Enguany Mataró és la "ciutat pubilla de la sardana". Els actes centrals del "pubillatge" es van celebrar fa una setmana amb la inauguració d'un monument a la plaça de Santa Anna (que a aquest pas es convertirà en una cursa d'obstacles).
M'agrada la música de cobla però, en canvi, reconec que les ballades i l'ambient que s'hi respira no m'agraden. Amb tots els respectes: per mi són com una barreja de naftalina i reducte folklòric elitista. Per tant, en aquest context, és difícil que m'animi a ballar sardanes.
El ball sempre l'he associat a la festa, la música i la gresca; és a dir, a una expresió de cultura popular i de llibertat. Per això, em sento més a prop dels "tradicionàrius" o dels balls de festa major que no pas del sardanisme "oficial".
D'altra banda, comparteixo l'anàlisi d'Aleix Cardona: el sardanisme és una expressió cultural regional llargament instrumentalitzada pel catalanisme conservador. Prova d'això és la proposta que CiU va presentar al Ple municipal de gener de 2009 demanant que el Parlament de Catalunya declarés "la Sardana Dansa Nacional de Catalunya". A propòsit d'aquella proposta, des de la CUP vàrem replicar allò que la resta de grups obvien o callen: la nostra nació és molt més gran i compta amb una gran diversitat de danses i balls populars (jota, ball rodó, etc.) tant o més nacionals que la sardana.
Precisament, arran dels actes "pubillatge" de la sardana i dels discursos autocomplaents, caldria reclamar polítiques actives per tal que tots els balls populars dels Països Catalans siguin una realitat viva i no mers elements decoratius dels actes oficials i protocolaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per expressar la teva opinió.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.