Marc Ferrer / Tu de què vas?

Marc Ferrer i Murillo. Terrassa 1974. Sóc llicenciat en història i la meva vida laboral està vinculada al Cos de Bombers de la Generalitat i al ViaLlibres!, una llibreria-cafeteria de Terrassa. Tinc una vida cultural i associativa molt rica, ja que col·laboro en diverses entitats i projectes. Des dels 13 anys que estic vinculat políticament a l'independentisme. Vaig militar molts anys a les JERC i ERC, però vist el seu rumb dels darrers anys, vaig decidir plegar. En les darreres eleccions municipals em vaig incorporar a la CUP de Terrassa, on col·laboro actualment. També sóc un dels impulsors de freecatalonia.com i president de l'Associació d'Historiadors i Historiadores dels Països Catalans.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?
Per mi és un dels màxims símbols de l'opressió que pateix el nostre país i per tant un dels principals enemics de Catalunya. A més, com a republicà, encara que fos espanyol, no li veig cap sentit, ni pels valors democràtics que defenso ni tampoc per la manera que va ser restaurada, per obra i gràcia d’un dictador feixista.

Quan algú crema una foto del rei veig que encara hi ha resistència. No ho veig com un símbol de llibertat d’expressió, i així tampoc ho hem de vendre els independentistes. Si algú cremes la foto de Companys o Macià com a llibertat d’expressió, jo m’enfadaria i m'indignaria. Els independentistes ho hem d'explicar com allò que realment és: un acte contra l'opressió, un acte clar del nostre rebuig. Dins la nostra lluita contra aquesta opressió podem establir diferents fases i intensitats i cremar una foto del rei seria un acte de baixa intensitat.

- Penses que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?
Vàlid per a què? Vàlid per a qui? Potser és vàlid pels espanyols, però com a catalans no ens és vàlid, primer perquè no és nostra i segon perquè és la legitimació de la nostra ocupació per part d'Espanya. Si volem ser lliures mai podrem respectar les lleis espanyoles, ja que amb les lleis espanyoles mai podrem ser lliures: mai podríem fer un referèndum d'autodeterminació, per exemple, i vist el panorama actual, canviar les lleis tampoc ens servirà, ja que no ens deixen canviar-les. Tots els pobles que han lluitat per la seva llibertat, tard o d'hora han entrat en fase d'il·legalitat i de saltar-se la llei, ja que les lleis eren les imposades pels seus ocupants.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i no acceptaria que una part comencés la independència sense la resta. No vull viure en un país esquarterat, com Irlanda.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Tot i que pot tenir molts sinònims, tot depèn del grau de sobirania a la qual aspirem. I com que jo aspiro a tenir una sobirania del 100%, ens cal la independència. No suportaria viure en un país federal on els nostres veïns porten més de 350 anys fent-nos la punyeta, ja no aguanto més la convivència amb segons qui, per tant, el millor és que cadascú vagi per lliure i nosaltres volem anar per lliure, per poder ser lliures.

- Quin camí penses que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Malauradament el camí moltes vegades no el marquem nosaltres, sinó els nostres enemics. Es difícil marca un camí quan constantment estàs en una dinàmica d’acció/repressió/acció. Cada moment històric té el seu propi camí, la seva estratègia i som nosaltres, els independentistes els que hem de creure que allò que fem ho fem ben fet. No hi crec, en el “això no toca”, perquè aquesta frase sempre vindrà en boca dels ocupants, els botiflers i els covards. Tot i així, sempre s'ha valorar què és el que fa en cada moment per avançar, no per retrocedir. Fer un camí, el podem fer caminant, corrent i si cal a peu coix, però sense peus, malgrat que ens arrosseguem, avançarem molt poc. Dins la legalitat vigent en molt poques coses podrem avançar, per tant, hem de ser conscients que a vegades, caldrà entrar en qüestions il·legals o en estratègies que no seran ben vistes ni tindran acceptació popular, i que també les conseqüències de la seva repressió poden ser nefastes.

El que hem de tenir clar els independentistes, que només avançarem si anem de bracet amb independentistes. Cal una unió d'una vegada. La unió fa la força, diu la màxima, oi? Doncs primer unim-nos i deixem de banda personalismes, protagonismes infantils i sobretot debats estèrils que ara per ara no ens fan avançar.

- En què i a qui penses que beneficiarà la sobirania nacional?

Només cal donar una ullada a nivell general i veure que si el poble català pot decidir per ell mateix i que si és amo del seu destí i dels seus diners i decisions, viurem en una societat molt millor. Tota aquella persona que visqui al nostre país i amb bona voluntat de viure, es beneficiarà de ser un país lliure.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

D'una banda a aquelles persones que ens poden aportar la seva experiència, el seu bagatge i les seves idees per enriquir-nos i d'altra banda, a aquelles que amb les seves respostes quedarien retratats i se'ls veuria el llautó i a quina banda estan de la barricada. Per poder volar, cal deixar llast i companys incòmodes de viatge.

Humbert Roma / TU DE QUÈ VAS?

Humbert Roma. Periodista català. Nascut a Lleida (Segrià) el desembre del 1944. Estic orgullós del meu nom de pila, que vaig heretar del meu pare. El meu padrí patern –a qui no vaig conèixer– l’hi va posar fent homenatge a una personalitat política i humana molt estimada pel republicanisme lleidatà, que va ser alcalde de Lleida i diputat: el metge i esperitista Humbert Torres. Un secret, per cert, ben amagat per la meva família a la nostra generació fins ben entrat el postfranquisme. Per això, suposo, entre d’altres raons més enraonades, no puc ser altra cosa que republicà.Estudiant de l’Escola de Periodisme del CICF, o de l’Església, a Barcelona, vaig fer les pràctiques al “Diario de Lérida” (estius del 1967 i 68). Redactor de “TeleExprés” (1969-80) i “Diario de Barcelona (1981), director de la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet (1972-76) i redactor de la revista “Maresme” de Mataró (1971). Vaig dirigir Ràdio Ponent al Pla d’Urgell (1982) i la revista “La Terra” d’Unió de Pagesos en dues etapes: (1983-87 i 1989-2001). He col·laborat al setmanari “Canigó”.Com a tècnic de Cultura a l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes, vaig dirigir Ràdio Ribes i la revista municipal “Montgròs” (1987-89). President de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) del 1993 al 1999, i professor associat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (1990-2000). Redactor en cap del setmanari “El Triangle” del 2001 al 2005. Sóc membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Col·laborador del diari digital “Tribuna Catalana”.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

