Crisi capitalista = xenofòbia

Ja fa dues setmanes, més de 700 Mossos van "visitar" Mataró per fer una cacera de bruixes contra treballadors/es d'origen xinès i, simultàniament, els mitjans de comunicació i els opinadors a sou de la burgesia van perpetrar el seu particular exorcisme. Mentrestant, però, van deixar centenars de persones sense casa i van assenyalar i estigmatitzar un col·lectiu de ciutadans i ciutadanes.

Des d'Interior van anar tan a sac que fins i tot es van oblidar de comunicar-ho a l'Alcalde de Mataró, tot i que presideix un govern tripartit igual que el que governa a Catalunya. Literalment, des del Govern de la Generalitat ens van deixar amb el cul a l'aire i amb la merda al coll, perquè després de la gran operació mediàticopolicial, les conseqüències socials generades encara estan per resoldre.

Sembla ser que des de dalt interessava fer un cop d'efecte per fer-se notar en el tema de la immigració. Els capitalistes necessitaven un boc expiatori per distreure l'atenció de la població mentre el governs "d'esquerres" els regalen diners públics (a la banca, a les companyies d'automòbils, etc.) amb l'excusa de la crisi. Van venir a Mataró per triar merda i dividir a la classe treballadora usant prejudicis xenòfobs i rumors infundats. Van parlar de "tallers il·legals", tot i que no tots ho eren i obviant que l'economia submergida de la nostra ciutat no és una realitat nova ni exclusiva dels xinesos. Van parlar de "treballadors esclavitzats" i de "màfia xinesa". I, de forma implícita, es va identificar la immigració xinesa amb la delinqüència. Ara, per molt que ho vulguin arreglar, el mal ja està fet.

Cap treballador/a hauria de de vendre la seva força de treball en l'economia submergida. D'acord. Ni tampoc s'hauria d'acceptar la imposició de règims laborals regressius i aliens a la realitat social catalana. Mataró no és Xangai. D'acord. Ara bé, per què no es qüestiona públicament el capitalisme si tots sabem que és aquest sistema econòmic, que imposa la precarització i l'explotació, el que força els treballadors/es a acceptar condicions de treball pitjors o il·legals? Per què no es diu qui compra la roba dels tallers il·legals de Mataró? Per què ningú qüestiona l'actual model de consum i els preus regalats de la roba que comprem a les botigues o grans magatzems?

D'altra banda, hi ha maneres i maneres d'abordar aquests problemes. En comptes d'actuar a partir d'inspecció de treball, els responsables polítics van apostar per l'espectacle mediàtic i van planificar un desplegament policial sense precedents, que si s'haguessin parat a pensar una mica (només una mica, eh!) haurien vist que estava predestinat a trencar la convivència ciutadana i a provocar greus repercussions socials en un sector indefens de la població de la nostra ciutat.

En el Ple municipal de juliol, la CUP preguntarem a l'Alcalde si tenia coneixement de les irregularitats que presumptament es produïen en els locals escorcollats, si hi ha denúncies i pel procediment d'actuació de l'Ajuntament en cas d'haver-n'hi. I, per fixar de forma clara la nostra postura, també presentarem una proposta de resolució, seguint la mateixa línia del comunicat que ja vàrem emetre fa uns dies i que planteja el següent:

1.- Demanar la dimissió dels responsables polítics que van ordenar la intervenció dels mossos d'Esquadra als tallers de treballadors xinesos.
2.- Vetllar perquè a la ciutat no es desenvolupin tallers il·legals i perquè no s'imposin condicions de treball fora d’allò que marca la llei.
3.- Defensar dels interessos dels ciutadans víctimes de l'explotació laboral i de l'actuació policial.
4.- Revisar el protocol vigent acordat amb les diferents administracions per evitar la desinformació local.
5.- Exigir a l’administració responsable de l'operatiu policial la reparació dels danys ocasionats.

Finalment, cal parar esment en una anècdota: l'Alcalde Barón, en una de les compareixences davant dels mitjans de comunicació va aparèixer fullejant un exemplar del setmanari La Directa (Núm. 144 - 23 de juny de 2009), que ha estat l'única font periodística que ha anat més enllà de la crònica policial i va apuntar de forma clara cap a les grans marques que es beneficien del treball submergit dels tallers de Mataró: El Corte Inglés, Inditex o Punto Roma. En prenem nota!

