No es pot matar tot el que és gras... o sí?

Cartell reivindicant la figura d'en Pellofa

Avui comença el Carnestoltes. Des d'una perspectiva social i antropològica és una festa d'evasió prèvia, una vàlvula d'escapament i, per tant, de contenció i control, d'aquells a qui en Vicens Vives anomenava -amb menyspreu classista- "la patuleia".

Enguany, com ja vàrem anunciar, a Mataró no hi haurà Pellofa, perquè la gent del CCC, que de forma altruista organitzava la presència d'aquest personatge mític, s'ha dissolt. S'han dissolt perquè el Patronat Municipal de Cultura (PMC) que dirigeix Sergi Penedès (ERC) no vol donar diners a actes irreverents... Aquesta actitud deixa en fals la celebració del Carnestoltes, que moltes rates de sagristia de la nostra ciutat, voldrien que fos com una processó de les de Setmana Santa: neta, polida, asexuada i "dentro de un orden y respeto debido a la autoridad".

Davant d'aquests fets, el periodista Espartac Peran diu que se sent "trist, decebut i emprenyat un altre cop", i no m'estranya. La gent del PMC han tornat a menysprear la cultura popular de la nostra ciutat i aquest cop, per molt que ho disfressin, només té una intenció: acabar amb el teixit social crític i amb la llibertat d'expressió. Malgrat tot, ja cal que es calcin... perquè no ens faran callar i no ens resignarem a viure en la seva ciutat insípida i avorrida (sort en tenim de la gresca de l'Atzucac!)

Carnestoltes a l'Atzucac (heu vist el "teniente" Jubany?....)

Avante a República Galega

"Galiza nom tem rei"... La flama antimonàrquica s'estén arreu de la geografia peninsular i, com era d'esperar, la repressió, de mans de l'Audiència espanyola també ho ha fet. Avui, 29 de gener, quatre militants independentistes gallecs han estat citats al tribunal de Madrid imputats per "injúries a la Corona" per haver cremat un ninot amb la imatge del Rei d'Espanya. Des d'aquí, manifestem la nostra solidaritat internacionalista amb tots ells i amb la lluita del poble gallec per la seva llibertat, que també és la nostra:

Avante a República Galega! Visca la República Catalana!

Per la despenalització de l'avortament

Acció de Maulets i JAG al Palau de Congressos de Barcelona davant de 5.000 ultracatòlics

Aquesta setmana, a l’assemblea del meu col·lectiu, s'ha debatut una proposta de resolució pel dret al propi cos, que recollia bona part de les reivindicacions de les organitzacions feministes que estan denunciant la criminalització sectària de la llibertat d’elecció de les dones. Emperò, en vista de les divergències existents, s'ha acordat que aquesta resolució no serà presentada al Ple Municipal fins que no es faci un debat intern més aprofundit.

Hi ha altres formacions que aquest tema el tenen més treballat i, això es nota, només cal llegir, per exemple, el blog d’en Raül Romeva (ICV). Segurament, la nostra heterogeneïtat i el nostre mecanisme de funcionament (l’assemblearisme) ho fan tot una mica més lent, però a la llarga (n’estic convençut) ens donarà més solidesa en el discurs.

Malgrat tot, entenc que ara cal una resposta urgent al desacomplexament dels sectors més carques de l’Església Catòlica, que si poguessin ens traslladarien a l’Edat Mitjana i als temps de la Santa Inquisició. Cap dona avorta per gust i també trobo poc “d’esquerres” titllar les dones que avorten d’inconscients o immadures. El dret al propi cos, a decidir què fem del nostre cos, per mi és tan sagrat com el dret de decidir del poble català.

Tot i que l’acció espectacular de boicot Maulets (celebro veure-hi cares d’antics companys al peu del canó) a l’acte antiavortista organitzat per diverses entitats ultracatòliques el passat diumenge 27 de gener a Barcelona, caldrà que el conjunt de l’esquerra independentista aprofundeixi aquest tema, i faci extensives les reivindicacions que s’estan plantejant:

-Despenalització de l’avortament (actualment tipificat com a delicte dins del Codi Penal.

-Desenvolupar un marc legal nou que reconegui el dret de les dones a decidir sobre el propi cos i la pròpia vida.

-Incloure l’avortament com a una prestació sanitària dins la sanitat pública, garantint que es pugui practicar i regulant l’objecció de consciència a cada centre públic.

-Exigir, mentre no es modifiqui l’actual marc legal, garanties per tal que les dones puguin exercir els seus drets i que les professionals puguin exercir la seva professió, sense intimidacions ni difamacions que obstaculitzin i criminalitzin la lliure pràctica d’aquest dret.

-Garantir una informació sexual i afectiva a tots els nivells d’ensenyament per a noies i nois; i que els diferents mètodes anticonceptius siguin gratuïts i de fàcil accés.

Periodisme servil o periodisme d'investigació?

L'editorial del Capgròs (paper) d'aquesta setmana diu que el fet que el regidor d'Urbanisme, Sr. Bassas, no hagués dit res sobre les implicacions familiars que hi tenia en l'operació de Can Fàbregas i de Caralt, és un “problema de formes” i una “badada”.

En una línia igualment condescendent amb el govern de Mataró (format per PSC-ICV-ERC), el Sr. Manel Cuyàs ha publicat una sucosa contraportada al diari El Punt (dv.25/01/08) on hi podem llegir el següent: “...retreure municipals parentius en una ciutat on tothom està emparentat i concloure que això és prevaricació o corrupció o aquestes coses que es diuen són ganes d'un pet fer-ne cent esquerdes. O és que la plataforma el que persegueix és posar en crisi el govern municipal? Però que no parlàvem d'una fàbrica històrica i artística?”


El fet que un càrrec públic pugui incidir directament en una operació urbanística mentre té interessos familiars directament implicats en el sector, i que a sobre ho amagui, penso que va més enllà d'un problema de formes o una badada.

