El Patxi i l'Arantza

El pacte entre PSOE i PP al País Basc ha fet possible que Francisco López, àlies "Patxi", pugui ser el nou Lehendakari i que Arantza Quiroga pugui esdevenir la nova presidenta del Parlament de la Comunitat Autònoma Basca. Cap dels dos parla la llengua basca, l'euskera. I, per molt que diguin que volen representar a tothom, la seva designació és el fruit d'una tupinada electoral ordida des de la judicatura espanyola, que va esborrar del mapa els vots clau de l'esquerra independentista, per tal de facilitar el trimof espanyolista. I, lamentablement, en l'aspecte lingüístic és una molt mala notícia per als bascoparlants. Tot plegat és vergonyós i un clar avís per a nosaltres (els i les catalanes): allò que realment importa al PP i PSOE és el manteniment simbòlic, cultural, polític i econòmic del "Reino de España".

Autocensura i lluita institucional

La prudència, l'oportunisme, la por... Hi ha mil raons que diàriament ens empenyen a silenciar allò que pensem sobre una o altra qüestió. El cas és que avui llegia a La Directa, un setmanari titllat d'antisistema i del qual tinc el gust de ser-ne subscriptor des del primer número, un article del professor Ermengol Gassiot titulat "Mercantilització i autoritarisme" en què denuncia el fet que bona part del professorat i de les autoritats universitàries han deixat el seu esperit crític a l'armari negant l'arrel política del conflicte actual (imposició del Pla Bolonya) i enfocant les protestes estudiantils com a un simple problema d'ordre públic.

Penso que la clava. Només cal visionar l'entrevista que Cuní va fer a Moreso (rector de la UPF) a la tertúlia matinal de TV3 de dijous 26/03/09, per veure el tarannà autoritari de l'actual cúpula universitària catalana.

D'altra banda, els mitjans de comunicació del poder avui eren un viu reflex del desconcert que els va ocasionar la marxa estudiantil pacífica i multitudinària convocada ahir contra el Pla Bolonya i la repressió. De La Vanguardia n'ha parlat de forma solvent en Vicent Partal. Ara bé, llegir els articles d'opinió a El Periódico era tant o més decebedor. Sobretot quan veus que antics professors teus s'escuden en la Constitució espanyola (va de retro...) i avantposen els drets individuals als drets col·lectius per titllar els estudiants en lluita de "minoria antidemocràtica".

Reconec, que m'ha produït una sensació de buit, però l'autocensura m'impedeix fer més mala sang.

Fa una colla d'anys jo també vaig ser claustral i membre de la junta de govern de la UB. Aquella experiència em va servir per veure clar que la democràcia (universitària en aquest cas) tenia les cartes marcades i que estava ben lluny dels despatxos rectorals, claustres i aules magnes. Conclusió: mai hem d'aspirar a gestionar les seves institucions (universitàries, municipals, autonòmiques, estatals, europees...), perquè això seria un suïcidi polític. Com a molt, mentre acumulem forces, podem aprofitar-les i anar fent forat. Poc a poc, com un corcó.

Segurament, a ulls de molts companys d'estudis, d'universitat i de feina hem seguit una "falsa ruta" i malgrat que ells (en aparença) sempre guanyen totes les batalles, estic convençut que les coses es capgiraran el dia en què siguem capaços de vertebrar una alternativa política que sumi les aportacions i sensibilitats de totes les persones i col·lectius que lluitem per l'alliberament nacional, de classe i de gènere.

Visca el moviment estudiantil català! Prou manipulació! Prou repressió!

Durant els últims tres dies els mitjans de comunicació servils al poder han estat difonent imatges d'estudiants violents, de policies indefensos i preparant el terreny per justificar el setge policial a la manifestació estudiantil convocada dijous 26 de març contra el Pla Bolonya i contra la repressió.

Avui, però, s'ha destapat que algunes de les imatges divulgades eren material filtrat pels Mossos per tal de justificar la seva actuació. Eren imatges corresponents a manifestacions de fa mesos o simplement falses.

És a dir, els càrrecs polítics i policials i els periodistes afins haurien contribuït a intoxicar l'opinió pública per desprestigar el moviment estudiantil que lluita contra la mercantilització de la universitat pública.

Al llarg de tota la setmana periodistes, tertulians, politòlegs, professors carques i estudiants esquirols han carregat en contra de la mobilització i han pretès dividir el moviment estudiantil entre "bons" i "radicals" alhora que blasmaven l'exhibició de pública d'estelades.

