L'Informe Diagonal

“Informe Diagonal o com aturar l’independentisme” de Josep Gimeno és un exercici pedagògic de política ficció estimulant que posa damunt de la taula els punts forts i els punts febles del projecte independentista català.
 

En primer lloc cal imaginar –no cal ser massa imaginatius!- que un bon dia els poders fàctics de Madrid encarreguen la redacció d’un manual antiindependentista a un selecte grup de botiflers. Després de quatre mesos de treball en un despatx de l’Avinguda Diagonal de Barcelona, remeten un informe on expliquen el creixement de l’independentisme català, proposen accions i un argumentari per a combatre’l i preservar la unitat del Regne d’Espanya.

A l’informe s’hi exposen tres grans línies de contenció de l’independentisme: l’econòmica, la política i la social.

En l’àmbit econòmic es nega qualsevol temptativa de bilateralitat i concert econòmic; es planteja un acord PP-PSOE i un acostament del PP a CiU, sobre la base d’un pacte fiscal entès com a una reducció tàctica del dèficit fiscal però sense posar fi a les bases de l’espoli. Els espanyolistes consideren la crisi econòmica com una bona oportunitat per debilitat l’independentisme, però adverteixen que “també podria tenir un efecte bumerang si no es redrecen les xifres macro i microeconòmiques. Un eventual rescat financer  -a l’estil portuguès, irlandès o grec- podria generar una situació de malestar tan elevada a Catalunya que engreixaria l’independentisme de tal manera que fos impossible aturar aquest moviment...” (p. 121). Coincideixo plenament amb aquesta última reflexió perquè, ben mirat, el col·lapse econòmic espanyol és l’escenari més plausible d’una ruptura; per això, cal estar preparats perquè quan arribi el moment la indignació s’expressi en clau independentista.

En el vessant polític s’insisteix en un pacte PP-PSOE per la recentralització de l’Estat espanyol i la recuperació de competències que havien estat transferides a les autonomies. No cal esperar a què la Moncloa torni a estar a mans del PP, perquè bona part d’aquest guió ja s’està aplicant (per exemple, amb la reforma exprés de la Constitució espanyola de 1978 o amb la bancarització de les caixes d’estalvi).

Els aspectes socials són, sense cap mena de dubte, els més corrosius perquè plantegen la fractura social com a estratègia de contenció de l’independentisme. En primer lloc s’advoca per augmentar la pressió sobre la llengua catalana (això ja és un fet d’ençà que s’han derogat alguns Reglaments d’ús o la immersió lingüística a les escoles). Paral·lelament, es proposa crear el màxim de traves a la integració de la nova immigració. Aquesta estratègia encaixa perfectament amb els discursos xenòfobs en auge i se centra en reduir l’ús del català entre la immigració, aniquilar les legislacions integradores i controlar (instrumentalitzar) les associacions d’immigrants. El desarrelament i l’alienació nacional de la immigració és un dels objectius estratègics de l’espanyolisme i d’aquesta manera reconeixen “aconseguiríem engreixar la bossa de partidaris de la unitat d’Espanya a Catalunya fins a minoritzar l’independentisme gradualment” fet que el “convertiria en una mena de reducte radicalitzat i folklòric sense cap opció a fer realitat el seu projecte polític” (p.61)

Gimeno posa al descobert els quatre principals eixos del discurs independentista, que cal conèixer bé per a saber desmuntar els arguments espanyolistes:

1. -          Negació del dret de decidir.
2. -          Inviabilitat econòmica d’un estat català.
3. -          Exclusió de la Unió Europea.
4. -          Divisió social.

Ara bé, la metodologia de Gimeno no és, com podria semblar, innòcua i neutra. En aquest sentit, cal fer les següents consideracions crítiques:

- Constata, mitjançant els estudis i les enquestes publicades a la premsa, l’augment de la consciència independentista. Atribueix aquest creixement a la modernització discursiva, la transversalitat i la capacitat d’integració de l’independentisme. Emperò, jo penso que obvia que el creixement de l’independentisme és, sobretot, el resultat reactiu a l’increment de l’opressió nacional, que ha fet més visibles les reivindicacions i l’alternativa política de l’independentisme.

- Parteix  d’una perspectiva regionalista, circumscrita a la Comunitat Autònoma de Catalunya, i que menysté l’articulació dels Països Catalans, que són –no ho oblidem- la principal bèstia negra de l’espanyolisme i de l’Estat espanyol. L’autor despatxa la qüestió dels Països Catalans com si es tractés d’una dèria d’una part reduïda dels integrants de l’independentisme. Davant d’aquesta consideració cal preguntar-se si es pot ser independentista i alhora renunciar als Països Catalans? i quina mena d’independentistes són aquells que acaten el marc territorial imposat pels estats opressors?

- Redueix la política a l’acció institucional. Situa l’acció institucional en les coordenades del Parlament autonòmic de Catalunya, i es limita a dues possibilitats: fer una declaració unilateral d’independència o bé a convocar una consulta sobre la independència. Es marginen o releguen altres àmbits de lluita fonamentals com la lluita ideològica (tot i que l’esmenta en relació al control espanyolista dels mitjans de comunicació, Internat i altres espais de socialització simbòlica com l’esport). S’obvia el fet que per exercir el dret de decidir (autodeterminar-se) no basta amb diputats o regidors, cal que el poble estigui organitzat. En aquest sentit, resulta decebedor que enlloc s’esmenti el paper cabdal de les organitzacions sindicals i populars en un procés d’independència, que en certa mesura reflecteix la principal mancança d’ERC i de les formacions satèl·lits (Reagrupament i SI).

- La insistència en la transversalitat implica, de forma lògica, la incomprensió del paper de la CUP, referent de l’independentisme d’esquerres, de la qual s’esmenta pejorativament “el seu cec aferrament a una ortodòxia política”(p.51).

- Es prescindeix de qualsevol anàlisi dels interessos de classe inherents en el sistema de partits polítics. Si bé és cert que una part important de la massa electoral de CiU vol la independència, la realitat és que està votant una formació que defensa una interessos de classe i nacionals contraris a la llibertat del poble català. És a dir, es confon el desig amb la realitat.

- Finalment, se sacralitza el paper de la Unió Europea (UE), que se situa com el marc de referència ineludible d’un futur estat català. L’autor avala les tesis que consideren la UE com la garantia per a l’existència del nou estat català i per a una resolució pacífica del litigi amb Espanya.