D'altra banda, després de llegir l'article d'en Cuyàs, començo a sospitar que l'endogàmia o l'encegament dels “mataronins de tota la vida” no té remei. Aquest tipus de raonaments són més propis d'una dictadura, on no hi ha llibertat d'expressió ni cap control democràtic, que no pas d'una societat democràtica. Pel que es veu, els dos terços restants de la població mataronina no comptem perquè som simples nouvinguts, uns desarrelats que badem, gent desinformada, sense ofici ni benefici i, el més important, sense cap parentiu que ens pugui salvar el cul. Sincerament, ho trobo molt patètic i una manera molt original (servil?) de fer periodisme i (implícitament) defensar el tràfic d'influències.

Per curar-se en salut, tal i com vàrem expressar fa poc en un anunci publicat en el Capgròs número 1.000, cal citar a Malcolm X (vegeu foto):

«Si no aneu amb compte amb els mitjans, us faran estimar els opressors i odiar els oprimits»

Debat a TVM: contra el negacionisme històric i la impunitat dels franquistes

Dimecres 23 de gener vaig tornar a participar en el programa de debat “Pantalla Oberta” de Televisió de Mataró, aquest cop per parlar com a historiador sobre la llei de la memòria històrica espanyola. El debat, moderat pel periodista Pep Andreu, també va comptar amb la participació de cinc persones vinculades al món de la història (i de la política): Ramon Reixach, Manel Salicrú, Agustí Barrera, Joan López i Josep Xaubet.

Vaig realitzar tres intervencions:

La primera. Centrada en explicar la meva tasca professional a la unitat de Desapareguts i Fosses Comunes de la Guerra Civil. Vaig remarcar el fet que la Generalitat de Catalunya ha assumit una sèrie de competències, suplint el deure de l’Estat espanyol envers les víctimes. Lamentablement, el debat sobre la “memòria històrica” va quedar reduït a la llei espanyola, obviant que l’any passat, per exemple, qualsevo menció a l’Art. 54 de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya o la recent creació del Memorial Democràtic (Llei 13/2007, del 31 d’octubre). Tot i això, aquesta “propaganda” va tenir els seus fruits quan a l’endemà em va telefonar una persona de Mataró demanant informació d’un oncle seu, treballador del Forn del Vidre i afusellat durant el franquisme.

El segon torn. Aprofitant que en Salicrú va explicar que bona part dels arxius de la Falange i de la CNS de Mataró van ser destruïts el 1977, vaig qüestionar el caràcter modèlic de la transició espanyola, de la qual en Joan López no es va cansar de lloar.
Cenyint-me al dret internacional (emanat dels processos de Nuremberg, que d’acord amb les conferències de Postdam i Sant Francisco, hauria d’haver estat aplicat al cas del feixisme espanyol) vaig assenyalar el caràcter il·legal del franquisme; en aquest sentit, vaig insistir que l’Estat espanyol no va fer els deures quan tocava (fa 30 anys) i, lamentablement, molta de la informació i dels testimonis directes dels fets ja no hi són. L’objectiu de la memòria històrica hauria de centrar-se, doncs en les següents premisses: veritat (dret a conèixer), justícia, reparació i, sobretot, en esborrar qualsevol rastre d’impunitat pels criminals i els còmplices que van sostenir la Dictadura.
Això és el que han fet altres països, com Sud-àfrica o l’Argentina. En canvi, a l’Estat espanyol, sembla ser que la impunitat va per llarg, vaig esmentar el cas més paradigmàtic: Manuel Fraga Iribarne, responsable últim de la matança d’obrers en vaga a Vitòria (març de 1976). Conseqüentment, no afrontar el propi passat dóna aire a les tesis negacionistes (Cesar Vidal, Pío Moa...) que, com va dir en Salicrú, no s’inventen res de nou sinó que retornen a l’argumentari franquista: la guerra va començar a l’octubre de 1934, el Front Popular no era democràtic perquè estava format per comunistes i nacionalistes i, seguint aquesta lògica aberrant, el cop d’estat del 18 de juliol va ser un mal necessari, un raonament que encaixa amb les tesis necons de la guerra preventiva de George W. Bush. Vaja, que si no estem a l’aguait, encara ens faran creure que “Gernika la quemaron los rojos”.

El darrer torn. Vaig remarcar el dèficit democràtic que suposa el manteniment de la imupunitat, una qüestió que no ha resolt la llei espanyola de la memòria històrica, que només apel·la a la il·legitimitat i evita abordar el caràcter il·legal del franquisme i de tots els seus actes (empresonaments, tortures, sumaris de consells de guerra, afusellaments, etc.).

Menció a part. Les intervencions de Joan López i Ramon Reixach van ser poc intel·ligents i plenes d'autoodi i insinuacions de connivència amb la historiografia profranquista. Lamentable.

El Patronat de Cultura arracona en Pellofa

Comunicat del Comitè de Crisi de Carnestoltes (CCC)

Els responsables del Patronat Municipal de Cultura (PMC) de Mataró han decidit prescindir d'en Pellofa en els actes del Carnestoltes. En Pellofa, el rei dels poca-soltes, tradicionalment ha repartit matraca contra el govern municipal i, en l'actual conjuntura (marcada per l'escàndol de Can Fàbregas i de Caralt i el regidor d'Urbanisme), és un xic sospitós que el PMC s'hagi desentès de les reclamacions del Comitè de Crisi de Carnestoltes (CCC), que -entre d'altres motius- s'ha vist obligat a dissoldre's a causa de les traves burocràtiques, la pressió de l'SGAE i del pressupost insuficient aportat per l'Ajuntament. Per tant, enguany sembla que enterrarem la sardina sense en Pellofa... increïble!

Cas Bassas: "Si algú ha de jutjar, haurà de ser un jutge"

Notícia dels informatius de TVM on els els portaveus de la CUP aporten les xifres sobre les plus-vàlues especulatives obtingudes pels proopietaris dels terrenys on es vol establir El Corte Inglés, que curiosament són familiars del regidor d'Urbanisme (Sr. Ramon Bassas i Segura).

