Garzón i la raons d’estat al descobert

L’aparell judicial és un dels principals ressorts coercitius de l’Estat espanyol i, igual que passà amb l’exèrcit i la policia, no va ser depurat democràticament després del franquisme. Aquesta situació no sols no s’ha corregit sinó que s’ha reproduït i avui dia la mentalitat reaccionària continua imperant a la judicatura espanyola i, sobretot, en els alts tribunals de l’Estat espanyol.

En aquest marc general hi destaca l’Audiència Nacional, que és el nom “democràtic” amb què es va rebatejar l’antic Tribunal de Orden Público  (TOP) destinat a la repressió de la dissidència política. Ningú pot dubtar, doncs, que Baltasar Garzón, com a magistrat d’aquest tribunal, ha estat una peça important en l’aparell repressiu espanyol, l’actuació del qual s’ha fonamentat sota els designis de la raó d’estat. Això explica perquè Felipe González, quan es va destapar la trama corrupta i terrorista dels GAL, va cercar el suport polític de Garzón.

En els anys subsegüents, una part de l’esquerra espanyola, mancada de referents i suplantada en el poder per la dreta espanyolista del PP, va embolcallar el jutge Garzón d’una aurèola redemptora associada a actuacions mediàtiques com el processament i extradició frustrada del l’exdicatdor xilè Augusto Pinochet o, més recentment, amb la investigació dels crims i desaparicions de la Dictadura franquista. No obstant això, aquesta imatge edulcorada de jutge “demòcrata”, “progressista” i “defensor de la justícia internacional”, amaga una realitat més prosaica: la repressió de l’independentisme català i basc i l’encobriment de les tortures. Aquesta cara oculta de Garzón continua sent un tabú, tant que fins i tot, després de vint anys, el diari El País segueix negant les tortures que varen patir els independentistes catalans detinguts en la batuda del 1992.

La trajectòria de Garzón resulta clamorosament pedagògica, bàsicament perquè ha estat defenestrat per la mateixa raó d’estat que ell mateix va abanderar i perquè posa en evidència les greus limitacions de la democràcia espanyola.

Sense dubte, l'auto del 16 d'octubre de 2008, en què Garzón es va declarar competent per a investigar els delictes comesos pel franquisme, és el motiu que va precipitar la seva fi. No en va, l’Espanya monàrquica i constitucional s’ha construït sobre l’arquitectura institucional de l’estat franquista i, precisament, hi ha una part del passat (la guerra de 1936-1939 i el franquisme) que resulta incòmode perquè posa en evidència que no hi va haver ruptura democràtica i que, més enllà d’algunes mesures pal·liatives de reparació, la justícia i la veritat han estat inexistents.

En aquesta causa ha predominat la lectura simplista de l’esquerra espanyola (PSOE i IU), que ha presentat Garzón com a una víctima d’una judicatura mediatitzada pel PP. Ara bé, si repassem el procediment, resulta fàcil comprovar la inconsistència de l’auto de Garzón, que davant la incompareixença dels imputats (trenta-cinc jerarques del franquisme morts i enterrats des de fa anys), ja el 18 de novembre de 2008 va decidir traspassar el pa amb tomàquet als jutjats territorials, els quals sempre s’han caracteritzat per la seva inhibició, adduint la manca de mitjans o la prescripció dels delictes. És a dir, Garzón va fer molt de soroll, donant falses expectatives a desenes de milers de familiars, perquè després tot seguís igual.

Tot i que don Manuel Fraga i molts d’altres franquistes supervivents deurien respirar reconfortats, els seus acòlits no en van tenir prou i van interposar una demanda per reblar el clau i enterrar per sempre qualsevol temptativa de depurar responsabilitats pels crims de la Dictadura.

El resultat final ha estat la sentència del 27 de febrer de 2012 del Tribunal Suprem espanyol. Més enllà de l’anecdòtica absolució de Garzón, que prèviament ja havia estat inhabilitat per prevaricar contra els imputats en la trama de corrupció del cas Gürtel, aquesta sentència estableix una jurisprudència de punt i final. En primer lloc, perquè nega la possibilitat d’aplicar amb caràcter retroactiu els tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol i, en segona instància, perquè considera improcedent la intervenció de la justícia, al·legant que no hi ha imputats vius i que es tracta de delictes prescrits o amnistiats.

Els magistrats del Tribunal Suprem diuen que la història és un afer d’historiadors, però en aquesta sentència no fan altra cosa que interpretar la història i blindar l’ordenament jurídic i polític emanat de la “transició” i, específicament, la Llei 46/1977, d’Amnistia:

 “Precisamente, porque la ‘transición’ fue la voluntad del pueblo español, articulada en una ley [d’Amnistia], es por lo que ningún juez o tribunal, en modo alguno, puede cuestionar la legitimidad de tal proceso.”

En resum, Garzón va ser bo per a l’Estat espanyol quan reprimia els díscols catalans i bascos. Però quan la seva vanitat el va portar a qüestionar sense cap efecte pràctic el tabú dels crims de la Dictadura franquista, aleshores va passar a ser un element nociu per al sistema i, tot i l’aparent confrontació partidista entre dreta i esquerra, el consens i la raó d’estat s’han mantingut inalterables, tal com ho expressa de forma inequívoca la sentència del Tribunal Suprem. 

