Contradiccions? Programa i coherència política!

El Sr. Xavier Rius Sant segueix de prop l'activitat dels grups xenòfobs al nostre país i, específicament, de PxC. En aquest sentit, s'ha interessat en Mataró i en el seu blog ha publicat una crònica del ple Mataró del passat 1 de març. Comparteixo totes les consideracions crítiques sobre el discurs islamofòbic de PxC. Però, lamentablement, penso que més enllà d'aquest esquema interpretatiu, el Sr. Rius ha demostrat un gran desconeixement de la política i, específicament, de la nostra realitat local. 

¿Com pot ser que hom qüestioni a la CUP per haver votat conjuntament amb PP i PxC una resolució a favor d’eliminar un càrrec polític de confiança inútil que ens costa 75.000 euros? A què treu cap aquest rampell de puritanisme? Estem parlant de 75.000 euros (!) que podrien anar destinats a actuacions socials prioritàries als nostres barris i que CiU els destina a engreixar la butxaca d'un dels seus politiquets. Per això, sobta que en aquesta qüestió algú destaqui el vot conjunt de la CUP amb "l'eix del mal" i en canvi passi per alt la complicitat de PSC i ICV amb el govern de CiU alhora de repartir-se el pastís. A sant de què tant d'escàndol, Sr. Rius? Si repasseu el munt de votacions en què PSC, PP, PxC, ICV i CiU han anat agafadets de la mà, veureu que molt sovint la CUP ens hem quedat sols defensant la llibertat del nostre país i un model de ciutat postcapitalista.

Nosaltres, la gent de la CUP de Mataró, tenim un programa i un ideari, independentista i d'esquerres, que defensem peti qui peti. En canvi, el PSC i ICV que s'omplen la boca parlant del progrés, a l'hora de la veritat callen i atorguen (igual que ho van fer amb l'aprovació del pressupost antisocial d'enguany) perquè en el fons tenen el mateix model de gestió i de ciutat que CiU i quan manaven van fer el mateix i en moltes ocasions pitjor. 

Per tant, encara que faci fàstic votar o manifestar-se amb segons qui (i no només penso amb els incendiaris de PxC com sembla que fa el Sr. Rius), no hi ha d'haver cap problema si allò que fem s'ajusta al nostre ideari i programa.

L'opció de l'autoexclusió que apunta el Sr. Rius, fent servir l'exemple de Vic, jo la considero una actuació antipolítica, estèril i inútil. Per aquesta via, que de tant en tant els nostres "companys" d'ICV de Mataró practiquen per fer-se la foto (tal com va passar, per exemple, amb l'acte commemoratiu de l'Holocaust), acabríem deixant la inciativa política a les mans dels nostres adversaris i enemics polítics, donant-los més protagonisme del que ja tenen. 

Que quedi clar que, en el combat de les idees, la CUP de Mataró no abandona la barricada i ni s'arronsa mai davant de ningú.

Aturem-los!

L’acord pressupostari entre el govern autonòmic de CiU i el PP ha ratificat la política de retallades socials i de desballestament del sector públic. L’assalt i el saqueig dels serveis públics (sanitat, educació, comunicació...) ja són un fet.

En correspondència amb el suport prestat pel PP a Catalunya, CiU ha avalat la reforma del sistema financer espanyol i la reforma laboral impulsades pel govern de Rajoy. La reforma financera suposa un aprofundiment del procés de concentració bancària, del qual en sorgiran uns bancs cada cop més grans, radicats a Madrid, fora qualsevol control democràtic i sense cap responsabilitat social envers la ciutadania dels Països Catalans. Pel que fa a la reforma laboral, es torna a carregar el cost de la crisi a esquenes de la classe treballadora, abaratint encara més els acomiadaments i facilitant els tancaments d’empreses, fins al punt que CiU ha acceptat perdre la competència del Departament de Treball a l'hora d’autoritzar o denegar els acomiadaments per ERO!

Dir que l'entesa entre CiU i el PP és conjuntural és rotundament fals. Els fets demostren la total concurrència d'interessos entre CiU i PP, ja que a la pràctica són simples corretges de transmissió dels mercats financers. Per a sobreviure, si no volen acabar defenestrats per un govern de tecnòcrates, tal com va succeir a Grècia o a Itàlia, han d’executar les directrius polítiques i econòmiques antisocials que permetin un augment sostingut de la plusvàlua a mans dels capitalistes. No en va, la crisi ha esdevingut la seva millor arma per justificar la disminució sense traves les rendes del treball i per fer créixer sense límits els beneficis empresarials. Així doncs, queda clar que per damunt de tot estem davant d’una crisi de salaris que es fonamenta en l’avarícia d’uns pocs que concentren cada cop més poder i més riquesa.

Aquesta situació es veu agreujada per la situació d’espoli que patim com a nació. I, tot i que ja hi ha un sector de la petita i mitjana burgesia que ha fet números i comença a posicionar-se a favor d’un estat propi, l’hegemonia política continua a mans de CiU. El principal problema continua sent l’idealisme convergent, que utilitza barroerament els nostres drets nacionals com a una cortina de fum i fa palesa la secular frustració nacional de la nostra burgesia. Mas ha pactat amb els enemics del nostre poble (el PP) i tot seguit, per distreure el personal, fa una nefasta demostració com a estadista concedint una entrevista al rotatiu jacobí Le Monde per filosofar sobre com  hauria de ser Europa i per dir que tot i que “Catalunya podria ser perfectament un estat de la Unió Europea” ell s’acontenta amb un quants dinerets! 

Després del fracàs estrepitós de l’Espanya plural, defensada pel tripartit (PSC- ICV- ERC) entre 2003 i 2010, l’única opció pragmàtica per garantir la cohesió social i evitar el progressiu empobriment de la classe treballadora catalana passa per reforçar les organitzacions sindicals (COS) i de masses (CUP) de l'esquerra rupturista, compromeses amb l'impuls d'una transició cap a la independència i el socialisme.