Can Fàbregas i de Caralt: els noms i les plus-vàlues obtingudes pels propietaris dels terrenys al descobert

Els membres de la CUP Xavier Safont-Tria i Joan Jubany s'han ajudat de dues piles de fulls de paper per exemplificar aquest benefici del 8.000%, mentre han anat mostrant els diversos documents on consta la informació.

El govern tripartit de Mataró (PSC-ICV-ERC) té un problema que es diu 8.000%. Aquest és el percentatge d’increment del preu la finca de Can Fàbregas i de Caralt mentre ha estat propietat dels oncles materns del regidor d’Urbanisme mentre el seu nebot ha ostentat càrrecs de responsabilitat en el govern de la ciutat.

Dijous 17 de gener del 2007 la Plataforma Salvem Can Fàbregas ha facilitat la informació que destapa que els oncles materns de l’actual regidor d’Urbanisme i Primer Tinent d’Alcalde, sr. Ramon Bassas i Segura, són accionistes de Naves Biada SA i han resultat beneficiats per la venda de la finca on es troba ubicat el conjunt catalogat de Can Fàbregas i de Caralt. Davant aquest fet la Plataforma demana ”actuar en conseqüència” .

L’endemà, divendres 18 de gener el sr. Ramon Bassas i Segura ha encarregat ell mateix un informe al Secretari de la Corporació on li demana “si hi ha cap conseqüència administrativa o jurídica sobre els acords presos i anteriorment relacioinats, així com sobbre el meu capteniment com a càrrec públic”. Tot seguit ha declarat en roda de premsa haver-se asabentat “casualment” d’aquest fet, ha afirmat haver actuat sempre correctament i, sense que ningú l’hagi acusat de res, ha amenaçat de dur als tribunals a qualsevol persona que qüestioni de la seva honorabilitat. També ha afirmat que Naves Biada SA és “un dels més de 90 propietaris del sector”, en un intent de treure rellevància al fet.

La CUP de Mataró assumeix la demanda de la Plataforma Salvem Can Fàbregas i pren el compromís d’actuar davant d’aquesta realitat davant els òrgans que correspongui.

D’entrada exposem uns primers fets documentats que ajuden a valorar la magnitud del 8.000%:

1. La vinculació de parentiu de 3r grau entre el sr. Ramon Bassas i Segura, amb responsabilitats de govern en l’actual i en l’anterior legislatura, i la meitat dels accionistes de Naves Biada SA. Així ha estat reconegut per ell mateix i documentat en la inscripció de la societat Naves Biada SA en el Registre Mercantil de Barcelona (Tom 5051, Secció 2, Llibre 4364, Fulla 59983).

2. Que la finca amb referència cadastral 3288549DF5938N0001UH, on es troba ubicat el conjunt catalogat de Can Fàbregas i de Caralt, va ser comprada l’octubre del 1982 per Naves Biada, SA pel preu de trenta-tres (33) milions de pessetes, segons consta inscrit en el Registre de la Propietat de Mataró (Llibre 998, Tom 2755, Foli 117, Finca 31.535).

3. Que des de l’1 de gener del 2005 l’Ajuntament de Mataró ha iniciat diversos procesos de requalificació urbanística encaminats a implantar una superfície comercial de gran format dins l’illa dins la qual aquesta és la finca majoritària. Així està documentat en els documents aprovats i en les actes dels diferents òrgans de govern de l’Ajuntament de Mataró.

4. Que el sr. Ramon Bassas i Segura és regidor des del 1991, ha ocupat les carteres de Joventut (1991-1995), adscrit a l´Alcaldia (1995-1997), Serveis Centrals (1997-2003) i Seguretat i Prevenció (2003-2007). Des de 1997 és Tinent d´Alcalde. Des de 2007 és regidor d'Urbanisme de l´Ajuntament de Mataró i presideix l'empresa municipal PUMSA. Des de 2004 és Portaveu del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament de Mataró. i per tant ha ostentat responsabilitats de govern i ha participat durant tot aquest temps en els debats, preses de decisions i votacions relacionades amb tot aquest procés. Així queda documentat en les actes dels diferents òrgans de govern de l’Ajuntament de Mataró.

5. Que el 27 de març del 2007 el Consell d’Administració de la societat municipal PUMSA va signar un contracte amb El Corte Inglés SA mitjançant el qual PUMSA s’obliga, entre altres coses, a: “En general, facilitar quantes gestions en depenguin, per tal d’aconseguir la finalitat del destí de la finca.”
I en la pàgina 5 de l’annex tècnic s’especifica que “Malgrat les càrregues existents, aquesta finca s’entregarà lliure de càrregues”.
Tal com queda documentat en el plec de condicions i en l’annex tècnic per a l’adjudiciació d’aquest concurs al qual només es va presentar El Corte Inglés, SA.

6. Que 21 dies després d’aquesta adjudicació, el 17 d’abril del 2007 la societat Naves Biada SA ha venut a la immobiliària Residencial Aurum, SL la finca amb referència cadastral 3288549DF5938N0001UH, per l’import de 16.498.000 euros més IVA, que són 2.745 milions de les antigues pessetes. El valor cadastral de la finca és de 1.016.927 euros, segons consta inscrit en el Registre de la Propietat de Mataró (Llibre 430, Tom 3742, Foli 152, Finca 16.660, Inscripció primera).

Davant aquests fets documentats la CUP de Mataró emplaça l’alcalde i les forces del govern mataroní a actuar i donar les explicacions necessàries per tal que tota la ciutadania pugui entendre aquesta revalorització del 8.000% que ha permès que una finca comprada pels oncles d’un regidor per 33 milions de pessetes s’hagi venut per 2.745 milions de pessetes.

Assemblea de la Candidatura d'Unitat Popular de Mataró
Mataró, 21 de gener del 2008

Si no vols que tot quedi igual: vota en blanc

La precampanya a les eleccions espanyoles del 9 de març està marcada pel bipartidisme PP / PSOE. Aquesta bipolarització té com a conseqüència l’espanyolització de la política catalana.

