Deixo de banda les implicacions alienadores del futbol i em centraré en la relació del Barça amb la identitat nacional catalana. Considero que el Barça és el paradigma del país regionalitzat i provincià en què vivim, fins al punt que molta gent de la ceba hi recorre per a sublimar els desigs de llibertat. Qualsevol partit Barça-Madrid es presenta com un duel Catalunya-Espanya i, des de petit ho he mamat així. Òbviament, prefereixo que el Barça guanyi i que la mainada s'identifiqui amb un equip català que no pas amb un de fora.
Malgrat tot, el recent litigi entre el Barça i TV3 per la retransmissió dels partits, ha deixat clar que el Barça és un negoci i no pas un país. Prova d'això és que el Barça juga a la lliga espanyola i, en conseqüència, arreu del món és considerat com a un equip espanyol. Per a corregir aquesta anomalia, que Alfred Bosch ha batejat com a “Barçalunya”, cal que els culés catalanistes es fiquin al cap que necessitem seleccions esportives catalanes que congriïn i vehiculin el sentiment nacional que avui dia monopolitza el Futbol Club Barcelona.