Malgrat tot, no han pogut tapar les evidències i molta gent ha comprovat (alguns amb gran decepció) que la policia autonòmica està al servei del Capital i d'Espanya i que actua igual que ho feia la policia nazional: a cops de porra i en castellà.

Aquest matí he estat altre cop a la UAB i he constatat que la vaga i jornada de lluita era àmpliament secundada. A la nit, des de casa, m'he connectat al canal de vídeo de barrisants.org i al xat de vilaweb.cat per seguir la marxa estudiantil de dijous 26, i m'he emocionat molt amb la maniobra intel·ligent presa pels organitzadors que han canviat el recorregut deixat en pilotes tot el dispositiu de videovigilància, tanques i robocops. Em trec el barret!

Arreu s'han fet manis, tancades i concentracions: Lleida, Girona, Tarragona, València... i arreu s'ha visualitzat clarament que l'esquerra independentista és la punta de llança del moviment estudiantil. Ara per ara, doncs, només resta veure si Saura, Huguet i els rectors universitaris dimiteixen i es planteja un diàleg real, que fins ara ha estat inexistent.

Finalment, reitero la meva solidaritat amb una persona exemplar: Tomàs Sayes.

Una universitat elitista a Mataró?

Com a persona d'esquerres i com a català no em fa gens de gràcia que l'Ajuntament de Mataró doni suport i destini recursos públics a afavorir la implantació a la ciutat de la Universidad Europea de Madrid (UEM).

Els bots d'alegria del PSC i de les dretes locals (CiU i PP), deixen entreveure que ens amaguen informació i que han existit tempteigs i negociacions prèvies, els termes de les quals desconeixem. I tot aquest enrenou apunta altre cop cap al Sr. Lluís Bassat, un destacat prosionista que els mitjans i polítics locals insisteixen a presentar-nos com a un filantrop i amant de la cultura. Diguin el que diguin, és prou clar que aquest senyor representa uns interessos econòmics molt poderosos i que està movent els seus fils per situar-los a la nostra ciutat amb el vist-i-plau de les classes dominants i del govern municipal.

Mentre l'Alcalde Baron fa veure que es deixa seduir, el Sr. Joan Mora (CiU) es penja medalles i ens diu que és una gran oportunitat (quin humor!) i tot seguit ens canta les excel·lències del projecte com si fos un agent comercial comissionat.

Anem a pams: una universitat privada és per definició un negoci, i malgrat l'amenaça de la "mercantilització" que imposa el Pla Bolonya, la universitat pública sempre serà millor enfront de l'elitisme de la privada. Per tant, per què necessitem una universitat privada? No seria millor treballar per una universitat pública sòlida i arrelada a les necessitats del territori?

D'altra banda, el fet que la candidata sigui una universitat ultraconservadora, aliena (per no dir bel·ligerant) al país i a la llengua catalana, haurien de ser motius de preocupació i no pas de joia. Vaja, que al pas que anem, Mataró pot convertir-se en el meeting point de tota la caspa reaccionària que predica per les Espanyes.

Finalment, per si no n'hi havia prou amb el batibull del Tecnocampus, ara cal apuntar el perill que s'hipotequi un altre espai de la ciutat (els Turons) a favor d'una iniciativa privada. Tot plegat, és molt decebedor. Irònicament, podem dir que encara estem de sort que ens governen les "esquerres"...

Darwin / Kropotkin: cooperació i ajuda mútua

“La vida ha evolucionat per atzar i per col·laboració, per mutació, transferència vírica o interbacteriana de material genètic, i per simbiogènesi, en un procés gens lineal, sinó en forma d'arbre, que ha donat lloc a formes de vida aparentment individuals als nostres ulls però en realitat formades per aliances i colònies de multituds d'individus.(...)

El més sorprenent és que alguns autors ja havien apuntat aquesta lectura del darwinisme ben aviat, però en el seu cas el context històric [expansió dels imperialismes] va provocar que la seua proposta fóra arraconada. Concretament, Kropotkin, un conegut autor anarquista, va publicar el 1902 el llibre 'L'ajuda mútua com a factor d'evolució', en el qual defensava que els organismes que més èxit tenen no són els que estan en guerra amb altres organismes sinó els que s'ajuden mútuament.”