Per molt que enlairin senyeres i facin discursos electorals agosarats, cap dels partits polítics d’obediència catalana que concorren a aquestes eleccions (CiU, ERC, ICV, Bloc, PSM, etc.) planteja un trencament democràtic amb l’Estat espanyol. L’experiència ens demostra que tots els que van a Madrid –sense excepció- després es venen el país per un miserable plat de llenties, per grapat d’engrunes que no resolen el conflicte nacional existent.

Òbviament, tot queda igual (de malament) i, per tant, s’aplana el camí a l’espanyolisme, que, guanyi qui guanyi, sempre aconsegueix doblegar la dignitat nacional dels partits catalans.

Per tant, com a independentistes dels Països Catalans, si volem ser conseqüents, només tenim tres opcions: abstenir-nos, fer un vot nul o votar en blanc.

Després del rècord d’abstenció de les municipals de 2007, podem considerar que per molt alta que sigui l’abstenció resulta que és políticament irrellevant i, a més a més, no permet fer cap lectura política del seu significat. Fer campanya per l’abstenció és un plantejament antipolític que només tindria sentit com a impugnació a la insuficiència democràtica d’un plebiscit o un referèndum. Podem posar l’exemple del referèndum de la reforma política de 1976, en el qual l’oposició democràtica va demanar –sense èxit- l’abstenció (boicot electoral).

El vot nul no computa en el recompte de vots i pot tenir una dimensió individual i una de col·lectiva. L’assaig del vot nul independentista ja es va intentar en el referèndum de reforma de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya (2006) i es va demostrar com a una opció difícil i poc viable. L’exemple del vot nul del País Basc no és exportable als Països Catalans, perquè es tracta de realitat polítiques totalment diferents.

Més enllà de les llegendes urbanes que circulen, el vot en blanc (votar amb un sobre buit) permet fer una interpretació política independentista simple i a l’abast de tothom que tingui dret de vot: rebutgem la classe política claudicant, responsable de les vergonyoses reformes dels estatuts d’autonomia, de l’espoli fiscal, dels dèficits d’infraestructures, de la destrucció del territori (TAV, MAT, especulació, etc.), del manteniment de la Monarquia borbònica i de l’opressió nacional que patim.

Finalment, per tal d'enriquir el debat, us emplaço a fer comentaris per expressar la vostra opinió i a participar en aquesta enquesta.

Abstenció, nul o blanc

L'any 2004 molta gent independentista va prendre la determinació de votar ERC, per tal de posar punt i final al deliri espanyolista del PP. Aleshores, el vot a ERC fou àmpliament secundat per gran part de la militància de l'esquerra independentista, que mancada d'una plataforma electoral pròpia, i com a mal menor, va optar per votar amb una pinça al nas.

Igual que havia fet CiU, ERC va donar suport al PSOE, en l'enèsim intent català de reformar l'Estat espanyol. El balanç del govern Zapatero posa de manifest l'error de càlcul de la cúpula d'ERC, que a la Comunitat Autònoma de Catalunya, encara continua legitimant el pacte amb els homòlegs de Zapatero.

Malgrat que tots els indicadors apunten que el poble català n'està fart i cansat, la classe política segueix insistint en fórmules caducades, que no es corresponen amb l'actual conjuntura de repressió i espanyolisme desbocat.

Els diputats dels Països Catalans al Congrés dels Diputats espanyol sempre seran minoria. Per tant (i tenint en compte els antecedents), la presència de diputats independentistes només hauria de servir d'altaveu, per tal que a Espanya se n'assabentin que marxem. Això ERC no ho ha fet. Per exemple, la preocupació d'ERC ha estat poder parlar en català a Madrid, cosa que encaixa de ple amb el plantejament reformista espanyol, que com ja hem dit, ha resultat un fracàs estrepitós. Espanya no es pot reformar, l'únic que podem desitjar és separar-nos-en quan més aviat millor.

Per tot plegat, i apel·lant a les manifestacions plebiscitàries de dignitat nacional que s'han realitzat en els darrers dos anys (18 de febrer de 2006 i 1 de desembre de 2007), com ja vaig anticipar, considero que qualsevol opció és bona si serveix per castigar electoralment a la classe política catalana responsable de les reformes estatutàries.

La CUP, en la qual molta gent ha dipositat moltes esperances, encara no té l'abast ni la capacitat organitzativa per assumir reptes electorals més enllà dels estrictament municipals (l'única excepció van ser les europees de 2004, on l'objectiu no era tant el resultat -irrisori- sinó la difusió del rebuig a la Constitució europea). Ara bé, això significa que hàgim de fer la viu-viu? Doncs no, perquè, justament, al Congrés de Diputats espanyol es decideix el més important, allò que més repercuteix en les nostres vides. A Madrid tallen el bacallà i el problema està en què els catalans només poden ensumar les engrunes i que els nostres parlaments autonòmics són simples sucursals sense sobirania.

Penso, per tant, que la CUP ha de marcar una orientació de vot, pensant en la pròpia militància, però també en el conjunt de la societat catalana. En aquest sentit, entenc que només hi ha tres opcions: abstenció (sense cap repercussió), vot nul (no computa en el recompte total) i vot en blanc (que computa). He encetat una enquesta per intercanviar opinions, però ja us avanço que la meva opció serà, amb tota seguretat, el vot en blanc, per tres raons:

1. És la millor manera de desautoritzar la classe política catalana (“cap opció em representa”) i posar el discurs independentista a l'abast de molta gent que, altrament, no votarien nul ni s'abstindrien.

2. Els vots blancs es computen dins de l'escrutini i, per tant, es poden visualitzar i faciliten una lectura política.

3. Els blancs fan pujar el percentatge de vots emesos i dificultarien l'obtenció d'escons als partits “petits” (Ciudadanos, ICV, ERC...).
   

Què cal fer a les eleccions espanyoles?

Davant la convocatòria d'eleccions espanyoles del 9 de març, entenc que com a independentistes dels Països Catalans només tenim tres opcions: abstenció, vot nul o vot en blanc.