És un anacronisme restaurat per la dictadura del generalot Franco. Quan algú crema la foto del Rei d'Espanya sento l'alegria de constatar que el meu país segueix sent republicà. Sobretot, quan el que es crema és la imatge del rei acompanyant el dictador. Perquè resumeix allò que els polítics que van pactar el silenci de la Transició i els seus hereus ens volen amagar. Dictadura i monarquia van íntimament unides al Regne d'Espanya. Els militarots que es van aixecar contra les llibertats democràtiques i la minsa autonomia aconseguida per Catalunya en la República del 1931 sabien ben bé què feien quan recuperaven els símbols monàrquics. I el dictador ho va deixar tot ben lligat –com deia ell mateix– en la figura emblemàtica del seu successor. El rei personifica la unitat del Regne d'Espanya, "pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", com diu la seva Constitució. Esclar que una altra Constitució espanyola, la Pepa, el 1812, estenia aquesta sagrada unitat a "los españoles de ambos hemisferios", i ja es veu en què van quedar "ambos hemisferios". Contra el ribot constitucional d'Alfonso Guerra, sempre hi cap el ribot més digne dels pobles revoltats que ja no accepten submissions imperials. D'una sola ribotada, espero que, més aviat que tard, serem capaços de treure'ns de sobre aquest llast i, amb ell, els lligams que no ens deixen ser lliures. Des d'una perspectiva europea, he dit alguna vegada que només començaré a creure que la unitat d'Europa pot ser una realitat quan els reis renunciïn a les seves corones. Un primer pas, necessari però no únic, perquè Europa sigui alguna cosa més que un negoci comú.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Sobre la Constitució espanyola mantinc, en essència, el que vam escriure l'any 1978 amb Joan Anton Sánchez Carreté al llibre "La Constitució, les raons del No" (ed. La Magrana). Tot i el dogmatisme marxista que en aquells temps impregnava el text, i del qual caldria matisar molts aspectes, em ratifico sobretot en dos arguments fonamentals que invaliden l'actual Constitució espanyola: la restauració imposada de la monarquia i la negació del dret d'autodeterminació de les nacions al Regne d'Espanya, incloent-hi la prohibició expressa del dret de federació entre els territoris, que ha constituït un mur polític i ideològic cada vegada més difícil de superar entre els Països Catalans. La resignació és l'arma que els més forts tenen sobre els febles per imposar-s'hi a perpetuïtat. El més complicat és, però, com ho fem perquè el cansament o el desencís no acabi esdevenint resignació i derrota definitiva.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Els Països Catalans. Dit això, reconec que, en el moment actual, la recuperació del nostre marc nacional és complexa i requereix d'una estratègia prou flexible i, alhora, decidida, que no sé veure en cap de les forces polítiques dels nostres Països. Potser un dels objectius més reeixits dels "pares" de la Constitució espanyola hagi estat la consolidació de les diferències entre el País Valencià, Catalunya i les Illes fins fer-les gairebé irreconciliables, sobre tot entre valencians i catalans. Queda, d'altra banda, l'encara més difícil cas de la Franja de Ponent, on –tot i el menyspreu identitari, i doncs lingüístic, que sofreixen els seus ciutadans i ciutadanes sota administració aragonesa– només hi ha minsos indicis de revolta. El mateix podem dir de la Catalunya del Nord. Tot i això, vull ser optimista de cara al futur, perquè l'alenada de sobiranisme que comença a bufar a Catalunya –i a d'altrs indrets del Regne d'Espanya i d'Europa– pot esdevenir una forta tramuntanada que escombri els vells instruments de dominació. Direu que m'he oblidat de l'Alguer i Andorra. Aquesta darrera, amb totes les dificultats per mantenir la seva identitat, ja m'està bé com està, l'únic Estat del món on el català és llengua oficial. Com que el fonament de tot plegat ha de ser el respecte escrupolòs del dret d'autodeterminació, ens agradin o no els resultats en cada context en què s'exerceixi, deixem que siguin els andorrans els qui diguin quin estatus nacional volen per ells. Pel que fa a l'Alguer, crec que prou feina tenen els sards per desempallegar-se de l'imperi italià com perquè els compliquem més la vida. Ja m'estaria bé que, dintre d'un futur lliure de la nació sarda, els algueresos tinguessin reconegut el seu dret a autodeterminar-se i el respecte a la seva identitat, com també el vull per als occitans sota administració catalana a la Vall d'Aran.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

La sobirania, per mi, és el dret que tenen les nacions a decidir per elles mateixes l'estatus polític que volen en relació a les altres nacions, sempre garantint que els seran respectats els drets individuals i col·lectius als seus ciutadans i ciutadanes. El reconeixement del dret d'autodeterminació és el fonament d'aquesta sobirania. Només a partir d'aquest reconeixement i exercici, i no pas abans, es pot configurar una relació justa, respectuosa i estable entre les nacions. Al contrari, les relacions entre les nacions només són fruit de la imposició armada i el dret de conquesta. Realitat que patim la majoria dels pobles del món.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Ja fa temps que vaig deixar la militància partidista i se'm fa difícil dir què hauríem de fer, és a dir, traçar una estratègia. Prefereixo referir-me a què no hauríem de fer perquè, quan l'ocasió sigui propícia –i això dependrà de circumstàncies diverses– no llencem la tovallola abans de plantejar batalla, com ens va passar just després de la mort del dictador. La primera condició és posar els interessos col·lectius per sobre dels partidistes. Aconseguir la sobirania vol dir garantir un futur col·lectiu lliure i un accés en condicions d'igualtat a les relacions amb la resta de nacions. I això només es pot aconseguir amb el valor i la convicció que dóna la unitat de la majoria de forces de la nació. Quan impera el partidisme en moments crucials per a la realització nacional, la derrota i la resignació acaben imperant. Mentrestant, és clar que cal acumular forces en favor de la sobirania, aprofitant les conjuntures en què s'evidencia de forma més escandalosa la dominació, com és ara amb la crisi de les infraestructures que ha portat a la manifestació de l'1 de desembre. Dissortadament, el partidisme ha pres el lloc de la unitat ben just acabada la manifestació. Igualment, com va passar quan es va formar el primer tripartit, una opció que –vist que ERC insistia a governar, una opció ben legítima com ho podia haver estat donar suport a la investidura de Maragall però sense entrar al Govern– vaig defensar. En pocs dies la perspectiva engrescadora d'un canvi profund amb un ampli suport se'n van en orris. La política a curt termini –com si el nostre fos un país amb Estat propi– segueix abocant-nos a l'estratègia de l'anar fent. La pitjor per qualsevol política que ambicioni canvis profunds. Una darrera consideració que cada vegada em preocupa més: en aquesta acumulació de forces hi han de tenir un lloc reconegut i mimat els catalans arribats en les darreres onades migratòries, i això només ho aconseguirem si posem en un primer terme reivindicatiu el reconeixement de tots els drets polítics a aquests catalans que volen viure i treballar al nostre país.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Dependrà de qui en tingui l'hegemonia. Des d'un punt de vista profundament democràtic hauria de beneficiar sobretot els sectors que necessiten més l'Estat de benestar, alliberats com estaríem de disposar dels nostres recursos sense les actuals servituds imperials. La història, i la realitat actual, de les nacions que han aconseguit fa poc exercir la seva sobirania i han optat per la independència, no és massa afalagadora al respecte. L'oportunisme polític no és exclusiu de les societats imperials i de les elits sotmeses, i sovint els més afavorits pel canvi –i fins i tot els qui el lideren– resulten ser els elements més servils de l'antic règim. És allò del príncep de Lampedusa, de "canviar perquè res no canviï". De tota manera, ser lliures també vol dir això: la construcció nacional es pot fer amb bons materials o amb enderrocs mal aprofitats. Tot i que tremolo que la llibertat del meu país la lideri gent com Davide Madí, Artur Mas o Salvador Sostres, aquest no és un argument que m'hi faci renunciar. Caldrà fer el que puguem per donar-li el tomb de debò.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

