En l'assaig "El món no se'n surt. Un tractat sobre els malestars del present" (La Magrana.- Barcelona, 2010), l'historiador britànic Tony Judt parteix de la premissa que la "desigulatat és corrosiva". Per justificar-ho fa una brillant anàlisi de les greus conseqüències (en la salut, en l'educació, etc.) que comporten les retallades de drets socials encaminadaes a desprendre's de l'Estat assistencial seguint el model dels EUA i la Gran Bretanya; i, per contra, ofereix xifres compratives molt significatives que demostren els beneficis d'aquells països amb menor desigualtat d'ingressos i amb una àmplia cobertura pública sufragada amb una fiscalitat progressiva (model keynesià o escandinau).
És interessant l'apartat dedicat a les privatitzacions on explica que "L'única raó per la qual hi ha inversors privats disposats a adquirir béns públics sense rendibilitat aparent és perquè l'estat n'elimina o en redueix l'exposició al risc" (p. 98), és a dir, entre tots paguem els costos i ells (les empreses privades) s'enduen els guanys.
També és suggerent la seva crítica als indicadors macroeconòmics en què es fonamenta el pensament únic neoliberal i es justifica el creixement il·limitat del capitalisme globalitzat: "no és veritat que una economia creixentment globalitzada tendeixi a igualar la riquesa: es tracta d'una defensa de la globalització oferta per la majoria dels seus admiradors neoliberals. Mentre les desigualtats esdevenen efectivament menys marcades entre països, els desajustaments de riquesa i pobresa dins dels països estan, de fet, augmentant. A més, la mera expansió econòmica sostinguda no garanteix ni la igualtat ni la prosperitat, ni tan sols és un índex fiable de desenvolupament econòmic" (p.158). L'exemple del creixement econòmic de la Xina és determinant, per molt multimilionaris que hagin sorgit en aquest país, la immensa majoria de la població xinesa viu amb salaris de misèria i també amb "drets rebaixats" que qüestionen l'analogia "creixement econòmic capitalista = democràcia".
Judt defensa aferrissadament el Welfare State, però ho fa des d'una perspectiva ahistòrica i molt elitista. D'una banda obvia el fet que els drets socials conquerits són el producte de la lluita de classes i no pas de l'alçada moral dels dirigents polítics d'un o altre país. I, paral·lelament, amaga l'evidència que la Unió Soviètica, amb tots els seus defectes, va ser el detonant de les concessions socials fetes per les burgesies occidentals, que davant del perill "roig" van optar per entendre's amb la socialdemocràcia per mantenir l'status quo. Malgrat que el llibre de Judt sigui un èxit en els rengles dels progressistes més nostrats, amb aquestes formulacions la socialdemocràcia no deixa de ser una part del problema i, per tant, difícilment podrà capgirar el curs de la història.
Finalment, cal remarcar l'anàlisi que fa sobre la importància del paper de l'Estat, evidenciant la fal·làcia dels seus detractors, els "Chicago boys" i els seus mentors ideològics (Karl Popper, Ludwig von Mises, Friederich Hayek, Joseph Schumpter o Peter Drucker) que preconitzaven una era postnacional de societats basades en l'economia de lliure mercat i exemptes de qualsevol intervenció o regulació per part de l'Estat. Ara bé, en l'actual context recessiu resulta que l'Estat ha emergit de nou com a l'únic refugi possible, tant pels bancs que han originat la crisi com per a la classe treballadora que la pateix. Des d'una perspectiva independentista catalana, tal com apunta Albert Botran a La Veu del Moviment de Defensa de la Terra (núm. 95 / juny de 2011), aquest és un aspecte determinant en la defensa d'un estat propi.
És interessant l'apartat dedicat a les privatitzacions on explica que "L'única raó per la qual hi ha inversors privats disposats a adquirir béns públics sense rendibilitat aparent és perquè l'estat n'elimina o en redueix l'exposició al risc" (p. 98), és a dir, entre tots paguem els costos i ells (les empreses privades) s'enduen els guanys.
També és suggerent la seva crítica als indicadors macroeconòmics en què es fonamenta el pensament únic neoliberal i es justifica el creixement il·limitat del capitalisme globalitzat: "no és veritat que una economia creixentment globalitzada tendeixi a igualar la riquesa: es tracta d'una defensa de la globalització oferta per la majoria dels seus admiradors neoliberals. Mentre les desigualtats esdevenen efectivament menys marcades entre països, els desajustaments de riquesa i pobresa dins dels països estan, de fet, augmentant. A més, la mera expansió econòmica sostinguda no garanteix ni la igualtat ni la prosperitat, ni tan sols és un índex fiable de desenvolupament econòmic" (p.158). L'exemple del creixement econòmic de la Xina és determinant, per molt multimilionaris que hagin sorgit en aquest país, la immensa majoria de la població xinesa viu amb salaris de misèria i també amb "drets rebaixats" que qüestionen l'analogia "creixement econòmic capitalista = democràcia".
Judt defensa aferrissadament el Welfare State, però ho fa des d'una perspectiva ahistòrica i molt elitista. D'una banda obvia el fet que els drets socials conquerits són el producte de la lluita de classes i no pas de l'alçada moral dels dirigents polítics d'un o altre país. I, paral·lelament, amaga l'evidència que la Unió Soviètica, amb tots els seus defectes, va ser el detonant de les concessions socials fetes per les burgesies occidentals, que davant del perill "roig" van optar per entendre's amb la socialdemocràcia per mantenir l'status quo. Malgrat que el llibre de Judt sigui un èxit en els rengles dels progressistes més nostrats, amb aquestes formulacions la socialdemocràcia no deixa de ser una part del problema i, per tant, difícilment podrà capgirar el curs de la història.
Finalment, cal remarcar l'anàlisi que fa sobre la importància del paper de l'Estat, evidenciant la fal·làcia dels seus detractors, els "Chicago boys" i els seus mentors ideològics (Karl Popper, Ludwig von Mises, Friederich Hayek, Joseph Schumpter o Peter Drucker) que preconitzaven una era postnacional de societats basades en l'economia de lliure mercat i exemptes de qualsevol intervenció o regulació per part de l'Estat. Ara bé, en l'actual context recessiu resulta que l'Estat ha emergit de nou com a l'únic refugi possible, tant pels bancs que han originat la crisi com per a la classe treballadora que la pateix. Des d'una perspectiva independentista catalana, tal com apunta Albert Botran a La Veu del Moviment de Defensa de la Terra (núm. 95 / juny de 2011), aquest és un aspecte determinant en la defensa d'un estat propi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per expressar la teva opinió.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.