Qui neix i creix a Mataró viu en una simbiosi amb els nans, gegants i figures de la ciutat que és difícil d'explicar a la gent de fora. Cal viure-ho per fer-se'n una idea. Ahir, a quarts de tres de la matinada, en comptes de reposar la meva esquena (carregar els petits a coll deixa seqüeles!), vaig enfilar cap al “No n'hi ha prou”.
Reconec que estic rovellat i que, malgrat que m'agraden els gegants, el meu cos ja deia prou! Davant de l'ajuntament hi havia un munt de joves (molts bevent per un tub connectat a motxilles-cisterna, un detall curiós).
Amb totes les autoritats al balcó i en un ambient passat de voltes se'm fa difícil comprendre la pusil·lanimitat del públic; per entendre'ns, en qualsevol altres indret el crit de guerra hauria començat amb una escridassada als polítics a l'estil “fills de p.”. Però bé, això és Mataró. A més a més cal tenir en compte que la música de la cobla La Principal de la Nit no va deixar que el públic cridés cap consigna políticament incorrecta (casual?). En fi, tot va ser molt lluït, normal i maco.
Al final, amb els gegants adormits, el regidor de Cultura ens va saludar i ens preguntar si estàvem contents... buf! Només caldria haver-li recordat el merder que té a Cirera o la trista oferta cultural de la resta de l'any (o bé es pensa que amb les Santes ja n'hi ha prou?) i potser l'hauríem fet tocar de peus a terra altre cop... però no tocava; “ànims regidor!”. Ahir no vaig participar en la clandestina cursa a pèl i vaig marxar cap a casa enmig d'un ambient festiu relaxat, conformista i que sembla que tingui poques ganes de plantar cara al poder... però, compte, a vegades les aparences enganyen!
Les entitats del Casal Fèlix Cucurull de Mataró donarem suport a la iniciativa "Vacances per la pau" que impulsa l'associació Pau Ara i que la IAC ha traslladat a Catalunya. Dissabte 26 de juliol hem organitzat una visita a Mataró d'una delegació de deu nens/nenes de Palestina, provinents dels camps de refugiats d'aquell país ocupat per Israel. Són nens i nenes orfes de guerra o amb pares detinguts, que estaran a Catalunya del 22 al 16 d'agost. Per això, i aprofitant que la seva visita coincidirà amb les Santes, us emplacem a participar en la trobada amb els nens i les nenes de Palestina i a mostrar-los la nostra solidaritat i afecte.
Diumenge 20 de juliol el Casal Fèlix Cucurull de Mataró (seu social de la CUP i de Maulets), ubicat al carrer d'Amàlia 16 baix, ha estat objecte d'un atac feixista. El pany de la persiana ha estat forçat i els autors de l'atac han guixat proclames falangistes i espanyolistes, tant a la persiana com a les parets adjacents.
Aquest ja és el segon atac que pateix el Casal, el primer, es va produir el 13 de febrer de l'any 2000, quan uns feixistes van intentar calar-hi foc amb 3 persones a dins.
L'atac d'aquest darrer cap de setmana s'inscriu en ple auge de l'espanyolisme, quan no fa ni tres setmanes que, arran de la final de l'Eurocopa de futbol, la nostra ciutat es van convertir en l'escenari d'actes de violència espanyolista i d'ostentació de simbologia feixista, tot davant la passivitat de les autoritats.
L'atac coincideix amb la incidència social de les crítiques que duem a terme les entitats usuàries del Casal, que en els darrers dies hem posat en evidència les irregularitats urbanístiques del sector de Can Fàbregas i de Caralt o els favoritismes envers l'ex-cap de la policia local. Casual, si més no, oi?
Si l'objectiu és acovardir-nos o silenciar-nos... ja cal que es calcin , perquè l'esquerra independentista tenim corda per uns quants anys! En qualsevol cas, la conclusió és: el feixisme avança si no se'l combat i, per això, més enllà de l'atac sofert, exigirem responsabilitats al govern municipal per la passivitat envers els actes de violència espanyolista i feixista del passat 30 de juny, perquè aquella permissivitat amb què van actuar els ha envalentit i ara "alguns" es pensen que són els reis del mambo... però, s'equivoquen, perquè no estem disposats a ajupir-nos.
