L'endemà

El 29 de setembre una part important de la classe treballadora ens sumarem a la vaga general. Aquesta vaga ha estat demorada pels sindicats UGT i CCOO, que l'han impulsada tres mesos després que el Govern espanyol del PSOE decretés una reforma laboral que abarateix les indemnitzacions d'acomiadament, subvenciona els acomiadaments amb diners públics, preveu la possibilitat que les empreses puguin suspendre els convenis col·lectius "per causes econòmiques", estén les ETT a tots els sectors d'activitat i converteix les absències justificades en una excusa per a l'acomiadament.

Aquesta reforma laboral s'emmarca en un context de crisi del sistema. Les solucions dictades des del FMI i la UE passen per aprofudir la desregulació del mercat laboral (imposant la lògica indidiualista en les negociacions contractuals) i desballestar l'estat assistencial (les pensions, la sanitat i l'educació públiques).

Farem vaga, sacrificant el salari d'un dia, perquè ara i aquí estan en joc els drets socials i laborals conquerits després de molts decennis de lluita obrera i popular.

Malgrat tot, no podem obviar el context advers: la desmobilització i el discurs antisindical  evidencien la gravetat de l'alienació de la classe treballadora. Això passa perquè, després de molt de temps jugant a la puta i a la ramoneta, les cúpules dels sindicats espanyols CCOO i UGT han venut als treballadors a canvi de la menjadora. Més enllà dels seus tripijocs i del que diguin els mitjans comunicació del sistema, el  29S és un punt de partida, que hem de saber aprofitar per capgirar l'actual model sindical i trencar amb el marc de relacions laborals espanyol.

Per revertir les retallades de drets socials, laborals i nacionals que patim, cal repolititzar el gruix de les classes populars, recuperant la consciència de classe, el compromís per l'interès públic (rex-pública) i  els valors col·lectius. Per tant, és vital que l'endemà del 29S mantinguem i estenguem les experiències de base (per ex.: els punts d'informació laboral que funcionen a diversos barris i ciutats o les trobades alternatives tal i com s'ha fet al baix Maresme); és fonamental que enfortim el sindicalisme nacional i de classe (bàsicament, penso en la COS o bé la I-CSC); i, finalment, és essencial que despleguem una alternativa política a través de l'organització de masses referencial de l'esquerra independentista (la CUP) per tal de disputar amb garanties d'èxit l'hegemonia a les classes dominants que exploten i destrueixen els Països Catalans. 

No als laterals de la C-32: els diners públics pel transport públic

Els partits de Mataró, excepte la CUP i ICV, han donat llum verda als laterals de l’autopista C-32. El traçat d’aquest nou vial per la nostra ciutat s’ha batejat com a “rondes de Mataró”. Aquesta nova infraestructura es fa d’esquenes a la ciutadania, sense cap procés participatiu que l’avali i afecta directament als barris de Cerdanyola i del Camí de la Serra: més contaminació, més soroll, més cotxes, més asfalt i l’enderroc de l’equipament de Can Solaret.

L’scalextric que s’ha projectat no resoldrà els problemes de la mobilitat a la ciutat  i a la comarca. Aquesta obra només servirà per malbaratar diner públic, engreixar el beneficis de les grans constructores i mantenir intactes els privilegis d’ACESA (Abertis), concessionària del peatge de la C-32.

La CUP ens oposem a la construcció dels laterals de l’autopista i així ho vam deixar palès al ple municipal de setembre, clarificant la posició ambivalent d’ICV i defensant fil per randa els plantejaments de la coordinadora d’entitats “Preservem el Maresme”. El model de creixement especulatiu i depredador dels darrers decennis està exhaurit; per això, reclamem que el Maresme deixi de pagar el peatge a ACESA (Abertis), que es destinin els diners públics a millorar i potenciar el transport públic i que no es trinxi el poc territori que ens queda a la comarca.

