Per què tenim fills?

Corinne Maier ha escrit 'No kids. 40 bones raons per no tenir fills'. Aquesta autora francesa, entrevistada per Vilaweb.tv, busca la polèmica i vendrà molts llibres. L'autora ens toca la fibra i assegura que tenim fills per avorriment, que això ens fa ser més conservadors i consumistes i, per si no en teníem prou, que amb la maternitat / paternitat es malmet l'erotisme i la relació de la parella. Parla de l'alletament com a tortura, de la tendència de les societats "avançades"(?) a crear espais lliures de nens i nenes.


Tot plegat, sembla que és una bona argúcia editorial, producte d'una mala experiència (de l'autora) i d'un pensament gerontocràtic, que no puc encaixar amb la realitat que m'envolta a Mataró: on no paro de veure panxes i més panxes.

L'única qüestió en què puc coincidir un xic és en la irracionalitat de la reproducció humana (si t'ho penses molt, vas servit!) i en la crítica a les subvencions estatals per tenir fills, que certament és una política caritativa gens d'esquerres i que per anar bé s'hauria de reorientar cap a la gratuïtat de les escoles bressol, obrir més biblioteques, donar més suport a les associacions de lleure juvenil i, sobretot, capgirar el model de relacions laborals existent (caracteritzat pels horaris rígids, la dificultat per baixes per assistir els fills, el problema dels desplaçaments, etc.).


Com a pare de dues criatures, reconec que les argumentacions de la Sra. Corinne Maier (vegeu el seu blog) no m'han deixat indiferent. La decisió de ser pare, en el meu cas, és una combinació de desig irracional i de compromís compartit. Avorrit...? bé, segurament, sense fills el meu (nostre) projecte de vida i de parella seria radicalment diferent. Però, em sembla absurd penedir-me'n (tot i que a vegades et caguis en la mare que els va...).


No m'atreveixo a qualificar la procreació d'acte revolucionari, però és obvi que tant l'Otger com l'Estel han revolucionat les nostres vides. Ara bé, fins que no siguin éssers plenament autònoms, sí que tenim el deure revolucionari d'assumir-ne la criança, d'educar-los, per tal que siguin persones cultes, despertes i, si pot ser, més lliures que nosaltres. Dir-ho és fàcil, però la realitat diària, les contradiccions (personals, socials i nacionals), les malalties, els nervis, les pors... fan que la maternitat / paternitat sigui una experiència convulsa. Jo mateix reconec que n'he d'aprendre molt, perquè una cosa és ser pare i l'altra fer de pare... no sé si m'explico bé.


He decidit fer una enquesta per tal de conèixer l'opinió de les persones que visiteu i llegiu aquest blog. La meva pregunta és "Per què tenim fills?" i les possibles respostes són:

1. Per instint animal (rellotge biològic)
   
2. Per voluntat divina (perquè Deú ho vol)
   
3. Per irresponsabilitat (acte inconscient, sexe sense prevenció)
   
4. Per demografia (fer més catalans/es)
5. Per amor (fer feliç a la parella)
6. Per llei de vida (perquè toca)
7. Per posseir (perquè som egoistes)
8. Per perpetuar la família (la nissaga, els cognoms...)
9. Per disponibilitat econòmica
   
10. Altres
    
    

Sigui com sigui, us invito a explicar el vostre parer deixant aquí els vostres comentaris. Espero no molestar a ningú i que consti que respecto i, fins i tot, comprenc els motius de les persones que han decidit no tenir fills.

[Proposta de fil musical: "Basta de nacimientos" Def Con Dos]

Malgrat tot, hi ha vida

A Mataró la cultura institucional respon als interessos de les classes dominants, dels poders fàctics (els qui governen de facto) i que tot sovint se’ns presenten rere la màscara de “societat civil”.

Caguera. Llegir “El Tot” i el “Capgròs” d’aquesta setmana passada feia venir una caguera i una tristor insondable. Semblava que l’Església Catòlica s’hagués apoderat de l’agenda cultural de la nostra ciutat. I doncs, què caram ens ofereix el Patronat Municipal de Cultura? Poca cosa, per no dir res. Quatre espectacles infantils mal comptats (això sí: cars i ben embolicadets) i s’ha acabat.

La pudor dels ciris i la mediocritat dels especuladors que ens governen va esvair-se el dissabte per la tarda durant el transcurs de la manifestació contra el desallotjament del CSOA La Fibra, a la qual hi vaig participar durant una estona. Davant la perplexitat dels consumidors i botiguers del Centre, es va destapar la inquietud de molta gent que vol fer activitats culturals i desenvolupar projectes col·lectius, però que topen amb els interessos especulatius i amb la nul·la sensibilitat cultural del govern municipal de Mataró. L’endemà, de camí cap al parc, vaig veure que la mani havia deixat dos missatges a la Cambra de la Propietat: “Mataró serà la tomba del civisme” i “La propietat és un robatori”. El primer és un desig i una necessitat col·lectiva i el segon una obvietat explicada per P.J. Proudhon i musicada per Inadaptats. Sense dubte: calen més manis, més vida i color als nostres carrers.

D’altra banda, diumenge vaig acudir amb la Lourdes, l’Otger i l’Estel a l’actuació de pallassos organitzada a la fàbrica de Can Fàbregas amb les companyies Teatre PO i Filigranes. Després de reflexionar-hi, em vénen al cap una sèrie de pensaments: cultura popular i participativa, autogestió i reivindicació d’un espai amenaçat pel Capital. Tot plegat, molt lluny del paradigma de la cultura oficial, consumista, conformista i avorrida. Cal doncs, no defallir i seguir alimentant els espais alternatius i les activitats transormadores que donen sentit a les nostres vides i vida a la nostra ciutat.

Benet / Xirinacs

Josep Benet i Lluís Maria Xirinacs coincidiren en la lluita antifranquista. Però en els seus llibres de memòries hi trobem una confrontació que cal conèixer per comprendre millor la nostra història més recent.

Benet fou advocat defensor de Xirinacs, processat per la Dictadura franquista per propaganda il·legal. A les memòries “La traïció dels líders. I” (1993) Xirinacs és sever amb Benet com a advocat, l'acusa de formar part dels dirigents polítics antifranquistes que van trair el poble i li retreu la gestió la seva defensa dient que anà destinada a treure ferro i impedir una sentència ferma de presó. Lògicament, aixà va provocar la resposta airada de Josep Benet a l'article “Escrit en defensa pròpia i de la història” (Revista de Catalunya, núm. 75; 1993).

