada de la Catalunya autònoma.- Ed. Ara.- Barcelona, 1984]

En primer lloc, per situar aquest text, cal tenir en compte que l'autor és afí al PSC. A partir d'aquí hi ha una sèrie d'aspectes que m'agradaria comentar.

Reconeix la conjuntura potencialment revolucionària viscuda entre els anys 74 i 79, que va propiciar canvis de mentalitats i costums, però no ens explica perquè es va frustrar l'esperança de la transformació social i únicament exposa dos fets: la crisi econòmica i el triomf de CiU a la Generalitat.

Penso que l'autor amaga informació i fa una interpretació mecànica (crisi econòmica = triomf de la reacció). Hauria estat més encertat descriure la situació dels anys vuitanta com els anys del repartiment clientelar de les engrunes de poder cedides per l'Estat espanyol en previsió del seu reforçament ulterior, tal i com realment ha succeït. És una qüestió de punts de vista, però per mi, PSC i CiU sempre seran les dues cares de la mateixa moneda, és a dir les dues cares d'un mateix problema: la submissió dels Països Catalans a l'Estat espanyol.

Finalment, l'únic punt en què coincideixo és en la “transitorietat de tot el sistema polític”, òbviament, perquè considero que l'autonomia és una fase social, política i cultural que ja no s'ajusta a les necessitats actuals del poble català. En canvi, amb la independència trobaríem una expressió política adequada i satisfactòria, ideal per reprendre la transformació social interrompuda pels "protagonistes" de la transició postfranquista.

Les tribus de la nació

Abans de començar vull remarcar que Jordi Solé i Camardons és una referència imprescindible en la meva formació sociolingüística. Dit això i després d'haver llegit “Les set tribus de la nació catalana. Conversa amb els meus budes. Anàlisi del discurs sobre el català (1977-2003)” passo a comentar algunes de les seves aportacions.

En primer lloc, és un veritable calaix de sastre; el llibre aporta molta informació i això sol ja en justifica la lectura.

L'autor ressegueix les diverses tendències del catalanisme i les seves opinions sobre la situació de la llengua catalana entre els anys 1977 i 2003. Per facilitar l'anàlisi, classifica les persones que defensem la llengua i la catalanitat en set tribus (!) a les quals hi suma una tribu exògena: 1- Radicalistes, 2- Activistes, 3- Ètics o assemblearis, 4- Etnocèntrics, 5- Polítics independentistes, 6- Nacionalistes, 7- De la nació i 8- Sucursalistes.

La tesi central del llibre exposa la necessitat de trobar punts de confluència en els aspectes més positius de cada tribu i fer de la cultura catalana una cultura hegemònica en el seu propi territori, en la línia preconitzada per Joan Fuster a “Per a una cultura catalana majoritària” (Ara o mai, 1981).

Repassant l'evolució dels debats sobre la llengua dels últims anys es veu clar que els poders autonòmics neguen el conflicte lingüístic i que l'identifiquen falsament amb un conflicte social. Aquesta tendència a anestesiar la lluita pel català està estretament lligada al reviscolament de l'espanyolisme, que a partir de 1981 (cop d'Estat, Manifiesto del 2300, LOAPA...) va invertir el seu discurs públic presentant la llengua castellana com a víctima.

La bel·ligerància dels governs de CiU envers els moviments per la llengua queda al descobert amb l'actuació de la Direcció General de Política Lingüística presidida per Aina Moll, que va centrar el seu discurs en una alternança de culpabilització i bona voluntat. El manteniment de l'status quo ha estat una de les tendències predominants de les últimes dècades, però lluny de dissipar el conflicte lingüístic, l'ha fet més latent que mai i prova d'això seria l'aparició de l'activisme lingüístic de signe espanyolista (català light, Foro Babel, Ciutadans, etc.).

Mentre Branchadell i Manent aposten per gradualisme lingüístic dins de l'Estat espanyol, Camardons (igual que Bernat Joan) lliga la normalització del català a la consecució de la sobirania política del poble català, basant-se en el fet que a Europa totes les normalitzacions reeixides sempre han estat precedides de processos d'independència nacional. En aquest sentit, l'autor mostra el seu optimisme davant les fissures de l'espanyolisme i en la viabilitat de la independència dels Països Catalans, que estaria més a l'abast que no pas la normalització efectiva de la llengua catalana.

D'altra banda, com a lector i persona al·ludida (p. 41 i 141) em sento obligat a discrepar del simplisme amb què l'autor encasella les tribus. Particularment, em sento molt molest quan algú amb carnet d'Esquerra titlla l'esquerra independentista de “radical” i de no tenir discurs propi pel que fa a la defensa de la llengua catalana. En aquest aspecte considero que l'autor patina i, en canvi, es mostra excessivament candorós amb “la seva tribu”, que curiosament és l'única que etiqueta com a “independentista”... Llegit quatre anys després de la seva publicació penso que ja tenim una perspectiva més clara de l'actuació política d'Esquerra, la qual cosa fa més evident el risc d'identificar de forma exclusiva l'independentisme amb unes úniques sigles (o tribu).

