27G - Vaga General. Les pensions públiques no es toquen!

Dijous 27 de gener, arreu de Catalunya, hi ha una convocatòria de Vaga General i una jornada de mobilitzacions impulsada pels sindicats COS, CGT, CNT i Solidaritat Obrera amb el suport de moviments socials i del conjunt de l'esquerra independentista per rebutjar la reforma de les pensions públiques que el Govern espanyol vol aprovar.

La reforma de les pensions arriba en un moment en què patim unes xifres d’atur del 20% i després de l’encadenament de plans d’ajustament i retallades socials, la reducció salaris, la progressiva pèrdua de poder adquisitiu i l’aprovació d’una Reforma Laboral que suposa l'abaratiment de l’acomiadament i l’extensió de la precarietat laboral.

Malgrat la passivitat dels sindicats UGT i CCOO i el consens mediàtic, empresarial i polític, si s'aprova la reforma de les pensions públiques es tornarà a castigar a la classe treballadora amb mesures involucionistes que ens porten cap a un model social i laboral injust i molt similar al capitalisme salvatge nord-americà, en el qual la cobertura social només està a l’abast d’aquells qui se la poden pagar.

Ampliar l’edat de jubilació de 65 a 67 anys és un greuge, perquè no té en compte les diferències de classe existents; no és el mateix treballar fins als setanta en una oficina d’un banc que fer-ho de caixera en un supermercat o treballant en una obra.

Ampliar de 15 a 20 anys el mínim de cotització per jubilar-se o ampliar de 35 a 40 anys de cotització per percebre el 100% de la jubilació, significa excloure de moltíssimes dones i bona part del jovent, que per molt estudis que tinguin, es veuen afectat per l’enorme dificultat per a accedir a un treball i que en la major part dels casos sempre és precari.

El discurs oficial diu que el sistema de pensions és inviable a causa de l'envelliment de la població, perquè segons asseguren "no hi ha prou joves per mantenir tanta gent gran". Aquesta afirmació no és certa, ja que la caixa de la seguretat social, fins i tot en un any dolent com ha estat el 2010, continua tenint superàvit i, sobretot, perquè allò que importa és la quantitat de gent que cotitza i el volum de les cotizacions. Per tant, per millorar els comptes de la seguretat social caldria augmentar els salaris, acabar amb l'atur i la situació d’exclusió del mercat laboral de molts joves i dones, l’economia submergida (que no cotitza), el recurs a les prejubilacions per liquidar llocs de treball, la precarietat laboral (que incideix negativament en els salaris- cotitzacions), el frau fiscal (que frega el 20% PIB) i la fiscalitat no progressiva vigent, que només privilegia a les rendes del capital (com les Societats d’Inversió i Capital Variable, que només tributen l’1%).

No és un problema demogràfic sinó polític. La reforma de pensions que impulsa el PSOE (amb el suport de CiU) és una nova retallada de drets socials, que simptomàticament coincideix amb els discursos recentralitzadors de l'Estat espanyol, i que posa en evidència que les polítiques d'aquest govern estan dictades pels interessos dels mercats financers.

Com pot ser que amb tanta tecnologia hàgim de treballar encara més? No siguem rucs! L'única solució passa per l'establiment d'un marc de relacions sociolaborals que permeti a les classes populars catalanes avançar cap al repartiment del treball i la riquesa.

Si avui acotem el cap, demà haurem de treballar més anys per tenir menys prestacions; és a dir, tindrem més pensions a mínims, més persones excloses (sense dret a pensió contributiva), veurem reduïdes les prestacions de jubilació en un 20 -30% i severament limitades les prestacions viduïtat, invalidesa i incapacitat temporal.

Si ara callem, estarem regalant les pensions públiques a la banca (principal responsable de la crisi que patim),  que mitjançant els fons de pensions privats i excloents espera revertir la lògica universalista de l'actual sistema públic de pensions, que tot i ser molt minso, és una conquesta històrica de la classe treballadora que cal preservar i millorar, no pas retallar.