Emperò, Xirinacs va ratificar la seva versió a “La traïció dels líders III” (1997). Aquí precisa la seva actuació i la qualifica de “signe” destinat a esperonar la lluita del poble. Xirinacs, copia l'exemple de la lluita no-violenta de Gandhi, i al·lega que ell no volia cap defensa, però que la va acceptar per assegurar la comunicació amb l'exterior i que, conseqüentment, el seu objectiu era acabar sent empresonat per tal de convertir-se en una pedra a la sabata de la Dictadura. Com a prova, reprodueix una carta adreçada a Josep Benet, datada a Madrid el 12 de gener de 1974 on diu que està disposat a convertir-se en una “falca”:

“A mi, no m'ho ha manat ningú. Ho puc fer. No us dic que m'ho deixeu fer. Us dic més. Aprofiteu-ho! No us titllaré de cruels. Sí, de durs. I ens calen líders durs que sàpiguen enviar voluntaris a morir”.

Ara bé, el desacord més important el trobem en relació a la figura del President de la Generalitat Provisional, Josep Tarradellas. Curiosament, tant Benet com Xirinacs es mostren crítics amb la figura de Tarradellas. Benet retreu l'afany de protagonisme de Tarradellas que s'havia convertit en un tap enfront dels diputats catalans electes del juny de 1977 (la majoria d'esquerres). En aquest punt, cal reconèixer que, efectivament, Xirinacs idealitza la ruptura democràtica que podria haver protagonitzat el President “retornat” assumint el lideratge i les reivindicacions del moviment popular (Assemblea de Catalunya). La rivalitat de Benet-Tarradellas no deixa cap dubte, en canvi, les vacil·lacions de Xirinacs evidencien que bona part de l'independentisme del moment no tenia un guió o un full de ruta propi. Personalment i des de la distància generacional se'm fa difícil comprendre que una part del nacionalisme d'alliberament confiés en un personatge com Tarradellas.

A posteriori, a “La traïció dels líders III” (1997) la conceptuació que Xirinacs fa del paper jugat el 1981 per Tarradellas (aleshores ja era expresident) en relació al cop d'estat del 23-F és demolidora (el capítol dedicat al 23 de febrer de 1981 és antològic i de lectura obligada; aquí s'entén molt bé perquè Xirinacs -fins i tot després de la seva mort- causa tant de rebuig a les files del PSC ). En aquest mateix volum de la seva trilogia Xirinacs no té pèls a la llengua i reitera la seva crítica al Benet polític:

“Unes poques reflexions addicionals. Considero que Benet ha col·laborat en allò que critico en aquest llibre, la traïció dels líders; especialment en segar l'herba sota els peus de Terradelles (...). Li critica l'exigüitat dels resultats de la seva gestió preautonòmica, quan un dels causants primordials d'aqueix fracàs fou justament Benet, que no cessà de posar-li bastons a les rodes per un motiu partidista que s'havia de postposar als interessos en joc de la nació catalana.”

La rèplica és inevitable. Benet respon a “Escrits en defensa pròpia”, un recull d'articles publicat el 2003 amb una aspror colpidora:

“Heus ací Xirinachs republicà, independentista i partidari dels Països Catalans, retent homenatge, una vegada més, al marquès de Tarradellas, la persona a qui el rei d'Espanya concedí aquest títol precisament pels seus serveis a la Corona d'Espanya, a la unitat de l'Estat espanyol i a la seva posició contrària als Països Catalans”.
.

Acabo aquest esbós amb un regust amarg, però una cosa la tinc clara, tant l'un com l'altre eren patriotes de pedra picada. Van recórrer camins diferents i, malgrat que jo sóc més partidari del pensament de Xirinacs, no deixo d'admirar la trajectòria compromesa de Benet. Comptat i debatut, res a veure amb la mediocritat de la classe política catalana d'avui dia.

Una història massa real

"El cervell de la serp", de Joaquim Espinós, és una novel·la negra que relata els mecanismes de cooptació i el funcionament dels grups feixistes de tendència neonazi al sud dels Països Catalans, concretament a Alacant. El protagonista és un perdiguer (a l'estil de l'Arquer d'en Jaume Fuster) que ha de localitzar una noia de bona família presumptament cooptada per "Nova Llum", un grupuscle neonazi, radicat a Alacant gràcies a la impunitat concedida pels franquistes i que, adaptant-se als nous temps, fa servir una associació cultural, "Helióplois", com a tapadora. Rere les xerrades sobre esoterisme, els templers, la religiositat oriental... s'hi amaga un complex sistema de cooptació i adoctrinament que serveix per articular una xarxa de narcotràfic, proxenetisme i blanqueig de diner negre; una trama, en la qual els feixistes i polítics locals hi estan plenament conxorxats.

És un llibre que es llegeix d'una glopada i que m'ha recordat els butlletins antifeixistes del col·lectiu "Al enemigo ni agua" que durant els anys 90 informava amb detall de les actuacions de Nueva Acrópolis, acusada de ser una secta neonazi i que era (i és) molt activa a Barcelona. La por a destapar informació i la persecució dels qui poden dir-ne alguna cosa, converteix aquest tipus de grups en una mena d'hidra: cada cop que es desfà un grupet, en sorgeix un de nou que segueix actuant com si no hagués passat res... El cas més paradigmàtic és del "llibreter" Pedro Varela, que a les classes de doctorat de la UB es feia dir Pere i es feia passar per un angelet...

Igual que les novel·les de Ferran Torrent, el llibre de Joaquim Espinós te'l pots llegir com si fos una mera obra de ficció, però l'autor no ens enganya, perquè està denunciant amb ets i uts la conxorxa existent entre el neofeixisme i la classe política i, de fet ens dóna pistes per ampliar informació. Algú pot pensar que són paranoies, però la realitat és aquí, a peu de carrer, i prova d'això és l'increment d'accions violentes i de presència neofeixsta al Sud, tal i com constata el web Antifexistes - País Valencià.

Chaplin, un somriure rebel i crític

Seqüència de "Temps moderns" crítica amb l'abús de les tecnologies en benefici dels explotadors

Paròdia del militarisme i la guerra on denuncia de les condicions inhumanes dels reclutes

Quin tip de riure!!!

Fa unes setmanes vam anar d'excursió a Barcelona tota la família per visitar l'exposició "Charles Chaplin en imatges" (entrada gratuïta al CaixaFòrum). Va ser un recorregut superficial (comparteixo la crítica feta per Manel Cuyàs) a través de la vida i les pel·lícules de Chaplin, però el més positiu és que des d'aleshores el meu fill, l'Otger, té molt clar qui és.