[Toni Gisbert: “El mico destronat. Què ens ha ensenyat la ciència del segle XX.- Edicions del Bullent.- Picanya, 2008]

“El movimiento cooperativo, en cuyo centro reside plenamente la idea de ayuda mutua, es tan antiguo como la misma aparición de los animales en la tierra. En su famosa obra 'Ayuda mutua', publicada en 1903 Peter Kropotkin, el anarquista, revolucionario y científico ruso, estableció claramente la relación que existe entre el cooperativismo y la idea de 'ayuda mutua' en la naturaleza al igual que en el mundo de los hombres. Darwin mismo, en el 'Origen del hombre', admitió la existencia de múltiples casos dentro del reino animal, donde la lucha entre individuos particulares es reemplazada por la cooperación, que trae como resultado la supervivencia de aquéllos que saben coordinar sus esfuerzos.”

[Víctor García: Antología del anarcosindicalismo.- Ediciones RUTA -B.A.S.E.- Caracas / Montady, 1988]

És trist pidolar...

Aquest vespre he escoltat el parlament de Jesús Nieto, que ha llegit un manifest signat per la FAVM, l'OCUC, CCOO, USOC i IAC a davant de l'Ajuntament de Mataró en una concentració per exigir la rebaixa dels preus dels serveis bàsics que s'han incrementat per damunt de l'IPC (aigua, peatges, transports, electricitat, brossa...).

Hi havia poca gent i nul·la presència de joves. Dic "poca presència" perquè cal tenir en compte la greu situació econòmica que es viu a Mataró: més d'un 13% de desocupació, tancaments d'empreses diaris, patacada immobiliària sense precedents, cues cada dia als serveis assistencials, manca d'equipaments socials, infraestructures desfasades...

Ara bé, pidolar és una manera molt trista d'abordar la realitat i sobretot ara, quan tothom veu que des dels despatxos de bancs i multinacionals ens imposen un sistema financer que és un robatori a mà armada. A més a més, cal sumar-hi el fet que seguim lligats de peus i mans a Madrid, la qual cosa no ajudarà gens ni a Mataró ni al conjunt dels Països Catalans, per tant... la crisi pot ser letal per a la nostra cohesió social.

Prou preus abusius. D'acord. Però, no n'hi ha prou. Perquè resulta que el govern de Zapatero es dedica a regalar diners públics a la banca i als empresaris, és a dir: als qui ens estan escanyant. Perquè resulta que fa molt de temps que hem de suportar unes infraesturcutres (elèctriques, ferroviàries...) pèssimes derivades de l'abandonament i el menyspreu amb què ens tracta l'Estat espanyol.

L'ideal seria que hi hagués una opció política i social organitzada que plantegés un canvi social dràstic, que imposés un control popular sobre l'economia, començant per la nacionalització de la banca i els serveis públics estratègics.

Però, mentrestant, si realment volem fer via i alguna cosa més que pidolar, caldria que les organitzacions socials i d'esquerres impulséssim i donéssim cobertura a accions col·lectives d'insubmissió: no pagar rebuts. Això no és gens descabellat, simplement cal recordar l'exemple de la lluita veïnal contra el rebut de l'aigua de fa uns quants anys. I, òbviament, cal plantejar de forma urgent una mobilització massiva: una vaga general. Però no una vaga general de cartró pedra, per a servir als vividors de CCOO i la UGT, sinó una vaga general que sigui el resultat de les lluites socials que s'estan desenvolupant i que, curiosament, ara tenen la seva punta de llança en la lluita dels i les estudiants que s'oposen a la mercantilització de la universitat pública.

En aquest sentit, cal saludar amb alegria el debat introduït pel col·lectiu Crisi i pel seu cap visible, l'Enric Duran, que el 17 de març fou detingut i que ara es troba empresonat pel sol fet d'haver materialitzat allò que tots/es pensem que és correcte: que la crisi la paguin els qui l'han creada. Naturalment, dono tot el meu suport a l'Enric Duran! però el seu cas demostra, altre cop, que sols no podem plantar cara al Capital.

No anem bé...

Fa dues setmanes llargues (massa llargues) que en Tomàs Sayès fa una vaga de fam per la universitat pública i contra el Pla Bolonya. Divendres passat vaig visitar la UAB per motius de feina i vaig intentar -sense èxit- localitzar en Tomàs per donar-li ànims. Però els fets s'han precipitat de forma molt sobtada, sobretot pels qui ja no estudiem. Primer va ser l'ocupació policial de la UPF i, tot just ahir, van detenir a l'anticapitalista Enric Duran dins del recinte de la UB, que poques hores després va ser envaït per la policia, que d'aquesta manera posà punt i final als quatre mesos de l'ocupació del rectorat per part dels estudiants en lluita contra el Pla Bolonya. A primera hora del matí hem sabut que la policia carregava de valent contra els estudiants concentrats davant de l'edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes. Però, l'espectacle demencial s'ha pogut presenciar fins i tot davant mateix del Círculo Ecuestre, on segur que els seus estadants aplaudien la repressió policial contra els estudiants mobilitzats. Quin espectacle! Cap a quarts d'una gairebé totes les finestres i balcons de les oficines del carrer de Balmes s'han atapeït de mirades sorpreses davant la irrupció dels Mossos d'Esquadra, que empaitaven i colpejaven amb les porres els i les estudiants que s'havien concentrat davant la seu del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa (Palau Robert). De tornada cap a casa, he vist com tot l'edifici històric de la UB estava infestat de policia...