[publicat el 21.02.12 a Llibertat.cat]

 

La CUP a punt!

“Estar preparat és important, saber esperar ho és encara més, però aprofitar el moment just és la clau de la vida”. Aquesta cita del dramaturg austríac Arthur  Schnitzler em fa pensar que des del 2009 som en un nou cicle polític i que el context (social, econòmic i nacional) ens demana a crits una resposta. La lluita institucional en l’àmbit municipal ha servit per catapultar les propostes i la capacitat d’incidència de l’Esquerra Independentista (EI) a través de la CUP; però la magnitud dels reptes que tenim plantejats ens obliguen a revisar els nostres instruments organitzatius i a definir bé els objectius tàctics.

Tenim un centenar d’electes, però si som honestos, convindreu amb mi que al pas que anem trigarem trenta anys a  “estar preparats”. Si el món girés entorn del nostre melic no hi hauria cap problema, perquè amb el temps i una canya construiríem un estat català socialista net i polidet. Però la realitat és tossuda i, sobretot, dialèctica. Si l’EI no mou fitxa, seran altres sectors socials i polítics, amb altres objectius estratègics els qui prendran la batuta i potser acabarà sonant una música que no ens agradarà.

Per anar a unes eleccions cal estar preparats, cal garantir uns mínims i fins i tot  jo estaria disposat a esperar fins a la fi dels temps, però el que em sembla inconcebible és que l’EI sigui un regne de taifes. Com pot ser que a aquestes alçades de la pel•lícula la CUP no tingui presència significativa a les Terres de l’Ebre, al País Valencià o a les Illes? I és que al capdavall, per molt cru que pugui semblar, o ens creiem el projecte la CUP o no ens el creiem.

Acabo. L’assemblea nacional de la CUP de 2012 pot ser un bona oportunitat per avançar en uns moments que són decisius. En aquest sentit penso que no hem de tenir por, cal ser valentes i lluitar per definir una línia política tàctica vàlida pel conjunt dels Països Catalans.

 [publicat al periòdic L'Accent, núm. 217 (11/01/12)]

Fent pedagogia de l’oprimit: el present és de lluita, el futur és nostre

(Foto: E.S. / www.mataroradio.cat)

Ir a descargar 

La tertúlia política de Mataró Ràdio de novembre s’ha centrat en l’anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles del passat 20 de novembre. Hi han participat Marcel Martínez (CiU), Ivan Pera (PSC), Adam Alonso (PP), Miquel Canal (ICV) i jo mateix en representació de la CUP.

Després de les llepadetes i les floretes dels partits que s’han presentat en aquestes eleccions, m’ha tocat explicar perquè em postulat l’abstenció. Bàsicament, he argumentat que per a l’esquerra independentista és una qüestió de principis, perquè guanyés el PP o guanyés el PSOE ja sabíem que el poble català en sortiria perdent i que aquí qui realment dicta la política de veritat és la banca (el Banc Central Europeu). He felicitat els espanyols residents a Catalunya que han pogut exercir el vot, però he lamentat que hi hagi tants catalans que continuen dipositant les seves esperances en un marc jurídic i polític que no reconeix el nostre dret d’autodeterminació, nega els Països Catalans i imposa els interessos de les classes dominants. 

Més endavant he retret el cofoisme de CiU, perquè aquesta formació, tot i els 16 diputats que ha obtingut, és irrellevant en el joc polític espanyol, a no ser que faci servir el conte del “pacte fiscal” com a excusa per arribar a una entesa amb el PP, la qual cosa seria una nova renúncia històrica pel que fa al seu llistó de drets nacionals. Si això passa, aleshores, els crits d’independència del jovent de CiU durant la nit electoral o la promesa d’una “transició nacional” quedaran en un no res. Calen fets i no paraules! Definitivament, davant de l’escenari polític que s’ha configurat a Espanya, el meu pronòstic és que malgrat les banderes amb què s’embolcallen, CiU i PP no trigaran a entendre’s perquè comparteixen els mateixos interessos de classe.

En la següent intervenció he manifestat la meva sorpresa davant les paraules del representant del PSC en què feia defensa abrandada de la sobirania del Parlament de Catalunya davant del llop del PP. Necessàriament, he hagut de recordar que el PSOE és un llop amb pell de xai tan neoliberal com el PP i he posat de manifest el patètic paper d’un partit que ha concorregut a les eleccions amb la Sra. Chacón com a cap de llista, justament la Sra. Chacón! una persona que s'ha destacat per haver aplaudit la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i per haver-se passat la sobirania catalana i l’Estatut de Catalunya per l’entrecuix.

En segona instància, responent a les crítiques a la no participació de la CUP en aquestes eleccions, he intentat fer un xic de pedagogia explicant que entenem que Espanya és irreformable i que de Madrid mai n'obtindrem res de bo. He manifestat que l’estratègia independentista catalana que defensa la CUP, a diferència d’ERC, no passa per les institucions espanyoles ni per l’obediència a la legalitat del Regne d’Espanya. Nosaltres fem  igual que han fet i fan moltes nacions ocupades que lluiten per la seva llibertat. He posat l’exemple de Palestina, on a cap palestí se li passa pel cap esperar que la seva llibertat vindrà de la mà del parlament de Tel-Aviv. Aquesta comparació no ha agradat gens a la resta de contertulians, sobretot al del PP, que m’ha volgut donar a entendre que Espanya és un model de pau i de democràcia. No me n’he pogut estar... i per exasperació del representant del PP, he recordat que històricament els espanyolistes han matat i han exercit la violència contra el nostre país (i continuen fent-ho de forma episòdica) i, tot i que sembla que ara estan més calmadets, això no exclou que en un futur hi tornin. Aquest últim comentari ha servit d’excusa perquè el representant del PSC em pengés la llufa de “nacionalista violent radical”...

