Per una mobilitat sostenible a la comarca

CiU, PSC i Esquerra han pactat al Consell Comarcal un acord sobre la mobilitat al Maresme que contempla la construcció d'una nova carretera als laterals de l'autopista i una rebaixa dels peatges de l'autopista C-32.

Aquest acord parteix d'un error de base, perquè deslliga la mobilitat de l'urbanisme. Fer més carreteres contribuirà a trinxar el poc territori que ens queda i a més a més, l'experiència ens demostra que sempre que es fa una carretera s'acaba produint un creixement residencial. 

D'altra banda s'obvia el fet que la congestió del trànsit es produeix als accesos a Barcelona no pas a la comarca. El tap està a Barcelona! per tant, per què redimonis cal una altra carretera? 

Un altre aspecte fosc d'aquest acord és el manteniment ad eternum dels peatges a la C-32 (recordem que és l'autopista més antiga de Catalunya i, per tant, ja fa anys que està amortitzada i de sobres!). Allò que no es diu o s'amaga deliberadament és qui pagarà les bonificacions de la rebaixa dels peatges... És molt trist i miserable que s'hagin de dedicar diners públics per atipar l'empresa concessionària (Acesa-Abertis, que té La Caixa i ACS com a accionistes majoritaris).

Ben mirat, seria més intel·ligent destinar aquests diners a millorar el transport públic, que avui dia és molt deficient (només cal veure com van de plens els autobusos de l'empresa Casas  a determinades hores o recordar què passa amb els trens quan cauen quatre gotes o hi ha mala mar). 

Fa temps que se'n parla i, per tant, resulta decebedor l'acord assolit, ja que perpetua un model de mobilitat basat en el cotxe particular. El full de ruta alternatiu ja fa anys que va ser esbossat al Manifest per una mobilitat sostenible al Maresme, subscrit per diferents moviments socials i col·lectius de la comarca, entre els quals també hi havia la CUP. Cal prendre'n nota i, de cara a les municipals de 2011, cal recuperar les reinvindicacions d'aquell manifest i, sobretot, aconseguir prou presència al màxim de municipis de la comarca per fer sentir una veu crítica i conseqüent (això darrer va pels companys/es d'ICV-EUiA que si s'ho creguessin de debò no estarien governant amb el PSC a municipis com Mataró o El Masnou).

Consultes i eleccions

 

En la lluita d'alliberament nacional dels Països Catalans, l'independentisme d'esquerres està obligat a treballar junt amb altres opcions i interessos de classe, però això no implica que s'hi hagi de diluir. Seguint les velles consignes revolucionàries, la millor política d'aliances passa per no renunciar mai als principis, esbossar un punt de vista propi (teoria) i no confondre's amb els interessos d'altri. Resumint: "marxar separats, per a colpejar junts".

En el terreny pràctic, després de la tongada de consultes sobre la independència del 28F i dels moviments preelectorals que s'han produït de cara a les autonòmiques del Principat de Catalunya, l'esquerra indepedentista no pot abaixar la guàrdia.

En relació a les consultes: cal insistir en la necessitat d'articular-les com a una expressió  duradora i estable d'autoorganització popular, amb caràcter democràtic, participatiu i assembleari i, per tant, cal foragitar els arribistes i els dirigismes que s'han succeït amb l'actuació gens neutra dels senyors Alfons López Tena o Uriel Bertran.

No hi ha cosa més penosa que presenciar l'intent d'apropiació i la mentalitat empresarial amb la qual treballen aquests pretesos líders, que ho són en tant que han estat entrontizats per la militància i els simpatitzants dels partits polítics als quals pertanyen (López Tena a Convergència i Bertan a Esquerra). Ras i curt: són corretges de transmissió d'uns partits que, per més inri, fa quatre dies van votar en contra d'una ILP per a la celebració d'un referèndum "nacional" d'autodeterminació i que, ara, a mig any de les eleccions autonòmiques, intenten "controlar" i "donar peixet" a la massa social mobilitzada arran de la consulta d'Arenys de Munt i les convocatòries ulteriors organitzades a centenars de municipis.

 

En aquest punt cal ser taxatitus i inflexibles, perquè hi ha molt d'indocumentat que en nom de "la unitat" es creu amb el dret d'exigir a l'esquerra independentista no només que renunciï al lideratge públic sinó que també aparqui els seus principis. És a dir: pel "sobiranisme de saló" sembla que només som bons per treballar a peu de carrer... Situacions lamentables com l'intent d'apropiació que es va produir a la plataforma de Girona,  i que ara també ha succeït a Mataró, són com un càncer que cal combatre sense treva.