Definitivament, no anem bé! Em pregunto on és el diàleg que preconitzaven els rectors i els polítics? Hi haurà cap polític (Huguet? Saura?) que assumeixi la seva irresponsabilitat i dimiteixi? Si això hagués passat amb CiU o el PP al govern, segur que molts d'ells ara estarien bramant. En qualsevol cas, l'etiqueta d'esquerres no els eximeix davant de la ciutadania. Què volen? Què pretenen? O bé no se'n recorden del que va passar a Grècia el passat Nadal? Construir un país a cops de garrotada és un mal auguri, principalment pels qui governen i que encara gosen dir-se catalanistes i d'esquerres. Ben mirat, el seu pas pel govern només haurà servit per fer la feina bruta al bloc de poder dominant, és a dir: als de sempre. Per tant, que ningú s'estranyi si després augmenta la "desafecció" política o l'abstenció entre la gent d'esquerres.

Calçots contra l'especulació

La calçotada popular contra l'especulació d'enguany, organitzada per la gent de la CUP de Mataró, ha estat tot un èxit. El sol espaterrant i el canvi d'emplaçament han fet que la jornada d'avui hagi congregat més gent que mai. L'acte l'organitzem anualment des del 2004 per denunciar el model de ciutat imposat pel govern municipal.


Manifest calçotada contra l'especulació 2009 (CUP de Mataró)


La conjuntura actual de Mataró es pot resumir en poques paraules: desocupació i precaritetat laboral, deslocalització i tancament d'empreses (sector productiu), dèficit d'equipaments i serveis públics (escoles, centres de salut, zones verdes, biblioteques, equipaments cívics i esportius...), mobilitat caòtica, destrucció dels espais naturals i agrícoles periurbans.


Això no ve d'ara, fa 30 anys que els successius governs municipals del PSC (amb o sense el suport d'ICV i ERC) han defensat un model de ciutat basada en el creixement sense límits, en l'especulació com a únic motor econòmic. L'actual crisi econòmica posa en evidència que s'ha construït i s'ha crescut més enllà de les pròpies necessitats; que no s'ha preservat el patrimoni arquitectònic i natural de la ciutat; que no s'ha planificat l'urbanisme i la ciutat pensant en les persones.


Per això, es fa necessari continuar denunciant públicament el creixement urbanístic desordenat, que obvia la participació ciutadana, i que s'agenolla davant dels interessos privats. Ara i aquí:



- No al trasllat / destrucció de Can Fàbregas i de Caralt.


- No a la massificació dels barris. Figuera Major, Cerdanyola, Rocafonda, no necessiten més pisos,necessiten equipaments i zones verdes!


- No a la degradació de les Cinc Sènies: cal desenvolupar els usos agraris, cal tancar l'aparcament de camions il·legal i rebutjar la proposta de traçat del tren pel mig del sòl agrari.


NO A L'ESPECULACIÓ!

Reptes col·lectius

Vaig créixer en una família bilingüe i encara avui dia sóc bilingüe en l'àmbit familiar. Amb ma mare i les meves germanes en català i amb mon pare el castellà. Quan era nen, el català era la llengua de la família materna, de l'escola i d'un reduït nombre de nens i nenes del barri. El castellà predominava en tot, fins al punt que el joc simbòlic acostumava a ser sempre en aquesta llengua. Aleshores, la meva identitat era, en primer lloc barcelonina que tot seguit barrejava la catalana i l'espanyola.

Aquest esquema hauria pogut mantenir-lo sense cap problema, perquè oficialment es prodiga el bilingüisme i l'espanyolitat dels catalans. Però, hi va haver un moment en què, primer vaig deixar de sentir-me espanyol i, després, vaig adoptar el català com a llengua d'ús en totes les meves relacions socials.