Si som nosaltres els que treballem, si som nosaltres els que cotitzem, hem de ser nosaltres els qui decidim! Davant de l’ofensiva capitalista contra els drets socials, laborals i nacionals cal plantar-se, enfortir l'esquerra sindical del país i donar suport a les mobilitzacions i a la Vaga General del 27G. 

Transparència? Participació? Treball digne?

El passat 10 de novembre es va reunir el Consell de Ciutat. Es va presentar un document de prioritats del govern municipal de Mataró (PSOE - ICV - ERC) de cara a l'any 2011, resumint l'estat de la ciutat (on hi destca la xifra de 12.456 persones desocupades, és a dir una taxa d'atur del 19,10 %) i aportant dades relatives al Marc Pressupostari (marcat per un fort descens dels ingressos, passem d'un pressupost de 122,36 milions d'euros del 2010 a una estimació de 111,85 per al 2011).

La primera gran incògnita és saber com es pensa mantenir la inversió si paral·lelament se'ns anuncia que hi haurà una dràstica contenció pressupostària. Aquest enigma no va ser desvetllat per les autoritats i tècnics presents a la sala.

En el segon torn d'intervencions vaig plantejar com és possible, tenint en compte que el nostre ajuntament es vanta de ser dels més transparents, que el document del marc pressupostari no reflecteixi i desglossi l'endeutament municipal. Seria molt interessant que de cara a l'elaboració del pressupost sabéssim què és el que realment queda per pagar, és a dir, posar llum i aclarir quin és el volum de la hipoteca que ha de pagar la ciutadania. 

L'alcalde transparent respon: busca't la vida pel web municipal i potser trobaràs la informació que demanes...

Vaig lamentar que el fet que es torni a aparcar la possibilitat d'impulsar uns pressupostos participatius i també vaig posar en qüestió el model de particpació vigent esmentant la situació generalitzada de deserció i desmembrament dels diversos consells de participació.

L'alcalde respon: pressupostos participatius? aquí no hem vingut a parlar d'això (és a dir, que no toca).

A continuació, una tècnica del Servei d'Ocupació de Mataró va presentar un power point monogràfic sobre les accions dutes a terme en matèria d'ocupació, centrades en la millora de l'ocupabilitat (a través del SOC), la competitvitat (diversificació de l'economia mataronina) i la dinamització (promoció del comerç).

Vaig tornar a intervenir, aquest cop per fer una observació relativa als 499 llocs de treball creats amb els Plans d'Ocupació des del mes de juny i que van ser presentats com si això fos una gran fita. En realitat el recurs als Plans d'Ocupació implica una mala pràctica del nostre ajuntament, una manca de responsabilitat social denunciada amb anterioritat per la CUP, ja que s'estan cobrint llocs de treball per atendre serveis estructurals fent servir la precarietat dels Plans d'Ocupació, atès que els treballadors que s'hi acullen cobren la meitat del que està establert per conveni, realitzen la mateixa feina i al cap de sis mesos tornen a l'atur.

Resposta de l'alcalde: No tenim recursos i no es pot cobrir la diferència salarial i a més a més aquesta equiparació està prohibida perquè així ho van pactar els sindicats majoritaris (entenc que es referia a CCOO i UGT, amb la qual cosa vaig pensar que és una sort estar afiliat a un sindicat nacional i de classe!).

Fer vaga no és cap delicte

La Plataforma Unitària d'Entitats Socials i Sindicals del Maresme, formada per la CGT del Maresme, IAC del Maresme (CATAC, USTEC, CATAC-CTS), CUP, Plataforma d’aturats/des de Mataró, Maulets de Mataró, Assemblea 26-S, i també el sindicat d'Oficis Varis de Mataró de la CNT-AIT, convoquem una concentració, dijous 7 d'octubre, a les 19:30 hores a davant l’ajuntament de Mataró amb el lema “FER VAGA NO ÉS CAP DELICTE".

