El rastre d'en Vassili

Hi ha fílies que són un xic irracionals i difícils de justificar. Aquest és el cas del meu sovietisme. Des de petit tinc gravat al cap l'Himne de la URSS, escoltat en alguna transmissió en castellà de Ràdio Moscou -d'això el meu pare en té la culpa...-. Quan juagàvem a guerres, jo sempre anava amb els russos i els meus dibuixos (lliures!) eren monotemàtics: dibuixava avions, tancs i tota mena d'emblemes i distintius de l'Exèrcit Roig. Per acabar-ho d'arrodonir resulta que m'encantava jugar als escacs -cosa de ma mare...- i emulava les gestes d'en Kàrpov i en Kaspàrov. Més endavant vaig submergir-me en el món dels jocs d'estratègia i, ineludiblement, el millor de tots era "Resiste Stalingrado" en el qual jo sempre portava els soviètics.


Tot això semblava que ho tenia adormit en el meu subconscient, però ja fa uns quants mesos, després de veure "Enemic a les portes", i més ara que estic llegint "Vida i destí" de Vassili Grossman, que m'he tornat a endinsar en el món del sovietisme i la Segona Guerra Mundial, resseguint la pista del franctirador Vassili Zaitsev i repassant els vídeos de "El Mundo en guerra"(capítol "Estrella Roja" I, II, III, IV i V / capitol "Stalingrado" I, II, III, IV, V ).


Espero que sigueu comprensius.