La biblioteca dels MTV

La Caixa Laietana ha celebrat el seu 145è. aniversari amb molta pompa. El contrapunt d’aquests fastos ha estat l’anunci de la restricció del dret d’admissió a la biblioteca que regenta al carrer d’en Pujol (que amb les obres d’ampliació també tindrà un accés per la plaça de l’Ajuntament). A partir d’ara cal ser client de la Caixa Laietana per accedir a la seva biblioteca. De fet, aquesta mesura és coherent amb el caràcter exclusivista que ja aplicaven al servei de préstec de la mateixa biblioteca, al seu casal d’avis i al centre multimèdia, ara només els falta posar un rètol que hi digui: “Reservat a Mataronins de tota la vida”.

Per tant, penso que el més lògic seria que a partir d’ara l’agenda cultural que edita el Patronat de Cultura (amb diners públics) deixi d’anunciar els actes que es fan a la biblioteca de la Caixa Laietana (com l’hora del conte), perquè es tracta d’un equipament que no és públic i limita el dret d’admissió als seus clients.

Sincerament, ho trobo tan miserable que, per mi, ja es poden fotre l’obra social on els càpiga. Mentrestant, no em cansaré d’exigir les dues biblioteques públiques que per llei manquen a una ciutat com Mataró i, òbviament, seguiré sent un assidu de la Biblioteca Pública Pompeu Fabra i del Llibre Viu al barri de Rocafonda.

Reglament per a l'ús del català: paper mullat?

En el darrer Ple municipal (dijous 10 de gener de 2008) la CUP va denunciar l'incompliment del Reglament per a l'ús de la llengua catalana pel fet que l'Ajuntament ha enviat cartes en versió bilingüe català / castellà. Aquesta circumstància contradiu l'Art.5.3. del Reglament, on es diu que "Les comunicacions i les notificacions dirigides a persones físiques i jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, s’han de fer en llengua catalana, sense prejudici del dret dels ciutadans a rebre-les, si ho demanen expressament, en castellà".

La resposta del govern municipal la va donar el Sr. Terradas, que va escudar la seva actuació en l'Art. 7 del Reglament on sempre que hi hagi "cricumstàncies especials" es contempla l'ús indiscriminat del bilingüisme català / castellà: "Només es faran impresos bilingües quan alguna circumstància especial ho recomani, d’acord amb les orientacions que estableixi la Comissió interdepartamental de seguiment a què es refereix l’article 23, a proposta del centre de normalització lingüística/servei de català. El text català hi ha de figurar de forma preferent."

Atesa la resposta donada, cal considerar que l'Art. 7 converteix el Reglament per a l'ús de la llengua catalana en una declaració de bones intencions sense cap obligació de compliment, atès que sota la consideració de "circumstància especial" podran seguir amb l'actual política de cartes i comunicacions bilingües.

Per tant, en contra del que pensàvem incialment, el Reglament d'ús de la llengua catalana és paper mullat. Finalment, doncs, tornem a constatar la nul·la sensiblitat catalanista del govern municipal de Mataró, que amb aquesta manera de procedir fa de la llengua catalana un element decoratiu, innecessari i prescindible.

Quina vida!

Els Red Banner han recuperat el tema "Quina vida" [vegeu-ne una versió] dels Pixamandúrries, que també donava el títol al primer treball (1991) d'aquest grup. Personalment, encara que això us pugui semblar estrany, els Pixamandúrries i la ratafia van units, perquè tant la seva música com el seu gust d'aquest licor els vaig descobrir en una estada a Rupit organitzada pel Casal de Joves d'Alella... Pel que fa a les lletres dels Pixamandúrries només puc dir que són inoblidables i que van marcar a molts joves que aleshores començàvem a militar per la transformació social i l'alliberament nacional. No hi ha dubte, doncs, que la música va tenir un paper fonamental, tal i com han destacat historiadors com Carles Viñas.

Repressió a la Universitat de Perpinyà. Justícia per Pere i Yann!

La contestació i la vaga són encara, avui dia, uns mitjans de lluita reconeguts i legals, tot i que alguns els voldrien veure buits de contingut, o fins i tot totalment suprimits...

La lluita contra la LRU i els diversos moviments d’ocupació, a tot l'Estat francès i especialment a Perpinyà, han fet prova d’una gran determinació i d'una gran maduresa.

Els contraris a aquesta lluita, i són molts, han mostrat al llarg del conflicte el seu desinterès per unes decisions democràtiques, quan ells no es priven mai de parlar en nom d’aquesta mateixa «democràcia»...