L'objectiu de la concentració és denunciar el context de repressió i assetjament policial amb què es va desenvolupar la Vaga General del 29S a Mataró. Cal recordar que durant el matí del 29S els Mossos van detenir arbitràriament a 7 persones (que van passar la nit a la comissaria dels Mossos) i com a mínim hi ha 11 persones dels diversos piquets informatius imputades amb càrrecs de coaccions i desobediència a l'autoritat.

La concentració serà un acte solidaritat amb totes les persones repressaliades per exercir el dret de vaga, per denunciar la vulneració de la presumpció d'innocència per part dels mitjans de comunicació locals, la criminalització contra els col·lectius socials i de l'esquerra sindical crítics amb UGT i CCOO i l'ús de la repressió com a maniobra de distracció davant la retallada de drets socials i laborals que suposa l'aplicació de la Reforma Laboral aprovada pel Govern espanyol.

Us hi esperem!

Dijous 7 d'octubre, a les 19:30 h.- tots i totes a davant de l'Ajuntament de Mataró:

FER VAGA NO ÉS CAP DELICTE!
Absolució encausats!

L'únic terrorista, l'estat capitalista!

El contraatac dels defensors de l'ordre i del sistema capitalista s'ha aguditzat dos dies després del 29S. No en van tenir prou amb l'ús intimidatori de l'aparell policial ni amb la manipulació dels mitjans de comunicació. Ara demanen sense embuts endurir les lleis i penes de presó pels "antisistema".

Dins del sac dels “antisistema” hi aboquen tots els prejudicis envers les classes subalternes, titllant els vaguistes, els piquets i els manifestants de ser uns esvalotadors, ganduls, bruts, okupes, nens de papà, delinqüents, feixistes, estrangers, sindicalistes radicals violents, terroristes, etc.

Ens agradi o no, el cert és que controlen tots els ressorts del poder (econòmic, polític, judicial, policial, mediàtic...). I com que tenen comprades les cúpules dels sindicats UGT i CCOO, seguiran imposant sine die les receptes neoliberals del FMI i la UE fent servir la repressió i les cortines de fum als mitjans de comunicació.

El 29S ens ensenya la importància de la mobilització dels piquets en el transcurs d'una vaga, que tenen una funció informativa i de propaganda destinada a garantir el mateix dret de vaga. No és casual que bona part dels atacs s'hagin dirigit a desacreditar la capacitat d'autoorganització dels treballadors/es en piquets.

Respecte a l'ús de la violència, com sempre, té dues cares i per això caldria preguntar per què sempre se silencia la violència que exerceixen els empresaris o els caps de personal que no deixen que la majoria dels treballadors/es d'aquest país puguin exercir lliurement si fan o no fan vaga? O bé, per què se silencia la violència de la policia? O per què els mitjans de comunicació no respecten la presumpció d’innocència de les persones detingudes durant la jornada del 29S?

La flamarada del 29S posa al descobert la ràbia d’una part significativa de les classes populars. Però també evidencia la desorientació, la resignació i la manca de consciència de classe de molts/es treballadores, molts dels quals, després de fer d’esquirols, sembla que vulguin guanyar medalles acusant-nos de tots els mals a aquells qui vam fer vaga i defensem un altre model de sindicalisme i de relacions laborals.

Davant de tot plegat, cal treballar de valent per reforçar les experiències de base d’aquestes últimes setmanes, els sindicats nacionals i de classe i l’organització de masses de l’esquerra independentista.  

L'endemà

El 29 de setembre una part important de la classe treballadora ens sumarem a la vaga general. Aquesta vaga ha estat demorada pels sindicats UGT i CCOO, que l'han impulsada tres mesos després que el Govern espanyol del PSOE decretés una reforma laboral que abarateix les indemnitzacions d'acomiadament, subvenciona els acomiadaments amb diners públics, preveu la possibilitat que les empreses puguin suspendre els convenis col·lectius "per causes econòmiques", estén les ETT a tots els sectors d'activitat i converteix les absències justificades en una excusa per a l'acomiadament.