Publicat a Llibertat.cat (17/03/12)

 

Francesc Macià, una aproximació política i històrica

El passat 17 de desembre l'Agustí Barrera i jo vàrem participar en l'acte d'homenatge al President Macià organitzat per la CUP de les Borges Blanques, on hi tenim un regidor i gent ferma i lluitadora. Amb els apunts de la meva intervenció i les impressions de la meva visita a l'exposició de l'Espai Macià he redactat l'article que reprodueixo a continuació, publicat pels amics del Diari Gran del Sobiranisme:

 

L’Espai Macià de les Borges Blanques, dedicat a la figura del President Francesc Macià, és un dels pocs centres d’interpretació amb caràcter permanent dedicats al nacionalisme català. Tot i ser una bona iniciativa, s’hauria de millorar ampliant-ne la difusió i complementant el projecte amb recursos pedagògics i de recerca adreçats a escolars i al món acadèmic en general. Paral·lelament, hi ha elements simbòlics com l’estelada i la proclama del 14 d’abril que haurien de ser preeminents. Fet i fet, en el discurs expositiu s’hauria de reforçar una lectura nítidament sobiranista, anant més enllà de la foto-finish del President que va instituir la Generalitat i de l’Estatut de 1932.

En canvi, cal destacar l’encert de les maletes que trobem a l’exposició, perquè simbolitzen l’home viatjat que fou Macià; un personatge que anà de Moscou a Buenos Aires esbombant l’anhel de llibertat del poble català, la qual cosa desfà la imatge localista i provinciana que hom intenta atribuir al nacionalisme català.

Retornar a Macià no pot ser l’excusa per donar peixet a interpretacions autonomistes ni tampoc a plantejaments simplistes de caràcter cabdillista que molts dels nostres opinadors i polítics  acostumen a fer donant a entendre que allò que ens cal és un lideratge fort per redreçar la nació, talment com si es pogués començar la casa per la teulada!

Tots els moviments d’alliberament necessiten referents nacionals i acaben sent encarnats per lideratges carismàtics. Éamon de Valera i Gerry Adams a Irlanda, Mahatma Gandhi a l’índia, Simón Bolívar a Sud-amèrica, Nelson Mandela a Sud-àfrica o Iàsser Arafat a Palestina; però mai hem d’oblidar que tots aquests dirigents, sorgits en diversos contextos històrics de lluita contra l’opressió, emergiren gràcies al fet que darrere seu hi tenien un poble mobilitzat, organitzat i amb uns objectius tàctics i estratègics.

El coneixement de la trajectòria personal i política de Macià és molt útil per a mostrar el caràcter dinàmic de la història. No en va, entre el 1907 i el 1923, passà de ser un monàrquic espanyol a un independentista partidari de l’acció armada contra la mateixa monarquia que havia servit. Malgrat els honors que assolí a partir de 1931 com a President de la Generalitat, cal recordar que durant els anys anteriors els poders fàctics el consideraven un terrorista i un il·luminat. Però la seva evolució no fou un rampell ni un acte de follia, sinó el resultat d’un procés social viscut a la Catalunya dels anys 20 i 30 del segle XX, que féu transcórrer el regionalisme regeneracionista cap a postures sobiranistes i d’entesa amb les reivindicacions obreres; en aquest camí, marcat per la radicalització nacionalista de bona part de la petita burgesia urbana, és on fou possible l’aparició del lideratge de Macià.

Aquest caràcter dinàmic també el trobem en la mateixa estratègia independentista de Macià, que va variar i adaptar-se segons la conjuntura. En un primer moment copià el model irlandès (amb un front polític, un front militar i el recurs a la diàspora –catalans d’Amèrica) i posà en marxa una praxi insurreccional amb la creació d’Estat Català (juliol 1922), organització partidària de la separació per pactar després entre iguals una Confederació de Pobles Ibèrics. Aquest període donà peu a diferents episodis fallits com el Complot del Garraf (1925), els Fets de Prats de Molló (1926) o la Constitució Provisional de la República Catalana (L’Havana, 1928). La feblesa teòrica i organitzativa d’Estat Català explica, en última instància, l’adopció del possibilisme, que s’escenifica amb el Pacte de Sant Sebastià (1930) i es posa de manifest amb la renúncia de la República Catalana (1931). Si bé és gràcies a Macià que el gest revolucionari de Lluís Companys esdevingué un acte de sobirania, el 14 d’abril de 1931 fou en sí mateix un moment d’incerta glòria (en clara al·lusió a la novel·la de Joan Sales). La nova estratègia apostà per demorar la independència i acumular forces (catalanitzar la societat catalana) per assolir una majoria favorable a secessió, mitjançant el control de les institucions i d’ERC. Emperò, després de la mort de Macià (Nadal de 1933) i arran del desenllaç dels Fets d’Octubre (1934), aquesta opció possibilista també es demostrà inviable i, conseqüentment, el separatisme afrontà el període de guerra de 1936-1939 en condicions d’extrema feblesa.

Al marge de les consideracions sobre l’estratègia, hi ha altres aspectes de Macià igual de transcendents que cal tenir presents. Per exemple, la defensa de la llibertat nacional com a requisit per a garantir la justícia social, que avui identifiquem amb el binomi independència i socialisme; la denúncia implacable del regionalisme botifler de Cambó, que avui podríem traslladar a Duran i Lleida; o l’ideal iberista confederal, que avui podem transposar amb  l’aspiració d’una Europa dels Pobles.

