La manifestació de l'1 de desembre ha reobert un debat intern, molt reduït, però que es repteix de forma cíclica cada cop que la CUP vol visibilitzar la seva força més enllà de l'àmbit de les respectives poblacions on té implantació. Concretament, Endavant-OSAN refusa participar a la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir, perquè la considera un muntatge a mans dels partits autonomistes i, per tant, no creu oportú que la CUP hi pugui incidir.
La meva opinió és que, justament ara, no podem abandonar el camp de batalla. És cert que encara tenim moltes mancances, que cal "polir" una alternativa i una direcció política pel conjunt de l'esquerra independentista. Però, també és cert, que l'esquerra independentista necessita plantar cara en el terreny de la mobilització i més quan aquesta es planteja de forma implícita com a un pols amb l'Estat espanyol. I, des del meu punt de vista, aquí està la virtut de la CUP, que és un projecte de base local-comarcal, però que també necessita projectar la feina duta a terme en els respectius municipis i, a prirori, això és positiu perquè contribueix a visualitzar la nostra existència com a moviment. Millor això que el no-res.
A més d'aquesta reflexió d'urgència crec oportú reproduir, traduït al català, un fragment de text de Rubén Dri, filòsof i professor de la Universitat de Buenos Aires (Argentina), que ha fet aportacions molt interessants que ja formen part del bagatge teòric de molt moviments populars de l'Amèrica Llatina i que també ens poden ser útils aquí, als Països Catalans.
"És necessari deixar de banda la concepció leninista segons la qual al proletariat o, en el nostre cas, als sectors populars, se'ls injectarà la consciència “des de fora”. Seria convenient, referent a això, revisar les polèmiques entre Lenin i Rosa Luxemburg sobre el partit, no per a donar-li ara la raó a la Rosa en contra d’en Lenin, sinó per a incorporar críticament algunes intuïcions i encerts de la Rosa quant al protagonisme popular en el procés revolucionari..
Rosa Luxemburg deia, en contra de Kautsky “Pensen que educar a les masses proletàries en l’esperit socialista significa donar-los conferències, distribuir pamflets. No! L’escola proletària socialista no necessita res d’això. L’activitat mateixa educa a les masses” (Cliff 1971; 64). Descontextualitzada, aquesta afirmació és errònia. Rosa Luxemburg aquí exagera, perquè està polemitzant amb la direcció burocràtica de la socialdemocràcia alemanya que pretenia donar consciència des de fora, mitjançant conferències i pamflets. La consciència creix en la pràctica, en l’acció, en la lluita.
En aquest procés de pràctica-consciència, de lluita-reflexió es cometen errors, però “els errors comesos per un moviment obrer autènticament revolucionari [diu Rosa], són molt més fructífers i tenen més importància històrica que la infal•libilitat del millor Comitè Central” (Íbidem). I, ja sabem cap a on ha conduït la infal•libilitat dels diversos comitès centrals. Els pobles en la seva lluita encerten i s’equivoquen, assoleixen victòries i sofreixen derrotes. Aprenen contínuament. Una direcció infal•lible mai n’aprèn, ja ho sap tot. I, això no té remei.
En contra de la concepció d’una determinada elit revolucionària que des de dalt, des de fora pretén donar consciència als treballadors, o als sectors populars, és convenient fer efectiva la concepció gramsciana que s’ha de partir del “bon sentit” que radica en el disseminat i caòtic “sentit comú” que es troba en aquests sectors. O, en paraules del Che, ajudar a desenvolupar “els gèrmens de socialisme” que es troben en el poble. Qualsevol pretensió de construcció que tingui a veure amb una elaboració teòrica separada de les aspiracions, expectatives, valors presents en els sectors populars, contribuirà a instal•lar una nova dominació. El socialisme tindrà sentit i serà una veritable solució si és el desplegament de valors profundament arrelats en els éssers humans."
Rosa Luxemburg deia, en contra de Kautsky “Pensen que educar a les masses proletàries en l’esperit socialista significa donar-los conferències, distribuir pamflets. No! L’escola proletària socialista no necessita res d’això. L’activitat mateixa educa a les masses” (Cliff 1971; 64). Descontextualitzada, aquesta afirmació és errònia. Rosa Luxemburg aquí exagera, perquè està polemitzant amb la direcció burocràtica de la socialdemocràcia alemanya que pretenia donar consciència des de fora, mitjançant conferències i pamflets. La consciència creix en la pràctica, en l’acció, en la lluita.
En aquest procés de pràctica-consciència, de lluita-reflexió es cometen errors, però “els errors comesos per un moviment obrer autènticament revolucionari [diu Rosa], són molt més fructífers i tenen més importància històrica que la infal•libilitat del millor Comitè Central” (Íbidem). I, ja sabem cap a on ha conduït la infal•libilitat dels diversos comitès centrals. Els pobles en la seva lluita encerten i s’equivoquen, assoleixen victòries i sofreixen derrotes. Aprenen contínuament. Una direcció infal•lible mai n’aprèn, ja ho sap tot. I, això no té remei.
En contra de la concepció d’una determinada elit revolucionària que des de dalt, des de fora pretén donar consciència als treballadors, o als sectors populars, és convenient fer efectiva la concepció gramsciana que s’ha de partir del “bon sentit” que radica en el disseminat i caòtic “sentit comú” que es troba en aquests sectors. O, en paraules del Che, ajudar a desenvolupar “els gèrmens de socialisme” que es troben en el poble. Qualsevol pretensió de construcció que tingui a veure amb una elaboració teòrica separada de les aspiracions, expectatives, valors presents en els sectors populars, contribuirà a instal•lar una nova dominació. El socialisme tindrà sentit i serà una veritable solució si és el desplegament de valors profundament arrelats en els éssers humans."
*Rubén Dri "Debate sobre el poder en el movimiento popular", Buenos Aires, 15 de novembre de 2002
Blogs que parlen de la indoneïtat de participar a la manifestació:
Sense fer mala sang, crec que tots i totes n'hem d'aprendre i, sobretot, no donar res per perdut. Per mi, l'1 de desembre és una data més en el calendari, però si no precipitem els esdeveniments...tindrem 70 anys i encara seguirem al mateix lloc, lamentant-nos de les maldats alienes... Salut i gràcies pel comentari!
ResponEliminaNo podem seguir presoners del dogma ni de la puresa ideològica a ultrança. La classe obrera d'aquest país ha estat víctima d'un cúmul de greuges i cal manifestar-se per solidaritat obrera i per dignitat nacional. En aquest cas l'EI no porta la iniciativa però no ens podem aillar del que passa al país. Mës que res per què a aquest pas la independència vindrà per una via inesperada i ens quedarem amb un pam de nas amb les nostres idees puríssimes.
ResponElimina