Toros sí, toreros no!

"Article 52. A Catalunya queden prohibides les curses de braus, les exhibicions de boxa i tot esport que tendeixi a embrutir el poble. Les places de braus i els rings de lluites de boxa seran enderrocats en el terme de dos anys, una volta assolida la independència." 

Amb aquesta menció, la Constitució Provisional de la República Catalana, redactada el 1928 a l'Havana pels seguidors de Francesc Macià, es va anticipar la fi de les curses de braus a Catalunya, tal i com avui ha ratificat el Parlament autonòmic. Aquesta decisió dóna resposta a un requeriment ètic de la ciutadania a favor dels drets dels animals i és, inqüestionablement, un acte d'afirmació nacional catalana d'un gran valor simbòlic.

Cal agafar embranzida per escombrar-los

Arran de la meva participació a la tertúlia política de Mataró Ràdio emesa el 20 juliol  centrada en la valoració de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i de la massiva manifestació de resposta celebrada el 10 de juliol a Barcelona, vull compartir les següents reflexions:

- Primer. La sentència del Tribunal Constitucional espanyol corrobora l'exhauriment del cicle polític dels Estatuts d'autonomia i posa de manifest les inacceptables limitacions imposades pel marc constitucional espanyol.

- Segon. L'autonomisme disfressat de federalisme espanyol (tal i com postulen PSC i ICV) és inviable perquè a Espanya no hi ha de federalistes.

- Tercer. El catalanisme serà independentista o no serà, la manifestació del 10 de juliol va representar un tomb definitiu respecte als plantejaments sucursalistes (PSC, ICV) o regionalistes (CiU, Esquerra). Els drets nacionals del poble català no poden dependre de la bona voluntat dels governants de torn de Madrid, perquè d'aquesta manera tenim totes les de perdre.

- Quart. Per fer front a la crisi econòmica que patim necessitem marxar d'Espanya i, per això, cal aprofundir la mobilització de la societat i estendre els actes de sobirania que estan protagonitzant molts municipis d'arreu de la Nació. El nostre full de ruta inequívoc passa pel dret de decidir (autodeterminació) com a via per a construir un estat propi.

Conclusions: per construir un estat propi cal escombrar la generació política hereva de la transició postfranquista i del pacte constitucional espanyol. Les eleccions autonòmiques de la tardor de 2010 podrien haver estat un primer toc d'atenció; malauradament, fins a la data, l'esquerra independentista no ha pogut o no ha sabut vertebrar l'alternativa necessària per a l'alliberament del poble català. Aquesta mancança és encara més inversemblant si es té en compte que hi ha més independentistes que mai i que, paral·lelament, estem patint l'ofensiva neoliberal més salvatge dels últims anys. 

Sigui com sigui, cal que la CUP i el conjunt de l'esquerra independentista assumim la realitat i encarem el futur amb responsabilitat. En aquests comicis, ens agradi o no, l'esquerra independentista ha perdut el tren. Per això, les opcions de vot representades per Laporta, Tena, Bertran o Carretero són i cal considerar-les com a expressions d'oportunisme polític. 

El nostre tren és lent i la nostra propera estació passa per garantir un bon resultat de les nostres candidatures a les municipals del 2011, per començar a fer entendre a tots els agents de l'esquerra independentista que cal arraconar definitivament les inèrcies marginals que encara perviuen en el funcionament de molts col·lectius i, finalment,  caldrà assolir un consens ampli per començar a treballar sense escuses perquè d'aquí quatre anys, el 2014, tinguem una presència determinant als Parlaments autonòmics, començant pel de Catalunya.

Mentrestant, cal apuntalar les escletxes de llibertat i les tribunes públiques assolides a través dels nostres càrrecs electes municipals que, sense dubte, són l'embrió de la revolta institucional que ha de desembocar amb el desplegament d'una alternativa independentista i d'esquerres que enterri de forma definitva la dependència dels Països Catalans respecte els estats espanyol i francès.