Des de fa uns dies, abans d'allitar-nos expliquem un conte i mirem a l'ordinador alguna seqüència d'en Chaplin: "Modern times", "The kid", "The Circus", etc. Sembla mentida, però en Chaplin és un artista total, que amb mitjans que avui serien considerats molt precaris (cinema mut, en blanc i negre, etc.) sap captivar l'atenció de l'espectador des del principi fins al final. A part de les trompades, fa emergir l'antagonisme de classes (explotats / explotadors) i, òbviament, fa una crítica demolidora del paper dels policies com a gossos guardians del sistema i dels militars inhumans. El missatge és tan clar, tan directe que per molta gràcia que ens facin els gestos o les persecucions, fins i tot un nen de dos anys copsa la denúncia de la injustícia, la pobresa, la guerra i la desigualtat.


Per tant, vist amb perspectiva, no és gens estrany que Charles Chaplin acabés refugiant-se a Suïssa fugint de la caça de bruixes desfermada pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, una modalitat de censura que amb altres noms i sota altres formes repressives encara perdura a molts països pretesament democràtics i liberals.

20 anys de Maulets

Pintada de Maulets a l'estació de trens del Masnou

Fa cinc anys que vaig deixar de ser maulet o dit d'una altra manera, vaig deixar la lluita juvenil per crear la CUP de Mataró. De fet, amb aquest pas vaig retornar als meus inicis, perquè quan vaig començar a vincular-me a l'independentisme (devers el 1991) ho vaig fer a través del nucli de la CUP del Masnou. La situació repressiva que es va viure l'any 1992 va trastocar el que podria haver estat una esquerra independentista alternativa al projecte reformista d'ERC, però, aleshores, això no va ser possible.

Entremig, restà una generació de joves que no es va resignar i que va continuar reivindicant un espai polític anticapitalista i de combat. Al Maresme, bàsicament, ens estem referint als nuclis de Maulets de Mataró, Argentona i Pineda de Mar i a l'assemblea dels i les JIR del Masnou. No crec que sigui cap disbarat reconèixer que la unitat de les dues organitzacions de joves, duta a terme el 1999, va ser possible perquè al Maresme hi havia (i continua!) un bon clima.

Avui, amb la perspectiva dels anys, veig la militància juvenil com una fase indestriable de la meva formació política i cultural. No ens han regalat res i el que avui tenim entre mans ho hem aconseguit a peu de carrer. El Maresme és una comarca difícil i, malgrat tot, l'independentisme combatiu i revolucionari ha mantingut un fil roig de continuïtat en la lluita.

En els propers anys tenim el repte de consolidar una alternativa política i fer-la arribar a tots els racons de la comarca. La CUP, més que una sigla o un partit, representa aquesta voluntat, que només serà possible si comptem amb una base jove que ens asseguri el relleu i si tenim la complicitat d'un teixit social que entre tots/es ja estem contribuint a vertebrar.

Per tot plegat, coincidint amb la celebració dels 20 anys de l'organització de joves Maulets, el proper dissabte dia 5 d'abril es farà un acte al centre Cultural el Calisay d'Arenys de Mar (El Maresme). Aquest és el primer acte d'un seguit que es faran arreu de la comarca i a la resta del país fer celebrar aquests 20 anys de lluita juvenil.

Així doncs, aquest acte vol ser una invitació a tota la gent que estigui interessada a participar-hi i, en especial, a totes aquelles persones que hi donen suport, que han militat, militen, han col·laborat o col·laboren amb Maulets.

Per això, espero retrobar-vos a totes i a tots el dia 5 d'abril al Calisay d'Arenys de Mar!

1988 - 2008, el combat maulet continua!

Actes [tots es realitzaran als equipament del Centre Cultural Calisay, Arenys de Mar]
> 20 h: Xerrada sobre els 20 anys de Maulets

> 21.30 h: Sopar popular

> 23 h: Concert amb Miquel del Roig i espetec final amb PD Fotlifoc.

+com arribar: mapa

+ horaris: renfe i busos nocturns

Josep Benet: l'exemple del paper social de l'historiador

En Josep Benet ha escrit (va escriure) dos llibres d'història que per mi són referencials: “L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya” i “El President Companys, afusellat”. Penso que a totes les facultats d'història del nostre país haurien de ser llibres de lectura obligada.

El vessant antifranquista de Josep Benet el vaig descobrir quan em documentava per fer articles sobre la resistència cultural a la Dictadura; on jo destacaria el fet d'estar al darrere de les primeres campanyes per reclamar el català a l'escola. Seria molt sever amb la seva implicació en el procés de reforma del postfranquisme, però a diferència de Tarradellas, Benet sí que estava avalat per les urnes i, en aquest sentit, podem dir que era la representació viva d'una Catalunya d'esquerres que no es va poder realitzar perquè els interessos de les cúpules sucursalistes la van malmenar i cedir -gratuïtament- a la dreta regionalista.

D'alguna manera puc dir que els fruits de la tasca d'en Benet al capdavant del Centre d'Història Contemporània de Catalunya (un organisme dependent de la Generalitat de Catalunya) formen part de la meva feina actual com a historiador; gràcies a les recerques realitzades i dirigides per Benet podem conèixer una part important del cost humà de la guerra de 1936-39 i resseguir els avatars de moltes unitats militars republicanes. Però, com sempre, queda molta feina per fer.

La setmana passada, arran de la publicació de les seves memòries, la premsa va destapar l'afer de Justo Bueno, l'assassí dels germans Badia (Estat Català), que resulta que més tard, per ordre de Polo Borreguero, un comissari tronat que ja havia servit durant el període republicà, va ser empresonat, jutjat en un consell sumaríssim i afusellat. Aquesta anècdota ja era coneguda (crec haver-la llegit en algun llibre d'en Téllez, però, òbviament, amb un enfocament diferent), però el fet és que Benet denunciava que el nom d'aquest assassí i aprofitat de la revolució figurés en les columnes als immolats per la llibertat de Catalunya que hi ha al fossar de la pedrera de Montjuïc (Barcelona). Indubtablement, Justo Bueno fou afusellat pels franquistes per un “delicte de rebel·lió militar”, però fins a quin punt és bo que hi figuri? Això, és el que discutíem fa unes dies la meva companya de feina i jo. Tot plegat indica la vivacitat d'aquest historiador, que fins a darrera hora ens ha donat elements de reflexió sobre la tasca i el paper social de l'historiador.