Una part important de la comunitat «universitària», particularment a Perpinyà, ha volgut ofegar i reprimir el conflicte gairebé des de l'inici...

Malgrat les votacions successives i majoritàries a favor del bloqueig de la Universitat, les maniobres mai no han deixat de multiplicar- se, maniobres que tendien a desacreditar el moviment i els seus militants més visibles!

Els responsables de la Universitat no van recular de cap de les maneres, i van anar fins a fomentar les tensions i els enfrontaments; per exemple donant als estudiants oposats al bloqueig un amfiteatre, durant tot el bloqueig, a pocs metres de l'Amfiteatre 4 ocupat pels estudiants en vaga...

Avui, el president de la UP i una part dels professors oposats al moviment de vaga, han posat davant de la «justícia» dos companys estudiants, militants de la Coordinació dels Grups Anarquistes, del sindicat SUD Etudiant i, per un dels dos, de l’organització Maulets, suposadament acusats de «degradacions, robatori, amenaces de mort...».

Aquests mateixos professors es van destacar, sense cap ambigüitat, amb actituds provocadores i fins i tot violents. Unes actituds sense cap «mesura», sobretot quan provenien de persones el rol de les quals és instruir, guiar, ensenyar, ajudar però de cap de les maneres insultar, provocar, pegar, etcètera.

En base a les queixes dipositades per les instàncies de la Universitat i per aquests professors, el dimecres 19 de desembre a la matinada, Yann i Pere han estat detinguts a casa seua. La policia ha registrat els apartaments i ha agafat els seus ordinadors. Els nostres dos companys han pagat la voluntat del poder de desacreditar i de criminalitzar a tot arreu la lluita contra la LRU que sacseja les universitats des del mes d'octubre. Després d'una guàrdia vista de 48h, a les quals s'han d'afegir 7 hores tancats al tribunal, cap de les càrregues inicials han estat retingudes contra ells. Unes queixes nominatives d'ultratge han estat dipositades per alguns professors contra el Pere i el Yann. Unicament a partir d'aqueixes acusacions, se'ls plaça sota control judicial:

- els és prohibit sortir de Catalunya Nord

- els és prohibit anar a la Universitat de Perpinyà, al campus universitari, al restaurant universitari

- els és prohibit tot contacte entre ells, però també amb el conjunt del personal de la Universitat.

Tot i la presumpció d’innocència, aquest tipus de control tendeix a fer creure que el Yann i el Pere són unes persones perilloses, i que són culpables abans del judici! Pere i Yann no han reconegut cap dels actes, cap de les declaracions, cap de les càrregues que se'ls posava a l'esquena! Una de les conseqüències més vergonyoses d'aquestes mesures consisteix en prohibir als nostres companys d'anar a la Universitat i per tant de continuar els seus estudis. És totalment al•lucinant, quan les preteses «víctimes» declaraven actuar en virtut de la «llibertat per tots de seguir els cursos...».

Denunciem aquestes maneres de fer, que fan pujar d'un grau la repressió als moviments estudiantils. Denunciem aquestes mesures i aquest aferrissament, que tenen l'objectiu de sotmetre'ns tots a l'ordre establert.

-Exigim l'anul•lació del control judicial dràstic i no justificat al qual Yann i Pere estan sotmesos.

-Denunciem per endavant tota temptació de perseguir-los, de manera artificiosa.

-Exigim que s'aturi l'expedient en contra del Pere i el Yann

-Fem una crida al conjunt dels actors de les lluites estudiantils i, de manera més àmplia, del moviment social, a solidaritzar-se i a reaccionar a aquestes temptatives de criminalització de les lluites.

Mostreu la vostra solidaritat: http://www.comite-justice.c.la/

Què vol dir imperialisme?

Una nit, després de l'hora de tancar, una pregunta feta en veu alta va trencar el silenci. Venia d'una germana que estava llegint un llibre que jo vaig prestar-li.

“Angela, què vol dir ‘imperialisme’?”

Vaig respondre-li amb veu ben audible: “Que la classe dominant d'un país s'apodera d'un altre país per robar les seves terres i recursos i explotar el treball dels seus habitants”

Una altra veu va cridar: “Vols dir tractar a la gent d'un altre país de la mateixa manera que aquí es fa amb els negres?"

Angela Davis, Autobiografía (Ed. Grijalbo, 1977)

Balanç dels Reis Mags d'Orient a Mataró

Els Reis van portar carbó a l'alcalde Baron (Foto: Capgròs)

Els Reis de l'Orient són un espectacle de masses. Il·lusionen la canalla i ens fan reviure la nostra pròpia infantesa. Enguany, he tornat a compartir aquesta emoció amb els meus dos fills. Tants regals acaben per embafar, però el que compta de debò és l'emoció, les cançons i el temps compartit en actes com aquests.