Dissabte 18 de setembre unes setanta persones ens vam concentrar a Mataró, justament per demostrar que aquests criteris són compartits per moltes persones i col·lectius de la comarca i que no estem disposats a callar i acceptar passivament els dictats del Capital. 

Contra la crisi: polítiques d'esquerres i sobirania nacional

La tertúlia política del mes de setembre de Mataró Ràdio va estar marcada per un clima preelectoral i va servir per fer balanç del govern tripartit i fer propostes per combatre la crisi. Hi vaig participar en representació de la CUP junt amb Montserrat Candini (CiU), Consol Prados (PSC), Salvador Milà (ICV), Antoni Soy (Esquerra) i Adam Alonso (PP).

Tot seguit resumeixo les meves aportacions.

-       El repte de la CUP passa per enfortir l’independentisme d’esquerres a les municipals de 2011.

-       El anys de Govern de Montilla han preparat el terreny pel triomf de la dreta. Montilla i el seu govern han fet polítiques neoliberals que ens impedeixen superar la crisi.

-       Estem davant d’un model econòmic exhaurit, nacionalment i ecològica insostenible.

-       El nou escenari electoral, malgrat les noves opcions “independentistes”, és poc esperançador ja que estem davant d’un context marcat per les retallades de drets socials, laborals i nacionals.

-       Del tripartit en quedarà la seva incapacitat per fer front a la crisi; un model de mobilitat basat en grans infraestructures (TAV o laterals a la C-32 en el cas del Maresme) i pensat per beneficiar a les constructores; un model energètic antiecològic i agressiu amb el territori (línia MAT); l’aplicació unilateral del Pla Bolonya que ha obert les portes a l’elitització i la privatització de la universitat pública; i les actuacions repressives contra els moviments socials.

-       L’únic aspecte positiu dels governs del tripartit (PSC-Esquerra-ICV) és que representen el punt i final d’una generació de polítics sorgits de la transició postfranquista i de l’autonomisme. Independentment de qui governi la Generalitat, hem entrat en una nova fase política marcada pel dret de decidir.

-       Per combatre la crisi calen polítiques d’esquerres, valentes i agosarades. I, paral·lelament, cal superar la nostra dependència política envers l’Estat espanyol. Necessitem la sobirania política per combatre la crisi i endegar polítiques d’esquerres.

 

-       Les mesures concretes contra la crisi, des de l’àmbit municipal o autonòmic, passen per implantar una fiscalitat directa i progressiva, acabar amb el frau fiscal i posar fi a la gestió neoliberal i les externalitzacions dels serveis públics (exemples: el projecte de “copagament” de la sanitat pública o la llei d’educació, feta en contra de la voluntat de la comunitat educativa, i que imposa la competitivitat entre centres educatius, talment com si fossin empreses).

Autodeterminació (autoorganització, autodefensa i autogestió)

La consulta sobre la independència celebrada fa un any a Arenys de Munt va servir per convèncer a molta gent indecisa sobre la viabilitat de l'autodeterminació. Des d'aleshores ençà ha quedat clar que l'autodeterminació es concreta en el seu exercici, és a dir, en "l'acció per la qual un poble decideix llirement el seu futur polític".

La primera gran lliçó d'Arenys de Munt és la importància de l'autoorganització popular a l'hora d'engegar un procés d'autodeterminació. Malgrat el compromís de l'Ajuntament i del seu alcalde, aleshores es van posar de manifest les limitacions de l'acció institucional, sempre subordinada als manaments de les lleis i els tribunals espanyols. Dies abans de l'èxit del 13S, recordo, atònit encara, la soledat i les vacil·lacions de la màxima autoritat municipal arenyenca (amenaçada amb la inhabilitació), que es debatia entre la desobediència i la resistència pacífica davant la resolució judicial contrària a la celebració de la consulta. La imatge que tots teníem al cap era la irrupció violenta dels Mossos per endur-se les urnes de vot, però, finalment, l'astúcia i l'autoorganització popular van salvar una situació d'incertesa amb un emplaçament alternatiu de les urnes de vot als locals al Centre Moral.