Precisament, això és el que demano en l'enquesta que avui inicio. Us convido a participar-hi i, sobretot, a raonar les vostres opcions. ENQUESTA

Per les presons de Franco. Memòries d’un pres de la postguerra 1936-1945

Dijous 17 de gener vaig participar, junt amb la Margarida Colomer (historiadora) i la Maria Modesta (Grup de Recerca per la Memòria Històrica), en la presentació de les memòries de Tàrio Rubio. L'acte es va realitzar a la llibreria Robafaves de Mataró i va ser un èxit de públic.

Destaco l'actitud honesta de l'autor, que abans de la seva intervenció, preocupat per demostrar la veracitat del seu relat, va mostrar a tot el públic assistent els fulls del seu sumari de consell de guerra i documents relatius a la seva depuració.

Tot seguit us reprodueixo el guió de la meva intervenció.

Tàrio Rubio, nascut l’any 1920 a les Useres, a la comarca de l’Alcalatén, relata les vivències d’un jove que va perdre la seva joventut per causa d’una guerra provocada per l'alçament d’una part de l’Exèrcit espanyol contra les institucions republicanes.

Es descriu el caràcter inhumà propis de la mentalitat bèl·lica dels militars feixistes que cada cop que mataven un “rojo” se’n vantaven dient “uno menos”.

El protagonista patí un llarg peregrinatge per la geografia espanyola dels camps de concentració, presons i batallons disciplinaris; com a pres polític que era, patí una política pentienciària de dispersió i de les tortures, elements, desgraciadament, encara vigents a l’Estat espanyol, pensats per anorrear la personalitat del presoner.

Es descriuen les pèssimes condicions de vida a les quals se’ls va sotmetre: subalimentació, mala higiene, fred, set i fam.

Es posa al descobert l’existència del que ja es coneix com a “esclaus de Franco”; els treballs forçats amb què la Dictadura franquista castigà els “desafectes” per tal de reconstruir infraestructures i regions “devastades” com a resultat de la guerra desencadenada pels feixistes. Un exemple d’aquest treball forçat es troba en la construcció d’obres faraòniques com el Valle de los Caídos.

Es destapa la catalanofòbia, que no era exclusiva dels franquistes, ja que, tal i com explica l’autor, aquesta modalitat de xenofòbia també era la norma de molts presos polítics republicans que es molestaven en sentir parlar algú en català.

S’exposa el paper repressiu i reaccionari de l’Església catòlica, clarament alineada amb el sosteniment de la Dictadura.

També es posa de manifest la farsa de la Justícia franquista, la farsa dels avals i els consells de guerra, on els imputats ja estaven prèviament sentenciats per les seves idees o compromís polític.

Franco va morir al llit, fa tres dècades, però, en molts aspectes, el franquisme es ben viu avui en dia: persecució de les idees republicanes i independentistes, il·legalització de partits, tancament de diaris i repetidors de televisió, anticatalanisme, tortures, tribunals d’excepció com l’Audiència nazional, política de dispersió penitenciària, sectarisme de l’Església catòlica, etc. Tot plegat, penso que posa en qüestió el discurs oficial de la transició feliç a la democràcia i dels 30 anys de pau constitucional (que recorden molt als 25 anys de la pau de Franco).

El treball dels historiadors no és suficient per resoldre aquestes mancances, això correspon a la societat i per això, penso que cal exigir a les nostres institucions que desenvolupin polítiques divulgació de la memòria històrica i, sens dubte, aquest llibre és un relat interessant perquè les generacions més joves puguem conèixer, mitjançant un testimoni presencial, el nostre passat col·lectiu i, conseqüentment, comprendre el perquè de moltes de les coses que passen actualment.

Marc Ferrer / Tu de què vas?

Marc Ferrer i Murillo. Terrassa 1974. Sóc llicenciat en història i la meva vida laboral està vinculada al Cos de Bombers de la Generalitat i al ViaLlibres!, una llibreria-cafeteria de Terrassa. Tinc una vida cultural i associativa molt rica, ja que col·laboro en diverses entitats i projectes. Des dels 13 anys que estic vinculat políticament a l'independentisme. Vaig militar molts anys a les JERC i ERC, però vist el seu rumb dels darrers anys, vaig decidir plegar. En les darreres eleccions municipals em vaig incorporar a la CUP de Terrassa, on col·laboro actualment. També sóc un dels impulsors de freecatalonia.com i president de l'Associació d'Historiadors i Historiadores dels Països Catalans.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?
Per mi és un dels màxims símbols de l'opressió que pateix el nostre país i per tant un dels principals enemics de Catalunya. A més, com a republicà, encara que fos espanyol, no li veig cap sentit, ni pels valors democràtics que defenso ni tampoc per la manera que va ser restaurada, per obra i gràcia d’un dictador feixista.

Quan algú crema una foto del rei veig que encara hi ha resistència. No ho veig com un símbol de llibertat d’expressió, i així tampoc ho hem de vendre els independentistes. Si algú cremes la foto de Companys o Macià com a llibertat d’expressió, jo m’enfadaria i m'indignaria. Els independentistes ho hem d'explicar com allò que realment és: un acte contra l'opressió, un acte clar del nostre rebuig. Dins la nostra lluita contra aquesta opressió podem establir diferents fases i intensitats i cremar una foto del rei seria un acte de baixa intensitat.

- Penses que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?
Vàlid per a què? Vàlid per a qui? Potser és vàlid pels espanyols, però com a catalans no ens és vàlid, primer perquè no és nostra i segon perquè és la legitimació de la nostra ocupació per part d'Espanya. Si volem ser lliures mai podrem respectar les lleis espanyoles, ja que amb les lleis espanyoles mai podrem ser lliures: mai podríem fer un referèndum d'autodeterminació, per exemple, i vist el panorama actual, canviar les lleis tampoc ens servirà, ja que no ens deixen canviar-les. Tots els pobles que han lluitat per la seva llibertat, tard o d'hora han entrat en fase d'il·legalitat i de saltar-se la llei, ja que les lleis eren les imposades pels seus ocupants.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i no acceptaria que una part comencés la independència sense la resta. No vull viure en un país esquarterat, com Irlanda.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Tot i que pot tenir molts sinònims, tot depèn del grau de sobirania a la qual aspirem. I com que jo aspiro a tenir una sobirania del 100%, ens cal la independència. No suportaria viure en un país federal on els nostres veïns porten més de 350 anys fent-nos la punyeta, ja no aguanto més la convivència amb segons qui, per tant, el millor és que cadascú vagi per lliure i nosaltres volem anar per lliure, per poder ser lliures.