Pregunta final: i ara què? Resposta: toca continuar lluitant a peu de carrer, des de la proximitat, a les nostres ciutats, mobilitzant i organitzant la ciutadania, plantant cara, defensant els drets socials i preparant la ruptura amb l’Estat espanyol.

Per Les Santes, arraconem la xenofòbia i l'espanyolisme!

El govern municipal de CiU ha respost a la CUP que per Les Santes no pensen retirar la bandera espanyola ni la foto del Rei d'Espanya. Diuen que ara no toca, que no hi ha consens, que no hi som a temps... Tot plegat són excuses de mal pagador per no haver de reconèixer que ara es neguen a fer allò que ells mateixos demanaven quan estaven a l'oposició. Ara, queda clar que el catalanisme folklòric i regionalista de CiU mai farà res que pugui molestar a l'ordre establert i, sobretot, als seus "socis puntuals" del PP, PxC o del PSC que en els últims dies ja s'han prestat a votar-los el cartipàs, els sous o els càrrecs polítics de confiança. CiU ens diu que ara no és el moment de realitzar actes d'afirmació nacional, perquè el seu govern en minoria depèn de les voluntats de les forces espanyolistes i xenòfobes representades al Ple de l'Ajuntament de Mataró.

Malgrat aquest context polític i social advers, és vital defensar la cohesió social i treballar sense descans a favor dels Països Catalans. Ara més que mai: cal mobilitzar-se i despertar la consciència dels nostres veïns i veïnes. Per això, durant la festa major de Les Santes, des de la CUP, hem convidat a la ciutadania de Mataró a penjar estelades als balcons i a lluir la samarreta "el Maresme antifeixista", per fer visible el nostre rebuig a la xenofòbia i a l'espanyolisme.

Tertúlia política sobre els sous i els càrrecs polítics de confiança

Dilluns 18 de juliol vaig participar en representació de la CUP en l'enregistrament mensual de la Tertúlia Política de Mataró Ràdio moderada per la periodista Eli Solsona i centrada en la valoració del ple del cartipàs. He compartit la taula amb Joaquim Fernàndez (CiU), Ivan Pera (PSC), Josep Maria Lora (PxC) i Miquel Canal (ICV).

Vaig apuntar que tenim un cartipàs aprovat amb una vocació continuista, que posa de manifest que amb CiU no hi hagut ni hi haurà cap canvi substancial perquè es limita a perpetuar el model d'organització i de participació del tripartit. Aquest és un model esgotat i seria una llàstima que CiU s'atrinxerés en l'autisme com ho va fer el govern de Baron, 

El cartipàs manté els privilegis a polítics i càrrecs de confiança. Es pretén implantar un model gerencial en la gestió de l'Ajuntament, talment com si es tractés d'una empresa privada (!). I tampoc no s'ha aclarit què passarà amb els serveis públics municipals gestionats de de l'IME, IMAC i Institut d'Esports, la qual cosa fa témer que puguin patir una futura externalització.

En el ple del cartipàs es va evidenciar un pacte, escrit o no, però ben real entre CiU i PP, que també va comptar amb suports puntuals de PxC. Paral·lelament, el PSC ha jugat les seves cartes per pressionar CiU i forçar una entesa en millors condicions, que per força i per afinitat programàtica no trigarà pas massa a visualitzar-se; de fet és previsible que dilluns 25 de juliol, en el ple extraordinari convocat per Mora, després d'uns dies d'haver escenificat un estia i arronsa, el PSC doni llum verda als 6 càrrecs de confiança que van quedar supesos. Particularment tinc la certesa que la sociovergència farà via, sobretot en molts dels projectes urbanístics antisocials, el primer dels quals és, indiscutiblement, l'afer Can Fàbregas, que Mora -ara que mana- s'afanya a "solucionar" en benefici dels interessos del Corte Inglés, obviant que encara no s'han resolt els conteciosos administratius pendents i contradient el seu compromís de quan estava a l'oposició de preservar el patrimoni arquitectònic de la ciutat. Aquest afer no serà l'únic que els unirà, de fet amb l'operació especulativa d'ampliació del Port no hi ha cap dubte de què s'entendran força bé.

Vist el plantejament que fa el PSC, el paper d'ICV és trist i contradictori, perquè no sols no van mantenir la coherència amb la intenció de vot anunciada sinó que van demostrar un altre cop que van a remolc del PSC.

L'enfocament i la posició de la CUP va facilitar l'aprovació de tots els aspectes referents al funcionament ordinari de l'Ajuntament amb una abstenció, però en canvi, tal com ja va acordar l'Assemblea Oberta de la CUP, es va votar en contra de l'aprovació dels sous dels regidors i de la implantació dels càrrecs de confiança. 

Pel que fa a les retribucions proposades i finalment aprovades, cal remarcar que són excessives (si teniu dubtes aquí podeu consultar la relació de sous) i representen 6 vegades el SMI en el cas de l'Alcalde i 3,6 en el cas dels regidors-portaveu de l'oposició a dedicació parcial (cas de Xavier Safont-Tria). La realitat d'aquests sous no s'ajusta gens ni mica al context de crisi que patim a la ciutat i, sense demagògies populistes, des de la CUP pensem que hauria estat tot un gest aplicar una rebaixa de sous, tal com han fet els nostres alcaldes a Navàs, Celrà, Viladamat i Arenys de Munt. Simptomàticament, en la votació dels sous la CUP va ser l'única força que hi va votar en contra i, d'altra banda, abans del Ple i gràcies al comunicat públic en què exposàvem el nostre rebuig al cartipàs, vàrem impedir -modèstia a part- que els membres del govern municipal de CiU s'apugessin els sous, tal com ho tenien previst.

En relació als càrrecs polítics de confiança, vaig explicar que aquest model de funcionament no el compartim i que en comptes d'anomenar a dit gent afí amb sous astronòmics (i aquí, pel que apunten les propostes de CiU, encara em vaig quedar curt, perquè ara mateix s'estan plantejant remuneracions que oscil·len entre els 68.000 i els 89.000 euros!) nosaltres pensem que fóra més adient i econòmic confiar en l'experiència contrastada dels tècnics de l'Ajuntament.

