L’aparell
judicial és un dels principals ressorts coercitius de l’Estat espanyol
i, igual que passà amb l’exèrcit i la policia, no va ser depurat
democràticament després del franquisme. Aquesta situació no sols no s’ha
corregit sinó que s’ha reproduït i avui dia la mentalitat reaccionària
continua imperant a la judicatura espanyola i, sobretot, en els alts
tribunals de l’Estat espanyol.
En aquest marc general hi destaca l’Audiència Nacional, que és el nom “democràtic” amb què es va rebatejar l’antic Tribunal de Orden Público (TOP)
destinat a la repressió de la dissidència política. Ningú pot dubtar,
doncs, que Baltasar Garzón, com a magistrat d’aquest tribunal, ha estat
una peça important en l’aparell repressiu espanyol, l’actuació del qual
s’ha fonamentat sota els designis de la raó d’estat. Això explica perquè
Felipe González, quan es va destapar la trama corrupta i terrorista
dels GAL, va cercar el suport polític de Garzón.
En
els anys subsegüents, una part de l’esquerra espanyola, mancada de
referents i suplantada en el poder per la dreta espanyolista del PP, va
embolcallar el jutge Garzón d’una aurèola redemptora associada a
actuacions mediàtiques com el processament i extradició frustrada del
l’exdicatdor xilè Augusto Pinochet o, més recentment, amb la
investigació dels crims i desaparicions de la Dictadura franquista. No
obstant això, aquesta imatge edulcorada de jutge “demòcrata”,
“progressista” i “defensor de la justícia internacional”, amaga una
realitat més prosaica: la repressió de l’independentisme català i basc i
l’encobriment de les tortures. Aquesta cara oculta de Garzón continua
sent un tabú, tant que fins i tot, després de vint anys, el diari El País segueix negant les tortures que varen patir els independentistes catalans detinguts en la batuda del 1992.
La
trajectòria de Garzón resulta clamorosament pedagògica, bàsicament
perquè ha estat defenestrat per la mateixa raó d’estat que ell mateix va
abanderar i perquè posa en evidència les greus limitacions de la
democràcia espanyola.
Sense
dubte, l'auto del 16 d'octubre de 2008, en què Garzón es va declarar
competent per a investigar els delictes comesos pel franquisme, és el
motiu que va precipitar la seva fi. No en va, l’Espanya monàrquica i
constitucional s’ha construït sobre l’arquitectura institucional de
l’estat franquista i, precisament, hi ha una part del passat (la guerra
de 1936-1939 i el franquisme) que resulta incòmode perquè posa en
evidència que no hi va haver ruptura democràtica i que, més enllà
d’algunes mesures pal·liatives de reparació, la justícia i la veritat
han estat inexistents.
En
aquesta causa ha predominat la lectura simplista de l’esquerra
espanyola (PSOE i IU), que ha presentat Garzón com a una víctima d’una
judicatura mediatitzada pel PP. Ara bé, si repassem el procediment,
resulta fàcil comprovar la inconsistència de l’auto de Garzón, que
davant la incompareixença dels imputats (trenta-cinc jerarques del
franquisme morts i enterrats des de fa anys), ja el 18 de novembre de
2008 va decidir traspassar el pa amb tomàquet als jutjats territorials,
els quals sempre s’han caracteritzat per la seva inhibició, adduint la
manca de mitjans o la prescripció dels delictes. És a dir, Garzón va fer
molt de soroll, donant falses expectatives a desenes de milers de
familiars, perquè després tot seguís igual.
Tot
i que don Manuel Fraga i molts d’altres franquistes supervivents
deurien respirar reconfortats, els seus acòlits no en van tenir prou i
van interposar una demanda per reblar el clau i enterrar per sempre
qualsevol temptativa de depurar responsabilitats pels crims de la
Dictadura.
El
resultat final ha estat la sentència del 27 de febrer de 2012 del
Tribunal Suprem espanyol. Més enllà de l’anecdòtica absolució de Garzón,
que prèviament ja havia estat inhabilitat per prevaricar contra els
imputats en la trama de corrupció del cas Gürtel, aquesta sentència
estableix una jurisprudència de punt i final. En primer lloc, perquè
nega la possibilitat d’aplicar amb caràcter retroactiu els tractats
internacionals subscrits per l’Estat espanyol i, en segona instància,
perquè considera improcedent la intervenció de la justícia, al·legant
que no hi ha imputats vius i que es tracta de delictes prescrits o
amnistiats.
Els
magistrats del Tribunal Suprem diuen que la història és un afer
d’historiadors, però en aquesta sentència no fan altra cosa que
interpretar la història i blindar l’ordenament jurídic i polític emanat
de la “transició” i, específicament, la Llei 46/1977, d’Amnistia:
“Precisamente,
porque la ‘transición’ fue la voluntad del pueblo español, articulada
en una ley [d’Amnistia], es por lo que ningún juez o tribunal, en modo
alguno, puede cuestionar la legitimidad de tal proceso.”
En
resum, Garzón va ser bo per a l’Estat espanyol quan reprimia els
díscols catalans i bascos. Però quan la seva vanitat el va portar a
qüestionar sense cap efecte pràctic el tabú dels crims de la Dictadura
franquista, aleshores va passar a ser un element nociu per al sistema i,
tot i l’aparent confrontació partidista entre dreta i esquerra, el
consens i la raó d’estat s’han mantingut inalterables, tal com ho
expressa de forma inequívoca la sentència del Tribunal Suprem.
