El Màuser espanyol era un fusell fabricat, inicialment, per la indústria Loewe (Alemanya), una marca que avui és més coneguda per les bosses de mà... Van començar-lo a fabricar el 1893 amb un calibre de 7'92 mm x 57 segons l'encàrrec de l'exèrcit espanyol per proveir d'armes les tropes colonials a la guerra de Cuba. Igual que passa amb l'ample de via dels trens, el calibre municionament dels militars espanyols va ser, durant dècades, una altra de les rareses de l'Estat que ens ocupa.
L'exèrcit espanyol va continuar emprant el màuser durant molts anys, fins al punt que va ser una de les principals armes llargues usades durant la guerra de 1936-39. Però si parlem d'armes automàtiques o semiautomàtiques d'aquest conflicte bèl·lic, jo destacaria, sense dubte, les DP de fabricació soviètica.
A l'Estat espanyol es van provar totes les armes que més tard s'usarien en la Segona Guerra Mundial. Paradoxalment, o no, els soldats republicans combatien amb armament del segle XIX i, tot i això, encara van resistir tres anys! La precarietat de l'armament i l'escassedat (propiciada pel Comitè de no-intervenció) va forçar la conversió de les indústries catalanes en indústries de guerra i el poc material que va arribar de l'estranger eren restes de saldo que es va pagar a preu d'or. Indubtablement, la lògica militar va jugar a favor dels feixistes des del dia en què s'alçaren amb el gruix de l'exèrcit professional i el suport ininterromput de les potències de l'eix.
Tornant a les referències de balística interior, que diferencia el cartutx i la bala (que pot ser de punta o roma), resulta sorprenent l'evolució dels sistemes de propulsió dels projectils, que han permès una progressiva reducció del tamany dels cartutxs, mantenint calibres considerables, evitant la força de retrocés i possibilitant la celeritat de la recàrrega. El cas paradigmàtic és l'AK-47 soviètica (kalàixnikov), l'arma dels més pobres. Actualment, l'OTAN usa una cartutxeria molt reduïda i les seves armes automàtiques tenen una capacitat de foc real brutal, de manera que els soldats (per exemple, les tropes d'ocupació de l'Afganistan) quan disparen deuen tenir una impressió simlar a la d'un videojoc.
Malgrat els avenços de la tecnologia militar, la història ens mostra (de forma consistent i reiterada) que les victòries militars acostumen a ser efímeres i il·legítimes. Indubtablement, Franco va guanyar la guerra, i per molt que els seus deixebles s'hi entestin, ara, 70 anys després, els néts i les nétes dels qui varen perdre qüestionem obertament aquella victòria i hem retrobat les nostres arrels: llibertàries, republicanes, catalanistes i socialistes. I, davant d'això no hi ha cap bala que valgui.
L'exèrcit espanyol va continuar emprant el màuser durant molts anys, fins al punt que va ser una de les principals armes llargues usades durant la guerra de 1936-39. Però si parlem d'armes automàtiques o semiautomàtiques d'aquest conflicte bèl·lic, jo destacaria, sense dubte, les DP de fabricació soviètica.
A l'Estat espanyol es van provar totes les armes que més tard s'usarien en la Segona Guerra Mundial. Paradoxalment, o no, els soldats republicans combatien amb armament del segle XIX i, tot i això, encara van resistir tres anys! La precarietat de l'armament i l'escassedat (propiciada pel Comitè de no-intervenció) va forçar la conversió de les indústries catalanes en indústries de guerra i el poc material que va arribar de l'estranger eren restes de saldo que es va pagar a preu d'or. Indubtablement, la lògica militar va jugar a favor dels feixistes des del dia en què s'alçaren amb el gruix de l'exèrcit professional i el suport ininterromput de les potències de l'eix.
Tornant a les referències de balística interior, que diferencia el cartutx i la bala (que pot ser de punta o roma), resulta sorprenent l'evolució dels sistemes de propulsió dels projectils, que han permès una progressiva reducció del tamany dels cartutxs, mantenint calibres considerables, evitant la força de retrocés i possibilitant la celeritat de la recàrrega. El cas paradigmàtic és l'AK-47 soviètica (kalàixnikov), l'arma dels més pobres. Actualment, l'OTAN usa una cartutxeria molt reduïda i les seves armes automàtiques tenen una capacitat de foc real brutal, de manera que els soldats (per exemple, les tropes d'ocupació de l'Afganistan) quan disparen deuen tenir una impressió simlar a la d'un videojoc.
Malgrat els avenços de la tecnologia militar, la història ens mostra (de forma consistent i reiterada) que les victòries militars acostumen a ser efímeres i il·legítimes. Indubtablement, Franco va guanyar la guerra, i per molt que els seus deixebles s'hi entestin, ara, 70 anys després, els néts i les nétes dels qui varen perdre qüestionem obertament aquella victòria i hem retrobat les nostres arrels: llibertàries, republicanes, catalanistes i socialistes. I, davant d'això no hi ha cap bala que valgui.