Segurament, aquest canvi de xip no és encara l'opció més comuna als Països Catalans, però he volgut explicar-ho perquè sovint s'analitzen els processos identitaris amb un reduccionisme estèril. La principal aberració és la tendència a dividir la gent en dues comunitats enfrontades, quan en realitat tots sabem que hi ha molts catalanoparlants de soca-rel que alimenten ideològicament i econòmicament l'espanyolisme i, d'altra banda, tampoc podem obviar que a dins de les famílies immigrades hi ha un gruix important de gent molt sensible a la llengua i a la llibertat dels Països Catalans.

Igual que en altres contextos històrics, el repte del catalanisme del segle XXI està en la seva capacitat d'incorporar aquest gruix de població immigrada (o simplement anacional) a un projecte de construcció nacional que sigui més atractiu i ofereixi un marc social, econòmic i cultural més just i satisfactori que no pas l'espanyol.

Aquests objectius només poden assolir-se amb la consecució d'un estat propi, i aquí és on cal començar a treballar i fer participar als veïns/es - familiars - amistats - companys/es de feina, etc.

I, per sort, aquest és un repte que està al nostre abast.

Mataró aBús

El 17 de gener, tal i com ja vaig reportar, l'Alcalde i el regidor de mobilitat van organitzar una xocolatada per inaugurar les noves línies de Mataró Bus. Doncs bé, aviat farà dos mesos i el cacau que han organitzat amb els canvis de recorreguts i d'horaris de línies de bus i els rètols de les parades, denota una manca de previsió sense precedents, un abús i un maltractament envers totes les persones usuàries d'aquest servei, que tot i estar externalitzat hom suposa que encara és públic.

Les associacions veïnals de Molins, Pla d'en Boet, l'Havana i Cirera ja han començat a bellugar-se i han tocat la cresta al govern municipal intentant posar ordre en el desgavell de Mataró Bus. Però, arribats a aquest punt, cal preguntar-se per què es va editar una guia de Mataró Bus sense comptar amb l'opinió dels usuaris i de la ciutadania? Està molt bé que ara vulguin escoltar les queixes, però l'error és de partida, perquè la mobilitat, igual que l'urbanisme, la cultura i tot allò que ens afecta no es pot planificar des d'un despatx de l'Ajuntament al marge de la ciutadania.

Portes obertes

Comença el període de portes obertes a les escoles. Triar escola pel teu fill de tres anys et planteja una sèrie d’interrogants. L'escola que voldríem ens la imaginem al mig d'un bosc, amb un hort, amb molta llum, amb aules àmplies i ben equipades, amb mestres que apostin per una pedagogia que incentivi la creativitat, el treball cooperatiu, l’arrelament a la cultura catalana i l’ús normalitzat de la llengua catalana, la descoberta de l’entorn i la natura. Però, la nostra realitat és, ara per ara, força limitada.

Pública o privada? Pública!

Com diu la Generalitat: "Som-hi!". Però, lamentablement, el panorama de la pública no és massa engrescador, perquè a Mataró els centres nous o de recent creació que tenim més a prop tenen uns edificis que recorden més una presó que no pas una escola. Els patis són escanyolits i cimentats, sense natura, envoltats d'edificis i de trànsit; personalment, em crea una barreja d'impotència i resignació, sobretot si recordo la meva infantesa a l'escola Baloo...

Però bé, certament, una escola és molt més que un edifici i per això visitarem quatre escoles, que hem situat en el recompte de possibles i prioritàries: Joan Coromines, Montserrat Solà, Angeleta Ferrer i Anxaneta. Si ens toqués cap altra... seria un pal tant pel nano com per nosaltres, perquè voldria dir enviar-lo (i desplaçar-nos) lluny del barri i amb un panorama lingüístic i sociocultural molt cru. Aquesta angoixa, patida i compartida per molts pares que conec, és injusta i penso que es pal·liaria un xic amb una zonificació de quatre quarts en comptes de les dues zones escolars (oest i est) que ara mateix parteixen la ciutat. En qualsevol cas, el criteri de proximitat i d'arrelament al barri hauria de ser determinant.

Per tu, Tomàs

En primer lloc dir-te que envejo la teva capacitat de lluita i la coherència amb els teus ideals. Si tothom prengués el teu exemple aquest món seria més humà. Ara bé, quan vas anunciar que faries una vaga de fam indefinida et juro que no vaig dormir tranquil i que des d'aleshores cada dia penso amb tu. Fins i tot, el meu fill de tres anys sap que hi ha un Tomàs que lluita de valent... Sigui com sigui, respecto la teva postura i espero contribuir un xic a trencar el setge imposat als i les estudiants que lluiteu contra el "procés de Bolonya" i la mercantilització de la universitat pública.

Salut i una forta abraçada.