I, finalment, cal destacar la perspectiva internacional del fet català defensada per Macià en la seva actuació política. A més a més dels posicionaments antiimperialistes, com fou el seu rebuig a la Guerra del Marroc o el suport a Gandhi enfront de l’Imperi Britànic, va proposar la internacionalització de la causa catalana, una reflexió que trobem clarament exposada en el fragment de l’article “Traient-se la careta”, publicat a Catalunya (Lleida, 1922), i que reproduïm tot seguit: “Ja es pot esforçar Cambó a reduir el plet de Catalunya a la categoria d’un problema intern de qualsevol província espanyola. Nosaltres, recordant que l’enjovament de Catalunya fou conseqüència de fets internacionals, seguirem amatents en l’enfocament internacionalista del nostre plet nacional, espiant l’hora favorable a l’alliberament de la nostra pàtria (…)”.

[publicat el 24/12/11 al Diari Gran del Sobiranisme]

Els drets socials i l'Estat. Notes a les reflexions de Tony Judt

En l'assaig "El món no se'n surt. Un tractat sobre els malestars del present" (La Magrana.- Barcelona, 2010), l'historiador britànic Tony Judt parteix de la premissa que la "desigulatat és corrosiva". Per justificar-ho fa una brillant anàlisi de les greus conseqüències (en la salut, en l'educació, etc.) que comporten les retallades de drets socials encaminadaes a desprendre's de l'Estat assistencial seguint el model dels EUA i la Gran Bretanya; i, per contra, ofereix xifres compratives molt significatives que demostren els beneficis d'aquells països amb menor desigualtat d'ingressos i amb una àmplia cobertura pública sufragada amb una fiscalitat progressiva (model keynesià o escandinau).

És interessant l'apartat dedicat a les privatitzacions on explica que "L'única raó per la qual hi ha inversors privats disposats a adquirir béns públics sense rendibilitat aparent és perquè l'estat n'elimina o en redueix l'exposició al risc" (p. 98), és a dir, entre tots paguem els costos i ells (les empreses privades) s'enduen els guanys.

També és suggerent la seva crítica als indicadors macroeconòmics en què es fonamenta el pensament únic neoliberal i es justifica el creixement il·limitat del capitalisme globalitzat: "no és veritat que una economia creixentment globalitzada tendeixi a igualar la riquesa: es tracta d'una defensa de la globalització oferta per la majoria dels seus admiradors neoliberals. Mentre les desigualtats esdevenen efectivament menys marcades entre països, els desajustaments de riquesa i pobresa dins dels països estan, de fet, augmentant. A més, la mera expansió econòmica sostinguda no garanteix ni la igualtat ni la prosperitat, ni tan sols és un índex fiable de desenvolupament econòmic" (p.158). L'exemple del creixement econòmic de la Xina és determinant, per molt multimilionaris que hagin sorgit en aquest país, la immensa majoria de la població xinesa viu amb salaris de misèria i també amb "drets rebaixats" que qüestionen l'analogia "creixement econòmic capitalista = democràcia".

Judt defensa aferrissadament el Welfare State, però ho fa des d'una perspectiva ahistòrica i molt elitista. D'una banda obvia el fet que els drets socials conquerits són el producte de la lluita de classes i no pas de l'alçada moral dels dirigents polítics d'un o altre país. I, paral·lelament, amaga l'evidència que la Unió Soviètica, amb tots els seus defectes, va ser el detonant de les concessions socials fetes per les burgesies occidentals, que davant del perill "roig" van optar per entendre's amb la socialdemocràcia per mantenir l'status quo. Malgrat que el llibre de Judt sigui un èxit en els rengles dels progressistes més nostrats, amb aquestes formulacions la socialdemocràcia no deixa de ser una part del problema i, per tant, difícilment podrà capgirar el curs de la història.

Finalment, cal remarcar l'anàlisi que fa sobre la importància del paper de l'Estat, evidenciant la fal·làcia dels seus detractors, els "Chicago boys" i els seus mentors ideològics (Karl Popper, Ludwig von Mises, Friederich Hayek, Joseph Schumpter o Peter Drucker) que preconitzaven una era postnacional de societats basades en l'economia de lliure mercat i exemptes de qualsevol intervenció o regulació per part de l'Estat. Ara bé, en l'actual context recessiu resulta que l'Estat ha emergit de nou com a l'únic refugi possible, tant pels bancs que han originat la crisi com per a la classe treballadora que la pateix. Des d'una perspectiva independentista catalana, tal com apunta Albert Botran a La Veu del Moviment de Defensa de la Terra (núm. 95 / juny de 2011), aquest és un aspecte determinant en la defensa d'un estat propi.

Utøya i la memòria històrica antifeixista

Casualment he vist el nom d'Odd Olsen a la llista de la placa d'homenatge col·locada fa uns dies a la malaurada illa d'Utøya a Noruega. Olsen era un membre de les Brigades Inernacionals mort el 1938 al Front de l'Ebre (Catalunya) mentre lluitava contra els feixistes.

L'any passat, el seu nom, igual que el de dotze noruecs més, fou inscrit al Memorial Camposines (la Fatarella, Terra Alta).

Igual que amb molts altres casos la recerca de documentació continua endavant, però després de la massacre pepetrada per un nazi a Utøya, la lluita per la memòria d'Olsen és un deure envers totes les víctimes de la violència feixista, la d'ahir i la d'avui.