- Quin camí penses que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Malauradament el camí moltes vegades no el marquem nosaltres, sinó els nostres enemics. Es difícil marca un camí quan constantment estàs en una dinàmica d’acció/repressió/acció. Cada moment històric té el seu propi camí, la seva estratègia i som nosaltres, els independentistes els que hem de creure que allò que fem ho fem ben fet. No hi crec, en el “això no toca”, perquè aquesta frase sempre vindrà en boca dels ocupants, els botiflers i els covards. Tot i així, sempre s'ha valorar què és el que fa en cada moment per avançar, no per retrocedir. Fer un camí, el podem fer caminant, corrent i si cal a peu coix, però sense peus, malgrat que ens arrosseguem, avançarem molt poc. Dins la legalitat vigent en molt poques coses podrem avançar, per tant, hem de ser conscients que a vegades, caldrà entrar en qüestions il·legals o en estratègies que no seran ben vistes ni tindran acceptació popular, i que també les conseqüències de la seva repressió poden ser nefastes.

El que hem de tenir clar els independentistes, que només avançarem si anem de bracet amb independentistes. Cal una unió d'una vegada. La unió fa la força, diu la màxima, oi? Doncs primer unim-nos i deixem de banda personalismes, protagonismes infantils i sobretot debats estèrils que ara per ara no ens fan avançar.

- En què i a qui penses que beneficiarà la sobirania nacional?

Només cal donar una ullada a nivell general i veure que si el poble català pot decidir per ell mateix i que si és amo del seu destí i dels seus diners i decisions, viurem en una societat molt millor. Tota aquella persona que visqui al nostre país i amb bona voluntat de viure, es beneficiarà de ser un país lliure.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

D'una banda a aquelles persones que ens poden aportar la seva experiència, el seu bagatge i les seves idees per enriquir-nos i d'altra banda, a aquelles que amb les seves respostes quedarien retratats i se'ls veuria el llautó i a quina banda estan de la barricada. Per poder volar, cal deixar llast i companys incòmodes de viatge.

Contrafoc a la repressió espanyola

La justícia espanyola és una eina més de l’engranatge repressiu de l’Estat espanyol per combatre, criminalitzar i aïllar les persones i els símbols de la lluita per la independència dels Països Catalans.

Ahir, 15 de gener, l’exalcalde de Santa Coloma de Cervelló va haver d’acudir a l’Audiència espanyola, en qualitat d’imputat per un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme per haver donat el nom de Jaume Martínez i Vendrell a un carrer de la seva població. Aquesta mesura posa de manifest la manca de respecte a una institució catalana, l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, que en l’exercici democràtic de les seves competències va donar nom a un passatge a un lluitador independentista exemplar.

Avui, 16 de gener, a instàncies del Jutjat Central d’Instrucció núm. 2 de Madrid, en Santi Fortuny, un jove tarragoní i militant independentista, ha estat citat per declarar davant del Jutjat d’Instrucció núm. 4 de Tarragona per haver cremat un dibuix del Rei d’Espanya en una concentració antimonàrquica.

Davant d’aquests fets, cal expressar la màxima solidaritat i tenir en compte que l’objectiu de la repressió és anul•lar i aturar la lluita independentista. Per tant, és important trencar el silenci informatiu i explicar a tothom que l’Estat espanyol, a més d’emparar la tortura, nega la llibertat d’expressió i la memòria dels nostres combatents.

En situacions com aquesta, com sempre, l’únic antídot acostuma a ser la música. Per això us emplaço a gaudir a ritme d'ska amb el Contrafoc dels empordanesos Dekrèpits (dekrèpits però no veçuts!), que tenen un so i unes lletres combatives que ens animen a continuar la lluita.

La biblioteca dels MTV

La Caixa Laietana ha celebrat el seu 145è. aniversari amb molta pompa. El contrapunt d’aquests fastos ha estat l’anunci de la restricció del dret d’admissió a la biblioteca que regenta al carrer d’en Pujol (que amb les obres d’ampliació també tindrà un accés per la plaça de l’Ajuntament). A partir d’ara cal ser client de la Caixa Laietana per accedir a la seva biblioteca. De fet, aquesta mesura és coherent amb el caràcter exclusivista que ja aplicaven al servei de préstec de la mateixa biblioteca, al seu casal d’avis i al centre multimèdia, ara només els falta posar un rètol que hi digui: “Reservat a Mataronins de tota la vida”.

Per tant, penso que el més lògic seria que a partir d’ara l’agenda cultural que edita el Patronat de Cultura (amb diners públics) deixi d’anunciar els actes que es fan a la biblioteca de la Caixa Laietana (com l’hora del conte), perquè es tracta d’un equipament que no és públic i limita el dret d’admissió als seus clients.

Sincerament, ho trobo tan miserable que, per mi, ja es poden fotre l’obra social on els càpiga. Mentrestant, no em cansaré d’exigir les dues biblioteques públiques que per llei manquen a una ciutat com Mataró i, òbviament, seguiré sent un assidu de la Biblioteca Pública Pompeu Fabra i del Llibre Viu al barri de Rocafonda.

Reglament per a l'ús del català: paper mullat?

