Fent pedagogia de l’oprimit: el present és de lluita, el futur és nostre

(Foto: E.S. / www.mataroradio.cat)

Ir a descargar 

La tertúlia política de Mataró Ràdio de novembre s’ha centrat en l’anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles del passat 20 de novembre. Hi han participat Marcel Martínez (CiU), Ivan Pera (PSC), Adam Alonso (PP), Miquel Canal (ICV) i jo mateix en representació de la CUP.

Després de les llepadetes i les floretes dels partits que s’han presentat en aquestes eleccions, m’ha tocat explicar perquè em postulat l’abstenció. Bàsicament, he argumentat que per a l’esquerra independentista és una qüestió de principis, perquè guanyés el PP o guanyés el PSOE ja sabíem que el poble català en sortiria perdent i que aquí qui realment dicta la política de veritat és la banca (el Banc Central Europeu). He felicitat els espanyols residents a Catalunya que han pogut exercir el vot, però he lamentat que hi hagi tants catalans que continuen dipositant les seves esperances en un marc jurídic i polític que no reconeix el nostre dret d’autodeterminació, nega els Països Catalans i imposa els interessos de les classes dominants. 

Més endavant he retret el cofoisme de CiU, perquè aquesta formació, tot i els 16 diputats que ha obtingut, és irrellevant en el joc polític espanyol, a no ser que faci servir el conte del “pacte fiscal” com a excusa per arribar a una entesa amb el PP, la qual cosa seria una nova renúncia històrica pel que fa al seu llistó de drets nacionals. Si això passa, aleshores, els crits d’independència del jovent de CiU durant la nit electoral o la promesa d’una “transició nacional” quedaran en un no res. Calen fets i no paraules! Definitivament, davant de l’escenari polític que s’ha configurat a Espanya, el meu pronòstic és que malgrat les banderes amb què s’embolcallen, CiU i PP no trigaran a entendre’s perquè comparteixen els mateixos interessos de classe.

En la següent intervenció he manifestat la meva sorpresa davant les paraules del representant del PSC en què feia defensa abrandada de la sobirania del Parlament de Catalunya davant del llop del PP. Necessàriament, he hagut de recordar que el PSOE és un llop amb pell de xai tan neoliberal com el PP i he posat de manifest el patètic paper d’un partit que ha concorregut a les eleccions amb la Sra. Chacón com a cap de llista, justament la Sra. Chacón! una persona que s'ha destacat per haver aplaudit la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i per haver-se passat la sobirania catalana i l’Estatut de Catalunya per l’entrecuix.

En segona instància, responent a les crítiques a la no participació de la CUP en aquestes eleccions, he intentat fer un xic de pedagogia explicant que entenem que Espanya és irreformable i que de Madrid mai n'obtindrem res de bo. He manifestat que l’estratègia independentista catalana que defensa la CUP, a diferència d’ERC, no passa per les institucions espanyoles ni per l’obediència a la legalitat del Regne d’Espanya. Nosaltres fem  igual que han fet i fan moltes nacions ocupades que lluiten per la seva llibertat. He posat l’exemple de Palestina, on a cap palestí se li passa pel cap esperar que la seva llibertat vindrà de la mà del parlament de Tel-Aviv. Aquesta comparació no ha agradat gens a la resta de contertulians, sobretot al del PP, que m’ha volgut donar a entendre que Espanya és un model de pau i de democràcia. No me n’he pogut estar... i per exasperació del representant del PP, he recordat que històricament els espanyolistes han matat i han exercit la violència contra el nostre país (i continuen fent-ho de forma episòdica) i, tot i que sembla que ara estan més calmadets, això no exclou que en un futur hi tornin. Aquest últim comentari ha servit d’excusa perquè el representant del PSC em pengés la llufa de “nacionalista violent radical”...

Pregunta final: i ara què? Resposta: toca continuar lluitant a peu de carrer, des de la proximitat, a les nostres ciutats, mobilitzant i organitzant la ciutadania, plantant cara, defensant els drets socials i preparant la ruptura amb l’Estat espanyol.