Finalment, davant dels terribles assassinats de 76 persones perpetrats al campament de les joventuts del partit laborista noruec (Arbeidernes Ungdomsfylking - AUF) a Utøya, vull expressar la meva solidaritat i compromís envers els familiars, els companys i companyes de militància.  

No oblidem, no passaran!

La revolta permanent

Divendres 18 de febrer es va projectar "Llach. La revolta permanent" de Lluís Danés a la Casa Municipal de Cultura "La Unió" de Teià, on vaig tenir el privilegi de moderar i participar en el cinefòrum fent una breu apunt sobre el context històric.

La pel·lícula exposa la trajectòria del cantautor Lluís Llach i l'entrecreua amb els fets de Vitòria de 1976. Llach va compondre "Campanades a morts" per denunciar el terror institucional executat per la policia espanyola, que el 3 de març de 1976 va gasejar i tirotejar els treballadors en vaga concentrats dins d'una església de Vitòria amb el resultat tràgic de cinc morts i centenars de ferits. 

En primer lloc, cal fer esment del franquisme, que va ser una dictadura militar de signe feixista que des dels primer dia fins al final es va fonamentar en el recurs a la violència, la repressió i la censura per acabar amb la lluita de classes, la diversitat lingüística i nacional i l'emancipació de les dones.

La pel·lícula desfà el mite de la tansició modèlica i pacífica de la Dictadura a la Democràcia.

És evident que les expectatives de ruptura dels moviments populars, que a Catalunya podríem situar al voltant de l'Assemblea de Catalunya i del seu programa polític (drets i llibertats democràtiques, accés del poble al poder econòmi i polític i dret d'autodeterminació), van quedar defraudades. El resultat va ser un franquisme reformat, que encara perdura, fins al punt que els principals aparells de l'Estat van restar intactes: cossos de seguretat, cos judicial, monarquia i exèrcit.

Precisament, tal com denuncia l'economista Vicenç Navarro, els dèficits de drets socials estan estretament estratament relacionats amb la implantació d'un democràcia baixa qualitat que, a través de la Llei d'Amnistia de 1977, va ometre el seu passat i va permetre la impunitat dels criminals i torturadors de la Dictadura. Però la impunitat encara perdura. És significatiu i increïble que, tres dècades després, persones com Fraga i Martín Villa no hagin estat processats.

Cal tenir present que la Dictadura mai va deixar de matar i durant el període de la transició hi hagué, entre morts i ferits, un total de 2.663 víctimes derivades de la violència política. 

En resta un llarg camí per apofundir en la democràcia si volem garantir el dret a conèixer la veritat, si volem justícia i reparar com cal a les víctimes del terrorisme d'Estat. Malauradament encara patim les rèmores del franquisme. Encara avui, malgrat la pàtina democràtica, se'ns censura (tal com passa amb el tancament del senyal de TV3 al País Valencià) o se segueix limitant la llibertat amb lleis com la de partits que, intencionadament, margina a una part important de la  ciutadania del País Basc.

Referències bibliogràfiques:

- LUCA, Gustavo: Fraga, retrato de un fascista.

- NAVARRO, Vicenç: Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que nunca se habla en nuestro país.

- SÁNCHEZ SOLER, Mariano: La transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983).

Apunts sobre la trajectòria política del President Lluís Companys

Una figura clau en la història catalana contemporània. 

Any rere any, la majoria de les institucions del país ens presenten una imatge iconogràfica de Lluís Companys molt lligada als darrers anys de la seva vida i al seu tràgic final. 

“L’alta figura sagrada del President Companys a qui la història proclama màrtir de tots els catalans”, tal i com va referir-se el poeta Pere Quart, és, encara avui dia, la principal idea que en reté la major part de la societat catalana. 

Durant els anys de la Dictadura i la repressió franquista, el destí de Companys esdevingué un símbol associat a la dissort del poble català i a la lluita per a la recuperació de la democràcia. La reivindicació de Companys esdevingué un patrimoni col·lectiu, transversal, de l’antifranquisme.

La Transició (o reforma postfranquista) va evidenciar les limitacions democràtiques imposades pels poders fàctics. No hi va haver ruptura amb les institucions franquistes i s’implantà un model de democràcia de baixa qualitat, marcada per l’espanyolisme, amb una Monarquia imposada pel Dictador i sense haver depurat ni els cossos repressius, ni l’exèrcit, ni la judicatura. 

La memòria republicana i antifeixista va quedar arraconada. Malgrat tot, la figura de Companys, profundament arrelada en l’imaginari col·lectiu, ha continuat sent un referent, ja que el seu cas condensa l’exigència de la veritat, la justícia i la reparació envers totes les víctimes de la repressió franquista.

Malauradament, tal i com explica Jordi Creus, director de la revista Sàpiens, “Lluís Companys continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola”. 

      

Un desconegut?

Davant la tendència a momificar el “President màrtir”, les interpretacions partidistes o psicologistes convé explicar el seu context social i cal redescobrir la seva trajectòria política.  D’aquesta manera, per poc que gratem, trobarem les raons de fons que fan que Companys  sigui, encara avui, un personatge tan desconegut pel jovent català i tan denigrat per l’opinió pública espanyola i també pels sectors dretans de casa nostra.

Destacarem, breument, els principals elements interpretatius.

Companys compromès amb la classe treballadora i la llibertat de Catalunya.

 

Companys representa l’altra cara de la moneda respecte als vividors de la política que avui gestionen les nostres institucions. 