Ara bé, el que veritablement va motivar la carta publicada al diari “Avui” (02/05/2003), que anava signada amb el meu nom, va ser la necessitat de donar resposta a un article de Camardons, on a més d'anunciar la classificació de “les tribus de la nació” va fer una interpretació gens favorable de Maulets. La nostra resposta no pretenia ser ambivalent i cal llegir-la tenint en compte el context repressiu dels darrers anys del PP d'Aznar; per tant, el punt de vista de Camardons penso que pecava d'injust i era difícilment comprensible per a una organització de joves com Maulets, que justament sempre havia fet bandera dels seus llibres.

No el vam entendre i ell tampoc va comprendre la nostra queixa, però malgrat tot, repeteixo: els estudis i assaigs de Camardons sempre seran referencials. Per això, he retingut i em fa goig transcriure un dels passatges més esperançadors i clarividents del seu llibre:

“Els joves són molt més permeables del que sembla a les actituds positives i a entendre la realitat, només falta que abandonem els prejudicis pessimistes i les desconfiances en el futur i que els oferim idees i estructures per contribuir a canviar les coses”.

Totalment d'acord; som-hi doncs!

Democràcia? No siguem il·lusos!

L'alcaldessa d'Arrasate no va seguir el guió marcat pels espanyolistes i malgrat l'aval dels seus electors, l'Audiència espanyola l'ha fet empresonar.

En Francesc Argemí "Franki", és un xicot de Terrassa molt vinculat als moviments socials crítics amb el govern del PSC, però fa quatre dies que l'han empresonat per un delicte d'ultratge a la bandera espanyola.

El Tribunal Constitucional espanyol ha decidit anul·lar i buidar de contingut els pocs articles de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya que varen escapar del ribot dels espanyolistes.

Seguint aquesta lògica de fets consumats, la periodista Mònica Terribas ja cal que es calci ara que el senyor Manuel Mas, exalcalde espanyolista de Mataró, demana obertament el seu cessament.

El PSC-PSOE té tant de poder i actua amb tanta impunitat, que oblida que els vots no donen carta blanca per passar-se la democràcia per l'entrecuix.

Per mi està clar: cal despertar, aparcar el seny i defensar-se!

1200 euros SMI

No m’agrada remenar números, però ja fa temps que visc amb preocupació la realitat precària en què vivim immersos. Justament, per això, quan he visitat la galeria d’imatges de la manifestació anticapitalista del 1 de maig a Barcelona, publicada per Kaosenlared, el que més m’ha cridat l’atenció és una pancarta amb un missatge que m’ha fet reflexionar força: “Per un salari de 1200 euros al mes mínim, Habitatge digne amb un màxim del 20% de salari”.

Si hi hagués una correlació de forces que permetés l’aplicació d’aquestes mesures, òbviament la qualitat de vida de les classes populars milloraria molt. Penso en les persones grans que atenc i que malviuen amb menys dels 528,55 euros de la pensió mínima de viudetat que estableix la seguretat social pel 2008. Penso que fins i tot jo cobraria uns quants calerons més i, sobretot, que no hauria de destinar el 60% del meu sou a pagar la hipoteca del pis. Dubto, això és un somni o una necessitat que cal reivindicar de forma urgent ?

1 de maig: més enllà de les consignes

Mentre a molts països no és un dia festiu, aquí sembla com si encara perdurés la perversió franquista de "San José Obrero". Tenim un dia festiu pensat per desvirtuar i esmorteir la reivindicació de la classe treballadora. Jo no sé si en aquestes condicions l'1 de maig és recuperable, però també penso que és una fita històrica que no podem abandonar a mans dels sindicats i dels partits venuts al Poder.

Per això, és molt saludable que hi hagi una resposta de col·lectius juvenils com Maulets assenyalant sense embuts el sindicalisme groc; igualment, comparteixo al 100% els lemes de la manifestació anticapitalista de Barcelona (la precarietat i els baixos salaris esclavitzen / la hipoteca i els lloguers ofeguen / el tripartit deslocalitza, privatitza i reprimeix).

Però, malgrat tot, penso que no ens podem quedar satisfets amb repetir consignes. Amb l'agitació no n'hi ha prou. Si de debò volem construir una alternativa social, política i cultural cal enfortir les organitzacions nacional-populars i, especialment, el sindicalisme nacional i de classe; però, a més a més, és indispensable aprofundir en el debat i la lluita ideològica per disposar d'eines d'anàlisi de la realitat que ens envolta.

Precisament, en el terreny ideològic penso que cal prestar molta atenció a les aportacions transversals fetes pels sindicalistes per la sobirania, pels seminaris d'economia crítica, per la campanya del decreixement econòmic i per algunes experiències internacionals com ara l'alternativa bolivariana.