El Corte Inglés contractava els tallers tèxtils precintats a Mataró

Els 77 xinesos detinguts a l’‘Operació Wei’ queden en llibertat

“No es pot venir a matar mosques a canonades”. Amb aquesta expressió, un empresari tèxtil que se solidaritzava amb les víctimes de l'operació Wei descrivia la seva opinió. “A Mataró, el pes de la confecció recau sobre els xinesos i, si ells paren, ara mateix, tot se'n va en orris”, assegura. “Matar mosques”, diu, perquè el que saben els mitjans i no s’han atrevit a dir i l’objectiu de la investigació dels Mossos d'Esquadra –segons afirmen– és “esbrinar per qui confeccionaven aquests tallers” presumptament irregulars. Però, això no sembla ser cap secret. A la tertúlia Versió Rac1 de Toni Clapès del divendres 19, el periodista va dir: “Tothom sap per quines empreses treballaven, però millor que no en parlem perquè encara en sortirem malparats”. La Directa ha pogut confirmar, a través de diverses fonts del sector tèxtil, que la majoria dels tallers investigats confeccionen per grans marques estatals com El Corte Inglés, el grup Inditex o Punto Roma. Paradoxalment, el president de l'Associació d'Empresaris de Gènere de Punt de Mataró (ASEGEMA) Josep Espígol ha valorat molt positivament l'actuació dels Mossos d'Esquadra.

La Flama encén el patriotisme a Mataró

La revetlla del Solstici d'Estiu també celebrem la festa nacional dels Països Catalans. El foc de la Flama del Canigó agermana totes les terres catalanes, que durant la nit més curta de l'any il·lumina places i carrers amb l'encesa de fogueres. Enguany, gràcies a l'esforç dels Marxaires la flama ha recorregut el Camí del Nord en sentit invers, desfent el camí de l'exili que fa 70 anys van haver d'emprendre milers de persones amenaçades per la repressió franquista. Avui, la Flama del Canigó també ha recordat a tots els mataronins aquella tragèdia de la nostra història col·lectiva. La rebuda de la Flama ha estat un acte molt concorregut i de clar to patriòtic català, on s'ha llegit el manifest redactat per l'escriptor Joan Francesc Mira i s'ha cantat amb emotivitat "Muntanyes del Canigó" i "El Segadors".

Foguera del carrer Sant Joan

La Flama i l'ambient festiu al carrer Sant Joan

Cant dels Segadors. El regidor de la CUP
amb el puny alçat darrere de l'Alcalde.

I ara qui plantarà cara a l'autonomisme?

L'Assemblea Nacional de la CUP, reunida el 21 de juny al Teatre Municipal de Girona, ha rebutjat la ponència "La CUP a les eleccions autonòmiques de la Comunitat Autònoma de Catalunya" després que prosperés l'esmena a la totalitat "2011: des de viles i ciutats, construïm l'alternativa". Per tant, la possibilitat de concórrer a les eleccions autonòmiques del 2010 ha quedat desacartada.

Aquesta decisió s'ha imposat per un escàs marge de 13 vots, que ens obliga a reflexionar i a ser prudents alhora d'interpretar el significat de la paraula consens. Òbviament, un consens que avui no era possible, perquè les postures ja estaven predeterminades de bell antuvi.

Particularment, he ratificat el resultat de l'Assemblea amb el meu vot, malgrat que considero que la decisió presa és errònia. Però per a mi, la unitat de l'organització i el respecte a la democràcia interna sempre estaran per damunt de consideracions particulars.

En positiu: s'ha introduït un debat que fins ara semblava que era tabú i ha quedat clar que ara no, però que en qualsevol cas més endavant sí. Això, tot i que és insuficient, és positiu tenint en compte els plantejaments ultramunicipalistes que fa un temps es feien dins de la CUP.

Per tant, caldrà posar en marxa tots els mecanismes de treball nacional que fins ara sembla ser que han grinyolat: l'expansió territorial, fer campanyes nacionals, millorar la formació, l'assessorament als nuclis, etc.

Anar a poc a poc ja m'estaria bé, però, repeteixo, tal i com ja he exposat en la presentació de la ponència base (quin nervis i quin tràngol!): en qualsevol decisió hi ha un risc i, tenint en compte el panorama del país (crisi econòmica i política), el fet que ara hàgim decidit de no anar a les eleccions autonòmiques també implica que haurem d'assumir els riscos que se'n derivaran.