Companys tenia un ideal: la República. Una república federal, lligada a la redempció de la classe obrera, al progrés social i a la resolució dels conflictes nacionals existents al si de l’Estat espanyol. El republicanisme federal era l’expressió política originària del catalanisme d’esquerres, tal i com van posar de manifest els estudis de Fèlix Cucurull. 

El pacte entre iguals, entre dos poders sobirans, és fonamental per comprendre el plantejament del catalanisme hegemònic durant els anys 30. Aquesta aposta requeria una aliança tàcita amb els sectors progressistes espanyols; heus ací els orígens del Pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930) que a partir del principi d’autodeterminació posava les bases per a l’eventual reconeixement d’una constitució autònoma catalana per part del Govern Provisional de la República espanyola. 

Per tant, l’aposta del catalanisme d’esquerres va capgirar de ple els tripijocs de la Lliga Regionalista que, sempre avantposava els interessos de les classes dominants a la consecució de les llibertats nacionals. En aquest sentit, ja a l’any 1917, després del fracàs de l’Assemblea de Parlamentaris, Francesc Layret, advocat laboralista, defensor dels obrers i íntim amic Companys, va posar al descobert el patrioterisme de curta volada de Francesc Cambó i dels sectors de la burgesia que representava el seu partit, la Lliga: “L’autonomia de Catalunya no ha d’ésser una senyera que s’aixequi o s’arraconi a mida de les conveniències polítiques i partidistes”. Quanta raó i quina gran lliçó davant dels oportunistes que corren avui dia en el món de la política catalana!

Companys, polític revolucionari i combatiu.

 

Va servir el seus ideals amb un sacrifici i un compromís irreprotxables. Es formà com a activista, agitador i organitzador polític i social.  Es va posar al servei dels obrers enfront de la repressió oficial i el pistolerisme patronal. Va exercir de periodista social i fent de cronista de la política municipal com a pas previ a la seva elecció com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que aprofità per fer d’altaveu de les reivindicacions obreres i de defensa de l’ensenyança en català. En aquest període també va desenvolupar una tasca crítica com a diputat electe a les Corts espanyoles i, paral·lelament, també va impulsar la creació de la Unió de Rabassaires, afermant el vincle amb els treballadors de la terra en règim d’arrendament de rabassa morta, que des de la plaga de la fil·loxera es trobaven desemparats davant la pressió dels propietaris.  

El bon coneixement de la política municipal barcelonina, dels ambients polítics madrilenys i el vincle amb els rabassaires i els obrers van ser factors claus en la trajectòria política ulterior de Companys.

El tarannà combatiu de Companys va estar farcit de constants episodis de repressió; detencions, empresonaments, sancions, etc. Paradoxalment, després de proclamar la República, i a fi de garantir l’ordre públic, fou designat Governador Civil de Barcelona. En aquest càrrec la seva primera actuació va ser determinant per a la classe obrera, ja que va destruir els fitxers polítics de la policia, entre els quals hi havia la seva pròpia fitxa policial on s’hi feia constar que calia “hacerle la vida imposible”.  En el context actual, tan acostumats com estem a l’existència dels fitxers, les escoltes i filmacions policials, costa imaginar-se a un polític decidit a actuar com va fer Companys, capaç de dir prou a unes pràctiques abusives i que atempten contra els drets i les llibertats fonamentals de la ciutadania. 

Companys proclama la República i aferma l’autogovern català.  

Deixant de banda l’important capítol de la gestació de la plataforma electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va concórrer a les municipals del 12 d’abril de 1931, gràcies a la insistència de Companys,  hi ha el fet determinant de la proclamació de la República. No podem obviar que l’adveniment del règim republicà i l’assoliment de l’autonomia catalana són el resultat d’una acció revolucionària duta a terme per Companys que, arran dels resultats favorables de les eleccions municipals, va decidir precipitar els esdeveniments ocupant l’Ajuntament de Barcelona i proclamant la República, catorze hores abans que el Govern provisional espanyol ho fes en els següents termes: “Poble de Barcelona, els homes triomfants a les eleccions acabem, de prendre l’Ajuntament i proclamem la República, que és el règim que havíem promès al poble”. 

Aquest escenari fou clau, ja que permeté a Francesc Macià reconduir el gest revolucionari de Companys en un acte de sobirania que garantís de facto el reconeixement de la personalitat política de Catalunya.  

Durant el període 1931-1932, cal destacar el paper que va dur a terme com a diputat i cap de la Minoria Catalana a les Corts Constituents de la República espanyola en defensa del projecte d’Estatut de Núria, plebiscitat massivament pel poble català a l’estiu de 1931. Aquí es va produir la primera topada de Companys amb l’immobilisme espanyol i la catalanofòbia (amb boicots comercials i atacs contra la llengua catalana) que també abanderaven importants sectors de les esquerres espanyoles (principalment del PSOE i la UGT). L’Estatut hagué d’esperar a què s’aprovés la Constitució de la República espanyola, que en contra dels criteris defensats per Companys tampoc va admetre cap estructuració federal. 

Després de considerables retallades respecte al text votat pels catalans i davant el perill d’involució que representava la perpetuació del debat sobre l’autonomia catalana (a l’agost de 1932 el general Sanjurjo va perpetrar un cop d’estat fallit), els diputats espanyols d’esquerres van accedir a aprovar l’Estatut de 1932. Companys ho considerà com a una victòria (i així fou percebut des de Catalunya); ara bé, va advertir que s’havia aconseguit tot el que era possible “donada la realitat hispànica”. Per tant, implícitament, admetia que la llibertat catalana estava en funció de la correlació de forces a Madrid i, concretament, a l’hegemonia dels sectors republicans progressistes. Certament, en el capítol de les negociacions amb Espanya, podem concloure que els catalans no hem après la lliçó i hem tornat a repetir la història 70 anys després...

