Dimecres 18 de maig al vespre prop d’una seixantena de persones hem acudit a la plaça Santa Anna de Mataró arran d’una convocatòria feta a través d’internet i que reprodueix a escala local les mobilitzacions encetades a moltes ciutats de l’Estat espanyol, que reclamen una democràcia real mitjançant acampades i cassolades.
Davant les mobilitzacions “espontànies” que expressen el malestar, la indignació i la frustració davant d’un sistema polític i econòmic corromput, deshumanitzador i cada cop més excloent, penso que cal plantejar dos principis bàsics:
1).- Res canvia si la gent no es mou. Per tant, cal saludar aquesta mobilització perquè manifesta la necessitat d’un canvi radical i perquè és un embrió d'autoorganització popular. Ara bé, no és cert que sigui la primera mobilització dels "joves sense futur”. Per exemple, si faig memòria, em ve al cap la lluita contra la privatització de la universitat pública –Pla Bolonya-, que va durar més d’un any i va ser brutalment reprimida pel tripartit.
2).- L’èxit de la lluita rau en la seva capacitat d’organització. El context electoral en què s’ha articulat la mobilització, el seu caràcter espontani, l’apoliticisme amb què s’ha revestit i el marc espanyol en què es planteja penso que són factors que dificultaran la continuïtat, la cohesió i l’organització del moviment.
L’empoderament del poble és un procés llarg i que requereix un aprenentatge. Ara bé, si des de l’esquerra independentista fem bullir l’olla en aquestes mobilitzacions, penso que ha de ser per contribuir a la definició d’una plataforma reivindicativa que concreti el significat de la ruptura democràtica, que per a nosaltres ha d'orientar-se, necessàriament, cap a la independència i el socialisme.
Organització. El tema de les formes d'organització és molt important i planteja tot un seguit de qüestions que cal tractar adequadament. En primer lloc, la qüestió de l'autoorganització a nivell nacional de les classes populars catalanes, que és un principi estratègic bàsic que cal defensar i aplicar si volem que l'independentisme sigui un moviment arrelat arreu de la nostra nació. En segon lloc, la qüestió dels models organitzatius concrets, el moviment i el partit, en els quals s'estructura tot moviment polític, com ho és l'independentisme.
La qüestió de les formes i models d'organització escollits en cada moment de la lluita és molt important i no pot ser deixada a la decisió espontània de les masses tal com postula l'espontaneisme. Cal habilitar en tot moment les estructures que garanteixin l'organització de les lluites i l'articulació de l'estratègia independentista, tot utilitzant al màxim pràctiques participatives i assembleàries. La qüestió de la direcció política és, doncs, una altra qüestió important ja que tot moviment necessita unes estructures que permetin l'adequació permanent de les línies d'acció a les necessitats de la lluita en cada moment.
Finalment, cal assenyalar la importància d'una valoració adequada del paper que han de jugar les persones individuals en les organitzacions, assenyalant tant els perills del personalisme com el paper simbòlic que, a voltes, necessàriament han de jugar.