Precisament per això, cal aprofundir el discurs rupturista envers els plantejaments descafeïnats d'aquells qui encara juguen a la puta i la ramoneta i pretenen reconduir el "dret de decidir" cap a postures proautonomistes (llegiu sinó, l'editorial "La dignitat de Catalunya").

Finalment, l'experiència acumulada requereix de forma urgent una anàlisi més detallada. Ja va sent hora que des de l'esquerra independentista s'expliqui el nostre punt de vista en format de llibre o documental, perquè sinó acabarem figurant als manuals d'història com els "tontos útils". 

L'altra qüestió que cal considerar (o reconsiderar) és la de la participació a les eleccions autonòmiques. Certament, la CUP va renunciar a formar una candidatura amb les seves sigles, però això no exclou altres possibilitats i seria bo parlar-ne. El buit existent és tan bèstia que correm el perill que el discurs independentista quedi enquistat per expressions dretanes i cabdillistes, que abanderen personatges com  Laporta o Carretero. El salt endavant previst per la CUP en les municipals de 2011 pot quedar molt limitat i en alguns casos anul·lat si no som capaços de donar una reposta ideològica clara. Penso, que presentar una candidatura independentista i d'esquerres (amb els eixos de la unitat popular), per molt testimonial que sigui, pot ser un fre efectiu a la patrioteria neoliberal imperant.

Fèlix Cucurull: literatura, història i compromís

Dimecres 24 de febrer vaig tenir el gust de presentar l’acte d’homenatge a Fèlix Cucurull, organitzat pel Casal Fèlix Cucurull a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró i que va comptar amb la participació d’Imma Albó, Agustí Barrera, Jordi Bilbeny i Fèlix Cucurull (nét). L’acte va venir motivat per la biografia “Fèlix Cucurull, 1919-1996” escrita per Imma Albó i publicada fa poc per la Fundació Josep Irla i que també té una versió digital que es pot descarregar de franc. La nota emotiva va ser obra de la veu de Jordi Bilbeny que va recitar-nos poemes de l’obra “Els altres mons” i també dels poemes musicats pel nét d’en Fèlix Cucurull (que em va agradar molt de retrobar).

En Roger Palà, del setmanari de comunicació Directa, em va demanar que fes un article biogràfic de Fèlix Cucurull que vaig redactar a contrarrellotge aprofitant lectures prèvies i que us reprodueixo tot seguit.

Literatura, història i compromís

Una biografia d'Imma Albó reivindica la trajectòria política i literària de l'escriptor i historiador arenyenc Fèlix Cucurull

Juli Cuéllar

La trajectòria política i literària de Fèlix Curcurull, a semblança de contemporanis seus com Manuel de Pedrolo o Joan Fuster, ha estat objecte d'un oblit deliberat. El 2006, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort, va organitzar-se una sèrie d'actes de recordatori a la seva vila natal, Arenys de Mar. I ara, per sort, Imma Albó n'ha fet una nova biografia que és a l'abast de tothom: Fèlix Cucurull, 1919-1996.

Cucurull va néixer el 1919 en un entorn familiar polititzat: el pare fou alcalde per la Lliga i el tutor de la seva mare fou Rius i Taulet. De ben jove, va destacar jove pels seus dots literaris, per les col·laboracions periodístiques i per l'activisme polític, amb la creació de la Joventut Catalanista d'Arenys de Mar, el 1931.

El 1936 s'uní a Estat Català (EC). A la síntesi Catalunya, republicana i autònoma (1931-1936) (1984) explica que en el congrés celebrat els dies 21 al 24 de maig de 1936, EC considerà com a inseparables l'alliberament nacional i el social. Aquell congrés es clogué amb el cant dels Segadors i la Internacional, la qual cosa és tota una declaració de principis que refuta les acusacions de “feixisme” llançades pels sectors anarcoespanyolistes i que van comportar l'exclusió tàcita d'EC del òrgans de poder popular sorgits a partir del 19 de juliol de 1936.

Cucurull fou mestre del Consell de l'Escola Nova Unificada i, després d'un curt període de docència, fou mobilitzat per l'Exèrcit Popular de la República on va desenvolupar tasques de censura del correu de campanya i com a milicià de cultura a València. Malgrat la derrota militar, continuà la lluita en la resistència antifeixista a l'interior en els rengles del Front Nacional de Catalunya, organització que reuní militants de Nosaltres Sols!, Estat Calà i ERC i que va desenvolupar un activisme ingent fins a la caiguda de la Secció Militar (1946).

El seu compromís social i polític fou incessant. El 1968 va crear Acció Socialista Independentista de Catalunya, que dos anys després es va fusionar amb el PSAN, del qual va ser membre del seu consell directiu.

