L'Ajuntament de Mataró censura l'estelada

L'Ajuntament ha requisat al Casal de la Gent Gran del Parc els cartells i els tríptics (I i II) de la programació d'actes de la diada de Sant Jordi (actuació d'un grup cantaire infantil, cants corals i havaneres) i ha imposat la censura prèvia a les futures edicions de programes i cartells que pugui fer l'Associació del Casal de la Gent Gran del Parc de Mataró.

La requisa s'ha produït perquè la Junta directiva del Casal ha decidit fer aparèixer una bandera estelada i el mapa dels Països Catalans al tríptic on s'informa de la programació de la Diada. L'Ajuntament, en un acte de censura política sense precedents en democràcia, ha menystingut l'autonomia dels socis del Casal, ha enviat els seus agents al Parc a confiscar els programes i ha advertit la Junta que a partir d'ara haurà de presentar tots els escrits a censura prèvia.

Precisament aquest any, la Senyera Estelada, amb què s’identifica un poble en cerca de la seva llibertat, celebra el seu centenari i la Comissió que duu el seu nom vol retre un homenatge al seu creador. Des de la CUP felicitem la Junta del Casal de la Gent Gran del Parc i li fem costat, i denunciem l'actitud repressora del govern municipal.

Estels i banderes

En qualsevol societat, la memòria històrica i els símbols són elements indefugibles, perquè permeten perpetuar, construir o refer uns valors democràtics, socials i nacionals compartits i reconeguts pel màxim nombre de persones que en formen part.

Per això, les banderes són quelcom més que simples draps de colors; si no com s'entén que fins i tot els llibertaris més convençuts facin ús de banderes en els seus actes públics? El nostre llenguatge és, al capdavall, simbòlic i per tant, brandar una bandera és una expressió simbòlica d'allò que pensem o anhelem.

Banderes n'hi ha de tots els colors, però per mi el color roig (el vermell encès) és l'expressió d'un símbol universal, compartit per la classe obrera de tots els països del món. Segurament, per això, quan els socorristes de la platja alcen la bandera roja sento un irrefrenable desig de banyar-me...

A l'Estat espanyol, orfe de referents democràtics, l'espanyolisme progressista ha hagut de recuperar i inventar una èpica republicana, que té la seva màxima expressió en les lleis de memòria històrica. Aquest fenomen, és paral·lel a la intensificació i el desacomplexament dels referents simbòlics (i ideològics) de l'espanyolisme franquista que, en contraposició, ha esperonat la "moda republicana". Ara bé, tots els espanyols comparteixen la mateixa dèria per la unitat espanyola.

Tanmateix, reconec que la bandera republicana espanyola, la tricolor, no em produeix l'antipatia visceral de la roja y gualda. De fet, abans de ser independentista, em vaig fer un tip de guixar republicanes amb un estel roig, ignorant que aquest era el símbol del PCE(r). Si hagués seguit per aquest camí, suposo que el més lògic (sent català com sóc) hagués estat enarborar la republicana federal...

Sigui com sigui, penso que tot allò que envolta els símbols cal prendre-s'ho amb una mica d'atenció. Precisament, això és el que em van proposar els companys de FreeCatalonia que em van convidar a donar suport a la creació d'una comissió ciutadana per celebrar, durant el 2008, el centenari de l'estelada, una efemèride que també es vol fer coincidir amb els quaranta anys de l'estelada roja.

Es tracta d'una iniciativa positiva i integradora, perquè agermana tot l'independentisme català i posa una mica de llum en l'estretor dogmàtica que encara conserven alguns col·lectius. Per mi, l'estelada sempre serà roja, perquè simbolitza el combat pel Socialisme i la Independència dels Països Catalans (que són la nostra nació completa). Tinc ben present l'origen històric d'aquest símbol de lluita, i malgrat la instrumentalització partidista i la seva banalització, cal tenir en compte, com ja advertia Fèlix Cucurull, que l'estel damunt de la nostra senyera ens posa a recer d'aquells que malmeten el nom de la nostra nació.

SENSE PARAULES

No diré avui el teu nom,

terra que m'has vist néixer.

Me'l guardo molt endins

en espera del dia

que ressoni ben net

de planys i de renúncies.

Me'l guardo ben endins,

perquè la seva força

no esdevingui

un cop més

un miralleig estèril.

No diré avui el teu nom,

que ja l'han usat massa

tots els aduladors...

i aquells fills teus

que esperen fer-se'n

un escambell,

i els qui viuen immersos

en l'embadaliment

que els farà infants per sempre.

No diré avui el teu nom

perquè no és amb paraules

com cridarem l'estel

damunt de la bandera.