Per posar uns noms una mica a la babalà: Pasqual Maragall, Jordi Pujol, José Montilla, Josep Lluís Carod Rovira, Jaume Renyer, Jaume Sobrequés, Rafael Castellanos, Ernest Benach, Ramon Tremosa, López Bofill, López Tena, Santi Santamaría, David Fernández, Miquel Sellarès, Isabel Clara-Simó, Oleguer Presas, David Madí, Artur Mas, Joan Saura, Elisenda Paluzie, Eliseu Climent, Teresa Rebull, Lluís Llach, Josep Termes, Oriol Bohigas, Andreu Mayayo, Joan Rigol, Miquel López Crespí, Isidre Molas...

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

Josep Sort. És professor universitari, bon coneixedor de la realitat nacional del Quebec i dedicat a l'estudi de la noves tecnologies d'Internet en el terreny social i polític. És autor de llibres com "Canadà divisible: l'autodeterminació del Quebec"(2002), "L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol" (1995). És impulsor de diversos blogs: Indústries de guerra o La Taula d'en Bernat.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

Com a català, republicà i demòcrata, qualsevol monarquia em produeix un rebuig elemental. Que encara hi hagi sistemes polítics tan profundament desiguals, tan profundament discriminatoris, tan profundament endarrerits que neguen la dignitat de la persona humana. Quant a la figura del Rei d'Espanya, malgrat la seva relativa curta història (recordo que el títol literal només existeix d'ença els anys 30 del segle XIX), tradicionalment ha estat emprat per simbolitzar la unitat nacional espanyola... una unitat, per cert que constitueix una autèntica facècia. Cremar una foto del titular de la corona, és un acte de dignitat política puntual, però hem d'anar més enllà. És fer pedagogia política i constitueix un evident reclam en una societat mediàtica com la nostra.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Primer, jo no crec, en tot cas, penso. La constitució espanyola és un document producte del pacte entre sectors de l'antic règim franquista i elements de l'oposició que es va aprovar sota la pressió de l'exèrcit franquista i en un clima d'enorme violència política contra el moviment democràtic. No és doncs, un document elaborat amb llibertat, com deia la cançoneta de marres. Es un dictat dels poders fàctics franquistes i per mi no té cap mena de legitimitat democràtica. Quan sento els espanyols donar lliçons de democràcia, em poso les mans al cap. L'estat ecspanyol és probablement l'únic on el feixisme no ha estat derrotat militarment. I això té un preu. Respectar? Passar totalment i absoluta.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Naturalment, el meu mapa nacional inclou totes i cadascuna de les 81 comarques. D'altra banda, considero que Catalunya, que és la denominació que a mi més em satisfà, hauria de recuperar els territoris que formen la conca del riu Cinca, i també el Carxe i l'Alguer. Tot això forma la nació catalana i el meu mapa nacional. També he de dir que la nació catalana la formen totes les comunitats o grups de la diàspora. És la Catalunya exterior, que tanta importància ha tingut en la nostra història. Recordo que els primers grups independentistes declarats es funden a Cuba. Gràcies a Internet ara el contacte amb ells és immediat. Cal reforçar les comunitats catalanes a l'exterior, que esdevinguin autèntics lobbies a Amèrica, Europa i Àsia. Hi ha molta feina. La Catalunya nacional és una Catalunya global.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Sobirania implica capacitat efectiva de decidir, no només tenir el dret a fer-ho. Vol dir, doncs, independència per poder decidir. Sobirania i Independència són indestriables. Només s'és sobirà des de la Independència. Quan ets independent pots triar si vols que la República Catalana sigui de base unitària, de base comarcal, regional o federal. Però primer cal ser lliure, cal guanyar la Independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

El de tots els pobles que han lluitat abans per la seva llibertat. Es tracta d'anar ocupant espais de poder, com si fossin trinxeres. Després d'una, una altra. I així anar fent. Sense dubtar, ni vacil.lar. Sabent que tenim un enemic fanàtic. Però precisament aquesta és la seva feblesa. Les lluites d'alliberament nacional, acostumen a ser guerres asimètriques: els estats opressors perden si no guanyen. Els moviments independentistes guanyen si no perden. Ara be, sempre he pensat que des d'una lògica geoestratègica, França és el principal obstacle a la nostra independència, no Espanya. Finalment, vull afegir que tinc una plena confiança en el caràcter lluitador del poble català. Estic convençut que si aconseguim una concòrdia independentista, no hi haurà déu que ens pari. Pot semblar romàntic, però som un poble realment especial. Hem sobreviscut 300 anys d'ocupació pel cap baix, i encara estem plantant cara. Això vol dir alguna cosa, no?

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

La sobirania nacional és un atribut al qual cap poble que l'ha aconseguit hi renuncia. Això vol dir alguna cosa. Penso que serà un acte de justícia històrica. Som un poble amb mil anys d'història. Una història certament complicada. Al segle XIII i XIV érem un exemple de proto-estat nació, però ens vam enfrontar amb enemics poderosos: Castella, França i el Vaticà... Però això ja ha passat. La sobirania nacional ens farà lliures i destruirà un estat opressor oligàrquic, discriminador, com ha estat l'estat espanyol a Catalunya. Pel que fa a qui penso que sortirà beneficiat, la immensa majoria de la població, Només perdran els qui viuen de la dependència espanyola i francesa. En els processos d'alliberament nacional, qui en treu més benefici és qui controla o hegemonitza el bloc revolucionari, si bé també aquí hi juga molt el context internacional i les grans potències. En el cas català, però, l'espoliació econòmica, és tan evident, tan descarada, tan descomunal, que, m'aventuro a dir que, un cop desaparegui, en assolir la independència, l'impacte en el nivell de vida i de benestar de la societat catalana serà immediat. I no només això, la llibertat farà que les nostres il·limitades capacitats creatives -som un poble de creadors universals- farà que aviat siguem un poble capdavanter.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

No és un qüestionari senzill. Cal reflexionar i la veritat sigui dita us aconsello canviar els "creus" pels "penses". En general, és un qüestionari que es pot passar a persones amb un cert nivell de formació intel.lectual i política.