També vaig incidir en el plantejament dels consells de participació, les funcions dels quals no es debatien en el Ple de Cartipàs, però que en la delegació de competències a l'Alcalde hom podia sobrentendre que des de CiU pensen mantenir-los si fa no fa igual d'inoperants i amb la mateixa estructura que els va concebre el PSC. Malgrat les bones paraules de Joaquim Fernàndez (responsable de participació) si aquesta tendència no s'inverteix les expectatives de canvi i de participació real de la ciutadania quedaran molt tocades.

Finalment, vaig advertir a CiU sobre les males companyies de PP i PxC: si van de bracet amb la xenofòbia i l'espanyolisme el seu projecte de país i de ciutat queda anul·lat.

La pasta i el pastís de Mataró

El nou govern de CiU a Mataró predica l'austeritat però a la pràctica, com a bons botiguers que són, ja estan pensant en apujar-se el sou. Aquesta decisió no és una anècdota sinó una conclusió lògica per a aquells que confonen l'Ajuntament amb una empresa privada i pretenen implantar un model gerencial en l’administració pública.

Cal fer notar que les promeses de canvi ja queden lluny i que CiU, un cop assolit el poder, manté el mateix model de ciutat del PSC pel que fa a organismes de participació, amb canvis nominals en els càrrecs polítics de confiança (que cobren salaris VIP de 73 a 78 mil euros/any). En aquestes condicions, tal com va acordar l’assemblea oberta de la CUP, votar a favor d’aquest repartiment del “pastís” i d’aquest model de ciutat seria una irresponsabilitat.

Mentre ens alliçonen amb l’estalvi i ens castiguen amb les retallades salarials, de drets laborals i socials, el “patriota” Mora (que no tindrà cap mania en pactar amb el PP igual que han fet a la Generalitat i al Consell Comarcal) ens anuncia que "No farem radicalitats, però fins ara l'alcalde i els regidors cobraven poc". Jo no sé si pel Sr. Mora 60.442,44 euros/any (sou brut de l’exalcalde Baron) són pocs euros, en qualsevol cas faria bé d’explicar-nos, a la gent mundana, per què els hem de pagar més? Per sort no tots els polítics tenen la brillant idea d'apujar-se el sou i sinó que ho preguntin als alcaldes de la CUP!

Diuen que “menjar per menjar fa golafre” i, ateses les circumstàncies, sembla que a Mataró acabarem sent governats per una colla de golafres, tant o més vividors que els del PSC. La quadratura del cercle només és possible amb els silencis i les mitges veritats, altrament a les places i carrers de Mataró hi hauria una riuada de gent indignada dient prou!

Tertúlia política i acció al carrer

Dimarts 21 de juny Mataró Ràdio ha emès la tertúlia política del mes de juny. Hi he participat en representació de la CUP. En l'obligat balanç dels resultats electorals de les municipals he volgut remarcar que l'actual context és negatiu perquè l'ajuntament de Mataró s'ha dretanitzat, espanyolitzat i la xenofòbia hi ha irromput amb força. Aquest darrer factor és, tal com he exposat, en gran part atribuïble al fracàs del model de ciutat del PSC, del qual també en són corresponsables (en els últims 8 anys) ICV i ERC. Per a exemplificar-ho he recordat el malaguanyat Pla Local de l'Habitatge o la insuficient actuació pública en la rehabilitació als barris més necessitats.

Amb l'aritmètica electoral resultant és obvi que l'alcalde Mora, a diferència de Baron, haurà de ser -forçosament- més dialogant. Ara bé, CIU representa un canvi de cares però no en el model de ciutat, que en essència continuarà sent el mateix que el del PSC. Si no hi haguessin tants personalismes per entremig, el més lògic seria la conformació d'un govern sociovergent. 

Mentrestant, però, l’opció de la pepevergència, amb el suport puntual de PXC, sembla que pren força (recordem que PP i CiU ja han pactat a la Diputació provincial de Barcelona i al Consell Comarcal del Maresme). En aquest punt, he advertit al representant de CiU, Joaquim Fernández, que ho considerem inacceptable, atès que un pacte local amb el PP és una amenaça per a la cohesió social i més si tenim en compte els atacs contra la llengua catalana i més concretament contra la immersió lingüística.

El cartipàs (o repartiment del pastís) serà una bona ocasió per regenerar democràticament el nostre ajuntament i per liquidar l’estructura de poder i la xarxa clientelar del PSC. En qualsevol cas he aclarit que la CUP no entrarem en el mercadeig i que hi ha qüestions que considerem bàsiques com ara la reducció dels sous i dels càrrecs polítics de “confiança”.

En Fernández de CiU m’ha volgut renyar i m’ha demanat que defugíssim els grans discursos, que aparquéssim les diferències i que concretéssim a nivell local. No m’he fet pregar i he entrat en matèria, perquè en el poc temps que porten al capdavant de la Generalitat i en els pocs dies que fa que governen a la ciutat ja hi ha un reguitzell de decisions socialment regressives que cal denunciar i combatre, com ara l’obertura de noves línies concertades a les escoles privades de Mataró, els equipaments de les escoles públiques pendents de construcció, les retallades que afecten a l’Hospital de Mataró, o l’anunci de noves agressions contra el territori arran del projecte d’ampliació del port de Mataró...