Els transvasaments no són la solució

No plou o pedrega, però una cosa està clara: patim una sequera perllongada que tindrà conseqüències inesperades. Políticament, ens trobem que els membres del govern de la Generalitat de Catalunya fa uns anys van fer bandera de la “nova política de l’aigua”, però ara, adduint l’excepcionalitat de la sequera, defensen els transvasaments per abastir les zones turístiques i la Gran Barcelona. Una contradicció?

El contrapunt ha esclatat quan fa uns dies, els mitjans de comunicació barcelonins informaven de l’oposició dels pagesos de les conques hidrogràfiques del Ter, del Gaià-Francolí, Segre i l’Ebre als transvasaments d’aigua cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. En un posicionament intermedi, el científic Ramon Folch explicava, en una entrevista publicada al diari El Punt, la necessitat de millorar els sistemes de gestió i la recuperació d’aigües de les depuradores i revelava que només un 2% de l’aigua del Ter transvasada s’aprofita per beure.

Sigui com sigui, a casa ja fa dos mesos que l’aigua de l’aixeta té un gust fastigós i que bevem l’aigua envasada (o transvasada) que comprem al supermercat. Estic molt sensiblitzat davant d’aquest problema i em fa llàstima que els mitjans de comunicació, abocats a la defensa dels interessos capitalistes, ho redueixin tot a un conflicte territorial (aquest cop entre catalans) i destil·lin un discurs simplista segons el qual Barcelona té més drets perquè paga més impostos i té més necessitats a cobrir...

Sens dubte, el control de l’aigua serà un element determinant i que ens hauria de fer reflexionar, seriosament, sobre el model de creixement econòmic vigent, perquè si seguim així tots els rius dels Països Catalans acabaran fent pena i esdevindrem una nació perpètuament dependent dels recursos hídrics exteriors.

Tal i com vaticina l’escriptor i biòleg Jordi de Manuel en la seva novel·la de ciència-ficció “L’olor de la pluja”, l’aigua serà la causa dels conflictes més importants que ens esperen. Totalment d’acord, però de nosaltres depèn trobar solucions duradores, territorialment justes i ecològicament sostenibles.

Jo estic a favor del Tibet: boicot a Pequín 2008!

La flama olímpica s'ha tornat a encendre per viatjar fins a Pequín (Xina). Però darrere dels missatges de fraternitat, els jocs olímpics són un negoci lucratiu, amaguen realitats d'opressió i són aprofitats pels països organitzadors per tal de silenciar i reprimir amb extrema duresa qualsevol tipus de dissidència. El 1992 els independentistes catalans vam ser les ovelles negres de la Barcelona olímpica, per tant, sabem bé el pa que s'hi dóna, i el 2008 el poble tibetà es troba en la mateixa tessitura que vam haver de patir nosaltres. Emperò, la repressió i l'ocupació xinesa del Tibet és molt més atroç que la que la que practiquen els espanyols a casa nostra. Per això, jo estic a favor del Tibet i subscric plenament les reclamacions dels tibetans en lluita i manifesto que estic a favor:

• d'aturar el trasllat de colons xinesos al Tibet i la discriminació dels tibetans.
• de la protecció i preservació de la identitat tibetana: cultura, llengua, medi ambient i tradicions religioses del Tibet.
• del compliment de la llei al Tibet.
• de l'alliberament immediat de tots els presoners polítics tibetans, incloent el genuí Panchen Lama Gedhun Choekyi Nyima (desaparegut fa 12 anys).
• d’acabar amb els avortaments forçats, infanticidis i esterilitzacions de les dones tibetanes.
• de dir NO als atacs indeguts, absurds i insultants contra el Dalai Lama i dir SÍ al seu retorn al Tibet com a líder espiritual de la seva gent.
• dels 6 milions de tibetans que actualment són hostatges de la Xina
  

És important que el poble català expressi sense reserves la seva solidaritat amb el Tibet i que exigim a les nostres institucions un boicot a les olimpíades de Pequín 2008 mentre el govern xinès no respecti els drets humans i col·lectius bàsics del poble tibetà, una situació que només podrà aconseguir-se amb la democratització de la Xina i el respecte al dret dels pobles a l'Autodeterminació. Aquests són, malgrat l'oposició dels imperialistes, els punts claus que poden garantir la pau i la diversitat al món.

Els concerts de la meva vida

Un fil dels fòrums del Racó Català preguntava "quin és el concert de la vostra vida?". He respost amb un llistat dels meus concerts (per ordre de rellevància), perquè sóc incapaç de reduir totes les emocions viscudes a un sol concert. M'adono que bona part de les referències són de la meva adolescència i que més endavant, tot i que no he deixat d'assistir a concerts, no tinc sensacions tan intenses, potser perquè m'ha tocat estar al peu del canó (venent entrades, fent entrepans, servint birres, recollint taules i cadires, escombrant...). Vet aquí el meu rànquing provisional:

1- "Geurea da Garaipena", últim concert de Negu Gorriak a Donostia (23 de febrer de 2001). Maulets del Barcelonès vam organitzar un bus. Controls policials, incidents amb punkis, intercanvi de samarretes i un mar d'estelades i ikurriñas, ressaca de ratafia i final feliç a l'Hospital de Donosti on vam rescatar dos catalans en estat comatós...

2- El Palau Sant Jordi (Sangtraït / El Pets / Sopa / Sau) del juny de 1991. Hi vaig ser amb el cor i l'ànima. Però no tenia peles i els meus companys tampoc estaven enganxats pel rock català... total que me'l vaig empassar sencer des del sofà de casa.

3- Lax'n'Busto a l'envelat de Teià (novembre de 1990). Primer concert de rock català a Teià. Hi vaig anar molt ben acompanyat i amb totes les cançons apreses. Vam vibrar amb "Carme Flavià" i penso que els que després van ser Skamot van actuar com a teloners. Per cert (edito de nou 25/03/08) en el DVD recopilatori dels Lax'n'Busto hi surt un concert directe que van fer el novembre de 2003 a Teià, al poliesportiu de davant de casa, no crec que sigui casual que facin esment del nostre poble... nostàlgia?

4- Skaparàpid al CSA Hamsa (febrer de 1998), organitzat per JIR-Sants. Vam omplir Barcelona amb fotocòpies din-A4 convocant a un concert contra l'imperialisme. Actuava la Fundació Toni Manero de teloners i va ser un èxit desbordant: més de mil persones. També a l'Hamsa recordo un concert molt guapo amb els Potato...el 1997?