Deixo de banda les apreciacions subjectives (entre les quals cal comptar la desil·lusió que pot generar en molts nuclis i l'entorn immediat) i faig notar que el principal risc és la inacció, la qual cosa deixarà orfes de referencialitat política a molts sectors populars en lluita i propiciarà situacions negatives per a l'extensió del nostre projecte: gent que s'absté i passa de tot o bé que acaba votant el mal menor.

En segona instància, cal comptar que la decisió de la CUP s'ha fet únicament en clau interna i és difícil d'explicar de portes enfora. Parlant clar: s'ha pensat més en el partit (i les seves capelletes) que no en el país. Penso que això és fruit d'una anàlisi política de la realitat "idealista" i que no ha valorat el fet que les conjuntures passen i també tenen data de caducitat.

El tercer aspecte important és que s'ha obviat el fet que poblacions mitjanes o petites com Vilafranca del Penedès, Valls o Berga tenen dinàmiques absolutament diferents a les grans capitals entre les quals hi compto bona part dels nuclis de la CUP que hem defensat anar a les autonòmiques (Lleida, Sabadell, Badalona, Mataró, Manresa, Girona o Sant Cugat del Vallès). I, sincerament, sense una cobertura nacional m'agaradarà veure com rutllarà i quins seran els resultats de l'experiència municipalista de la CUP a Barcelona. Tinc els meus dubtes, però segueixo pensant que la possibilitat d'accedir al Parlament (o simplement de plantar batalla a les autonòmiques) ens hagués donat -a les grans ciutats- un major ressò i visualització dels nostres postulats, la qual cosa hagués estat molt útil de cara a les municipals en aquestes ciutats "grans".

I quart i darrer, em resta la incògnita de saber: qui punyetes plantarà cara a l'autonomisme? Si això ho ha de fer l'Esquerra Independentista, ja cal que es replantegi seriosament i amb urgència les seves eines d'intervenció; i ateses les circumstàncies, si la CUP no pot fer aquest paper qui l'haurà d'assumir? I, en aquest sentit, sento molt, que hàgim donat aire als nostres adversaris polítics en un moment que m'agaradaria pensar que no és històric...

Passi el que passi, seguiré lluitant des de la trinxera de Mataró i el Maresme. Estic armat de paciència i convençut que el nostre dia arribarà. Però de moment, en el còmput, ja portem 300 anys d'espera.

Autonòmiques 2010: una fita necessària per a la CUP

Dissabte passat l'assemblea de Sant Celoni va tenir la bona pensada d'organitzar un debat intern sobre la conveniència o no de concórrer a les eleccions autonòmiques del 2010 a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Hi vaig defensar la línia argumental favorable a què la CUP assumeixi el repte de presentar-se a les autonòmiques, en la qual hi pesa molt l'anàlisi de l'actual conjuntura política i econòmica. Conseqüentment, és ara i no d'aquí vuit anys, que s'imposa la necessitat de plantar cara ideològicament i de començar a esbossar una alternativa independentista i d'esquerres que serveixi per a projectar i fer molt més visibles les lluites dels nostres municipis i dels moviments socials en el nou cicle polític que ja s'albira.

L'escriptor Jordi Arbonès (La Directa 142, 10 de juny de 2009) deia el següent: "quan rebenti el tripartit d'esquerres, tornarà la dreta i, aleshores, s'haurà tancat el cercle. I l'independentisme quedarà com una altra anècdocta de la nostra llarga i fecunda miserable història."

Potser sí. Però, justament per això, penso que és tant important que la CUP no es miri tant al melic i doni una resposta. Vaig emprar una cita de Joan Fuster que per mi hauria de ser el nostre leimotiv: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". Vet aquí la mare dels ous! i quan mani CiU (que manarà...) l'escombrada serà monumental, a no ser que siguem capaces de treure el nas i dir ben alt, perquè tothom ho sàpiga (i sobretot, penso en el milió i mig de nouvinguts arribats en els darrers anys)- que l'Esquerra Independentista existeix i té un projecte social i nacional alternatiu.

Demà, per motius laborals, tornaré a trepitjar les catifes vermelles de l'edifici del Parlament del Parc de la Ciutadella. No obstant, em reca pensar que fins ara en aquest Parlament no hi hem tingut ni força, ni veu, ni vot per a garantir ja no que prosperin sinó perquè simplement es debatin (!) dues ILP (contra els cultius de transgènics i per la celebració d'un referèndum d'Autodeterminació). Desenganyem-nos. Ara per ara, totes les iniciatives de base popular i amb continguts transformadors estan condemnades a ser potinejades, pervertides, arraconades i/o rebutjades. Per mi, això també és determinant: no podem confiar mai més en els partits establerts, però tampoc podem confiar-nos exclusivament en la via extraparlamentària o municipalista.