Aquesta reforma laboral s'emmarca en un context de crisi del sistema. Les solucions dictades des del FMI i la UE passen per aprofudir la desregulació del mercat laboral (imposant la lògica indidiualista en les negociacions contractuals) i desballestar l'estat assistencial (les pensions, la sanitat i l'educació públiques).

Farem vaga, sacrificant el salari d'un dia, perquè ara i aquí estan en joc els drets socials i laborals conquerits després de molts decennis de lluita obrera i popular.

Malgrat tot, no podem obviar el context advers: la desmobilització i el discurs antisindical  evidencien la gravetat de l'alienació de la classe treballadora. Això passa perquè, després de molt de temps jugant a la puta i a la ramoneta, les cúpules dels sindicats espanyols CCOO i UGT han venut als treballadors a canvi de la menjadora. Més enllà dels seus tripijocs i del que diguin els mitjans comunicació del sistema, el  29S és un punt de partida, que hem de saber aprofitar per capgirar l'actual model sindical i trencar amb el marc de relacions laborals espanyol.

Per revertir les retallades de drets socials, laborals i nacionals que patim, cal repolititzar el gruix de les classes populars, recuperant la consciència de classe, el compromís per l'interès públic (rex-pública) i  els valors col·lectius. Per tant, és vital que l'endemà del 29S mantinguem i estenguem les experiències de base (per ex.: els punts d'informació laboral que funcionen a diversos barris i ciutats o les trobades alternatives tal i com s'ha fet al baix Maresme); és fonamental que enfortim el sindicalisme nacional i de classe (bàsicament, penso en la COS o bé la I-CSC); i, finalment, és essencial que despleguem una alternativa política a través de l'organització de masses referencial de l'esquerra independentista (la CUP) per tal de disputar amb garanties d'èxit l'hegemonia a les classes dominants que exploten i destrueixen els Països Catalans. 

No a la supressió de les Escoles Taller i Tallers d'Ocupació

En el mercat laboral la formació és clau. Per això, cal lamentar el fet que el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya hagi decidit eliminar els programes d’Escoles Taller (adreçades a adolescents amb risc d’exclusió social) i de Tallers d’Ocupació (destinats a més grans de 45 anys). Sens dubte, és una decisió errònia que torna a carregar el pes de la crisi econòmica en els sectors més desafavorits de la societat.

Les Escoles Taller i els Tallers d’Ocupació han estat eines de cohesió social, que han garantit un alt nivell d’inserció laboral (proper al 75%) i han dotat a les empreses de la nostra ciutat d’un planter d’aprenents qualificats.

La seva supressió es fa amb el pretext d’escurçar el temps de formació i estalviar recursos per a arribar a més gent. Traduït a la realitat això vol dir precaritzar l’oferta formativa, ja que la formació requereix temps i una despesa social que la faci viable i qualitativa. Dit d’una altra manera: perdem un servei formatiu eficaç i socialment necessari.

D’altra banda, cal tenir present que aquesta decisió contradiu l'Acord de Mesures per l’Ocupació Juvenil de Catalunya 2009-2012, impulsat pel propi Departament de Treball, ja que aquest document feia una menció específica al desenvolupament de les escoles taller considerant-ho com a una política activa d’ocupació eficaç per abordar la difícil situació laboral del jovent català.

Des de la CUP de Mataró, conscients de la greu situació social i econòmica que pateix la ciutat (13.315 persones sense feina), pensem que és important que el Ple de l’Ajuntament es posicioni al respecte i reclami el manteniment d’aquests programes formatius. Per això, proposarem l’adhesió al “Manifest en defensa de les polítiques d’ocupació i formació contra el tancament d’Escoles Taller, Cases d’Oficis i Tallers d’Ocupació”.