Josep Xaubet / TU DE QUÈ VAS?

Josep Xaubet, junt amb Jaume Graupera (aleshores regidor de Cultura de Mataró) i Agustí Barrera, en la presentació del seu llibre "Sociologia revolucionària de la guerra a Mataró"

Josep Xaubet. Vaig néixer a Mataró l'any 1956, vint anys després d'haver començat la guerra. Des de ben petit ja prenguí consciència de què volia dir ser català, quan en anar a escola em parlaven en llengua forastera i no entenia res. També de molt jovenet vaig agafar afició a la història, a través de la lectura de narracions històriques adaptades a infants, com la història de Catalunya de Ferran Soldevila. M'agradava veure com segles enllà els catalans guanyàvem sempre i no perdíem com en els temps actuals. Així que cultivava el coneixement nostrat perquè me l'havien amagat: estudiava català pel meu compte, llegia llibres seriosos d'història, ballava sardanes, em subscriví a Cavall Fort, etc. Vaig fer la carrera d'història no solament per saber, descobrir, els fets que m'han influït com a català, sinó també pel mer plaer de saber. Sempre he cregut en la independència de Catalunya (o els Països Catalans), de primer instintivament, després racionalment. Per això he militat en organitzacions de l'esquerra independentista: el PSAN, Comitès de Solidaritat amb el Patriotes Catalans, MDT, Catalunya Lliure, i darrerament ERC. Per tant seré molt feliç; me n'alegraré per mi i pels meus compatriotes quan siguem finalment sobirans del nostre destí, que sense cap mena de dubte veurem en el transcurs d'aquesta generació.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

El rei ecspanyol el va instaurar en Franco. No és cap restauració de la monarquia tradicional com la de 1875. És una nova monarquia instaurada per Franco segons les seves lleis de 1947 i 1966. Havia de ser la continuació fidel del règim, i a fe que ho ha esdevingut. Quan crema la fotografia del rei me n'alegro perquè és la crema pel foc purificador (una tradició ancestral) d'un símbol de l'opressió del poble català per Ecspanya.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Es podria fer com els navarresos al segle XVI, s'acata però no es compleix. No és la nostra constitució, aquesta contempla la nació espanyola, el conjunt del poble espanyol, i ací ens hi volen incloure als catalans, com a subjecte de sobirania, per tant depenem dels altres 30 milions de ciutadans als quals tant se'ls en fot nosaltres; i a més, els ecspanyols no la compleixen en allò que respecte els drets dels catalans.(constitució rima amb prostitució, i ja s'ha vist -tribunal constitucional, i totes les altres institucions relacionades- que els partits ecspanyols l'estan prostituint cada dia).

Caldria fer objecció civil en contra del compliment de la constitució.- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l'Alguer). La Nació ho és tot, no es pot fraccionar. Ens hem de salvar tots junts. És la metàfora d'en Ramon Muntaner, tres joncs junts són impossibles de trencar, però per separat sí.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

La sobirania és la capacitat de prendre decisions independentment, sense intervencions alienes. Per tant, sobirania és sinònim d'independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

En cada moment i circumstància s'ha d'actuar de la manera més convenient, amb els recursos que els catalans creguem adequats. Conscienciar-nos de l'alienació i repressió de què som objecte i denunciar-ho sempre i enfrontar-nos com puguem contra Ecspanya, tal com he escrit al principi. Una actitud digna i ferma és el millor exemple per estendre el convenciment que l'única solució per nosaltres és la llibertat i la independència.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

A tots els catalans i catalanes, se'n sentin o no se'n sentin, perquè estan alienats. És un fet objectiu que només ens pot beneficiar. Els números canten: sense espoli podríem decidir en què gastar els nostres diners, tothom podria veure que així se surt beneficiat.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

Tothom hauria de contestar-lo. Fins i tot els més recalcitrants nacionalistes espanyols (com alguns regidors de l'Ajuntament mataroní). Fóra divertit llegir les seves respostes.

Marta Cava / TU DE QUÈ VAS?

Marta Cava, nascuda el 1990 i resident a Premià de Mar (el Maresme). Estudiant de Batxillerat humanístic. Militant de Maulets i col·laboradora de la Plataforma per la Llengua.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

Que són els principals culpables de la ocupació espanyola dels Països Catalans, i per tant de la pèrdua de la llengua, la cultura i la identitat dels catalans.
Que som molts els que estem en contra de la monarquia i que lluitem per acabar amb ella.

-Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

No, ja que no respecta els Països Catalans com a nació. No hem de respectar les lleis espanyoles ja que com he dit abans com no respecten la nostra nació no beneficien al poble català, sinó que el perjudiquen.

-Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Són els Països Catalans, i com diu el tòpic, va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

És sinònim d'independència.

-Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Trencar amb Espanya i França, i no abandonar la lluita.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Al poble català, i beneficiarà en tots els àmbits: cultura, llengua, economia, educació, i el més important, a recuperar la nostra identitat.

-A quines persones faries aquest qüestionari?

A tots els que lluiten per la llibertat dels Països Catalans, i a tots els que lluiten per la llibertat de la seva nació oprimida de qualsevol racó del món.

Alexis Vizcaíno / TU DE QUÈ VAS?

