Vicent Andrés i Estellés |
diumenge, 24 d’abril del 2011
Potser et maten
dimecres, 22 de desembre del 2010
Defensem el català a les escoles
dimarts, 14 de desembre del 2010
Passem comptes
dimarts, 28 de juliol del 2009
De la consciència a la conducta (apunts)
Joan Solà
(discurs pronunciat al Parlament de Catalunya, 1 de juliol de 2009)
Assertivitat. "Si ells poden encarar còmodament converses bilingües (o com a mínim mantenir-se en la seva llengua i que l'altre faci el que vulgui), també hem de poder nosaltres".
Negacionisme. "quan els oprimits neguen ser oprimits i declaren que els seus actes mesells són correctes, raonables i lliures, el projecte de submissió ja es pot donar per sublimat."
"Un acte obligatori mai direm que el fem per cortesia. I és que la qüestió de la cortesia també està lligada a un altre gran pretext: jo canvio de llengua lliurement i no com un acte de submissió. Però si algú canvia de llengua absolutament sempre i en qualsevol situació que s'adreça a un castellanoparlant, pot de debò afirmar que ho fa lliurement? Només podrà afirmar-ho quan comprovi que és capaç de canviar algunes vegades i, altres vegades, seguir en català. Per tant, fins aleshores tampoc no podrà dir del cert que canvia de llengua per cortesia."
Procés de definició de l'espai lingüístic personal. Per deixar d'estar a mercè de les preferències lingüístiques d'altri i aprendre a tenir converses bilingües amb més comoditat cal reflexió i entrenament.
No hi ha conductes neutres. "Tant la conducta de passar-se al castellà com la de mantenir-se en català té conseqüències, conté missatges i no és neutra."
[Apunts extrets de Neus Arnan; Jordi Bosch; Carles Palau; Marina Segarra; David Segarra: De la consciència a la conducta. L'experiència de Tallers per la Llengua.- Edicions 7dquatre, 2009]
dimarts, 14 de juliol del 2009
El mal francès

Sovint, gran part del catalanisme regionalista ha obviat que l'estat francès ha estat tant o més repressor que l'espanyol. L'emmirallament francès ens desdibuixa com a poble i obvia els reiterats fracassos històrics d'entesa o cooperació amb França. De fet, podríem remuntar-nos a la Guerra dels Segadors i anar estirant del fil fins a l'actualitat per retreure'ls un llarg memorial de greuges... Però, fet i fet, França, igual que Espanya, mai ens ha respectat com a poble.
Avui, el nacionalisme francès ha celebrat la seva diada patriòtica: el 14 de juliol. El patriotisme republicà francès se sosté en la consigna revolucionària, "Llibertat - Igualtat - Fraternitat". Però, la França republicana va néixer amb una idea esbiaxada de la Igualtat, heretada de l'antic règim i pensada únicament per a consolidar la idea de la uniformitat cultural i la superioritat de la cultura francesa enfront de la diversitat cultural i dels pobles existents en el seu hexàgon. Per això, amb el pas del temps, la cultura dels bretons, bascos, catalans, occitans, corsos, etc. ha quedat pràcticament abolida.
Marc Orozko, ha publicat un article molt aclaridor a la revista Llengua Nacional (núm 67 - II trimestre del 2009) on explica que el "complex de superioritat cultural" que pateixen molts francesos, ha tingut unes conseqüències brutals i nefastes, que no els ha permès que es relacionessin d'una manera civilitzada i pacífica amb la resta del món. I, finalment, dóna una clau bàsica per desmuntar l'igualitarisme excloent o xovinista, tant estès a França (però també a l'estat espanyol):
- Allò que ens fa ser iguals és el fet que gaudim de la titularitat dels mateixos drets i no pas que els exercim de la mateixa manera.
Em sembla que és prou clar, oi? Però, és clar, el patriotisme "republicà" o "constitucional" no se'l creuen ni ells; perquè la seva raó primigènia sempre ha estat i serà la violència i l'autoritarisme.
Com a apunt final, paga la pena revisar un fragment de la lletra de l'adaptació catalana de "La Marsellesa" feta per Ignasi Iglésies, perquè no té desperdici i posa en evidència que la nostra marsellesa no té res a veure amb la d'en Sarkozy i tots els seus antecessors:
primer morir que viure esclaus!
Per l'ideal que ens agermana.
Com més turments, siguem més braus!