5- Hechos contra el Decoro (12 de juliol 1997) al Mercat del Masnou, per recaptar fons per a la delegació catalana al Festival Internacional de la Joventut i els Estudiants. Va coincidir amb l'execució de M.Á. Blanco i va ser tan desastrós que encara el recordo... Vam haver d'aguantar amenaces i els plors d'un policia municipal dient-nos "asesinos".

6- Els Pets al Casino del Masnou (juny 1991). Anava amb la Núria, però el que més recordo és que vaig pujar dalt de l'escenari amb una pancarta de l'MDT a la cançó de Terra Billy: "putes, putes Olimpíades...".

7- Festa Major Alternativa de Manresa (edicions de 1993 i 1994). A part de disfrutar amb el cercatasques (que anys després vam copiar a Teià), aquí vaig descobrir grups mítics com Skaparàpid, Inadaptats, Brams, l'Orquestra Alternativa... En general, Manresa sempre ha estat el cor de l'independentisme català i de la música compromesa (Banda Bassotti, Kashbad, DCD, Joxe Ripiau, etc.)

8- Obrint Pas a la festa major de Salt a l'estiu de 1998 (?), brutal!! Hi vaig anar amb la Lourdes. Hi havia en Dani, la Rosalia, l'Eva i tota la canalla de Maulets de Girona que van fer un xou de crema de banderes impactant. Vam dormir al Casal Independentista Saltenc, que era un antre ple de material històric.

9- La Salseta del Poblesec, a Arenys de Mar la nit de Sant Joan de 1996. Un clàssic que es feia la Riera fins que sortia el sol. Nit boja.

10- Umpah-Pah a les festes majors d'estiu a Alella (1993... ?). Dos, tres... o quatre cops, l'Adrià Puntí va actuar amb molt d'èxit durant unes quantes edicions de la Festa Major marcant una estètica, una manera de fer i de ser. Alguns dels joves organitzadors d'aquelles nits de reggae no han perdut l'empenta i ara estan al capdavant del govern municipal d'Alella.

[21/03/08, edito de nou] Després de recordar anècdotes, no hi ha dubte que m'he deixat dos concerts:

11- Cloenda de l'Aplec dels Països Catalans a Manresa el 27 de maig de 2000: hi vam arribar després de plegar dels aldarulls amb la policia pels carrers de Sants i dels actes contra la desfilada militar celebrats a la Parc de la Ciutadella, anàvem molt torradets de ratafia i aigua de València (preparada pel Pex). Pel camí vam fer un munt de pintadetes i quan vam arribar a Manresa vam entrar en tromba al Pavelló (sí manresans, encara us dec l'entrada...). Tocaven Al Tall i no sé qui més, en Pinilla es va enamorar i ens va deixar sense cotxe; aleshores, en Teddy, la Lourdes i jo vam anar a dormir per la cara (després de molt pidolar) a casa d'en Roger Torras i l'endemà, al dinar de germanor de l'Aplec, vam cantar cançons amb l'Huguet (sí, l'actual conseller d'Universitats) i vam retrobar el Pinilla, més xuclat del que és habitual... inoblidable!

12- Concert de Lluís Llach (Germania 2007) a la plaça de bous de València el 6 de maig de 2000. Hi havia una mà de gent increïble. Estàvem en un núvol quan els "segurates" van començar a increpar-nos i a desallotjar violentament la plaça a causa d'una amenaça de bomba feixista; l'endemà els diaris només parlaven de la decapitació de l'estàtua del torero Manolete perpetrada pels "catalanistes"...

Xenofòbia i fantisme religiós

Diumenge passat a la tarda, de camí cap al parc, vam topar amb la processó del Prendiment: “- Au fill, girem cua, ‘nem i no miris. Quina por!”. Ben mirat, l’únic que podem esperar aquests dies és que plogui (que bona falta fa) per tal que l’integrisme i el fanatisme religiós no ocupin l’espai públic de la nostra ciutat.

És fàcil caure en el xovinisme i reconec que la resposta més simple és dir “que se’n vagin al seu barri”, però, el que passa és que a mi em fan nosa totes les processons i mostres d’enaltiment religiós. Penso que la religió és un afer personal, que ateny a les persones, a la seva llibertat de creença, i que per anar bé ha de tenir uns espais propis en els quals poder-la desenvolupar: esglésies, sinagogues, salons, mesquites, etc. Ara bé, l’ocupació de l’espai públic i la imposició d’una creença religiosa que a més a més se’ns presenta com a una expressió de la cultura popular i tradicional em sembla que és un abús intolerable. Aquest tema, és un tabú a la meva ciutat. No se’n parla. O se’n parla amb subterfugis, perquè l’Església Catòlica (i totes les seves ramificacions) tenen molt de poder. Un poder que combina el xovinisme d’uns i el fanatisme dels altres, però que es manté inalterable perquè compta amb el vist-i-plau del govern municipal.

Imagino (i costa d’imaginar que pugui ser realitat) i penso que la meva ciutat només serà veritablement democràtica i justa quan estigui governada per una dona, una alcaldessa que es digui Khadija, que faci del català una llengua comuna de tothom i que proclami els valors republicans d’una catalanitat basada en la igualtat de les persones i els pobles, la diversitat i la laïcitat. Segurament, aquest seria el toc de gràcia que posaria fi als discursos xenòfobs de totes les Martes Ferrusoles i frenaria la proliferació “interessada” d’actes de fanatisme religiós.

El dilema dels sobiranistes de CiU

Dijous 13 de març vaig acudir a la Llibreria Robafaves per participar en la presentació del llibre “Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC” amb Xavier Mir (l'autor) i en David Morgades (CiU). El guió de la meva intervenció el vaig centrar en la principal tesi de l’autor: el PSC com a partit espanyolista. Alhora, però, vaig introduir un element de debat punyent: el problema no és el PSC en sí mateix sinó aquells partits polítics catalanistes (ERC, CiU i ICV) que continuen lligats a la política autonomista i es disputen el trist paper de consort a canvi d’una poltrona.

Aquesta interpretació em sembla bàsica si es vol capgirar la línia descendent del catalanisme. I, òbviament, considero que l’única viabilitat d’aquest catalanisme passa per un canvi d’estratègia, la qual cosa implica estructurar i donar sentit al dret de decidir. L’exercici del Dret d’Autodeterminació és la veritable clau de volta que ha de permetre la resolució de la disputa entre els dos projectes de país existents: el reforçament de la unió amb el Regne d’Espanya o bé la creació d’un estat propi pels Països Catalans.

