Raons per votar en blanc

El proper 9 de març, a les eleccions espanyoles, es visualitzarà un important creixement del vot en blanc. Aquesta opció de vot serà, majoritàriament, d'orientació independentista. La qüestió més important rau, doncs, en escatir qui podrà organitzar i canalitzar aquest descontent? A Mataró, si no hi ha cap imprevist, la CUP farà campanya a favor d'un vot en blanc independentista, per tal de qüestionar la mediocritat de la classe política, del sistema de partits, l'Autonomisme i el reformisme espanyol.

La CUP nacional podria haver articulat una campanya pel vot en blanc, però fins ara no ho ha fet. Malauradament, els dies passen i la feblesa de la nostra organització nacional i la pressió que exerceixen organitzacions afins (Endavant) i externes (ERC) sembla que tornarà a impedir que la CUP pugui prendre una decisió sobirana. És obvi que molts companys/es de lluita i molts col·lectius afins no s'han decidit a fer aquest pas perquè la lluita electoral (institucional) no els acaba de fer el pes o no la consideren prou "revolucionària".

Mentrestant, moltes persones de l'esquerra independentista segueixen capficant-se en trobar la fórmula màgica de la unitat organitzativa que ens ha d'encarrilar cap a la victòria final. Emperò, tot i la nostra feblesa, constato que la realitat és tossuda i que els temps estan canviant: cada cop hi ha més independentistes, es fan manis multitudinàries com la de l'1 de desembre i, mai com ara, havíem tingut tant de camp per córrer i possibilitats reals per ocupar espai polític que fins ara estava usurpat pel reformisme d'ERC. Per tant, si no movem fitxa, la nostra absència és interpretada com una deserció i, a la llarga, això pot donar més marge de maniobra al nacionalisme burgès o, pitjor encara, a opcions que preconitzin un catalanisme xenòfob.

Per tot això, i ho lamento molt, discrepo de les postures "autistes" que qüestionen la capacitat de la CUP per a incidir políticament i articular una alternativa socialment creïble. Penso, sense ànim d'alliçonar a ningú, que la unitat del moviment només es pot forjar en la lluita, en la confrontació dialèctica amb els nostres adversaris i enemics polítics. Els plantejaments d'alguns companys i organitzacions de l'esquerra independentista em remeten a una tragèdia de Shakespeare que acabo de llegir: "Coriolà". La postura inflexible del protagonista (Coriolà), vencedor de totes les batalles, queda anul·lada per la seva incapacitat política. Tal i com sintetitza el crític Josep Solervicens, l'heroisme militar de Coriolà és inútil perquè no té en compte els valors humanístics i de com convèncer, decidir, cedir, pactar o comprometre's són virtuts, no necessàriament modèliques, però sí més complexes i civilitzades que lluitar o conquerir.

Els qui preconitzen l'abstenció saben molt bé que això és aclucar els ulls davant de la realitat. No és res personal ni penso que això sigui la fi del món: votar en blanc és una opció política, no votar i fer veure que no passa res és, simplement, una opció apolítica. Davant del dilema jo penso que és més adequat incidir políticament. Si llegiu l'argumentari "10 raons per votar en blanc", elaborat per Eva Serra i Blanca Serra, penso que potser canviareu d'opinió o, com a mínim, comprendreu perquè hi ha gent que insistim tant en la necessitat de no amagar el cap sota l'ala.

L'esquerra independentista i el sentit comú

La manifestació de l'1 de desembre ha reobert un debat intern, molt reduït, però que es repteix de forma cíclica cada cop que la CUP vol visibilitzar la seva força més enllà de l'àmbit de les respectives poblacions on té implantació. Concretament, Endavant-OSAN refusa participar a la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir, perquè la considera un muntatge a mans dels partits autonomistes i, per tant, no creu oportú que la CUP hi pugui incidir.