Malhaja el poble que ses penes
suporta humil i resignat!
Malhaja el poble esclavitzat
que no fa a trossos ses cadenes!
dilluns, 13 de juliol del 2009
Consultes populars

Aquest punt va servir perquè CiU evidenciés que no té clar que vol dir “Autodeterminació”, una paraula que consideren tabú i que prefereixen substituir per l'expressió “pel dret de decidir”. El Ple també va posar de manifest les picabaralles entre CiU i Esquerra entorn de les propostes i contrapropostes sobre el text a votar negociades als passadissos pocs minuts abans del plenari.
Paradoxalment, CiU va desfensar un text que inicialment havia presentat Esquerra i que aquest partit va desestimar per un text alternatiu consensuat amb PSC i ICV-EUiA.
Des de la CUP, seguint el consell dels companys/es de Vilafranca del Pendès, que també van haver de votar la mateixa moció (cuinada des de la seu central d'Esquerra), vam mirar-nos-ho amb l'escepticisme que genera aquest tipus de politiqueig i, no obstant, vàrem votar a favor de les dues propostes que demanaven donar suport a la llei de consultes populars, simplement perquè estem a favor de qualsevol mecanisme que serveixi per aprofundir en democràcia; altra cosa, però, és que hi hagi la voluntat política per aprofundir en drets democràtics... Per tant, tot i la tebior de la proposta, la CUP de Mataró va expressar el seu vot amb un SÍ crític a les dues propostes que, per vergonya de CiU i Esquerra, hi havia damunt de la taula.
En el debat també vam manifestar que el poble català necessita decidir per ell mateix i, per tant, autodeterminar-se. En aquest sentit, vàrem qüestionar les ambigüitats i els tacticismes oportunistes dels partits parlamentaris del catalanisme regionalista (CiU i Esquerra). Seria molt millor dir les coses pel seu nom i, per això, nosaltres defensem inequívocament l'ús del terme "autodeterminació". I sabem que no tot són flors i violes, ja que mentre aquests partits s'omplen la boca parlant de catalanisme, democràcia i participació, en les últimes setmanes hem vist com ells mateixos han rebutjat propostes d'ILP contra els transgènics o per l'Autodeterminació.
D'altra banda, també vam qüestionar el fet que, des d'una perspectiva independentista, la llei de consultes populars queda curta, perquè la decisió última sempre la tindrà l'Estat opressor. Bàsicament, perquè com deia en Pau Juvillà, serà un dret de decidir de pa sucat amb oli. Filant més prim, Blanca Serra m'explicà que la llei de consultes populars no permet tractar temes com el dret d'Autodeterminació, perquè en estar dins del marc constitucional espanyol tot es remet al permís de Madrid. Certament, en un primer moment pot ser mobilitzador i engrescar gent, però a la tercera o quarta vegada que es vulgui fer funcionar aquesta llei sorgirà el profund desencís perquè realment la llei no trenca la cotilla constitucional i estatutària i els partits com el PsoE-PP no hi tenen cap interès. Segons Serra, si al costat d'aquesta llei no hi ha propostes per reclamar dels parlamentaris un acte de sobirania i un treball clar per la sobirania nacional fora de la gàbia constitucional, no en treurem cap profit.
Sigui com sigui, a la nostra comarca, no ens esperarem a obtenir el permís de "ses senyories". El 13 de setembre de 2009, gràcies al treball de base de la gent del MAPA (i també a la presència de la CUP a l'Ajuntament), serà una data important, perquè posarem en pràctica un exercici de consulta popular, que sota el nom legal de "consulta a la població" pregunatarà a la ciutadania d'Arenys de Munt si estan d'acord amb què Catalunya tingui un estat propi. Ho veieu? no calen 21 diputats ni enredar la troca, només cal VOLUNTAT POLÍTICA. Òbviament, es tracta d'un gest exemplificador i simbòlic, tan carregat de simbolisme que molts dels qui prediquen el sobiranisme voldrien carregar-se'l.
diumenge, 12 de juliol del 2009
Les molles
que ara arrepleguen les molles de la taula dels botxins
foteu-vos l'autonomia on us càpiga!
insensats llepaculs de la Moncloa lacais amadrilenyats
que heu perdut seny i memòria i, potser, sota un embruix
us passeu la nostra història llordament per l'entrecuix.
Pere Quart
diumenge, 21 de juny del 2009
I ara qui plantarà cara a l'autonomisme?