Festa per la Independència
Concert antiolímpic a Ripollet (25/07/08)
El 18 de juliol de 1992, la gent de la CUP del Masnou, adherida a l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (temps després coneguda com a AUP), vam organitzar un acte polític al pati de Can Malet en el marc de les Marxes per la Independència.
Recordo perfectament aquells dies. Acabaven de detenir en Jaume Oliveras i, a partir d'aleshores, tota la nostra activitat s'abocà a la lluita per la llibertat dels presos independentistes.
Va ser un acte senzill. Vàrem aprofitar per fer pancartes i fer circular la informació sobre les tortures infringides als independentistes catalans detinguts per ordre del jutge Garzón. Volien atemorir-nos i silenciar la lluita independentista durant la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona'92.
Van començar les intimidacions a la nostra militància, les agressions físiques i les pintades insultants "Oliveras a la horca", "Muerte a las ratas separatistas"... algunes de les quals encara són visibles a les parets del Masnou.
Aparentment van guanyar-nos la partida. Es va produir un sotrac generacional, però l'empelt va rebrotar i, gràcies a la tossuderia dels qui aleshores érem jovenets, avui dia l'esquerra independentista ha recuperat gran part del terreny perdut.
Després de l’opa frustrada de Gas Natural, Endesa va ser adquirida per Acciona (Entrecanales) i la Enel (elèctrica italiana). Aquest monstre empresarial monopolitza el sector de l’electricitat del nostre país i en el darrer exercici ha obtingut unes plus-vàlues considerables.
Els vaig conèixer al parc de la Dehesa de Sòria durant les festes de San Juan de fa una colla d'anys. Eren de Tarragona i el seu pare era d'origen castellà, igual que el meu. Però, hi havia una diferència radical entre ells i jo: no parlaven català i renegaven obertament de la llengua del seu (nostre) país.
Poc temps després, en un viatge d'autobús, de Sòria a Barcelona, vaig fer una amistat efímera amb una noia soriana. Fou una amistat sui generis, actualment impensable. Aquella xicota em va estar alliçonant durant les cinc hores (5!) que va durar el viatge després de comprovar que parlava català... Ella es pensava que el català era una llengua inventada i davant de l'evidència empírica va concloure que tots havíem de parlar castellà perquè era la “lengua de España”.
Aquestes anècdotes personals, viscudes lluny de Catalunya, foren determinants per replantejar-me la meva identitat i acabar apostant per la catalanitat. El meu cas no és pas l'únic. Conec molts catalans que, precisament, viatjant a l'estranger han pres consciència nacional. També és cert, però, que n'hi ha molts que encara prefereixen amagar el cap sota l'ala i passar per espanyols... Tot amb tot, estic convençut que quan els catalans viatgem és quan més percebem l'espanyolisme que ens ofega. Per a la resta del món som invisibles, uns desconeguts i quan et reconeixen, normalment, ho fan en sentit negatiu, a través dels tòpics de l'espanyolisme!
Ara que l'espanyolisme s'estén com una taca d'oli, em vénen al cap aquells nois de Tarragona i me'ls imagino vibrant amb la victòria de la selecció espanyola de futbol sense qüestionar-se el veto imposat per l'Estat espanyol a les seleccions esportives catalanes.
Ara que l'espanyolisme atia la guerra contra les llengües no castellanes, emparant-se en la llei del més fort, em vénen al cap les paraules d'aquella noia soriana que no comprenia com podia ser que jo parlés una llengua diferent a la seva si -segons el seu raonament- “Cataluña es España” i, en la seva ignorància persistent, me la imagino signant el “Manifiesto en defensa de la lengua común”.
Ara que l'espanyolisme avança, recordo que fa temps que jo vaig definir-me com a independentista, perquè dins de la seva Espanya no m'hi volien com a català i perquè tampoc no hi havia cap expectativa de transformació social factible. Des d'aleshores, defenso irreductiblement la causa de la llibertat dels pobles, dels Països Catalans, de la independència i el socialisme.
Acció de Maulets al Ple de Mataró (03/07/08)