En les al·lusions i interpel·lacions d’aquesta tertúlia en destaco el fair play de Consol Prados (PSC), una dona que em fa l’efecte que contrasta molt amb els dinosaures que controlen l’aparell del seu partit a Mataró. També m’he quedat amb la copla de l’Adam Alonso (PP), que ha defensat la imposició de l’espanyol apel·lant a l’obediència a les lleis dictades pels tribunals d’ocupació, un argument patètic si no fos cert que ara mateix tenen la paella pel mànec i poden acabar imposant a CiU la seva voluntat. Finalment, he d’esmentar la meva perplexitat pel discurs “antisistema” de David Parada, representant de PXC; més tard, rastrejant per internet, he vist que va encapçalar les llistes d’aquest partit a Sant Boi de Llobregat, que té una relació nul·la amb la ciutat de Mataró i que compta amb un currículum polític curiós, per dir-ho d’alguna manera.  

És important ser-hi i participar en aquests espais, fer sentir una veu crítica... però reconec que ni jo mateix, com a membre d'una formació política, em sento representant per aquesta farsa de tertúlies, on les formes encobreixen la crua realitat. Per sort, centenars de mataronins i mataronines avui han tornat a omplir els carrers plantant cara a la doctrina de xoc de CiU (i companyia) i per demanar una sanitat pública i de qualitat. Fet i fet, la història ens ensenya que la lluita és l'únic camí. L'equació és simple: sols el poble salva el poble.

Canvi de cares, no pas de model

Tindrem noves cares al capdavant del govern municipal, però el model de ciutat continuarà sent el mateix. Els programes de CiU i PSC són tan semblants que fan fàstic... si no fos que s'odien a mort entre ells, ja tindrien el pacte lligat. 

A CiU diuen que governan en solitari; però aquest gest de valentia política (només tenen 8 dels 14 vots necessaris per aprovar el pressupost) només se sosté si pacten uns acords de mínims amb el 5 regidors del PP i compten aconseguir, eventualment, algun dels vots dels 3 regidors de la PXC. No seria gens estrany, però la seva centralitat i el seu ordre polític (i econòmic!) només pot venir de la mà d'una sociovergència, però abans caldrà que el PSC faci net i es mengi part del seu orgull, si és que volen menjar una part del pastís. Si s'enroca i juga a la contra de CiU, el PSC, com a estructura de partit, té molt a perdre ja que, tard o d'hora, molta de la seva gent passarà gana i desertarà. Això explica el canvi de tàctica del PSC, que en pocs dies ha passat de la prepotència a la manyagueria.

Des de la CUP tenim clar que canviaran les cares, que tindrem un govern municipal liderat pels convergents, que jugaran a la puta i a la ramoneta perquè no els queda més remei. Ara bé, el mínim que cal exigir al futur alcalde, Sr. Mora, és que sigui més dialogant, que retalli per dalt i no per baix (menys càrrecs de confiança i menys clientelismes!) i, sobretot, que no incorri en les mesquineses del Sr. Baron, que ha tancat el seu mandat dient mentides i atacant deliberadament a la CUP i la Plataforma Salvem Can Fàbregas i de Caralt per haver defensat el patrimoni arquitectònic de la ciutat (des de quan és delicte recórrer a la Justícia en un país democràtic?!). 

Finalment, un advertiment: la CUP no amagarem el cap sota l'ala ni davant dels espanyolistes del PP, ni davant dels xenòfobs de la PXC, ni tampoc, davant dels discursos neoliberals de CiU i PSC. No farem partidisme ni populisme barat i combatrem els seus arguments dia rere dia, ple rere ple i a peu de carrer. Si algú no ha de sortir a la foto i si algú ha de fotre el camp, han de ser ells i no pas nosaltres, però abans cal fer molta feina perquè ara mateix, per vergonya nostra, representen una part molt important de l'electorat mataroní.

Mentrestant, seguirem fidels a la utopia!

De les consultes a les municipals

El procés de consultes sobre la independència, iniciat i esperonat per la CUP al Maresme, és un element clau per entendre l’extensió i un més que probable creixement del municipalisme de l’esquerra independentista. Alhora, les consultes també han evidenciat que sense una organització nacional forta, uns mitjans humans, intel·lectuals i materials adequats a les circumstàncies, els rèdits són efímers i possibiliten el sorgiment de l’oportunisme polític.

En la consulta sobre la independència celebrada a Mataró el 20 de juny de 2010, més de 20.000 persones van dir sí a la independència. Això reflecteix –encara que sigui de forma puntual- un enorme creixement de la consciència independentista, i un xifra molt sucosa que supera tots els vots sumats dels grups municipals de sensibilitat “catalanista” de Mataró. La bona feina de la CUP en el procés de consultes segurament serà un element a favor i que molta gent tindrà en compte en el moment de votar a les municipals.

Hi ha opcions polítiques oportunistes (ERC o SI) que s’han volgut apropiar de l’èxit de la “consulta”  i que s’han embolcallat amb la bandera del “dret de decidir” sense vincular-lo amb un model de ciutat i amb una política d’aliances gens conseqüent. Precisament aquí és on rau la principal diferència amb la CUP; per tant, esperem que la ciutadania de Mataró que acudeixi a les urnes sàpiga destriar el gra de la palla.

[publicat a L'Accent]

Debat amb els veïns i les veïnes de l'Havana

Divendres 13 de maig, he participat en representació de la CUP i junt amb els membres del PSC, CiU, PP, ICV, ERC i Mataronins, al debat polític organitzat per l'Associació de Veïns i Veïnes de l'Havana i Rodalies, que ha moderat el periodista Pep Andreu. 

He refermat l'aposta estratègica per la millora del transport públic. El servei de Mataró Bus (que és molt car -bitllet senzill costa 1,45 euros) volem que deixi d'estar en mans d'una empresa privada, que hi hagi més freqüències, més accessibilitat, uns traçats de línies més racionals i que s'habilitin microbusos per accedir als carrers més estrets. Aquestes millores serien possibles si destinéssim al transport públic els diners que el govern del senyor Baron (que, recordem-ho, també està integrat per ERC i ICV) està d'acord a regalar a les grans constructores amb un projecte innecessari com els laterals de l'autopista. 