Aquesta decisió s'ha imposat per un escàs marge de 13 vots, que ens obliga a reflexionar i a ser prudents alhora d'interpretar el significat de la paraula consens. Òbviament, un consens que avui no era possible, perquè les postures ja estaven predeterminades de bell antuvi.
Particularment, he ratificat el resultat de l'Assemblea amb el meu vot, malgrat que considero que la decisió presa és errònia. Però per a mi, la unitat de l'organització i el respecte a la democràcia interna sempre estaran per damunt de consideracions particulars.
En positiu: s'ha introduït un debat que fins ara semblava que era tabú i ha quedat clar que ara no, però que en qualsevol cas més endavant sí. Això, tot i que és insuficient, és positiu tenint en compte els plantejaments ultramunicipalistes que fa un temps es feien dins de la CUP.
Per tant, caldrà posar en marxa tots els mecanismes de treball nacional que fins ara sembla ser que han grinyolat: l'expansió territorial, fer campanyes nacionals, millorar la formació, l'assessorament als nuclis, etc.
Anar a poc a poc ja m'estaria bé, però, repeteixo, tal i com ja he exposat en la presentació de la ponència base (quin nervis i quin tràngol!): en qualsevol decisió hi ha un risc i, tenint en compte el panorama del país (crisi econòmica i política), el fet que ara hàgim decidit de no anar a les eleccions autonòmiques també implica que haurem d'assumir els riscos que se'n derivaran.
Deixo de banda les apreciacions subjectives (entre les quals cal comptar la desil·lusió que pot generar en molts nuclis i l'entorn immediat) i faig notar que el principal risc és la inacció, la qual cosa deixarà orfes de referencialitat política a molts sectors populars en lluita i propiciarà situacions negatives per a l'extensió del nostre projecte: gent que s'absté i passa de tot o bé que acaba votant el mal menor.
En segona instància, cal comptar que la decisió de la CUP s'ha fet únicament en clau interna i és difícil d'explicar de portes enfora. Parlant clar: s'ha pensat més en el partit (i les seves capelletes) que no en el país. Penso que això és fruit d'una anàlisi política de la realitat "idealista" i que no ha valorat el fet que les conjuntures passen i també tenen data de caducitat.
El tercer aspecte important és que s'ha obviat el fet que poblacions mitjanes o petites com Vilafranca del Penedès, Valls o Berga tenen dinàmiques absolutament diferents a les grans capitals entre les quals hi compto bona part dels nuclis de la CUP que hem defensat anar a les autonòmiques (Lleida, Sabadell, Badalona, Mataró, Manresa, Girona o Sant Cugat del Vallès). I, sincerament, sense una cobertura nacional m'agaradarà veure com rutllarà i quins seran els resultats de l'experiència municipalista de la CUP a Barcelona. Tinc els meus dubtes, però segueixo pensant que la possibilitat d'accedir al Parlament (o simplement de plantar batalla a les autonòmiques) ens hagués donat -a les grans ciutats- un major ressò i visualització dels nostres postulats, la qual cosa hagués estat molt útil de cara a les municipals en aquestes ciutats "grans".
I quart i darrer, em resta la incògnita de saber: qui punyetes plantarà cara a l'autonomisme? Si això ho ha de fer l'Esquerra Independentista, ja cal que es replantegi seriosament i amb urgència les seves eines d'intervenció; i ateses les circumstàncies, si la CUP no pot fer aquest paper qui l'haurà d'assumir? I, en aquest sentit, sento molt, que hàgim donat aire als nostres adversaris polítics en un moment que m'agaradaria pensar que no és històric...
Passi el que passi, seguiré lluitant des de la trinxera de Mataró i el Maresme. Estic armat de paciència i convençut que el nostre dia arribarà. Però de moment, en el còmput, ja portem 300 anys d'espera.
dimarts, 16 de juny del 2009
Autonòmiques 2010: una fita necessària per a la CUP

Hi vaig defensar la línia argumental favorable a què la CUP assumeixi el repte de presentar-se a les autonòmiques, en la qual hi pesa molt l'anàlisi de l'actual conjuntura política i econòmica. Conseqüentment, és ara i no d'aquí vuit anys, que s'imposa la necessitat de plantar cara ideològicament i de començar a esbossar una alternativa independentista i d'esquerres que serveixi per a projectar i fer molt més visibles les lluites dels nostres municipis i dels moviments socials en el nou cicle polític que ja s'albira.