Un segon aspecte important és la seguretat; és a dir, la defensa d'un acte legítim i democràtic enfront de les ingerències externes (falangistes, policia i antifeixistes incontrolats). A Arenys de Munt hi vam acudir més d'un centenar de militants de la CUP que junt amb persones individuals vam constituir un servei d'ordre pensat per repel·lir pacíficament els agents provocadors i facilitar el desenvolupament de la consulta. La consigna va ser inequívoca: "Som aquí per defensar el poble". A primera hora d'aquell diumenge de setembre es van formar diversos grups, identificats amb samarretes taronges i emplaçats en els punts més conflictius: davant dels cordons policials, al Centre Moral i als accessos per carretera al poble (just abans dels controls policials). El desplegament del servei d'ordre es va haver de pactar amb el comandament dels Mossos i, sens dubte, va ser un factor determinant, ja que va donar tranquil·litat i confiança a la població envers l'organització de la consulta. El servei d'ordre va respondre a un criteri bàsic d'autodefensa, que els Mossos, un cos policial de l'Estat, no estaven en condicions de garantir i que no confiàvem que volguessin garantir-la, tenint en compte actuacions precedents.

El tercer aspecte lligat a l'experiència d'autodeterminació iniciada a Arenys de Munt té a veure amb la gestió dels recursos. Un procés d'alliberament nacional no pot dependre de les subvencions o dels vist-i-plaus de l'ordre institucional establert. La lògica autogestionària de les consultes és, doncs, un valor preuat que cal servar i amplificar per tal de donar coherència a l'autodeterminació de la nació catalana. 

Més de cinc-cents municipis han celebrat consultes sobre la independència. Més de mig milió de catalans ja han dedicit. La consciència independentista s'ha disparat i les enquestes oficials així ho refelecteixen. El pànic davant la "pulsió separadora" s'ha apoderat dels dirigents polítics autonomistes. Tot plegat posa en evidència, tal i com explica l'amic Agustí Barrera, que l'èxit i l'encert d'allò que s'inicià fa un any Arenys de Munt és el resultat d'un llarg procés d'acumulació de forces de l'independentisme d'esquerres i que seguirà endavant malgrat els tacticismes electorals de determinats grups i persones que a darrera hora s'han afegit al carro de l'independentisme, obviant, això sí, el discurs social i l'àmbit nacional complet dels Països Catalans.

Clar i català: a Mataró es censura!

Enguany, durant Les Santes, la festa major de Mataró, Maulets va despenjar una pancarta gegant reivindicant la retirada de la bandera espanyola que oneja a l'Ajuntament des d'un balcó particular i amb el permís del seu propietari.

La pancarta no va agradar gens als qui ens manen. Davant la impossibilitat d'accedir al balcó des d'on es va despenjar la pancarta, els operaris de la brigada municipal, per tal de complir amb les ordres polítiques van recórrer a una grua que usa el servei de manteniment i van aconseguir retirar la pancarta.

La CUP va portar el tema al Ple del 2 de setembre i el Govern municipal de Mataró (PSC-ICV-Esquera), d'acord amb l'explicació donada pel regidor de via pública, Sr. Francesc Melero, va justificar la censura política com a un simple tràmit en compliment de la normativa de publicitat i a més a més va amenaçar amb multar els "infractors" que van col·locar la pancarta "il·legal".

És obvi que la pancarta independentista va ser retirada perquè qüestionava la lògica del poder i l'espanyolisme dels nostres governants municipals. En aquest cas la normativa de publicitat s'ha usat, tal i com ja és habitual, com a un instrument de censura contra l'esquerra independentista. I és que a Mataró, si no ets de la seva corda, has d'acceptar que t'apliquin correctius antidemocràtics, igual que en temps de la Dictadura...