En aquest punt em va sobtar i molestar la defensa aferrissada i eufòrica de CiU que va fer en David Morgades, que es declarava a sí mateix com a membre de la Plataforma per la Sobirania, que treballa per apropar CiU i ERC. Fet i fet, les delcaracions de Duran i Lleida, reclamant que s'arraconi el sobirnaisme per recuperar la centralitat política perduda, haurien de fer reflexionar a tots els convergents que encara tinguin sensibilitat nacional (fem país o fem partit?).

Morgades, com a bon convergent, va replicar-me dient que el meu raonament era massa radical i que la seva opció política apostava anar fent a poc a poc i sense excloure pactes a Madrid.

Una persona del públic es va aixecar indignada dient que mentre els catalanistes no ens entenguéssim no hi havia res a pelar. Certament, penso que aquest comentari no anava del tot desencaminat; ara bé, jo el formularia de la següent manera: “fins que els membres d’aquells partits polítics que es reclamen nacionalistes o independentistes no abandonin la idea de reformar Espanya, el dret de decidir i el sobiranisme no deixaran de ser expressions buides de contingut”.

El PSC com a problema

El primer que cal fer per resoldre un problema és reconèixer-lo. Dit això i amb els resultats de les últimes eleccions espanyoles, algú pot considerar una temeritat dir que el PSC és un problema.

Per tant, per qui pot representar un problema el fet que el PSC sigui el partit més votat, el partit que més poder ostenta? Doncs, justament, a aquelles persones que defensem una alternativa política, social i cultural nacionalment autocentrada i que no té el seu epicentre a Madrid sinó als Països Catalans.

Tal i com exposa en Xavier Mir "en el PSC pesa més la definició com a partit nacionalista espanyol que no pas la definició com a partit catalanista d'esquerres. En altres paraules, el PSC serà d'esquerres en tot allò que no qüestioni la unitat d'Espanya. Si la voluntat de progrés de la ciutadania catalana ha de portar al qüestionament de l'Estat espanyol, amb el PSC no s'hi podrà comptar."

Un blog és un mitjà de comunicació dinàmic, però també permet fer una fotografia del temps passat: només cal remenar l'arxiu i rellegir. I això és el que ens proposa en Xavier Mir: rellegir els escrits del seu blog del 2006 al 2007.


Certament, el 2006 va ser un any convuls. Deixant de banda que en el meu cas vaig ser pare per primer cop, jo també vaig parir un blog personal –igual que en Xavier Mir- i us asseguro que rellegir els esdeveniments de 2006 (debat i referèndum de l'Estatut, fi del primer govern tripartit, relleu de Pasqual Maragall, eleccions al Parlament...) ens posa de manifest que va ser un any que podríem qualificar de punt d'inflexió històrica.

El 2006 es va constatar l'esgotament del cicle autonòmic encetat el 1977 que, malgrat les aparences, està tocat de mort. Segurament, això explica l'auge de l'espanyolisme, que com es palesa en aquest llibre és part inherent de la pràctica del PSC, que en els darrers dos anys ha arraconat els sectors catalanistes. Un canvi de cicle que també té la seva repercussió en el món catalanista, en aquest sentit cal interpretar els símptomes de regeneració que han anat sorgint amb l'emergència de la CUP, de la PDD o SiP.

Per ocultar l'espanyolització del PSC, els seus dirigents recorren tot sovint al fantasma del PP (electoralment molt rendible, recordeu el lema "Si guanya Catalunya, No guanya el PP"?) o al federalisme, una idea que apareix i desapareix com el fum. El federalisme del PSC és una proposta etèria i buida de contingut (perquè a Espanya no hi ha ningú que el secundi), però que els resulta útil per combatre l'independentisme i el creixent nombre de persones que reclamem el dret d'Autodeterminació (dret de decidir).


Quan els dirigents del PSC perden la paciència, quan no s'estan per romanços, aleshores apareixen personatges com Joan Ferran, José Zaragoza, Miquel Iceta, Carme Chacón o els mataronins Manuel Mas i Ramon Bassas; que són la màxima expressió de la negació, perquè centren tots els seus arguments negar i menysprear el debat sobiranista. Xavier Mir recull les seves declaracions inquisidores i els deixa ben retratats com bons espanyolistes que són. Tot i que jo els considero com a "casos perduts", Mir els qüestiona, amb molt d'encert i molta educació, els costos que suposa amagar el debat sobiranista: dèficits d'infraestructures, espoli fiscal, cues als hospitals, peatges, etc.

No hi ha més cera que la que crema: o ens diluïm en el Regne d'Espanya i les seves autonomies o bé treballem per tenir un estat propi. Són dues opcions, són dos projectes nacionals contraposats i en conflicte. Per tant, el més problemàtic és que hi hagi partits catalans que apel·lant al nacionalisme (cas de CiU) o a l'independentisme (cas d'ERC) es prestin a donar el seu suport al PSC-PSOE. D'això se'n diu: vendre's per un plat de llenties, prostituir els principis i mercadejar amb els nostres drets nacionals. I, malauradament, això és el pa nostre de cada dia en la política catalana, als ajuntaments, als consells comarcals, a les diputacions, a la Generalitat i al parlament espanyol.

És a dir, el problema no és el PSC en sí mateix, sinó aquells partits que li donen aire (i l'inflen) a canvi d'una quota de poder. Ara bé, la resignació i la claudicació també té un cost, i els amics d'ERC, CiU i ICV, farien bé de prendre'n nota: no es pot repicar i ser a la processó al mateix temps.


En Mir, a través del seu blog, de la Xarxa de Blogs Sobiranistes, de la campanya Estat Propi i també amb aquest llibre, que té la peculiaritat d'haver estat autoeditat a través d'Internet, proposa situar el debat sobiranista en l'agenda política i això, ara per ara, només es pot aconseguir des de la unitat de base i per damunt dels interessos d'uns partits polítics que no han sabut donar resposta a les mobilitzacions massives del 18-F i 1-D i traçar un camí nítid cap a la independència.