L'escriptor Jordi Arbonès (La Directa 142, 10 de juny de 2009) deia el següent: "quan rebenti el tripartit d'esquerres, tornarà la dreta i, aleshores, s'haurà tancat el cercle. I l'independentisme quedarà com una altra anècdocta de la nostra llarga i fecunda miserable història."
Potser sí. Però, justament per això, penso que és tant important que la CUP no es miri tant al melic i doni una resposta. Vaig emprar una cita de Joan Fuster que per mi hauria de ser el nostre leimotiv: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". Vet aquí la mare dels ous! i quan mani CiU (que manarà...) l'escombrada serà monumental, a no ser que siguem capaces de treure el nas i dir ben alt, perquè tothom ho sàpiga (i sobretot, penso en el milió i mig de nouvinguts arribats en els darrers anys)- que l'Esquerra Independentista existeix i té un projecte social i nacional alternatiu.
Demà, per motius laborals, tornaré a trepitjar les catifes vermelles de l'edifici del Parlament del Parc de la Ciutadella. No obstant, em reca pensar que fins ara en aquest Parlament no hi hem tingut ni força, ni veu, ni vot per a garantir ja no que prosperin sinó perquè simplement es debatin (!) dues ILP (contra els cultius de transgènics i per la celebració d'un referèndum d'Autodeterminació). Desenganyem-nos. Ara per ara, totes les iniciatives de base popular i amb continguts transformadors estan condemnades a ser potinejades, pervertides, arraconades i/o rebutjades. Per mi, això també és determinant: no podem confiar mai més en els partits establerts, però tampoc podem confiar-nos exclusivament en la via extraparlamentària o municipalista.
Mai estarem prou preparats, però, ateses les circumstàncies, no hi tenim res a perdre i sí molt a guanyar. I, arribats a aquesta conclusió, la fita del 2010 penso que és ineludible per a la CUP.
Caldrà esperar a veure què decideix l'Assemblea Nacional, però, sigui quin sigui el resultat, ja haurà estat un èxit i un pas de gegant, perquè per primer cop s'haurà pogut plantejar un debat que fins ara, incomprensiblement, semblava aliè a la nostra realitat i al nostre projecte polític.
dissabte, 11 d’abril del 2009
Ministres espanyols
Avui, amb més calma, he repassat les notícies i m'he quedat de pedra. Veig que em vaig quedar curt. Per a entendre l'abast de la maniobra orquestrada pel govern de Zapatero, és recomanable llegir l'article crític que ha escrit Josep Sort en el seu blog, òbviament és un punt de vista particular, però penso que dóna prou elements com per a situar-nos davant la magnitud de l'ofensiva espanyolista que es prepara.
Finalment, pensar que la nova ministra espanyola de Cultura va signar contra la llengua catalana, em fa venir vomitera... i, alhora, em dol que hi hagi tants conciutadans que regalin el seu vot al PSC-PSOE, que al capdavall és tant o més nociu que l'espanyolisme del PP.
dilluns, 16 de febrer del 2009
Del Sud
A “Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià” he retrobat l'estil directe de Núria Cadenes que ja recordava de “Cartes de la presó”. Els aspectes lúdics hi són presents, ja que ressegueix el calendari festiu, però en realitat penso que aquesta és la “guia política i cultural del País Valencià” que no vaig poder llegir durant la meva joventut.L'afany de descoberta del Països Catalans l'he sadollat (parcialment) a base de lectures, moltes de les quals coincideixen amb les proposades per l'autora. Però, si sóc honest, he de reconèixer que bona part dels fets històrics, debats polítics, llocs i esdeveniments citats els conec només després d'haver militat a Maulets, que és una de les poques organitzacions amb estructura de funcionament nacional que conec.
Defensar els Països Catalans en abstracte desemboca, inevitablement, en visions regionalitzades de la Nació. La realitat en viu i en directe sempre serà el millor antídot, i per a molts de nosaltres això va ser determinant. La visió dels “valencians” que tenim la gent de “Barcelona” i el seu hinterland està farcida de tòpics. Per tant, aquest és un bon llibre per a gent desinformada i per a aquells que “no ho veuen massa clar” això del País Valencià.