Durant els anys setanta va ser un membre destacat de l'Assemblea de Catalunya, detingut en dues ocasions. El 1976 participà en la fundació del PSC-Congrés, que tot seguit abandonà per discrepàncies amb la supeditació respecte al PSOE. Va fundar l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (1977), va impulsar la Taula d'Independents de l'Esquerra Independentista, a través de la qual es pretenia crear un espai transversal i superador de l'atomització organitzativa. Va ser candidat del BEAN i regidor a Arenys de Mar (PSUC-Nd'E), va participar en les mobilitzacions de La Crida, va signar contra l'OTAN i, finalment, cal esmentar la fundació de l'Associació Josep-Narcís Roca Ferreras.

Historiador del nacionalisme d'esquerres

El franquisme va consumar la ruptura del món universitari amb els historiadors referencials d'abans de la guerra com Antoni Rovira i Virgili o Ferran Soldevila. Els treballs de Jaume Vicens Vives (Notícia de Catalunya i Industrials i Polítics) van projectar una interpretació burgesa del catalanisme, un catalanisme del “seny” i del “pacte” deslligat dels antangonismes derivats de la lluita de classes. Els sectors intel·lectuals i universitaris del PSUC, d'acord amb les seves tesis sobre la qüestió nacional i amb la política “reconciliació” que preconitzaven, van aprofitar les aportacions de Vicens Vives per a identificar barroerament catalanisme amb burgesia. En aquest sentit, Jordi Solé Tura, que més endavant fou ponent de la Constitució espanyola de 1978, va ser qui va reblar el clau amb la publicació de Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba (1967).

Justament, en aquest context, des de fora de la universitat és on apareixen les rèpliques i les aportacions rellevants de Casimir Martí, Josep Benet i Fèlix Cucurull. Destaquen dues obres clau de Cucurull: els sis volums de la Panoràmica del nacionalisme català (escrita el 1969 i publicada el 1975 per Edicions Catalanes de París) i Orígens i evolució del federalisme català (1970, retirada de les llibreries per ordre de la censura). A la primera, va posar a l'abast un munt de textos històrics originals i situà el punt de partida de la consciència política diferencial catalana en el segle XVII. A la segona obra, va establir el lligam de continuïtat entre el republicanisme federal i el nacionalisme polític (reivindicant les aportacions de Baldomer Lostau, Domènec Martí i Julià i Josep-Narcís Roca i Ferreras).

La seva reinterpretació del període del Sexenni Revolucionari (1869-1873) va posar en evidència l'existència d'un catalanisme d'arrels populars i esquerranes anterior al tronc conservador de les Bases de Manresa (1892) i de La nacionalitat catalana (1906) d'Enric Prat de la Riba. En aquest sentit, destaca la recuperació de la figura Roca i Ferreras, que va esbossar la idea dels Països Catalans i va propugnar la República Catalana. D'ell n'extragué la distinció del “patriotisme social i defensiu de les nacions oprimides contraposat al patriotisme dominador i agressiu de les nacions opressores”, que Cucurull considerà com “la primera teorització coherent de la qüestió nacional en relació amb l'internacionalisme proletari”.

Durant els anys 70 i 80, va esdevenir un referent historiogràfic alternatiu, va impartir classes d'història a la UCE i va escriure assaigs polítics divulgatius i de base històrica: Consciència i alliberament nacional (1978), El fet nacional a través de la història (1980), Catalunya nació sotmesa (1981), Llibertat per la democràcia (1986), L'autodeterminació de Catalunya (1991) i El dret a l'autogovern (1995).

Escriptor i poeta

El veto imposat pel món acadèmic i universitari a totes les persones que, com Cururull, eren considerades desafectes al règim dictatorial, el va abocar a l'activitat literària durant els anys 40 i 50, primer amb la poesia i més endavant amb la novel·la i l'assaig. La seva obra escrita és tota en català i en gran part es va publicar amb retard a causa de la censura. Tal i com ressenyen els crítics, la seva literatura és plena dels interrogants propis de l'existencialisme europeu de postguerra i remet a sentiments com la tristesa, el pessimisme o l'angoixa.

Cal destacar les novel·les L'ultim combat (1954), Només el miratge (1956) i el recull de poesia Vida terrena (1948). Va ser traduït a diversos idiomes, entre els quals destaca el portuguès. Precisament, va establir una intensa relació amb Portugal, suscitada per l'estudi del segle XVII (Guerra dels Segadors) i, sobretot, per l'amistat amb l'autor Manuel de Seabra, que el va qualificar com a un poeta da libertaçâo. Curiosament, a Portugal se'l coneix més com a escriptor que no pas com a historiador. Les seves reflexions al voltant de l'iberisme i la relació entre Catalunya i Portugal van quedar plasmades a l'assaig Dos pobles ibèrics (1956).

[publicat al setmanari Directa, núm.173, 24 de febrer de 2010]