La meva opinió és que, justament ara, no podem abandonar el camp de batalla. És cert que encara tenim moltes mancances, que cal "polir" una alternativa i una direcció política pel conjunt de l'esquerra independentista. Però, també és cert, que l'esquerra independentista necessita plantar cara en el terreny de la mobilització i més quan aquesta es planteja de forma implícita com a un pols amb l'Estat espanyol. I, des del meu punt de vista, aquí està la virtut de la CUP, que és un projecte de base local-comarcal, però que també necessita projectar la feina duta a terme en els respectius municipis i, a prirori, això és positiu perquè contribueix a visualitzar la nostra existència com a moviment. Millor això que el no-res.

A més d'aquesta reflexió d'urgència crec oportú reproduir, traduït al català, un fragment de text de Rubén Dri, filòsof i professor de la Universitat de Buenos Aires (Argentina), que ha fet aportacions molt interessants que ja formen part del bagatge teòric de molt moviments populars de l'Amèrica Llatina i que també ens poden ser útils aquí, als Països Catalans.

"És necessari deixar de banda la concepció leninista segons la qual al proletariat o, en el nostre cas, als sectors populars, se'ls injectarà la consciència “des de fora”. Seria convenient, referent a això, revisar les polèmiques entre Lenin i Rosa Luxemburg sobre el partit, no per a donar-li ara la raó a la Rosa en contra d’en Lenin, sinó per a incorporar críticament algunes intuïcions i encerts de la Rosa quant al protagonisme popular en el procés revolucionari..

Rosa Luxemburg deia, en contra de Kautsky “Pensen que educar a les masses proletàries en l’esperit socialista significa donar-los conferències, distribuir pamflets. No! L’escola proletària socialista no necessita res d’això. L’activitat mateixa educa a les masses” (Cliff 1971; 64). Descontextualitzada, aquesta afirmació és errònia. Rosa Luxemburg aquí exagera, perquè està polemitzant amb la direcció burocràtica de la socialdemocràcia alemanya que pretenia donar consciència des de fora, mitjançant conferències i pamflets. La consciència creix en la pràctica, en l’acció, en la lluita.

En aquest procés de pràctica-consciència, de lluita-reflexió es cometen errors, però “els errors comesos per un moviment obrer autènticament revolucionari [diu Rosa], són molt més fructífers i tenen més importància històrica que la infal•libilitat del millor Comitè Central” (Íbidem). I, ja sabem cap a on ha conduït la infal•libilitat dels diversos comitès centrals. Els pobles en la seva lluita encerten i s’equivoquen, assoleixen victòries i sofreixen derrotes. Aprenen contínuament. Una direcció infal•lible mai n’aprèn, ja ho sap tot. I, això no té remei.

En contra de la concepció d’una determinada elit revolucionària que des de dalt, des de fora pretén donar consciència als treballadors, o als sectors populars, és convenient fer efectiva la concepció gramsciana que s’ha de partir del “bon sentit” que radica en el disseminat i caòtic “sentit comú” que es troba en aquests sectors. O, en paraules del Che, ajudar a desenvolupar “els gèrmens de socialisme” que es troben en el poble. Qualsevol pretensió de construcció que tingui a veure amb una elaboració teòrica separada de les aspiracions, expectatives, valors presents en els sectors populars, contribuirà a instal•lar una nova dominació. El socialisme tindrà sentit i serà una veritable solució si és el desplegament de valors profundament arrelats en els éssers humans."

