Francesc Macià, una aproximació política i històrica

El passat 17 de desembre l'Agustí Barrera i jo vàrem participar en l'acte d'homenatge al President Macià organitzat per la CUP de les Borges Blanques, on hi tenim un regidor i gent ferma i lluitadora. Amb els apunts de la meva intervenció i les impressions de la meva visita a l'exposició de l'Espai Macià he redactat l'article que reprodueixo a continuació, publicat pels amics del Diari Gran del Sobiranisme:

 

L’Espai Macià de les Borges Blanques, dedicat a la figura del President Francesc Macià, és un dels pocs centres d’interpretació amb caràcter permanent dedicats al nacionalisme català. Tot i ser una bona iniciativa, s’hauria de millorar ampliant-ne la difusió i complementant el projecte amb recursos pedagògics i de recerca adreçats a escolars i al món acadèmic en general. Paral·lelament, hi ha elements simbòlics com l’estelada i la proclama del 14 d’abril que haurien de ser preeminents. Fet i fet, en el discurs expositiu s’hauria de reforçar una lectura nítidament sobiranista, anant més enllà de la foto-finish del President que va instituir la Generalitat i de l’Estatut de 1932.

En canvi, cal destacar l’encert de les maletes que trobem a l’exposició, perquè simbolitzen l’home viatjat que fou Macià; un personatge que anà de Moscou a Buenos Aires esbombant l’anhel de llibertat del poble català, la qual cosa desfà la imatge localista i provinciana que hom intenta atribuir al nacionalisme català.

Retornar a Macià no pot ser l’excusa per donar peixet a interpretacions autonomistes ni tampoc a plantejaments simplistes de caràcter cabdillista que molts dels nostres opinadors i polítics  acostumen a fer donant a entendre que allò que ens cal és un lideratge fort per redreçar la nació, talment com si es pogués començar la casa per la teulada!

Tots els moviments d’alliberament necessiten referents nacionals i acaben sent encarnats per lideratges carismàtics. Éamon de Valera i Gerry Adams a Irlanda, Mahatma Gandhi a l’índia, Simón Bolívar a Sud-amèrica, Nelson Mandela a Sud-àfrica o Iàsser Arafat a Palestina; però mai hem d’oblidar que tots aquests dirigents, sorgits en diversos contextos històrics de lluita contra l’opressió, emergiren gràcies al fet que darrere seu hi tenien un poble mobilitzat, organitzat i amb uns objectius tàctics i estratègics.

El coneixement de la trajectòria personal i política de Macià és molt útil per a mostrar el caràcter dinàmic de la història. No en va, entre el 1907 i el 1923, passà de ser un monàrquic espanyol a un independentista partidari de l’acció armada contra la mateixa monarquia que havia servit. Malgrat els honors que assolí a partir de 1931 com a President de la Generalitat, cal recordar que durant els anys anteriors els poders fàctics el consideraven un terrorista i un il·luminat. Però la seva evolució no fou un rampell ni un acte de follia, sinó el resultat d’un procés social viscut a la Catalunya dels anys 20 i 30 del segle XX, que féu transcórrer el regionalisme regeneracionista cap a postures sobiranistes i d’entesa amb les reivindicacions obreres; en aquest camí, marcat per la radicalització nacionalista de bona part de la petita burgesia urbana, és on fou possible l’aparició del lideratge de Macià.

Aquest caràcter dinàmic també el trobem en la mateixa estratègia independentista de Macià, que va variar i adaptar-se segons la conjuntura. En un primer moment copià el model irlandès (amb un front polític, un front militar i el recurs a la diàspora –catalans d’Amèrica) i posà en marxa una praxi insurreccional amb la creació d’Estat Català (juliol 1922), organització partidària de la separació per pactar després entre iguals una Confederació de Pobles Ibèrics. Aquest període donà peu a diferents episodis fallits com el Complot del Garraf (1925), els Fets de Prats de Molló (1926) o la Constitució Provisional de la República Catalana (L’Havana, 1928). La feblesa teòrica i organitzativa d’Estat Català explica, en última instància, l’adopció del possibilisme, que s’escenifica amb el Pacte de Sant Sebastià (1930) i es posa de manifest amb la renúncia de la República Catalana (1931). Si bé és gràcies a Macià que el gest revolucionari de Lluís Companys esdevingué un acte de sobirania, el 14 d’abril de 1931 fou en sí mateix un moment d’incerta glòria (en clara al·lusió a la novel·la de Joan Sales). La nova estratègia apostà per demorar la independència i acumular forces (catalanitzar la societat catalana) per assolir una majoria favorable a secessió, mitjançant el control de les institucions i d’ERC. Emperò, després de la mort de Macià (Nadal de 1933) i arran del desenllaç dels Fets d’Octubre (1934), aquesta opció possibilista també es demostrà inviable i, conseqüentment, el separatisme afrontà el període de guerra de 1936-1939 en condicions d’extrema feblesa.

Al marge de les consideracions sobre l’estratègia, hi ha altres aspectes de Macià igual de transcendents que cal tenir presents. Per exemple, la defensa de la llibertat nacional com a requisit per a garantir la justícia social, que avui identifiquem amb el binomi independència i socialisme; la denúncia implacable del regionalisme botifler de Cambó, que avui podríem traslladar a Duran i Lleida; o l’ideal iberista confederal, que avui podem transposar amb  l’aspiració d’una Europa dels Pobles.

I, finalment, cal destacar la perspectiva internacional del fet català defensada per Macià en la seva actuació política. A més a més dels posicionaments antiimperialistes, com fou el seu rebuig a la Guerra del Marroc o el suport a Gandhi enfront de l’Imperi Britànic, va proposar la internacionalització de la causa catalana, una reflexió que trobem clarament exposada en el fragment de l’article “Traient-se la careta”, publicat a Catalunya (Lleida, 1922), i que reproduïm tot seguit: “Ja es pot esforçar Cambó a reduir el plet de Catalunya a la categoria d’un problema intern de qualsevol província espanyola. Nosaltres, recordant que l’enjovament de Catalunya fou conseqüència de fets internacionals, seguirem amatents en l’enfocament internacionalista del nostre plet nacional, espiant l’hora favorable a l’alliberament de la nostra pàtria (…)”.

[publicat el 24/12/11 al Diari Gran del Sobiranisme]