[publicat a MataróNotícies.cat]

Plans d'Ocupació Local: una mala jugada del tripartit

L'Acord de Mesures per l'Ocupació Juvenil de Catalunya 2009-2012, va ser signat entre d'altres per les branques juvenils dels sindicats majoritaris de l'Estat espanyol, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, les Patronals catalanes i diversos Departaments de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el qual afirmven que intentarien posar fi a l'especial i difícil situació laboral que pateix el jovent català.

Aquest document va ser objecte d'una anàlisi crítica per part de l'Espai Jove de I-CSC que el va qualificar com a un "acord d'intencions incertes i mancances estructurals".  

Amb un atur desbocat i a mig any vista de les eleccions autonòmiques, els mals auguris s'han confirmat. 

Resulta que el 16/02/2010 la Federació Catalana de Municipis, Associació Catalana de Municipis, UGT i CCOO van signar un Acord per a la contractació de persones aturades inscrites com a demandants d’ocupació en el marc dels plans d’ocupació, consultable en una resolució publicada al DOGC núm. 5586 de 12/03/2010. Aquest acord,  va ser forçat amb calçador per la consellera de Treball, Mar Serna (PSC) que és qui gestiona, a  través Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), les competències transferides en matèria de polítiques actives d’ocupació.

Tot seguit es va publicar l’Ordre TRE/84/2010, de 22 de febrer (DOGC núm. 5574, 22/02/2010), en la qual Mar Serna ha destinat 100 milions d’euros per a la contractació  durant sis mesos de 25 mil persones (que en realitat no seran més de 15.000 si s’aplica el cost de 7.000 euros/persona que marca l’ordre). 

Però, paral·lelament, i per tal de poder disposar dels fons per arribar a tenir aquests 100 milions, Mar Serna també ha decidit liquidar l'oferta formativa de les escoles taller , cases d’oficis i els tallers d'ocupació (54 milions d'euros). Aquesta decisió contradiu de manera flagrant el contingut de l'Acord de Mesures per a l'ocupació juvenil 2009-2012. Ras i curt: la implantació dels Plans d’Ocupació Local (adreçats als ajuntaments) implicaran la desaparició dels tallers d’ocupació (destinats a majors de 45 anys), de les cases d'oficis i escoles taller  (per a adolescents amb fracàs escolar), uns serveis formatius que han demostrat un nivell d’inserció laboral molt alt (75%)! Per tant, amb l’eliminació d’aquests programes, el SOC precaritza les polítiques actives d’ocupació i deixa sense actuacions als col·lectius més desafavorits, les persones més joves i les persones més grans.

L’acord impulsat per les cúpules de CCOO i UGT no és compartit a nivell de bases, tal i com es va demostrar en les mobilitzacions del passat 24 de març, que van denunciar que els Plans d’Ocupació Local no són una alternativa adequada per als programes d’escoles taller. Aquesta trifulga evidencia, tal i com  exposa la CUP que "Aquests sindicats són captius de les prevendes econòmiques que aconsegueixen a canvi del manteniment de la mal anomenada pau social, que els permet mantenir els seus grans aparells burocràtics (propis de multinacionals de serveis i no d’organitzacions defensores dels i de les treballadores)."

 

A Mataró tenim unes 13.000 persones en atur (4.000 ja no cobren res), per tant, qualsevol mesura per reduir l’atur hauria de ser considerada positiva. Però, malauradament, cal denunciar el fet que els Plans d'Ocupació Local es despleguin destruint una oferta formativa eficient i que facin servir l’excusa de la crisi per desregular drets laborals adquirits, ja que això posa en qüestió la responsabilitat social de l’Ajuntament.

El SOC ha assignat 281 contractes a Mataró i atorga prop de 2 milions d’euros de subvenció, amb un cost mitjà màxim de 7.000 euros per persona quan fins ara el cost subvencionat era de 10.000 euros, per poder cobrir el que marca el conveni laboral de l’Ajuntament de Mataró.

D’altra banda la indemnització per finiquitar (8 dies per any) aquests 281 contractes temporals ronda la xifra dels 40.000 euros, que hauran d’anar a càrrec de l’Ajuntament.