El retorn d'Hug Roger i del socialisme catalanista

Fa pocs dies vaig enllestir “El retorn d’Hug Roger”, l’’última novel·la d’Assumpció Cantalozella. És una lectura distreta que convida a aprofundir en els coneixements de la Catalunya baix medieval. Està ambientada al Pallars i tant la trama com els personatges històrics resulten molt interessants. Tot amb tot, la història del protagonista contemporani, un escriptor marcat per una ruptura sentimental, penso (opinió que també comparteix la Lourdes) que distreu innecessàriament l’atenció de la història principal d’Hug Roger (el senyor de les muntanyes). Alhora, hi ha reflexions que deixen entreveure el pensament de l’autora, sobretot quan s’exposa el dubte sobre la conveniència de recuperar un personatge sanguinari i enemic dels remences.

Em vaig enganxar a les novel·les d’Assumpció Cantalozella amb “El falcó del comte” (que em va entusiasmar), vaig seguir-li la veta amb “Corpus de sang”, que estava prou bé tot i les escenes eròtiques inversemblants del president-canonge Pau Claris.

Comptat i debatut, cal reconèixer l’aportació divulgativa que ha dut a terme aquesta autora de Santa Coloma de Farners, de la qual en segueixo el rastre en els seus escrits al diari El Punt i, ara també, al seu blog.

Mai ho hauria dit, però recentment he sabut (gràcies a la lectura del llibre de Xavier Mir) que és simpatizant o militant del PSC, amb la singularitat que es defineix com a socialista i catalanista i diu –la qual cosa em plau- que “ser socialista no exclou cap ingredient de compromís amb una terra, un país, una nació”. Si el gruix dels socialistes del PSC tinguessin el tarannà de la nostra autora, a hores d’ara podríem parlar d’una Catalunya optimista, àdhuc òptima. Però, lamentablement, ara que el PSC té més poder que mai, aquest partit es presenta com un mer apèndix regional del PSOE i contribueix a la descatalanització (lingüística i cultural), a la perpetuació de l’espoli, a la destrucció del territori i a la provincianització de les nostres institucions.

Dit això, penso que és bo que l’Assumpció Cantalozella no deixi d’escriure; és bo perquè crea adeptes (lectors i lectores) que s’enamoren del país i prenen el compromís de lluitar per la seva plenitud.

Sóc optimista

Primer objectiu assolit: càstig electoral a CiU, Esquerra i ICV-EUiA.

Segon, cal fer emergir el debat sobiranista i forçar un canvi d’estratègia i d’aliances, sobretot dins CiU i Esquerra, propiciant una confluència dels sectors sobiranistes.

Tercer, cal configurar un bloc d’esquerra independentista, amb capacitat d’incidir políticament, eixamplant la base territorial de les experiències municipalistes (CUP) i amb la perspectiva de ser l’esperó de la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol.

Quart, cal activar la mobilització social contra l’autonomisme espanyol (i el pactisme, temptació d’una part important de CiU) i afavorir la concreció del dret d’Autodeterminació (dret de decidir) amb la creació d’organismes i organitzacions nacionals (dels Països Catalans) com a base per a la construcció d’un estat propi.

Si en deu anys no invertim l’actual inèrcia política, social i cultural, l’espanyolisme farà estralls.

Malgrat tot, sóc optimista i demà segur que surt el sol.

Resultats de l'enquesta sobre les eleccions espanyoles

Reprodueixo els resultats de la controvertida enquesta penjada en aquest blog.

Pregunta formulada:

Com a independentista, quina penses que és la millor opció de cara a les eleccions espanyoles del 9 de març?

Abstenció
92 (49%)

Vot nul
27 (14%)

Vot en blanc
68 (36%)

Total de vots : 187

El meu vot: BLANC

Diumenge 9 de març votaré en blanc. Per votar en blanc només cal dipositar un sobre buit dins l'urna. A les eleccions de 2004 vaig votar Esquerra (qui ho havia de dir!) i ara hauria optat per l'abstenció o per fer un vot nul, però analitzant-ho bé, considero que en aquests comicis el vot en blanc és l'opció que visualitzarà de forma més clara i explícita el descontent envers les claudicacions de la classe política catalana.


Tant la campanya com els resultats de les eleccions espanyoles confirmen l'espanyolització definitiva de la política als Països Catalans, que es tradueix en un bipartidisme (PSOE-PP) que anul·la o converteix en apèndixs a la resta d'opcions polítiques.


Per desgràcia, allò que es decideix al parlament espanyol ens afecta. El problema rau en què no hi ha cap formació política que plantegi la ruptura amb Espanya i els líders del catalanisme dominant segueixen insistint en fórmules caduques com l'autonomisme. Reconec que en un altre context m'hagués agradat votar l'actual alcalde de Teià (per posar un exemple), però com que les llistes són tancades, doncs tampoc no tindré aquesta opció. En qualsevol cas, Esquerra, CiU i ICV-EUiA mereixen un vot de càstig que forci l'emergència del debat sobiranista en l'agenda política catalana. No podem oblidar l'estafa dels Estatuts, els dèficits d'infraestructures i l'espoli fiscal. En major o menor mesura tots hi estan emmerdats.


Als habituals de CiU els diria que el respecte només s'assoleix quan entre dos pobles hi ha igualtat de drets i això només és possible garantir-ho amb un estat propi; l'aritmètica i els tripijocs electorals ja no ens serveixen de res, perquè són pa (prebendes) per avui i fam (submissió) per demà. Pel que fa a Esquerra, òbviament, comparteixo el seu lema: per ser un país de primera ens cal la independència. Ara bé, la independència mai ens la donaran (ni Zapatero ni Rajoy), la independència la guanyarem els catalans i les catalanes exercint el dret democràtic d'Autodeterminació. Lamentablement, aquest és el raonament final que trobo a faltar en el discurs d'Esquerra, que es correspon amb el fet que ens els darrers anys i a la majoria d'institucions catalanes fa de crossa del PSOE, una estratègia que considero errònia i que encara trobo més patètica i servil en el cas d'ICV-EUiA.


Per fer emergir el nostre descontent i el debat sobiranista cal mobilització social (tal i com proposa la Plataforma pel Dret de Decidir), però també cal ser conseqüents i no donar el nostre vot a aquells que mercadegen amb els drets del poble català. Us convido a visitar el blog Vot blanc independentista i si ho considereu encertat, voteu en blanc.

Descoberta de Maria Oleart

He publicat el recull de poemes "Nits d'hivern" a Jo escric i al blog Les nits d'hivern. Aquestes poesies les vaig escriure entre 1991 i 1992. Vaig guanyar el primer premi en la IX Mostra Literària del Maresme (Teià, 1992), que la meva germana Laura ja havia guanyat amb "Abúlia" en la VIII edició (Montgat, 1991).