*Rubén Dri "Debate sobre el poder en el movimiento popular", Buenos Aires, 15 de novembre de 2002

Blogs que parlen de la indoneïtat de participar a la manifestació:

Xavier Monge,

Joan Teran (I i II)

L'anàlisi d'Endavant

Cal reconèixer que l'anàlisi de les eleccions municipals del 27 de maig de 2007 fet per Endavant-OSAN és una aportació interessant que cal tenir en consideració. No entraré en detalls i discrepàncies puntuals. En resum, els companys i les companyes d'Endavant ens recorden allò que ja sabíem i que no podem perdre mai de vista: "Les CUP han de servir de revulsiu i de caixa ressonància de les reivindicaions populars i ciutadanes, esdevenint un suport fonamental en la lluita per la construcció d'un contrapoder popular als estats opressors. Això vol dir promoure un teixit social autònom i crític amb l'estat (...). L'única garantia real per al creixement i l'extensió de les CUP és que contribueixin a la construcció d'un teixit associatiu fort i actiu, amb unscasals i ateneus populars forts i oberts al conjunt del poble, que siguin un referent per les lluites populars de cada vila i cada comarca".

Totalment d'acord.

Però, per comprendre què pretenen realment els companys i les companyes d'Endavant, cal llegir un article publicat a la revista Tanyada (setembre 2007), titulat "Sobre la lluita institucional i electoral de l'esquerra independentista". Ací ens exposen el caràcter intrínsecament reformista de la lluita institucional al si dels Parlaments burgesos, que són usats per crear consens i desactivar les lluites revolucionàries, i les limitacions de l'àmbit municipal. Critiquen les persones que pretenen articular la unitat popular a partir d'una candidatura electoral (totalment d'acord) i, tot seguit, entren en matèria, i ens comenten que és "insostenible la idea, apuntada des de certs sectors de l'EI, que caldria constituir els òrgans nacionals de les CUP en direcció política del moviment". Conseqüentment, ens diuen: "cal combatre la idea d'organitzar el moviment al voltant de les CUP" i plantegen una sèrie d'interrogants (amb resposta implícita): "què és l'esquerra independentista? Qui defineix l'estratègia de l'esquerra independentista? Qui hauria de marcar la direcció política de les CUP?". I, sorpresa! "Com que cap organització ha aconseguit la legitimitat necessària per establir aquesta direcció cal treballar amb més decisió que mai per constituir, o enfortir si ja hi són, els organismes polítics o sectorials que tinguin aquesta legitimitat davant la base militant de les CUP i la seva direcció nacional."

Bé, donaré tres opinions al respecte, amb voluntat constructiva:

1. L'esquerranisme està perfectament descrit d'ençà que Lenin escriví "La malaltia infantil de l'extemisme d'esquerra en el comunisme". En relació a la descripció maligna de la lluita institucional i a les limitacions de l'àmbit municipalista, el to de l'article sembla més propi d'uns seguidors d'Amadeo Bordiga que no pas d'una organització que s'autoproclama marxista.

2. La interpretació que fa Endavant en relació a la CUP posa de manifest la seva feblesa orgànica. En qualsevol cas, jo crec que la CUP no necessita cap tutela, sinó un moviment indepenentista unit per una mateixa "alternativa política", menys fraccionat en capelletes i sectarismes i que la faci servir com a instrument i marca pública, de la mateixa manera (per citar un exemple conegut) que en el seu dia al País Basc HB era la cara pública de l'Alternativa KAS.

3. Sense direcció política nacional no anem enlloc. Finalment, algú diu les coses pel seu nom. En això, per tant, coincidim, ara bé, compte: per constituir una coordinadora, direcció o bloc estratègic cal arraconar les exclusions sectàries (qui té legitimitat per excloure a qui?) i tenir clar que el que prima és la definició de l'estratègia (alternativa política) i dels instruments (organitzacions) que han de desenvolupar la tàctica.

Definitivament, l'actual problema de l'EI (la seva invisibilització, com ha dit algú) no és la manca d'unitat d'acció sinó la manca d'una direcció política nacional (estratègica) que coordini, marqui els ritmes, prioritats i estableixi quines han de ser les "marques públiques" compartides per tota la militància, sigui d'Endavant, de Maulets, de CAJEI, de l'MDT, la SEPC, dels Casals, Alerta Solidària o de la CUP.