Després de llegir-lo m'ha vingut un desig enorme de conèixer Alcoi i de visitar altre cop Xàtiva amb uns altres ulls. Ara llegeixo “Borja papa” de Joan Francesc Mira per recomanació de l'autora, que ben mirat ha escrit un llibre pont perquè incita a la lectura d'altres, tal i com m'ha succeït a mi mateix.
Finalment, cal fer esment de la cita clarivident de Joan Fuster, que serveix de divisa del llibre i a tots els qui ens identifiquem amb la causa dels Països Catalans:
dijous, 15 de gener del 2009
Apunts sobre la guerra a Palestina

Tres dies després, gràcies a uns pares de l'escola bressol dels meus fills, vaig saber que les meves paraules van ser recollides al programa “59 segons” de TVE a Catalunya emès dimarts 13 de gener. L'he mirat per Internet i m'he esgarrifat amb les exposicions d'alguns dels convidats i entrevistats...
A la gent benestant del nostre país el tema de Palestina els fa nosa i com a molt fan condemnes etèries per netejar la seva mala consciència. M'abstinc de fer referències personals, però constato una forta fractura i incomprensió intergeneracional dins del món “catalanista”. D'una banda, hi ha les generacions més grans que, majoritàriament, s'identifiquen amb l'autonomisme i s'han educat a partir del mite fundacional d'Israel, divulgat el 1963 per Edicions 62 amb la publicació de “L'estat d'Israel” d'André Chouraqui. En canvi, els més joves som, majoritàriament, independentistes i hem crescut amb la imatge de la Intifada, símbol contemporani de resistència dels pobles.
Ara bé, no podem ser ingenus. Les aliances prosionistes en realitat estan defensant els interessos geoestratègics del gran Capital. Ni Israel, ni la UE, ni els EUA ni tampoc els països àrabs subordinats a Occident, acceptaran que Palestina aixequi el cap i encara menys si les reserves de gas ubicades a la costa de Gaza i les rutes de pas de l'oleoducte que ha de portar el petroli iraquià al Mediterrani estan sota el control de Hamàs o de governs sobirans similars. Vet aquí la mare dels ous! Ara és Palestina i demà, si ningú els atura, pot ser el torn de l'Iran.
En aquestes circumstàncies, defensar l'agressió israeliana és el mateix que negar el dret dels pobles al control sobirà dels seus recursos i, per tant, des d'una òptica catalana, independentista i d'esquerres, això és inacceptable.
Pensant en Palestina, es fa inevitable rescatar la memòria dels brigadistes internacionals, treballadors i treballadores d'arreu, que entre 1936 i 1939 van deixar-ho tot per combatre amb les armes l'avenç del feixisme a l'Estat espanyol. Ningú (excepte en Gil de San Vicente) ho ha plantejat obertament, i tampoc seré jo qui em postuli (!), però sí que penso que les esquerres no haurien d'amagar el cap sota l'ala escudant-se en les condemnes lacrimògenes i les prèdiques d'ONG. En qualsevol cas, cal defensar el dret a la resistència (armada) del poble palestí i entendre-la com a allò que és: una lluita dels oprimits contra els opressors.
Mentrestant, a casa nostra, el mínim exigible és el trencament relacions diplomàtiques i comercials amb Israel (com només ha fet la Veneçuela bolivariana) i endegar una forta campanya de pressió econòmica i social per tal d'obligar a Israel a què dialogui, posi fi a l'ocupació i reconegui l'existència sobirana d'un estat palestí.
dimecres, 24 de desembre del 2008
El Tió i la Sibil·la
D'altra banda, tot i ser ateu, penso que és una llàstima que a la Comunitat Autònoma de Catalunya no puguem visionar IB3 a la TDT per gaudir del Cant de la Sibil·la de la Seu de Mallorca, un cant litúrgic català d'origen medieval. Les Sibil·les anunciaven l'arribada d'un infant cridat a salvar el món. Tot i ser una tradició precristiana, el cristianisme la va incorporar en la missa del Gall, on apareix associada a la figura del Redemptor i anuncia el Judici Final. En aquest sentit, entenc que el Nadal també és un bon motiu per fer visibles els Països Catalans i cal aprofitar-ho.
divendres, 27 de juny del 2008
LOHAPA (VERSIÓ 2.0)
Ja es veu a venir un nou pacte d'estat (PSOE-PP) que tindrà, substancialment, els mateixos propòsits que va tenir la LOHAPA: establir la primacia del dret estatal i normes unificadores en les competències i serveis transferits a les comunitats autònomes, el finançament i en altres aspectes no menys importants com l'ús del terme "Nació" o la imposició de l'ús privilegiat del castellà enfront de la resta de llengües.
