Tenir mainada implica que els has de destinar una part important del teu temps i energies. És una militància intensiva i segons les èpoques t'obliga a aparcar altres projectes. Sigui com sigui, fa setmanes que estic "fora de joc" i avui m'ha fet gràcia i un xic de pànic assabentar-me a través del blog d'Alexandre Maymó que l'Assemblea Nacional de la CUP, prevista per l'11 de gener de 2009, se celebrarà a Mataró (!) i, també, llegir a l'AVUI un curiós balanç de la correlació de forces internes i dels possibles suports que rebran les quatre ponències a debat.
Bé, no entraré a valorar les ponències perquè aquest no és l'espai indicat per a fer-ho, però sí que vull expressar en veu alta dues reflexions davant una hipotètica presència electoral de la CUP al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya:
1.- L'esquerra no ha d'aspirar a governar el capitalisme, la seva funció en el Parlament hauria de servir per combatre'l, evidenciar les contradiccions i reforçar les organitzacions socials, moviments populars i projectes de base. Sinó acabaríem sent una còpia light d'opcions com ICV. Precisament, en la darrera assemblea nacional d'aquesta formació, el corrent crític del Manifest de Maig feia una sèrie d'observacions fonamentades i de fons que anaven en aquesta línia. El dilema és clar com l'aigua: volem ser una menjadora més o una eina de lluita?
2.- L'independentisme no pot governar acatant les regles dictades per l'Estat espanyol, la seva funció al Parlament hauria de servir per visualitzar l'enfrontament, mitjançant la transgressió (divisions territorials i marc legal), amb l'objectiu de reforçar la mobilització social a favor d'una ruptura democràtica i la constitució d'organismes nacionals de poder popular. Sinó acabaríem sent una còpia barata d'Esquerra. Precisament, Esquerra és el paradigma d'una opció frustrada per l'ambició de governar a qualsevol preu.
Evidentment, faig volar coloms... perquè ara se'ns planteja un debat sobre la tàctica, en el qual (aquí avanço una mica el meu parer) jo no tancaria les portes però tampoc em tiraria a la piscina sense un acord ampli per determinar QUAN i COM saltem a la palestra. En qualsevol cas, paga la pena aprofundir en el significat i la funció que volem donar a la CUP com a organització d'ESQUERRA i INDEPENDENTISTA.
Bé, no entraré a valorar les ponències perquè aquest no és l'espai indicat per a fer-ho, però sí que vull expressar en veu alta dues reflexions davant una hipotètica presència electoral de la CUP al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya:
1.- L'esquerra no ha d'aspirar a governar el capitalisme, la seva funció en el Parlament hauria de servir per combatre'l, evidenciar les contradiccions i reforçar les organitzacions socials, moviments populars i projectes de base. Sinó acabaríem sent una còpia light d'opcions com ICV. Precisament, en la darrera assemblea nacional d'aquesta formació, el corrent crític del Manifest de Maig feia una sèrie d'observacions fonamentades i de fons que anaven en aquesta línia. El dilema és clar com l'aigua: volem ser una menjadora més o una eina de lluita?
2.- L'independentisme no pot governar acatant les regles dictades per l'Estat espanyol, la seva funció al Parlament hauria de servir per visualitzar l'enfrontament, mitjançant la transgressió (divisions territorials i marc legal), amb l'objectiu de reforçar la mobilització social a favor d'una ruptura democràtica i la constitució d'organismes nacionals de poder popular. Sinó acabaríem sent una còpia barata d'Esquerra. Precisament, Esquerra és el paradigma d'una opció frustrada per l'ambició de governar a qualsevol preu.
Evidentment, faig volar coloms... perquè ara se'ns planteja un debat sobre la tàctica, en el qual (aquí avanço una mica el meu parer) jo no tancaria les portes però tampoc em tiraria a la piscina sense un acord ampli per determinar QUAN i COM saltem a la palestra. En qualsevol cas, paga la pena aprofundir en el significat i la funció que volem donar a la CUP com a organització d'ESQUERRA i INDEPENDENTISTA.
Com sempre fas un bon anàlisi i una aproximació coherent i realista a la situació que se'ns pot dibuixar en els propers anys.
ResponEliminaAra bé, des del meu punt de vista hem d'anar amb peus de plom i assegurar-nos que cada passa que fem no sigui en fals sinó que avancem enfortint un projecte madur, seriós i amb projecció a la societat catalana més combativa. No caminar en aquesta direcció implica riscos pel projecte de construïr una alternativa d'esquerres, referencial i forta. Riscos que en el millor dels cassos es poden traduïr en una desestabilització interna del ja feble independentisme.
Si noi, això de tenir mainada acapara moltes energies.
Ser presents al Parlament de Catalunya (Parlament autominoritzat perque admet la submissió a l'espanyol)comportarà inevitablement riscos.
ResponEliminaPerò també hi cap la possibilitat d'aparèixer decididament d'una vegada en el panorama polític català. Quant de temps ens caldrà esperar, encara?
Apostar per reforçar les estructures polítiques que han d'articular l'independentisme a casa nostra hauria de ser un objectiu prioritari. Imaginar revoltes impossibles o canvis de rumb de la resta de partits (tots amb les seves dinàmiques resten en el valor nacional).
No es governa el capitalisme des dels parlaments. L'assalt al poder econòmic és inviable. Ni en temps de crisi perillen les essències del sistema. Tan sols es qüestionen certs mecanismes. Però el capitalisme continua aixecant pit fins a l'espetec final (no pas el fuet final, eh!)
Potser molts agraïríem que el vocabulari polític de l'esquerra independentista no fos tan anacròtic ni tan plagat d'arcaïsmes. Ep, si el que realment es vol és ocupar un ampli espectre social. En cas contrari, res a dir. Podem continuar segles i segles així tammateix.
Jo sempre he entès que un projecte revolucionari que aspiri a la transformació social col·lectiva i a l'alliberament nacional ha de representar a un ampli sector o espectre de la societat a la qual es vol alliberar. i aquí no hi caben ni postures inmadures ni maximalismes retòrics, això és cert. També sóc conscient que l'esquerra independentista ha d'aspirar a representar, mobilitzar, arrossegar al menys al 10% de la societat catalana si és que realment vol aconseguir algún dels seus objectius. I això passa per actuar en diversos fronts, entre ells l'institucional. Anar a un parlament no implica cap renúncia ni concessió al sistema, és un espai més on socialitzar el nostre discurs, això si, tenint clar que la lluita popular és prioritària.
ResponEliminaPerò també sóc conscient que la situació actual és hereva de les errades comeses en el passat i de la repressió, l'esquerra independentista ha de sol·lucionar molts reptes encara i des del meu punt de vista cal enfortir les estructures i com deia abans que cada passa aixequi una nova pared mestra d'aquest projecte d'alliberament que estem construïnt.
http://farm1.static.flickr.com/155/367852496_0b4a4a9938.jpg
ResponElimina