El proper 13 de desembre la ciutadania de més de 160 municipis catalans podrà expressar la seva opinió a favor o en contra de la independència. La llavor d'Arenys de Munt ha germinat i això provoca un pànic inaudit en els ressorts del poder estatal i autonòmic. Per això, no és cap casualitat que en aquest context s'hagi ressuscitat l'interès mediàtic en el xup-xup de l'Estatut. Qui paga mana (o bé algú encara es creu l'ensarronada de la premsa lliure?). I aquí no se salva ni l'apuntador.
Certament, les consultes ciutadanes no són vinculants; ara bé, des de quan en la democràcia formal la paraula del poble és vinculant? L'exemple de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) demostra que fins i tot els seus referèndums no en són de vinculants, de fet només ho són quan els resultats reflecteixen fidelment els interessos de les classes dominants. És una qüestió dialèctica, de lluita de classes.
Una de les mentides i el principal punt feble dels partidaris de l'Estatut reformat el 2006 és el fet de presentar-lo com a resultat d'un pacte polític entre Espanya i Catalunya. Aquest raonament és políticament comprensible, però jurídicament fals, radicalment fals, perquè l'Estatut promulgat el 20 de juliol de 2006 és una simple llei orgànica espanyola. Per tant, amb la llei espanyola a la mà només hi ha una font dipositària de la sobirania, que emana únicament i exclusiva del text de la Constitució espanyola de 1978. En aquest sentit, és aconsellable llegir la premsa espanyola i espanyolista (redundància?).
No ens confonguem, el dilema real és l'avanç o retrocés dels interessos d'un part (només una part) de la burgesia i de la petita burgesia de la CAC. Aquestes classes socials estan intentant mantenir la quota de poder que durant la transició postfranquista els fou concedida per tal d'evitar el desbordament popular. Insistim-hi: la missió històrica d'aquestes classes socials fou la contenció de la mobilització social i nacional. Per tant, un cop acomplerta la missió que els fou encomanada, l'Estat opressor ha considerat que la seva funció està periclitada i amb ella també considera caducades les engrunes de llibertat concedides. De fet, la història ens ensenya que Roma no paga traïdors.
Òbviament, hi ha molts greuges compartits que també afecten i de forma més intensa a les classes populars catalanes: espoli fiscal, dèficits d'infraestructures, llengua, cultura, etc. Ara bé, seria un error mobilitzar-se per defensar un Estatut que en sí mateix ja és la negació de la nostra sobirania i unitat nacional, una sobirania que actualment està en mans de l'Estat espanyol i una unitat fragmentada per murs interiors (autonomies espanyoles) que divideixen el poble dels Països Catalans.
Davant les giragonses dels autonomistes, cal deixar clar que als treballadors/es no ens fa por la independència de la nostra terra. Enfront de la visceralitat espanyolista, cal fermesa i claredat per dir-los que “el poble que n'esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes”.
Cal jugar a fons amb les nostres cartes: mobilització i organització. La mobilització la tenim a tocar i molt a l'abast amb les consultes ciutadanes per la independència. Des d'aquestes experiències de lluita concreta és, des del meu punt de vista, on cal acumular forces per articular un moviment de masses que plantegi inequívocament la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol.
Certament, les consultes ciutadanes no són vinculants; ara bé, des de quan en la democràcia formal la paraula del poble és vinculant? L'exemple de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) demostra que fins i tot els seus referèndums no en són de vinculants, de fet només ho són quan els resultats reflecteixen fidelment els interessos de les classes dominants. És una qüestió dialèctica, de lluita de classes.
Una de les mentides i el principal punt feble dels partidaris de l'Estatut reformat el 2006 és el fet de presentar-lo com a resultat d'un pacte polític entre Espanya i Catalunya. Aquest raonament és políticament comprensible, però jurídicament fals, radicalment fals, perquè l'Estatut promulgat el 20 de juliol de 2006 és una simple llei orgànica espanyola. Per tant, amb la llei espanyola a la mà només hi ha una font dipositària de la sobirania, que emana únicament i exclusiva del text de la Constitució espanyola de 1978. En aquest sentit, és aconsellable llegir la premsa espanyola i espanyolista (redundància?).
No ens confonguem, el dilema real és l'avanç o retrocés dels interessos d'un part (només una part) de la burgesia i de la petita burgesia de la CAC. Aquestes classes socials estan intentant mantenir la quota de poder que durant la transició postfranquista els fou concedida per tal d'evitar el desbordament popular. Insistim-hi: la missió històrica d'aquestes classes socials fou la contenció de la mobilització social i nacional. Per tant, un cop acomplerta la missió que els fou encomanada, l'Estat opressor ha considerat que la seva funció està periclitada i amb ella també considera caducades les engrunes de llibertat concedides. De fet, la història ens ensenya que Roma no paga traïdors.
Òbviament, hi ha molts greuges compartits que també afecten i de forma més intensa a les classes populars catalanes: espoli fiscal, dèficits d'infraestructures, llengua, cultura, etc. Ara bé, seria un error mobilitzar-se per defensar un Estatut que en sí mateix ja és la negació de la nostra sobirania i unitat nacional, una sobirania que actualment està en mans de l'Estat espanyol i una unitat fragmentada per murs interiors (autonomies espanyoles) que divideixen el poble dels Països Catalans.
Davant les giragonses dels autonomistes, cal deixar clar que als treballadors/es no ens fa por la independència de la nostra terra. Enfront de la visceralitat espanyolista, cal fermesa i claredat per dir-los que “el poble que n'esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes”.
Cal jugar a fons amb les nostres cartes: mobilització i organització. La mobilització la tenim a tocar i molt a l'abast amb les consultes ciutadanes per la independència. Des d'aquestes experiències de lluita concreta és, des del meu punt de vista, on cal acumular forces per articular un moviment de masses que plantegi inequívocament la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per expressar la teva opinió.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.