També cal comptar que la rigidesa dels tres àmbits d’activitat establerts pel Departament de Treball, deixa al descobert altres perfils laborals i, sobretot, totes les necessitats vinculades amb serveis socials i d’atenció a les persones. Alguns dels punts que queden al descobert són els plans d’ocupació d’estiu, que fins ara contemplaven la contractació de socorristes i persones destinades als punts d’informació turística.

A més a més, que la contractació de 281 persones representaran un 15% de tota la plantilla municipal i, per tant, cal tenir presents les despeses no contemplades i que revertiran en el pressupost municipal: material, roba de treball, vestuaris, ordinadors, transport, etc.

La CUP de Mataró ha mostrat la seva disconformitat a l'adhesió de l'Ajuntament de Mataró a la concessió de subvencions a entitats locals per a la realització de plans extraordinaris d'ocupació locals, i la farà evident en la votació del Ple Municipal d'abril de 2010. No podem mirar cap a una altra banda i combregar amb rodes de molí i per això preguntarem:

-    Com es pensen sufragar els 40.000 euros (aprox.) corresponents al 2% de la indemnització que va a càrrec de l'Ajuntament?

-   Com es pensen sufragar les despeses que es desprenen de la contractació d'aquest personal, com ara Equips de protecció individual, material, transport, etc.?

-   Com es pensen cobrir els serveis municipals que fins ara es beneficiaven dels plans d'ocupació i que no estan contemplats en els plans d'ocupació de 2010: serveis d'atenció a les persones, serveis de socorrisme a les platges i d'informació turística?

-   Arran del desplegament dels plans extraordinaris d'ocupació, té coneixement el govern municipal de la possible desaparició de l'escola taller i dels tallers d'ocupació? Què pensa fer al respecte?

Serà interessant veure quines respostes s'empesquen els nostres governants locals. 

En qualsevol cas, cal advertir a les organitzacions sindicals i de joves de l'esquerra independentista  i, sobretot, a la resta de nuclis de la CUP, que els Plans d'Ocupació Local també els afectaran als respectius municipis i que són una (mala) jugada del govern tripartit per a intentar maquillar a corre-cuita unes xifres d'escàndol (600.000 desocupats a la Comunitat Autònoma de Catalunya).

CGT

El sindicat d'espectacles de la CGT ha donat suport al locaut de la patronal de les sales de cinema de l'1 de febrer i s'ha arrenglerat amb les tesis espanyolistes contràries a la quota del 50% de projeccions en català que preveu el projecte de llei del cinema de la Generalitat de Catalunya. Ja sé que no tot és blanc i negre. Ja sé que segurament no tothom a la CGT comparteix aquest posicionament. I, fins i tot, pot succeir que aquesta no sigui la postura oficial del sindicat. Però jo em sento molt estafat i decebut. Penso que no paga la pena sostenir un sindicat que permet que hi hagi seccions i afiliats que facin el joc al capital i a l'espanyolisme. Per mi això és definitiu. Reconec el meu error inicial i, després d'un any d'estar-hi afiliat, avui me'n dono de baixa.

Per sort, aquesta decisió personal coincideix amb la voluntat de la comarcal de la CUP d'organitzar un eix de debat i un espai de trobada al voltant de la lluita sindical, conscients del fet que un moviment d'alliberament nacional sense una projecció i un discurs propi en el món laboral no deixa de ser una expressió política aburgesada. Precisament, aquesta setmana, en un article d'opinió publicat a Llibertat.cat, en Manel Zaragoza apuntava els mateixos interrogants que ens estem plantejant al Maresme.

Crisi capitalista = xenofòbia

Ja fa dues setmanes, més de 700 Mossos van "visitar" Mataró per fer una cacera de bruixes contra treballadors/es d'origen xinès i, simultàniament, els mitjans de comunicació i els opinadors a sou de la burgesia van perpetrar el seu particular exorcisme. Mentrestant, però, van deixar centenars de persones sense casa i van assenyalar i estigmatitzar un col·lectiu de ciutadans i ciutadanes.