La terra serà tota vostra

Otger i Estel, el dia que llegiu i comprengueu aquestes lletres, desitjo i espero que la nostra lluita per la independència sigui història i que gaudiu de la llibertat dels Països Catalans. Us estimem.

Un sol clam: independència!

El 10 de juliol els independentistes bascos també es manifestaran per reivindicar llur dret d'autodeterminació i per solidaritzar-se amb el poble català. Aquesta coincidència amplificarà el ressò internacional de la mobilització catalana, perquè posarà de manifest el bloqueig democràtic de l'Estat espanyol. Espanya és incapaç de reconèixer d'igual a igual les nacions i cultures no castellanes i això, és clar, és un plantejament antidemocràtic que, tard o d'hora, els petarà als morros.

Simptomàticament, estem assistim al desconcert de molts dels qui fins fa quatre dies postulaven la via de l'encaix amb Espanya. No és només l'europarlamentari Raül Romeva, en Ferran Mascarell o en Ferran Requejo sinó que sorgeixen personatges com Àlex Masllorens que es pregunten obertament quin és el grau de llibertat a què pot aspirar el poble català dins d'Espanya.

Tots ells saben, que el panem et circenses no basta i que després de l'espanyolisme futbolístic tornarem a la crua realitat de la crisi econòmica, agreujada pel fet que depenem políticament a un Estat que està a punt de fer fallida.

L'Espanya corrupta i antidemocràtica que ens sotmet s'està enfonsant i, davant l'evidència, les rates salten del vaixell. Negar la realitat és la tàctica habitual del poder, que a través de la instrumentalització dels mitjans de comunicació està cremant els seus últims cartutxos. La manifestació del 10 de juliol serà un clam per la independència (ho saben ells i ho sabem nosaltres), per això cal seguir empenyent i mostrar de manera inqüestionable l'abast de la Catalunya real, la maduresa de la Catalunya nacional i la determinació de la Catalunya lliure que ja ha començat a caminar cap a la independència.

Senyeres i estelades als balcons!

L'eufòria espanyolista pel Mundial de futbol és una expressió expressió primària de nacionalisme banal al servei de les classes dominants. Igual que va fer en el seu dia  la dictadura argentina, l'Estat espanyol atia la patrioteria per encobrir la seva fallida econòmica i l'opressió de les nacions no castellanes . 

Els espanyolistes no tenen programa, no tenen arguments i, sobretot, no tenen cap futur a Catalunya. El seu sentiment és reactiu i al·lèrgic a la catalanitat i això posa de manifest un alt nivell d'inadaptació que hauria de fer rumiar els sectors socials i polítics que l'han alimentat. Estan nerviosos, indecisos i mal informats davant l'avenç imparable de la causa indepedentista i, per això, es manifesten en clau identitària i ens omplen les ciutats amb la bandera imposada pels criminals feixistes. 
 

Ateses les circumstàncies i mentre no tinguem un estat propi, els catalans i les catalanes hem de basar l'existència de la nostra nació en un plebiscit quotidià (en actes conscients).

Per plantar cara a l'espanyolisme, ara més que mai, cal fer un acte d'afirmació i de dignitat nacional penjant senyeres i estelades als balcons en suport a la manifestació del 10J. Perquè som una nació i volem decidir el nostre futur en llibertat.

Els símbols són importants perquè ens cohesionen i ens enforteixen. En l'actual context cal fer-los visibles deixant palès que Catalunya no es rendirà. Per tant:  pengeu senyeres i estelades als balcons!

El 10 de juliol: per la independència!

Fa vuit anys, en un reportatge del programa Entrelínies de TV3 els independentistes projectàvem una imatge residual, juvenil i mancada de fites. Però, com que érem joves i alegres... sabíem que, com a mínim, la nostra lluita serviria per reconvertir la merda en fems.

Qui ho havia de dir!  Avui l'independentisme és l'opció que ocupa la centralitat del debat polític i social, ja no és una qüestió d'edat o d'un determinat partit i de fet, les enquestes demostren que hi ha independentistes en totes les franges d'edat i a tots els partits.