He plantejat la necessitat de pacificar el trànsit del barri de l'Havana amb "camins escolars", que donin seguretat als nens i nenes delstres centres escolars del barri. Alhora he exposat la necessitat de donar continuïtat al carril bici que hi ha a la Ronda Cervantes perquè arribi fins a l'estació de trens (per la calçada de l'Av. Maresme). 

En matèria de mobilitat també he denunciat que la CUP ens  hem quedat en solitari oposant-nos al traçat del tren orbital per la zona agrícola de les Cinc Sènies. L'enllaç ferroviari amb Granollers és molt important, però cal un traçat alternatiu i respectuós amb el territori, ja que l'actual disseny del projecte s'ha fet des d'un despatx de Barcelona desconeixent la realitat de Mataró.

D'altra banda, he proposat que els veïns i les veïnes puguin decidir els usos de l'edifici del Centre Natació (antiga EUM) i facilitar l'accés a l'ús veïnal i de les entitats d'equipaments com la Nau Minguell (ara s'ha de pagar -i molt- per poder disposar-ne). En aquest àmbit també he qüestionat la política de construir equipaments a canvi de fer pisos.

Finalment, he apel·lat l'auditori a donar suport a la CUP, per garantir, tal com hem demostrat al llarg dels últims quatre anys, que a dins de l'Ajuntament hi hagi una veu crítica, que tingui el coratge de dir les coses pel seu nom. 

Energia creativa

El 22 de maig hi tornarem a ser. La CUP som l'expressió política de l'independentisme d'esquerres i un altaveu al servei de la ciutadania i dels col·lectius socials. Per aquests motius, més enllà dels bons o mals resultats electorals, nosaltres no defallirem. Ara bé, tenim la certesa que durant els últims quatre anys hem fet una bona feina. Un sol regidor ha bastat per fer trontollar  la rutina de la resta de polítics, massa avesats als dictats neoliberals, a la política feta des dels despatxos i a gestionar les engrunes de l'autonomisme. La veritat és que ja no engresquen a ningú. Qui més qui menys ho veu clar, cal começar de cap i de nou! i es que quan el sistema es penja s'ha de reiniciar.

La crisi no l'han de pagar les classes populars i per això és important repensar les nostres vides i el nostre entorn, començant per la ciutat, per Mataró. En aquest sentit, la gent de la CUP proposem quatre eixos d'actuació molts clars:

1) Impulsar una economia local productiva, amb noves formes de treball, recuperant els oficis i el cooperativisme.

2) Fer de Mataró una ciutat sostenible, presevant espais naturals i els agrícoles com les Cinc Sènies, canviant la política de residus o millorant el transport públic.

3) Defensar la participació i els drets socials, com a elements de cohesió i d'aprofundiment democràtic.

4) Lluitar per la independència dels Països Catalans des dels ajuntaments, per tal de recuperar la nostra sobirania política i fiscal.

Més de cent cinquanta persones ja han donat la cara per Mataró i, per tercer cop, hi haurà una llista electoral de la CUP, que enguany torna a encapçalar en Xavier Safont-Tria al capdavant, una persona incansable i compromesa. Presentem un cartell amb un lema dual: "Això es pot canviar" amb "Energia creativa". Sigui com sigui, el 22 de maig esperem poder comptar amb el vostre suport i, alhora, engrescar-vos a lluitar dia rere dia, sense embuts, per millorar la ciutat i per construir uns Països Catalans lliures i socialment justos.

La Vanguardia anuncia un canvi del decorat

Mal que em pesi, la versió en català de La Vanguardia és una bona notícia. L'edició en català  d'aquest diari, creat el 1891, i que és el potaveu oficiós de la burgesia barcelonina és un "signe dels temps" que vivim. Lamentablement, la constatació històrica assenyala que bona part d'aquesta burgesia barcelonina va dimitir lingüísticament i nacional, sobretot a partir de 1939. Per tant, La Vanguardia en català no serà un diari escrit en clau nacional catalana sinó una simple traducció d'una cosmovisió provinciana i conservadora que fins a la data sempre s'havia expressat en la llengua dominant, és a dir en espanyol.

Què ha canviat? Què pot haver induït la burgesia barcelonina a transigir i promoure l'edició d'una versió en català del seu herald? Sense dubte, jo hi veig, en primera instància els diners  que de sotamà pot haver compromès CiU als editors del diari en qüestió; i, en segon terme, penso que hi ha un canvi de mentalitat dins de les files del regionalisme català, bàsicament motivat pel temor a veure's desbordats per la creixent mobilització independentista. 

L'estratègia de CiU i de la burgesia per extensió és nedar i guardar la roba, i només es plantegen "canviar alguna cosa perquè tot continuiï exactament igual". Això explica l'ambigüitat calculada dels quadres dirigents d'aquesta formació envers les consultes populars sobre la independència, tal com s'ha posat de manifest en les actituds i declaracions contradictòries davant la convocatòria del 10 d'abril a Barcelona. 

En la mateixa línia, d'ambiguïtat calculada, cal situar les declaracions de Jordi Pujol, que més que una arenga cap a la independència a mi em fan l'efecte que són un crit d'alerta davant la constatació de l'esfondrament de l'autonomisme espanyol que tant va contribuir a apuntalar el Molt Honorable expresident de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Som, indubtablement, davant d'una cruïlla històrica. Però si ara deixem el camp de batalla en mans d'aquells qui han contribuït, durant anys i panys, a la submissió política, econòmica i cultural dels Països Catalans, la independència només serà un canvi formal, un simple canvi del decorat a mans dels poders fàctics. 

Des d'una perspectiva de classe, no podem esperar a què plogui, per això, cal mobilitzar-se, reforçar les organitzacions de l'esquerra independentista, acumular forces i impulsar una alternativa política nacional que respongui als interessos populars, perquè sinó, tal com explica l'amic Agustí Barrera, la infraestructura socioeconòmica restarà intacta i, per consegüent, la lluita per la independència només haurà servit per posar una bandera estelada a les portes d'entrada de les sucursals de La Caixa. 