Companys, President de la Generalitat.

Els judicis de valor sobre la presidència de Companys al capdavant de la Generalitat, elegit després de la mort de Macià, no es poden deslligar del fet que durant el període de 1933-1934 hi havia una important crisi econòmica internacional i d’ascens del feixisme a Europa. Els resultats electorals van ser adversos per a les esquerres (espanyoles i catalanes) i, en canvi, les formacions dretanes i feixistes, obertament anticatalanes i antirepublicanes, van avançar posicions, amb la qual cosa es va precipitar el conflicte  Esquerres-Dretes i Catalunya-Espanya. 

En el seu discurs d’investidura (gener de 1934), Companys va dir unes paraules que resultaren  premonitòries i que deixaven ben clar que estava disposat a servir els seus ideals sense defallir: “Sigui el que sigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc que és la meva vida estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, la República i per la Llibertat”. 

Va apostar per liderar una govern de concentració catalanista i d’esquerres destinat a impulsar el desplegament competencial i una obra de govern reformista i socialitzant, amb la Llei de Contractes de Conreu com a estendard. Aquesta llei fou combatuda pels propietaris i la dreta catalana accedí a recórrer-la al Tribunal de Garanties Constitucionals, que finalment la va tombar. En comptes d’arronsar-se, va  tornar a fer aprovar la mateixa llei, obrint una disputa competencial a la qual se sumarien els conflictes en matèria d’Ordre Públic i de Justícia.

Companys va radicalitzar la seva posició catalanista cap a postures netament sobiranistes. Va cercar l’entesa amb el basquisme i el galleguisme, la complicitat amb les esquerres espanyoles antifeixistes i va iniciar els preparatius per a la defensa armada de les institucions catalanes.

Els Fets 6 d’Octubre de 1934 van iniciar-se arran de l’accés dels tres ministres feixistes al Govern espanyol de Lerroux. Les esquerres espanyoles van llançar-se a la insurrecció i el govern de Companys, davant l’efervescència d’un moviment social i polític que Catalunya endins comptava amb elements i factors específics (rabassaires, nacionalisme separatista, Aliança Obrera) va voler situar-se al capdavant, amb una ambigüitat calculada, que combinava un acte de sobirania nacional catalana i una proclama a favor de la República federal.

La precipitació dels esdeveniments i la manca del suport del gruix de la classe obrera, afí a la CNT, van fer fracassar el moviment i, conseqüentment, el govern de la República espanyola, va suspendre l’autonomia catalana,va detenir Companys i el seu govern així com a la majoria de càrrecs electes municipals de les esquerres catalanes i va iniciar la contrareforma agrària, desnonant als rabassaires beneficiaris de la Llei de Contractes de Conreu.

El Bienni Negre (1934-1936) és una lliçó històrica de com un context extremadament repressiu, sobrevingut arrel de la derrota política i militar del 6 d’octubre, pot convertir-se en una victòria política esclatant, gràcies a l’organització i la mobilització antirepressiva. Companys reforçà el seu lideratge des de la presó, igual que en altres contextos històrics ho van fer Gandhi a l’Índia o Mandela a Sud-àfrica. 

La polèmica defensa de Companys davant dels tribunals espanyols, exercida per l’advocat espanyol Ángel Osorio Gallardo, es va centrar a negar el caràcter sobiranista del 6 d’octubre, no obstant, aquesta lectura interessada i circumstancial de la història no pot desvirtuar el fet irrefutable de la proclamació de l’Estat Català.

Companys, entre la Guerra i la Revolució social 

La Guerra de 1936-1939 s’ha considerat com el període més negatiu de l’acció de govern del President Companys, que és acusat d’haver permès per omissió totes les irregularitats i actes de violència perpetrats per elements incontrolats. Malgrat tot, convé remarcar dues actuacions importants que els seus detractors solen amagar, i és que Companys va proporcionar salconduits a moltes persones perseguides a la reraguarda republicana per tal que poguessin fugir a l’estranger i, d’altra banda, també va impulsar una ingent tasca de protecció del patrimoni cultural català.

En qualsevol cas cal tenir en compte que a partir del 19 de juliol de 1936 es va iniciar un procés de transformació socialista del país (Catalunya), un procés revolucionari singular, que va capgirar l’ordre social i la correlació de forces existent. El mèrit de Companys és haver sabut canalitzar l’embranzida revolucionària cap a les institucions catalanes i haver ampliat l’autonomia fins a cotes de sobirania nacional-popular que encara no han estat superades. 

En aquest capítol cal destacar l’organització de la Justícia Popular que limità els excessos dels primers mesos de la Revolució, l’organització de les Milícies Populars (embrió de l’Exèrcit de Catalunya), l’impuls cultural i educatiu a través del Comissariat de Propaganda i del CENU i, sobretot, l’organització de la nova economia d’acord amb el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer.