Dit això i vist el que vaig veure el passat divendres 4 i dissabte 5, tot i la defensa aferrissada que en fan alguns companys/es de files, penso que ja és hora de dir ben alt que a Mataró els actes de Reis són una merdeta. Sembla mentida que els gestors culturals de la nostra ciutat no parin esment en el fet que els actes de Reis són els més multitudinaris de la nostra ciutat.

Mataró, com a ciutat i cap de comarca que és, hauria d'aspirar a molt més. En aquest sentit, sense desmerèixer l'aportació que fan les 600 persones voluntàries, és obvi que cal millorar i renovar radicalment alguns aspectes. En citaré dos:

Primer, cal ampliar els horaris de la missatgeria reial, perquè ara es formen cues quilomètriques i de més de tres hores que fan desistir als pares i les mares més abnegats amb la qual cosa molts nens i nenes s'han tornat a quedar sense l'oportunitat de lliurar la carta.

Segon, no podem continuar amb una cavalcada de pa sucat amb oli, amb carrosses de l'any de la picor, amb un fil musical de nadales exclusivament en castellà i amb l'oportunisme propagandístic de concessionaris de cotxes, caixes d'estalvi i polítics locals.

Finalment, com a contrapunt, tal i com ja havien previst els companys i companyes de Maulets, els Reis de l'Orient van deixar un munt de carbó a la porta de l'Ajuntament de Mataró amb el següent missatge:

"Pel desastre que volen consumar a Can Fàbregas, per afavorir l'especulació a tots els barris de la nostra ciutat, aconseguint que el metre quadrat costi 2.967 euros, per l'ordenança de civisme i les multes que es deriven d'aquesta, per la repressió als moviments socials i en especial als qui volen transformar la societat, per la bandera espanyola que oneja dia rere dia al balcó de l'Ajuntament i, sobretot, per la manera de fer sempre des d'una òptica espanyolista i afavorint les classes dominants, etc. els Reis Mags d'Orient us deixen carbó aquest any”.

La llengua i el país en l'etiquetatge

Diuen que "en el pot petit hi ha la bona confitura" i, justament, això és el que dóna valor afegit en el món globalitzat que ens ha tocat viure. Penso que amagar la llengua i el país és un mal negoci i, a més, crea suspicàcies en els potencials consumidors. En canvi, qualsevol emprenedor amb vista farà de la catalanitat un element de normalitat i, segons el tipus de producte, la convertirà en un atractiu (vegeu sinó l'èxit de la cervesa Moritz o la Cola catalana). Ben mirat, dir això és simple, però quan no tens el poder d'un Estat propi i l'Estat que teòricament et representa i t'empara t'imposa una altra llengua i una altra identitat, aleshores, les coses es compliquen.

Quan estudiava EGB un mestre ens va explicar que l'etiquetatge de tots els productes havia d'estar escrit forçosament en castellà. L'etiquetatge en català, que era la llengua vehicular i la raó de ser de la nostra escola, només era una opció, que sovint el fabricant obviava per motius diversos.

De de llavors ençà, sempre m'he preguntat per què als empresaris del nostre país (molts dels quals s'omplen la boca parlant de patriotisme) els costa tant d'afegir el català al regutizell d'idiomes amb què etiqueten els seus productes? Igualment, segueixo preguntant-me per què els costa tant fer constar el nom del nostre país?

Malgrat la ingent tasca desenvolupada per la Plataforma per la Llengua, la situació, ara que tinc 33 anys, no ha canviat pas massa. L'etiquetatge continua ignorant la nostra llengua i el nom del país.

El cas més divulgat és el dels empresaris del ram del “cava” (jo sempre en diré xampany), que tot i les excepcions, etiqueten exclusivament en castellà i en qualsevol cas, sempre fan constar que es un producte espanyol, de “España”. Per tant, si ets una persona sensible i et beus una copa de “Juvé y Camps” selecció de reserva familiar (bo de debò!), et pots acabar ennuegant si llegeixes l'etiqueta de l'ampolla.

En canvi, els productors de whisky escocès, malgrat que etiqueten en anglès, sempre fan constar que és un producte d'Escòcia. Davant d'això, podem optar pel resistencialisme de la ratafia Russet, tal i com proposa Xavier Solano, o bé exigir la intervenció dels poders públics per tal que en tots els productes catalans es faci constar el seu origen (Catalunya) i s'usi la llengua catalana en l'etiquetatge, fulls instruccions, prospectes, manuals, etc.