Repassant els noms dels membres del jurat que em va premiar he topat amb Maria Oleart (Barcelona, 1929 - Alella, 1996). El seu nom em sonava, l'he cercat i aleshores he lligat caps. Sabia que la Joana Bel era escriptora i poetessa, però avui he descobert que sa mare fou una autora significativa, molt arrelada a la nostra terra i compromesa amb la cultura catalana.


El primer impuls ha estat anar a la Llibreria Robafaves, però no hi he trobat cap llibre seu a l'apartat de poesia. He cercat al catàleg de la Biblioteca Pública Pompeu Fabra i res de res. Gràcies a les referències que dóna Albert Calls, tinc clar que he de llegir l'antologia pòstuma "Jo pregunto" i segur que serà un plaer.

En Titot i el Belda

En una pintada "no-nacionalista” (?) que vaig llegir al metro hi deia “¿Por qué los nacionalistas nunca ríen?”. Doncs bé, per desmentir aquesta asseveració i per foragitar el pessimisme que sovint ens caracteritza, recomano llegir els blogs d’en Belda i en Titot. Són dos personatges emblemàtics que a més de posar música a la nostra lluita d’alliberament ens regalen uns escrits carregats de sentit d’humor.

Ahir em vaig cargolar de riure llegint les reflexions d’en Belda sobre l’anarcocarlisme, una interpretació que no és cap disbarat i que té una base històrica que la pot justificar; i també vaig fer la mitja rialla, davant la incomprensió del meu fill (que no entenia perquè reia son pare) amb l’anècdota que explicava en Titot del dia en què la Guàrdia Civil va requisar la bossa d’en Josep Maria Cantimplora a l’aeroport del Prat de Llobregat.

Fins quan seguirem callant?

El portal RàdioCatalunya.ca publica un missatge escrit el 20 de novembre de 2007 al blog de Pere Vilarrasa, en el qual explica que una infermera es va negar a parlar en català al seu fill de dos anys i deu mesos que estava ingressat a la UCI de la Vall d’Hebron on hi va morir al cap d’unes hores.

Em fa mal llegir-ho i pensar que podria ser jo. Em pregunto què cal fer, com hem d’encarar el futur de la llengua catalana si dia rere dia les persones catalanoparlants patim en silenci mil i una situacions de menyspreu i marginació? Fins quan seguirem ajupint-nos?

Breu preludi de la primavera

Fa setmanes que arrossego un estat d'ànim baix, més aviat depressiu. No acaba de ploure, ni fa fred ni fa sol, i jo estic com el temps i com el meu país: desorientat. Com en la “Cançó d'abril” de Clementina Arderiu (musicada per Pau Riba) ja espero amb delit l'esclat de la natura i el bon temps.

Divendres vaig retornar a Teià. Vaig enfilar-me a les vinyes per respirar aire net, fer prometences i per regirar els prestatges de casa buscant el llibre de l'Astrid Magrans. Però no el vaig trobar. Segurament, la Laura se'l deuria endur cap a Astúries després que recordéssim plegats la lectura de Breu i d'explicar-li que fa uns anys vaig conèixer l'autora en una disbauxa d'universitaris en un mas de la Fageda d'en Jordà. Recordo les gorgues, els carrers i personatges enigmàtics d'una Girona que vam viure idealitzada i que tot indica que és l'escenari ideal de la nostra literatura, que té ben poques obres centrades en ciutats grises com ara Mataró... L'he de rellegir. Sortosament, vaig localitzar els meus escrits i alguns els he començat a publicar en el blog Les nits d'hivern i a Jo escric.

Dissabte vam anar a comprar al mercat de Cuba i vam topar amb els propagandistes de les eleccions espanyoles. Els altaveus col·locats damunt d'un cotxe electoral bramaven consignes contra la normalització del català. I, com no podia ser d'una altra manera, vaig accedir a què el meu fill s'endugués un globus de l'Esquerra, que per sort va petar abans d'hora. La setmana que ve, ambé per sort, ja s'haurà acabat el calvari electoral. Per cert, dijous 13 de març a la Robafaves participo en la presentació del llibre “Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC” d'en Xavier Mir. Inevitablement, es parlarà dels resultats electorals, però espero que també aprofitem l'ocasió per parlar de l'experiència de l'autoedició digital i de les xarxes sobiranistes, dues experiències que avalen la trajectòria d'aquest cibermaresmenc.

Diumenge ens vam llevar d'hora i vam anar amb el cotxe a Barcelona per visitar el zoo. Vam aparcar dubtant si deixàvem el cotxe en un bon indret o ens clavarien una multa; ho vaig preguntar a una dona gran que em va etzibar un “no me hables catalán” que em va deixar perplex. El parc zoològic és a tocar del Parlament de Catalunya (tota una premonició) i és petit, tan petit que en tres hores ho vam veure tot, excepte els dofins. És curiós, però recordava el zoo com una extensió enorme i el fossat dels micos com un forat molt fondo, però la realitat i els animals engabiats m'han descol·locat els meus records d'infant. Sortida primaveral i una estona de gaudi a la Ciutadella, que novament m'evoca estones viscudes: passeigs, petons, lectures, manifestacions, concerts i balls. Un dia preciós.

L'Estel i jo al sol-solet

El príncep Enric d'Anglaterra, un noi normal?

¿Haz turismo invadiendo un país...?

El govern espanyol va fer ben fet d'enretirar les tropes de l'Iraq, però molta gent oblida que els militars espanyols formen part dels contingents d'ocupació de l'Afganistan. L'ocupació d'aquest país és tant o més aberrant que la de l'Iraq i respon als mateixos interessos imperialistes de les potències occidentals. És una situació vergonyosa que no podem passar per alt.

Fa uns dies es va filtrar la notícia i les imatges del príncep Enric d'Anglaterra fent de soldadet a l'Afganistan, disparant contra forces talibans i vantant-se-les de ser una persona normal. Em pregunto si ocupar un país i sotmetre'l a un estat de guerra permanent pot ser considerat com a normal? Penso que una situació com la que es viu a l'Afganistan no pot ser considerada normal i que els estats ocupants tard o d'hora pagaran pel mal que han infringit a la gent d'aquell país. Per tant, és lògic que les autoritats militars britàniques s'hagin afanyat a repatriar el seu "príncep valent", perquè tal i com estan les coses era un blanc massa apetitós per venjar simbòlicament totes les atrocitats comeses pels ocupants.