Mai estarem prou preparats, però, ateses les circumstàncies, no hi tenim res a perdre i sí molt a guanyar. I, arribats a aquesta conclusió, la fita del 2010 penso que és ineludible per a la CUP.

Caldrà esperar a veure què decideix l'Assemblea Nacional, però, sigui quin sigui el resultat, ja haurà estat un èxit i un pas de gegant, perquè per primer cop s'haurà pogut plantejar un debat que fins ara, incomprensiblement, semblava aliè a la nostra realitat i al nostre projecte polític.

Amb Iniciativa

Serà el tercer cop en ma vida que voti una candidatura que no és estrictament catalana. Si no hagués estat per l'acció repressora de l'Estat, segurament hagués optat per fer un vot nul (tal i com proposen diferents moviments socials i plataformes territorials) o bé hagués acabat votant la llista de Revolta Global -Esquerra Anticapitalista, on hi destaca la seva candidata, Esther Vivas, lluitadora per la sobirania alimentària, i la presència de referents maresmencs com Pep Riera i d'antics membres d'ICV com Toni Guirao.


Ara bé, ateses les circumstàncies, considero que Iniciativa Internacionalista - la Solidaritat entre els Pobles (II-SP) és la millor opció. Sobretot, perquè vull que el meu vot serveixi per a denunciar la llei de partits espanyola. Però, també perquè valoro l'esforç militant de molts companys/es de l'esquerra independentista catalana que s'hi han implicat. Precisament, aquest fet ha tornat a posar de manifest -tot i les contradiccions internes- la necessitat de dotar el nostre moviment d'un referent en la lluita institucional, ja sigui a les municipals, a les autonòmiques o a les europees com és el cas.


Dit això, la meva idea és que tots i totes hauríem de prendre'n nota i començar a abordar el repte que ja fa temps estem plantejant: fer que la CUP sigui el referent institucional de l'esquerra independentista i una alternativa necessària i útil per a la societat catalana. Aquest propòsit requereix una extensió territorial de la CUP amb la implantació de nuclis municipalistes arreu de la nació i, allí on sigui possible, que es projecti la seva lluita en l'àmbit autonòmic. Amb voluntat i determinació això serà una realitat. De fet, si ara hi ha una part important del nostre moviment que ha estat capaç de donar la cara per II-SP a les europees, penso que no és demanar massa que en el nou cicle polític que s'està entreobrint es faci el mateix esforç per a garantir l'emergència de la CUP com a nou actor polític en el Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, que ara per ara és on tenim més possibilitats de colar-nos-hi.


Recapitulo i faig meves les paraules d'un antic company de militància que resideix a Veneçuela:

"Podem seguir el camí que vullgam, però per la meua part crec que ens cal tornar a creure.

Creure que sí és possible.

El canvi.

La unitat.

L'esperança.

La valentia.

I el donar la cara.

I és que, si més no, enmig de la derrota permanent a casa nostra i a Europa, un eurodiputat radical és un nou alè de canvi i esperança per a tots els pobles.

Inclòs el nostre.

Que la desesperança no ens impedeisca veure el sol sortir a la nit."

Qui la fa la paga!

Dimarts 2 de juny, a porta tancada (sense públic ni periodistes) l'Alcalde de Mataró, Joan Antoni Barón, i el director regional de El Corte Inglés, Sr. José M. Torrijos, van rubricar la venda del solar de Can Fàbregas i de Caralt, que d'aquesta manera passa a ser de titularitat privada amb el compromís (quina ironia!) per part del govern municipal (PSC, ICV-EUiA i Esquerra) de traslladar (a càrrec de l'erari públic) la nau de la fàbrica a la vorera del davant...

Per tant, ara sí, El Corte Inglés entra en joc i caldrà veure si està disposat a implantar-se a Mataró a qualsevol preu o bé, tal i com diuen al seu web, farà gala de ser una empresa amb "responsabilitat social" i optarà per fer allò que l'Ajuntament ha estat incapaç: preservar el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

En qualsevol cas, tot i els 30 milions d'euros que ballen damunt de la taula i la promesa de 1.000 llocs de treball, cal advertir que els jutjats poden acabar prenent cartes en l'assumpte. En aquest sentit, les múltiples irregularitats denunciades segurament aigualiran la festa a l'actual govern municipal, que encara es pensa que pot fer passar a tothom per l'adreçador sense que això no tingui conseqüències.