És en aquest punt on vull remarcar la importància de l'aposta política que proposem des de la CUP, que és una alternativa necessària no sols pels municipis sinó per a l'acumulació de forces que ens ha de permetre revertir la instrumentalització dels nostres drets nacionals en mans de la classe dominant, construir una nació veritablement lliure i una democràcia real des de la base. Uns bons resultats de la CUP a les eleccions municipals del proper 22 de maig representaran un punt d'inflexió i contribuiran, com fins ara hem fet, a reforçar el pes del pol ideològic de l'esquerra i de la mobilització popular en el si del moviment per la independència.

Feina! Un altre Mataró és possible

Amb un sol regidor hem sacsejat la dinàmica de funcionament municipal. Abans les opinions crítiques amb el Govern s’ignoraven però ara han d’escoltar el que no els agrada. Hem defensat els interessos ciutadans essent coherents amb els nostres principis i programa.

Una ciutat habitable

Van planificar una ciutat per a 150.000 habitants sense pensar en les necessitats reals. Nosaltres defensem un plantejament respectuós amb el patrimoni arquitectònic, l’espai agrícola, la franja litoral i la zona forestal. Destaquem les propostes per desenvolupar i protegir l’espai agrícola de les Cinc Sènies evitant l’afectació del traçat del tren orbital o les activitats il·legals que res tenen a veure amb l’agricultura.

Hem dit no a la construcció dels laterals de l’autopista i hem fet una clara aposta pel transport públic i el comerç local enfront de les grans superfícies comercials. Hem demanat en solitari un recompte dels habitatges desocupats per impulsar una política pública d’habitatge de lloguer i la mediació activa de l’Ajuntament en els casos de desnonaments de famílies.

L’embut de Can Fàbregas

El Govern no ha volgut dialogar. Hem hagut de recórrer als tribunals. Lamentem que el Govern s’hagi plegat a les condicions d’una multinacional sense tenir present ni els interessos de la ciutat ni els del comerç ni el patrimoni.

Nosaltres, en canvi, hem defensat sempre la compatibilitat del patrimoni arquitectònic i del progrés econòmic, i que cal potenciar el comerç local i de qualitat per evitar la desertització comercial de Mataró.

Pels drets laborals

Volem la gestió pública dels serveis públics i per això denunciem les externalitzacions. Hem defensat els drets dels treballadors menyspreats pel mateix Ajuntament: aparcaments públics, conductors de Mataró Bus, treballadores de la neteja i, fins i tot, de la plantilla de la policia municipal.

Una ciutat pionera

Hem proposat amb èxit reduir l’ús de bosses de plàstic, afavorir la bioconstrucció, instal·lar calderes de biomassa, implantar mercats d’intercanvi i declarar Mataró ciutat lliure de transgènics; tot i que ens hem quedat sols defensant l’alimentació amb productes ecològics i de proximitat als menjadors de les escoles.

El fracàs de la participació

Malauradament no hem aconseguit crear canals útils per a la participació ciutadana directa i popular. Sentim vergonya aliena per la voluntat de control polític de la Regidoria de Participació, el recurs sistemàtic a la criminalització de les entitats crítiques i l’ús de l’Ordenança de Civisme per multar i reprimir els qui pensem diferent.

Crisi, una oportunitat per al canvi social

Estem convençuts que podem viure millor i que assolirem la plena sobirania, sempre que acceptem que el canvi social i nacional passa per l’aprofundiment democràtic i per produir i consumir d’una altra manera. La crisi que colpeja Mataró és, malgrat tot, una oportunitat per repensar la ciutat en què vivim.

Proposem un model de transició cap a una ciutat postcapitalista, que impulsi una economia local, productiva i de proximitat, la sostenibilitat i el benestar de les persones.

Per això cal enfortir la veu crítica de la CUP a l’Ajuntament.

[publicat al butlletí Més Mataró núm. 44, març 2011]

Maquillatge electoral? No, gràcies!

L’electorat va castigar ERC perquè entre 2003 i 2010 va alimentar el PSC-PSOE  en comptes de reforçar un moviment de ruptura amb l’autonomisme espanyol. Les opcions alternatives (Reagrupament i Solidaritat) han agreujat els tics elitistes i fratricides i, lamentablement, això  ha fet possible un reviscolament del regionalisme conservador de CiU.

La imminència dels comicis municipals ha accelerat la mediocritat i el tacticisme de l’independentisme de saló. Aquest espai polític, malanomenat “transversal”, respon als interessos dels sectors benestants de la petita i mitjana burgesia i es caracteritza per la patrioteria (diferent del patriotisme) i la desideologització  que (oh! quina casualitat...) sempre es bescanta cap a la dreta, per la renúncia més o menys explícita de la nació completa (els Països Catalans) i de la mobilització popular i l’enfrontament amb els estats ocupants (Espanya i França) i, per l’entronització de messies i líders salvapàtries  (Colom, Rahola, Carod, Puigcercós, Carretero, Laporta, López Tena,...) que converteixen l’independentisme en un vodevil mediàtic.

Ara és el moment de dir ben alt i clar, que aquest  independentisme no interessa a les classes populars, perquè perpetua l’odre establert i està condemnat a ser un simple apèndix de CiU o del PSC-PSOE.

L’intent de salvar els mobles i de sumar suports a qualsevol preu, fa que ERC, a moltes localitats, sigui un poti-poti difícil de pair per aquelles persones i col·lectius que considerem que la consecució de la llibertat nacional és indissoluble de l’alliberament social.

Necessitem  un bloc independentista d’esquerres, que des de les institucions catapulti un moviment nacional i popular per la independència i el canvi social. I això té un nom: unitat popular.  I, per sort, ja hi ha gent molta gent que hi treballem des de la base, través del moviment de consultes o bé amb la CUP.