En el darrer Ple municipal (dijous 10 de gener de 2008) la CUP va denunciar l'incompliment del Reglament per a l'ús de la llengua catalana pel fet que l'Ajuntament ha enviat cartes en versió bilingüe català / castellà. Aquesta circumstància contradiu l'Art.5.3. del Reglament, on es diu que "Les comunicacions i les notificacions dirigides a persones físiques i jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, s’han de fer en llengua catalana, sense prejudici del dret dels ciutadans a rebre-les, si ho demanen expressament, en castellà".

La resposta del govern municipal la va donar el Sr. Terradas, que va escudar la seva actuació en l'Art. 7 del Reglament on sempre que hi hagi "cricumstàncies especials" es contempla l'ús indiscriminat del bilingüisme català / castellà: "Només es faran impresos bilingües quan alguna circumstància especial ho recomani, d’acord amb les orientacions que estableixi la Comissió interdepartamental de seguiment a què es refereix l’article 23, a proposta del centre de normalització lingüística/servei de català. El text català hi ha de figurar de forma preferent."

Atesa la resposta donada, cal considerar que l'Art. 7 converteix el Reglament per a l'ús de la llengua catalana en una declaració de bones intencions sense cap obligació de compliment, atès que sota la consideració de "circumstància especial" podran seguir amb l'actual política de cartes i comunicacions bilingües.

Per tant, en contra del que pensàvem incialment, el Reglament d'ús de la llengua catalana és paper mullat. Finalment, doncs, tornem a constatar la nul·la sensiblitat catalanista del govern municipal de Mataró, que amb aquesta manera de procedir fa de la llengua catalana un element decoratiu, innecessari i prescindible.

Quina vida!

Els Red Banner han recuperat el tema "Quina vida" [vegeu-ne una versió] dels Pixamandúrries, que també donava el títol al primer treball (1991) d'aquest grup. Personalment, encara que això us pugui semblar estrany, els Pixamandúrries i la ratafia van units, perquè tant la seva música com el seu gust d'aquest licor els vaig descobrir en una estada a Rupit organitzada pel Casal de Joves d'Alella... Pel que fa a les lletres dels Pixamandúrries només puc dir que són inoblidables i que van marcar a molts joves que aleshores començàvem a militar per la transformació social i l'alliberament nacional. No hi ha dubte, doncs, que la música va tenir un paper fonamental, tal i com han destacat historiadors com Carles Viñas.

Repressió a la Universitat de Perpinyà. Justícia per Pere i Yann!

La contestació i la vaga són encara, avui dia, uns mitjans de lluita reconeguts i legals, tot i que alguns els voldrien veure buits de contingut, o fins i tot totalment suprimits...

La lluita contra la LRU i els diversos moviments d’ocupació, a tot l'Estat francès i especialment a Perpinyà, han fet prova d’una gran determinació i d'una gran maduresa.

Els contraris a aquesta lluita, i són molts, han mostrat al llarg del conflicte el seu desinterès per unes decisions democràtiques, quan ells no es priven mai de parlar en nom d’aquesta mateixa «democràcia»...

Una part important de la comunitat «universitària», particularment a Perpinyà, ha volgut ofegar i reprimir el conflicte gairebé des de l'inici...

Malgrat les votacions successives i majoritàries a favor del bloqueig de la Universitat, les maniobres mai no han deixat de multiplicar- se, maniobres que tendien a desacreditar el moviment i els seus militants més visibles!

Els responsables de la Universitat no van recular de cap de les maneres, i van anar fins a fomentar les tensions i els enfrontaments; per exemple donant als estudiants oposats al bloqueig un amfiteatre, durant tot el bloqueig, a pocs metres de l'Amfiteatre 4 ocupat pels estudiants en vaga...

Avui, el president de la UP i una part dels professors oposats al moviment de vaga, han posat davant de la «justícia» dos companys estudiants, militants de la Coordinació dels Grups Anarquistes, del sindicat SUD Etudiant i, per un dels dos, de l’organització Maulets, suposadament acusats de «degradacions, robatori, amenaces de mort...».

Aquests mateixos professors es van destacar, sense cap ambigüitat, amb actituds provocadores i fins i tot violents. Unes actituds sense cap «mesura», sobretot quan provenien de persones el rol de les quals és instruir, guiar, ensenyar, ajudar però de cap de les maneres insultar, provocar, pegar, etcètera.

En base a les queixes dipositades per les instàncies de la Universitat i per aquests professors, el dimecres 19 de desembre a la matinada, Yann i Pere han estat detinguts a casa seua. La policia ha registrat els apartaments i ha agafat els seus ordinadors. Els nostres dos companys han pagat la voluntat del poder de desacreditar i de criminalitzar a tot arreu la lluita contra la LRU que sacseja les universitats des del mes d'octubre. Després d'una guàrdia vista de 48h, a les quals s'han d'afegir 7 hores tancats al tribunal, cap de les càrregues inicials han estat retingudes contra ells. Unes queixes nominatives d'ultratge han estat dipositades per alguns professors contra el Pere i el Yann. Unicament a partir d'aqueixes acusacions, se'ls plaça sota control judicial:

- els és prohibit sortir de Catalunya Nord

- els és prohibit anar a la Universitat de Perpinyà, al campus universitari, al restaurant universitari

- els és prohibit tot contacte entre ells, però també amb el conjunt del personal de la Universitat.

Tot i la presumpció d’innocència, aquest tipus de control tendeix a fer creure que el Yann i el Pere són unes persones perilloses, i que són culpables abans del judici! Pere i Yann no han reconegut cap dels actes, cap de les declaracions, cap de les càrregues que se'ls posava a l'esquena! Una de les conseqüències més vergonyoses d'aquestes mesures consisteix en prohibir als nostres companys d'anar a la Universitat i per tant de continuar els seus estudis. És totalment al•lucinant, quan les preteses «víctimes» declaraven actuar en virtut de la «llibertat per tots de seguir els cursos...».

Denunciem aquestes maneres de fer, que fan pujar d'un grau la repressió als moviments estudiantils. Denunciem aquestes mesures i aquest aferrissament, que tenen l'objectiu de sotmetre'ns tots a l'ordre establert.

-Exigim l'anul•lació del control judicial dràstic i no justificat al qual Yann i Pere estan sotmesos.

