La Consulta del 13-S celebrada a Arenys de Munt ens ha situat en una conjuntura política nova. Hem fet bullir l'olla i ara cal parar taula. La pregunta és: la CUP i l'esquerra independentista volem seure a la taula o no? Volem liderar el procés d'autodeterminació o bé deixarem que les plataformes sobiranistes satel·litzades per Esquerra, CiU o ICV s'apropïn de la nostra lluita? Podem seguir menystenint l'emplaçament de les EPM? Restarem impassibles davant del desplegament del moviment d'electes Decidim.cat?
Si obviem la realitat acabarem sent un càdaver polític o pitjor encara, uns tontos útils als interessos d'altri. Per tant, és imperatiu traçar una tàctica que vagi més enllà de la immediatesa. D'altra banda, si no diferenciem la tàctica política i els objectius estratègics estarem abocats a la marginalitat més absoluta
La CUP va ser el nucli detonant de la consulta d'Arenys de Munt, però el seu èxit s'ha fonamentat en la capacitat d'entesa i negociació amb altres agents polítics. Tàcticament això ha estat un encert. En l'àmbit estrictament local d'Arenys de Munt, la CUP ha aconseguit moure CiU i Esquerra cap al nostre terreny de joc. El problema o la gran contradicció rau en què aquests partits són els mateixos que en el Parlament autonòmic perpetuen la comèdia de l'Estatut i que van votar en contra d'una ILP per l'Autodeterminació. La CUP ha fet bé la seva feina, però l'explotació de l'èxit pot quedar diluït a no res si no ens dotem ja d'una estructura organitzativa nacional forta i operativa. No cal ser massa espavilat per veure com per als nostres adversaris polítics la reedició de consultes autodeterministes locals i no vinculants ja s'apunta com a un simple "entreteniment" per a escalfar motors de cara a les autonòmiques de 2010 i d'aquesta manera poder netejar la seva imatge venuts i botiflers.
A Arenys de Munt hem obtingut una petita victòria, hem obert noves vies d'actuació, hem retornat la dignitat a molts catalans, hem situat l'independentisme en la centralitat política, hem posat histèrics tots els poders fàctics de l'Estat espanyol i hem internacionalitzat la nostra causa. Per tant, la CUP nacional ha d'analitzar què ha succeït a Arenys de Munt i extreure'n conclusions. En definitiva hem de millorar i aprendre a guanyar.
Com a militant de l'EI no veig l'èxit d'Arenys...no vull la independència de la CAC (sense la resta del país) i a sobre ne un marc capitalista com és la U.E.
ResponEliminaAl meu parer, les CUP's i tota l'EI s'ha de refermar en els seus postulats bàsics; independència, socialisme i reunificació.
Aquesta ha de ser la nostra fita,i cal treballar per arrivar-hi. el que no podem fer és apropar-nos a certa gent que sabem que mai de la vida compartiràn "trinxera" amb nosaltres.
"Sensepalmeres", sembla que tinguis ganes de ser un perdedor etern. És com aquell que juga un partit de futbol, va perdent 0-3 i quan té l'ocasió de marcar l'1-3 hi renuncia perquè ell vol "guanyar".
ResponEliminaAmb actituds com aquesta estem condemnats a la marginalitat. I jo vull guanyar.
Vull que els meus fills visquin en una terra lliure. I amb això d'Arenys de Munt me n'he adonat que, si sabem ser intel·ligents, la nostra generació ja podrà veure una part del somni realitzat. I jo no estic disposat a renunciar-hi ni a automarginar-me.
Si no veus l'èxit d'Arenys, perdona que t'ho digui, és que tens un pa a l'ull.
ResponEliminaGuanyarem.
Arenys va ser un èxit, una victòria del poble i ningú té dret a prendre-nos-la, ni els feixistes que ens envia l'estat espanyol ni els puristes.
ResponEliminaRecomano a tothom que rellegeixi les cròniques de Lisagray on es relata la història de la Comuna de París; els puristes van tenir un comportament que va abocar la Comuna al fracàs i posterior esclafament per part del Directòri Militar.
Menystenir el que ha succeït a Arenys de Munt és donar ales a l'enemic, insultar al poble que ha lluitar per fer la consulta i apostar per la marginalitat suicida.
El que no podem fer és situar-nos a l'esquerra de la CNT perquè ni els sectors més punks de l'esquerra abertzale s'atreveixen a desautoritzar un referèndum.
Jo tinc 38 anys i porto 2 dècades lluitant, i ara que tinc la oportunitat potser de votar Si a la independència del meu país, o d'una part d'ell, no penso permetre que un purista m'espatlli el somni, vull que els meus fills visquin en una terra lliure, i ho vull ja.
Si a l'EI i la CUP com molt bé diu en Juli, no aprenem a esmolar tàctiques i estratègies ho tenim cru, i el poble no ens perdonarà, simplement morirem com a moviment. Perquè els moviments polítics revolucionaris tenen un calendari i un temps marcat; en aquests moments la història truca a la porta i possiblement no se'ns torni a obrir si la tanquem com criatures que practiquen l'ultraesquerranisme infantilista pròpi de la petita burgesia.
Jo, perdoneu, però és que no m'ho crec. L'independentisme ha fotut un pas de gegant, el 1r cop de puny sobre la taula dels últims 75 anys guanyant una batalla a les urnes i ara ens hem de barallar per la pregunta? Collons digueu-li com volgueu! Tots sabem què és catalunya! I catalunya no és la CAC! Si enteneu catalunya com la cac és que realment Espanya us ha aconseguit zoombitzar!
ResponEliminaPer favor! Potser que comencem a deixar de mirar els teletubbies no?
La pregunta és clara: Voleu morir espanyols en un estat capitalista o voleu morir catalans i amb la possibilitat de construir un país socialment just? Jo ho tinc claríssim família. Amb mi que no hi comptin a Espanya per construir el seu "sociatisme".
Tenim una de les poques oportunitats que dóna la vida (en aquest cas col·lectiva), i si la desaprofitem el millor servei que li podrem fer al país és desaparèixer, perquè realment quedarà demostrat que som uns inútils.