N'Alexis Vizcaino va néixer a Sabadell el 1978 tot i que ha viscut sempre al Masnou. És investigador en geologia marina i se centra en l'estudi d'antics sismes de grans magnituds per saber-ne la recurrència. Aquesta investigació emmarca el que serà la seva tesi doctoral. N'Alexis creador de la comunitat de blocaires del Masnou, Alella i Teià, Ple de Blocs www.pledeblocs.net i, també, és creador i membre de l'Equip de la Campanya Sumem-nos al Mapa per un Estat Propi que s'allotja a la pàgina web http://www.estatpropi.cat/. També és autor dels blocs El Senyor de les Muntanyes i l'adaptació a l'anglès The Lord of the Mountains que ha adherit a la XBS.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

El que jo pensi sobre la Monarquia espanyola crec que és extremadament secundari. Tanmateix, més enllà d'opinions personals i subjectives, qualsevol càrrec públic amb responsabilitat sobre la societat ha de ser elegible. Aquí hi incloc les figures associades a la Monarquia (Espanyola o Anglesa o Tailandesa...) però també als jutges o als caps de policia. És quelcom que s'haurà de tenir en compte alhora de crear un nou estat si es vol adquirir prestigi internacional. L'Estat Espanyol no ha sabut trencar mai amb el franquisme, però el que és més greu (i això és dir molt) tampoc ha sabut trencar amb el feudalisme. No crec que m'equivoqui massa si afirmo que a Espanya qui tenia el poder fa 500 anys, era familiar de qui el té ara.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

La Constitució espanyola la respecto i entenc la seva validesa. I no ho faig per la seva legitimitat ni per com s'elaborà sinó pel fet que totes les forces polítiques amb representació a les corts espanyoles la respecten i la segueixen. El dia que hi hagi una sola força política (partit polític, federació, plataforma electoral...) que faci política saltant-se la constitució en els temes importants, és a dir quan no la respectin, llavors la Constitució espanyola serà molt menys vàlida.
Fins que els nostres representants no deixin de fer seguidisme constitucional, no començarem a ser lliures com a poble. I això és així perquè la Constitució espanyola mai preveurà la secessió de cap part del seu territori. Tampoc ho preveia la Constitució de Cadis del 1812 quan bona part d'Amèrica encara era espanyola. Amb això el que vull dir és que la solució al conflicte català no passa per Espanya o França, llurs governs mai ens ho posaran fàcil. La solució passa per exercir la nostra voluntat centrant-nos en nosaltres mateixos.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

La meva nació és aquella que inclou totes les persones que compartim la història, la cultura i la llengua. Més enllà d'aquesta frase fusteriana, el meu mapa nacional és aquell que malgrat les agressions espanyoles i franceses sostingudes al llarg del temps inclou aquells i aquelles persones amb la voluntat de ser Poble. La millor manera per veure avui quin és el mapa nacional del poble català és la campanya http://www.estatpropi.cat/ que inclou a milers de persones amb la voluntat ferma d'esdevenir estat. El meu poble, la meva nació, comença i acaba on hi hagi un/a compatriota. Per cadascun de nosaltres hem de lluitar ja sigui a Barcelona, a Perpinyà, València, Alacant, Palma o Andorra.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

El diccionari normatiu català diu en la segona accepció que Sobirania és la «Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder». Cal ser realistes i no deixar-se impressionar per qui ens diu que amb la Sobirania al segle XXI serem independents de tot i de tothom. Pensar això és quelcom utòpic però sobretot massa irreal la qual cosa pot comportar grans frustracions. Fins i tot en el cas més ambiciós (independència d'Espanya i França), el sotmetiment a poders aliens és evident. Per a mi, Sobirania no és Autonomia, Federalisme ni Independència. Per mi Sobirania és poder decidir en igualtat de condicions els passos a realitzar com a poble Això sí! sent plenament conscients de les pròpies limitacions inherents a la nostra nació: demografia, geografia, hidrografia i energia.

Sobretot Espanya però també França han demostrat abastament que són incapaços de deixar-nos escollir en igualtats de condicions amb la resta de pobles per poder donar el millor de nosaltres. Això ha estat així no per qüestions lingüístiques o nacionals (que també hi ha ajudat molt) sinó pels models econòmics confrontats. Com ja he dit, el fet que Espanya no hagi trencat mai amb el feudalisme es contraposa amb un model de petita i mitjana empresa amb unes clares necessitats d'infraestructures, d'inversió i d'avanç tecnològic. Aquest conflicte ha portat moltes frustracions a la societat catalana (Barcelona i àrea metropolitana, Alcoi i rodalies,...) però també a la societat espanyola.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Jo no sóc politòleg però veig que hi ha dos models d'avenç confrontats que espero no es limitin mútuament. El primer i amb el que tinc més afinitat és el model de deslegitimar els estats francès i espanyol tot construint noves estructures d'Estat català, un estat alternatiu a l'espanyol existent. Això provocarà una fase de convivència entre l'Estat Català i l'Estat Espanyol tensa que s'ha de resoldre amb la major brevetat possible. És evident que unes estructures noves catalanes amb credibilitat creixent enfonsaran les institucions ancorades en el franquisme. Crec que una assemblea de Regidors independentistes dels Països Catalans és quelcom que ja es pot començar a posar en funcionament i seria la primera institució electa alternativa en aquest camí de creació d'institucions estatals catalanes. El que jo veig és que no s'ha de limitar a les Candidatures de l'Esquerra Independentista aquesta Assemblea, sinó que s'ha d'obrir a tots els regidors que acceptin l'objectiu: l'Estat Propi pel Poble Català. S'ha de crear l'Assemblea amb regidors del Bloc, de la CUP, del PSM, ERC, CDC i si s'escau i accepten l'objectiu nacional (Països Catalans) independentista també amb regidors del PSC-PSIB-PSPV i ICV-EUPV.

Per un altre banda existeix el model d'arrel autonomista, basat en la independència dels territoris com a desencadenant de la independència de la resta dels Països Catalans. Aquest model no el comparteixo basant-me en la teoria de l'acomodament que Irlanda ha corroborat. Després de la eventual independència de la Comunitat Autònoma de Catalunya i potser alguna illa (Formentera i Menorca) l'estancament nacional del nou estat és la situació més probable i la més normal d'altra banda

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Com ja he dit al definir-la, entenc que la Sobirania beneficiaria als sectors econòmics en primer terme. Són ells qui tindrien un estat més àgil i amb millor capacitat d'adaptar-se a les necessitats. Però també seria un estat més influenciable. I les conseqüències ambiental poden ser negatives si no es mostra fermesa en els interessos de determinades empreses (construcció, químiques, energètiques...). Cal un compromís real i un esforç molt important en educació per protegir el territori. Tanmateix, el fet que els governants siguin fills del lloc pot ser un punt a favor de la protecció ambiental del nostre país. Espanya ha demostrat que té un interès zero en la protecció del nostre territori. A nivell cultural, els beneficis serien molt evidents i comparables als econòmics. Tota la legislació, documentació, educació, seria en la llengua pròpia del país (Català, Occità i/o Castellà). A la zona interior del País Valencià o a era Val d'Aran han de poder sentir-se tant còmodes culturalment en el nou context com la gent del Comptat, de Menorca.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

A l'Hèctor López Bofill i a l'Uriel Bertran

Blanca Serra / TU DE QUÈ VAS?