Des d'Interior van anar tan a sac que fins i tot es van oblidar de comunicar-ho a l'Alcalde de Mataró, tot i que presideix un govern tripartit igual que el que governa a Catalunya. Literalment, des del Govern de la Generalitat ens van deixar amb el cul a l'aire i amb la merda al coll, perquè després de la gran operació mediàticopolicial, les conseqüències socials generades encara estan per resoldre.

Sembla ser que des de dalt interessava fer un cop d'efecte per fer-se notar en el tema de la immigració. Els capitalistes necessitaven un boc expiatori per distreure l'atenció de la població mentre el governs "d'esquerres" els regalen diners públics (a la banca, a les companyies d'automòbils, etc.) amb l'excusa de la crisi. Van venir a Mataró per triar merda i dividir a la classe treballadora usant prejudicis xenòfobs i rumors infundats. Van parlar de "tallers il·legals", tot i que no tots ho eren i obviant que l'economia submergida de la nostra ciutat no és una realitat nova ni exclusiva dels xinesos. Van parlar de "treballadors esclavitzats" i de "màfia xinesa". I, de forma implícita, es va identificar la immigració xinesa amb la delinqüència. Ara, per molt que ho vulguin arreglar, el mal ja està fet.

Cap treballador/a hauria de de vendre la seva força de treball en l'economia submergida. D'acord. Ni tampoc s'hauria d'acceptar la imposició de règims laborals regressius i aliens a la realitat social catalana. Mataró no és Xangai. D'acord. Ara bé, per què no es qüestiona públicament el capitalisme si tots sabem que és aquest sistema econòmic, que imposa la precarització i l'explotació, el que força els treballadors/es a acceptar condicions de treball pitjors o il·legals? Per què no es diu qui compra la roba dels tallers il·legals de Mataró? Per què ningú qüestiona l'actual model de consum i els preus regalats de la roba que comprem a les botigues o grans magatzems?

D'altra banda, hi ha maneres i maneres d'abordar aquests problemes. En comptes d'actuar a partir d'inspecció de treball, els responsables polítics van apostar per l'espectacle mediàtic i van planificar un desplegament policial sense precedents, que si s'haguessin parat a pensar una mica (només una mica, eh!) haurien vist que estava predestinat a trencar la convivència ciutadana i a provocar greus repercussions socials en un sector indefens de la població de la nostra ciutat.

En el Ple municipal de juliol, la CUP preguntarem a l'Alcalde si tenia coneixement de les irregularitats que presumptament es produïen en els locals escorcollats, si hi ha denúncies i pel procediment d'actuació de l'Ajuntament en cas d'haver-n'hi. I, per fixar de forma clara la nostra postura, també presentarem una proposta de resolució, seguint la mateixa línia del comunicat que ja vàrem emetre fa uns dies i que planteja el següent:

1.- Demanar la dimissió dels responsables polítics que van ordenar la intervenció dels mossos d'Esquadra als tallers de treballadors xinesos.
2.- Vetllar perquè a la ciutat no es desenvolupin tallers il·legals i perquè no s'imposin condicions de treball fora d’allò que marca la llei.
3.- Defensar dels interessos dels ciutadans víctimes de l'explotació laboral i de l'actuació policial.
4.- Revisar el protocol vigent acordat amb les diferents administracions per evitar la desinformació local.
5.- Exigir a l’administració responsable de l'operatiu policial la reparació dels danys ocasionats.

Finalment, cal parar esment en una anècdota: l'Alcalde Barón, en una de les compareixences davant dels mitjans de comunicació va aparèixer fullejant un exemplar del setmanari La Directa (Núm. 144 - 23 de juny de 2009), que ha estat l'única font periodística que ha anat més enllà de la crònica policial i va apuntar de forma clara cap a les grans marques que es beneficien del treball submergit dels tallers de Mataró: El Corte Inglés, Inditex o Punto Roma. En prenem nota!