Arran dels Fets de Maig de 1937, es va posar fi a l’experiència revolucionària i, de retop, es va iniciar una progressiva anul·lació de la capacitat de maniobra i competencial de les institucions autònomes catalanes i de la seva màxima autoritat, el President Companys. El govern republicà espanyol de Juan Negrín, gràcies l’ajut soviètic, va fagocitar el Govern català i va reconduir les conquestes socials d’acord amb els paràmetres de l’estalinisme, alhora que va forçar sacrificis estèrils i desesperats com la Batalla de l’Ebre, en la qual hi van morir milers de joves catalans.

En el context d’ensulsiada total i davant l’evidència del Desastre Nacional, Companys va intentar, sense èxit, que les potències aliades donessin suport a un armistici que respectés les institucions democràtiques basques i catalanes. 

Companys, igual que milers de compatriotes, hagué d’emprendre el camí de l’exili cap a França. 

La reorganització del Govern català a l’exili, a través del Consell Nacional Català, es va veure frustrada per la dispersió dels seus membres, per les picabaralles partidistes i, principalment, per la manca de recursos, atès que el Tresor de la Generalitat, abans de travessar la frontera va passar a ser administrat pel Govern republicà espanyol. 

La detenció de Companys en territori francès fou ordida per agents franquistes que comptaren amb el suport de les autoritats militars alemanyes d’ocupació. Fou deportat a l’Espanya franquista, traslladat a les cel·les de la Dirección General de la Seguridad de la Puerta del Sol de Madrid, on va ser salvatgement torturat. Finalment, fou jutjat a Barcelona davant d’un consell de guerra pel procediment sumaríssim el 14 d’octubre i executat l’endemà, 15 d’octubre de 1940.

“Per Catalunya!”

Setanta anys després, les seves darreres paraules davant del piquet d’execució fan honor a la seva dignitat i a la seva trajectòria insubornable de servei a les classes populars i al poble de Catalunya.

Mataró, 15 d’octubre de 2010

Juli Cuéllar i Gisbert

(A la meva àvia Emília)

Toros sí, toreros no!

"Article 52. A Catalunya queden prohibides les curses de braus, les exhibicions de boxa i tot esport que tendeixi a embrutir el poble. Les places de braus i els rings de lluites de boxa seran enderrocats en el terme de dos anys, una volta assolida la independència." 

Amb aquesta menció, la Constitució Provisional de la República Catalana, redactada el 1928 a l'Havana pels seguidors de Francesc Macià, es va anticipar la fi de les curses de braus a Catalunya, tal i com avui ha ratificat el Parlament autonòmic. Aquesta decisió dóna resposta a un requeriment ètic de la ciutadania a favor dels drets dels animals i és, inqüestionablement, un acte d'afirmació nacional catalana d'un gran valor simbòlic.

Apunts sobre la divisió veguerial

El Projecte de Llei de Vegueries es desprèn de l’articulat l’Estatut reformat el 2006. Es contempla la creació i desplegament de 7 nivells administratius intermedis entre els ajuntaments i la Generalitat. Sens dubte, la regionalització del territori és una eina indispensable en qualsevol país. Però el problema rau en què aquesta divisió veguerial margina àmbits territorials com el del Penedès, Alt Ter o l’Aran i, sobretot, que s’han de circumscriure als límits de la divisió provincial espanyola, que perviurà intacta perquè així ho estableix la Constitució espanyola de 1978.

Malgrat l'optimisme dels nostres governants, caldrà veure què dirà la sentència que el Tribunal Constitucional espanyol emetrà (un dia o altre!) en relació a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya... Sigui com sigui, cal advertir que el canvi de diputacions provincials a consells de vegueries és un simple canvi nominal. Ara per ara, la vegueria només pot ser la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis i, lògicament, això no acaba de lligar amb la reivindicació històrica de la desaparició de les províncies espanyoles a Catalunya (que, per exemple, continuaran existint com a demarcacions electorals).

Des de fa anys, el municipalisme independentista, a través del programa marc de les CUP (vegeu la versió de 2007), ha contemplat com a punt irrenunciable de la construcció dels Països Catalans:

"La supressió de les diputacions provincials, institucions antidemocràtiques, nius l’amiguisme i corrupció, instruments de xantatge econòmic i autèntiques traves a la sobirania municipal. En aquesta línia, les administracions provincials haurien d’anar cedint recursos i competències a les mancomunitats de municipis."

Aquesta proposta entronca amb una de les renúncies o incapacitats històriques de les forces polítiques hegemòniques de l’autonomisme: PSC i CiU.  De fet, en un primer moment ho van intentar, però no se’n van sortir.  Van aprovar conjuntament la Llei 6/1980, de 17 de desembre, de transferència urgent i plena de les Diputacions catalanes a la Generalitat, per buidar de contingut les diputacions provincials. CiU volia atribuir totes les competències a la Generalitat (aleshores sota el seu control) i el PSC volia traspassar les competències a l’àmbit municipal (que era on tenien la seva força). Però les disputes d’uns i d’altres quedaren en no res, perquè després del cop d’estat del 23-F i amb l'embranzida de la LOAPA, el Tribunal Constitucional espanyol va emetre la Sentència 32/1981, de 28 de juliol, que va declarar inconstitucionals els articles més rellevants d’aquella llei.

L’autonomisme ho vol tornar a intentar amb el Projecte de Llei de Vegueries, però la lliçó històrica és clara: sense un poder sobirà estem condemnats a ser administrats i a regir-nos per les divisions administratives imposades des de fora del nostre país. No podem esperar cap magnanimitat d’un tribunal espanyol que ja va tombar fa 30 anys una llei que cercava la supressió de les diputacions provincials com ara planteja el Projecte de Llei de Vegueries.