I, talment, com si la història estigués condemnada a repetir-se, tornem a tenir les institucions i les minses llibertats del país pendents de la Judicatura espanyola, que s'ha convertit en la punta de llança de l'espanyolisme (per veure-hi clar, potser caldria fer un recompte de tots els catalans i totes les catalanes que darrerament han estat imputats per delictes d'ultratge). I, novament, en aquesta tessitura, marcada per la impugnació de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol, ha tornat a reaparèixer el fantasma del Manifiesto, que igual que fa 27 anys és instigat per la premsa espanyolista, professionals de l'administració de l'Estat i intel·lectuals espanyols residents a Catalunya, que apel·len a la supremacia del castellà per negar qualsevol avenç de la normalització de la llengua catalana.
No cal esperar res de l'actual classe política catalana (CiU, Esquerra, ICV, etc.), justament perquè s'alimenta de les molles de l'autonomisme i perquè el seu sostre reivindicatiu mai qüestionarà seriosament la "unitat d'Espanya". Malauradament, també considero insuficients i desfasades les propostes de mobilització fetes per Òmnium Cultural, perquè subordinen l'acció a una unitat civil en defensa de l'autonomisme. Amb l'experiència acumulada dels darrers 30 anys, ja no és cap secret i tothom sap que per posar fi a l'espanyolisme només hi ha un camí per fer junts: la independència. La resta d'opcions enreden la troca i allarguen, innecessàriament, l'opressió nacional i els dèficits socials que patim.
En aquest sentit, penso que el primer pas per capgirar la resignació i la deriva regionalista, seria seguir el consell d'en Fèlix Cucurull: "Cal que vencem la dificultat d'aprendre la nostra història per tal de no caminar, mai més, amb una bena als ulls."
dimarts, 17 de juny del 2008
UE: la falsa ruta
"Per a la majoria, la fragmentació dels estats actuals i fins i tot una autonomia excessiva no s'adiuen amb els temps actuals. Aquesta actitud té el seu fonament en la història alemanya i en la visió negativa que tenen del seu propi passat abans de la unificació del segle XIX, de la fragmentació en estats mitjans, petits o minúsculs, que eren una barrera per al desenvolupament, tant econòmic com de les llibertats individuals. Aquest reflex l'apliquen sovint inconscientment a la nostra situació d'avui, i això, entre altres coses, fa que Catalunya no pugui esperar pas gaire ajuda ni gaire comprensió de la classe política alemanya. No ens fem gaires il·lusions: el problema català és un afer d'extraordinària importància per als catalans; per als altres pobles d'Europa és un petit afer local, molt per sota dels problemes generals del món. Com si diguéssim, una brossa a l'ull, més aviat empipadora."
L'autor de la cita planteja encertadament el "problema", però em nego a admetre que l'imperialisme que ens domina sigui únicament el "problema" dels catalans. La mentalitat imperialista és comuna a molts estats-nació (Alemanya, Gran Bretanya, Espanya, Itàlia, França, Turquia, Rússia, etc.) forjats en l'exclusió de la diversitat i la negació de la igualtat. Però, més enllà de les exposicions subjectives (més o menys encertades), hi ha la realitat material que imposa el capitalisme, que tot sovint els ha portat a reconèixer "de facto" realitats nacionals que abans negaven; en aquest sentit, resulta útil revisar el mapa polític d'Europa dels últims 15 anys per percaçar les contradiccions del seu discurs xovinista.
Ara per ara, esperar que els alemanys o la Unió Europea rebin els Països Catalans amb els braços oberts penso que és una quimera. Tot i que les balances comercials ja no ens fa dependre tant dels estats ocupants (Espanya i França), el mercat (capitalisme) no juga a favor de la llibertat del nostre poble, perquè el preu a pagar seria la desregulació absoluta del mercat de treball i dels serveis socials (precarietat, mobilitat, més hores de treball, privatitzacions, etc.) i la destrucció del nostre territori. Però com que això ja està passant i com que els qui més estem plantant-hi cara som els i les independentistes, em penso que cada cop serà més evident el potencial revolucionari i socialment transformador de la nostra lluita. El nus de la qüestió és que l'independentisme català, si lluita per un model de país que pagui la pena, necessàriament posa en qüestió el fonaments del bloc capitalista de la UE, que fins ara se sosté gràcies al control coercitiu dels estats-nació.
