Les tribus de la nació

Abans de començar vull remarcar que Jordi Solé i Camardons és una referència imprescindible en la meva formació sociolingüística. Dit això i després d'haver llegit “Les set tribus de la nació catalana. Conversa amb els meus budes. Anàlisi del discurs sobre el català (1977-2003)” passo a comentar algunes de les seves aportacions.

En primer lloc, és un veritable calaix de sastre; el llibre aporta molta informació i això sol ja en justifica la lectura.

L'autor ressegueix les diverses tendències del catalanisme i les seves opinions sobre la situació de la llengua catalana entre els anys 1977 i 2003. Per facilitar l'anàlisi, classifica les persones que defensem la llengua i la catalanitat en set tribus (!) a les quals hi suma una tribu exògena: 1- Radicalistes, 2- Activistes, 3- Ètics o assemblearis, 4- Etnocèntrics, 5- Polítics independentistes, 6- Nacionalistes, 7- De la nació i 8- Sucursalistes.

La tesi central del llibre exposa la necessitat de trobar punts de confluència en els aspectes més positius de cada tribu i fer de la cultura catalana una cultura hegemònica en el seu propi territori, en la línia preconitzada per Joan Fuster a “Per a una cultura catalana majoritària” (Ara o mai, 1981).

Repassant l'evolució dels debats sobre la llengua dels últims anys es veu clar que els poders autonòmics neguen el conflicte lingüístic i que l'identifiquen falsament amb un conflicte social. Aquesta tendència a anestesiar la lluita pel català està estretament lligada al reviscolament de l'espanyolisme, que a partir de 1981 (cop d'Estat, Manifiesto del 2300, LOAPA...) va invertir el seu discurs públic presentant la llengua castellana com a víctima.

La bel·ligerància dels governs de CiU envers els moviments per la llengua queda al descobert amb l'actuació de la Direcció General de Política Lingüística presidida per Aina Moll, que va centrar el seu discurs en una alternança de culpabilització i bona voluntat. El manteniment de l'status quo ha estat una de les tendències predominants de les últimes dècades, però lluny de dissipar el conflicte lingüístic, l'ha fet més latent que mai i prova d'això seria l'aparició de l'activisme lingüístic de signe espanyolista (català light, Foro Babel, Ciutadans, etc.).

Mentre Branchadell i Manent aposten per gradualisme lingüístic dins de l'Estat espanyol, Camardons (igual que Bernat Joan) lliga la normalització del català a la consecució de la sobirania política del poble català, basant-se en el fet que a Europa totes les normalitzacions reeixides sempre han estat precedides de processos d'independència nacional. En aquest sentit, l'autor mostra el seu optimisme davant les fissures de l'espanyolisme i en la viabilitat de la independència dels Països Catalans, que estaria més a l'abast que no pas la normalització efectiva de la llengua catalana.

D'altra banda, com a lector i persona al·ludida (p. 41 i 141) em sento obligat a discrepar del simplisme amb què l'autor encasella les tribus. Particularment, em sento molt molest quan algú amb carnet d'Esquerra titlla l'esquerra independentista de “radical” i de no tenir discurs propi pel que fa a la defensa de la llengua catalana. En aquest aspecte considero que l'autor patina i, en canvi, es mostra excessivament candorós amb “la seva tribu”, que curiosament és l'única que etiqueta com a “independentista”... Llegit quatre anys després de la seva publicació penso que ja tenim una perspectiva més clara de l'actuació política d'Esquerra, la qual cosa fa més evident el risc d'identificar de forma exclusiva l'independentisme amb unes úniques sigles (o tribu).

Ara bé, el que veritablement va motivar la carta publicada al diari “Avui” (02/05/2003), que anava signada amb el meu nom, va ser la necessitat de donar resposta a un article de Camardons, on a més d'anunciar la classificació de “les tribus de la nació” va fer una interpretació gens favorable de Maulets. La nostra resposta no pretenia ser ambivalent i cal llegir-la tenint en compte el context repressiu dels darrers anys del PP d'Aznar; per tant, el punt de vista de Camardons penso que pecava d'injust i era difícilment comprensible per a una organització de joves com Maulets, que justament sempre havia fet bandera dels seus llibres.

No el vam entendre i ell tampoc va comprendre la nostra queixa, però malgrat tot, repeteixo: els estudis i assaigs de Camardons sempre seran referencials. Per això, he retingut i em fa goig transcriure un dels passatges més esperançadors i clarividents del seu llibre:

“Els joves són molt més permeables del que sembla a les actituds positives i a entendre la realitat, només falta que abandonem els prejudicis pessimistes i les desconfiances en el futur i que els oferim idees i estructures per contribuir a canviar les coses”.

Totalment d'acord; som-hi doncs!