El Corte Inglés contractava els tallers tèxtils precintats a Mataró

Els 77 xinesos detinguts a l’‘Operació Wei’ queden en llibertat

“No es pot venir a matar mosques a canonades”. Amb aquesta expressió, un empresari tèxtil que se solidaritzava amb les víctimes de l'operació Wei descrivia la seva opinió. “A Mataró, el pes de la confecció recau sobre els xinesos i, si ells paren, ara mateix, tot se'n va en orris”, assegura. “Matar mosques”, diu, perquè el que saben els mitjans i no s’han atrevit a dir i l’objectiu de la investigació dels Mossos d'Esquadra –segons afirmen– és “esbrinar per qui confeccionaven aquests tallers” presumptament irregulars. Però, això no sembla ser cap secret. A la tertúlia Versió Rac1 de Toni Clapès del divendres 19, el periodista va dir: “Tothom sap per quines empreses treballaven, però millor que no en parlem perquè encara en sortirem malparats”. La Directa ha pogut confirmar, a través de diverses fonts del sector tèxtil, que la majoria dels tallers investigats confeccionen per grans marques estatals com El Corte Inglés, el grup Inditex o Punto Roma. Paradoxalment, el president de l'Associació d'Empresaris de Gènere de Punt de Mataró (ASEGEMA) Josep Espígol ha valorat molt positivament l'actuació dels Mossos d'Esquadra.

Igualtat salarial

L'homegeneïtat o igualtat salarial és un debat proscrit que només podem trobar en els llibres d'història. Per exemple, podeu trobar-ne referències si us endinseu en l'estudi de la socialització de les companyies teatrals a la Catalunya de 1936. A “Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939)” Xavier Díez exposa el suport del personal de servei (neteja, taquilles, electricistes, acomodadors, actors...) envers els nous plantejaments d'organització professional implantats per la CNT, que a més d'igualtat salarial també els reportava una estabilitat fins aleshores inexistent en aquest sector. Diez ens desgrana la polèmica:

“Ja el 24 d'agost [1936], la primera setmanada va representar un salari universal de 51 pessetes enfront de les 105 inicialment previstes (...). Lògicament, això provocà la indignació d'algunes celebritats que, ben aviat, reclamarien un retorn a un sistema de categories que impliqués retribucions desiguals a responsabilitats desiguals.”

En canvi, Jordi Coca ressalta els aspectes negatius de la discutida igualtat salarial que s'havia assolit en el món teatral, per imposició de la CNT. Segons Coca, la CNT hauria actuat sota uns plantejaments economicistes amb els quals va encobrir la continuïtat de les obres burgeses en temps de revolució i ens diu:

“De fet, es va continuar fent el mateix teatre de sempre, amb el mateix esperit i, tret d'alguns intents aïllats i molt circumstancials, l'únic interès que tenia la CNT per mantenir el control dels teatres era el rendiment econòmic, raó per la qual no van canviar la programació.”

Fins aquí la història. Ara bé, la pregunta és: estaríeu d'acord en aplicar la igualtat salarial a la vostra feina? He formulat la pregunta a diverses persones del meu entorn i la resposta sempre remet a la disparitat de responsabilitats com a factor que justifica les diferències salarials. Vist des d'aquesta perspectiva sembla raonable que en una mateixa empresa hi hagi persones que cobren menys de 1.000 euros/mes i d'altres que en cobren vora 3.000... però jo penso que aquest raonament està desenfocat, perquè assumeix la desigualtat com a un fet inherent de les relacions laborals.

En canvi, considero que el més ideal seria partir de la igualtat com a premissa i disposar d'un salari universal garantit o renda bàsica per poder viure dignament i després oferir a tothom, segons les seves inquietuds o necessitats, l'opció de desenvolupar tasques de major responsabilitat amb un plus d'ingressos lliurement acordat. Plantejar això, en l'actual marc social i econòmic, és una quimera; però la història ens ensenya que, si som realistes, cal exigir allò que avui dia ens sembla impossible.