Aquesta circumstància no és una conseqüència directa de l'acció política de l'independentisme organitzat, sinó del nefast procés de reforma de l'Estatut, que ha demostrat la inviabilitat de pluralisme o el federalisme dins d'Espanya. És a dir, malgrat la feblesa de les organitzacions, l'indepedentisme bat rècords i, poc a poc, dia rere dia, ja està conformant una majoria social favorable a la creació d'un estat català.

Fet i fet, la pròpia emergència de la CUP a molts municipis, tal i com va passar a Mataró, ja va anticipar molts dels canvis que s'han produït. Ara, l'eixamplament i la maduresa de l'independentisme no passen per l'exclusivisme o els interessos de cap partit sinó per la capacitat organitzativa i de mobilització del poble.

L'èxit de les consultes locals sobre la independència serà irreversible si aquestes experiències es tradueixen en l'articulació d'un moviment independentista de masses. En aquest sentit, cal destacar el cas de Mataró, on els promotors de la plataforma Mataró Decideix, responsable de l'organització del referèndum del 20J, ja han plantejat la seva continuïtat amb el nom de Mataró per la Independència.

Finalment, també caldrà fixar-se en allò que succeirà a la manifestació del 10 de juliol, convocada a Barcelona sota el lema "Nosaltres decidim, Som una nació". Aquesta manifestació pot representar el punt i final dels defensors de l'Estatut i l'inici de l'hegemonia política de l'independentisme. Serà una lluita desigual, però amb el poble al carrer la victòria serà nostra. Per això cal acudir-hi, per deixar-los clar que l'Estatut ha mort i que ja hem començat a caminar cap a la independència.

"Treballar per la independència" a Entre Línies (TV3, any 2002) from Joan Jubany on Vimeo.

Contra la sentència: independència!

Dijous 1 de juliol, poc abans de l'inici del Ple municipal, un centenar de persones ens hem concentrat davant de l'Ajuntament de Mataró per dir prou als estatuts i a aquells que es creuen amb el dret de decidir per sobre de la voluntat del poble català.

S'ha  llegit un manifest de la CUP de Mataró i Maulets del Maresme, exposant que la sentència del Tribunal Constitucional espanyol posa punt i final a la via autonomista. També s'ha fet una crida a la mobilització per assistir a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona, convocada per Òmnium Cultural amb el lema "Nosaltres decidim, Som una nació, ", per tal de fer evident que ja hi ha una majoria social partidària de la independència i, d'aquesta manera, arraconar els sectors que postulen la defensa hipòcrita de l'Estatut d'Autonomia i la dependència envers l'Estat espanyol.

Més tard el Ple municipal ha debatut una resolució d'urgència en defensa de l'Estatut, presentada per ICV-EUiA, PSC-PSOE, Esquerra i CiU, que ha estat rebatuda per una moció alternativa de la CUP, que tot i no prosperar, proposava plantejar de forma inequívoca una resposta independentista a la sentència de l'Estaut en els següents termes:

1. Mostrar el rebuig de l’Ajuntament de Mataró envers la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, atès que representa una agressió inacceptable cap al poble català.

2. Constatar l’exhauriment del cicle autonòmic iniciat el 1979 i expressar el ferm compromís de l’Ajuntament de Mataró en la defensa del dret del poble català a autodeterminar-se i constituir un estat propi. 3. Instar a tots els grups polítics amb representació al Parlament de Catalunya que convoquin un Referèndum Nacional sobre la Independència com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut.   

4. Donar suport i convidar a la ciutadania a participar a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona, convocada per Òmnium Cultural amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Finalment, el debat sobre la independència s'ha reproduït en la proposta de retirada de la bandera espanyola, presentada per la CUP, un moment en què membres de Maulets presents a la sala de plens han exhibit estelades i una pancarta. Novament, el Ple mataroní, amb els vots en contra de ICV-EUiA, PSC-PSOE i PP ha refusat retirar la bandera espanyola.