Des de fa un parell de setmanes els dirigents d'ERC -sector oficial- (Huguet, Carod-Rovira, Puigcercós, etc.) estan proclamant la bona nova de la necessitat de dotar Catalunya (estricta) d'estructures d'estat. És a dir, davant les dissidències internes, han tornat a desenterrar el discurs sobiranista.
Dissabte 18 d'agost l'Huguet ens demanava que no ploréssim (!) i ahir, diumenge 26 d'agost, titllava d'infantils les crítiques a la seva col·laboració amb l'espanyolisme del PSC-PSOE. Es nota que l'Huguet té rodatge militant i per això fa un bon discurs ideològic, ara bé, maquillar el col·laboracionisme de l'enemic apel·lant a la cohesió social em sembla un malabarisme excessiu.
Sóc del parer, i ja fa temps que ho sostinc, que no n'hi ha prou amb detenir quotes de poder a les institucions, que és tant o més prioritari conquerir una hegemonia social a peu de carrer i... ai las! aquí és on el plantejament d'ERC grinyola de debò. A més a més, la condescendència amb el Zapatero i el Montilla, representa una claudicació progressiva dels ideals d’alliberament nacional i transformació social. Això és l’únic que pot explicar l’exigència de despolititzar la llengua, la confraternització amb empresaris als quals esperen convertir a la fe catalanista o la demanda de liberalitzar l’economia catalana.
Evidentment, considero que aquest camí no ens porta enlloc. I que hi ha exigències bàsiques que només es poden resoldre sobre la base de la mobilització social. Em refereixo, concretament, a la defensa de la llengua i del territori i a la lluita contra l’espoli fiscal. Per tant, si des de les instàncies de poder no es reforça la pressió social (la tensió democràtica), doncs això vol dir que el poder assolit no és útil a aquest propòsit i que tot seguirà igual o pitjor.
Dissabte 18 d'agost l'Huguet ens demanava que no ploréssim (!) i ahir, diumenge 26 d'agost, titllava d'infantils les crítiques a la seva col·laboració amb l'espanyolisme del PSC-PSOE. Es nota que l'Huguet té rodatge militant i per això fa un bon discurs ideològic, ara bé, maquillar el col·laboracionisme de l'enemic apel·lant a la cohesió social em sembla un malabarisme excessiu.
Sóc del parer, i ja fa temps que ho sostinc, que no n'hi ha prou amb detenir quotes de poder a les institucions, que és tant o més prioritari conquerir una hegemonia social a peu de carrer i... ai las! aquí és on el plantejament d'ERC grinyola de debò. A més a més, la condescendència amb el Zapatero i el Montilla, representa una claudicació progressiva dels ideals d’alliberament nacional i transformació social. Això és l’únic que pot explicar l’exigència de despolititzar la llengua, la confraternització amb empresaris als quals esperen convertir a la fe catalanista o la demanda de liberalitzar l’economia catalana.
Evidentment, considero que aquest camí no ens porta enlloc. I que hi ha exigències bàsiques que només es poden resoldre sobre la base de la mobilització social. Em refereixo, concretament, a la defensa de la llengua i del territori i a la lluita contra l’espoli fiscal. Per tant, si des de les instàncies de poder no es reforça la pressió social (la tensió democràtica), doncs això vol dir que el poder assolit no és útil a aquest propòsit i que tot seguirà igual o pitjor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per expressar la teva opinió.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.