Finalment, cal no oblidar que tant les comarques com les vegueries (o regions) només van ser una realitat operativa a partir del 1936, just en el moment de la història contemporània en què es van assolir les màximes cotes de sobirania; és a dir, quan Catalunya va estar en mans de la classe treballadora. 

Podrits

Samaranch i Garzon són dos noms que s’encavalquen en la memòria de tota una generació d’independentistes foguejats durant les olimpíades de Barcelona 92.

La mort de Samaranch ha desfermat un exercici de banalització històrica d’un personatge que es va enriquir especulant amb la construcció de barris obrers com la Ciutat Meridiana i que va representar el triomf de la burgesia i del desarrollisme franquista .

El projecte olímpic del 92 liderat per Samaranch, va ser un eficaç instrument d’enginyeria social per tal que el Capital i les administracions del conglomerat metropolità afí al PSC-PSOE poguessin recuperar i rellançar la idea de la Gran Barcelona i, d'aquesta manera, alçar un mur de contenció  davant d’un plantejament de país que encara no controlaven i que podia trencar la “concòrdia” en la qual vivien instal·lades les classes dominants.

Com molt bé apunten des de Vilaweb, és lamentable que, tal i com ha succeït amb la resta de jerarques de la Dictadura, Samaranch no hagi passat comptes amb la justícia. Igual que ha expressat la Comissió per la Dignitat, també cal lamentar la instal·lació de la capella ardent d'aquest individu al Palau de la Generalitat.

Per a tenir una visió crítica del personatge és aconsellable rellegir els apunts de Martí Marín a “Porcioles. Catalanisme, clientelisme i franquisme” (Barcelona, 2005: Editorial Base) o les notes punyents d’Ignasi Riera a “Els catalans de Franco” (Barcelona, 1998: Plaza&Janés).

Curiosament,  ara, quan Garzon ha estat imputat per (entre altres coses) haver gosat investigar els crims contra la humanitat comesos pel franquisme, comença haver-hi algunes veus crítiques amb el model d’impunitat sobre el qual es va erigir l’actual democràcia espanyola.

Això no és gens estrany ja que, tal i com apuntava Josep Ma. Terricabras (El Periódico, 14/04/10), a l’Estat espanyol hi ha grans dèficits democràtics. Ara bé,  aquests dèficits resulten incomprensibles i inabastables per a l’opinió pública (sobretot la catalana) si abans no es qüestiona la reforma postfranquista i el pacte constitucional que en resultà, que, recordem-ho, es va basar en la negació explícita de les reivindicacions populars: la República, el Socialisme i l’Autodeterminació dels pobles.

La paradoxa del cas Garzon, tal i com explica la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (Directa núm. 179, 14/04/10), és que aquest senyor està tastant la medicina que ell mateix ha aplicat en altres casos. En aquest sentit, no podem oblidar la “Garzonada de 1992”, una operació repressiva contra l’independentisme català per a garantir la “pau olímpica” propugnada pels poders fàctics (amb Samaranch al capdavant) i que es va saldar amb les detencions arbitràries i tortures de diversos companys/es de militància. L’any 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que no s’havien investigat les denúncies de tortures, la qual cosa va ser una petita victòria moral davant l’arrogància del  jutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola, un tribunal d’excepció hereu del TOP franquista.

Sigui com sigui, Samaranch i Garzon són l’evidència d’un estat de dret podrit en els seus fonaments. Per això, som molts els qui no plorarem per la mort d’un franquista i tampoc caurem en el parany de donar suport a un jutge espanyol que es fa passar per progre per tal d’emmascarar els seus excessos repressius contra l’independentisme català (i basc).  

 

Tres apunts sobre el 14 d'abril

Dimecres 14 d'abril, he participat en el debat Pantalla Oberta de TVM-Maresme Digital per fer un repàs històric de la "República", junt amb Manel Cusachs, Margarida Colomer, Francesc Forn, Manel Salicrú i Josep Xaubet.

Havia previst que es parlaria de dos temes d'actualitat en relació a la memòria històrica: el processament al Tribunal Suprem espanyol del jutge Garzón denunciat per tres grups feixistes (un d'ells la Falange!) per haver iniciat actuacions  referents a desapareguts i fosses comunes de la guerra i la Dictadura i, també previa que es parlaria de la polèmica entorn de l'anul·lació dels Consells de Guerra (específicament del cas Companys). Però no ha estat així, ja que l'enfocament del programa s'ha centrat exclusivament en l'anàlisi dels fets històrics derivats de la proclamació republicana del 14 d'abril de 1931.

Resumeixo la meva aportació en tres apunts:

- El 14 d'abril de 1931 és rellevant perquè obre un nou cicle social i polític marcat per la confluència de l'obrerisme i el catalanisme.

- La proclamació de la República Catalana feta per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931 va ser un acte de sobirania que respon al full de ruta fixat el 1928 a l'Havana amb l'aprovació de la Constitució Provisional de la República Catalana.

- Després de la guerra de 1936-39, de 40 anys de repressió franquista i de 30 anys d'amnèsia democràtica, les institucions, les entitats i organitzacions que van donar sentit a aquella República ja no hi són. Malgrat tot, ens resta el testimoni de la dignitat i exemplaritat d'aquelles persones que van defensar uns ideals i una cultura democràtica que cal continuar reinvindicant.