Per tant, el full de ruta d'algunes formacions que es diuen independentistes està desenfocat i , conseqüentment, per molt simpàtics i mesells que siguem, em temo que és improbable que "Catalonia" sigui "the next state in the EU". Emperò sóc optimista, perquè els dèficits democràtics que acumula la UE són cada cop més evidents, fins i tot a ulls dels xovinistes més empedreïts, i això penso que sí que pot ajudar a què la visió que es té de nosaltres canviï substancialment i que en pocs anys puguem vertebrar una alternativa socialista des dels pobles d'Europa que recuperi el vell ideal: "Treballadors de tots els països, uniu-vos".
dilluns, 9 de juny del 2008
Air Berlin: RAUS!
Directora General, massa simpàtica

[Solidaritat amb Joan Puig!]
dissabte, 7 de juny del 2008
Tenir o no tenir estat, aquesta és la qüestió
Com cada any, s'ha tornat a repetir la mateixa notícia: 456 nens i nenes de Mataró en llista d’espera per a accedir a una de les escoles bressol que gestiona l'Institut Municipal d'Educació (IME). Malgrat que l'etapa de 0-3 anys no és obligatòria, això no és cap excusa perquè l'Ajuntament tiri pilotes fora. Hi ha un dèficit important, calen més mestres i serveis de permanències i, òbviament, calen més escoles. Però si seguim creixent (urbanísticament i demogràfica), aquestes mancances, lluny d'apaivagar-se seran cada cop més greus. Per tant, per molt que els responsables polítics de l'IME es pengin medalles, la realitat és que també són coresponsables de la situació de dèficits socials que patim a Mataró, perquè amb els seus vots avalen l'actual model de creixement de la ciutat.
D'altra banda, encara que hi hagués la voluntat de canviar l'actual model de creixement i donar prioritat al benestar social i l'equilibri territorial, hi ha un assumpte insalvable: l'espoli fiscal que patim als Països Catalans. Sense sobirania fiscal, les administracions públiques catalanes (com ara l'Ajuntament de Mataró) es troben literalment escanyades, la qual cosa dificulta (quan realment hi ha la voluntat) el desplegament de polítiques de cohesió social.
Per anar bé, cal acabar amb la resignació i la idea (neoliberal) que som un país de peatge, una idea que té efectes devastadors per a l'economia i el benestar de les classes populars. Per això només serà possible quan la majoria de la població catalana entengui que per tenir un “estat del benestar” és indispensable tenir un “estat”, altrament, seguirem llegint notícies sobre llistes d'espera a les escoles bressol, als hospitals, etc.
Mentrestant, i com a contrapunt clarificador de l'espoli que patim, “El Periódico de Extremadura” del 6 de juny explicava un fabulós pla de la Junta d'Extremadura per lliurar un ordinador portàtil a cada alumne/a de secundària d'aquesta autonomia... Però, no ens enganyem (no es tracta d'una qüestió de color polític), si volem ser com els extremenys només ens cal tenir un estat propi i no restar mai més a la mercè d'un d'aliè i contrari als nostres interessos col·lectius.
dimarts, 27 de maig del 2008
La CUP, 1 any després
Fa un any la CUP de Mataró va aconseguir entrar a l'Ajuntament amb un regidor i per això hem fet una breu valoració de la nostra experiència municipal que us convido a llegir.Recordo molt bé l'entusiasme viscut el 27 de maig de 2007, la il·lusió compartida pels regidors obtinguts a diverses poblacions: Arenys de Munt, Manresa, Celrà, Molins de Rei, Berga, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Cardedeu, Valls, Sallent, Torà o Vic. Però també per la resta de municipis on, tot i no obtenir representació, es va fer i se segueix fent una bona feina com a Girona, Lleida, Sant Cugat del Vallès, Badalona o Vilassar de Mar.
Indiscutiblement, des de fa un any la CUP ha emergit, tot i la seva feblesa orgànica, com a un actor més de la política catalana i, sobretot, com la veu més reconeguda de l'esquerra independentista. Aquesta tendència, lluny de dissipar-se sembla que s'està consolidant.
Ara bé, la CUP té pendents dues qüestions: (1) definir un model organitzatiu ajustat a una tàctica i una estratègia i (2) iniciar la implantació al conjunt dels Països Catalans.