Blanca Serra. Sóc de Barcelona, llicenciada en filologia clàssica i llengües romàniques, he rebut educació i estic treballant des de fa més de trenta anys sempre en instituts públics; he tingut una activitat política, a vegades molt moguda i accidentada, sempre dins del moviment d'alliberament nacional català. La mort del dictador em va agafar refugiada a la Catalunya Nord perquè la policia em buscava i ja havia participat en la fundació i activitats de l'Assemblea de Catalunya en representació del Col·legi de Llicenciats; després com a membre de partits independentistes, com el PSAN i l'IPC, vaig ser objecte de quatre detencions amb dos aplicacions molt dures, a Madrid, de les lleis antiterroristes del moment i una estada d'un parell de mesos a la presó per haver participat en una manifestació contra la LOAPA el 1982! És clar que era uns mesos després del cop d'estat. Val a dir, doncs, que a més de les aules d'alguns instituts conec a fons els calabossos de la Via Laietana i de la Puerta del Sol. Ara continuo en el món independentista des d'organitzacions de lluita per la llengua (com van ser els Grups de Defensa de la llengua) i ara la CAL, la Plataforma per la Llengua i la Xarxa d'organitzacions cíviques i culturals dels Països Catalans.Com a sindicalista estic afiliada a la Intersindical-CSC del sindicat d’Ensenyament (STEC) de la qual sóc secretària general i el represento en aquests moments a la Plataforma pel Dret de Decidir.


- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

En penso el que ja vaig heretar de la meva família a la qual sempre els havia sentit parlar de “la pesta borbònica” i a la meva mare li havia sentit cantar amb la música de l’himne republicà de Riego allò de “la reina vol corona/corona li darem/ que vingui a Barcelona/ que el coll li tallarem”. Per a mi , doncs, la monarquia borbònica sempre ha estat un règim sinistre i més que mai en el moment que va reinstaurar-se de la mà del dictador i enmig del bany de sang de les últimes execucions franquistes. El fet que ens colessin la reinstauració borbònica camuflada dins la Constitució del 1978, amb les característiques que té de cap suprem d’unes forces armades que tenen encomanada la defensa de la unitat centralista d’Espanya, i que fos una figura que constitucionalment és símbol de la unitat de l’Estat Espanyol i és inviolable i no està subjecte a responsabilitat , el fet aquest, repeteixo, va ser una de les raons per les quals vaig votar que no a la constitució; considero el règim monàrquic un règim especialment repugnant per a una sensibilitat democràtica. Que es cremi simbòlicament la imatge de l’últim borbó no deixa de ser un homenatge als centenars de pobles i milers de compatriotes que des de Felip V han estat socarrats, vexats i anihilats per aquesta nissaga nefasta i no deixa de ser un exercici de salut democràtica purificadora i desmitificadora, perquè creure’s que aquest cap suprem dels exèrcits no estava al darrere, al costat i al davant del cop d’estat del qual molt hàbilment es va aprofitar per llançar la seva imatge de “salvador de la democràcia” és ser, a més d’ingenu, rematadament ximple.


- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Ja he dit que jo vaig votar NO en el referèndum d’aquesta Constitució i no solament això, sinó que vaig participar activament en la creació i activitats del Comitè Català contra la Constitució Espanyola, organització que va tenir força ressò en aquells moments i que va incidir força en què el text del 78 tregués un resultats de “Si” força mediocres ; ara, sempre s’analitza aquell referèndum sense comptar amb l’abstenció que hi va haver i amb les diferents formes de rebuig que es van manifestar , però el fet cert és que “els pares de la constitució” aquesta” van infantar un nyap que s’ha anat demostrant que contenia elements evidents d’agressió contra el poble català: imposició de la reinstauració monàrquica borbònica, prohibició de entendre’ns a nivell de Països Catalans, imposició d’un futur sistema de finançament basat en l’espoliació sistemàtica dels recursos generats pels catalans., adscripció a un règim de capitalisme salvatge.. en fi els resultats ja els estem veient ara trenta anys després, que ja és prou temps com per veure que no era ni és un text vàlid i que estem perfectament legitimats com a nació per seguir oposant-nos-hi i per voler anar per un altre camí i treballar per una vida política independent.

Després del cop d’estat del 1981 es va imposar la LOAPA (Ley de Armonización del Proceso Autonómico) que és el conegut “cafè per a tots” i que ens elimina com a nació o “nacionalitat” i fa una interpretació molt restrictiva del propi text constitucional. També vam lluitar contra la LOAPA i arran d’una mobilització important uns quants vam estar un parell de mesos a la presó acusats d’”incitació a la rebel·lió”.

Hem de practicar la insubmissió o desobediència civil enfront de les lleis espanyoles, fins i tot pensar en una insubmissió fiscal. Ja no em poso en altres formes de lluita que poden ser vàlides segons el moment i context.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Per mi la nació són els Països Catalans en la definició clàssica “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” i per tant, estem obligats a organitzar-nos a tots els nivells atenent a aquesta dimensió nacional: des de la reclamació del corredor mediterrani de circulació de béns i persones fins a la cohesió de funcionament i d’organització a nivell de lluites per la llengua, lluites sindicals, circulació de béns culturals i de mitjans de comunicació , lluites en defensa del territori... En la meva opinió i des d’una visió “catalunyesa”, ens falta encara molt com per viure com a pròpia una lluita que es produeixi a Perpinyà, a Ontinyent a Manacor o a Vall-de-roures i per a sentir-se profundament concernit quan passa una cosa bona o roïna a qualsevol zona del territori nacional.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