-Denunciem per endavant tota temptació de perseguir-los, de manera artificiosa.

-Exigim que s'aturi l'expedient en contra del Pere i el Yann

-Fem una crida al conjunt dels actors de les lluites estudiantils i, de manera més àmplia, del moviment social, a solidaritzar-se i a reaccionar a aquestes temptatives de criminalització de les lluites.

Mostreu la vostra solidaritat: http://www.comite-justice.c.la/

Què vol dir imperialisme?

Una nit, després de l'hora de tancar, una pregunta feta en veu alta va trencar el silenci. Venia d'una germana que estava llegint un llibre que jo vaig prestar-li.

“Angela, què vol dir ‘imperialisme’?”

Vaig respondre-li amb veu ben audible: “Que la classe dominant d'un país s'apodera d'un altre país per robar les seves terres i recursos i explotar el treball dels seus habitants”

Una altra veu va cridar: “Vols dir tractar a la gent d'un altre país de la mateixa manera que aquí es fa amb els negres?"

Angela Davis, Autobiografía (Ed. Grijalbo, 1977)

Balanç dels Reis Mags d'Orient a Mataró

Els Reis van portar carbó a l'alcalde Baron (Foto: Capgròs)

Els Reis de l'Orient són un espectacle de masses. Il·lusionen la canalla i ens fan reviure la nostra pròpia infantesa. Enguany, he tornat a compartir aquesta emoció amb els meus dos fills. Tants regals acaben per embafar, però el que compta de debò és l'emoció, les cançons i el temps compartit en actes com aquests.

Dit això i vist el que vaig veure el passat divendres 4 i dissabte 5, tot i la defensa aferrissada que en fan alguns companys/es de files, penso que ja és hora de dir ben alt que a Mataró els actes de Reis són una merdeta. Sembla mentida que els gestors culturals de la nostra ciutat no parin esment en el fet que els actes de Reis són els més multitudinaris de la nostra ciutat.

Mataró, com a ciutat i cap de comarca que és, hauria d'aspirar a molt més. En aquest sentit, sense desmerèixer l'aportació que fan les 600 persones voluntàries, és obvi que cal millorar i renovar radicalment alguns aspectes. En citaré dos:

Primer, cal ampliar els horaris de la missatgeria reial, perquè ara es formen cues quilomètriques i de més de tres hores que fan desistir als pares i les mares més abnegats amb la qual cosa molts nens i nenes s'han tornat a quedar sense l'oportunitat de lliurar la carta.

Segon, no podem continuar amb una cavalcada de pa sucat amb oli, amb carrosses de l'any de la picor, amb un fil musical de nadales exclusivament en castellà i amb l'oportunisme propagandístic de concessionaris de cotxes, caixes d'estalvi i polítics locals.

Finalment, com a contrapunt, tal i com ja havien previst els companys i companyes de Maulets, els Reis de l'Orient van deixar un munt de carbó a la porta de l'Ajuntament de Mataró amb el següent missatge:

"Pel desastre que volen consumar a Can Fàbregas, per afavorir l'especulació a tots els barris de la nostra ciutat, aconseguint que el metre quadrat costi 2.967 euros, per l'ordenança de civisme i les multes que es deriven d'aquesta, per la repressió als moviments socials i en especial als qui volen transformar la societat, per la bandera espanyola que oneja dia rere dia al balcó de l'Ajuntament i, sobretot, per la manera de fer sempre des d'una òptica espanyolista i afavorint les classes dominants, etc. els Reis Mags d'Orient us deixen carbó aquest any”.

La llengua i el país en l'etiquetatge

Diuen que "en el pot petit hi ha la bona confitura" i, justament, això és el que dóna valor afegit en el món globalitzat que ens ha tocat viure. Penso que amagar la llengua i el país és un mal negoci i, a més, crea suspicàcies en els potencials consumidors. En canvi, qualsevol emprenedor amb vista farà de la catalanitat un element de normalitat i, segons el tipus de producte, la convertirà en un atractiu (vegeu sinó l'èxit de la cervesa Moritz o la Cola catalana). Ben mirat, dir això és simple, però quan no tens el poder d'un Estat propi i l'Estat que teòricament et representa i t'empara t'imposa una altra llengua i una altra identitat, aleshores, les coses es compliquen.

Quan estudiava EGB un mestre ens va explicar que l'etiquetatge de tots els productes havia d'estar escrit forçosament en castellà. L'etiquetatge en català, que era la llengua vehicular i la raó de ser de la nostra escola, només era una opció, que sovint el fabricant obviava per motius diversos.

De de llavors ençà, sempre m'he preguntat per què als empresaris del nostre país (molts dels quals s'omplen la boca parlant de patriotisme) els costa tant d'afegir el català al regutizell d'idiomes amb què etiqueten els seus productes? Igualment, segueixo preguntant-me per què els costa tant fer constar el nom del nostre país?

Malgrat la ingent tasca desenvolupada per la Plataforma per la Llengua, la situació, ara que tinc 33 anys, no ha canviat pas massa. L'etiquetatge continua ignorant la nostra llengua i el nom del país.

El cas més divulgat és el dels empresaris del ram del “cava” (jo sempre en diré xampany), que tot i les excepcions, etiqueten exclusivament en castellà i en qualsevol cas, sempre fan constar que es un producte espanyol, de “España”. Per tant, si ets una persona sensible i et beus una copa de “Juvé y Camps” selecció de reserva familiar (bo de debò!), et pots acabar ennuegant si llegeixes l'etiqueta de l'ampolla.

En canvi, els productors de whisky escocès, malgrat que etiqueten en anglès, sempre fan constar que és un producte d'Escòcia. Davant d'això, podem optar pel resistencialisme de la ratafia Russet, tal i com proposa Xavier Solano, o bé exigir la intervenció dels poders públics per tal que en tots els productes catalans es faci constar el seu origen (Catalunya) i s'usi la llengua catalana en l'etiquetatge, fulls instruccions, prospectes, manuals, etc.