Fins ara disposem d'uns estatuts (en fase de revisió), una declaració de principis i uns programes marc. Però, el repte organitzatiu de debò no es resoldrà del tot fins que no es debati i consensuï una línia política que doti de contingut la unitat popular i en temporalitzi el seu desplegament.
A priori, vull pensar que l'enfortiment de la CUP no és contradiu amb altres propostes de coordinació que han plantejat algunes organitzacions polítiques i juvenils de l'esquerra independentista. Però, en canvi, sí que veig amb molta preocupació que es pugui anul·lar, suplantar o desplaçar la direcció política de la CUP a d'altres àmbits organitzatius.
Hi ha persones i organitzacions de l'esquerra independentista que encara recelen o es miren amb distància la CUP, la qual cosa m'amoïna, perquè moltes d'elles tenen una experiència acumulada que ens seria molt útil per reforçar ideològicament el front de la lluita institucional.
D'altra banda, el dilema muncipialisme vs. organització nacional no l'entenc ni el puc admetre; per mi un municipalisme sense visió ni organització nacional és una pèrdua de temps. Jo replantejaria el debat en positiu: necessitem una organització nacional (la CUP) de base municipal i comarcal. Òbviament, m'agradaria tenir presència institucional més enllà de l'àmbit municipal, però, penso que abans d'abordar aquest desig -àmpliament compartit- cal resoldre les qüestions pendents.
Resumint, en un any hem avançat molt. Si amb una representació institucional més aviat modesta hem aconseguit donar nom, ressò i amplificar les lluites populars, imagineu-vos què passaria si això anés a més. Per mi és ben simple “No diguis no puc, digues no vull” que els castellans simplifiquen de forma brillant amb el “Querer es poder”. Com ho veieu, ens en sortirem? Bé, sigui com sigui, una salutació a tots i a totes i endavant amb la lluita!
dimarts, 20 de maig del 2008
Mataró lliure de bosses de plàstic
dilluns, 21 d’abril del 2008
Xarxes clientelars i parasitàries
Les diputacions provincials, per molt que estiguin governades per "catalanistes" contribueixen a l'espanyolització efectiva dels Països Catalans, però lluny de diluir-se (com hauria estat lògic) s'han enquistat i són un veritable poder fàctic des d'on es prenen moltes decisions i es gestionen molts dels recursos dels nostres ajuntaments. En aquest sentit, el programa de la CUP sempre ha reclamat la seva supressió sense pal·liatius.
Sempre serà més fàcil qüestionar la inutilitat dels consells comarcals, ara bé, ja va sent hora, que la resta de formacions polítiques "catalanistes" també es plantegin una ordenació territorial que aparqui el provincialisme sectari (i espanyolitzador) i promoguin les mancomunitats de municipis.
Per capgirar l'actual desori territorial, és imprescindible combatre el provincialisme i els entramats burocràtics (màfies) locals que depenen de molts ajuntaments i que també serveixen de "cementiri d'elefants" (per exemple, a Mataró aquesta funció la compleixen empreses pseudopúbliques com Aigües de Mataró o el Tecnocampus).
En aquest darrer punt, i per posar un exemple aclaridor, no es pot fer una política urbanística de Mataró limitada al seu terme municipal, perquè la realitat i el sentit comú requereixen una planificació i unes respostes que abastin la totalitat de l'àrea d'influència de la nostra ciutat: Argentona, Dosrius, Cabrera de Mar, Vilassar de Mar, Llavaneres, Caldes...
Però, reconec que plantejar aquests canvis és polèmic, perquè encara hi ha molts localismes curts de mira i molts vividors de la política local, que es dediquen a celebrar ximpleries com el "dia del municipi" sense qüestionar el mal de fons: som una nació ocupada, espoliada, trossejada i sotmesa a una administrada colonialment amb una mentalitat provinciana i clientelar que, més enllà del color dels governants, penso que està perpètuament al servei dels amiguismes (corrupció) i dels interessos econòmics dominants (no dic noms perquè la llista és llarga). Aquesta situació, fugint de discursos patriòtics, sempre repercuteix negativament en les condicions de vida i el benestar de les classes populars, i això sí que em sembla més preocupant i greu.
Altres opinions sobre el tema:
*Jordi Merino (ICV)
*José Manuel López (PP)