Per tant, davant del maquillatge electoral, que ningú s’enganyi, votar ERC a les municipals a ciutats com Barcelona, Badalona o Mataró, és donar el vot a governs municipals d’ordre, mesells als dictats d’Espanya i del Capital, ja sigui de la mà del PSC-PSOE (tal com ha passat en els darrers 8 anys) o de CiU.

Davant d’aquest escenari, a les municipals la CUP és l’opció política que pot ser més útil i efectiva per trencar un sistema de partits esquitxats per la corrupció i per plantar cara a les retallades de drets socials, laborals i nacionals.

Baron, 8 anys fent d'alcalde de Mataró amb el suport d'ERC 

(vinyeta de Vekordia - El Bloc de l'Albert Gorrell i Vila) 

Mataró: una ciutat en transició

Vivim submergits en una sobredosi de consum, de fàrmacs i d'embalatges, forçats al moviment constant, esclaus dels deutes... Som conscients que les polítiques del poder establert imposen la gestió d'un món injust i insostenible i, de fet, els experts adverteixen que ens estem menjant el planeta. Malauradament, els polítics que ens governen anul·len qualsevol veu crítica, fan cas omís i continuen servint els interessos dels mercats financers i destruint els ecosistemes que ens donen vida.

Però la crisi (econòmica, social i ecològica) també és una oportunitat per repensar el món en què vivim. En aquest sentit cal reportar el sorgiment de diverses iniciatives com la Rete del Nuovo Municipio a Itàlia, el moviment de les slowcity o de les ciutats en transició que proposen recuperar el protganisme de l'acció política a escala local. En correspondència amb aquests moviments internacionals, a Mataró, des del municipalisme independentista i d'esquerres de la CUP, també apostem per anar teixint una xarxa ciutadana, un teixit resistent, amb la complicitat del moviment veïnal i associatiu, que traci camins de transició cap a un model de societat postcapitalista. 

Estem convençuts que podem viure millor i que assolirem la plena sobirania, sempre que acceptem que el canvi social i nacional passa, ineludiblement, per produir i consumir d'una altra manera.

Perquè sinó, de què ens servirà la independència si continuem basant el nostre creixement en les energies fòssils? de quina independència gaudirem si per menjar o per vestir-nos hem de recórrer a aliments o robes produïdes a milers de quilòmetres del nostre país i sense mena responsabilitat social i amb un alt cost ecològic? 

Reduir el consum ens permet controlar el nostre temps i posar-lo a disposició de les veritables inquietuds de cadascú i al servei de la comunitat. En comptes de malgastar el nostre temps anant a les grans superfícies comercials en cotxe per consumir productes que no ens fan més feliços i que a més a més sabem que són prescindibles i que s'han fabricat en base a l'explotació i a la depredació, seria més assenyat i gratificant recuperar la nostra creativitat i destinar el nostre temps a activitats que ens omplin personalment o que posin el nostre coneixement a l'abast de les persones que ens envolten.

Es tracta de repensar les nostres vides i fer propostes d'intervenció política que, de mica en mica, ajudin a adequar la ciutat cap un canvi social i econòmic vers sostenibilitat, que posi fi a la nostra dependència envers el petroli i que tingui cura del benestar de les persones i del medi natural. Posarem tres exemples pràctics que recentment la CUP ha treballat:

Primer. La proposta de modernització del servei de la deixalleria. Objectiu polític: impulsar la cultura de la reutilització i del consum responsable. Com ho volem fer: habilitant un web, espais físics i mercats itinerants destinats a l'intercanvi no lucratiu d'objectes i bonificant la taxa d'escombraries de les persones que facin ús del servei.

Aquesta proposta va ser traslladada al Ple municipal i el seu estudi ha estat assumit pel govern. Ara bé, com que les bones paraules se les endú el vent, és vital que hi hagi un grup actiu i crític com la CUP que vetlli perquè la proposta prosperi i no es perverteixi el plantejament incial.

Segon. L'aposta pel transport públic com a alternativa a la construcció dels laterals de l'autopista C-32. Objectiu polític: preservar el territori, apostar per una mobilitat sostenible que potenciï el transport públic i que afavoreixi el comerç local enfront de les grans superfícies comercials. Com ho volem fer: rebutjant el projecte de ronda Mataró i ronda Maresme; sensibilitzant la ciutadania i el comerç local, oferint-los una alternativa competitiva de transport públic.  

Aquest posicionament interrelaciona la mobilitat i el model de comerç. La CUP ha treballat abastament tots els aspectes relatius a la sensibilització i denúncia de projecte de construcció dels laterals a l'autopista i ha donat suport explícit a la plataforma Preservem el Maresme; quant al model comercial, hem denunciat, reiteradament, el criteri del govern municipal que identifica de forma recurrent el progrés econòmic amb les grans superfícies comercials i les infaestructures viàries (com els laterals) que afavoreixen l'ús del cotxe. 

Tercer. La proposta d'oferir productes ecològics als menjadors de les escoles. Objectiu polític: recuperar el control d'allò que mengem, impulsar l'agricultura ecològica i de proximitat ampliant el nombre de consumidors potencials. Com ho volem fer: donant suport econòmic i formatiu a les comunitats escolars perquè els menjadors incorporin una dieta fonamentada en aliments ecològics i productes locals i de temporada, amb més vegetals i menys carn.

Aquesta proposta va ser formulada per la CUP durant el procés d'elaboració del Programa d'Actuació Municipal (PAM) i si bé el govern municipal va assumir donar suport a les activitats de sensibilització, en canvi, va refusar donar suport a la implantació de l'alimentació ecològica als menjadors de les escoles adduint que no és una competència municipal. En comptes de tirar la pedra i amagar la mà, des de la CUP seguim pensant que res no pot canviar si no hi ha voluntat política i, per això, centrarem la calçotada popular d'enguany en la reivindicació de la "sobirania alimentària" com a eix estratègic del nostre programa de transformació.