El sindicat d'espectacles de la CGT ha donat suport al locaut de la patronal de les sales de cinema de l'1 de febrer i s'ha arrenglerat amb les tesis espanyolistes contràries a la quota del 50% de projeccions en català que preveu el projecte de llei del cinema de la Generalitat de Catalunya. Ja sé que no tot és blanc i negre. Ja sé que segurament no tothom a la CGT comparteix aquest posicionament. I, fins i tot, pot succeir que aquesta no sigui la postura oficial del sindicat. Però jo em sento molt estafat i decebut. Penso que no paga la pena sostenir un sindicat que permet que hi hagi seccions i afiliats que facin el joc al capital i a l'espanyolisme. Per mi això és definitiu. Reconec el meu error inicial i, després d'un any d'estar-hi afiliat, avui me'n dono de baixa.
Per sort, aquesta decisió personal coincideix amb la voluntat de la comarcal de la CUP d'organitzar un eix de debat i un espai de trobada al voltant de la lluita sindical, conscients del fet que un moviment d'alliberament nacional sense una projecció i un discurs propi en el món laboral no deixa de ser una expressió política aburgesada. Precisament, aquesta setmana, en un article d'opinió publicat a Llibertat.cat, en Manel Zaragoza apuntava els mateixos interrogants que ens estem plantejant al Maresme.