La sobirania per a mi indica que la nació –en aquest cas la nació dels Països Catalans- es constitueix en subjecte polític que pren pel seu compte totes les decisions que afecten la vida de les persones que viuen en el territori nacional i que es projecta al món també com a subjecte polític sobirà; durant la història aquesta presa de decisió pròpia –per exemple els USA – s’ha anomenat “declaració d’independència”. Les més conegudes són les dels Estats Units de Nord-Amèrica i les dels Estats de llatinoamèrica que al llarg del segle XIX es van separar de l’Estat monàrquic espanyol. Així, es parla de la guerra de la independència de Cuba o de la independència de Mèxic, etc. En tots els tractats polítics sobirania plena equival a independència política i constitució d’un espai territorial sobirà en forma d’Estat; en el nostre cas estaríem parlant de la constitució d’una forma estatal sobirana que podria ser constituïda internament retornant a la forma antiga de confederació catalana amb lligams estrets i projecció al món única.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Hem de tenir clar l’objectiu estratègic de la independència amb poders propis: ens calen, doncs, estructures nacionals, mitjans nacionals, estratègies nacionals fetes per nosaltres i per a nosaltres, per a tots els catalans i catalanes. Els fruits del treball del nostre poble s’han de quedar aquí, per a la gent que som i per als nouvinguts; això , per a mi, vol dir que cal donar per acabat el sistema autonòmic dels estatuts i començar a construir les estructures pròpies : cada estructura pròpia – política, sindical, municipal, esportiva, cultural d’espai comunicacional , etc. (legítima, al marge de que sigui legal o il·legal) representa un trencament dels lligams de dependència i aquest trencament té aspectes subjectius i emocionals i espirituals (recuperació de l’autoestima) i aspectes pràctics i materials: forces polítiques d’obediència únicament catalana, igualment forces sindicals i empresarials, entitats de tota mena organitzades en funció d’un treball i una solidaritat nacionals, assemblees territorials per a l’autodeterminació... A hores d’ara ja s’haurien de començar a constituir aquestes assemblees i s’hauria de pensar en una taula de forces representatives que es responsabilitzés de tirar endavant l’estratègia independentista i d’internacionalitzar la causa nacional catalana. L’estratègia i la tàctica fonamentals per a mi ha de ser d’autoorganització nacional i de desobediència civil. Cal acumular les energies no tant en convocar un referèndum d’autodeterminació sinó sobretot en guanyar-lo: Amb el col·lapse i buit polític que ja hi ha ara penso que això es pot produir en la legislatura pròxima.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Allò que no fem per a nosaltres ningú no ens ho donarà fet, però tot el que fem sobiranament pertocarà a tots i totes: en principi no vol dir que la independència ens resoldria per ella sola els problemes, però si que hi hauria un canvi notable en el poder de decidir, en el tenir la clau de la caixa i controlar els nostres recursos i en un canvi polític cap a millor perquè en un procés sobiranista tendiran a quedar apartats tots els nostres dirigents econòmics i polítics que estan lligats a la dependència i interessats en què la dependència continuï. El conjunt de la població que viu del seu treball seria la més beneficiada en disposar dels nostres recursos per a consolidar una societat més igualitària, justa i solidària; el propi procés de lluitar i aconseguir la sobirania és un poderós agent de democratització i de desplegament del poder popular. Un instrument nacional cohesionador com és la llengua podria rebre un notable impuls restaurador i convertir-se en la llengua comuna d’intercomunicació entre tots i totes. Per altra banda estic convençuda que la independència serà un bon negoci per als catalans i catalanes igual que la dependència als Estats espanyol i francès són una rèmora i un pes mort per a les energies, i les necessitats de la nació.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

A gent vinculada a les lluites per l’emancipació en general: tant l’emancipació política, com la cultural, com la del món del treball, com la de gènere, com la d’orientació sexual, com la dels estudiants, com el del món de l’oci i la diversió, el món esportiu, el món empresarial: faria un seguiment a nivell de tots els Països Catalans buscant fer un retrat de les minories actives representatives que treballen o poden treballar per la sobirania.

Josep Antoni Vilalta / TU DE QUÈ VAS?

Josep Antoni Vilalta i Coletes. Nascut a Cabanabona, a la comarca administrativa de la Noguera, el 1967. Visc a Torà des del 1989, el poble de la meva companya i on el 1990 va néixer la nostra filla. Treballo de conductor en una empresa agroalimentària. Políticament vaig començar a militar l’any 1987 a l’MDT. Vinculat a la CUP de Torà des de la seva fundació el 1998. Regidor des de 1999. Des de fa uns anys sóc membre del Secretariat Nacional de la CUP.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

És una institució doblement rebutjable. Com totes les monarquies és, per definició, antidemocràtica. A més, en aquest cas parlem del cap de l’estat que ocupa la major part del nostre país i d’un descendent directe, si més no oficialment, de Felip V, aquell criminal que ara fa 300 anys ens incorporà al regne d’Espanya per mitjà de la violència. Quan es crema un símbol espanyol o francès, incloses les imatges de les seves respectives mascotes, no puc –ni vull- evitar sentir una simpatia cap a l’autor o autora de l’acció perquè, encara que no la conegui de res, no deixa de ser algú amb qui tinc alguna cosa en comú.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

La Constitució espanyola és un text totalment vàlid per a tothom que vulgui la desaparició de les diferents nacions no reconegudes en aquest text legal, es a dir: totes menys l’espanyola que és la única reconeguda. Si volem sobreviure com a poble no podem respectar les limitacions imposades per una legislació pensada per a fer-nos desaparèixer.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Per dir-ho com els clàssics: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Pel que fa a l’Aran, la Fenolheda i les comarques històricament castellanoparlants (o aragonesoparlants) de l’interior del País Valencià crec que haurien de decidir lliurement a quin marc nacional s’adhereixen. L’Alguer és un cas a part; crec que hauria de tenir un estatus diferenciat dins d’una Sardenya independent.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Sobirania és una paraula ambigua que tothom pot interpretar-la de diferent manera. Crec que cal parlar d’objectius polítics clars i aquests es poden resumir en dos: independència o persistència de l’ocupació (dissimulada o no sota la forma de l’autonomia, el federalisme...).

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Crec que no s’ha de descartar cap via cap a la independència; que aquesta s’assoleix per la combinació de dos factors: una majoria social partidària de la independència (o com a mínim que no hi sigui contrària) i una conjuntura internacional més o menys propícia. El primer pas és la construcció d’aquesta majoria social.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

A la immensa majoria del poble català.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

A gent procedent de sectors el més diversos possibles de la societat (periodistes, artistes, esportistes, representants sindicals, d’associacions culturals...) i, sobretot, de diferents punts del nostre marc territorial.

Xavier Monge / TU DE QUÈ VAS?

Xavier Monge. Barcelona 1985. Estudiant de dret. Exmilitant de Maulets. Va ser portaveu de Maulets i de la Campanya Unitària per l'Autodeterminació. Actualment milita al SEPC i participa en moviments socials de Barcelona. El dia 6 d'octubre de 2007 va cremar públicament la foto del rei en un acte de suport al Casinet d'Hostafrancs.

-Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

La dinastia borbònica és el símbol de l'estat i, pels Països Catalans,el símbol de la nostra ocupació i repressió des de fa més de 300 anys. Quan algú crema la foto del rei hi veig el rebuig al projecte colonialista espanyol més enllà de la figura de la monarquia. Jo mateix la cremaré tantes vegades com faci falta.

-Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-sea respectar les lleis espanyoles?

No, la Constitució espanyola va ser redactada i aprovada amb el xantatge dels tancs franquistes. El marc jurídic-polític espanyol és il·legítim als Països Catalans, igual que hi és el francès. Desobeir les lleis imposades i injustes és un dret polític i un deure moral si no volem desaparèixer com a poble.

-Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Cap racó del país és renunciable.

-La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Independència. L'autonomisme i el federalisme són vies estèrils perals Països Catalans com s'ha demostrat amb les darreres reformesestatutàries. La plena sobirania nacional rau en el dret bàsic i irrenunciable d'autodeterminació quotidiana dels pobles.

-Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

No hi ha cap altra alternativa que la ruptura. Només trencant amb els estats espanyol i francès podem assolir la independència. Ni Espanya ni França acceptaran mai un procés d'independència. Cal tirar pel dret, agafar la porta i marxar. En el camí cap a la ruptura els àmbits detreball són múltiples: la universitat, les institucions (en especial els ajuntaments), el carrer, els centres de treball, el territori,etc. Cal tenir oberts tots els fronts de lluita per desestabilitzar l'estat i sumar suports.

-En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Els Països Catalans veurien reconeguda la seva identitats com a poble i tindrien instruments jurídics per protegir-la. D'altra banda, la gestió dels nostres recursos des de casa ens permetrà una política social, econòmica, fiscal, ambiental, etc. Pròpia i adequada a la nostra realitat. Les classes populars catalanes hi tenim molt a guanyar amb la independència.

-A quines persones faries aquest qüestionari?

Als nouvinguts, els i les noves catalanes que han d'esdevenir necessàriament subjecte de canvi als Països Catalans. També seria interessant fer-ho a persones de moviments socials sectorials (defensa del territori, LGBT, okupació, llengua, etc.)

Quim Gibert / TU DE QUÈ VAS?

Quim Gibert Font, Arenys de Mar 1962. Ensenyant i psicòleg d'hospital de dia infantojuvenil a Lleida. Coautor de la trilogia: Autoestima i Països Catalans, El despertar dels Països Catalans i Identitats. Convivència o conflicte? I d'un nou llibre Elogi de la transgressió. Guanyador del Premi Recull de Periodisme 2005. Col·labora en El Punt, El Triangle, Escola Catalana, Llengua Nacional... [Foto: Quim Gibert entremig de Patrícia Gabancho i Josep Sort]

- Què en penses de la Monarquia espanyola?
Que és la principal responsable que el poble català, des de fa tres segles, hagi quedat subordinat a Espanya i França (i Itàlia), la qual cosa suposa un maltracte sistemàtic a la nostra dignitat nacional. A més, el darrer restabliment dels borbons espanyols fou una operació franquista. Juan Carlos I va jurar els principis del movimiento.

- Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?
Sento que feliçment el poble català és viu i està disposat a rebutjar, sense complexos, la institució que simbolitza la nostra opressió nacional. Al capdavall, el foc és una tradició ancestral d'allò més catalana.

-Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid?
L'espanyola és una constitució nacionalista de matriu castellana. Tant és així, que la unitat d'Espanya, com si fos una mena de dogma, l'han situat per damunt de la vida humana.

- Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?
Les espanyoles són lleis totalment alienes a la nostra realitat i, en bona part, hostils. Si no volem ser còmplices de la nostra pròpia destrucció, cal combatre-les.

- Quin és el teu mapa nacional?
El de les terres de parla catalana.

- On comença i acaba la Nació catalana?
De la Franja de Ponent a Menorca (i l'Alguer). Del Carxe al Capcir.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?
D'independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?
La desobediència civil. La no col·laboració amb els estats que ens tenallen democràticament .

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?
Als interessats, les catalanes i els catalans. I, evidentment, a la concòrdia entre els pobles.

- A quines persones faries aquest qüestionari?
A Sebastià Alzamora, Quim Monzó, Biel Majoral, Joan B. Culla, Francesc Torralba, Sebastià Serrano.

Toni Delgado / TU DE QUÈ VAS?

TONI DELGADO, 50 anys. Obrer. Impulsor de la CNT a Mataró, exmilitant de l'MDT i Catalunya Lliure. Fundador de la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Cap de llista d'ERC a Mataró el 1995. Actualment, participa a la CUP.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei
d'Espanya?

La Monarquia espanyola és una baula més d'aquesta cadena que arrosseguem els catalans i que es diu Estat espanyol. Per si mateixa, a aquestes alçades, podria semblar que una monarquia no te cap mena de sentit. En el context espanyol si:és el lligam històric de l'estat amb el seu passat i , per als defensors d'Espanya com a realitat i projecte de futur, el legitima. Personalment quan veig que es cremen fotos del Rei dels espanyols no sento res, però reconec el valor simbòlic de l'acció. Us imagineu en Felip V relliscant dalt del castell de Xàtiva i caient al mig de la foguera?

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Certament que ho és de vàlid, per a l'Estat espanyol. És la garantia de la seva pervivència, el text legal que legitima la seva suposada raó de ser. Ben mirat, però, no deixa de sorprendre'm el valor que se li atorga a un text, quan el veritable poder està en els interessos de determinades elits econòmiques, burocràtiques i polítiques que no sabrien de què viure si Espanya se n'anés al carall. Resignar-nos i acatar?. Legalitat no és el mateix que legitimitat. La legalitat pot sortir de la boca d'un canó, és el poder qui determina el que és legal i el que no ho és. La legitimitat és filla de la llibertat, i això ens hauria d'obligar als catalans a no respectar la legalitat espanyola.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Sóc molt clàssic: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. No crec en els projectes d'alliberament de dues velocitats perquè implica renunciar; sense cap mena de garantia pel futur dels compatriotes que quedarien marginats . És una qüestió de territori, però també de persones. En aquest sentit ja em poden dir pancatalanista.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Hi ha discursos que em recorden la dita de "la xocolata del lloro". Ens poden vendre la Lluna com a símbol de globalització i modernitat, però la millor garantia avui dia per a la defensa dels interessos d'un poble segueix sent l'estat, i l'estat és l'únic tipus de sobirania reconegut a les cancelleries i als centres de qualsevol tipus de poder. Independència doncs.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

Qualsevol, dependrà de l'evolució de tot plegat. El camí en el fons no el triem nosaltres, nosaltres fem camí, i fem pel que trobem davant nostre. A priori no es pot descartar cap forma de lluita, en el fons totes són conjunturals.

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

Disposar de la totalitat dels recursos que es generen és bàsic per a un país. En el nostre cas concret no hi ha cap mena de dubte de quins serien els principals beneficiats, només cal veure qui està patint en primera persona els dèficits en infraestructures: les classes populars i el nostre teixit econòmic.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

Intentaria trencar el cercle dels iniciats, gent de tota mena i opinió. Sense por a respostes que potser no ens agradaran, però que ens poden permetre afinar els nostres plantejaments.

Tu de què vas?

Amb el títol "Tu de què vas?" inicio en el meu blog un cicle d'entrevistes adreçades a persones compromeses amb el nostre poble. Aquesta secció està pensada per incitar a la reflexió i al debat col·lectiu a través de la blogsfera catalana. Hi haurà set preguntes, que seran les mateixes per a tothom i que seran respostes en format breu.

Qüestionari - Tu de què vas?

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

- A quines persones faries aquest qüestionari?